frau gertrude

Les primeres anàlisis de les eleccions presidencials austríaques concedeixen un paper rellevant al vídeo de la supervivent d’Auschwitz que demanava el vot per Alexander Van der Bellen. És clar que val més no simplificar i que molts altres factors devien ser decisius en la derrota de Norbert Hofer, però no es pot descartar l’efecte electoral d’aquestes breus paraules en què ressona l’autoritat moral de qui ha viscut en primera persona els horrors centreeuropeus dels anys 30.

En el seu vídeo, Frau Gertrude apel·lava al seny dels joves. Els deia en concret que calia que votessin raonablement ( vernünftig wählen). Una advertència molt oportuna quan per tot arreu es decreta la mort de la veritat i el pas a una societat postfàctica.

Aquesta diagnosi dels nostres temps en termes de postveritat, postfacticitat i postdemocràcia és índex del grau de desorientació en què ens va sumir la postmodernitat. Els teòrics d’aquest moviment acadèmic venien a dir que les categories amb què ens interpretem estan obsoletes, que no ens serveixen els conceptes del passat, i que res del que valia val avui. La tendència ha arribat avui al paroxisme, fins al punt que es diria que vivim en un món que no podem entendre, sorpresos d’haver creat un monstre que ens ha paralitzat l’enteniment.

Vivim en un món que no podem entendre, sorpresos d’haver creat un monstre que ens ha paralitzat l’enteniment

Convé, però, no perdre els estreps davant la moda del post, manifestació de les pulsions apocalíptiques d’una Europa que es veu a ella mateixa com el Titanic l’enfonsament del qual significarà la desaparició de la civilització. Els pocs minuts del vídeo de Frau Gertrude ens ajuden a no abandonar-nos en l’agredolç confort de l’autodestrucció.

Què vol dir votar amb seny, com aconsella Frau Gertrude? Les raons serveixen per no enganyar-se, per distingir la veritat de la mentida, per recordar quins són els principis fonamentals dels nostres sistemes normatius: el respecte igualitari a les llibertats individuals.

Defensar les raons és contenir les emocions i no deixar-se endur pels sentiments. La nostra democràcia està esdevenint cada cop més una “democràcia sentimental”, com l’anomena Manuel Arias Maldonado en un llibre recent (Editorial Página Indómita). Una prova d’això són les declaracions recents d’un representant del partit xenòfob alemany, Alternativa per a Alemanya, que va insistir en l’associació entre immigració i violència, malgrat que estigui refutada pel fet que la majoria d’immigrants viuen pacíficament i contribueixen al benestar de les comunitats que els han acollit. Segons ell, “els sentiments també són realitat”. D’aquesta manera es dóna carta blanca a la manipulació. Els defensors de la democràcia postfàctica menteixen amb tota sinceritat, i converteixen la seva manca d’hipocresia en una virtut política. És cert que també el discurs de Frau Gertrude pretenia suscitar emocions, una drecera discursiva imprescindible en la democràcia de masses, però no totes les emocions són iguals, n’hi ha de més raonables i de més viscerals. En última instància, correspon a la ciutadania decidir votant quin tipus de manipulació és legítima.

La xenofòbia, instrumentalitzada per Jörg Haider, tristament cèlebre predecessor de Hofer, i per tants altres polítics postfàctics, és un sentiment altament inflamable. El debat serè i informat sobre aquestes qüestions és una excepció davant el predomini de la reacció visceral i primària, sovint canalitzada a través de l’anonimat de les xarxes socials.

La diversitat de les nostres ciutats desperta desconfiança, però en realitat els que la desperten no són els diversos, sinó els precaris

Per això són especialment lloables iniciatives com la que va tenir la Fundació Joan Maragall en coorganització amb l’Obra Social La Caixa, que a finals de novembre va reunir sis experts sobre les relacions entre l’Estat i les religions. Des de la sociologia de les religions, el dret i la filosofia política van recordar quins són els principis fonamentals de la coexistència pacífica, sense perdre de vista, però, els obstacles per a la seva realització. Els dos conceptes que lligaven les ponències van ser la llibertat religiosa i la interculturalitat. Una societat intercultural seria aquella en què es respecta la llibertat de consciència i religiosa sense però afeblir la unitat social, més aviat reforçant-la mitjançant el coneixement recíproc.

