dilluns, 3 de juliol del 2017

Administracio 4.0

Ningú dubta a hores d’ara que ja som de ple en la Quarta Revolució Industrial. Alguns parlen de revolució 4.0, però el que és evident és que hi ha tot un seguit de factors i elements que condicionen el nostre futur més immediat, en tant que estan definint un nou model de societat. La tecnologia quàntica, l’internet de les coses, els nous materials, com per exemple el grafè, noves formes d’energia i noves fórmules per gestionar-la, la intel·ligència artificial, el big data, la impressora 3D, el blockchain i molts altres exemples ens portarien a parlar d’elements disruptius que aviat trobarem en la nostra vida quotidiana. Des dels cotxes autònoms fins a la roba intel·ligent, podríem esmentar uns quants exemples de coses que ja estan canviant, i de coses que canviaran en un futur molt immediat.
I l’administració ¿com reacciona davant de tots aquests factors que incideixen i incidiran en la nostra vida quotidiana, però també en la nostra vida col·lectiva?
Doncs, d’entrada, com diríem en termes demoscòpics, no ho sap / no contesta. És cert que puntualment i de manera molt excepcional algunes administracions han fet algun intent per aproximar-se a noves maneres de funcionar i de relacionar-se amb la ciutadania. Però són excepcions que no fan altra cosa que confirmar la regla. I la regla, per desgràcia, és que la funció pública, els sistemes que regeixen l’administració, els circuits que la fan funcionar, són caducs i estan absolutament fora de temps.
A l’administració no hi ha mil·lennistes ( millennials), per exemple. En determinades organitzacions que han crescut i han evolucionat gràcies a l’aportació de saba nova, d’idees disruptives i trencadores, aquesta generació ha tingut un paper cabdal. Però en els llocs on això ha tingut més èxit ha sigut precisament on s’ha fet una sàvia combinació de mil·lennistes i sèniors. Aquest escenari seria interessant poder-lo plantejar a l’administració pública. Una part molt important del que es fa i es deixa de fer a l’administració depèn essencialment de les persones que la fan funcionar, i una altra, dels mecanismes que la regulen. L’administració tal com està dissenyada avui no és gens atractiva per a una generació que comença a moure molt més del que sembla els fils del món. I això és un problema greu.
La funció pública, els sistemes que regeixen l’administració, els circuits que la fan funcionar, són caducs i estan absolutament fora de temps
Sense menystenir els funcionaris que presten els seus serveis en alguna de les administracions del país, tinc el convenciment que molts d’ells haurien d’entrar en el necessari joc de desaprendre per aprendre. No fa gaires dies, en una formació que vaig fer en un dels ajuntaments importants del país, plantejava als assistents, tots ells funcionaris d’alt nivell, la possibilitat que el pressupost d’aquell ajuntament, o el de la Generalitat, pogués estar íntegrament elaborat per un robot. La pregunta, per descomptat, té un punt de provocació, i confesso que és útil per poder entrar a fons en el debat. Però també té un punt de realitat del que hauria de ser i del que, tard o d’hora, serà. ¿Un robot faria millor un pressupost que una persona? N’estic segur. Entre altres coses perquè la seva capacitat d’anàlisi de dades, de formulació d’hipòtesis i de projecció d’escenaris seria molt més fiable que la que ara mateix podem imaginar. No tinc cap dubte tampoc que hi ha d’haver criteris polítics per definir un pressupost i una definició de prioritats. Però un cop fixades, és evident que podríem caminar cap a una elaboració cada cop més perfecta d’un pressupost, amb control i transparència, esclar, però també amb agilitat i eficiència. No és cap utopia ni cap pel·lícula de ciència-ficció.
Per desgràcia, la normativa legal no hi ajuda. I tots els episodis de corrupció tampoc, ja que han provocat un doble efecte: d’entrada, la mala imatge de les administracions i dels polítics pel delicte comès, i, d’altra banda, la por a ser àgils. És trist, però és així.
Hi ha molta feina a fer. El món que ve reclama prendre decisions, i els països que les sàpiguen prendre seran els capdavanters i tindran nivells més alts de benestar i progrés. Perquè això succeeixi cal una autèntica revolució a l’administració. Si anem cap a una revolució industrial que ens trasbalsarà i ens canviarà les regles de joc, no tinc cap dubte que hem de caminar amb urgència cap a l’administració 4.0. Perquè això sigui possible cal una nova legislació, més valenta, més ambiciosa, més àgil. Cal que gent jove entri a l’administració i que el talent en sigui una de les característiques. Un talent que existeix però que, per desgràcia, massa sovint està hibernant. La combinació intel·ligent entre el talent existent que ha d’emergir i el talent que pot venir de fora és una altra de les claus de futur.
Finalment, una administració 4.0 s’ha de dotar de les eines tecnològiques que la puguin posar a l’altura del que reclama el moment històric que vivim. I cada cop hi ha més eines, més perfectes i útils. El funcionariat i la política han de començar a posar negre sobre blanc què volen ser els propers anys. La societat els ho agrairà.

