Valverde

EN EL SEU PRIMER ANY al Barça (88-89), Ernesto Valverde no va jugar gairebé gens. Preguntat per Joan Patsy a TV3 com és que no jugava algú que tothom opinava que havia de jugar (excepte el míster, Cruyff), Valverde va contestar que tant de bo tothom opinés que no havia de jugar excepte el míster. Ho va dir igual que parla ara, amb cara seriosa, front arrugat, sense ganes de fer gràcia ni de molestar, passant per sobre de les síl·labes, amb veu baixa, com qui resol un problema matemàtic. Valverde torna ara al Barça amb el mateix posat d’home normal, centenars de partits dirigits a Primera, madur per enfrontar-se a la banqueta - màquina de triturar. Benvingut. Els problemes amb què s’hauran d’enfrontar ara requeriran tota la seva intel·ligència.

"el mundo"

La premsa de Madrid està experimentant, en els últims anys, una progressiva marginalització a Catalunya. Així ho demostren les dades de l’Oficina de la Justificació de la Difusió (OJD), que evidencien com estan perdent quota de mercat respecte a les capçaleres editades a Barcelona. En conjunt, els quatre rotatius d’abast estatal - El País, El Mundo, Abc i La Razón - han perdut des del 2011 el 51,1% dels diaris que venien (comptant-hi els exemplars al quiosc i les subscripcions individuals). Part d’aquest descens obeeix a la tendència europea i nord-americana de sagnia constant de les edicions de paper. Però les dades dels diaris de Madrid són clarament més negatives que no les dels catalans - La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’ARA-, que es deixen un 31,9% en aquest mateix període.

En l’últim any, per exemple, El Mundo ha perdut un 19,0% de les seves vendes ordinàries (comparant la mitjana de gener a setembre del 2016 amb tot l’any anterior). És el diari espanyol que més pateix, seguit d’ El País (15,8% menys), l’ Abc (12,6%) i La Razón (3,0%). En canvi, les capçaleres catalanes registren caigudes molt més suaus, liderades per El Periódico (7,0%), El Punt Avui (5,4%), La Vanguardia (5,1) i l’ARA (0,9%).

Així, El País, que el 2011 venia 32.952 exemplars, aquest 2016 només n’està aconseguint vendre una mitjana de 18.894. El Mundo ha passat, en el mateix període, de 10.335 a 4.692. Tot i que els diaris de Madrid estan dimensionats per a un mercat molt més gran i, per tant, disposen de més pressupost, a Catalunya estan cedint terreny. Així, el 2011 un 16,6% de les còpies que es venien cada dia eren diaris generalistes editats a Madrid. Aquest any el percentatge ha baixat al 12,5% i la tendència que s’apunta és d’encara més residualització. Aquesta diferència de comportament entre capçaleres de Madrid i Barcelona s’ha produït just en el moment en què el procés ha polaritzat el relat polític entre les dues capitals.

‘La Razón’ resisteix

En aquest panorama, destaca el bon comportament relatiu del diari La Razón, que -després de ser cuer durant molts anys- aspira ara a convertir-se en el segon diari editat a Madrid que més ven a Catalunya. De fet, només està a 625 exemplars d’ El Mundo, quan cinc anys enrere el diari que aleshores dirigia Pedro J. Ramírez més que doblava els 4.606 exemplars deLa Razón. El rotatiu dirigit per Francisco Marhuenda ha perdut només l’11,7% de les seves vendes ordinàries en cinc anys, allà on l’ Abc s’ha deixat el 34,3% dels exemplars col·locats a quiosc i en subscriptors a Catalunya, El Mundo un 54,6% i El País un 57,3%, la qual cosa el converteix en el diari que més ha patit en aquest lustre del procés.

De fet, quan es miren les dades dels dos principals diaris espanyols, El País i El Mundo, es constata que tots dos estan en crisi -en un any perden a Espanya el 12,3% i el 15,4% de les vendes ordinàries, respectivament- però és a Catalunya on pateixen específicament les caigudes més acusades (15,8% i 19,0%). Tots dos diaris han situat directors nous al capdavant de la redacció durant aquest lustre - El Mundo ha canviat fins a tres cops- però això no n’ha frenat la caiguda de vendes.

adeu als 0 i 10's

Els alumnes de primària ja no seran avaluats del 0 al 10. A partir d'aquest trimestre rebran les competències de cada matèria avaluades amb 4 notes: assoliment excel·lent (AE), assoliment notable (AN), assoliment satisfactori (AS) i no assoliment (NA). El canvi es va aprovar al juliol i respon a la voluntat del departament d'Ensenyament d'incorporar l'avaluació com una part del procés d'aprenentatge.

