quota basca

Fer de la necessitat virtut. El govern espanyol afronta avui el primer examen del tràmit parlamentari per aprovar els pressupostos generals de l’Estat mirant de reüll el PNB. Tant els nacionalistes bascos com el PP de Rajoy estan aprofitant una situació d’entrada complicada (tots dos governen els seus respectius parlaments en minoria) per treure’n el màxim rendiment polític. Un PNB acostumat al joc d’intercanvis ha forçat fins a esgotar terminis un PP que, sense ell, no compta amb prou avals perquè els pressupostos passin el primer tràmit. Però, tal com deixaven entreveure ahir els portaveus del PP basc i del PNB, l’acord està gairebé garantit. I, si finalment s’aproven aquests comptes, la quota basca -els diners que rep Euskadi pel que cobreix l’Estat a la comunitat- haurà sigut una de les palanques per desencallar la negociació.

Ho avançava ahir el portaveu de l’executiu basc, Josu Erkoreka, que, sense donar per fet l’acord, assegurava que s’han fet passos importants perquè es regularitzi la liquidació de la quota des del 2007 fins al 2017 -hi ha 1.600 milions d’euros en discussió- i es redefineixi la del pròxim quinquenni. Uns avanços anunciats just a l’avantsala del debat parlamentari que inaugura aquest matí el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que haurà de discutir una esmena menys després que el mateix PNB optés per no presentar-la divendres. Sí que ho van fer el PSOE, Units Podem, ERC, el PDECat, Compromís, Nova Canàries i EH-Bildu. Ahir, tant el PP d’Euskadi com els nacionalistes bascos donaven el mateix missatge: l’acord podria arribar durant la primera fase, és a dir, avui o demà.

El pragmatisme del PNB

“Som a les portes d’una pau fiscal de 15 anys per a Euskadi”, deia ahir Erkoreka traslladant la imatge de pragmatisme que caracteritza el PNB. Amb tota aquesta negociació, els nacionalistes bascos, a banda d’aclarir el seu camí pressupostari a Euskadi, han aconseguit transmetre diverses idees de força, més enllà del pacte per al concert: que desbloquegen una qüestió com l’autonomia per gestionar la plantilla de l’Ertzaintza o el tren d’alta velocitat, amb un compromís de pagar els costos de soterrament de les vies d’entrada. A més, el PNB també vol el mèrit d’haver aconseguit que el PP estigui a punt d’acceptar l’acostament dels presos. Tot això l’ajuda a justificar davant EH Bildu el pacte al País Basc amb un PP cada cop més esquitxat per la corrupció.

Però el PNB ahir encara no volia donar per tancat un acord vital per al PP. Si no s’assoleix, Rajoy no aconseguirà l’empat necessari per superar la votació de dijous. De moment, té 170 diputats garantits entre el PP, Cs, Fòrum Astúries, la UPN i Coalició Canària. El PNB té els 5 diputats justos per arribar als 175, la meitat de la cambra, cosa que li permet al PP passar a la següent fase després de tres empats. Serà després quan haurà d’aconseguir la meitat dels vots més un. El PP espera que aquest 176è diputat sigui o Pedro Quevedo, de Nova Canàries, o suports puntuals del PSOE quan el debat es desgrani en les esmenes parcials. El tràmit parlamentari, doncs, comença avui sota la batuta del PNB, que, amb els comptes a Euskadi aprovats, marca el ritme d’una negociació que li ha permès fer de la necessitat virtut.

El president ja pot tornar a convocar eleccions

El mateix dia que comença la negociació dels pressupostos torna a posar-se a zero el comptador que permet al president del govern espanyol convocar eleccions. La Constitució recull a l’article 115 que no es poden dissoldre les Corts abans que hagi passat un any de l’última vegada, un termini que es compleix avui.

Tot i això, fonts del govern espanyol citades per Efe asseguren que Rajoy no té cap intenció de fer-ho perquè s’ha de prioritzar l’estabilitat i perquè el seu objectiu és esgotar la legislatura. Fins i tot descarten fer-ho si hi ha un rebuig als pressupostos.

educacio avançada

Des de fa uns anys, la majoria de les escoles innovadores de Barcelona s’han vist desbordades per la gran quantitat de sol·licituds que reben a la preinscripció. “Estem parlant d’un canvi de paradigma, d’un canvi sistèmic”, apunta la directora de l’àrea d’innovació del Consorci d’Educació de Barcelona, Marta Comas, que afegeix que perquè es mantingui en el temps “la innovació no pot ser una operació de maquillatge”.

