camalics

Alexandre Pujol es llevava a quarts de cinc del matí per baixar a treballar al mercat del Born. Era el fill de l’amo d’un magatzem i d’un parell de parades del mercat on venien “gènere del país”, recorda -així es referien a la verdura i fruita provinent de Catalunya, ja que el comerç amb productes d’Espanya estava regulat i només permès a certes parades-. A finals dels anys 40, ell estudiava carrera i no li tocava fer d’escarràs, explicava ahir dins del mateix mercat, però hi havia desenes de camàlics que es feien el jornal apilant torres infinites de caixes de fusta: “Tenien molta força, tot i que no anaven gaire ben alimentats”, explica en un audiovisual Saturnino Marín, que era mosso d’una de les parades.

• 

Un nen al mercat del Born, 1971 / MARROYO

Les veus dels qui van treballar, comprar o viure a prop del mercat del Born són les protagonistes de l’exposició Born. Memòries d’un mercatque demà s’inaugura al Centre de Cultura i Memòria -i durant el primer mes serà gratuïta-. Segurament cap llibre d’història recull, com en canvi sí que recorda una veïna, el bullici de la xurreria a altes hores de la matinada i com hi havia comerciants que anaven a un meublé batejat com Cal Verdura. O el tràfec de l’hora punta, a les set del matí, quan minoristes d’altres mercats de Barcelona coincidien amb els majoristes i també amb personatges icònics com venedors de loteria, explicadors de contes i gitanes amb faldilles amples i les mans llargues.

La història en minúscules

Entre desenes de caixes de fruita apilades donant forma a l’espai expositiu, les fotografies, plànols, revistes, cartells i sobretot els audiovisuals amb testimonis i objectes d’època ofereixen una nova mirada d’un mercat que va estar viu des de l’edat mitjana fins fa 45 anys; després, les lluites veïnals i cíviques de la Transició van salvar-lo de l’enderroc. Tres professors de la Universitat Politècnica de Catalunya són els comissaris d’aquesta mostra (Manel Guàrdia, José Luís Oyón i Ramon Graus), que es va començar a gestar el 2005 i, tot i que és una de les primeres que es van projectar per al nou Born, s’ha endarrerit perquè “s’ha donat prioritat a un altre tipus de discurs”, segons Guàrdia. Per al comissionat de Programes de Memòria, Ricard Vinyes, Born. Memòries d’un mercat és un “projecte que va més enllà de l’exposició, que és fruit d’una recerca densa i empírica: la finalitat és l’apel·lació a la memòria popular de la ciutat”, afirmava.

Una meravella i un fracàs

El principal mèrit de l’exposició, reconeixen els comissaris, és la compilació de materials que estaven dispersos, des d’arxius de fotografies poc coneguts -a banda de les clàssiques de Xavier Miserachs o Pérez de Rozas, n’hi ha d’un majorista dels anys 20 i 30 o sèries molt poc vistes de Marroyo- fins als testimonis orals o els plànols de la coberta de ferro que es va dissenyar a la Maquinista, localitzats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Segons Manel Guàrdia, la mostra aporta “una visió general d’una història en què encara hi havia buits”. Per exemple, han documentat com el mercat va rehabilitar-se el 1876 per vendre a minoristes però va fracassar perquè era sobredimensionat -la Boqueria ja centralitzava un 40% del comerç, i el Born, un 10%- ,i no va ser fins al 1921 que es va dedicar a l’engròs.

Els carrers de la Pescateria, dels Corretgers, dels Mirallers, dels Assaonadors, dels Agullers... La toponímia del Born ja indica que, en el seu origen, el mercat estava estès per la plaça i els carrers adjacents, almenys fins al 1876. Les desamortitzacions de principis del XIX van fer que apareguessin dos nous mercats importants, el de Sant Josep (la Boqueria) i el de Santa Caterina. El Born es va anar envellint fins a finals de segle, quan va incloure’s en el gran projecte de construcció del parc de la Ciutadella, dissenyat a imatge i semblança de parcs com El Retiro. De fet, l’autor de la majestuosa coberta -la primera de Barcelona-, Josep Fontserè, es va emmirallar directament en el mercat de Les Halles de París: disseny i salubritat d’inspiració europea. Era un paraigua de ferro i vidre per a 8.000 m.

