la foguera de sant Joan

Els mals records. D’aquesta primera part del 2017 vull oblidar unes quantes coses, no vull arrossegar tant de llast pesat. L’oblit és tan necessari com la memòria, són dues cares d’una mateixa moneda.

Com si fossin moble vell, també hi he llençat els mals auguris de tots els pessimistes d’aquest món. Ja és tot prou complicat per anar sentint sempre la cançoneta pesada del “No us en sortireu”, “No és tan fàcil canviar”, “Val més deixar-ho córrer”...

No he dubtat a afegir a la pira la por a la Le Pen i al Trump: no vull que el temor a aquests personatges ens paralitzi, ens condicioni i ens porti a assumir una part, per petita que sigui, del seu discurs simplista i deshumanitzador. Cal fer-los front. Cal combatre’ls amb idees, amb un nou optimisme, amb fets i paraules.

El Brexit: au, a cremar. Ja s’ho faran els britànics i la senyora May. Per a ells va el pollastre. Potser un dia aprendran que girar alegrement la cara als amics mai és una solució.

L’Europa acomplexada, també a la foguera. El que ens convé n’és una de valenta que afronti els problemes de cara, que repensi la seva unitat i la seva dignitat, per exemple, amb els refugiats. Que passi a l’acció! Com? Ens hi haurem de trencar les banyes. No és fàcil. Però cal reaccionar.

M’he desfet, esclar, de la viciada relació entre Catalunya i Espanya. Feia massa anys que durava, aquest vestit polític. Estava tot descolorit i estripat. Ja no hi havia per on cosir els pedaços. El foc purifica. Apa, canvi de draps!

I fora totes les lleis, Constitucions i tribunals que impedeixen que els catalans decidim el nostre futur democràticament i cívicament.

M’ha semblat higiènic socarrimar els ídols defraudadors del futbol: Messi, Cristiano, Mourinho i companyia. M’agradaria veure el seu prestigi, la seva aura, una mica ennegrida. Per què no ens escandalitza prou que robin a Hisenda?

No vull arrossegar més el sentiment de vergonya dels que m’acusen de serhappy flower : no penso renunciar a una bona quota del que alguns, despectivament, anomenen bonisme. I que jo en dic sentit de justícia, de perdó, d’amistat, de creença en la bondat de la majoria de la gent.

Alhora, he llençat a les flames la innocència màgica: les coses bones no venen soles, només surten si un s’hi esforça. I, per cert, sempre hi ha una minoria molt activa disposada a posar bastons a les rodes (és infinitament més senzill destruir que construir).

Més llenya. Focs al foc de Sant Joan: hi he llençat els focs de Londres i Portugal, i totes les males polítiques que hi ha al darrere: constructors que estalvien en seguretat, la nul·la gestió dels boscos, l’urbanisme salvatge que permet edificar urbanitzacions arreu...

Els murs de la vergonya, el de Palestina i el de Mèxic. A cremar! I els murs invisibles que ens separen dels nostres veïns per motius econòmics o culturals. ¿I si ens mirem als ulls en lloc de mirar-nos de reüll?

També he imaginat que cremàvem les filferrades i hipocresies que impedeixen l’entrada dels refugiats a casa nostra. ¿Podem seguir sent tan insensibles al patiment aliè?

Això sí, al foc no hi he llençat cap llibre: no en soc capaç, fins i tot amb aquells que sé que no llegiré. Sento un amor reverencial i irracional per la lletra impresa. Una foguera amb llibres cremant em transporta a la Inquisició o el nazisme. No puc.

I per acabar: la postveritat. I la mentida i l’engany i l’autoengany. Això sí que deu haver cremat bé, oi?

el somni escoces

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va prémer l’accelerador a mitjans de març. Responent a l’aleshores imminent invocació de l’article 50 dels Tractats de la Unió Europea (UE), amb què Londres demanava oficialment l’inici de negociacions del Brexit, Sturgeon va sol·licitar al govern britànic permís per poder celebrar un segon referèndum d’independència. Perquè sigui legal i vinculant, com el del 2014, necessita el vistiplau de Londres. En cas contrari, hauria d’actuar unilateralment, una possibilitat ara per ara remota.