Tot i que creu que s’està produint un canvi sistèmic que perviurà en el temps si es posen totes les bases adequades, Comas també considera que la innovació, com a “marca”, “s’ha posat de moda”. “Això ens ha anat bé, perquè el professor que segueixi fent classes magistrals o que no se sàpiga els noms dels alumnes serà l’estrany. Abans ho era el professor de projectes, ara ho serà l’altre”, apunta la directora de l’àrea d’innovació del Consorci d’Educació de Barcelona, que assegura que l’administració està treballant perquè “no es produeixin desequilibris i perquè el canvi sigui sistèmic”.

Per al director d’Escola Nova 21, Eduard Vallory, no es tracta d’una moda, sinó “d’una actualització que trigava massa a arribar”. No obstant, admet que hi ha pares que han demanat un projecte educatiu sense saber “ben bé què era innovació” i que hi ha escoles que no es creuen la transformació. Per lluitar contra aquest fenomen, Vallory creu que l’administració ha de vetllar perquè les escoles “sàpiguen i puguin treballar de forma competencial i global”. “Estem en un moment en què està florint un canvi estructural i s’està parlant d’educació amb profunditat: això és de societat avançada”, considera.

Entre altres motius, Enric Prats, professor de pedagogia internacional de la Universitat de Barcelona (UB), atribueix el canvi al fet que “hi ha hagut un cansament d’una fórmula que no funcionava i, consegüentment, s’ha generat un moviment de mirar alternatives”, apunta. En aquest sentit, assegura que actualment hi ha “una societat més exigent amb pares ben informats que estan pressionant”. Per a Prats, cal estar “atents” a veure com es consolida el canvi, i recorda que hi ha mètodes experiencials que “no són tan nous i que no han acabat resistint”. “Potser hi ha resistències al sistema, com la burocràcia, que han impedit que s’instal·lessin”, apunta. El vicerector de docència i aprenentatge de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Carles Sigalés, per la seva banda, considera que la innovació “és a l’agenda, que se’n parla i que els discursos educatius van en aquesta línia”. “No hi ha un manual de la innovació, és una frontera desconeguda que depèn de molts factors”, assegura.

En la mateixa línia, Comas defensa que una escola innovadora és la que té els set principis de l’aprenentatge com a referent, independentment de si fa exàmens o deures. “Hi ha molts marcs, horitzons i imatges mentals. Des del Consorci defugim les etiquetes i no volem acabar dient que una escola innovadora és la que treballa per projectes o la que fa servir tauletes. És una cosa més profunda”, conclou

aprenent

INCONSISTÈNCIA. Donald Trump sent nostàlgia. Ell creia que això de la presidència “seria més fàcil”. De fet, tot era fàcil, magnífic (“ tremendous ”) o important en aquest món de Trump de vocabulari limitat i missatges efectistes. Però, cent dies més tard, el president dels Estats Units reconeix que això de governar “és molta feina”, com ha confessat a l’agència Reuters, i enyora la seva vida anterior. El nou inquilí de la Casa Blanca encara està aprenent l’ofici, a navegar en la incoherència de desdir-se de les certeses de la campanya, a comprendre la distància que hi ha entre una ordre donada des del Despatx Oval i el temps i la realitat que calen per traduir-la en una proposta de llei factible i legal. Està aprenent a gestionar els nous cercles de poder, que, en tan poc temps, ja han patit desercions, caigudes en desgràcia i noves entronitzacions; està constatant que ja “no pot anar enlloc” per la pressió dels serveis de seguretat, i, sobretot, s’ha escarrassat en l’art de desafiar tots els estàndards ètics que implicaria el càrrec.

LLEGAT. La Casa Blanca ha intentat ajustar frenèticament un document de grans èxits d’última hora per a un president en davallada a les enquestes. Per a l’home dels “índexs d’audiència com a mesura de valor, per al mestre dels pseudoesdeveniments i l’artificialitat que existeix per generar una cobertura de televisió però que no deixa cap petjada duradora”, tal com el retrata David Brooks al New York Times.