• 

Camàlics al mercat, 1964 / MARROYO

En el període 1921-1971, Barcelona va créixer un milió d’habitants i el mercat es va anar fent cada vegada més congestionat i incòmode. Durant la Guerra Civil, la CNT i després el PSUC van dominar l’abastament, i després es va imposar el racionament i la subsistència. El tram final de la mostra repassa com el Born ha estat al centre del debat ciutadà al llarg dels anys, i no per la recent polèmica amb l’estàtua de Franco, sinó per qüestions de gènere i fins i tot d’interès artístic. Per al tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, “el mercat representa la identitat de Barcelona i Catalunya, perquè reivindica el valor del treball, l’emprenedoria, la creativitat i la innovació”, va dir, i va defensar les “societats amb mercat” per sobre de la “societat de mercat” actual.

Uns paradeta on busquen testimonis

L’exposició Born. Memòries d’un mercat convida a recuperar les vivències dels ciutadans que han sigut propers a la història del mercat. Dins del recinte s’ha instal·lat una paradeta per recollir testimonis orals o visuals del Born. També s’ha acompanyat la mostra amb activitats, com ara unes jornades d’arquitectura, la representació de Tenorio forever, dirigit per Mario Gas, o una exposició de fotos d’activitats que es van fer al mercat del 1971 al 2001. I a l’octubre es tancarà la mostra amb una festa popular.

Catalina Gaya

"Totes elles tenen en comú la condició de dona i haver-se demanat el perquè de la invisibilitat encara ara, a la Mallorca del segle XXI". Així es presenta la mostra col·lectiva 'L'ànima de l'invisible', comissionada per Georgina Sas i amb obres de set artistes visuals. S'inaugura aquest dimecres, 8 de març, a la capella de la Misericòrdia i hi estarà fins al 29 d'abril.

Arantxa Boyero, Astrid Colomar, Las Taradas, Laura Marte i Olimpia Velasco són les artistes que interpel·len la violència masclista, la igualtat de gènere, la presència silenciosa, els cànons de bellesa, etc., espais tots ells de reflexió.

• 

Instal·lació de Laura Marte, 'Zerosetze', que posa la mirada en el servei d'atenció telefònica sobre dones maltractades. / ARA BALEARS

L'exposició ha estat impulsada a proposta del departament de Cultura del Consell Insular de Mallorca per commemorar el Dia internacional de les dones; així ho ha indicat el vicepresident, Francesc Miralles, qui també ha destacat la col·laboració amb els ajuntaments, ja que "totes les artistes participants són guanyadores d'algun premi local d'arts visuals".

Segons la comissària, Georgina Sas, "als anys 80 les dones ja tenien accés a la cultura; en 40 anys, on són ara aquestes dones?", es demana. "Un exemple el trobam en l'edició d'enguany d' Arco, on només han participat un 25% de  dones, un 5% de les quals eren espanyoles".

El catàleg de l'exposició inclou les aportacions de la poetessa Dolors Miquel amb el text 'Ombra i ferida', i la de la periodista i professora de la UAB de Barcelona Catalina Gayà, qui també participarà d'una trobada que reflexionarà sobre la maternitat en el marc de l'exposició.

Obres

Per a la mostra, Arantxa Boyero ha creat una instal·lació que juga amb els llums, un work in process i espai de meditació; Astrid Colomar ha fet un joc de reivindicació històrica sobre el coneixement de la dona; Las Taradas (Mariaema Soler i Marta Fuertes) reflexionen sobre els tutorials de caràcter viral que es publiquen a les xarxes socials i que instrueixen sobre l'ús del maquillatge; Laura Marte crea una instal·lació que posa la mirada en el servei d'atenció telefònica per a dones maltractades; Marta Pujades llegeix en veu alta fragments d'entrevistes diferents fetes a dones vinculades a l'art contemporani i Olimpia Velascoparla de la necessitat de deixar-se endur per les emocions.