La diversitat de les nostres ciutats desperta desconfiança, però en realitat els que la desperten no són els diversos, sinó els precaris. Els barris en què es concentren els immigrants provoquen el desplaçament de les persones que sempre hi eren, per evitar que els seus fills comparteixin escola amb els altres. El problema, al capdavall, no és la diferència, sinó la desigualtat.

Els polítics piròmans han incendiat totes les vies habituals de la deliberació política, han destruït els tallafocs procedimentals i empenyen l’electorat camp a través. Avui cal l’heroïcitat d’un bomber per defensar la democràcia.

deslleialtat

La veina Nuria Bosch ens explica avui Un principi que estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent és el de lleialtat institucional, que es tradueix en el fet que s’ha de valorar l’impacte financer, positiu o negatiu, que les disposicions aprovades per l’Estat tinguin sobre la Generalitat o les aprovades per la Generalitat tinguin sobre l’Estat, a fi d’establir els mecanismes d’ajustament necessaris. Aquest principi també el recullen la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca) i la llei actual que regula el finançament autonòmic, aprovada el 2009, per a l’aplicació al conjunt d’autonomies.

Doncs bé, l’Estat ha deixat de complir aquest principi reiteradament envers la Generalitat. És a dir, no l’ha compensat financerament per aquelles decisions que li han traslladat noves responsabilitats de despesa o que li han reduït els ingressos. No obstant això, si bé la Generalitat ha quantificat moltes vegades en milions d’euros el greuge de la deslleialtat estatal, el principi de lleialtat institucional no s’ha de reduir a una única dimensió quantitativa, de si tenim més despeses o menys ingressos, sinó que també cal veure-hi un principi que ha d’incentivar la col·laboració entre administracions i el respecte mutu.

L’últim exemple de deslleialtat estatal el tenim en l’impost sobre les begudes ensucrades. Es tracta d’un nou impost que preveu el projecte de pressupostos del govern català. La reacció de l’Estat ha estat anunciar que també l’establirà. I aquí el conflicte, perquè la Lofca especifica que els tributs que estableixin les autonomies no poden recaure sobre fets imposables ja gravats per l’Estat. Si l’Estat aprova el nou tribut abans, la Generalitat no el podrà establir, amb la minva corresponent d’ingressos. Si el govern català aconsegueix aprovar els pressupostos abans que l’espanyol aprovi el nou tribut, l’Estat l’hauria de compensar. Això mateix va passar amb l’impost sobre dipòsits bancaris que gravava les entitats financeres. L’acció legislativa estatal va deixar la Generalitat sense poder gaudir dels ingressos per aquest tribut. Es pot dir que l’Estat també té dret a establir aquests impostos, però aquí no es tracta de veure qui arriba primer a poder-lo exigir, sinó de respectar qui té la iniciativa. Hi ha també els tributs que no s’han pogut aplicar perquè l’Estat els ha recorregut al Tribunal Constitucional (TC) i aquest n’ha suspès l’aplicació, com ara l’euro per recepta i l’impost sobre la producció d’energia elèctrica.

Alhora, la deslleialtat de l’Estat es pot trobar en molts altres àmbits, com per exemple el de la cultura, l’educació o la llengua. L’Estat ha demostrat deslleialtat perquè no ha deixat utilitzar el català a les Corts i en institucions internacionals com el Parlament Europeu, i l’ha combatut també a través de les lleis referents a l’educació. Hi ha deslleialtat quan l’Estat no compleix les sentències del TC; quan incompleix els seus compromisos en traspassos de competències, en inversions o en no reformar el finançament autonòmic quan toca; quan vulnera i envaeix les competències de la Generalitat amb la seva actuació recentralitzadora; i quan reparteix els objectius de dèficit entre autonomies i govern central a favor seu.