Sense una data concreta, Nicola Sturgeon situava la consulta durant la primavera o les primeres setmanes de l’estiu del 2019, “quan els termes de l’acord amb Brussel·les fossin clars”, i el Brexit -que els escocesos van refusar en el plebiscit celebrat fa un any, amb el 62% de vots a favor de continuar a la UE i el 38% en contra-, una realitat a tocar.

Des del principi, però, la premier britànica, Theresa May, s’hi va negar. I va ignorar la petició, que recollia un mandat avalat per la majoria absoluta de la cambra escocesa.

Repensar la qüestió

La convocatòria avançada d’eleccions generals a l’abril, i el retrocés que ha experimentat el Partit Nacional Escocès (SNP), juntament amb l’avenç conservador, han posat en quarantena les intencions nacionalistes.

Però, ¿el somni de la independència ha rebut un “cop de gràcia” definitiu, com deia la matinada electoral del 9 de juny la cap dels tories escocesos, Ruth Davidson? La setmana passada, al Parlament de Holyrood (Edimburg), Sturgeon només va arribar a admetre que reflexionaria “tranquil·lament [sobre la qüestió] en nom de l’interès nacional”. El to desafiant del març havia canviat.

David Torrance, escriptor i un dels analistes de la vida política escocesa amb més reputació i que es va oposar amb més fermesa a la secessió durant la campanya de la primera consulta, sosté que “encara hi ha un cert rebuig a acceptar-ho, fins i tot per part de la primera ministra Sturgeon”. I afegeix: “Significativament, algunes veus de l’SNP, com l’exconseller Alex Neil i d’altres, han fet una crida a repensar la qüestió. Indubtablement, el referèndum ha patit un retrocés”.

Quin és el pròxim pas, doncs, per als independentistes? Difícil de dir. Entre altres raons perquè l’SNP necessita mantenir viu el foc independentista amb l’objectiu que els fidels no caiguin en l’apatia. Amb tot, ni els últims resultats de les eleccions generals ni encara menys les enquestes no juguen a favor. L’última, publicada dijous passat pel Herald of Scotland, indicava que només el 27% de la població del país vol que Sturgeon continuï endavant amb la segona consulta.

El politòleg Richard Parry, de la Universitat d’Edimburg, destaca la disjuntiva en què ha de navegar l’SNP: “Era evident que s’apartava amb cautela de la idea del segon referèndum. Però el Brexit els va forçar a tornar a prendre la iniciativa. Un cop més, són víctimes de la política britànica. Perquè sense el vot pel Brexit, no haurien hagut de reaccionar i tornar a abordar la qüestió en la dècada present”.

Dues legitimitats

L’escenari postelectoral, però, presenta nombroses variables. Una de les quals semblant a la que es viu a Catalunya. Ho destaca Michael Keating, director del Centre pel Canvi Constitucional de la Universitat d’Edimburg: “Per a l’SNP, ofereix la possibilitat de demostrar el domini continuat, i reforçar el nou referèndum. Però el resultat al Regne Unit apunta en direccions oposades. I probablement tindrem un xoc de dos mandats i dues interpretacions força diferents del que significa la nostra Constitució.”

Sturgeon no pot fer res més que esperar. Però cal seguir alimentant les esperances. Dijous passat el conseller escocès per al Brexit, Mike Russell, deia en una taula rodona celebrada a Edimburg amb motiu del primer aniversari del referèndum de la UE que “la posició del govern escocès no ha canviat, i que l’opció de la segona consulta ha de continuar damunt de la taula”. Com a enunciat polític, sí. Com a fet viable, ara per ara, no.

El Malda

Per a la nova temporada del Maldà, Els Pirates Teatre ha preparat una fusió d’espectacles de nova creació i reposicions dels èxits de la sala. La companyia, que capitaneja el Maldà des de fa quatre anys, mantindrà els grans eixos de temporades anteriors per donar continuïtat a un projecte que “és estable i està consolidat”, afirma el director artístic del Maldà, Adrià Aubert.