• 

Las Taradas són Mariaema Soler i Marta Fuertes que investiguen, també amb el seu propi cos. / ARA BALEARS

Dignificació

Les artistes han agraït la resposta del Consell per haver pogut veure remunerada la feina portada a terme en les sis instal·lacions que componen 'L'ànima invisible' i que s'inaugura aquest dimecres a les 19 h a la capella del Centre Cultural la Misericòrdia amb motiu del Dia de les dones

Pere Mir

Són del tot extraordinaris i per definició de perfil esmunyedís, però tant la vida quotidiana com les pàgines de la literatura reserven un espai d’honor als herois modestos. Personatges únics que, com defensa Peter Parker, si desitgessin la glòria no durien màscara. Homes i dones excepcionals que, en paraules de Neil Armstrong, prefereixen ser recordats no per un castell de focs sinó pel llibre de comptabilitat del seu esforç diari. Aquest és el cas de Pere Mir.

Doctor en ciències químiques, empresari d’èxit indiscutible i benefactor particular sense parió de la ciència i la recerca al nostre país, Pere Mir ens deixava aquest cap de setmana als 97 anys. No fora estany que gran part de les persones que estiguin llegint aquestes línies no haguessin sentit mai el seu nom. I és que el Dr. Mir va ser una persona discreta que defugia els focus i la vanitat, fins a l’extrem de vehicular gran part de la seva tasca de filantropia del coneixement a través de la Fundació Cellex i no, com és habitual, des d’una institució amb el seu propi nom. Testimoni exemplar de la màxima segons la qual res escau millor al front del vencedor que una corona de modèstia.

Pere Mir ha estat el ciutadà català que més fons ha destinat al mecenatge científic

No és gens agosarat afirmar que, sense la seva aportació, el sistema de recerca català no ocuparia el lloc de privilegi que el consens internacional li atorga com al pol d’investigació referent del sud d’Europa. Pere Mir ha estat el ciutadà català que més fons ha destinat al mecenatge científic, un suport econòmic privat que, com recordava l’exconseller Andreu Mas-Colell, només és comparable a la contribució sostinguda en el temps de La Marató de TV3 i l’Obra Social de La Caixa. Un compromís amb la ciència del país que amb la perspectiva dels anys adquirirà encara més valor, atès que va coincidir en part amb una conjuntura econòmica global de recessió i severes dificultats financeres de les administracions. La figura de Pere Mir, per tant, ha proporcionat un alè determinant per afermar el procés de consolidació de la recerca catalana en el model de qualitat i excel·lència que avui representa al món.

Catalunya disposa avui d’infraestructures científiques que no haurien vist la llum sense el seu suport financer directe. És el cas de l’emblemàtic edifici Nest, que acull la seu de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) a Castelldefels, objecte en el seu moment de la donació de mecenatge científic més important feta mai a l’Estat. Però si un àmbit de la recerca catalana està en especial deute amb el Dr. Mir és, sens dubte, el de la biomedicina, en què va apadrinar projectes bandera com ara l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) o l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO). Així mateix, va donar suport a nombrosos programes d’investigació puntera a la major part de centres sanitaris catalans, entre els quals l’Hospital de Sant Pau, el de Bellvitge, el del Mar, el Germans Trias i Pujol i el Sant Joan de Déu. Una vocació que anava més enllà de les nostres fronteres i que es va materialitzar, per exemple, en importants donacions a l’Hospital Mount Sinai de Nova York, dirigit pel cardiòleg Valentí Fuster, o al centre Memorial Sloan Kettering, també de Nova York. Amb el suport de Pere Mir, Catalunya contribueix a canviar el món.