Publicat per a Cap comentari:

els dracs

A mi també em passa que des que tinc una filla regurgito cançons de quan era petit. L’altre dia li cantava El monstre de Banyoles i al final em vaig quedar mut, ella em mirava com dient “Què fots?”, i vaig tornar a començar-la, escoltant la lletra. M’havia quedat astorat perquè, mig adormit, havia cantat les estrofes en l’ordre incorrecte, la tercera per la segona. La cançó és un tema antic: un monstre, tipus drac, té un poble subjugat. La gràcia, però, és que a diferència del relat clàssic no hi apareix un cavaller que mata el drac, sinó que “la gent de tota la contrada, un tracte amb gràcia amb ell varen signar: donar-li cols, patates i albergínies, perquè aquell monstre es tornés vegetarià”.
La meva infantesa va tenir cinc dracs. El de Banyoles (no sé si un drac ben bé), el de Sant Jordi, el de Son Goku, Puff i el Dragui. Potser perquè me’n dic, sempre havia entès la llegenda de sant Jordi des de la perspectiva del cavaller. La moral era: arrisca la vida per ajudar algú en perill. Però sembla que la interpretació estàndard és identificar-se amb el poble, a qui un foraster salva de la seva incapacitat de desfer-se d’un enemic formidable. L’origen de la llegenda confirma aquesta lectura: des de les cultures mesopotàmiques fins al mite de sant Jordi Matamoros, que apareix en elLlibre dels fets de Jaume I, el tema és la intervenció sobrenatural que salva el poble. Els darrers anys s’ha posat de moda la lectura feminista que, mirant-s’ho des del punt de vista de la princesa, critica l’heteropatriarcal necessitat d’un home que amb una llarga llança salvi la dona desvalguda. Tot bé, però jo prefereixo ser el cavaller audaç i altruista, si no és molèstia, que per cert al final no es casa amb la princesa.
La sèrie del Dragui mostra molt bé el pujolisme: la recuperació d’un espai des d’on explicar que hom existeix, però al cost de la folklorització de la història i la humanització del drac
Per aquest motiu em generava certa confusió que en la sèrie sobre la història de Catalunya dels anys 80 el protagonista fos el Dragui, un draguiró simpàtic i maldestre que viatja en el temps. La sèrie mostra molt bé el pujolisme: la recuperació d’un espai des d’on explicar que hom existeix, però al cost de la folklorització de la història i la humanització del drac. El pujolisme és més postmodern del que s’admet: tota solidesa és aparent i el que et salva és el mateix que et condemna. La bombolla d’oxigen necessària per pensar-se sense la historiografia espanyola moderna es gasta tota cantant el “som un paííís miiil·lenaaariii” de la sintonia.
L’èxit de Puff era un drac màgic també fa pensar. La cançó original prové del poema dels anys 30 d’Ogden Nash The tale of Custard the Dragon, que explica la història d’un drac poruc que viu amb la petita Belinda i un gos, un gat i un ratolí que són uns milhomes. Quan un pirata els ataca, però, les tres mascotes s’amaguen i és Custard qui salva el dia. Escrit quan Hitler ja era al poder, el conte explica de molt nord-americana manera el sentit del coratge, que sempre parteix de la por i la humilitat, i ensenya els límits de la domesticació de la bèstia. Als anys 50, Leonard Lipton, amb només 19 anys, s’hi va inspirar per escriure un poema, i Peter Yarrow va fer la famosa cançó dels anys 60. Coincidint amb l’esperit naïf que s’oposava a la por de la Guerra Freda, Puff representa la nostàlgia de la innocència i la sacralització de la infància com l’únic moment de bondat veritable. A mi el nen que abandona Puff em semblava un imbècil, i encara avui, preparant aquest article, se m’humitejaven els ulls escoltant-la. La meva filla somriu i assenyala la pantalla, però ja plorarà: la cançó és perfecta per fer-te sentir culpable de perdre el sentit de la fantasia, quan en realitat normalitza el sentimentalisme i el cinisme a parts iguals. No m’estranya que triomfés a l’Europa i la Catalunya dels 60 i 70.
El meu país porta tota la vida intentant dir-me que puc ser un cínic o un il·lús si no oblido que un dia vaig ser la víctima innocent
En les versions narratives d’ El monstre de Banyoles s’hi diu que la desolació i les desaparicions que s’atribueixen al monstre són en realitat causades pels exèrcits de Carlemany, que arrasen amb el menjar i s’enduen els joves per fer-los soldats. Un monjo francès ensenya als banyolins que el monstre és herbívor i manso. La religió civilitza els bàrbars de la Marca Hispànica i els ensenya el cost de la política. Aquesta història no apareix a la cançó. La segona estrofa d’ El monstre de Banyoles, que jo havia cantat per error com a estrofa final, diu que “els cavallers que amb ell volien brega, se’ls endrapava com qui no menja res”, i és així que es justifica el pacte entre els vilatans i el monstre per fer-lo vegetarià de la darrera estrofa. No es diu per què el drac accepta aital pacte. És més realista el meu ordre. El meu país porta tota la vida intentant dir-me que puc ser un cínic o un il·lús si no oblido que un dia vaig ser la víctima innocent. Sort de Son Goku.