"L'avaluació ve del canvi de com s'enfoca l'aprenentatge a l'aula. El canvi que estem fent és cap a les competències", explica la consellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, que afegeix que si es modifica la manera d'aprendre, "cal canviar la manera d'avaluar". En aquest sentit, reivindica que amb aquest nou sistema, l'avaluació és "formativa". "Avaluem per aprendre. A partir de la qualificació que has obtingut sabràs el procés que has de fer per millorar l'aprenentatge", explica la consellera, que defensa que, d'aquesta manera, l'avaluació "no és el punt final del procés educatiu".

Les famílies de primària rebran una avaluació contínua i global que preveu l'observació sistemàtica de l'assoliment dels objectius educatius i integrarà les valoracions de tots els àmbits. Això vol dir que s'especificaran per a cada competència el grau d'assoliment i les diferents dimensions. "Serà una avaluació molt més profunda. A part de saber si a l'àrea de llengua tens un assoliment, també sabràs que potser la comprensió lectora et va bé, però no l'escrita", apunta la consellera. Per a Ruiz, així "es dóna resposta al canvi que s'està fent" i aporta una "avaluació més qualitativa".

Com a exemple, la consellera apunta que "a banda d'aprendre què és una fracció o què és un trencat" els alumnes també hauran de ser capaços de resoldre "una situació concreta en un context real"."Han de saber resoldre conceptes, destreses, habilitats i capacitats", insisteix.

carlos pazos

La décima edición de la Nit del Galerisme, el acontecimiento anual en el que los galeristas catalanes distinguen a profesionales del sector ya sea por toda su trayectoria o por lo realizado durante el año precedente, ha tenido la noche del martes tres nombres propios: el Carlos Saura, Carlos Pazos y Perejaume. Además de un cuarto, pero este más colectivo que individual: la Fundació Sorigué, la institución creada por los coleccionistas Julio Sorigué y Josefina Blasco para preservar su colección de arte, una de las más importantes y desconocidas del país, y para garantizar la vocación de retorno a la sociedad del grupo empresarial homónimo. Estos se han llevado el premio al coleccionismo, mientras que los galardones que distinguen las mejores exposiciones realizadas en el 2016 han sido para Saura y Pazos.

El premio honorífico recae en Mariana Draper de la histórica Sala Dalmau, dedicada a las vanguardias

El primero ha visto reconocida su faceta menos popular: la de fotógrafo. El director de películas tan renombradas como 'La prima Angélica', 'Cría cuervos' y 'Mamá cumple cien años' disparó con la cámara fija antes que con la de cine, y lo hizo para registrar en imágenes la España de la posguerra de los años 50. Una crónica visual en blanco y negro de un país en plena dictadura que captó por Castilla y Andalucía, y que el Círculo del Arte exhibió el pasado verano. En la galería ADN y en primavera expuso la singularidad de su arte y su particular visión del mundo Carlos Pazos. La muestra llevaba por título 'Naufragios recientes' y proyectaba 'Artíssimo, película de citas', un largometraje de 2 horas de duración que acumula fragmentos de casi 2.000 filmes que reflejan tanto la imagen que el cine ha dado del arte y la literatura como la inutilidad de esas disciplinas.

Para Perejaume ha sido el reconocimiento honorífico a toda una carrera que se mueve entre la creación plástica y poética, y que tiene a la naturaleza como principal protagonista. De manera que el artista de Sant Pol suma este galardón a los muchos que ya tiene, entre ellos, Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat y el Premio Nacional de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura. Y una trayectoria, en este caso la de galerista, también es lo que el jurado ha destado para otorgar a Mariana Draper, alma de la Sala Dalmau ,el segundo de los premios honoríficos.