Pere Mir va ser un heroi humil i un treballador incansable. I tots aquells que vam gaudir de l’immens privilegi de tractar-lo vam conèixer una persona amable i divertida

A més del caràcter icònic de les inversions en infraestructures i edificis, Mir va ser un visionari en comprendre la importància estratègica de donar suport al talent. Un exemple paradigmàtic d’aquesta cura pel potencial de les persones el trobem en el finançament del Centre de Formació Interdisciplinària Superior (CFIS) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), destinat a estudiants d’altes capacitats que desitgen cursar dobles titulacions científiques i tècniques. Un programa que ha servit de trampolí a diversos dels seus alumnes per cursar estudis de doctorat als centres de més prestigi del món (MIT, Berkeley, CalTech, Stanford, Oxford, École Polytechnique de París, etc.) i que ha acollit, entre molts altres casos d’excel·lència, un dels investigadors principals del projecte de desenvolupament d’intel·ligència artificial Google Deep Mind. També és de justícia afegir al llarg llistat d’iniciatives en suport al talent científic de casa nostra el conveni amb l’Institut Max Planck d’Òptica Quàntica per a la formació postdoctoral d’investigadors de l’ICFO a Alemanya o el finançament del programa CiMs-Cellex de beques de batxillerat científic internacional.

Convençut, com sostenia Aristòtil, que som allò que fem repetidament i que l’excel·lència és un hàbit i no pas un acte, Pere Mir va ser un heroi humil i un treballador incansable. I tots aquells que vam gaudir de l’immens privilegi de tractar-lo personalment, un cop superats els obstacles de la seva llegendària discreció, vam conèixer una persona amable i divertida, amarada de la curiositat inherent a la mirada de l’home de ciència. El testimoni de Pere Mir ens marca a tots plegats, com a subjectes i com a col·lectiu, el camí del treball infatigable, sense defallir, en favor del bé comú. Tant de bo sapiguem fer-nos dignes del seu exemple.

dieselgate

“Considerem que ha de prendre la mesura de servei a la qual fa referència el comunicat adjunt”. D’aquesta manera conclou la carta que la DGT i el ministeri de l’Interior han fet arribar als gairebé 700.000 afectats per l’escàndol dels motors trucats de Volkswagen. La missiva arriba en un sobre del ministeri, juntament amb un altre document: una carta de Volkswagen amb les indicacions per solucionar la “incidència”. Aquest segon document també adverteix que aquesta “intervenció” és l’única manera d’assegurar que el vehicle “complirà tots els requeriments eventuals davant de possibles noves exigències de l’autoritat competent i, en particular, de la inspecció tècnica de vehicles (ITV)”.

El fet que la carta arribi des del ministeri ha posat en peu de guerra les organitzacions de consumidors i els advocats que defensen els drets dels clients: critiquen que el ministeri de l’Interior, de qui depèn la DGT, es posicioni al costat de la companyia en lloc de perseguir i sancionar aquesta pràctica. “És una mostra més del gran poder que tenen les multinacionals”, explica Antoni Cudós, advocat i portaveu de l’Apdef, l’associació que porta la defensa de més de 400 casos i una querella a l’Audiència Nacional contra Volkswagen a tot Espanya. Cudós afegeix: “No només no els sancionen sinó que, a més, els ajuden a cobrir el frau -lamenta aquest advocat-. Prova de fer un abocament il·legal de purins en una sèquia i a veure què et passa”.

L’organització de consumidors Facua també va denunciar fa mesos el to suau de la carta i la connivència del ministeri amb aquest grup automobilístic alemany, que és la matriu de Seat. Però, tot i això, la carta ha seguit arribant als consumidors. Segons aquesta organització, la correspondència de la DGT “disfressa l’engany massiu” de l’automobilística per interessos econòmics, amb un lèxic i un to més suaus del que correspondria, segons va explicar Facua. El frau -admès fins i tot per la mateixa automobilística- consisteix en un programa informàtic que enganya els controls d’emissió i que permet que els cotxes contaminin molt més del que marca la llei sense fer saltar els límits quan el vehicle passa la revisió: en circulació, emet més contaminació de la que diu la normativa i també més partícules en suspensió d’òxid de nitrogen, les NO x, que són perjudicials per a la salut.