Publicat per a Cap comentari:

un milio de mestres

Quedar-se a casa no va ser una opció vàlida durant la crisi. Els efectes que la recessió econòmica va tenir sobre les famílies espanyoles van empènyer més d’un milió de dones que declaraven fer feina no remunerada a casa a entrar al mercat laboral i buscar feina activament. Concretament, segons les dades de l’última Enquesta de Població Activa (EPA), en els últims deu anys les dones que s’autodenominaven mestresses de casa han baixat de 3,35 milions el 2007 a 2,25 milions aquest any.
Ara hi ha, doncs, 1,1 milions de dones que han passat a ser població activa. Paral·lelament, durant aquests últims deu anys, el mateix mercat laboral ha apartat 300.000 homes que han deixat tant de treballar com de buscar feina. I tot i que encara hi ha més dones inactives que no pas homes (4,5 milions de dones i tres milions d’homes), aquesta balança tendeix a equilibrar-se. “És evident que durant aquest període de crisi ha fet falta més d’un salari per viure”, explica Xavier Brun, professor d’economia de la UPF, que afegeix: “A l’inici de la crisi pujaven els preus, els salaris es van retallar i en canvi el pes de l’habitatge va seguir sent el mateix; tot això va accentuar la necessitat d’incorporar-se al mercat laboral”.
De fet, el nombre de dones en recerca de feina es va multiplicar per tres just a l’inici de la crisi, fins a tocar els tres milions. Aquesta irrupció al mercat laboral ha provocat que ara mateix hi hagi més de 8,4 milions de dones treballadores, és a dir, cotitzant a la Seguretat Social. És la xifra més alta de la història, segons els registres, una dada que evidencia l’auge de la presència de la dona al mercat laboral. “Cal tenir en compte també que, durant aquest temps, l’obligació de regularitzar la feina domèstica ha canviat la situació d’una part important d’aquest col·lectiu, que és majoritàriament de dones, i que ara sí que cotitzen”, matisa Brun.
La crisi provoca un canvi de rols
De les dones que actualment no formen part de la població activa -perquè ni tenen feina ni en busquen- la meitat es dediquen a fer tasques de la llar. La resta són estudiants (l’edat de treballar comença als 16 i se solapa amb els estudis secundaris) o bé estan prejubilades. Paral·lelament, els homes centrats en la feina de la llar han augmentat en 130.000: ara hi ha 350.000 homes inactius que es declaren mestres de casa (l’equivalent masculí de la mestressa de casa).
Els estralls de la crisi també han canviat les situacions familiars. Segons les dades de l’EPA, en l’última dècada han augmentat en 150.000 el nombre de persones denominades de referència a la llar (perquè hi aporten els ingressos) i en més de 200.000 els fills dependents.
El nivell d’estudis també va marcar una diferència clara durant els deu anys de crisi per mantenir-se actiu al mercat laboral. Només un de cada deu inactius té ara educació superior: la majoria, el 70%, només van assolir l’educació secundària.
Actualment a Espanya una de cada quatre persones en edat de treballar és inactiva, és a dir, ni té feina ni en busca. Tot i això, la xifra és més baixa que abans que esclatés la crisi: el primer trimestre del 2007 hi havia 8,3 milions d’inactius (el 28% de la població en edat de treballar); i ara n’hi ha 7,5 milions, el 25%.
El cost per hora treballada es manté pla el primer trimestre
El cost per hora treballada va baixar un 3,9% el primer trimestre del 2017 respecte a l’any anterior: és la davallada més forta dels últims 17 anys segons l’índex de cost laboral harmonitzat. La baixada s’explica, però, per les vacances de Setmana Santa: aquest any s’han treballat més hores que el 2016, perquè aquestes festes van caure a l’abril. Descomptant l’efecte del calendari, els costos laborals van caure un 0,1% interanual.

