sam shepard

L’escena final de la pel·lícula Easy rider (Dennis Hooper, 1969) presagiava la mort de la contracultura i alhora mostrava que el Somni Americà no havia existit mai perquè era un miratge que donava l’esquena a tot el que passava entre la Cinquena Avinguda i Beverly Hills. Justament aquest espai físic i moral, els Estats Units esquerdats dels pobles on feia mal haver-hi nascut, va ser el camp de treball de Sam Shepard, dramaturg, narrador, poeta, guionista, actor, músic i, sobretot, observador dels racons de la naturalesa humana que d’altres s’estimaven més no mirar, o que directament preferien enterrar com si no haguessin existit mai. Shepard sí que ho va fer. Per exemple, a Buried child (1978), l’obra de teatre amb la qual va guanyar el premi Pulitzer despullant misèries familiars, i al llibre Cròniques de motel (1982), un tractat de desarrelaments i solituds, desencisos i supervivències, que va inspirar el guió que ell mateix va fer per a la pel·lícula París, Texas (1984) de Wim Wenders.

Qualificat pel New York Times com el millor dramaturg de la seva generació, Shepard va morir diumenge als 73 anys a Midway, a l’estat de Kentucky, a causa de l’ELA. “Quan et mors és el final de la teva vida”, havia dit alguna vegada amb l’economia retòrica que el caracteritzava i esvaint qualsevol pretensió de transcendència. Tanmateix, queda el llegat, que en el seu cas és la mirada honesta a una realitat complexa d’un home nascut a Ford Sheridan (Illinois) que es va educar en el teatre de Samuel Beckett, el jazz i els anys salvatges de la Nova York que va compartir amb Patti Smith; que va seguir Bob Dylan en la gira Rolling Thunder Revue, i que sobretot va voltar per un país que calia viure per comprendre’l, i també per fer creïbles interpretacions com la del granger al film Dies del cel (1978), de Terrence Malick, o la del misteriós Tom Blankenship a Mud (2012), de Jeff Nichols.

“Soc un gran defensor del caos, perquè vivim en el caos, no dins d’un formulari ordenat”, deia. I així i tot, Shepard era ben endreçat escrivint, sempre buscant un equilibri en la poètica de les paraules. Va començar com a dramaturg més enllà de l’Off-Broadway als anys 60, i va entrar en el cinema com a guionista de la mà de Michelangelo Antonioni a Zabriskie point (1970).

No va triar un sol camí, sinó que va preferir mantenir-ne tants d’oberts com va poder. Seguia sent un gran dramaturg quan va començar a sovintejar el cinema com a actor a partir de Renaldo & Clara (1978), la pel·lícula de Bob Dylan per a la qual també va escriure el guió. Els anys 80 van ser especialment prolífics per al Sam Shepard actor. Casat amb Jessica Lange, va viure una època d’estabilitat cinematogràfica fent d’actor en films com Elegits per a la glòria (Philip Kaufman, 1983), pel qual va ser nominat a l’Oscar; Boig d’amor (Robert Altman, 1985), també amb guió seu, i Magnòlies d’acer (Herbert Ross, 1989).

La seva filmografia es va eixamplar amb papers a L’informe Pelicà (Alan J. Pakula, 1993), El jurament (Sean Penn, 2001), Black Hawk abatut (Ridley Scott, 2001) i els westerns L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (Andrew Dominik, 2007) i Blackthorn (Mateo Gil, 2011), entre d’altres.

Dramaturg, guionista, actor...

‘BURIED CHILD’

Sam Shepard tenia 36 anys i una intensa trajectòria com a dramaturg quan va guanyar el premi Pulitzer l’any 1979 per l’obra teatral Buried child, en què retratava el pati del darrere de la família nord-americana. El Somni Americà no era altra cosa que un malson que s’intentava amagar amb l’oblit.