Ara el govern espanyol diu que està obert al diàleg amb el govern català, però compte! No vol aproximar-se a Catalunya per conèixer de més a prop la nostra realitat, sinó per imposar el seu discurs. No és per parlar d’una demanda majoritària dels catalans, que és el reconeixement del dret a decidir i la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, sinó per oferir-nos succedanis: la reforma del sistema de finançament autonòmic i el reconeixement d’una certa diferenciació territorial de tipus cultural o folklòric. Res d’això es pot acceptar.

En el fons, el fet que l’Estat no respecti actualment les demandes polítiques dels ciutadans catalans per poder fer un referèndum té l’origen en la deslleialtat esmentada. Per aquest motiu, ¿es pot creure que ara de cop i volta l’Estat canviarà i esdevindrà lleial? ¿Com pot implementar-se un sistema de finançament que reconegui la potencialitat econòmica de Catalunya i li proporcioni uns recursos d’acord amb aquesta potencialitat, sense que la resta d’autonomies denunciïn que això és donar-li un tracte diferencial i un privilegi? Només cal tenir en compte les declaracions dels diferents presidents autonòmics i com entenen el federalisme i el principi d’igualtat, que confonen amb uniformitat.

L’Estat ha ofert moltes vegades millores del finançament i de les competències de la Generalitat, i fins ara sempre han fracassat per aconseguir un reconeixement ple de les aspiracions nacionals de Catalunya. L’Estat no pot oferir altra vegada el mateix, i això és el que pretén per enèsima vegada. La societat catalana s’ha cansat de pactar amb l’Estat i que els pactes no es compleixin per aquesta falta de lleialtat. Si l’Estat ha de fer una oferta a Catalunya, l’única que es pot acceptar és que reconegui el dret a decidir dels ciutadans catalans i, per tant, permetre la celebració d’un referèndum sobre la independència del nostre país. Aquest és l’únic camí.

nadal auster

El pressupost mitjà de les famílies per a aquest Nadal se situa entre els 600 i els 650 euros, un 26% menys que el 2007. Se seguiran fent regals, però el nou consumidor reflexionarà més sobre les compres.

Els ciutadans tenen una percepció negativa de la situació de l'economia actual i són pessimistes també quan es tracta de fer previsions de futur. Aquesta pèrdua de la confiança té una sèrie de conseqüències a l'hora de plantejar-se les compres nadalenques i configuren un nou perfil de consumidor en què l'austeritat es veu ara com un valor positiu.

segona residencia

La compravenda d’habitatges i la construcció residencial mostren símptomes de recuperació. Però si s’analitza la situació, s’ha obert una escletxa i el sector es mou clarament a dues velocitats. Barcelona i la seva àrea metropolitana, i en menor mesura la resta de capitals de província, viuen un recuperació, que ara s’estén també als municipis típics de segona residència de vacances. En canvi, una gran part de Catalunya continua amb la construcció i el sector immobiliari absolutament aturats.

• 

Segons les dades de la secretaria d’Habitatge de la Generalitat, en 556 municipis de Catalunya, més de la meitat del territori, no s’ha iniciat ni un habitatge nou durant els nou primers mesos de l’any. En canvi, a la ciutat de Barcelona s’han començat obres per fer 975 pisos, i la quantitat també creix en altres municipis metropolitans com Badalona (598), l’Hospitalet de Llobregat (306), Sant Cugat del Vallès (306) i Cornellà de Llobregat (269). Però entre els municipis catalans amb més activitat de construcció de nous habitatges (vegeu gràfic) s’hi colen zones de segona residència com Platja d’Aro, el Vendrell i Roses, per exemple. La quantitat d’habitatges que s’han iniciat en aquests municipis encara baixa en relació als anys previs a la crisi, però se situa molt per sobre del que passa en altres municipis catalans.

Alguns exemples il·lustren la revifada d’aquesta construcció en zones de segona residència. Al municipi de Castell-Platja d’Aro s’han iniciat fins al 30 de setembre d’aquest any 193 habitatges, una xifra que ja s’aproxima als 231 de l’any 2007 i que se situa molt per sobre dels que es van fer entre el 2009 i el 2015, quan es va tocar fons amb un mínim de només tres habitatges iniciats el 2011; l’any passat només se’n van començar 27.