Revisió i dret de reclamació

Els documents que arriben a mans dels clients, però, no són tan explícits. No parlen de frau sinó d’“incidència”; ni de reparació, sinó d’“intervenció”; i tampoc hi apareix la paraula engany, que es matisa amb l’expressió “inconvenients”. Tampoc s’especifica si aquesta “intervenció” és obligatòria o no, però la DGT insta a fer-la i Volkswagen adverteix que és l’única via per assegurar que el cotxe superarà la ITV. La carta tampoc aclareix si després de la reparació els vehicles mantenen les prestacions o si, per contra, perden potència o augmentaran el consum, fet que afecta directament les butxaques dels consumidors.

Els advocats i les organitzacions de consumidors alerten de les conseqüències de fer aquesta reparació: “La Policia Nacional va fer un informe comparant un vehicle abans i després de la reparació i, tot i que és petita, van detectar que hi ha una disminució de la potència, un augment del consum i, a més, com que la intervenció força el circuit de gasos del motor, també afecta la durabilitat del vehicle; si havia de durar deu anys, en durarà set o vuit”, vaticina Cudós. Aquesta associació d’afectats assegura que “la intervenció no és neutra” i critiquen que el govern espanyol no defensi més els interessos dels clients: “La revisió afecta, tot i que és difícil de determinar en quin grau; que això tingui cobertura per part del ministeri ens sembla molt fort”, assegura Cudós. La carta que reben els afectats tampoc especifica les conseqüències legals de passar la reparació. Els advocats recomanen als clients que, si passen pel taller, “firmin un document -una carta tipus- que asseguri que, pel fet d’accedir a la reparació, no renuncien al seu dret de reclamar danys i perjudicis”. “És normal que els clients vulguin reparar -admet Cudós-, perquè, si no, amb el canvi de normatives, no podran passar la ITV i tampoc circular”. L’altra opció, segons els advocats, és contestar la carta del ministeri per ajornar la intervenció, sense oposar-s’hi, fins que se n’aclareixin les conseqüències.

populisme

Mai unes eleccions a Holanda havien generat tanta expectació. Tot Europa estarà pendent dels comicis que el país, tradicionalment liberal i amb un elevat nivell de benestar, celebra dimecres vinent. 800 periodistes s’han acreditat per seguir la nit electoral a la seu del partit liberal del primer ministre, el VVD de Mark Rutte. La mirada, però, estarà posada en el líder ultradretà Geert Wilders, que podria guanyar les eleccions. El líder xenòfob del Partit per la Llibertat (PVV) ha fet campanya defensant la “desislamització” del país i prometent tancar mesquites i prohibir l’Alcorà.

La Unió Europea tem l’ascens del populisme arreu del territori comunitari. El dels Països Baixos és el primer examen per a Europa, un termòmetre per veure si l’augment del suport a l’euroescepticisme i la islamofòbia es concreta en victòries electorals dels partits que parlen sense embuts d’expulsar ciutadans musulmans o de marxar de la UE seguint l’exemple del Regne Unit.

Wilders, encara que dimecres el seu partit sigui el primer o el segon més votat, té poques opcions de formar part del govern -i encara menys de convertir-se en primer ministre- perquè la fragmentació política a Holanda obliga a fer governs de coalició, generalment amb més de dos partits. Davant la seva radicalització, la majoria de forces s’han compromès a fer un cordó sanitari i no pactar amb el partit ultradretà i euroescèptic, que va donar suport a l’executiu de Rutte en minoria entre el 2010 i el 2012.

Pèrdua de suports

El PVV de Wilders ha perdut suport en les últimes setmanes, però continua liderant les enquestes. Segons els últims sondejos, el PVV podria obtenir un 25% dels vots (entre 27 i 30 escons en un Parlament de 150 diputats). El partit liberal de Rutte, guanyador dels últims comicis, té actualment 40 diputats, mentre que el de Wilders només en té 12.