‘PARÍS, TEXAS’

Les cròniques de motel van ser la inspiració del guió de la pel·lícula París, Texas, dirigida per Wim Wenders. La feina del director combinada amb l’escriptura de Shepard, la música de Ry Cooder i les interpretacions de Harry Dean Stanton i Nastassja Kinski va donar lloc a una obra mestra poètica, dura i honesta.

‘DIES DEL CEL’

Sam Shepard tenia poca experiència com a actor quan va acceptar el paper de granger ric en aquesta pel·lícula de Terrence Malick, i així i tot en va fer una composició magistral, viatjant fins al fons de les complexitats d’un personatge abocat a la tragèdia. Dies del cel va fer descobrir un grandíssim actor.

jeanne moreau

“El cinema és la meva vida”, sentenciava Jeanne Moreau (París, 1928-2017) el 2008, durant la cerimònia d’entrega del César d’honor, amb la mirada ferma i la veu vellutada que la caracteritzava. L’actriu, guionista, directora, cantant i escriptora va assegurar el 2010 que, mentre visqués, no abandonaria mai el cinema. Pràcticament ho va complir. Moreau va morir ahir als 89 anys a París, deixant enrere més de 130 pel·lícules i una trajectòria esplèndida que l’ha coronat com una de les grans dames del cinema, com la millor actriu del món.

Eclèctica, carismàtica i brillant, Moreau va endinsar-se en l’espectacle de ben jove. Amb 19 anys va debutar en el teatre al Festival d’Avinyó i va ser admesa a la Comèdia Francesa. Es convertia així en el membre més jove de la companyia. Als escenaris, Moreau va fer els seus primers passos interpretatius amb obres com   Les caves du Vatican  i   Otel·lo. Ben aviat, però, va saltar al cinema. Ho va fer el 1949 amb   Dernier amour, un film de Jean Stelli que va significar el seu debut a la gran pantalla i l’inici d’un vincle intens amb el setè art que l’acompanyaria la resta de la seva vida. Cineastes icònics van clissar de seguida el seu talent. Amb el director Louis Malle, Moreau va tastar el suspens a   Ascensor al cadafal  (1957), en què donava vida a una esposa infidel que es resisteix al destí i maquina l’assassinat del seu marit.

Cinc anys més tard, l’actriu donava forma a un dels personatges més emblemàtics i captivadors de la seva trajectòria: la Catherine de  Jules i Jim  (1962), aquella noia encisadora de qui s’enamoraven dos amics i amb qui construïen un triangle amorós tràgic. A la pel·lícula, dirigida per François Truffaut, Moreau cantava   Le tourbillon   en una escena que va quedar gravada a la memòria de molts espectadors i que deixava constància de la potència musical de la intèrpret. Els anys 60, de fet, van ser prolífics i cèlebres per a ella. Considerada una de les muses de la Nouvelle Vague, l’actriu va abraçar la fama internacional amb films com   Els amants  de Louis Malle (1958),   La nit  de Michelangelo Antonioni (1961),   Diari d’una cambrera   de Luis Buñuel (1964),   La núvia vestia de negre  de François Truffaut (1968) i  El procés   d’Orson Welles (1962).

Aquest cineasta, que va descobrir Moreau al teatre, va definir-la com “la millor actriu del món” i va encoratjar-la a agafar les regnes de la direcció cinematogràfica. Així, Moreau va estrenar-se com a directora de pel·lícules amb  Lumière  (1976), en què parlava de l’amistat femenina. Després va rodar   L’adolescent  (1979), sobre els canvis vitals d’una noia quan esclata la Segona Guerra Mundial. Abans, Moreau va compartir escena amb uns joveníssims Patrick Dewaere, Gérard Depardieu i Isabelle Hupert a   Les valseuses  (1974), una comèdia amb tocs d’absurd de Bertrand Blier. Els últims films de l’actriu van ser   Una dama a París d’Ilmar Raag (2012) i   Le talent de mes amis   d’Alex Lutz (2015).