“100 dies de resultats històrics”, es titula el resum que ha preparat l’equip de premsa de la Casa Blanca, ple de dades errònies que, en teoria, exemplificarien que cap president hauria fet tant en aquests primers cent dies des de Franklin Delano Roosevelt. Un llistat de mesures erràtiques: des de l’anunci de retallades “massives” d’impostos (un pla resumit en una sola pàgina, però que suposaria un estalvi de 31 de milions de dòlars en la declaració d’impostos del mateix Trump) fins a l’intent de substitució forçada de l’Obamacare. En política exterior, Trump ha passat de declarar la irrellevància de l’OTAN en campanya a comprometre-s’hi explícitament, ha fet marxa enrere en els seus atacs a la Xina, ha confirmat el compliment de l’acord nuclear amb l’Iran i ha anat enviant missatges contradictoris a Corea del Nord.

NEPOTISME. Però si en un terreny ha reeixit, en aquests primers cent dies, és en el d’assegurar “l’accés de la seva família al govern federal per al benefici privat”, assegura el premi Pulitzer Timothy Egan. El nepotisme és al cor de la Casa Blanca. Un entramat de negocis, diplomàcia i interessos familiars que provoquen sospites i incomoditats.

Ivanka Trump ho va tastar en la cimera de les dones del G-20, la setmana passada a Berlín. Seia al costat de Christine Lagarde i Angela Merkel per parlar de lideratge, però la primera pregunta que li va etzibar la moderadora va ser: “A qui representa, vostè? Al seu pare com a president dels Estats Units, al poble nord-americà o als seus negocis?” És la mateixa Ivanka Trump que va aconseguir l’obertura del mercat xinès a la seva marca comercial de roba el mateix dia que el seu pare es reunia amb el president Xi Jinping.

El mateix Donald Trump reconeixia el 2015 que tenia “un petit conflicte d’interessos” amb el govern de Turquia pel seu “gran, gran edifici d’Istanbul”. ¿És el mateix conflicte d’interessos que el va fer felicitar efusivament Recep Tayyip Erdogan l’endemà del referèndum que consolidarà el seu monopoli del poder?

Trump l’imprevisible, el president suposadament antielit, que ja legisla per intentar aconseguir l’aprovació d’aquest 1% que sempre va sentir que el menystenia, ha anat abandonant el populisme subversiu en favor del corporativisme més convencional. Trump és un president mercantilista, sobretot del negoci familiar

la musa

El soroll infernal del mòdem. L’estridència en carregar els jocs al protoordinador Spectrum 48k. La màgia d’enviar un correu electrònic amb servidors ja oblidats com Catalunyamail.com. Tots recorden aquella tecnologia que anava amb maneta i que va desembocar en un hiperespai sense el qual avui dia no concebem la vida. El que no podien sospitar és que seria una eina per a ells, com a artistes. “El meu art segur que seria molt diferent si no existissin les noves tecnologies”, admet la gironina Azahara Cerezo. “Seria d’un altre temps”, diu la performer Ariadna Guiteras. “Tecnologia i creativitat fan un maridatge majestuós”, sentencia l’artista Albert Gusi. Saben del que parlen perquè tots han fet servir internet en els seus projectes més recents.

• 

Albert Gusi treballa amb Google Street View / ALBERT GUSI

Cerezo i Gusi participen en l’exposició col·lectiva Un món paral·lel, comissariada per Joan Fontcuberta i centrada en la creació artística a partir de Google Street View. Cerezo recorre virtualment indrets rellevants durant la Guerra Civil Espanyola i captura els grafitis que hi ha; Gusi reivindica l’error de la màquina recopilant rostres d’anuncis que el robot ha desfigurat pensant-se que eren persones de carn i ossos. Guiteras, en canvi, a partir d’aplicacions de ioga va crear una sèrie de performances que van culminar en una presentació al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) el 2014. S’anomenaven Zen fascist i suposaven “una recerca sobre ioga, control i performance en el context del capitalisme contemporani”, detalla. La base era una coreografia tramada a partir de gestos extrets d’aplicacions com ara Yoga on the Go o Airport Yoga.

