diumenge, 6 d’agost del 2017

felix cardona

Dos catalans xerrant amb vistes al riu Orinoco. No se sap ben bé com es van conèixer Joan Maria Mundó i Fèlix Cardona, però a finals dels anys 20, Mundó, de Barcelona, i Cardona, de Malgrat de Mar, van liderar expedicions per l’interior de Veneçuela i Guyana, i van arribar a terres on mai abans havia arribat un europeu. La llegenda diu que Mundó buscava or, i Cardona, aventures. Eren dues ànimes lliures que van abandonar Catalunya per fer fortuna.
Mundó havia arribat a Veneçuela exiliat el 1907, ja que era massa progressista per a l’Espanya de l’època. Si Barcelona era la seva ciutat de naixement, Ciudad Bolívar, a l’interior de Veneçuela, va ser la seva llar d’adopció, on va fer fortuna com a prospector de miners d’or i diamants. Mundó, com els havia passat als exploradors que havien arribat per aquelles terres segles abans, es va il·lusionar amb les històries sobre tribus perdudes a l’Amazònia que tenien or per donar i per vendre i, buscant el seu Eldorado particular, va iniciar les expedicions cap a la zona de l’interior de Veneçuela, selves ferotges poc explorades. En una d’aquestes expedicions va incorporar Fèlix Cardona, un jove de Malgrat de Mar que havia estudiat a l’Escola Nàutica de Barcelona i havia fracassat en els seus intents d’iniciar negocis a casa. Tant, que va marxar a Veneçuela, on també va fracassar en el seu intent d’importar maquinària des de Catalunya. Però Cardona tenia ànima de mariner i d’explorador. Era el company ideal per a Mundó.
Plegats van fer una expedició el 1927 per la vall de Kamarata i les fonts del riu Caroní, però Mundó, més vell, no va aguantar el ritme. Va tornar a casa i va deixar a Cardona el comandament. Va ser, doncs, el maresmenc qui va descobrir entre el 1927 i el 1928 la cascada del Kerepakupai Merú, considerada la més alta del món, amb més de 900 metres de caiguda vertical des de dalt d’un tepui, una formació en forma de taula que es troba als altiplans de la zona. El terme tepui significa “casa dels déus” en la llengua dels indígenes pémonos, que no solien pujar a aquestes muntanyes planes per no emprenyar els seus déus, especialment a la més gran, l’Auyantepui, un tepui de més 700 quilòmetres quadrats. Cardona va quedar-se més de 15 anys entre els pémonos, portant la primera ràdio a la zona i tractant amb ells d’una forma tan respectuosa que encara avui els descendents dels pémonos parlen amb respecte de Cardona.
Coses de la vida, Cardona no va passar a la història com a descobridor d’aquesta cascada. Malgrat que alguns historiadors creuen que l’anglès Walter Raleigh, el 1596, o l’andalús Fernando de Berrío, el 1615, els dos buscant Eldorado, potser la van veure, Cardona va ser el primer que va fer un mapa i la va documentar. Ho va fer tan bé, que el 1937 Jimmie Angel, un aviador de Missouri que també buscava fortuna a la zona, va estavellar-se amb la seva avioneta Flamingo a dalt de tot de l’Auyantepui, a prop de la cascada. Jimmie Angel portava anys sobrevolant la zona i era amic de Cardona, de qui utilitzava els mapes, i havien fet exploracions plegats des del 1933. Per tant, el català va liderar l’expedició per rescatar el nord-americà. Angel va caminar durant 11 dies fins que va trobar-se amb Cardona, i el seu relat, publicat per la premsa nord-americana, va provocar que la cascada fos batejada com a Salto Angel, pel seu cognom.
Cardona, que no va oblidar mai les arrels catalanes i es va fotografiar amb barretina més d’un cop, va morir el 1982 a Caracas després d’anys treballant en l’exploració de la zona, catalogant animals i lluitant per la preservació de la cultura dels pémonos. De fet, el maresmenc sempre va anomenar la cascada amb el seu nom original, Kerepakupai Merú, i quan havia de fer exploracions a la casa dels déus, els tepuis, demanava permís als pémonos. Cal ser educat, quan entres a la llar dels déus locals.