Una dona versàtil i inclassificable

Moreau va transitar pel cor del cinema internacional de mitjans del segle XX sense perdre en cap moment les conviccions que la feien una dona inclassificable. Més enllà de fer gala d’una enèrgica capacitat de seducció davant les càmeres, va donar l’esquena a les convencions que la volien encasellar com a   femme fatale  o l’actriu de la bellesa frívola, i va demostrar una gran versatilitat interpretativa. Compromesa i d’esperit rebel, Moreau va rebutjar sempre aquells papers que considerava indignes per a les dones i va lluitar per trencar amb els rols femenins que anaven a remolc dels homes. “Em nego a donar una imatge de la dona vista des del món dels homes, com si fóssim éssers inferiors”, afirmava l’actriu. Truffaut la va definir en moltes ocasions com “algú que té totes les qualitats que s’esperen d’una dona, totes les que s’esperen d’un home, i que no té els inconvenients de cap dels dos”.

Tots la volien perquè era una de les millors

Malgrat que Moreau va deixar al cinema la seva empremta més profunda, la feina a la gran pantalla no va frenar-la de submergir-se en les aigües d’altres disciplines. Apassionada per la música, va posar la seva veu al servei de grans autors i cineastes i va publicar sis discos entre el 1963 i el 2010. Tampoc va girar mai l’esquena al teatre. Dalt dels escenaris, Moreau va donar vida a la Maggie de   La gata sobre la teulada de zinc  de Tennessee Williams (1956), va actuar colze a colze amb Gérard Depardieu i Delphine Seyrig en l’adaptació de   La Chevauchée sur le lac de Constance  de Peter Handke (1974) i va encarnar la protagonista del monòleg   Le récit de la servante Zerline  de Hermann Broch (1986), entre altres muntatges teatrals. Fins i tot va fer algunes incursions com a directora d’escena d’òperes com ara   Attila  de Verdi, que va dirigir a l’Òpera de la Bastilla de París.

• 

Jeanne Moreau a 'Ascensor pel cadafal'

Sobretot a partir dels anys 90, a Jeanne Moreau li va arribar un devessall de reconeixements i premis que van acabar de catapultar-la com un dels grans noms del cinema francès. El 1992 va recollir el César a la millor actriu per   La vella que camina pel mar, del cineasta Laurent Heynemann, i, en paral·lel, va rebre el Lleó d’Or de Venècia per la seva trajectòria. L’Acadèmia del Cinema nord-americana va reconèixer-la el 1998 amb l’Oscar d’honor, mentre que la francesa ho va fer el 1995 amb un César d’honor i el 2008 amb un altre a una trajectòria de 60 anys. A més, Moreau és, ara per ara, l’única actriu que ha presidit el jurat del festival de Canes en dues ocasions: el 1975 i el 1995. També va ser la primera dona que va entrar a l’Acadèmia de les Belles Arts de França, l’any 2000.

Cinc papers per a la història del cinema

‘ASCENSOR AL CADAFAL’ (LOUIS MALLE, 1958)

Jeanne Moreau va ser Florence Carala al primer llargmetratge de Louis Malle. La banda sonora de Miles Davis acompanya l’actriu francesa, que signa una actuació pletòrica. El seu rostre aguanta, i de quina manera, els primers plans.

‘LA NIT’ (MICHELANGELO ANTONIONI, 1961)

Poques actrius han transmès la fi de l’amor, i sense cap gest de cara a la galeria, com la Jeanne Moreau de   La nit, el film d’Antonioni que va protagonitzar amb Marcello Mastroianni.

‘JULES I JIM’ (FRANÇOIS TRUFFAUT, 1962)

Jeanne Moreau va ser la Catherine, la dona que no surt al títol i que, tanmateix, és la gran protagonista d’aquesta tragèdia, una de les pel·lícules fonamentals de la Nouvelle Vague. El film mostra la seva gran versatilitat com a actriu.

