medicar

La major part de les persones que arriben als centres d’atenció primària amb trastorns mentals presenten problemes de tipus adaptatiu amb símptomes lleus o moderats d’ansietat o/i de depressió. El tractament farmacològic en aquest tipus de trastorns lleus i moderats no és eficaç i, a vegades, podria comportar efectes adversos que empitjorarien l’estat de salut de la persona.

És important ser conscients que la felicitat o la tristesa no són conseqüència dels esdeveniments que vivim, sinó dels nostres pensaments. Per això hem de buscar algun mecanisme per poder tenir una ment més atenta i relaxada, més connectada amb allò que vivim en cada moment, sense estar orientats al passat o preocupats pel futur. Es tracta de ser resilients, de trobar la calma mental i l’equilibri per resoldre les dificultats que inevitablement sorgiran al llarg de la nostra vida i sortir-ne enfortits.

A més de la nostra actitud davant la vida, hi ha eines al nostre abast que podem utilitzar per mantenir un bon estat de salut físic i emocional, com tenir cura del cos a través de l’alimentació i l’exercici físic. És important tenir en compte que el cervell és l’òrgan més sensible del nostre cos i per això és el primer que es ressent d’una alimentació deficient o del sedentarisme.

Alguns tractaments no farmacològics, com la musicoteràpia, la hidroteràpia, la fitoteràpia o l’aromateràpia, han demostrat ser molt efectius per millorar malalties cròniques físiques com la hipertensió i les insuficiències cardíaques o respiratòries. També són adequats per reduir el sofriment emocional i psicològic i s’hauran de tenir en compte les circumstàncies que envolten la persona.

Per això, en aquest procés, és necessari que el professional sanitari del CAP acompanyi la persona a través de l’escolta activa. Per exemple, en el procés de dol per la pèrdua d’una persona estimada només s’han d’administrar fàrmacs si el dolor impossibilita continuar amb la vida personal i professional. En aquest cas, és fonamental que hi hagi un seguiment de l’adherència del pacient i cal tenir present que aquest tractament no és incompatible amb d’altres.

Alguns dels trastorns emocionals més habituals es poden tractar sense necessitat de medicaments, tot i que sempre hi haurà d’haver un diagnòstic previ per descartar que es tracti d’un símptoma que amagui un problema més greu. Per exemple:

Estrès, ansietat o depressió per situacions complicades en l’entorn laboral, econòmic o social: es poden tractar amb tècniques de respiració i de relaxació com mindfulness i musicoteràpia.

Dolor crònic, com fibromiàlgia: es pot tractar amb teràpies de respiració, relaxació i ioga.

Insomni: són efectives la musicoteràpia, la hidroteràpia i mesures d’higiene del son, com ara seguir una pauta d’hores de son o no menjar durant les dues hores abans d’anar a dormir.

Procés de dol: la millor teràpia és el temps, i són molt efectius els grups d’ajuda mútua amb l’acompanyament dels professionals.

neolitic

Una investigació conjunta de la Universitat Complutense de Madrid ( UCM) amb la Universitat de Barcelona (UB) va trobar restes dels primers pobladors del neolític a la Cova Bonica de Vallirana (Baix Llobregat), segons va informar ahir l’ UCM. “La singularitat d’aquest jaciment és que s’han trobat restes d’humans amb els seus objectes domèstics”, va afirmar una de les investigadores de l’ UCM, Montserrat Sanz.

castell inflable

El castell inflable que va sortir volant al restaurant Mas Oller de Caldes de Malavella (Selva) i que va causar la mort d'una nena i ferides a sis nens més només estava subjectat per dues de les sis amarres possibles. Encara s'investiga perquè va sortir volant fins a una desena de metres d'alçada i a una quarantena de distància, però per ara la investigació apunta que només es van fer servir un terç de les subjeccions, segons l'agència Efe, tot i que aquesta no podria ser l'única causa de l'accident. D'una altra banda el propietari del restaurant,  Jaume Matas, no va demanar el permís municipal obligatori per aquesta mena d'atraccions, que requereix una inspecció tècnica.

Matas explica que hores d'ara el perquè l'accident és un "misteri" i que feia tot just un mes i mig que havien instal·lat el castell. La policia científica analitza les restes del castell inflable per explicar-ne les possibles causes. El propietari admet que no tenia permís municipal perquè no sabia que el necessités i que només havien instal·lat dos dels sis ancoratges, però assegura que "el castell complia totes les normatives", segons l'ACN. Però el reglament d'espectacles públics i activitats recreatives deixa clar, a l'article 39, que per aquestes atraccions desmuntables els serveis tècnics municipals o una entitat col·laboradora han de fer una inspecció del funcionament i el muntatge.