Però una hipotètica victòria de Wilders donaria ales als partits populistes d’altres països com França i Alemanya, que també celebren eleccions aquest any, i podria desestabilitzar la UE. A Brussel·les preocupen especialment els efectes que els resultats electorals d’Holanda puguin tenir a França, on la líder d’extrema dreta, Marine Le Pen, del Front Nacional (FN), ha aconseguit disparar la seva popularitat. Les enquestes situen Le Pen com a favorita a la primera volta de les eleccions, prevista per al 23 d’abril, però cauria en la segona volta, segons els sondejos.

“El veritable repte és França, que és un país central” per a la UE, assegura la professora d’estudis europeus de la Universitat de Basilea Teresa Pullano. També la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) i exministra d’economia de França, Christine Lagarde, va reconèixer fa pocs dies que està “preocupada, com tothom, pels resultats d’algunes d’aquestes eleccions” que se celebraran a Europa durant l’any 2017.

Els populismes, que defensen un retorn de les competències comunitàries als governs estatals, posen en perill el projecte europeu. El context internacional accentua l’amenaça: l’arribada al poder de Donald Trump als Estats Units ha donat una empenta als partits d’extrema dreta a Europa, que podrien acabar governant en algun dels països del club. La ultradreta europea ha aprofitat la crisi migratòria per radicalitzar els seus postulats xenòfobs i per atacar la UE, un discurs que ha triomfat entre milers d’europeus. Tant Wilders com Le Pen volen fer referèndums als seus països per sortir de la Unió si guanyen.

Programa electoral fluix

No és casualitat que les propostes electorals i la campanya de Wilders tinguin com a únics protagonistes la immigració i la Unió Europea. Més enllà d’aquestes dues qüestions, la ultradreta holandesa no té pràcticament discurs. “El programa electoral només té una pàgina. És molt abstracte i fluix”, assegura Peter Scholten, catedràtic de polítiques públiques de la Universitat de Rotterdam. “No és una proposta seriosa, no sabem què farà si governa”, afirma.

Per què Wilders no podrà governar encara que guanyi les eleccions?

Fragmentació

La fragmentació política a Holanda fa que els governs hagin de ser de coalició. Cap partit aconsegueix la majoria absoluta, i això obliga a teixir complicades aliances de govern. L’actual Parlament, de 150 escons, està format per diputats de 17 partits diferents. El liberal, amb 40 escons, és el majoritari.

Cordó sanitari

La fragmentació farà possible que encara que el Partit per la Llibertat (PVV), de l’ultradretà Geert Wilders, sigui el primer o el segon més votat, ho tingui molt complicat per formar govern. Tot i que no tots, la majoria de partits han impulsat un cordó sanitari i s’han compromès a no participar en cap executiu en què hi hagi Wilders.

Impacte

Encara que l’extrema dreta holandesa no formi part del futur govern del país, la seva victòria tindria un impacte negatiu a Europa. L’èxit electoral de Wilders serviria d’empenta per a la ultradreta francesa. A l’abril se celebra la primera volta dels comicis a França, i Marine Le Pen encapçala les enquestes.

el vermell

Ahir, quan vares venir vas estrenar un llapis de color de la caixa nova que els pares et varen comprar, Ja ell trovarem. Pero mira diu avui el diari del color vermell Els colors influeixen en la nostra percepció de la realitat. Molts animals els fan servir per comunicar-se entre ells de manera instintiva, tot sovint per establir les relacions de dominància. Diana Wiedemann i els seus col·laboradors, dels departaments d’antropologia i de psicologia de la Universitat de Durham, al Regne Unit, han analitzat l’efecte del color vermell sobre la percepció que tenim de les altres persones. Segons conclouen al seu treball, que han publicat a Biology Letters, dur roba de color vermell transmet inconscientment la sensació de ser més agressiu, i fa que les altres persones percebin més sensació de perill i de més capacitat de dominància social. Tanmateix, també han observat diferències significatives entre homes i dones, especialment pel que fa a la percepció de dominància.

El color vermell ha sigut afavorit per la selecció natural en moltes espècies d’animals per transmetre de manera instintiva missatges de dominància social. En els diamants clapats, per exemple, uns ocells australians molt utilitzats en estudis de comportament i que estan emparentats amb els pardals, s’ha vist que la mida de les ratlles vermelles que tenen a les potes es correlaciona amb la posició jeràrquica que ocupen dins el seu grup, que es manifesta amb l’accés preferent al menjar.