‘DIARI D’UNA CAMBRERA’ (LUIS BUÑUEL, 1964)

Buñuel va dipositar en Jeanne Moreau la responsabilitat de tirar endavant el paper de Céléstine, la serventa de la novel·la d’Octave Mirbeau. I ella la va acceptar regalant una de les seves millors interpretacions.

‘MADEMOISELLE’ (TONY RICHARDSON, 1966)

Amb guió de Marguerite Duras a partir d’una història de Jean Genet, Jeanne Moreau va construir un d’aquells personatges que no són el que semblen. Entre la correcció de la funcionària i la ira salvatge, entre la repressió i la tragèdia.

la llei 1-O

Fins dimarts passat la cobertura jurídica del referèndum de l’1 d’octubre estava tancada amb pany i forrellat. I, de fet, la part que regula la desconnexió, seguirà sense revelar-se fins a finals de juliol. Tot i que fa mesos que Junts pel Sí i la CUP treballen en la cobertura jurídica de l’1-O, la llei del referèndum és producte d’un gir en l’estratègia de Junts pel Sí a l’últim moment, ja que sempre s’havia treballat en el marc d’una llei de transitorietat jurídica que regulés el referèndum i, alhora, el pas de la legalitat espanyola a la catalana. El canvi, segons fonts coneixedores de la negociació, ha sigut propiciat per múltiples factors: la necessitat de centrar el xoc amb l’Estat en el fet de poder votar; esvair dubtes sobre la legitimitat d’aprovar la llei de desconnexió abans del referèndum; acostar-se als comuns, o la possibilitat de ser acusats de delictes més gruixuts que els de desobediència -com el de la sedició- en aquest moment del Procés per exposar una llei que declara de facto la independència.

Un cop es va prendre, a mitjans de juny, la decisió de separar els dos instruments, es van intensificar les trobades entre els membres de la ponència -Lluís Corominas, Jordi Orobitg i Benet Salellas, Jordi Turull i Marta Rovira-, per arrodonir la norma sota el coneixement del president, Carles Puigdemont, i el vicepresident, Oriol Junqueras. Van comptar amb l’assessorament de juristes en qüestions concretes de la norma. JxSí i la CUP havien de convertir el que havia sigut només un capítol de la llei de transitorietat en una llei pròpia sobre l’autodeterminació. Una de les claus del nou relat es plasma en el preàmbul de la llei del referèndum, pilotat bàsicament per Rovira: s’intenta fer caure en una contradicció l’ordenament jurídic espanyol, ja que s’emmarca l’1-O en tractats que recullen el dret a l’autodeterminació, com la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Fonts expertes consultades asseguren que aquestes referències impliquen un canvi de tarannà del Procés. El discurs del sobiranisme ha passat de reclamar el dret a decidir -basant-se en una interpretació àmplia del principi democràtic dins la Constitució- al reclam del dret a l’autodeterminació, recollit en tractats internacionals. Un salt a la via unilateral que es presenta com a conseqüència de les múltiples “frustracions” amb la Moncloa.

Calendari de la desconnexió

La llei del referèndum va estar sotmesa a canvis fins a última hora. Les reunions de dilluns -el dia abans de l’exposició a la cambra- van acabar entrada la nit. Continuava obert el calendari sobre l’aprovació de la llei de transitorietat -quan es produeix el registre a la cambra, quan s’aprova i quan entra en vigor- i per tenir més marge de temps els màxims dirigents de Junts pel Sí -Puigdemont i Junqueras- van decidir treure les referències sobre aquesta norma a la llei del referèndum. Inicialment, en l’article 4, on es determinen les conseqüències del resultat del referèndum, també s’incloïa el calendari per aprovar la llei de transitorietat jurídica. El PDECat és partidari d’explicar la norma però no tramitar-la fins després del referèndum, mentre que ERC i la CUP pressionen perquè es faci abans de l’1-O.