quadrigues

Cada matí, a l’escola es feia una rotllana en què el tema estrella de conversa era la pel·lícula de la nit anterior (aleshores gairebé tothom veia la mateixa cadena). Jo no tenia res a dir: a casa no teníem tele. A les nits, la banda sonora la proporcionava el pare tocant el piano, la tele no ens va arribar fins molt tard, d’herència, quan l’avi matern va morir. Tot i sentir-me exclòs, no em desagradava tenir el repte d’haver-me d’enginyar altres maneres d’integrar-me al grup.
Vist amb perspectiva, sé que em vaig perdre unes quantes coses sense aquella finestra al món. Ara n’hi ha moltes més, de finestres, però aleshores, diguin el que diguin, la petita pantalla era font de coneixement (és una llàstima, però, que l’entreteniment hagi guanyat per golejada la batalla al coneixement, a la tele). Un munt de detalls de com es vivia en altres èpoques i en altres latituds els coneixíem -els coneixien, els meus companys- gràcies a les pel·lícules que “donava” la televisió.
Així, doncs, no vaig veure fins més gran la pel·li Ben Hur, tan llarga com ben documentada. ABen Hur hi ha una emocionant cursa de quadrigues molt fidel a la realitat. M’ha vingut al cap aquesta escena observant els nombrosos detalls del mosaic de Bell-lloc del Pla, al Museu d’Història de Girona, situat al centre de la ciutat, en un antic convent de frares caputxins del segle XVIII. És un mosaic prou gran, de 7 metres de llargària per 3,5 d’amplària. Reprodueix una cursa de quadrigues al circ Màxim de Roma, un vell edifici atribuït al rei Tarquini el Superb (segle VI aC), millorat i ampliat unes quantes vegades, que va esdevenir la més gran de les construccions d’aquest tipus al món antic. “El circ Màxim de Roma tenia 650 metres de llargada i una capacitat per a 250.000 espectadors”, m’explica Sílvia Planas, directora del Museu d’Història de Girona, que m’acompanya en la visita. Deunidó! Més que dos camps del Barça plens a vessar. Al circ romà de Tarragona, que ja em sembla enorme, hi cabien 25.000 persones.

El ‘naufragium’ i l’‘sparsor’

Observo amb deteniment el munt d’escenes del mosaic: la sortida abans d’hora, els cavalls que no arrenquen a temps, els que s’encabriten, l’obstrucció malintencionada d’un auriga al seu rival, el naufragium -el carro que es bolca i pot dificultar perillosament la carrera dels altres-, l’ sparsor -l’encarregat de refredar els eixos de les rodes del carro durant la cursa, que amb la gerra sota el braç saluda el vencedor-... No hi apareix, però, el públic. Som nosaltres.
“Sembla que aquest mosaic el va encarregar un personatge molt lligat a Roma, Cecilianus, que devia assistir a moltes de les curses al circ romà i volia que tothom ho sabés. El mosaic estava situat en un espai d’entrada a la casa, una domus als afores de Girona, de manera que totes les visites l’havien de trepitjar -subratlla Sílvia Planas-. Es va trobar de forma casual a finals del segle XIX. Els paviments descoberts a la masia van quedar-se in situ fins a l’any 1937, quan van ser arrencats i dipositats al Museu Arqueològic de Girona. Després de la Guerra Civil, però, van ser traslladats al Museu Arqueològic de Barcelona”, detalla.
“El mosaic de Bell-lloc del Pla es va instal·lar per primer cop al Museu d’Història de Girona el 1987, amb motiu d’una exposició titulada 2.000 anys de patrimoni artístic municipal. I finalment, quan el 1992 es va fer la remodelació dels espais museístics, el mosaic va tornar definitivament a Girona.
“Vine, vine...”, diu de sobte la Sílvia. L’objectiu de la meva visita d’avui és el mosaic, però em convida amablement a visitar tot el museu, que ofereix un recorregut, a través de peces singulars, de la història de Girona, des de la seva fundació en època romana fins a la contemporaneïtat, amb espais sorprenents com el claustre o un cementiri.
Arribem a la porta d’entrada, i em fixo en el logo del museu: és el mosaic de Bell-lloc del Pla! No l’havia ni vist, quan hi he entrat. A la Sílvia li agradaria que el mosaic tingués encara més protagonisme. Argumenta que un museu ha de tenir poques peces i ben explicades: “Ha de ser sobretot evocador, ha de crear interès i generar emocions, ha de provocar curiositat i preguntes”. No pot ser un magatzem de peces com potser eren els museus de fa molt de temps.
De cop veiem passar a certa velocitat un petit grup amb segways, amb un guia al davant. “Mireu, aquí hi ha el Museu d’Història, on hi ha el cul de la lleona”, els diu (hi ha l’original d’aquesta escultura, tot i que la més visitada -i petonejada-és la del carrer). “A la lleona hi he dedicat dos minuts, i al mosaic, dues hores...”, penso: hi ha certament moltes maneres de visitar aquest museu.
S’ha escrit molt sobre aquest mosaic. Algunes de les paraules més belles les va dir Carles Rahola, un dels intel·lectuals més estimats de Girona: “Si un dia, per un bell atzar, l’arada dels nostres pagesos va tornar insospitadament a la llum, després de tants segles, aquest mosaic, no fou pas amb el designi que tornés a ésser colgat, sinó per tal que poguessin admirar-lo tots els qui senten la noble curiositat de les coses que foren”.
El mosaic, un art modest i decoratiu
“Els mosaics romans són obra de senzills tessel·laris, no gaire ben pagats. Es tracta, com també succeeix amb la pintura de parets, d’un art modest, efectista i decoratiu essencialment”, diu Milagros Guardia, catedràtica d’història de l’art antic i medieval de la Universitat de Barcelona. L’estudiosa troba “abundants paral·lelismes entre aquest mosaic, de finals del segle III i principis del IV, amb mosaics de procedència africana, siciliana o gal·la”. Mosaics, per exemple, com els famosíssims de Piazza Armerina, a Sicília, que són Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. D’altra banda, Milagros Guardia assenyala que el tema del circ era habitual en les vil·les senyorials, els senyors de les quals imitaven les modes imperials i els seus símbols. Els palaus i el circ eren grans símbols de poder. “Fins i tot els nous palaus construïts en les noves seus del poder en època tetràrquica van incorporar un circ directament connectat amb les habitacions imperials”, explica Milagros Guardia.