Ha habido más galardones (Àngels Barcelona, Mar Arza, Bea Espejo, Time Out y la Fundación Oteiza), dos menciones especiales: a la crítica Rosa Queralt y a Rosa M. Malet, directora de la Fundació Miró. Y dos emotivos recuerdos para

el popular

La complicada situació del Popular encara pot empitjorar, i ahir es va demostrar. Les accions del banc van desplomar-se un 17,9% a la borsa, fins a situar-se en un nou mínim històric, de només 50 cèntims per acció. Els rumors que sobrevolen el banc presidit per Emilio Saracho van tornar a provocar la incertesa entre els inversors, que van decidir treure’s les accions de sobre en massa. Ara la capitalització del banc, és a dir, el seu valor a la borsa, no arriba als 2.200 milions d’euros. Un preu teòricament atractiu perquè un altre banc el compri, però no sembla que hi hagi ningú disposat a fer-ho.

Sembla que la falta de capital és el principal problema de l’entitat, que està esperant unes ofertes de compra que no arriben. El director d’inversions de Solventis, Xavier Brun, ho atribueix a la “falta de credibilitat”. Per la seva banda, Rodrigo García, de XTB, opina que la caiguda del valor podria indicar que “s’allunyen les possibilitats de compra per una altra entitat”.

Segons els analistes, la pèrdua de pràcticament una cinquena part del valor del banc en només un dia indica que els mercats han interpretat l’ajornament de la venda del Popular -dimecres es va saber que es posposava fins a final de mes- com l’evidència que ningú el vol comprar. Però aquest no és l’únic factor que ha empès els inversors a vendre. N’hi ha d’altres.

D’una banda, l’agència Reuters va fer públic dimecres que les autoritats europees havien advertit que l’entitat podria necessitar una intervenció si no troba compradors. A més, el digital Vozpópuli va publicar ahir que el Popular tampoc no va supera les proves d’avaluació del sector financer que fa el Fons Monetari Internacional. Aquest organisme, però, assegura que les conclusions d’aquests exàmens no es faran públiques fins al mes de juliol i que no inclouran indicacions individuals per a cada entitat sinó conjuntes del sistema, tal com es va afanyar a fer saber el mateix Popular en un comunicat publicat ahir.

La d’ahir és la pitjor caiguda de l’acció del Popular des que va començar l’any: una davallada semblant a la que va patir l’endemà del Brexit, tot i que aleshores l’acció valia més del doble que ara, 1,2 euros. La baixada d’ahir només queda superada per la patacada de la primavera de l’any passat, quan l’entitat va anunciar una ampliació de capital de 2.500 milions (una xifra més elevada que el valor total del banc ahir a la borsa). Aleshores el Popular va arribar a caure un 26%.

La CNMV vigila però no actua

Mentre l’acció es desplomava, el president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, Sebastián Albella, va assenyalar que no preveia suspendre’n la cotització, tot i que va matisar que el supervisor “estudia amb atenció” la volatilitat que ha estat patint l’entitat les últimes hores. “Per defecte, al mercat se l’ha de deixar seguir funcionant”, va dir Albella, que va afegir que cal permetre que els inversors que puguin comprin i venguin als preus que consideren adequats. El president de la CNMV va insistir que “hi ha unes normes, hi ha raons per adoptar decisions extraordinàries i no adoptar-les; estem seguint la situació amb atenció”.

El Popular està immers en un procés de venda, però tampoc no descarta una nova macroampliació de capital, fet que desperta encara més dubtes entre els inversors

En paral·lel, el banc va anunciar ahir la venda de la seva participació del 49% de Targobank. L’entitat presidida per Emilio Saracho es va vendre els títols a Banque Fédérative du Crédit Mutuel per 65 milions d’euros. D’aquesta manera el banc va seguir la seva línia de desinvertir en aquelles posicions que no són estratègiques per aconseguir efectiu.

LES CLAUS

1. Quin és el gran problema del Popular?

“Té un tumor, que és la valoració dels actius”, explica Xavier Brun, de Solventis. El banc no va demanar ajudes ni va traspassar els actius tòxics a la Sareb, el banc dolent, i ara es troba amb 39.000 milions d’actius dubtosos. Amb els requisits actuals de solvència, per complir amb la normativa hauria d’ampliar capital en uns 4.000 milions d’euros, segons Rodrigo García, analista de XTB.

2. Per què s’ha desplomat l’acció de l’entitat?

Els inversors ja descompten que el capital es tornarà a diluir passi el que passi amb l’entitat, sigui una nova ampliació o una venda total del banc, segons Xavier Brun.