Molts primats, com els macacos, reaccionen davant el color vermell, i tendeixen a evitar-lo i mostrar signes de por -que es poden traduir en fugida o alternativament en comportaments agressius de defensa-. Fisiològicament, en tots els casos estudiats el color vermell va associat a una producció més elevada de testosterona, una hormona que normalment és més abundant en els mascles que en les femelles i que, a més d’estar implicada en el desenvolupament i el comportament sexuals, també es relaciona amb el desig de dominància social.

En aquest treball, Wiedemann i el seu equip van examinar quina influència té el color de la roba sobre la manera com percebem les altres persones.

Vermell contra blanc

Primer, van establir un grup de voluntaris dels dos sexes i els van fer una fotografia vestits amb una samarreta blanca, que van manipular digitalment per generar tres versions: les mateixes persones amb la samarreta pintada de color vermell, de color blau i de color gris. Llavors, van presentar aquestes imatges a un segon grup de voluntaris, també dels dos sexes, i els van passar un test psicològic per mesurar el grau de percepció subjectiva que els transmetia cadascuna de les imatges pel que fa a dominància, agressivitat i perill.

En tots els casos, si la persona de la fotografia portava la samarreta vermella, els voluntaris que la visualitzaven la percebien com a més agressiva i perillosa que si duia la samarreta blava o grisa, independentment del sexe de la persona de la fotografia i de l’observador. Dit d’una altra manera, hi ha una correlació directa entre el color de la roba i l’estat emocional que s’activa en l’observador.

Tanmateix, pel que fa a la percepció de dominància, és a dir, al fet d’ocupar una posició o una altra dins la jerarquia social, van trobar diferències significatives entre dones i homes. En els homes, veure una persona vestida amb roba de color vermell fa que augmenti la percepció subjectiva de dominància, tant si aquesta persona és també un home com si és una dona.

En canvi, en les dones veure una altra persona amb roba de color vermell, amb independència del sexe d’aquesta altra persona, no els altera la percepció de dominància social. Segons els autors, aquest efecte diferencial pot ser a causa de la influència de la testosterona, i també es produeix amb roba de color negre, però l’efecte és menor.

En aquest sentit, s’ha vist que les persones a les quals se’ls posa la pell vermella quan s’enfaden, també són percebudes pels altres com a més perilloses i agressives, i al mateix temps com a més dominants socialment. En aquest cas, fisiològicament l’envermelliment de la pell va associat a un increment del ritme cardíac, a una preactivació més alta de la força muscular -que els permet passar més ràpidament a l’acció- i, també, a un augment de la producció de testosterona.

Possiblement també per tot això, altres treballs han demostrat que, en l’àmbit educatiu, corregir els exercicis o els exàmens amb tinta de color vermell predisposa més negativament els estudiants que fer-ho amb tinta verda, ja que inconscientment deuen percebre el corrector com a més perillós i agressiu.

pocs diners

L’entitat barcelonina Fundació Catalunya Europa (FCE) va realitzar, fa uns mesos, un interessant estudi sobre la situació del progrés social a Catalunya, del qual es poden treure algunes conclusions molt útils. Ho va fer a partir de l’anàlisi de l’anomenat EU Regional Social Progress Index (EU-SPI). La participació en aquest treball m’ha permès algunes reflexions que m’agradaria compartir. Anem per parts.

1 . Que és l’SPI? És un índex que pretén valorar l’estat del benestar o del progrés social d’un territori (estat, nació, regió...) a partir d’una sèrie de xifres estadístiques i de percepcions de la gent que reflecteixen el nivell real de la convivència, el benestar, la salut, la formació, les llibertats, les oportunitats, etc. És molt interessant perquè no utilitza dades econòmiques (PIB, renda disponible, despesa social, sanitària o educativa...), ja que no es fixa tant en els recursos utilitzats com en els resultats aconseguits. No es tracta de comparar si un país dedica més o menys percentatge del PIB a educació o a sanitat, sinó de veure si la població està més ben formada o està més sana. L’origen de l’SPI és nord-americà, però la UE l’ha adaptat a les nostres característiques i el publica referit als 28 estats membres. Recentment, també l’ha elaborat per a les 272 regions.