La programació de la sala entre el 2017 i el 2018 tindrà setze espectacles, deu dels quals seran de nova creació i sis estrenes. En aquest sentit, la productora dels Pirates Teatre, Marina Marcos, subratlla que “per al Maldà és un risc i un repte donar suport a nous projectes artístics”, però creuen “fermament” que ho han de fer amb “la voluntat que, després, tinguin recorregut”. Per això la sala estrenarà la temporada vinent Llibres per cremar, l’únic espectacle teatral escrit per Amélie Nothomb. El muntatge, a càrrec de la companyia Pyros, planteja un dilema inquietant als tres protagonistes: en un escenari de guerra i destrucció, ¿quin és l’únic llibre que salvarien de les flames per no morir de fred?

En el camp del teatre musical, el Maldà serà l’escenari de dos nous espectacles. D’una banda, Marc Vilavella dirigeix Aquests últims 5 anys, una adaptació de l’obra homònima de Jason Robert Brown i guanyadora d’un premi Tony. Amb Anna Herebia i Marc Flynn com a intèrprets, la peça explora les arestes d’una relació de cinc anys que acaba en una ruptura. D’altra banda, Daniel Anglès i Alícia Serrat preparen un espectacle musical que arribarà a finals de temporada. Mentrestant, el Maldà reposarà Per si no ens tornem a veure, també creat per Anglès i Serra, que van estrenar l’any passat i que servirà per encetar la temporada d’enguany a l’agost. La dansa serà present a la programació amb el cicle Maldà en Dansa i, en paral·lel, amb l’estrena a Catalunya de Les mamies. Es tracta d’una peça sobre la rutina de dues àvies que es va poder veure a França el 2015.

Els Pirates Teatre produiran un espectacle propi, El gran Fracaroli, que parteix de l’obra de Joan Brossa. En clau musical, Dani Campos, Virgínia Martínez i Xavi Casan s’alien en el concert teatralitzat Quin desencís m’ha fet tan negre i trist, que girarà al voltant de la música afroamericana.

Més enllà de les estrenes, el Maldà reposarà els muntatges que van tenir més bona acollida la temporada passada. Entre aquests hi ha Les dones sàvies, encapçalada per Enric Cambray i Ricard Farré; Barbes de balena, que reivindica el paper de les dones al segle XIX, i el ja tradicional El llarg dinar de Nadal, de la companyia Ruta 40. A més, Victoria Szpunberg rescatarà l’obra futurista La màquina de parlar, i Mariona Castillo i David Pintó presentaran una versió de l’espectacle Nine. Tot plegat es completa amb els clàssics cicles de la sala -de rondalles mallorquines i de música antiga amb xocolata- en una programació que “compta amb un 50% de dones en tasques de direcció i dramatúrgia”, destaca una de les membres del Maldà, Laura Aubert.

Portugal i l'eucaliptus

El somni de Portugal de convertir-se en una potència forestal al nivell de Suècia o Finlàndia està a punt d’esfumar-se. La plantació intensiva des de fa cinquanta anys ha passat de ser una salvació per a milers de famílies de l’interior del país a ser un veritable malson. Ha calgut que morin 64 personesengolides per les flames perquè els habitants de la regió de Pedrógão Grande obrin els ulls sobre els riscos de l’or verd portuguès. A la regió hi ha un debat intens sobre què s’ha de fer amb el monocultiu intensiu de l’eucaliptus. Que el bosc cremi ha acabat convertint-se en la realitat quotidiana dels seus estius. Columnes de fum, sirenes, evacuacions... Però per a molts, la tragèdia de la carretera de la mort ha de suposar un punt d’inflexió.

L'herència enverinada de l'or verd portuguès

És ja de nit a Castanheira de Pera, un dels municipis més afectats pel foc. Els joves discuteixen acaloradament en un bar sobre quines alternatives tenen. Si han pogut estudiar a Lisboa o a l’estranger ha sigut, en bona part, per les finques dels avis que els seus pares tenen plantades d’eucaliptus. La Milene Teodósio, de 29 anys i resident a la capital portuguesa, afirma que després d’una llarga conversa ha aconseguit convèncer la seva família perquè canviï d’espècie. “Si seguim així al final no quedarà res”, alerta.