Publicat per a Cap comentari:

la pregunta ideal

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?" és finalment la pregunta que se sotmetrà a votació el proper 1 d'octubre, en el que el Govern vol que sigui el referèndum vinculant que resolgui si Catalunya vol ser o no independent. Es tracta d'una única pregunta amb resposta binària -sí o no- i clara i concisa, tal com els membres del Govern en reiterades ocasions van assegurar que seria. 
Els elements més rellevants de la literalitat de la pregunta són, segurament, la presència dels conceptes "estat independent" i "en forma de república", fet que denota la voluntat de trencar els lligams polítics amb l'estat espanyol -independent- i deixa clar que el cap del nou país serà un president i no un monarca -en forma de república-.
El terme república és una novetat respecte la pregunta que Artur Mas va posar a votació en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014, on no només no s'incloïa la forma d'estat, sinó que hi havia una doble pregunta. "Vol que Catalunya esdevingui un estat?", es preguntava en primer terme, per donar pas a la segona: "En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?". En la consulta no vinculant de fa dos anys i mig, en què van votar 2,3 milions de persones, es va obrir la porta a la possibilitat que la forma d'estat no sigui la d'"independent", recollida en la resposta Sí-No.
Preguntes de referèndum arreu del món

Escòcia, 2014

"Escòcia hauria d'ésser un país independent?"
La història és plena de referèndums d'independència o annexió i, per tant, de preguntes diferents. Un dels casos més recordats és el d'Escòcia, celebrat el 18 de setembre de 2014, on la permanència al Regne Unit es va imposar per un 55,3% dels vots. La pregunta 'Escòcia hauria d'ésser un país independent?' va ser consensuada entre l'aleshores primer ministre escocès, Alex Salmond, i el seu homòleg britànic, David Cameron, cosa que no passa en el cas català perquè el mateix referèndum ja no gaudeix del pacte amb l'estat espanyol. El terme 'independent' es repeteix en el cas escocès, mentre que el terme república no hi apareix. 

Montenegro, 2006

Desitja que Montenegro sigui un estat independent amb completa legitimitat legal i internacional? 
Uns anys més enrere, el 2006, Montenegro també va celebrar el seu referèndum d'independència, que va comportar la separació amb Sèrbia, units des de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia. La pregunta d'aquella consulta també va ser clara i directa: "Desitja que Montenegro sigui un estat independent amb completa legitimitat legal i internacional?". Aquest referèndum, com el d'Escòcia, també va ser acordat amb el govern serbi i va obtenir una majoria del 55,4% vots favorables a la independència. El mínim necessari es va establir al 55% perquè el resultat fos efectiu. Per reforçar el caràcter vinculant, la literalitat de la pregunta va incloure els termes "legitimitat legal i internacional". 