En una línea similar, Eva Fàbregas ha fet una instal·lació immersiva a la Fundació Miró i en bona part la gènesi són vídeos de YouTube. En concret, d’ASMR, una tècnica relaxant (el formigueig que se sent al cuir cabellut o altres parts del cos arran d’un estímul sensorial) que s’ha posat de moda i que molts youtubers fan des de la seva habitació d’adolescents amb el que tenen. Però partir d’un material de la xarxa amateur, o de baixa qualitat -com és el cas de les fotos de Google Street View-, no implica que l’art resultant sigui pobre, comenta el lleidatà Jordi Antas, comissari de la instal·lació de Fàbregas. “Ens hem d’adaptar al món que ens toca viure. No només el nostre entorn i les nostres relacions han canviat amb l’entrada d’internet, sinó que també hem superat una crisi econòmica que ha afectat tothom, en especial la cultura”, afirma.

• 

Una obra d'Ana Riaño a la galeria Víctor Lope / ANA RIAÑO

Autoservei gratuït de recursos

Molts d’aquests artistes postinternet s’apropien d’imatges, idees o eines que són a la xarxa però que tenen una autoria. Són fills del ready made, de l’urinari que va deixar de ser utilitari quan Marcel Duchamp el va posar en una peanya i va dir que allò era art. I aquesta resignificació provoca una dissociació entre l’autor del material i l’artista que dona sentit al projecte.

A la roda de premsa d’ Un món paral·lel que es va fer a la Fàbrica de les Arts Roca Umbert de Granollers (productors d’aquesta mostra) el comissari, Joan Fontcuberta, va deixar clar que la llei de propietat intel·lectual vigent a l’Estat data del 1987, un moment en què “no podien preveure tot el que vindria”, de manera que els artistes es mouen en un cert buit legal. És el gastat però no per això menys cert “no es poden posar portes al camp”, on portes vol dir lleis, i camp, hiperespai.

I continuen sent, malgrat tot, 100% artistes: no hi ha ni una escletxa ni un moment de dubte. Fer art a partir d’un material que ha creat un altre no els resta artisticitat : “Això ja fa temps que ho tenim superat, des dels ready mades fins als samplejats. No considero que la creativitat s’hagi de mesurar per aquests paràmetres”, diu Antas. Gusi afegeix: “L’apropiacionisme no és pas nou en l’art. Tot i que potser ara, justament amb l’ús d’internet, ha pres una nova dimensió en gairebé totes les disciplines artístiques”.

• 

Ariadna Guiteras amb l'iPad a la performance 'Healthy gestures #beauty' / IKRAM BOULOUM SAKKALI

Tecnologia lliure

“La tecnologia és poderosa, és poder, és per això que hauria de ser lliure. Qui té el control de la tecnologia és una pregunta que no ens hauríem de deixar de fer. Com la podem fer servir, també”, clama Guiteras. En la línia de Joan Fontcuberta, que diu que les fotografies ja estan fetes, el que cal és trobar-les, Cerezo destaca dues frases del manifest del programa del CCCB Soy Cámara perquè “també sintetitzen molt encertadament aquesta idea”: El mundo entero está mirado / todo está por montar. “Entenc que el paper de l’artista està en relació amb aquesta noció de muntatge, fins i tot de reenquadrament, que sigui capaç d’apuntar o fer eclosionar significats desapercebuts o poc visibles”, explica l’artista gironina.

Què hauria passat si artistes com Picasso, Dora Maar i Dominique Ingres haguessin sigut coetanis de les xarxes socials? Com les haurien fet servir? És la suposició en què es basa el nou projecte d’Ana Riaño, RRSS, i que es pot veure a la galeria Víctor Lope de Barcelona fins al 13 de maig. “Si vols viure del que fas has de publicitar-ho. Al cap i a la fi venem les nostres obres, i en el procés de venda hi ha una part de producció i una altra de comunicació”, diu la pintora, que s’imagina tots aquells artistes com els d’ara, a l’estudi amb una mà penjant la foto i amb l’altra pintant. I fa molt riure.

Lluny del 3.0, el seu suport és el paper i la pintura, i el resultat és una barreja d’ironia, crítica i constatació d’una realitat “perquè l’artista a les xarxes s’està creant la seva pròpia biografia ficcionada virtual barrejant moments de la seva vida privada amb el seu currículum i el seu treball”. “En última instància, les xarxes són com una plaça en dia de mercat, en què cadascú crida per atreure l’atenció a la seva parada d’art”, diu Riaño.