"Estic convençut que el titular del castell inflable no desitjava que passés l'accident, però les coses passen", ha declarat el conseller d'Interior, Jordi Jané, que ha insistit en recordar l'obligatorietat d'autorització municipal per totes les atraccions desmuntables i la inspecció prèvia que comporten. També ha explicat que, a banda de la investigació policial en marxa i que es durà a la justícia, Interior ha obert un expedient informatiu que pot dur a una sanció administrativa.

• 

Una de les nenes ferides en l'accident de Caldes de Malavella es troba a l'UCI després de ser operada aquesta nit / DAVID BORRAT

L'alcalde de Caldes de Malavella, Salvador Balliu, reconeix que l'Ajuntament no tenia constància de la instal·lació del castell. Els propietaris del restaurant no van sol·licitar la llicència municipal que obliga a aportar un plànol de la ubicació i una revisió de la instal·lació certificada per un enginyer titulat, ha dit en declaracions a l'ARA. Balliu ha explicat que el castell estava homologat per l'empresa i tenia tots els papers en regla, però no comptava amb el permís obligatori del consistori. La normativa de seguretat sobre atraccions inflables exigeix, a més, un monitor que vigili la instal·lació. Així ho indica la directiva europea UNE:EN 14960, segons l'ACN. Tot i això Matas ha admès en declaracions a RAC1 que no hi havia cap monitor al castell inflable i que una persona "l'anava vigilant".

Per ara no se sap què va fer volar el castell inflable, però la investigació -segons fonts que hi han tingut accés- apunta que no hi va haver cap explosió. Oscar Azambuja, propietari de l'empresa Soy Fiesta que es dedica al lloguer d'aquestes instal·lacions infantils, també descarta la possibilitat de l'explosió: "És impossible que un castell inflable exploti, abans poden passar moltes altres coses", assegura. "Un castell inflable funciona amb una turbina que va introduint l'aire que necessita la instal·lació que, alhora, sempre perd una mica d'aire per les costures de la lona així que és improbable que exploti", explica l'empresari. Que una ràfega de vent de l'emporti volant, com ja ha passat altres vegades, és més plausible, ha afegit.

La forma de l'inflable pot fer créixer el risc que la instal·lació acabi volant pels aires si no està ben amarrada o aquests dispositius fallen per algun motiu. "Quan l'inflable té forma de casa, o de castell com va ser el cas, el risc que amb el vent és produeixi un efecte bossa és més alt que no pas en aquells que tenen estructures més planes" explica Azambuja. L'Organització de Consumidors i Usuaris ha recordat que aquesta mena d'atraccions mai s'han de posar en marxa quan fa vent, perquè ratxes de quinze quilòmetres per hora ja poden moure-les i que estan prohibides si el vent supera els 38 quilòmetres per hora. Tot i això l'alcalde descarta la hipòtesi del vent, perquè al moment dels fes no en feia. Els investigadors indaguen si hi va haver algun problema amb les vàlvules de seguretat o la turbina que inflava l'estructura.

A part de la nena de 6 anys que va morir a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, un altre nen de 9 anys continua ingressat a l'Hospital del Parc Taulí de Sabadell, greu però estable. Tres nenes i un nen més, tots d'entre 7 i 11 anys, també estan ingressats a l'Hospital Josep Trueta de Girona en un estat menys greu. Una altra nena de 3 anys ja ha rebut l'alta mèdica. Més de 300 persones s'han concentrat avui a Caldes de Malavella per fer un minut de silenci en record de la víctima mortal.

agressions incapacitats

L'agressió d'un home a una noia amb síndrome de Down al metro de Barcelona ha provocat tota mena de reaccions de repulsa, però no és un fet extraordinari, al contrari. Quatre de cada deu discapacitats intel·lectuals pateixen agressions físiques segons un estudi publicat tot just l'any passat. L'informe, fet per Dincat Plena Inclusió, la Fundació Vicki Bernadet i la Universitat de Barcelona a partir de 260 enquestes, indica, a més, que la meitat de les dones en aquesta situació i un de cada cinc homes han patit abusos o agressions sexuals.