jeanne bare

Louis Antoine de Bougainville tenia la capacitat de mantenir la calma i l’elegància enmig del caos. Parisenc presumit, del 1766 al 1769 va rebre l’encàrrec de convertir-se en el primer francès que feia la volta al món. Liderant les naus Boudeuse i Étoile, De Bougainville va completar l’encàrrec, amb científics a bord, com el botànic Philibert Commerson, que el 1767, fent escala al Brasil, va descobrir una flor que va batejar amb el nom de buguenvíl·lea en honor del seu capità. Però Commerson també li va crear un bon maldecap a De Bougainville, ja que a bord també portava la primera dona que va fer la volta al món: Jeanne Baré. La seva història és fascinant. Tant, que va ser un dels pocs cops que De Bougainville va perdre els papers.
Baré va néixer el 1740 a la Borgonya, en una família humil. Els seus pares, de fet, no van firmar el registre de naixement de la Jeanne, que es conserva, ja que no devien saber escriure. De la Jeanne gairebé no se’n sap res fins a una data entre els anys 1760 i 1764, quan entra al servei de la família Commerson. Philibert, el botànic, estava casat, però la seva dona va morir poc després i, pel que sembla, la Jeanne va passar a ser la seva amant. Fins i tot va quedar-se embarassada i va tenir un nen, que ell no va reconèixer malgrat que li va pagar una minyona fins que va morir de malaltia abans d’arribar als dos anys. El 1765 Philibert Commerson va rebre la invitació d’unir-se a l’expedició de Louis Antoine de Bougainville com a botànic, però ell va posar com a condició que la Jeanne anés amb ell, perquè l’ajudava amb la documentació i el cuidava, ja que era un senyor de salut fràgil. La Jeanne havia rebut prou educació per ajudar Commerson amb la seva feina, però no se sap quan va rebre aquesta formació. Fos com fos, la tenia. Ara, De Bougainville s’hi va negar, ja que la marina francesa prohibia la presència de dones a bord. Commerson i Baré, doncs, van enganyar a tothom: ella es va disfressar de mariner, i es va quedar la major part del viatge a la cambra de Commerson per no cridar l’atenció.
Malgrat que els vaixells anaven plens de rumors sobre aquell noi sense barba, no es va descobrir que era una dona fins que van arribar a Tahití, l’abril del 1768. Els natius, quan van veure la Jeanne, no van dubtar a assenyalar que era una dona, i com que no havien vist dones europees abans hi va haver alguns aldarulls. Visitant illes de la Polinèsia, alguns natius van pensar que era un noi transvestit, ja que a la zona està ben vist criar nens com a nenes quan neixen en famílies on ja hi ha massa mascles. Els mateixos companys d’expedició haurien arribat a intentar despullar la Jeanne per descobrir la veritat, però ella s’hauria defensat afirmant que era un castrat, un costum de l’època per aconseguir que els nois tinguessin una veu més femenina.
Finalment, l’expedició va arribar a les illes Maurici, a l’Àfrica, on Pierre Poivre, amic de Commerson, era el governador. Per evitar mals majors, tant en Philibert com la Jeanne van decidir quedar-se a l’illa invitats pel governador, cosa que va permetre a De Bougainville no haver de donar explicacions sobre la presència d’una dona en el seu retorn a França. A les illes Maurici Philibert Commerson i Jeanne Baré van viure en parella, com si estiguessin casats, fent expedicions botàniques a Madagascar, fins a la mort del científic el 1773. La Jeanne, ja vestida com una dona, va obrir una taverna i es va casar amb un militar francès, Jean Dubernat, amb qui tornaria a França i culminaria, per tant, la primera volta al món femenina -amb cert retard-. Baré va rebre en herència propietats de Commerson, tal com el científic va incloure al seu testament, i el 1785 la marina francesa li va atorgar una pensió vitalícia, com l’havien rebut tots els membres de l’expedició de De Bougainville. En el document, la Jeanne era reconeguda ja com a dona, i s’hi citava la seva gran tasca científica com a part de l’equip de Commerson. Va morir, amb el cap ben alt, als 67 anys.