Fins ara el pla era aprovar la llei de desconnexió abans del referèndum i que entrés en vigor en dos temps: primer, la part necessària per poder dur a terme la consulta i, segon, la resta d’elements, per poder aplicar el resultat en cas que sortís una majoria a favor de la independència. “L’opció de separar-ho sempre ha estat sobre la taula”, assegura un dels coneixedors de la negociació, tot i que admet que només la CUP havia defensat aquesta fórmula. El canvi es va propiciar quan membres del PDECat van començar a veure amb bons ulls aquesta opció, sobretot en el si de la ponència i al partit.

La llei de transitorietat es va incloure al programa electoral de JxSí com un dels seus pilars, després dels estudis del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Aquest òrgan assessor va desenvolupar la idea d’elaborar una Constitució provisional que fixés el sistema jurídic vigent entre l’eventual proclamació d’independència i l’aprovació d’una Constitució catalana en cas de victòria el 27-S. Segons les fonts coneixedores del text actual, la llei de transitorietat pren de guia aquests estudis però els partits han començat des de zero a redactar-la. El contingut està acabat, només queda decidir quan l’ensenyen i si es registra a la cambra abans de l’1-O. Tot dependrà de com vagi responent l’Estat als passos de la majoria independentista.

deures d'estiu

Amb cinc anys, la Martina -que tot just ha acabat P4- té un àlbum de treballs d’estiu que haurà d’entregar quan arribi a l’escola al setembre. Es tracta d’un àlbum amb feines semblants a les que ha treballat durant el curs, com ara, fer sèries de números, resoldre endevinalles o resseguir siluetes. Tot i que són exercicis que sap fer sense dificultats, la seva mare, la Mònica, explica que a la Martina li suposarà “esforç” fer-los. Per evitar que dificultin la rutina familiar a l’agost, s’han posat com a objectiu acabar els deures al juliol. “Quan torna del casal ens hi posem una estona”, diu la seva mare, que afegeix que després continuen jugant.

Si bé fa uns anys el cas de la Martina es repetia pràcticament amb la majoria dels alumnes de Catalunya, cada vegada és menys freqüent que les escoles posin deures d’estiu. O, com a mínim, amb el format del quadern d’estiu tradicional.

“El tema important no és fer deures, sinó que es mantingui la continuïtat de l’aprenentatge”, apunta la directora del Virolai -un centre innovador de Barcelona-, Coral Regí, que recorda que “els nens no s’eduquen només de les 9 del matí a les 5 de la tarda”. Per a Regí, cal mantenir una “continuïtat educativa” i reivindica que “aprendre no és una creu” per a l’alumne. En aquest sentit, creu que no es tracta de posar “deures repetitius ni d’utilitzar els quaderns clàssics”, sinó que l’estiu és una oportunitat perquè els alumnes descobreixin què els motiva a través de diferents activitats. Com a exemple, Regí proposa elaborar un diari de vacances, escoltar música, fer fotos de com es cuiden les plantes o ensenyar a l’avi a fer servir el WhatsApp.

En la mateixa línia es posiciona el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, que considera que els “bons deures d’estiu” són els que “permeten connectar l’aprenentatge amb la vivència de l’alumne”. “Per exemple, recollir fulles i analitzar-les permetrà a l’alumne parlar de l’entorn on és”, apunta, i afegeix que una altra activitat podria ser entrevistar gent gran.

Palacín també considera que l’estiu és una bona ocasió perquè pares i fills teixeixin complicitats amb els hàbits de lectura. “Els fills han de veure com els pares també llegeixen”, expressa Palacín, que afegeix que cal aprofitar el temps lliure per generar converses sobre la lectura.

Tot i que es mostra contrari als deures mecànics i repetitius, el director de la fundació Jaume Bofill apunta que les feines d’estiu poden ser una bona oportunitat perquè l’alumne “s’autogestioni el temps d’aprenentatge” i recorda que els pares “no han de fer de policies”. “El deures mal entesos hipotequen el temps de l’estiu i sovint generen conflictes entre pares i fills”, apunta Palacín.