Un altre cas, en aquest cas de muntanya, és el d’Alp. Aquest any ja s’hi han iniciat 23 habitatges, una xifra molt per sobre dels mínims marcats el 2013 amb només dos o el 2014, quan només se’n va iniciar un.

La nova construcció es mou seguint els moviments del mercat immobiliari i per això s’està reactivant als municipis de Barcelona i l’àrea metropolitana i en els de segona residència de vacances.

Mercat dual

El fenomen el remarcava Servihabitat en el seu últim informe, publicat aquesta mateixa setmana. Destacava que a Catalunya s’han iniciat aquest any 7.972 habitatges, un 12,5% més que l’any passat, i per al 2017 s’espera un creixement del 7%. El director general de l’àrea d’actius immobiliaris de Servihabitat, Juan Carlos Álvarez, atribuïa aquest augment a la reducció de l’estoc en algunes zones i a la millora del finançament i el crèdit, i constatava que es produeix “en grans nuclis urbans i les seves zones metropolitanes o en localitzacions tradicionals del mercat d’habitatge de vacances”. L’informe destacava que mentre el mercat immobiliari creix a Barcelona i l’àrea metropolitana i en zones prime (les millors) d’habitatge de vacances, als municipis més lluny de 60 quilòmetres de Barcelona i que no són de vacances “el mercat continua deprimit”.

Deborah Lupton

És una veu discordant en la imperant fascinació per la tecnologia. Deborah Lupton és sociòloga i antropòloga, professora de la Universitat de Canberra (Austràlia) i autora de llibres com The quantified self o Digital sociology. Ha estudiat la digitalització de l’embaràs, les aplis de salut, els wearables i la monitorització de dades personals. Lamenta que aquests aparells s’utilitzin de manera narcisista, per saber les calories que ingerim o els passos que fem, i en reivindica un ús més “comunitari i activista” per documentar i denunciar problemes socials. Lupton va participar en el congrés Science and Technology by Other Means a Barcelona.

¿Ens podem conèixer millor a través de les xifres que aporten les polseres i els rellotges intel·ligents?

El lema de la web Quantified Selfés “Autoconeixement a través dels números”. Però, com a sociòloga, crec que hi ha un problema, perquè les dades mètriques només ens donen un coneixement parcial dels nostres cossos, la nostra vida i les nostres relacions socials. Si la gent confia en aquests coneixements parcials, podem córrer el risc d’ignorar molts altres aspectes importants. Per exemple, les aplis i els wearables que utilitzen els ciclistes que es monitoritzen només els diuen petites coses, com ara quants quilòmetres han fet o com de ràpid. Però no saben si han dormit malament, si estan incubant un refredat, el seu estat d’ànim o les seves relacions socials. Tot això impacta en el seu rendiment damunt la bicicleta.

Tendim a pensar que els números són objectius, però vostè recalca que les dades provoquen emocions. ¿Ens monitoritzem per saber o per sentir emocions?

Per sentir. Les dades, a causa del context, generen respostes emocionals particulars. He parlat amb gent que s’ha sentit molt frustrada o decebuda perquè no ha aconseguit caminar 10.000 passos o perdre pes.

¿Els wearables i les aplis estan subestimant factors socials i econòmics de la salut?

Sí, perquè són molt individualistes. La idea que promouen és que l’individu pot gestionar la seva pròpia salut utilitzant l’aparell. Ignoren que hi ha condicionants socials de la salut, com ara un nivell d’educació baix, estar a l’atur o no tenir una llar. Aquests aparells encaixen molt bé amb la idea que es pot millorar la salut de la gent animant-la a canviar el seu estil de vida. L’actual fenomen de la monitorització personal no presta atenció a altres aspectes que poden determinar la salut de la gent. I potser hi ha gent que té problemes per respirar i no és perquè no estigui fent prou exercici, sinó perquè la zona on viu està contaminada.

Assegura que aquests aparells encaixen molt bé en les societats neoliberals. Per què?

Perquè fomenten la idea que la gent ha de ser responsable de la seva vida, del seu progrés. El neoliberalisme desresponsabilitza l’estat del benestar dels seus ciutadans. Amb la monitorització personal, el mercat i els desenvolupadors fomenten la idea que és la teva responsabilitat gestionar aquests problemes, que no cal que l’estat se n’ocupi.

