forat negre

La capital catalana arrossega un important dèficit d'infraestructures. Algunes de gran importància, com els accessos ferroviaris al port o el perllongament de la L2 de metro fins a l'aeroport del Prat, ni tan sols han començat. Però altres s'han iniciat i després s'han hagut d'aturar per falta de diners. És el cas de la L9 de metro, l'estació de la Sagrera i el túnel de la plaça de les Glòries. Després d'anys aturades, els treballs a les dues primeres comencen a reactivar-se. I el nou projecte de les Glòries comença a prendre forma. 

LÍNIA 9

La línia que havia de canviar la mobilitat urbana

• 

Les noves línies de metro

A Barcelona hi ha dos monstres de metall que dormen sota terra. Van arribar a ser tan famosos i aclamats que fins i tot els van posar nom: la Besi i la Llobri. Una entrava a Barcelona per sota del riu Besòs i l’altra ho feia pel Llobregat. Eren les grans tuneladores que feien avançar la L9, l’obra més gran que mai ha gestionat la Generalitat. Des de fa anys, però, les dues grans màquines estan aturades i esperen que la situació econòmica es recuperi per tornar a rodar. Però no serà fàcil. Els dos monstres, que descansen entre Lesseps i Manuel Girona, semblen condemnats a seguir acumulant rovell. I és que la L9 del metro s’havia d’haver inaugurat l’any 2006, però després d’11 anys de retard ja no té ni calendari. Mantenir aquest forat negre a mig fer costa 450 milions d’euros cada any.

La L9 de metro i els seus ramals (L10) tindran un impacte molt important sobre la mobilitat dels ciutadans: d’una banda perquè uniran Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat, i, de l’altra, perquè cosirà la resta de línies de metro de la capital catalana. Per anar de Sant Andreu a Nou Barris ja no caldrà fer dos transbordaments o haver de passar per la plaça Urquinaona. Però tot això haurà d’esperar. La L9 s’ha anat fent per trams des dels extrems, però la part central, la que travessa Barcelona, està aturada.

Mentre la part central descansa, els extrems ja estan en funcionament. Per la banda nord, la L9 ja comunica Can Zam (Santa Coloma) amb l’estació de La Sagrera, on ja es troben la L1 i la L5. També acaba en aquesta estació la L10, que arriba des de Badalona. Tot i que hi ha bona part del túnel fet, la L9 queda interrompuda des de l’estació de La Sagrera fins a la Zona Universitària, on torna a funcionar per connectar amb l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat i l’aeroport a través de 15 estacions. En aquest punt hi ha un nou ramal de la L9 (L10) que connecta la Torrassa amb la Zona Franca. És en aquí on es tornaran a reprendre les obres.

A finals de l’any passat, l’Ajuntament de Barcelona va acordar que compraria diferents propietats que la Generalitat té a la ciutat per valor de 40 milions d’euros. Amb aquests diners, la Generalitat es comprometia a acabar les obres de les estacions de Foneria i Foc Cisell, a la Zona Franca. Aquestes estacions s’inauguraran el 2018 i donaran a servei a 70.000 veïns que ara no tenen metro. El passat mes de maig, la Generalitat es va comprometre a reprendre les obres a les estacions de Provençana i Ildefons Cerdà, a l’Hospitalet. Si no fallen les previsions, les noves estacions s’estrenaran l’any 2019. D’aquesta manera, per completar la xarxa de metro faltaran algunes estacions de la L10 a la Zona Franca i totes les de la L9 que travessen Barcelona. Per acabar l’obra calen 1.127 milions. La Generalitat ja té una part d’aquests diners, però falten 835 milions. L’obra haurà costat finalment uns 5.000 milions d’euros.

“No té sentit que la línia de metro que para a tots els barris sigui la mateixa que arriba fins a l’aeroport”, critica Francesc Robusté, enginyer de camins i catedràtic de transport de la UPC. Segons Robusté, la línia que connecta la ciutat amb l’aeroport “hauria de ser un servei exprés” per guanyar velocitat. De fet, inicialment, la L9 no havia d’arribar fins a l’aeroport, però es va modificar el projecte. La línia de metro que havia de connectar la ciutat amb l’aeroport, de fet, és la L2, que s’ha d’ampliar des de Sant Antoni per anar fins al Prat. “Aquest tram de la L2 està previst des de fa molts anys, però l’Estat no la fa, de manera que calia ampliar la L9”, explica Jordi Julià, el president de la Comissió de Mobilitat i Urbanisme del Col·legi d’Enginyers de Camins.