Froome i el tour

Chris Froome no ha guanyat cap etapa en totes les tres setmanes de competició. I, de fet, la victòria a la general d'aquest Tour de França és el primer triomf que aconsegueix el ciclista britànic aquesta temporada. Però el cas és que Froome ja ha obtingut el seu quart Tour i encara el repte d'entrar a la llista dels millors de la història: mai ningú s'ha quedat amb quatre victòries a la general de la cursa ciclista més important del món: Anquetil, Merckx, Hinault i Indurain en tenen cinc. L'últim gran dominador d'una era, Lance Armstrong, en va aconseguir set de seguits però ha estat desposseït de tots ells per dopatge.
I si més d'una vegada s'ha volgut comparar el domini d'Armstrong amb el de Froome els últims anys, per la seva superioritat respecte als seus rivals tant en muntanya com en contrarellotges –modalitat en què el britànic és capaç d'aconseguir medalles olímpiques–, i també per la manera com els seus equips dominaven la cursa, enguany la cosa ha estat molt diferent.
Froome no ha tingut sensació de domini. Una bona mostra d'això és que no ha guanyat cap etapa. Però amb la distància aconseguida a les contrarellotges de distància curta (els 14 quilòmetres inicials de Düsseldorf i els 22,5 de Marsella) n'ha tingut prou per superar l'inesperat colombià Rigoberto Urán i el francès Romain Bardet, que l'han acompanyat al podi final dels Camps Elisis de París, on el neerlandès Dylan Groenewegen ha estat el més ràpid a l'últim esprint de la cursa.

Un recorregut amb trampes

El britànic, nascut a Kènia ara fa 32 anys, ha hagut d'afrontar un recorregut amb més trampes que mai, sense grans arribades en altura, on Froome acostumava a noquejar els seus rivals, i una inèrcia negativa d'una temporada en què no l'han acompanyat els resultats ni el bon ambient dins l'equip Team Sky, qüestionat per unes investigacions del Parlament britànic. Amb tot, a Froome li ha faltat un rival d'entitat que el fes trontollar, i ha fet valer la seva regularitat i la seva cada cop més gran maduresa tàctica en cursa per no fallar i endur-se la victòria en la seva competició predilecta.
Ni Urán, que malgrat haver estat dos cops al podi del Giro d'Itàlia ningú l'esperava, ni Bardet, la gran esperança local que ja ha pujat dos cops al podi malgrat acabar fos, han demostrat prou recursos ni combativitat per poder lluitar de tu a tu amb un Froome que tenia al seu costat una peça clau com Mikel Landa (quart final, a un sol segon del podi), que ha demostrat ser pràcticament el millor escalador de la cursa i que l'any que ve buscarà un equip per volar sol.
El Tour de França ja va començar amb l'abandonament de dues peces clau: el murcià Alejandro Valverde va patir una caiguda fatal a la crono inicial, passada per aigua, i va deixar la incògnita de quin hauria estat el seu paper tot i la seva veterania després del millor inici de temporada de la seva carrera; i Richie Porte també se'n va anar a casa després de caure al perillós descens del Mont du Chat, a finals de la primera setmana. L'australià havia de ser el gran rival de Froome després d'un any en què l'havia batut cara a cara al recent Dauphiné.
A més, el qui havia estat sempre el gran rival del ciclista britànic, Nairo Quintana, ha fet la pitjor gran volta des de la seva aparició a la primera línia (12è), fos després de competir en quatre grans voltes seguides i venir d'un exigent Giro d'Itàlia en què va ser derrotat pel neerlandès Tom Dumoulin, el nom absent que ha sobrevolat el Tour durant les tres setmanes amb el dubte a l'aire: ¿serà capaç ell de consolidar el relleu generacional quan corri a França l'any que ve?
Pel que fa a Quintana, malgrat tenir encara tan sols 27 anys, ha demostrat un cert estancament, en paraules del seu director a Movistar, Eusebio Unzue, que pot marcar un abans i un després a la seva carrera.
Així doncs, les petites diferències durant les tres setmanes, que deixaven obertes les possibilitats al 'sorpasso', han marcat un Tour diferent, el més difícil de Froome tot i la inferior solidesa dels seus rivals. Una certa sensació de final d'etapa s'ha consolidat amb el fred novè lloc final d'Alberto Contador i tampoc cap figura nova s'ha pogut consolidar, com l'espectacular campió italià Fabio Aru, el primer ciclista que ha pogut prendre el mallot groc de tu a tu al britànic, però que ha anat a menys fins al punt d'acabar cinquè i deixar la finestra oberta a la incògnita de si Froome serà capaç l'any vinent d'entrar definitivament a l'Olimp dels millors de la història.


pell blanca

Cada estiu la mateixa cançoneta: “Que no vas a la platja? Però si tens un blanc nuclear”. O encara pitjor: “Sembles la Miércoles”, el popular i malaltís personatge de la Família Addams. Són comentaris que es repeteixen cíclicament, sovint pronunciats per les mateixes persones que, després de tants anys, saben prou bé que ser blanc de pell és una condició natural que no es pot canviar. Però quan comença la temporada de sol i calor, amb la consegüent pèrdua de capes de roba, les persones que conviuen amb la pell clara es veuen més exposades que mai. No tan sols han de vigilar amb el sol i anar amb compte de no cremar-se, sinó també ignorar els comentaris aliens que, lluny de ser graciosos, s’acaben convertint en una murga.