És clar que el nivell econòmic condiciona molt el progrés social (més riquesa vol dir normalment més benestar), però també és clar que no hi ha una correlació directa, i que els augments de la riquesa, sobretot a partir d’un cert nivell de saturació, no signifiquen sempre augments del benestar social. El benestar depèn d’altres factors, així com d’un bon repartiment i d’una bona utilització dels recursos. És per això que resulta molt instructiu comparar una cosa i l’altra.

2. PIB i SPI. El que ha volgut fer precisament la FCE és valorar la situació relativa de Catalunya dins d’Europa comparant simultàniament aquests dos índexs: recursos (PIB) i resultats (SPI). Crec que no és exagerat dir que la comparació porta a una sorpresa important i preocupant. Catalunya ocupa la posició 68 en termes de PIB entre les 272 regions europees, però en l’índex de progrés social és la 163. Aquesta diferència de gairebé 100 llocs és molt preocupant; cal esbrinar-ne les causes. És clar que poden ser de dos tipus: que es perdin recursos per algun lloc o que estiguin utilitzats amb poca eficiència.

3 . Els recursos públics. El nivell de benestar social depèn del PIB, del seu repartiment i de la part del PIB que s’utilitza en actuacions per millorar la igualtat i l’equitat entre les persones. Per tant, dos índexs econòmics que retraten els recursos reals són la recaptació fiscal (part del PIB que l’Estat recapta en forma d’impostos) i la renda disponible (els diners que tenen les persones després d’haver pagat impostos i cotitzacions).

És conegut que a Espanya i a Catalunya tenim una recaptació fiscal entre 6 i 8 punts inferior a la dels països de l’euro. Mentre no s’augmenti, a Catalunya i a Espanya, la pressió fiscal, i no es redueixi molt el frau fiscal, no podem pretendre tenir un sistema de benestar com el d’altres estats europeus.

A més, Catalunya té un dèficit fiscal entre 5 i 8 punts superior al de l’Estat. Mentre no es redueixi a un percentatge raonable, és un element que agreuja el problema. No s’ha d’eliminar pas el dèficit, ja que la solidaritat entre regions és a la base dels valors europeus, però en molts països es considera que passar del 5% és exagerat i fins i tot contraproduent.

4 . Utilització dels recursos. Però també queda clar que aquesta manca de recursos per la poca pressió fiscal i pel fet que hi ha massa frau i massa dèficit justifica només en part aquest important retard social. Examinant detalladament els subíndexs utilitzats, es veu clarament que tenim algunes àrees amb una important ineficiència entre la utilització de recursos i els resultats obtinguts. Sense poder entrar-hi a fons en un article, tenen un clar color vermell temes com el cost i el confort de l’habitatge, el tractament dels residus, el fracàs escolar, l’educació al llarg de la vida, l’accés a internet de banda ampla, la pol·lució...

5 . Elements de caràcter polític. També s’aprecien clarament mancances en temes de tipus no estrictament econòmic: confiança en el sistema polític, confiança en la justícia, transparència, corrupció, perspectives per als joves, oportunitats laborals, llibertat per escollir el futur...

Casualment, un cop escrit l’article, veig que la UE acaba de publicar l’índex de competitivitat regional 2016, i Catalunya se situa en el lloc 153, 11 per sota del 2013.

Per totes aquestes raons és molt important que les administracions públiques de casa nostra aprofundeixin en aquestes comparacions amb altres regions europees, per trobar les mancances i les ineficiències que són causa dels retards. I que, a partir d’això, reivindiquin on calgui el que s’ha de reivindicar, i alhora es posin a millorar el que elles han de millorar.

L’estudi de la FCE dona bases per a la reclamació i raons per a l’autocrítica. Una cosa no impedeix l’altra; però massa sovint se n’oblida una de les dues