El 20% de la línia ja funciona, el 45% està acabat però encara no ha pogut entrar en funcionament i queda per fer el 35% restant. La Generalitat confia en un crèdit del Banc Europeu d’Inversions per despertar els dos monstres que han de seguir foradant la ciutat.

LES GLÒRIES

El túnel, condemnat a estar un any aturat

• 

La boca del túnel tancada a les Glòries. / CÈLIA ATSET

La plaça de les Glòries és una de les zones de la ciutat més mal resoltes. Per a Ildefons Cerdà havia de ser el segon centre de la ciutat, però s’ha convertit en un autèntic maldecap per a tots els governs de la ciutat. Després de modificacions del projecte, de retards i de l’aturada de les obres dictada pel govern d’Ada Colau a l’abril, els treballs van camí de reactivar-se el 2018. Amb tot, la construcció del túnel de les Glòries -que arribarà finalment fins a la rambla del Poblenou- haurà estat gairebé un any aturada.

El govern municipal ha decidit licitar d’un sol cop les dues fases del túnel que ha de soterrar el trànsit de la Gran Via per tal d’agilitzar els terminis. Segons el nou calendari que ahir es va presentar als veïns, les obres es licitaran a l’octubre i es reprendran cap al març perquè puguin estar enllestides a finals del 2020 i el túnel entri en funcionament el 2021. El cost total dels treballs, comptant els que ja s’han fet, pujarà a 176 milions d’euros, segons va explicar ahir la tinent d’alcaldia d’Urbanisme, Ecologia i Mobilitat, Janet Sanz.

Un mínim de quatre empreses es repartiran les obres del túnel de les Glòries. El motiu és que el govern dels comuns ha decidit dividir en quatre o cinc lots l’adjudicació i ha establert que una empresa no podrà guanyar més d’un dels trams. Així, el consistori vol evitar que una sola empresa rebaixi el pressupost per guanyar l’adjudicació i després no pugui complir-lo. Segons el director general de l’empresa municipal Bimsa, Ángel Sánchez, la fragmentació “enviarà un missatge a les constructores perquè no presentin pressupostos tant a la baixa”.

Fonts municipals van explicar que s’està tramitant la liquidació pressupostària a l’anterior adjudicatari, que ja ha abandonat l’obra després de deixar-la “en condicions de seguretat”.

Sanz va reconèixer ahir que hi ha un desacord en les reclamacions que està fent l’Ajuntament a aquestes companyies i va donar per fet que la qüestió probablement acabarà derivant en un contenciós administratiu als tribunals. En funció de com evolucioni aquest conflicte, el consistori estudiarà si hi ha prou base o no per inhabilitar aquestes empreses per presentar-se a la nova licitació de l’octubre.

El projecte que s’està duent a terme és el que es coneix com a Compromís per Glòries i es va pactar el 2007 entre el govern liderat per Jordi Hereu, la resta de partits polítics i les entitats veïnals afectades. La construcció del túnel es va aturar en una polèmica decisió del govern d’Ada Colau, que va considerar que el sobrecost del 40% que volia cobrar la UTE que gestionava les obres era excessiu i va estripar el contracte.

L’empresa estava tot just fent el primer tram del túnel, el que passa entre els carrers Castillejos i Badajoz. Aquest tram s’ha de fer a 25 metres de profunditat, per sota de les vies dels trens i del metro, i de seguida va començar a acumular retard.

Els veïns, al seu torn, estan satisfets amb la decisió de construir d’un sol cop el túnel des del carrer Castillejos fins a la rambla del Poblenou, però, alhora, es mostren preocupats amb la proposta de licitar l’obra per trams. “Ens volem creure que funcionarà, però, després de tot, ja no posem la mà al foc per ningú”, va expressar el president de l’entitat de veïns de Clot-Camp de l’Arpa, Miquel Catasús.