Per al pedagog Gregorio Luri, els deures “mal fets” són aquells que no estan tutoritzats per un adult. “Seria incorrecte donar al nen el quadern i dir-li que s’espavili”, apunta Luri, que defensa que és “essencial que tingui algú al costat que pugui analitzar la lògica dels seus errors”.

No obstant això, Luri creu que posar deures és una pràctica adequada perquè “l’intel·lecte necessita estímuls permanents”. “Per què se li ha de donar vacances, a l’aprenentatge?”, es pregunta el pedagog, que afegeix que no veu que sigui “cap drama” a dedicar una hora al dia a fer activitats intel·lectuals durant l’estiu.

Tot el contrari opina la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Francina Martí, que reivindica que el temps lliure ha de ser perquè els infants “facin activitats no escolars” i que “desenvolupin altre tipus d’hàbits, com la convivència”. A més, considera que “les activitats memorístiques” a l’estiu no serviran perquè els alumnes recuperin l’hàbit d’estudi quan tornin a l’escola.

“L’estiu és una època amb activitats tan diferents que no servirà de gran cosa fer deures”, reflexiona Martí, que afegeix que no ha de fer por que els alumnes “ho oblidin tot durant tres mesos”. Per aquest motiu, la presidenta de Mestres Rosa Sensat defensa que els deures no són recomanables en cap etapa escolar, ni a infantil, ni a primària, ni a secundària.

Les famílies, “conservadores”

Precisament, la directora de l’institut de Sils -centre que segueix un mètode innovador -, Iolanda Arboleas, reivindica un canvi en les tasques d’estiu a la secundària. Tot i que el centre que dirigeix és innovador, confessa que encara no han fet “una reflexió prou profunda” sobre dels deures perquè “als pares els costa acceptar els canvis”. “A les famílies ja els costa acceptar el canvis a les aules, però encara els costa més acceptar els canvis relacionats amb els deures”, insisteix.

En aquest sentit, Arboleas explica que les famílies tenen un tarannà més “conservador” i afegeix que si veuen que els seus fills no fan deures, “creuen que estan perdent el temps”. “Aquest paradigma costa molt de canviar”, conclou la directora del centre.

maria rovira

Em convida a pistatxos i, quan tinc la mà plena de closques, les llenço cap a la paperera que tinc a dos pams. No n’entra ni una. Maria Rovira no triga ni tres dècimes a dir: “És el que tenen, els pistatxos: no són gaire aerodinàmics”. És ràpida en el gag, però medita les respostes, fins al punt que l’entrevista hauria d’anar decorada amb GIFs d’ella dubtant. Recollides les closques, parlem d’humor, feminisme, pistatxos... i autohumiliació.

Quines feines has fet, abans de dedicar-te a l’humor?

Feines molt random! Vaig estar catalogant roba per al Privalia: de tres del migdia a onze de la nit, durant tres mesos. Arribava i em deien: “ Para hoy, 180 piezas de Calvin Klein ”. Era molt destructiu, tot el dia de bòlit, aprenent els colors, els tipus de coll... Somiava amb excels i, quan me n’anava a dormir, catalogava els llençols. També vaig estar dues setmanes en una empresa subcontractada de Vodafone, on ningú em deien què havia de fer. Tot molt absurd.

Quins són els teus referents?

La primera mostra d’humor gamberro van ser Els Simpson, esclar. De monologuistes, vaig descobrir Bill Hicks, Louis CK i, a partir d’aquí, George Carlin o Richard Pryor. Vas tirant enrere i sempre hi ha una nova vaca sagrada de qui tothom ha après. Però també n’hi ha de joves, com Ali Wong o Cristela Alonzo, que té un monòleg boníssim. M’interessa la perspectiva de comediants dones i no blanques. En el terreny de l’humor, la gent que no parteix de la posició privilegiada té molt més a dir.

¿Acceptes l’etiqueta de “feminista” per al teu humor?

En el meu humor, en la meva persona... en el que sigui. Crec que és un dels trets diferencials que tinc. No sent negra... soc dona. I aquest és un terreny menys transitat. És un tipus de veu que no s’ha sentit tant.