“Des de sempre, totes les tecnologies han sigut eines transformadores per als creadors”, rememora Albert Gusi, que pronostica: “Ara ens toca conviure amb aquestes plataformes, però ja se’n van percebent de noves que, de ben segur, seran també una font de nous projectes i de nous processos”.

cues

L'Aeroport de Barcelona porta tres dies de llargues cues i aglomeracions a la zona de control de passaports. Des del 7 d'abril, i en aplicació de les noves mesures antiterroristes, tots els passatgers europeus que viatgen dins de l'espai Schengen han d'ensenyar el DNI o el passaport als agents de fronteres. Amb l'augment d'operacions per aquest pont del Primer de Maig -866 moviments previstos avui 30 d'abril i 949 operacions, demà 1 de maig-, la feina s'ha multiplicat i els agents de la policia espanyola no donen a l'abast.

A través de les xarxes socials, nombrosos passatgers han denunciat cues de fins a dues hores, la sortida amb retard de moltes aeronaus i, fins i tot, la pèrdua de vols o connexions. També han carregat contra la manca d'efectius de la policia espanyola amb només una caseta en funcionament –amb dos agents- de les quatre disponibles per fer la comprovació dels passaports.

Fonts de la policia espanyola han reconegut el col·lapse que es va produir especialment ahir dissabte al vespre i avui diumenge al migdia. "En els dos casos han arribat 8 vols de cop i hem tingut problemes amb documentació falsa de diversos passatgers, a banda d'algun altercat", han detallat des de la policia, que han assenyalat que amb l'entrada en vigor del nou control de passaports s'haurà de reforçar el servei de policia.

"Sobretot en dies de màxima afluència com aquest cap de setmana o durant les vacances d'estiu", han continuat des del cos policial. Des d'Aena han recalcat que el control fronterer depèn exclusivament del Ministeri de l'Interior i dels efectius disponibles de policia. Tot i això, han afirmat que els problemes han estat puntuals i que l'Aeroport de Barcelona "opera amb total normalitat, sense retards destacables ni cancel·lacions".

Des de Vueling, han corroborat aquesta "tranquil·litat" a l'Aeroport del Prat i no consta cap incidència aquest diumenge al seus vols. No ha estat el cas del passatger Inás Benguria, que a través de Twitter ha denunciat: "Centenars de persones atrapades al control de passaports i veient com els seus avions s'enlairen. Una vergonya", ha afirmat, tot adjuntant un vídeo de 17 segons amb el col·lapse de gent a l'aeròdrom barceloní. "Cues infinites a la duana de l'aeroport del Prat. + de 2 hores x no europeus. Imatge de tercer món", ha lamentat per la seva banda Francesc Bosch, cap del servei d'Hematologia de la Vall d'Hebron.
 

robots

No saben idiomes, no han estudiat cap màster prestigiós ni poden demostrar una experiència dilatada. Però, malgrat tot, les empreses, en alguns casos, els prefereixen. Els robots i, en general, l’automatització dels processos, estan transformant irreversiblement el mercat de treball. Són molts els estudis que dibuixen un horitzó de destrucció d’ocupació. Però també hi ha recerques i experts que assenyalen que, en conjunt, l’impacte de la innovació tecnològica que arriba serà positiu: es crearan nous llocs de treball i s’incrementaran la productivitat i la renda.

La Federació Internacional de Robòtica (IFR, per les sigles en anglès) pronostica que d’aquí dos anys hi haurà 2,6 milions de robots industrials. La intel·ligència artificial també s’està introduint en altres sectors. En conjunt, l’automatització farà perdre dos milions de llocs de treball a Espanya, segons l’OCDE. Un estudi recent de l’Institut McKinsey augura que un 12% dels llocs de treball a l’Estat estan en risc per aquest motiu. I una recerca dels economistes Daron Acemoglu i David Autor, del MIT, que culpa la globalització de la destrucció de més de 2 milions de feines, anuncia que l’automatització n’eliminarà moltes més.