3. Quines són les alternatives?

Una seria l’ampliació de capital, que seria difícil de cobrir per la falta de credibilitat del banc. Una altra seria que un altre banc comprés el Popular, però és una possibilitat que trontolla després que el banc decidís allargar el procés unes setmanes més. Aquesta, però, seria la solució preferida dels actuals accionistes, segons Felipe López, analista de Self Bank. Però Marc Ribes, de Blackbird, creu que la possibilitat de reclamacions per haver col·locat part de l’anterior ampliació de capital a clients a qui es concedien crèdits pot fer tirar enrere els possibles compradors. La tercera opció seria la intervenció, que és l’escenari “menys probable i menys desitjat”, segons García, però que Ribes considera que és la més possible.

acord de Paris

Els Estats Units sortiran, finalment, de l’Acord de París. El seu president, Donald Trump, va confirmar aquesta retirada, que havien avançat alguns mitjans el dia abans, i va anunciar que en demanarà la renegociació. L’Acord, va dir des dels jardins de la Casa Blanca, “és molt injust”. “En sortim i començarem a negociar, a veure si podem fer un pacte més just”, va afirmar. I va afegir que, si no pot ser, “tant és”.

El magnat immobiliari novaiorquès mai ha cregut que el canvi climàtic, causat pels humans, sigui una amenaça i, fins i tot, ha posat en dubte les evidències científiques d’aquest problema. Per tant, la seva decisió d’abandonar el pacte internacional -firmat per 195 països el desembre del 2015-és coherent amb el que pensa i, a més, compleix una de les seves promeses electorals. Tanmateix, molts analistes i empresaris han advertit que el país quedarà aïllat i patirà conseqüències diplomàtiques i econòmiques.

L’argument econòmic va ser el fil conductor del seu discurs per justificar una decisió que divideix la societat nord-americana. Diversos líders empresarials, com el de la petroliera Exxon Mobil i de diversos gegants tecnològics, li havien demanat en els últims dies que retirés el país -el segon més contaminant del món- de l’Acord. “És una redistribució massiva de la riquesa dels Estats Units a la resta del món”, va dir, i va afegir que va ser elegit per ser president de “Pittsburgh, i no de París”.

Trump va recuperar el seu eslògan electoral “Primer, Amèrica”, que s’ha convertit en el credo del seu govern, per subratllar, amb un to populista, que protegirà les empreses i els treballadors nord-americans d’un pacte que “els castiga”. “Serem sensibles amb el medi ambient, però no deixarem sense feina les nostres empreses, no perdrem llocs de treball”, va assegurar.

Interessos dels Estats Units

L’Acord de París, que no és un tractat vinculant, insta els països a fer promeses nacionals voluntàries per reduir emissions de diòxid de carboni. L’objectiu és evitar un augment de l’escalfament global i limitar-lo a un màxim de dos graus Celsius. Durant les negociacions a la capital francesa, el llavors president nord-americà, Barack Obama, va proposar una reducció de les emissions dels EUA d’entre un 26% i 28% per al 2025 respecte als nivells del 2005.

Tot i així, Trump va parlar de l’Acord com si fos una imposició i va citar un estudi molt controvertit i disputat per grups ambientals per afirmar que l’Acord provocaria la pèrdua de 2,7 milions de llocs de treball en vuit anys. “Renegociarem un nou pacte que protegeixi el nostre país i els nostres contribuents, perquè no hàgim de tancar les nostres fàbriques, ni perdre llocs de treball”, va destacar.

“En termes diplomàtics i morals, la retirada representa una abdicació voluntària del lideratge dels Estats Units al món”, assegura Mark Muro, l’expert en economia neta del think tank Brookings. De fet, alguns analistes creuen que la Xina i la Unió Europea -que avui reafirmaran el seu compromís amb l’Acord de París- ompliran el buit que deixi la primera potència econòmica i militar.

Trump, però, va insistir que els Estats Units continuaran sent els “líders del clima, però en un marc que sigui just”. La decisió del mandatari nord-americà suposa una victòria de l’ala dura del seu entorn i defensora d’un aïllacionisme econòmic. Per tant, el seu estrateg, Stephen Bannon, i Scott Pruitt, l’escèptic del canvi climàtic que va escollir per dirigir l’Agència de Protecció Ambiental, han guanyat la partida a la seva filla Ivanka i el secretari d’Estat i expresident de la petroliera Exxon Mobil, Rex Tillerson. Això sí, per complaure la seva filla, s’ha mostrat a favor de renegociar l’acord climàtic.