"Una agressió a una persona vulnerable és una agressió al conjunt de la ciutat, una amenaça contra tothom, contra el model de convivència i contra la democràcia", ha declarat aquest matí el tinent d'alcaldia de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens. Com la tinent d'alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz, ha condemnat l'agressió de la noia i ha recordat les dues denúncies del mes passat per discriminar grups amb síndrome de Down, una contra un hotel de Vinaròs per negar-los l'allotjament i l'altra contra un pub de Lleida per vetar-los l'entrada.

Els dos regidors han anunciat que si els Mossos aconsegueixen identificar l'home que va clavar un cop de colze a l'espatlla i un cop de puny a la cara de la noia i per tant s'obre un procés penal, l'Ajuntament es personarà al cas com a acusació popular. "Volem donar un missatge clar i contundent que serem implacables contra aquest tipus d'agressions a les persones més febles i vulnerables de la nostra societat", ha declarat Asens. També ha ofert suport a la família de la noia de 23 anys i ha explicat que l'alcalde accidental Gerardo Pisarello hi va contactar ahir mateix. A més, Asens i Ortiz han reclamat la col·laboració ciutadana: si cap ciutadà va veure l'agressió, que va succeir dimarts a les dues a les escales de la parada de metro de l'estació de Sants, es posi en contacte amb l'Ajuntament o amb els Mossos.

I no només en aquest cas, ja que l'equip de govern demana que si algú veu una agressió semblant contra un discapacitat o algú especialment vulnerable, no dubti a denunciar-ho. De fet, segons l'informe, el 21% de les conductes "contràries a les normes socials" contra discapacitats intel·lectuals passen al carrer o en llocs públics. El 20% són a les cases de les víctimes, el 14% a les escoles i el 10% en centres residencials o a la feina. L'estudi no només té en compte les agressions, sinó també qualsevol mena de situació que victimitzi els discapacitats, com ara robatoris –que en pateixen un 48%– i la violència per part de cuidadors o familiars, ja sigui física (36%) o psicològica (25%).

L'informe de Dincat Plena Inclusió, la Fundació Vicki Bernadet i la Universitat de Barcelona conclou que els discapacitats intel·lectuals són un col·lectiu de risc durant tota la vida, no només durant la infància, tot i que quan són més joves sovint no es detecten les situacions que els perjudiquen.

la diplomacia

El concepte del títol no és meu: diplomàcia destructiva. Me’l regala un bon amic de l’incipient cos diplomàtic català, que per prudència prefereix mantenir-se en l’anonimat. De fet, a ell l’hi va suggerir un eurodiputat conservador flamenc indignat per l’actuació dels representants espanyols en relació a la cancel·lació d’una missió comercial conjunta entre Flandes i Catalunya.

No és la primera vegada que la diplomàcia espanyola perjudica directament els interessos comercials dels nostres empresaris, al marge de la seva orientació política en relació a la independència. Ja s’han posat bastons a les rodes a iniciatives catalanes en el marc de la Setmana del Disseny de Hong Kong, poc abans de la signatura d’un acord de col·laboració amb Califòrnia o en relació a una missió comercial a la Xina d’empresaris catalans dels sectors de la carn, els cítrics i el peix. També ha estat impossible un vol directe entre Barcelona i Tòquio perquè així ho disposa un tractat bilateral entre Espanya i Rússia.

Sempre segons el meu amic, que es mor de ganes d’explicar aquestes coses públicament però que per disciplina es mossega la llengua, la deslleialtat del govern espanyol en contra de Catalunya a l’estranger es produeix dia a dia, de mica a mica, i per desgràcia ja ho veiem com una cosa normal. Ens hi anem acostumant. És el mateix que passa amb la judicialització: avui faig anar a Madrid emmanillat el regidor de Vic que parlava dels ous i les truites, l’endemà cito a declarar la presidenta del Parlament de Catalunya, al cap d’uns dies faig fora del Congrés un diputat català... I encara que ho vulguin el 70% dels catalans, no us pensem deixar votar, mai! Tot ben normal, oi?

Amb la galdosa actuació envers Flandes, sembla que s’ha anat un pas més enllà. La diplomàcia espanyola ha perjudicat també els interessos d’empresaris estrangers de països socis a la Unió Europea, la mateixa UE a la qual Espanya li deu tant, sobretot després del primer rescat bancari, i ja veurem què passa en el futur amb el deute. Amb una arrelada tradició democràtica, amb un fort sentit del negoci i amb poques ganes de perdre el temps, a Bèlgica no estan disposats a acceptar allò que és absolutament inacceptable. D’aquí l’empipada de l’eurodiputat flamenc: “Diplomàcia destructiva!”, clama.