A només 10 quilòmetres, a Figueiró dos Vinhos, la propietària de l’hotel familiar Rota Malhoa, l’Edilia, veu impossible sortir del monocultiu d’eucalitpus per fer cel·lulosa de paper, malgrat que els focs li augurin una temporada negra. El telèfon no para de sonar per a cancel·lacions d’última hora i ja han avisat les dues noies que tenien de reforç a l’estiu que no podran contractar-les. “ Si no és de la fusta, de què viuria la majoria de gent? A més, el govern ja ha garantit que permetrà cultivar més eucaliptus”, assegura.

• 

Un bosc de pi jove cremat en l'incendi de Pedrógão Grande. Els experts recomanen que les zones plantades estiguin formades per mosaics de diferents espècies amb l'objectiu de frenar l'avançament dels incendis. / NUNO PERESTRELO

Però el futur de les plantacions no és tan clar. El que ja és del tot segur és que el govern portuguès congelarà l’àrea cultivada d’eucaliptus. Al març el govern socialista d’António Costa va aprovar en consell de ministres la reforma forestal, que suposa acabar amb la liberalització dels camps d’eucaliptus impulsada per l’anterior executiu conservador el 2013, en ple control de la troica. I la reforma està a punt d’aprovar-se al Parlament, el 19 de juliol. Però els socis que sustenten l’executiu -el Bloc d’Esquerres, el Partit Comunista i els Verds- reclamen mesures més severes d’última hora per evitar posar el dit a la llaga en la mala gestió de l’incendi.

El foc de Pedrógão Grande ha posat en dubte la credibilitat del govern socialista d'António Costa

Per a Costa, el foc de Pedrógão Grande ha posat en dubte la credibilitat del govern. La tarda del dissabte 17 de juny tot va fallar mentre més de 40 persones morien en un sol tram de carretera que no es va tallar a temps. El sistema de telecomunicacions i d’emergències de Protecció Civil no funcionava, els cadàvers es van deixar sobre la carretera durant més de 24 hores i després es va afirmar que l’incendi l’havia provocat un llamp, quan la majoria de bombers afirmaven que no. La ministra d’Administració Interna, Constança Urbano de Souza, s’ha mostrat disposada a dimitir, però Costa diu que s’esperarà que una comissió independent del Parlament aclareixi què ha passat.

Mentrestant, rep les propostes dels seus aliats per fer una reforma forestal més ambiciosa que no porti les grans empreses papereres a amenaçar de marxar. Els socialistes no han sigut mai un partit antieucaliptus. Però el consens dels experts és que s’ha d’intentar combinar les finques d’aquest arbre amb altres espècies. El gran problema per a l’estat portuguès és que només posseeix el 3% del bosc. La resta és en mans de fins a un milió de petits propietaris que les grans empreses de cel·lulosa sedueixen per tenir plantacions més grans. El repte del govern és aconseguir que l’àrea d’eucaliptus no creixi més.

Les claus

Per què és tan rendible?

A diferència del pi, que es talla cada 30 anys, l'eucalitpus ja es pot vendre bé als 10 anys. Un productor pot treure'n 4.000 euros per hectàrea talada.

Quins riscos té?

El principal, el monocultiu, que produeix un risc exponencial d'incendis. Els experts recomanen que es diversifiqui en plantacions de pi i roure.

Què suposa per al país?

La indústria forestal representa el 12% de les exportacions de Portugal. Suposa també el principal ingrés per a milers de famílies en les quals s'ha abandonat l'agricultura.

pandora

Fa unes poques setmanes s’anunciava l’arxivament de l’anomenadaoperació Pandora, iniciada l’any 2014 amb la detenció d’onze persones a les quals s’atribuïa un presumpte delicte de pertinença a organització terrorista com a presumptes membres dels Grups Anarquistes Coordinats, que haurien portat a terme accions violentes assumint els principis i objectius de la FAI-FRI (Federazione Anarchica Informale - Fronte Rivoluzionario Internazionale). La notícia va ocupar nombroses pàgines d’uns diaris que semblaven retornar-nos, un per un, cadascun dels fantasmes de la història de la Barcelona anarquista.