Crimea, 2014

"Està a favor de la reunificació de Crimea amb Rússia com a subjecte de la federació russa?"
"Està a favor de la restauració de la Constitució de 1992 i l’estatus de Crimea com a part d’Ucraïna?"
Un altre dels processos de referèndum viscut els últims anys és el de la península de Crimea, territori situat en un buit jurídic que encara es disputen Ucraïna i Rússia. El 2014 es va celebrar un referèndum no acordat -el govern ucraïnès el va considerar "inconstitucional" tot i que el parlament de Crimea va aprovar la seva convocatòria per una àmplia majoria- on un 96,77% va votar a favor d'annexionar-se a la federació russa. La pregunta, en lloc de ser una i amb resposta binària, van ser dues: una pel sí a l'annexió -i, per tant, a la independència d'Ucraïna- i una altra per mantenir-s'hi. 

Quebec, 1995

"Està vostè d’acord que Quebec arribi a ser sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política en l’àmbit de l’aplicació del projecte de llei sobre el futur de Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny de 1995?"
La pregunta que es va posar a votació al Quebec l'any 1995 era una mica més llarga que les exposades fins ara, ja que fa referència a acords signats amb l'administració canadenca. De fet, els nacionalistes del Quebec no buscaven una independència, sinó la "sobirania" del Quebec que després permetria una associació política i econòmica opcional amb la resta del Canadà. El no es va imposar per la mínima: 50,58%, sobre el 49,42% del sí. 

Quebec, 1980

"El govern del Quebec ha fet pública la seva proposta de negociar un nou acord amb la resta del Canadà, basat en la igualtat de les nacions; aquest acord permetria el Quebec adquirir poder exclusiu per fer les seves lleis, recaptar impostos i establir relacions arreu -en altres paraules, sobirania- i alhora mantindria amb el Canadà una associació econòmica que inclouria la mateixa moneda; qualsevol canvi en l’estatus polític resultant d’aquestes negociacions només s’implementarà amb l’aprovació popular a partir d’un referèndum; en aquests termes, li dona al govern del Quebec el mandat per negociar l’acord proposat amb el Canadà?"
Encara més llarga va ser la pregunta que la província francòfona més poblada del Canadà va celebrar l'any 1980. Tampoc no reclamava la independència, sinó una sobirania-associació que permetés el Quebec fer les seves pròpies lleis i recaptar impostos però, alhora, mantenir una relació econòmica amb el Canadà. L'acord entre les dues administracions també va ser rebutjat amb el 59,56% pel no i un 40,44% pel sí. En la pregunta s'explicaven algunes de les condicions i conseqüències de la nova relació, mentre que en els referèndums posteriors s'ha optat per la senzillesa.

Puerto Rico, 2012

"Està vostè d'acord a mantenir la condició política territorial actual (Estat lliure associat)?"
"Irrespectivament de la seva resposta a la primera pregunta, contesti quina de les següents opcions no territorials prefereix": Estabilitat -esdevenir el 51è estat dels EUA-, independència o estat lliure associat sobirà.
El territori de Puerto Rico ja ha votat unes quantes vegades -de forma no vinculant- la seva continuïtat com a territori lliure associat als EUA. Aquest diumenge tornarà a celebrar un referèndum, després que l'última vegada a fer-ho fos l'any 2012. La consulta es va fer en una doble pregunta: primer de tot, es preguntava si es volia mantenir l'estatus actual i, amb independència del que es respongués, es feia triar en segon terme entre tres opcions: Estabilitat -esdevenir el 51è estat dels EUA-, independència o estat lliure associat sobirà. 

Sudan del Sud, 2011

Separació / Unitat
El Sudan del Sud va esdevenir un nou país fa sis anys, després que el govern de Khartum i l'Exèrcit d'Alliberament del Poble Sudanès pactessin un referèndum. A causa dels alts nivells d'analfabetisme, les dues opcions es van representar amb una mà oberta on hi deia 'separació' al damunt i dues mans que s'estrenyien amb el mot 'unitat'. Els votants havien de fer servir la seva empremta dactilar per donar la resposta.
Publicat per a Cap comentari:

el rojo de cuenca


Article de Pernau (Lleida, 1930 - Barcelona, 2011) a Destino (16/23-VI-1977) sobre les eleccions d’avui fa 40 anys, les primeres des del 1936. Pernau, periodista íntegre, suscitava reflexions a partir de dades minúscules. Acudit de Mingote a Abc. Un home diu a l’altre: “No hay democracia sin oposición. La oposición serás tú. En el Ayuntamiento vas a decir que...”
JOSEP PERNAU 1977 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús 
  7
1  