Per sort, la dictadura del bronzejat impulsada per la dissenyadora Coco Chanel, que va associar el to de pell bru a l’elegància i al fet de pertànyer a una classe social alta, té els dies comptats. O almenys aquesta és la tendència que apunten les agències de models britàniques. Això no vol dir que la pell bruna deixi d’estar de moda, però sí que la pell clara s’està començant a associar a la bellesa i a l’elegància. Segurament això va lligat al fet que cada vegada hi ha més consciència dels efectes negatius que pot ocasionar a la dermis una exposició excessiva al sol.
La pell clara s’està començant a associar a la bellesa i a l’elegància
Però per què la pell blanca encara està tan estigmatitzada? Durant segles, a la nostra societat, la pell blanca era sinònim d’ideal de bellesa. Fins i tot, en diferents cultures, com l’asiàtica, actualment encara té molt d’èxit utilitzar productes que blanquegen la pell. Més enllà d’aquest fenomen asiàtic, ja és hora que les persones que han nascut amb nivells baixos de melanina sàpiguen com treure partit dels seus atributs físics. I és que consells tan senzills com saber triar els colors de la roba o un maquillatge adient –si és que se’n vol utilitzar– poden marcar la diferència.

Colors que contrastin

És curiós com pot canviar la imatge d’una persona segons el tipus de colors que seleccioni per a la seva indumentària. Segons explica Laura Costa, assessora d’imatge, hi ha tres factors bàsics a l’hora de vestir una persona de pell clara. El primer de tot és tenir present que en l’escala de pàl·lids hi ha dos tons principals: el de pell rosada i el de pell citrina (un tipus de tonalitat entre verdosa i groguenca). El següent que s’ha de tenir en compte és el color dels ulls i, sobretot, dels cabells. I, per acabar, entra en joc la personalitat de cadascú: ¿ets una persona discreta o t’agrada cridar l’atenció?
Anem pas a pas. Si ets una persona de pell rosada i cabells rossos és aconsellable evitar els tons pàl·lids com el rosa clar o el beix. “No aporten personalitat i apaguen la persona”, explica Costa. En canvi, si tens els cabells castanys sí que es poden utilitzar colors pàl·lids perquè contrastaran més amb els cabells. Segons l’experta, en tots dos casos l’ideal són els colors d’intensitat mitjana, com el magenta, el cian, el rosa, el blau intens, el verd, el corall, el gris o el turquesa. “Són colors divertits que fan que et vegis millor de seguida”, assegura Costa.
Per a qui tingui la pell citrina, serveixen els mateixos colors que acabem de citar, amb l’única diferència que és preferible evitar varietats com el verd molsa, el pistatxo, els grocs i els taronges. D’altra banda, per als dos tipus de pell, sobretot si són persones de cabells clars, el color negre no els quedarà malament però els endurirà molt l’aspecte. I el color groc serà millor limitar-lo a un to llimona només si es té la pell rosada. “Però normalment és un color que només queda bé a les pells molt morenes”, diu l’assessora d’imatge. Una altra cosa és que aquests tipus de colors “prohibits” es trobin en conjunts estampats, collarets o accessoris. “Són tocs de color que afavoreixen molt i ressalten la personalitat de qui els porta”, matisa. Per acabar, l’estilista assegura que, quan es tracta de sabates i bosses de mà, les persones pàl·lides sí que poden apostar per tons beix i nude. “Són molt versàtils i es poden combinar amb qualsevol cosa”, conclou.

Complements atrevits

Una altra bona manera de potenciar la bellesa de la pell més blanca és utilitzant el maquillatge adequat. “És una pell molt lluminosa i agraïda si se sap jugar bé amb els diferents tons i colors”, assegura Cristina Canes, maquilladora professional i alter ego de Blue Christine. L’experta aconsella sempre escollir una base fluida de maquillatge que sigui del mateix to de pell, mai un to més fosc. “Si no queda la típica ratlla antiestètica entre la cara i el coll”, explica. Si ja has fet tard i tens una base fluida més fosca, no et preocupis, moltes marques de maquillatge venen bases fluides de color blanc per poder barrejar i aclarir fins a trobar el to ideal. Per a aquells que prefereixen aparentar una mica més de bronzejat a la cara, Blue Christine aconsella, com a molt, utilitzar un autobronzejador de color daurat clar.
Un altre punt important a tenir en compte és que, si ets de pell rosada, has de vigilar amb el to del coloret. “Mai han de ser de tons rosats o vermellosos perquè encara es veuran les galtes més vermelles. L’ideal és que siguin de tons préssec o terrosos”, matisa l’experta.
Un dels grans avantatges de les persones pàl·lides és que, segons Canes, tots els colors de pintallavis les afavoreixen. “A una persona morena mai li quedarà natural un rosa xiclet. A una de pell blanca sí que li quedarà bé, i si tria un color fort com el vermell o el violeta li farà molt contrast i li donarà personalitat”, resumeix la maquilladora. Pel que fa a l’ombra d’ulls, ja és una qüestió de personalitat. Tot depèn del que es vulgui destacar.
Si malgrat tenir la pell blanca i sensible, no concebeu un estiu sense anar a la platja, sobretot no us oblideu d’emportar-vos el para-sol, el barret i la crema de sol, que sigui mínim de factor 50 i preferiblement resistent a l’aigua. Es pot gaudir perfectament de la platja i el mar sense patir per si ens cremem o fem malbé la nostra pell.