“La robòtica no substitueix directament llocs de treball, el que fa és substituir tasques i funcions”, matisa Josep Lladós, professor d’economia i empresa de la UOC. Segons aquest economista, actualment hi ha entre un 10% i un 15% de llocs de treball on totes les tasques són automatitzables i, per tant, són els que patiran més l’impacte d’aquesta onada tecnològica. A més, hi ha un altre 30% que presenta una rutinarietat mitjana-alta.

Els experts responen dues preguntes clau sobre la robotització del món laboral

No només l’automoció o la logística incorporen màquines; els robots també han penetrat en la sanitat, l’atenció a les persones, la banca o el transport. Carme Torras, investigadora de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI), explica: “Quan els robots es van començar a introduir a les fàbriques substituïen feines poc qualificades que duien a terme homes. Ara ve una robòtica assistencial i de serveis que substituirà llocs de treball poc qualificats, però majoritàriament ocupats per dones”. “Les habilitats que estan desenvolupant les màquines són cada vegada més cognitives”, explica Lladós, que afegeix: “Per primera vegada, queden amenaçats part dels treballadors del coneixement”.

Més productivitat i renda

Malgrat un primer escenari desencoratjador, els experts vaticinen beneficis a llarg termini. “El progrés tecnològic, globalment, sempre ha sigut positiu per a l’economia”, recalca Lladós. L’economista explica que l’automatització també crearà nous llocs de treball, augmentarà la productivitat, la renda i l’ocupació en altres sectors. Als EUA, l’automoció va instal·lar 17.500 robots l’any passat, segons l’IFR, i l’ocupació va créixer en aquest sector en 260.600 persones, segons xifres oficials. En aquest sentit, l’estudi de l’Institut McKinsey pronostica que l’automatització incrementarà la productivitat entre un 0,8% i un 1,4% anualment.

Les xifres més positives potser aconsegueixen convèncer els treballadors per veure els robots no tant com una amenaça sinó com un company i un subordinat. És la robòtica que ve. “Cada vegada més -explica Torras- es va desenvolupant una robòtica col·laborativa: robots i persones treballant conjuntament, de manera que els robots facin les feines pesades i les persones les més qualitatives”. Torras explica que els robots han vingut a fer feines “brutes, avorrides i perilloses” i que “han d’alliberar temps de les persones perquè puguin fer feines més creatives, més humanes, de contacte i de benestar”. Al cap i a la fi, sempre hi haurà tasques en què les màquines no podran excel·lir com un humà, com les que impliquin creativitat o empatia.

Els efectes adversos, però, es notaran. L’automatització comportarà, segons Lladós, més desigualtat: els treballadors amb feines substituïbles cobraran molt poc i els que tinguin perícia amb la tecnologia o creativitat ingressaran molt més. Tant Lladós com Torras apunten que caldrà invertir en educació perquè els més amenaçats tinguin oportunitats. “Hem de demanar als nostres governs que estiguin amatents a pilotar el canvi tecnològic i a fer-lo inclusiu”, assenyala Lladós. Torras, per la seva banda, reclama als governs i a la indústria treballar per una robotització ètica: “Els robots han d’ampliar les nostres capacitats humanes. No hem de cedir el nostre poder de decisió i convertir-nos en una societat de l’oci en què el coneixement només el tinguin les màquines”.

la cruilla

Quatre dies després de ser nomenat ministre d’Economia per Hollande l’agost del 2014, Emmanuel Macron va convidar Sigmar Gabriel, el seu homòleg alemany, a sopar a París. Aquella mateixa nit els dos ministres van acordar crear una comissió per desenvolupar un informe que havia de servir de base per a un gran pacte econòmic europeu en què Alemanya s’havia de comprometre a gastar més per estimular l’activitat de la Unió Europea i, a canvi, França garantia la liberalització de la seva economia i del seu mercat de treball.

Aquest intent de gran pacte continental, o, com el va qualificar el mateix Macron, de “New Deal europeu [...] per persuadir Europa a invertir més”, té una llarga tradició en la política francesa del darrer mig segle. L’any 1981, François Mitterrand va apostar per una política fiscal i monetària expansiva per fer front a la crisi econòmica de finals dels setanta. Tanmateix, mancat de cap suport extern (Reagan, Thatcher i Kohl acabaven de ser elegits) i en un context de creixent integració europea i de lliure circulació de capital, aquell intent de fer keynesianisme en un sol país va fracassar absolutament. Un any i mig després, el president francès es desfeia dels seus aliats comunistes i abraçava l’ortodòxia monetària dels seus veïns alemanys: un “franc fort” i pressupostos equilibrats.