    Las elecciones consumirán toneladas de tinta y las rotativas imprimirán durante meses sobre el papel el tema electoral. Renuncio por el apresuramiento de este 16-J al comentario global. Quiero detenerme en la anécdota, que en este caso creo tiene auténtica categoría. La anécdota del primer pueblo de España en que se hizo el escrutinio, con 56 votos para Unión del Centro Democrático, 8 para Alianza Popular y uno para el PSOE. Sólo uno. El pueblo se llama Valsalobre, e imagino que en él todo el mundo sabe el nombre de la persona que tuvo la osadía de votar por un partido de izquierdas. No es difícil suponer la amarga vida de este hombre, con ideas socialistas, en una comunidad pequeña de una provincia sesteante como Cuenca. Ser “el rojo” en un pueblo no ha sido fácil estos años, ni quizá lo sea hoy en un lugar donde todo el mundo se conoce. “El rojo” ha permanecido aislado, condenado al aislamiento de los que le creaban el vacío, porque no compartían sus ideas. Ha sido relativamente fácil mantener la fe en la democracia y en las izquierdas en las grandes ciudades, donde el ejemplo de los que compartían nuestros ideales abrigaba y daba calor a nuestras esperanzas. ¿Pero hemos pensado en lo que significaba ser la excepción en una pequeña comunidad, permanecer solo en la fe y la esperanza? Porque el voto en esta población conquense está bastante claro: vota a los que mandan, hoy a Suárez, y antes, aunque no se lo preguntaran, a Franco. De ahí los ocho votos a Alianza Popular, por aquello de que Franco se ha reencarnado en Fraga, que es lo que predica su ilustrísima el obispo de la diócesis, monseñor Guerra Campos. Yo creo que todos los demócratas de este país deberían rendir homenaje a este hombre que ha tenido el valor de votar por el PSOE en Valsalobre. Quizás haya habido muchos hombres así. Durante años han sufrido y han tenido que callar. Ahora, cuando han podido hablar, se han expresado con claridad. Ellos han hecho mucho por la democracia. Vuelven ahora del exilio interior al que les había condenado el cerrilismo y la intransigencia de los que tenían el poder. Ya no les importa que les llamen “el rojo”. En el fondo se sienten orgullosos y se ríen de la enemistad de sus convecinos, que ellos nunca buscaron. ¿Cuántos hombres, como este de Valsalobre, no han recobrado estos días en los más apartados rincones de la Península las ansias de vivir?


    Publicat per a Cap comentari:

    bjork

    Björk deixa poc marge per a la improvisació i la interacció. Aquest dimecres era l’estrella indiscutible de la primera jornada del Sónar, tot i que el gruix de l’activitat comença dijous. Les instruccions per seguir l’artista islandesa eren incontestables: no es podia fotografiar ni l’exposició Björk digital al CCCB, ni la xerrada inaugural del Sónar +D, ni la sessió de DJ que va oferir a la nit al SónarHall, tot i que qui més qui menys va fer servir els telèfons per captar-ne alguna imatge. I no era gens fàcil. Per exemple, en la sessió ella va operar camuflada entre unes plantes, com en una mena de jardí botànic, i tot plegat semblava una instal·lació més que una sessió de DJ. ¿BjörkPlanta?

    El dia Björk a Barcelona va començar al CCCB, on fins al 24 de setembre es pot visitar/viure l’exposició Björk digital, una immersió en la trencadissa emocional de la islandesa a través de la realitat virtual. “Em fa molta il·lusió que vegeu els vídeos de realitat virtual deVulnicura. Va sorgir de manera molt natural que m’aventurés com a soldat ras en el circ privat que és la realitat virtual precisament amb un material com aquest”. Amb aquestes paraules de Björk comença l’exposició, l’entrada a la qual costa 14,50 euros.
    Més instal·lació artístico-tecnològica que exposició convencional, Björk digital arriba a Barcelona després de passar per Tòquio, Sydney, Mont-real, Reykjavík, Londres, Los Angeles i Mèxic. El nucli central de la mostra són tres sales a les quals el visitant viu l’experiència virtual. El contingut són les imatges creades per a cançons del discVulnicura (2015), el treball en què Björk va intentar curar-se les ferides deixades pel trencament amb la seva parella, l’artista nord-americà Matthew Barney. Potser per això tot plegat té un aire d’òpera tràgica o de tragèdia teatral en què Björk es despulla emocionalment davant el visitant en una relació de tu a tu. En aquest sentit, la interacció entre la tecnologia i el contingut líric funciona perfectament, i és difícil no participar en la reconstrucció sentimental que proposen les cançons.