Què creus que defineix l’humor de la teva generació?

Si alguna cosa tenim els millennials és la quantitat infinita d’ inputs. Això ens fa jugar amb els referents culturals, les imatges i els sons d’una altra manera. Tot canvia molt de pressa però nosaltres ens hi adaptem.

No has citat cap referent català. ¿Et sents un bitxo raro, aquí?

Es fa humor més estrany que el meu: els Vengamonjas, Carlo Padial, Miguel Noguera...

Però aquest posthumor, tal com se’l coneix, s’expressa fonamentalment en castellà.

Suposo que molta gent ho fa perquè és el que parla a casa i n’hi ha també que, per una qüestió de mercat, deuen voler arribar a més gent.

Jugues molt amb Twitter.

Abans apuntava coses a les llibretes, que es titulaven solemnement: “Idees”. Però les perdia. I tampoc no sabia què fer-ne: era un pal passar-les a Word. I, igualment, per fer-ne què? Però a Twitter ho comparteixes de seguida i, a més, veus si una cosa funciona o si li has de donar la volta. El tuit és la mínima expressió de la meva idea. Si no ho he tuitejat, no existeix.

Exposar-se a milions de tuits i mostres de talent d’arreu del món, ¿no paralitza?

No, perquè és una altra lliga. L’únic que funciona i et fa avançar és fer el que saps fer i coneixes. Si no, no hi ha manera. Però, alhora, em diuen: has pensat de fer un llibre? Ostres hi ha molts llibres i hi ha gent que els fa molt bé. Més val que inverteixis a llegir aquests llibres que han fet persones més dotades que tu durant la història de la humanitat. Ara, ningú farà el vídeo sobre el barri d’Horta com jo el faig.

Fent humor, un acaba trepitjant ulls de poll... Esquives el conflicte?

No l’esquivo, però no m’interessa gens. I tampoc soc una radical, així que, si dic alguna cosa i algú s’ofèn molt, probablement és ell qui està fora de lloc. Hi ha molt de totxo, a internet.

Per què el món de la comèdia és fonamentalment masculí?

Hi ha poques dones fent humor perquè implica una autohumiliació doble. D’una banda, hi ha el fet d’exposar-te i que et diguin coses. Hi ha tanta pressió estètica i intel·lectual contra les dones que això frena molt. I la segona és que l’humor de monòlegs es basa en l’autohumiliació. Parles dels defectes de tothom, però des de la teva perspectiva i en primera persona. Jo tinc dos germans grans amb qui he treballat molt l’autohumiliació. Vaig aprendre a defensar-me: si em critico jo, amb humor, ja no ho pots fer tu.

Però t’exposes realment del tot? Parles poc de sexe, per exemple.

Perquè no vull que ningú es doni per al·ludit! Tampoc parlo de coses realment ofensives de la família. Podria treure de tot, però tampoc vull que s’enfadin... I no vull riure dels meus ex. Veig monòlegs que m’agraden però penso: o bé està mentint o bé quan arribi a casa tindrà un problema enorme. Ser cautelós va en detriment de l’art, però... ja ho faré.

Et sents artista, doncs?

Mmm... [Dubta] Nah. És que la definició d’artista és molt àmplia. Jo no em prenc seriosament i dir que soc una artista significa ficar-me en el mateix sac de persones amb un registre molt més elevat. Considero que els humoristes són artistes, eh? Però a mi em falta, encara. Jo faig tuits sobre pistatxos.

hibrids o electrics

Tan sols el 6,5% de les noves matriculacions durant el primer semestre a Catalunya pertanyen a vehicles híbrids o elèctrics. Segons dades de l'Associació Espanyola de Fabricants d'Automòbils i Camions (Anfac), durant els sis primers mesos del 2017 es van registrar, en total, 97.455 vehicles. D'aquests, 6.333 eren híbrids o elèctrics.