La pell bronzejada ja no està tan de moda
Ser blanc de pell no és incompatible amb ser sexi. I si no que els hi preguntin a moltes famoses que no tenen cap problema a l’hora de mostrar la seva pell blanca. Emma Stone, Kirsten Dunst, Scarlett Johansson, Nicole Kidman, Alexa Chung i Dakota Johnson en són només alguns exemples. Per no oblidar-nos d’actors plens de sex appeal, i un punt vampírics, com Jared Leto, Robert Pattinson, Jude Law i Ethan Hawke.


Pell bruna o el somni de pertànyer a la classe alta
Segons s’explica, un estiu dels anys vint la famosa dissenyadora Coco Chanel va tornar a París amb la pell bruna. El motiu? Havia estat navegant uns dies pel Mediterrani a bord del iot del duc de Westminster. Ràpidament tot el seu cercle de seguidors, membres de la classe alta parisenca, la van voler imitar i van començar a omplir les platges de la selecta Costa Blava francesa. La identificació de la pell blanca amb la riquesa i l’estatus va canviar per sempre.


La moda que ens protegeix del sol
Més enllà de les cremes de sol, una de les millors maneres de protegir la pell és utilitzant la roba adequada. Hi ha moltes marques de moda que ofereixen conjunts de màniga i pantalons llargs ideals per passar l’estiu fresc però sense haver de patir pel sol. Això sí, sempre ens haurem de fixar en tres factors a l’hora de protegir-nos del sol només amb la roba: l’entramat del teixit, el gruix i el tint. Les camises de lli, per exemple, ens protegeixen com una crema de factor 10, mentre que les de cotó equivaldrien a un factor 40. D’altra banda, i al contrari del que ens podríem pensar, els colors clars no ens protegeixen del sol. El millor és decantar-se per colors foscos, com el blau marí, el verd o el negre.

sam shepard

L’escena final de la pel·lícula Easy rider (Dennis Hooper, 1969) presagiava la mort de la contracultura i alhora mostrava que el Somni Americà no havia existit mai perquè era un miratge que donava l’esquena a tot el que passava entre la Cinquena Avinguda i Beverly Hills. Justament aquest espai físic i moral, els Estats Units esquerdats dels pobles on feia mal haver-hi nascut, va ser el camp de treball de Sam Shepard, dramaturg, narrador, poeta, guionista, actor, músic i, sobretot, observador dels racons de la naturalesa humana que d’altres s’estimaven més no mirar, o que directament preferien enterrar com si no haguessin existit mai. Shepard sí que ho va fer. Per exemple, a Buried child (1978), l’obra de teatre amb la qual va guanyar el premi Pulitzer despullant misèries familiars, i al llibre Cròniques de motel (1982), un tractat de desarrelaments i solituds, desencisos i supervivències, que va inspirar el guió que ell mateix va fer per a la pel·lícula París, Texas (1984) de Wim Wenders.
Qualificat pel New York Times com el millor dramaturg de la seva generació, Shepard va morir diumenge als 73 anys a Midway, a l’estat de Kentucky, a causa de l’ELA. “Quan et mors és el final de la teva vida”, havia dit alguna vegada amb l’economia retòrica que el caracteritzava i esvaint qualsevol pretensió de transcendència. Tanmateix, queda el llegat, que en el seu cas és la mirada honesta a una realitat complexa d’un home nascut a Ford Sheridan (Illinois) que es va educar en el teatre de Samuel Beckett, el jazz i els anys salvatges de la Nova York que va compartir amb Patti Smith; que va seguir Bob Dylan en la gira Rolling Thunder Revue, i que sobretot va voltar per un país que calia viure per comprendre’l, i també per fer creïbles interpretacions com la del granger al film Dies del cel (1978), de Terrence Malick, o la del misteriós Tom Blankenship a Mud (2012), de Jeff Nichols.
“Soc un gran defensor del caos, perquè vivim en el caos, no dins d’un formulari ordenat”, deia. I així i tot, Shepard era ben endreçat escrivint, sempre buscant un equilibri en la poètica de les paraules. Va començar com a dramaturg més enllà de l’Off-Broadway als anys 60, i va entrar en el cinema com a guionista de la mà de Michelangelo Antonioni a Zabriskie point (1970).
No va triar un sol camí, sinó que va preferir mantenir-ne tants d’oberts com va poder. Seguia sent un gran dramaturg quan va començar a sovintejar el cinema com a actor a partir de Renaldo & Clara (1978), la pel·lícula de Bob Dylan per a la qual també va escriure el guió. Els anys 80 van ser especialment prolífics per al Sam Shepard actor. Casat amb Jessica Lange, va viure una època d’estabilitat cinematogràfica fent d’actor en films com Elegits per a la glòria (Philip Kaufman, 1983), pel qual va ser nominat a l’Oscar; Boig d’amor (Robert Altman, 1985), també amb guió seu, i Magnòlies d’acer (Herbert Ross, 1989).
La seva filmografia es va eixamplar amb papers a L’informe Pelicà (Alan J. Pakula, 1993), El jurament (Sean Penn, 2001), Black Hawk abatut (Ridley Scott, 2001) i els westerns L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (Andrew Dominik, 2007) i Blackthorn (Mateo Gil, 2011), entre d’altres.