    Virtualitat individual
    El condicionament tecnològic és absolut: per veure/viure les imatges i el so de Stonemilker,Mouth mantra, NotGet i Quicksand cal posar-se les ulleres de realitat virtual i els auriculars, i a cada sala només hi caben 25 persones assegudes en tamborets que permeten fer girs de 360 graus. És a dir, el recorregut per aquest tram de l’exposició, a més de ser una experiència radicalment individual, no és lliure; la llibertat cal buscar-la un cop immers en la realitat virtual, perquè els moviments del visitant construeixen una mirada personalitzada. “Vull sincronitzar amb tu els meus sentiments”, proposa Björk. Efectivament, esteu sols ella i tu, tot i que en cada sala hi ha una persona del CCCB que aporta les explicacions tècniques i que ajuda en cas que algú es maregi en la immersió virtual. Pel que fa al format visual, hi ha moments formalment realistes, com Stonemilker, una mena de recital íntim amb Björk filmat amb setze càmeres per Andrew Thomas Huang, i d’altres que són més abstractes, com NotGet, de Warren Du Preez i Nick Thornton Jones, i encara que l’experiència virtual de Mouth mantra, de Jesse Kanda, no sigui la més sofisticada, sí que és la més pertorbadora, perquè proposa un viatge a l’interior de la boca de la cantant islandesa, la part més vulnerable i alhora poderosa de Björk. El bloc més interactiu es viu a peu dret, també amb ulleres i altaveus, als cubicles per a dues persones. Es tracta de Family, una peça dirigida per Huang, James Merry i Björk en què pots ballar amb ella i curar les seves ferides.

    Després del MoMa
    L’artista islandesa va decidir tirar endavant Björk digital després de l’agredolça experiència de la retrospectiva que li va dedicar el MoMA de Nova York, que va rebre crítiques molt dures de les principals publicacions dels Estats Units, que no van estar-se de destacar-ne la buidor.
    D’aquella mostra recupera el videoclip Black lake, que precisament obre l’exposició del CCCB. En una sala quadrada hi ha dues pantalles panoràmiques enfrontades, i el visitant por seguir el videoclip en una, a l’altra o a totes dues. El salt tecnològic que hi ha entre el videoclip deBlack lake en dues pantalles i la resta de peces de Björk digital sembla el que hi havia entre una llanterna màgica i el cinema.

    Exposició Björk digital al CCCBvídeo
    L’exposició té una part final més convencional: dues sales on es projecten videoclips de Björk i on també hi ha un espai pedagògic interactiu que permet jugar amb la música del disc Biophilia (2012). Aquesta eina, desenvolupada fa cinc anys, forma part dels temaris escolars d’alguns països escandinaus. El recorregut immersiu dura uns seixanta minuts, però la visita pot allargar-se fins a l’hora i mitja. Tot depèn de l’estona que es vulgui dedicar al joc i al visionat dels videoclips, que no són pocs i la majoria són fonamentals en l’evolució del format audiovisual en els últims 25 anys. No hi falten, per exemple, els videoclips que van fer per a ella cineastes com Michel Gondry, Spike Jonze i Stéphane Sednaoui, entre d’altres.
    Björk digital està coproduïda per Sold Out i DG Entertainment (també corresponsables deDavid Bowie is al Museu del Disseny) amb el CCCB i el Sónar. El cost de l’exposició és de 150.000 euros, que inclouen la producció i els drets.