Però el meu amic diplomàtic és optimista. Creu que aquest joc brut acabarà passant factura a una Espanya que, en la seva actuació exterior contra Catalunya, està violentant uns mínims estàndards democràtics i diplomàtics. No tot s’hi val. Creu que això d’anar devent favors i anar dient als altres què han de fer a casa seva se’ls acabarà girant en contra. La diplomàcia destructiva pot acabar destruint qui la practica. En tota aquesta història, el que està en joc no és ja Catalunya i Espanya, sinó el futur d’Europa. Volem una Europa unida? Quina Europa volem? Si Europa vol sobreviure al Brexit i a l’amenaça de la ultradreta, haurà de reinventar-se ràpidament i de debò. I per fer-ho li caldrà comptar amb els països petits i mitjans econòmicament solvents i democràticament madurs. El meu amic diplomàtic diu que Alemanya això de comptar amb els petits que funcionen ho comença a tenir clar. Veurem si la França de Macron (creuem els dits) també s’hi apunta. És aquí on Catalunya i Escòcia tenen una oportunitat.

Ara que tot està en qüestió, ara és el moment. El moment de construir una cosa nova, un país nou en una Europa renovada. Això sí: el peatge que haurem de pagar és donar garanties que no deixarem caure econòmicament Espanya, és a dir, que no practicarem en contra seva cap mena de diplomàcia ni política destructives com ells estan fent amb nosaltres.

barrufets al rescat

Un any després dels atemptats de Brussel·les que van provocar la mort de 32 persones a l’aeroport i al metro, la ciutat intenta revifar el turisme. El terror jihadista ha passat factura a la capital europea: els atemptats van provocar una caiguda d’entre un 20% i un 30% de les reserves en hotels i restaurants durant els primers mesos. L’estiu del 2016 va ser un dels pitjors que es recorden a la capital d’Europa pel que fa al turisme.

Brussel·les ha llançat aquesta setmana una campanya internacional per captar turistes protagonitzada per uns personatges mundialment coneguts. Centenars de barrufets -els populars homenets blaus creats pel belga Peyo- han desembarcat en ciutats com París, Roma i Madrid per convidar els vianants a visitar la capital de Bèlgica. És una manera divertida de cridar l’atenció amb una campanya que ha costat quatre milions d’euros.

Des de finals de l’any passat, el turisme ha mostrat signes de recuperació -els hotels van aconseguir un 85% d’ocupació per Cap d’Any- però, tot i els esforços de les autoritats de la Regió de Brussel·les per tornar a conquerir els turistes, la ciutat encara no ha recuperat els nivells anteriors als atemptats, quan els hotels registraven set milions de pernoctacions a l’any. “Els atemptats van provocar un clima negatiu per al turisme. És el moment de solucionar el problema”, assegura Michaël Verschueren, el responsable de la nova campanya.

Clima negatiu per al turisme

La iniciativa se suma a les campanyes que es van engegar poques setmanes després dels atemptats. “Es van posar en marxa moltes accions immediatament després dels atacs i n’hem obtingut resultats molt positius. Hem comprovat una clara recuperació del turisme des de principis d’aquest any”, explica el ministre-president de la regió de Brussel·les, Rudi Vervoort.

El sector de l’hostaleria no és tan optimista. La federació d’hotels i restaurants de Brussel·les assegura que en l’últim any el nombre de fallides al sector ha augmentat un 13%. També denuncia que els restaurants han perdut un 30% de clientela, principalment pels turistes que prefereixen viatjar a altres ciutats i pels ciutadans de Brussel·les que viuen a la perifèria i que han deixat d’anar al centre per por a nous atemptats. Un any després, la sensació d’inseguretat persisteix.

A la qüestió de la seguretat s’hi afegeixen altres problemes, com haver fet el centre de Brussel·les només per a vianants. Els comerciants consideren que han perdut clients pel tancament del centre al trànsit.

El govern de Brussel·les admet la caiguda del turisme però vol superar definitivament l’impacte dels atemptats, i ha posat sobre la taula l’objectiu no només de recuperar la xifra dels set milions de pernoctacions anuals sinó d’augmentar-la fins a 10 milions el 2020.