Renunciar a la possibilitat de fer devaluacions i de tenir una política fiscal autònoma i activa sempre ha estat interpretat per tots els francesos com un pas decisiu cap a la pèrdua final de la seva sobirania política

Aquell gir econòmic, però, no va comptar mai amb el suport real dels ciutadans i dels agents econòmics francesos. A Alemanya, l’estabilitat monetària i la independència del banc central són vistes com una realitat sagrada: les barreres necessàries per no tornar a patir la hiperinflació d’entreguerres (que Xammar ja va identificar com l’ou on es va covar la serp del nazisme) i per domesticar l’estat. A França, en canvi, la derrota de 1940 va convèncer la dreta de la necessitat d’establir un estat intervencionista per poder modernitzar l’economia i estimular la demografia gal·les i així neutralitzar el perill germànic. Per això, renunciar a la possibilitat de fer devaluacions i de tenir una política fiscal autònoma i activa sempre ha estat interpretat per tots els francesos com un pas decisiu cap a la pèrdua final de la seva sobirania política.

Sense gaire capacitat de fer una política intervencionista pròpia i reticents a acceptar les línies mestres del model alemany, els governs francesos es van decantar finalment per intentar afrancesar l’economia europea mitjançant la creació d’un marc econòmic comú que els permetés fer polítiques keynesianes o fins i tot directament intervencionistes a escala continental. Vist des de París, l’euro es va entendre com una forma de substituir el franc (amb un valor fixat respecte al marc alemany i, per tant, fora del control del Banc de França) per una moneda que França pogués manipular parcialment. Vist des de Berlín, l’euro es va viure, per contra, com un sistema per estendre arreu l’estabilitat monetària que els alemanys associen amb el miracle econòmic de la postguerra i per acabar de relligar Alemanya a Europa. En definitiva, l’euro es va construir sobre la base d’un engany conceptual i polític. Cadascun dels grans socis europeus hi va anar a aconseguir una cosa diferent: França hi va buscar la creació d’una mena d’imperi napoleònic democràtic; Alemanya, que és ara molt més bàvara que prussiana, hi va perseguir la reconstrucció del Sacre Imperi Romanogermànic, amb el seu sistema de sobiranies compartides i contrapesos locals.

En la gestió quotidiana de l’euro, França hi va poder ficar cullerada: el segon governador, Trichet, va ser francès, i Draghi té al cap la tradició de devaluacions monetàries que, fins a la creació de l’euro, van fer servir França i Itàlia per continuar sent competitives. Tot i això, la força econòmica d’Alemanya, el tarannà institucionalista de països com Holanda i el deseiximent britànic (que mai no ha estat a Europa del tot) van permetre a Berlín imposar les seves regles: un Banc Central Europeu independent; un euro fort; dèficits públics limitats per llei, i una política industrial no intervencionista.

Si Macron és elegit però fracassa amb les seves reformes, penso que la temptació francesa de trencar amb la cotilla europea es farà encara més forta

El pacte que Macron va intentar fer amb Sigmar Gabriel -aconseguir alhora un estímul fiscal alemany i el suport simbòlic de Berlín per reformar França- resumeix bé la fragilitat francesa actual. París no ha pogut controlar Europa i refer-la a la seva imatge. Però tampoc ha aconseguit reformar França i adaptar-la al model alemany, que s’ha mostrat molt més dinàmic que el francès. Amb l’acord amb Sigmar Gabriel a la butxaca, Macron va redactar una macrollei (que va ser batejada popularment com a llei Macron) per liberalitzar França. Hollande, espantat davant de les mobilitzacions que es van produir al carrer, es va negar a presentar-la davant de l’Assemblea Nacional.

Suposem que Macron és elegit president el dia 7. Per dur a terme el paquet de reformes que ja va proposar, necessitarà una majoria legislativa i un suport social que no va tenir fa dos anys. Dubto que les aconsegueixi. I, si fracassa, penso que la temptació francesa de trencar amb la cotilla europea es farà encara més forta.