En aquest sentit, ¿els wearables i els sensors estan esperonant l’increment de les desigualtats?

Sí, totalment. Qualsevol forma de recopilació de dades personals té un impacte en la vida de la gent. Les anàlisis predictives a partir de les dades es fan servir per decidir si es contracta una persona, si se li dóna un crèdit, si és apta per a una assegurança o si pot volar. Les dades s’estan utilitzant per crear perfils, per decidir si es donen oportunitats o no i per augmentar les desigualtats. Perquè una persona d’un entorn desafavorit és considerada una amenaça terrorista o un delinqüent en potència.

Quines qüestions ètiques ens han de preocupar?

Hi ha una expansió massiva de la vigilància i la monitorització dels cossos. I aquestes xifres s’utilitzen per prendre decisions sobre les oportunitats. No és llunyà el dia en què ens haurem de monitoritzar per tenir una assegurança de salut. S’ignoren els condicionants socials i tot s’atribueix a les eleccions que fa la gent.

Nadia

ls Mossos d'Esquadra han detingut el pare de la Nadia, la nena que té tricotiodistròfia aquesta tarda a la Seu d'Urgell després de no localitzar-lo, segons han confirmat fonts policials a l'ARA. Segons el conseller d'Interior, Jordi Jané, l'home es troba a la comissaria i en les properes hores passarà a disposició del jutge.

El jutge d'instrucció número 1 de la Seu d'Urgell ha ordenat als pares que entreguin el passaport de la menor als jutjats. El magistrat, que investiga presumptes irregularitats en la campanya de donacions engegada per la família, també ha demanat a la Fiscalia que valori si seria necessari adoptar algun tipus de mesura, com ara la retirada de la custòdia, per garantir la bona tutela de la menor, però de moment el ministeri públic ho ha descartat. 

El fiscal en cap de Lleida, Juan Boné, ha explicat a Europa Press que de moment no aprecien "cap risc" en la situació actual de la menor, tot i que es mantindran "vigilants". El jutge havia consultat a la Fiscalia si considerava que s'havia d'aplicar alguna mesura extra per garantir-li la protecció, com ara un canvi en la tutela de la menor o bé alguna mesura extra relacionada amb la seva manutenció, la residència o fins i tot l'educació de la nena, que aquests dies, segons la fiscalia, no va a l' escola.

El jutjat ja va immobilitzar  els comptes bancaris de la família fa uns dies i aquest dimecres ha reiterat als pares l'ordre d'entregar-li tota la informació mèdica sobre la menor perquè l'examini el forense. L'objectiu és acreditar l'existència d'una malaltia i comprovar la gestió dels diners recaptats en els últims anys. De moment el magistrat no ha citat ningú a declarar a l'espera que els Mossos d'Esquadra avancin en la investigació.

El cas de la Nadia va aparèixer als mitjans fa anys com la lluita d’un pare de Fígols, a l’Alt Urgell, per curar la seva filla d’una malaltia genètica rara, la tricotiodistròfia. El cas ha ressorgit recentment després d’un article d’'El Mundo' que relatava que la família necessitava 140.000 euros per poder sotmetre la nena a un nou tractament en un hospital de Houston, als EUA. En pocs dies la família va aconseguir reunir els diners gràcies al suport de les xarxes, però el periple de viatges i contactes amb metges i científics experts que va explicar el pare seria fals, segons va revelar divendres 'El País'.

El pare de la menor es va comprometre a oferir una compareixença pública dimecres, que finalment no s'ha produït. Tampoc no ha acudit a l'entrevista amb el programa 'Espejo Público', d'Antena 3, on finalment ha intervingut la mare de la nena, que ha tornat a demanar disculpes i ha admès que van "exagerar" la història. 

Tot i així la dona ha assegurat que en cap moment han utilitzat els diners rebuts en donació per a cap altra finalitat que no fos el tractament de la filla i ha explicat que retornaran els diners: "Estem malament de diners, però les donacions són al banc",

deures

La Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA) crida mestres i famílies a evitar que els nens facin deures d’escola, i ho fa amb cinc arguments.