Dramaturg, guionista, actor...

‘BURIED CHILD’
Sam Shepard tenia 36 anys i una intensa trajectòria com a dramaturg quan va guanyar el premi Pulitzer l’any 1979 per l’obra teatral Buried child, en què retratava el pati del darrere de la família nord-americana. El Somni Americà no era altra cosa que un malson que s’intentava amagar amb l’oblit.
‘PARÍS, TEXAS’
Les cròniques de motel van ser la inspiració del guió de la pel·lícula París, Texas, dirigida per Wim Wenders. La feina del director combinada amb l’escriptura de Shepard, la música de Ry Cooder i les interpretacions de Harry Dean Stanton i Nastassja Kinski va donar lloc a una obra mestra poètica, dura i honesta.
‘DIES DEL CEL’
Sam Shepard tenia poca experiència com a actor quan va acceptar el paper de granger ric en aquesta pel·lícula de Terrence Malick, i així i tot en va fer una composició magistral, viatjant fins al fons de les complexitats d’un personatge abocat a la tragèdia. Dies del cel va fer descobrir un grandíssim actor.

jeanne moreau

“El cinema és la meva vida”, sentenciava Jeanne Moreau (París, 1928-2017) el 2008, durant la cerimònia d’entrega del César d’honor, amb la mirada ferma i la veu vellutada que la caracteritzava. L’actriu, guionista, directora, cantant i escriptora va assegurar el 2010 que, mentre visqués, no abandonaria mai el cinema. Pràcticament ho va complir. Moreau va morir ahir als 89 anys a París, deixant enrere més de 130 pel·lícules i una trajectòria esplèndida que l’ha coronat com una de les grans dames del cinema, com la millor actriu del món.
Eclèctica, carismàtica i brillant, Moreau va endinsar-se en l’espectacle de ben jove. Amb 19 anys va debutar en el teatre al Festival d’Avinyó i va ser admesa a la Comèdia Francesa. Es convertia així en el membre més jove de la companyia. Als escenaris, Moreau va fer els seus primers passos interpretatius amb obres com   Les caves du Vatican  i   Otel·lo. Ben aviat, però, va saltar al cinema. Ho va fer el 1949 amb   Dernier amour, un film de Jean Stelli que va significar el seu debut a la gran pantalla i l’inici d’un vincle intens amb el setè art que l’acompanyaria la resta de la seva vida. Cineastes icònics van clissar de seguida el seu talent. Amb el director Louis Malle, Moreau va tastar el suspens a   Ascensor al cadafal  (1957), en què donava vida a una esposa infidel que es resisteix al destí i maquina l’assassinat del seu marit.
Cinc anys més tard, l’actriu donava forma a un dels personatges més emblemàtics i captivadors de la seva trajectòria: la Catherine de  Jules i Jim  (1962), aquella noia encisadora de qui s’enamoraven dos amics i amb qui construïen un triangle amorós tràgic. A la pel·lícula, dirigida per François Truffaut, Moreau cantava   Le tourbillon   en una escena que va quedar gravada a la memòria de molts espectadors i que deixava constància de la potència musical de la intèrpret. Els anys 60, de fet, van ser prolífics i cèlebres per a ella. Considerada una de les muses de la Nouvelle Vague, l’actriu va abraçar la fama internacional amb films com   Els amants  de Louis Malle (1958),   La nit  de Michelangelo Antonioni (1961),   Diari d’una cambrera   de Luis Buñuel (1964),   La núvia vestia de negre  de François Truffaut (1968) i  El procés   d’Orson Welles (1962).
Aquest cineasta, que va descobrir Moreau al teatre, va definir-la com “la millor actriu del món” i va encoratjar-la a agafar les regnes de la direcció cinematogràfica. Així, Moreau va estrenar-se com a directora de pel·lícules amb  Lumière  (1976), en què parlava de l’amistat femenina. Després va rodar   L’adolescent  (1979), sobre els canvis vitals d’una noia quan esclata la Segona Guerra Mundial. Abans, Moreau va compartir escena amb uns joveníssims Patrick Dewaere, Gérard Depardieu i Isabelle Hupert a   Les valseuses  (1974), una comèdia amb tocs d’absurd de Bertrand Blier. Els últims films de l’actriu van ser   Una dama a París d’Ilmar Raag (2012) i   Le talent de mes amis   d’Alex Lutz (2015).