Amb el precedent de les bullangues anticlericals vuitcentistes del dia de Sant Jaume de l’any 1835, la revolta antimilitarista de les quintes a la Gràcia de 1870, que ressona en el republicanisme barceloní com les batallades deLa Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, fa escriure a Friedrich Engels que a Barcelona hi ha més lluita de barricades que al París de la Comuna. Entremig, les idees llibertàries arriben a la ciutat de la mà del bakuninista italià Giuseppe Fanelli. El fet marca un abans i un després. Per una banda, l’anarquisme penetra amb força i de forma singular en els ambients obrers catalans. Per l’altra, situa l’anarquista italià (o francès) en l’imaginari que envolta la violència social des dels anys de la propaganda pel fet finisecular fins avui. Les bombes Orsini que Santiago Salvador llança contra la platea del Liceu en plena representació de Guillem Tell -com a venjança, al seu torn, per l’execució de Paulí Pallàs, autor de l’intent de magnicidi contra el capità general Martínez-Campos- són un invent italià. Les notícies de Barcelona ocupen portades explosives i gravats arravatats a la premsa europea, on aviat ressona el fatídic nom de Montjuïc, símbol d’una repressió contra el món àcrata que és, alhora, un advertiment contra la intel·lectualitat avançada, representada pel jove Pere Coromines. El nostreprocés Dreyfus és conseqüència de l’atemptat contra la processó de Corpus, l’autor del qual era possiblement foraster. Un altre italià, Angiolillo, “venjarà” els condemnats de Montjuïc assassinant Antonio Cánovas del Castillo.

“La ciutat de les bombes”, com la bateja la premsa satírica dels primers anys del segle XX, viu amb pànic les cuites del traficant del terror Joan Rull, exanarquista confident del Govern Civil, que converteix en negoci la denúncia d’unes bombes que ell mateix es dedica a col·locar i fer esclatar. Després d’anys d’exaltació discursiva, amb la Setmana Tràgica arriba l’apogeu d’una Barcelona tan rebel com incapaç de convertir la revolta en revolució política. La protesta general contra l’embarcament de reservistes cap a la Guerra del Rif, compartida per amplis sectors socials i polítics, esdevé un confús episodi de crema de convents, alçament de barricades i franctiradors emboscats, que dona lloc a tota mena de misteris i conjectures. Davant l’onada repressiva desencadenada, Joan Maragall apel·la a “La ciutat del perdó”, però un altre nom fa fortuna: “La Rosa de Foc”, creació lírica del periodista hispanouruguaià Antonio Loredo. Francesc Ferrer i Guàrdia -republicà, maçó i conspirador impenitent, seductor de vídues riques, pedagog dogmàtic, personatge amb llums i ombres, però innocent boc expiatori dels fets de juliol de 1909- esdevindrà màrtir del lliurepensament internacional.

La fi de la Gran Guerra veu néixer el pistolerisme, “quan mataven pels carrers”. De nou, història i llegenda es confonen. L’anarcosindicalista Ángel Pestaña denuncia la mà del comissari Brabo Portillo en l’assassinat de l’empresari Barret, atribuït als obrers i tramat pels alemanys. La figura del fals baró de Köning, que lidera una tèrbola organització criminal vinculada al món policial en els anys previs a la dictadura de Primo de Rivera, fa que durant la República des d’alguns sectors s’associï la violència anarquista a oportunes conspiracions reaccionàries per desestabilitzar el nou règim. Els vincles de la FAI amb la delinqüència són denunciats pel periodista Josep Maria Planes, assassinat l’estiu del 36, quan cent anys de violència, repressió i tensió social eclosionen en una revolució que sovint es confon amb el crim, com no s’està de censurar el líder cenetista Joan Peiró, ministre d’Indústria i assassinat pel franquisme ara fa 75 anys. La impossible recomposició del moviment anarcosindicalista després del franquisme ve determinada pel misteriós cas Scala, on sempre s’ha sospitat que hi hauria la llarga mà dels serveis de seguretat.