Una sortida lenta

Ara els Estats Units començaran un procés llarg per abandonar el pacte que durarà gairebé quatre anys. Tot i que Trump tenia opcions per accelerar la sortida, finalment ha decidit seguir el procediment que s’estipula en l’Acord.

Així, el president republicà haurà d’esperar fins a tres anys des de l’entrada en vigor del pacte -que es va produir el novembre del 2016-, per escriure una carta sobre la seva decisió que haurà d’entregar a les Nacions Unides. I, després, haurà d’esperar un any més perquè es faci efectiva la sortida dels EUA de l’Acord. És a dir, que es podria produir en plena campanya per a la seva reelecció, el novembre del 2020. I, per tant, si perd, el pròxim president podria aturar aquesta acció.

Diversos grups mediambientals, líders empresarials i legisladors de l’oposició demòcrata van lamentar ràpidament la decisió del president nord-americà. El Sierra Club, una centenària entitat conservacionista, va criticar durament que els Estats Units s’allunyin de l’acord climàtic mundial. “És una de les decisions més ignorants i perilloses preses per un president”, van afirmar en un comunicat.

La lluita contra el canvi climàtic en sortirà perjudicada, ja que la primera potència econòmica és el segon país més contaminant, per darrere de la Xina -els dos països són els responsables del 40% de les emissions globals-. En el seu parlament, Trump va criticar que el país asiàtic, entre d’altres, pugui continuar contaminant fins al 2030. Però va obviar d’explicar que els Estats Units és l’economia que ha generat històricament més emissions de diòxid de carboni.

D’altra banda, el president nord-americà ha afirmat que no pensa contribuir al Fons Verd, creat en el marc de l’Acord per ajudar els països en vies de desenvolupament i per finançar la creació de noves formes d’energia neta. El fons pretén recaptar 100.000 milions a l’any a través d’una combinació d’inversions públiques i privades. Trump va afirmar que no hi pensa contribuir.

Amb la seva decisió, Trump posa els interessos dels Estats Units primer, per complir la seva promesa i encara que sigui a costa de la credibilitat del seu país.

les elits

Ara, ell, com tots els seus amics, escriu articles. No, no és escriptor. Perquè escriure, a diferència de, posem per cas, tocar un instrument, tothom sap com es fa. I ell és emprenedor i esforçat. Té coses a dir. Dues o tres. Però molt importants. Escriure és com cantar o com cuinar. Tothom sap com es fa, tothom ho fa, no tothom ho sap fer. El nostre home cita Gaziel, ignora Rodoreda, enalteix Cervantes, posa en qüestió Shakespeare i desconeix Nabokov. En realitat no ha entès cap d’aquests autors, però no hi fa res: els seus lectors (que pensen com ell i també escriuen articles) tampoc.

Abans la ideologia de l’autor d’articles era secundària. El principal era que escrivís bé. Tenir una gràcia triant verbs, adjectius i recursos literaris. I, sobretot, sobretot, descartant-los. (No ets el que menges. Ets el que no menges.) L’escriptor d’articles era un autor de llibres de ficció que arrodonia el sou fent peces curtes. I quan n’escrivia, de peces curtes, també tenia en compte, a part d’allò que deia i potser per damunt d’allò que deia, les rimes internes, les cacofonies, les comes, els punts. Com a les novel·les.

A ell el trien per la ideologia, perquè avui la ideologia ho és tot. El lloguen (de la mateixa manera que deixen de llogar-ne d’altres) no pas perquè sigui escriptor. (No n’és; tot i que potser algun dia s’atrevirà amb una novel·la històrica, protagonitzada per un personatge curosament triat, que revisitarà.) No pas perquè tingui cap gràcia trobant la part còmica o tràgica de la vida. El lloguen perquè és polític o potser politòleg, i perquè (diu que) pensa el que pensa del procés d’independència de Catalunya. Avui la seva dona (que està molt il·lusionada amb aquesta nova faceta que té) li ha regalat un portàtil. I quan la senyora que els ajuda (en diuen així) ha entrat al despatxet per buidar els cendrers, li ha dit: “ Fátima, no moleste a mi marido, que está escribiendo, ¿okis? Empiece por la cocina, si eso”.