Una dona versàtil i inclassificable

Moreau va transitar pel cor del cinema internacional de mitjans del segle XX sense perdre en cap moment les conviccions que la feien una dona inclassificable. Més enllà de fer gala d’una enèrgica capacitat de seducció davant les càmeres, va donar l’esquena a les convencions que la volien encasellar com a   femme fatale  o l’actriu de la bellesa frívola, i va demostrar una gran versatilitat interpretativa. Compromesa i d’esperit rebel, Moreau va rebutjar sempre aquells papers que considerava indignes per a les dones i va lluitar per trencar amb els rols femenins que anaven a remolc dels homes. “Em nego a donar una imatge de la dona vista des del món dels homes, com si fóssim éssers inferiors”, afirmava l’actriu. Truffaut la va definir en moltes ocasions com “algú que té totes les qualitats que s’esperen d’una dona, totes les que s’esperen d’un home, i que no té els inconvenients de cap dels dos”.

Tots la volien perquè era una de les millors
Malgrat que Moreau va deixar al cinema la seva empremta més profunda, la feina a la gran pantalla no va frenar-la de submergir-se en les aigües d’altres disciplines. Apassionada per la música, va posar la seva veu al servei de grans autors i cineastes i va publicar sis discos entre el 1963 i el 2010. Tampoc va girar mai l’esquena al teatre. Dalt dels escenaris, Moreau va donar vida a la Maggie de   La gata sobre la teulada de zinc  de Tennessee Williams (1956), va actuar colze a colze amb Gérard Depardieu i Delphine Seyrig en l’adaptació de   La Chevauchée sur le lac de Constance  de Peter Handke (1974) i va encarnar la protagonista del monòleg   Le récit de la servante Zerline  de Hermann Broch (1986), entre altres muntatges teatrals. Fins i tot va fer algunes incursions com a directora d’escena d’òperes com ara   Attila  de Verdi, que va dirigir a l’Òpera de la Bastilla de París.

Sobretot a partir dels anys 90, a Jeanne Moreau li va arribar un devessall de reconeixements i premis que van acabar de catapultar-la com un dels grans noms del cinema francès. El 1992 va recollir el César a la millor actriu per   La vella que camina pel mar, del cineasta Laurent Heynemann, i, en paral·lel, va rebre el Lleó d’Or de Venècia per la seva trajectòria. L’Acadèmia del Cinema nord-americana va reconèixer-la el 1998 amb l’Oscar d’honor, mentre que la francesa ho va fer el 1995 amb un César d’honor i el 2008 amb un altre a una trajectòria de 60 anys. A més, Moreau és, ara per ara, l’única actriu que ha presidit el jurat del festival de Canes en dues ocasions: el 1975 i el 1995. També va ser la primera dona que va entrar a l’Acadèmia de les Belles Arts de França, l’any 2000.

Cinc papers per a la història del cinema

‘ASCENSOR AL CADAFAL’ (LOUIS MALLE, 1958)
Jeanne Moreau va ser Florence Carala al primer llargmetratge de Louis Malle. La banda sonora de Miles Davis acompanya l’actriu francesa, que signa una actuació pletòrica. El seu rostre aguanta, i de quina manera, els primers plans.
‘LA NIT’ (MICHELANGELO ANTONIONI, 1961)
Poques actrius han transmès la fi de l’amor, i sense cap gest de cara a la galeria, com la Jeanne Moreau de   La nit, el film d’Antonioni que va protagonitzar amb Marcello Mastroianni.
‘JULES I JIM’ (FRANÇOIS TRUFFAUT, 1962)
Jeanne Moreau va ser la Catherine, la dona que no surt al títol i que, tanmateix, és la gran protagonista d’aquesta tragèdia, una de les pel·lícules fonamentals de la Nouvelle Vague. El film mostra la seva gran versatilitat com a actriu.
‘DIARI D’UNA CAMBRERA’ (LUIS BUÑUEL, 1964)
Buñuel va dipositar en Jeanne Moreau la responsabilitat de tirar endavant el paper de Céléstine, la serventa de la novel·la d’Octave Mirbeau. I ella la va acceptar regalant una de les seves millors interpretacions.
‘MADEMOISELLE’ (TONY RICHARDSON, 1966)
Amb guió de Marguerite Duras a partir d’una història de Jean Genet, Jeanne Moreau va construir un d’aquells personatges que no són el que semblen. Entre la correcció de la funcionària i la ira salvatge, entre la repressió i la tragèdia.