Anys de conflicte i violència històrica, de mite amb ressò internacional, de fantasmes casuals o prefabricats que continuen alimentant els malsons de la ciutat, van portar a la presó onze persones acusades de terrorisme. Ara la jutge del cas Pandora ha determinat que de la ideologia àcrata dels detinguts no se’n pot derivar cap prova sobre possibles delictes ni sobre la pertinença a organitzacions terroristes. Cas tancat, fantasmes vius.

Dali

La vident figuerenca Pilar Abel no és la primera persona que assegura que és filla de Salvador Dalí, però sí qui ha arribat més lluny portant el seu cas als tribunals: "Vull saber qui soc. No estic boja, vull un reconeixement”, va dir ahir després que es fes públic que una jutge de Madrid ha ordenat l’exhumació del cadàver de l’artista per extreure’n mostres d’ADN per fer una prova de paternitat. Segons la titular del jutjat de primera instància número 11, María del Mar Crespo, en una interlocutòria del 20 de juny, “és necessària la prova biològica d’investigació de la paternitat de Maria Pilar Abel Martínez respecte al Sr. Salvador Dalí Domènech” perquè "no existeixen restes biològiques ni objectes personals sobre els quals practicar la prova a l’Instituto Nacional de Toxicologia". L’advocat de Pilar Abel, Enrique Blázquez, diu que encara no s’ha fixat la data per a l’exhumació, però que es podria fer al juliol, ja que el judici del cas se celebrarà el dia 18 de setembre.

La Fundació Gala - Salvador Dalí va anunciar que en els pròxims dies presentarà un recurs contra la interlocutòria. “El nostre equip jurídic intern, juntament amb el despatx Roca Junyent, treballa en aquest recurs en coordinació amb l’advocat de l’Estat”, diu el comunicat fet públic per la fundació.

• 

Pilar Abel davant el Teatre Museu Dalí després que es fública l'ordre d'exhumació del cadàver de l'artista / EFE

La veritat per damunt dels diners
Dalí va morir el 23 de gener del 1989 i està enterrat a la cripta del Teatre-Museu Dalí de Figueres. L’exhumació comportaria l’extracció de "restes òssies i/o peces dentals" de les seves despulles per contrastar-ne l’ADN amb el de Pilar Abel, que va néixer a Figueres el 1956. La vida privada de l’artista ha generat tota mena d’històries i especulacions, però el seu llegat és encara més sucós. Si Pilar Abel demostrés que és la seva filla, tindria dret a portar el cognom Dalí i a la legítima, que segons el dret català és del 25% de l’herència, i quedaria per especificar la qüestió dels drets d’autor. Així i tot, Abel diu que només vol que es conegui “la veritat” i que "el que menys" li importa és la part de l’herència que li correspondria.

La demanda per la paternitat de Dalí no és el primer cas judicial en què Abel es veu involucrada: el 2005 va presentar una demanda contra Javier Cercas perquè considerava que s’havia burlat d’ella amb el personatge d’una pitonissa que apareix a la novel·la 'Soldados de Salamina'. El jutjat de Girona va arxivar la denúncia el gener del 2006.

Un any després, Abel va començar a fer investigacions sobre els seus orígens. Va aconseguir que fessin dues proves de paternitat. La primera es va portar a terme en un laboratori de San Sebastián de los Reyes amb restes de pell i cabells de l’artista empordanès que havien quedat enganxats en una màscara mortuòria. La segona prova de paternitat es va fer el desembre del 2007 al despatx de Robert Descharnes, col·laborador i biògraf de Dalí, que conservava els tubs amb els quals l’artista va ser alimentat per via nasal durant els últims dies de la seva vida. Pilar Abel diu que no va aconseguir que li lliuressin els resultats en cap dels dos casos, però el fill de Robert Descharnes, Nicolas, sí: el 2008 va declarar que el metge que havia fet les proves li havia comunicat "verbalment" que el resultat era negatiu i que no existia "cap relació de parentiu entre aquesta dona i Dalí". També va dir que estava a l’espera de rebre els resultats per escrit per enviar-los a Abel, i que des del començament del procés el seu pare s’havia mostrat "molt escèptic".