Les matriculacions es disparen un 9%Amb tot, la proporció de cotxes elèctrics o híbrids ha crescut. Durant els sis primers mesos de l'any passat els cotxes híbrids i elèctrics van suposar el 4% del total, dos punts i mig per sota del que s'ha registrat aquest any.

A Catalunya es venen –proporcionalment– més cotxes d'aquest tipus que a la resta d'Espanya. En el global de l'Estat, els cotxes elèctrics representen aquest primer semestre el 4,4% de les matriculacions totals. Les dades d'Anfac revelaven aquest dimarts que es van inscriure 667.494 nous vehicles a l'estat espanyol, dels quals només 29.941 eren elèctrics o híbrids.

De nou, però, el volum d'automòbils sostenibles segueix guanyant quota, encara que a marxes tímides. Al primer semestre de 2016, els nous vehicles ecològics suposaven el 2,6% de les matriculacions totals (enguany el 4,4%).

A Catalunya, les matriculacions dels cotxes híbrids i elèctrics d'un semestre a l'altre van créixer un 76,5% (6.333 actuals contra 3.589 del primer semestre de 2016), mentre que a Espanya va ser d'un 84,3% (29.941 ara contra 16.245 abans).

sindrome Churchill

Winston Churchill va ser l’home que va encarnar la resistència dels britànics contra els nazis en la Segona Guerra Mundial, el líder que va saber mantenir viva l’esperança dels seus conciutadans enmig de la mort i la destrucció causats pels bombardejos de la Luftwaffe i, finalment, l’estadista que va saber jugar les seves cartes per fer de pont entre Stalin i Roosevelt i assegurar la victòria final dels aliats. Tot i així, en les eleccions que es van celebrar el 5 de juliol del 1945, els laboristes de Clement Attlee van escombrar els conservadors de Churchill i van assolir una de les majories més àmplies de la democràcia britànica: un 49,71% dels vots, més de tres milions de vots d’avantatge sobre els tories. Els britànics valoraven el compromís i la determinació de Churchill, l’admiraven com a personatge públic, però van considerar que no era la persona apropiada per reconstruir el país després de la devastació causada per la guerra. El programa social d’Attlee els va semblar més apropiat per a aquell moment concret.

Aquest és un dels exemples que se sol posar per demostrar que, molt sovint, els grans esdeveniments històrics devoren els seus protagonistes. El fantasma de Churchill ja fa temps que plana sobre el PDECat, i abans, sobre l’antiga CiU. De fet, els resultats de les eleccions del 2012, en què Mas es presentava per obtenir la majoria absoluta, ja van ser vistos com un càstig injust a un líder polític que havia decidit jugar-se-la.

La paradoxa convergent

Des de l’inici del Procés, doncs, el món convergent ha viscut en aquesta paradoxa, un desconcert que ha derivat a voltes en amargor, com l’expressada, en termes testosterònics, per l’exconseller de Presidència i home clau del 9-N, Francesc Homs. La realitat és que una lluita com la que implica la independència pot ser, per la seva pròpia naturalesa, contrària a l’interès partidista i electoral. La justícia no existeix en política. Els electors voten en funció de moltes variables, i l’agraïment a posteriori no sol ser una de les principals, sinó que pesen molt més les expectatives de futur. I de la mateixa manera que és evident que el PDECat acumula ara mateix molts problemes (de marca, de discurs, de lideratge, etc.), seria temerari donar per mort un espai sociològic que existeix i existirà en el futur, tot i que conjunturalment pugui veure reduït el seu perímetre electoral de manera perillosa.

Un nou context

La història ensenya que després d’una revolució, sigui fallida o exitosa, els actors polítics tendeixen a reconfigurar-se en funció del nou context creat. És des d’aquest punt de vista que fer prediccions electorals ara pot resultar un exercici tan fútil com enganyós. I en última instància, Pascal i els seus sempre tenen l’opció de sortir al carrer i comprovar quanta gent sap qui va ser Clement Attlee.