Diuen que són la demostració del fracàs del sistema educatiu, ja que no pot equipar els alumnes amb els coneixements necessaris durant el temps d’escola i s’ha d’apoderar de temps extra fora de l’horari escolar. Aquest fracàs s’atribueix al fet que l’alumnat troba desmotivador el sistema d’ensenyament.

El segon argument contra els deures és que provoquen desigualtats socials perquè “que un nen els executi millor o pitjor depèn del nivell socioeconòmic i cultural de la família”, ja que hi ha qui pot ajudar directament els fills o pagar ajudes i hi ha qui no.

El tercer argument diu que els deures creen tensions entre pares i fills perquè generen rebuig quan impliquen tenir menys temps per jugar.

L’argument quart addueix que els deures “constitueixen un problema per a molts progenitors, que surten tard de treballar i no disposen de temps”.

I, finalment, la CEAPA diu que cal que els infants tinguin temps de fer altres activitats rellevants per al desenvolupament personal.

Deixant de banda si és lícit o no que l’activitat educativa institucional abasti temps no reglat i deixant de banda també les desigualtats socials (les quals, en tot cas, també afecten el rendiment dels infants a les aules, com els sociòlegs sabem des de fa molts anys), vull aprofundir en els arguments tercer i quart, els que fan referència a les tensions entre pares i fills generades pels deures. Em proposo explicar el perquè d’aquests problemes i assenyalar una solució basada en l’assumpció de les responsabilitats de cadascú. De les bondats i les maldats dels deures, que depenen de com són aquests deures, ja en parlarem en una altra ocasió.

Diàriament treballo amb pares i mares orientant la seva tasca educativa. A les meves conferències i tallers no hi falta mai la pregunta sobre els deures. Els pares la plantegen en aquests termes: “Què haig de fer perquè el meu fill faci els deures? Són una batalla diària...”

Els pares i -en molt més gran mesura- les mares estan tips de barallar-se amb els fills perquè facin uns deures que no tenen cap ganes de fer.

I per què els deures creen tensions entre pares i fills? La resposta és: perquè els pares assumeixen que ells han de garantir que els seus fills els facin.

Si els deures són tan problemàtics per a les famílies és perquè d’un temps ençà hi ha una confusió de responsabilitats. Els pares hem assumit que nosaltres som responsables de fer que els fills portin els deures fets a l’escola, i això és un error que ens fa entrar en conflicte. Els deures els encarreguen els mestres als alumnes. Per tant, són un element de la relació entre aquests dos agents: docents i aprenents. Si l’encàrrec el rep l’alumne, és ell qui ha de respondre’n. El pot complir o no complir-lo (i ho farà o no en funció de factors com la seva capacitat d’organitzar-se, les ganes que en tingui o l’interès que tingui a estalviar-se les conseqüències de no fer els deures). Però, per alguna raó, pares i mares ens hem fet nostra aquesta responsabilitat. Cal que els pares tinguem clar que, en la mesura que prenem interès a garantir que els fills facin els deures de totes totes, estem assumint una responsabilitat que ha de ser seva i només seva.

Aquest extrem és importantíssim perquè ens indica un fenomen social i educatiu que cada vegada s’estén més i que va molt més enllà dels deures escolars: la substitució dels fills en l’assumpció de responsabilitats. Cada vegada s’observa més com els pares posen la bena abans de la ferida: volen evitar que els fills tinguin problemes i impedeixen, a causa de la sobreprotecció, que s’enfrontin a les conseqüències dels seus actes i decisions. És un problema social de primera magnitud perquè ens hi va la formació de la llibertat responsable. La responsabilitat s’educa deixant que cadascú respongui de les conseqüències de les seves decisions. Podem estar a favor o en contra dels deures tal com són ara mateix, però hem de permetre als nostres fills que decideixin si els han de fer o si s’estimen més respondre a escola del fet de no haver-los enllestit, per tal que puguin viure les conseqüències de les decisions que prenen i així esdevenir progressivament ciutadans lliures i responsables.