Una relació l’estiu del 1955
Pilar Abel ha posat per als fotògrafs accentuant la seva semblança física amb Salvador Dalí i, com va explicar el 2008, els seus amics la van animar a investigar sobre les seves arrels arran d’aquesta semblança. El cas va fer un gir el 2015, quan el jutge va admetre a tràmit la seva demanda contra el ministeri d’Hisenda i la Fundació Gala - Salvador Dalí com a hereus de l’artista, que va declarar l’Estat com a hereu universal dels seus béns. En la demanda, Abel al·lega que és fruit d’una relació que la seva mare, que treballava com a assistenta d’una família barcelonina que passava llargues temporades a Cadaqués, va tenir amb l’artista al començament de l’estiu de l’any 1955. Quan Pilar Abel va néixer, feia cinc mesos que la seva mare s’havia casat amb l’home que és oficialment el seu pare.

Abel també va explicar que tenia dubtes de qui era el seu pare “des de petita”, que la seva àvia paterna li havia dit que era filla d’"un gran pintor", i que la seva mare no li havia aclarit si realment era filla de Dalí quan l’hi havia demanat obertament. Li va dir que no volia “tirar-se pedres damunt la tomba”. A més, la demanda també inclou una declaració davant notari de la mateixa història per part d’una dona que va cuidar la seva mare.e

sistema corrupte

La diputada de la CUP Mireia Boya va convidar aquest dilluns Javier de la Rosa a l’estrena del documental Las cloacas de Interior, prevista per demà dimecres. Un reportatge de la productora Mediapro que explica com actua l’aparell més pudent de l’Estat i en el qual també s’esquitxa De la Rosa. En la seva compareixença, l’empresari va declinar lacònicament la invitació i no va semblar mostrar gaire interès per aquesta producció. El documental tampoc ha despertat gaire interès a les televisions espanyoles, malgrat els esforços de la productora de Jaume Roures perquè alguna l’emeti. De moment, els únics que han demanat poder veure’l són els membres de la comissió d’investigació de l’operació Catalunya del Congrés. El cert és que és un document digne de ser vist.

Dura uns 80 minuts i arrenca amb els periodistes de Público explicant com van rebre per correu ordinari un USB amb les les converses entre l’exministre Jorge Fernández Díaz i l’excap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. A partir d’aquí es desgranen les males pràctiques de la cúpula d’Interior, una “brigada política” formada per funcionaris de policia de la màxima confiança del ministre que es dedicaven a fer muntatges, amb el suport d’informes apòcrifs amb la capçalera de la UDEF, però sense signatura. Els informes es filtraven a mitjans afins, i amb l’ajuda del sindicat (també corrupte, per cert) Manos Limpias els casos acabaven judicialitzats. Tot plegat amb la consegüent pena de telenotícies que això comporta. I si no que l’hi preguntin a l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias, que va ser acusat falsament de tenir un compte secret a Suïssa amb 12 milions.

Els tentacles d’aquesta brigada no tenien ni escrúpols ni límits. Ho explica l’excap de Govern d’Andorra Jaume Bartumeu, que revela com els agents de la policia espanyola es van endur les dades de tots els comptes de BPA, cosa que vulnera el secret bancari i la sobirania d’un estat veí.

A Las cloacas de Interior l’espectador s’adona que fa molts anys que dura aquesta perversió del sistema. De fet, des de l’època dels GAL hi ha hagut polítics que han utilitzat les forces de seguretat de l’Estat en benefici propi.

El valor afegit del treball periodístic és que compta amb el testimoni d’expolicies que han demanat que no s’emetés fins que estiguessin jubilats. Un dels més colpidors és el de Jaime Barrado, un excomissari de policia que ha estat defenestrat malgrat tenir una trajectòria impecable. Barrado assegura derrotat que a la policia hi ha “sicaris que treballen a l’ordre de qui més paga” i afegeix “que el sistema és tan corrupte que expulsa els decents”. Paradoxes de la vida, Barrado va ser enviat a la comissaria on la doctora Pinto va denunciar l’assetjament del gendre de Villar Mir i amic íntim del rei, abans de ser apunyalada, presumptament, pel comissari Villarejo, imputat pel cas. Tota una paradoxa.