    Publicat per a Cap comentari:

    contaminacio

    Els nivells de contaminació a Barcelona són tan elevats que, en un pacte sense precedents, totes les administracions implicades -Generalitat, Diputació de Barcelona, ajuntaments i entitats del transport- van acordar prohibir la circulació als vehicles més contaminants a partir del 2019. Però, tot i els esforços per conscienciar la població, només el 17% dels habitants de l’àrea metropolitana consideren que la contaminació és un motiu per deixar d’utilitzar el cotxe. Ho recull l’estudi de la Fundació Creafutur Els ciutadans i la mobilitat de Barcelona, que es va presentar ahir. Millorar la qualitat de l’aire és un repte que interpel·la la classe política, però també la societat en general. I, segons l’estudi, en aquest sentit, encara hi ha molta feina per fer.
    L’informe dona poques dades per a l’optimisme. El 81,8% dels enquestats creuen que continuaran fent servir el cotxe tant o més que ara d’aquí 10 anys. A més, un 70% dels enquestats creuen que tindran cotxe d’aquí una dècada, pràcticament el mateix percentatge de gent que ara en té. El 31% dels ciutadans no tenen cap intenció de deixar de fer-lo servir per desplaçar-se.
    L’estudi, fet a partir de 3.000 entrevistes i finançat per organismes diversos, com l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana, RACC, Repsol, Seat, Ferrocarrils de la Generalitat, Abertis, Saba o Clear Channel, dona xifres que fins ara no es coneixien, però no proposa solucions. De fet, en una taula rodona posterior a la presentació de l’estudi, ahir a la seu central del RACC, es va deixar entreveure la disparitat d’opinions entre els diferents actors implicats.
    “Resultats molt preocupants”
    L’opinió més pessimista la va llançar el president de l’Àrea Metropolitana (AMB), Antoni Poveda, que va assegurar que els resultats són “molt preocupants” perquè demostren que “d’aquí deu anys estarem pitjor”. “No hem treballat prou. No som capaços de traslladar quins són els efectes de la contaminació per a la salut”, va lamentar.
    En canvi, el secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat, Ricard Font, es va mostrar més optimista, sobretot comparant les dades de Barcelona amb les d’altres ciutats d’Europa. Segons va dir, citant dades de l’enquesta de l’Associació Europea d’Autoritats de Transport Metropolità (EMTA), l’ús del cotxe privat a Barcelona està per sota del de ciutats com Londres o Amsterdam. Font va posar sobre la taula una solució: millorar la informació sobre els avantatges d’anar en transport públic. D’aquesta manera, va dir, “millorant en comoditat i temps”, s’aconseguiria atraure més usuaris.
    De fet, el 59,6% dels conductors estarien disposats a deixar d’utilitzar el cotxe en els seus desplaçaments si es millorés significativament el transport públic. És l’opció que té més adeptes a l’hora de triar els motius per reduir l’ús dels cotxes, molt per davant dels incentius al transport públic o les prohibicions de circulació en algunes ciutats.
    La regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Mercedes Vidal, va explicar que l’ús del transport públic guanya terreny però va lamentar també que encara hi hagi “irreductibles del cotxe” que es resisteixen a reduir-ne l’ús.
    Interès per compartir cotxe
    Més enllà de l’ús sostingut del cotxe privat, l’estudi també dona altres dades rellevants que dibuixen l’escenari de mobilitat d’aquí una dècada. Una de les xifres més destacades i que obre noves perspectives de futur és que més de la meitat dels ciutadans, un 55%, mostren interès pels cotxes compartits. Ho fan, sobretot, pel sistema de car sharing one way, que vol dir llogar per minuts un cotxe per fer un trajecte curt dins la ciutat. El carpooling -compartir cotxe per fer un mateix trajecte, normalment més llarg- també atrau els enquestats, encara que en un percentatge més baix.
    Més busos per primer cop després de la crisi
    La flota d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) augmentarà per primer cop després de la crisi. Si fins ara només es compraven vehicles per substituir els antics, ara es compraran 43 busos per ampliar la flota. La inversió, de 16 milions d’euros, anirà acompanyada de la contractació de 150 persones, i permetrà augmentar un 6% la capacitat de la xarxa. La idea és que a l’octubre d’aquest any s’afegeixin 22 vehicles en 15 línies i la tardor del 2018 entrin en funcionament 21 busos més. Tot i això, si el temps de fabricació és més llarg del previst, s’allargarà la vida un any a 22 dels busos actuals i els nous s’introduiran de cop l’any que ve. TMB va atribuir la decisió a un augment dels usuaris: el 2016 es van transportar gairebé 7 milions de passatgers més que l’any anterior, un 4,3% més.

    Publicat per a Cap comentari:
    Subscriure's a: Missatges (Atom)