El problema, però, no són només els atemptats. La capital europea juga en la segona divisió del turisme. “Brussel·les sovint és considerada un destí secundari”, diu el responsable de la campanya. Segons Verschueren, a l’hora d’escollir una ciutat, “la gent prefereix anar a Roma o a Barcelona i només pensen a venir a Brussel·les si fan un viatge més llarg per Europa”.

pxc

Mentre que a Europa l’extrema dreta coneix un ascens, la dreta populista que representa Plataforma per Catalunya [PxC] s’ha eclipsat des dels comicis locals del 2015. Aleshores els 65.905 vots que havia aconseguit el 2011 van caure a 27.348 i els seus 67 regidors a 8. Què explica aquest declivi del partit fundat i liderat pel vigatà Josep Anglada? Considerem que la resposta és resultat de la confluència de tres factors: la crisi interna de la formació, el pes polític del secessionisme i la irrupció de noves sigles crítiques amb les elits.

La crisi de lideratge

El febrer del 2014, la cúpula del partit va expulsar Anglada. Aleshores Robert Hernando va esdevenir nou responsable de PxC i va començar una pugna entre el fundador i la nova direcció. El resultat va ser que PxC es va quedar sense líder conegut quan havia començat una lenta davallada electoral. Va arribar a obtenir 75.134 vots (2,4%) als comicis autonòmics del 2010, però a les municipals del 2011 en va captar 65.905 (2.3%); a les generals d’aquell any, 59.781 (1.7%); i 60.107 (1.2%) a les eleccions al Parlament del 2012. A més, el plataformisme es va fragmentar, atès que Anglada -que el 2015 va obtenir un escó a Vic amb la nova marca Plataforma Vigatana (PLVI)- va impulsar el partit Som Identitaris (SOMI).

L’agenda política marcada per l’independentisme

El protagonisme del secessionisme va complicar més l’escenari a PxC. El partit havia superat de forma limitada la clivella catalanisme-espanyolisme amb el lema “Primer els de casa”, que va projectar un eix ideològic que va contraposar “autòctons” (ja fossin catalans o espanyols) a forans (immigrants). Però l’auge del separatisme va tornar al primer pla la dicotomia Catalunya-Espanya i van quedar arraconats del debat temes estel·lars del partit, com la immigració i la seguretat ciutadana. A més, l’independentisme ha conformat una dinàmica inclusiva: tant partidaris de la secessió com els opositors volen una mobilització àmplia, cosa que comporta bandejar discursos de “prioritat nacional” com els de PxC.

La irrupció de noves marques antiestablishment

Per acabar, cal recordar que aquest partit va esclatar als comicis locals del 2003 i es va expandir als del 2007 i 2011 fent bandera no només d’estar en contra de la immigració, sinó també d’un discurs contra la “casta política”. Al·ludia així a un establishment pretesament corrupte i “antinacional” que afavoria els immigrants en detriment dels autòctons. Però de forma progressiva el missatge contra les elits el van enarborar amb èxit altres forces emergents alienes a la ultradreta. Hernando -el substitut d’Anglada- ja va detectar aquesta competència política després que Podem obtingués el 8% dels vots als comicis europeus el 2014: “Nosaltres ja havíem encunyat el concepte de casta política quan Pablo Iglesias encara ni es recollia la cua”, va explicar.

Ha mort políticament el “plataformisme”?

Aquest panorama dificulta la recuperació de PxC o l’ascens d’una formació similar. Tanmateix, cal no perdre de vista dos factors. Un és que Badalona -tercera ciutat catalana en població- demostra que en certs indrets de l’àrea metropolitana pot tenir ganxo un discurs antiimmigració i d’ordre públic com el brandat per Xavier García Albiol. Els seus vots no han parat de créixer als comicis municipals: 21,8% el 2007, 33,4% el 2011 i 34,3% el 2015. L’altre factor el va destacar l’analista Carles Castro a La Vanguardia (7/I/2017): segons sondejos del CIS, el 40% de ciutadans estatals consideren “excessiu” el nombre d’estrangers. Per tant, no es pot descartar, a mitjà o llarg termini, la recuperació d’una PxC que està en hores baixes i que ha impulsat la federació estatal Respeto (juntament amb el Partit per la Llibertat [PxL] i Espanya 2000). Si fracassa pot sortir una nova marca que recuperi el seu discurs i torni a obtenir suport a les urnes.