LA SAGRERA

La gran obra que torna a caminar sense terminis clars

• 

Obres a la Sagrera / MANOLO GARCIA

L’estació de la Sagrera també és d’una gran importància per la mobilitat de Barcelona i Catalunya en general. Les grans ciutats necessiten almenys dues estacions de trens i, a Barcelona, aquesta duplicitat comença a ser urgent perquè l’estació de Sants està a punt del col·lapse. Situada dalt de tot del carrer Prim, l’estació de La Sagrera haurà de servir també per donar més centralitat i revaloritzar aquesta zona. El projecte inclou una estació d’autobusos i una nova estació de Rodalies a Sant Andreu Comtal.

El projecte de l’any 2006 preveia un majestuós gratacel en forma de núvia fet per l’arquitecte Frank Gehry, que podria haver costat 250 milions d’euros. Amb les plusvàlues generades confiaven poder fer tota l’obra i la gran estació. El projecte es va modificar per rebaixar les pretensions però ni tans sols així va ser possible mantenir les obres.

Els sobrecostos de la construcció i un possible cas de corrupció van acabar aturant els treballs. Fa poc més de tres anys, la Guàrdia Civil va detenir deu persones per un presumpte delicte de malversació de 6 milions d’euros en la construcció del tram de l’AVE a Barcelona entre la Sagrera i el Nus de la Trinitat. El Tribunal de Comptes està investigant els sobrecostos desmesurats d’alguns trams a l’Hospitalet del Llobregat. Un any després, el 2015, les obres quedaven aturades i, des d’aleshores, el que havia de ser el segon centre de la ciutat i comptar amb un espectacular edifici s’ha convertit en un gran forat negre.

El ministre de Foment, Íñigo de la Serna, va visitar les obres el 20 de juny per anunciar que es tornaven a posar en marxa i fins i tot es va atrevir a fixar un nou calendari: finals del 2020. Queda per fer el col·lector de Prim, el pas indispensable per seguir els treballs. Aquesta obra ja està en marxa i s’acabarà en 13 mesos. Sobre el col·lector anirà una gran llosa que servirà de base per a les noves vies (les actuals són temporals). El ministre també va es va comprometre que abans que acabi el tercer trimestre, es començaran a construir també els accessos i l’estructura.

Pel que fa a les dues estacions, el calendari encara no està clar. Els autors de l’anterior projecte estan treballant per fer-la encara més modesta i “assumible”, segons fonts del ministeri de Foment. L’objectiu és que la nova estació es pugui ampliar en un futur si la situació econòmica ho permet. L’estació de Sant Andreu Comtal, que actualment ni tan sols té un ascensor per les persones amb mobilitat reduïda, també queda a l’espera.

referendum nacional

Cap disputa és bonica; són àcides o amargues. L’Estat, amb tots els seus mitjans i, al darrere, la majoria de l’opinió espanyola, està en disputa amb la Generalitat, que té al darrere una bona part de la societat catalana; a mesura que la disputa es va desenvolupant, es torna més agra.

El que demana la part catalana té força moral per a qualsevol demòcrata. Com a conseqüència, l’altra part necessita aconseguir que els que reclamen democràcia es degradin i perdin autoritat moral davant l’opinió pública espanyola i internacional. L’Estat, conduït pel govern i amb l’assentiment en diferents graus dels altres partits espanyols, pretén retratar els dirigents catalans com a egoistes, particularistes, fanàtics i mesquins.

Dit d’una altra manera, el govern espanyol té interès que a Catalunya hi aflori amargor, acidesa, agressivitat i histerisme: la seva posició s’alimenta i s’enforteix si els partidaris de votar perden els nervis i les formes, es mostren agressius i emanen negativitat. La lluita democràtica que va iniciar la societat catalana fa set anys és eminentment constructiva i positiva, i si no manté aquest caràcter, també en les formes, es desnaturalitza. Com pretenen els partidaris de l’ statu quo.

La posició de l'Estat s’alimenta i s’enforteix si els partidaris de votar perden els nervis i les formes, es mostren agressius i emanen negativitat

Aquest govern, legítim representant del postfranquisme, actua amb astúcia i utilitza dues vies: la persecució judicial i policial i també l’ús pervers de les lleis amb il·legítimes invocacions a la democràcia per qualificar els seus rivals com a enemics de la democràcia. Per enfrontar-se a aquesta doble estratègia no n’hi ha prou amb el coratge personal i la fermesa en les conviccions; també cal conèixer la ideologia i la manera de pensar del postfranquisme i una astúcia semblant.

La societat catalana té només dues opcions: rendir-se i acceptar les condicions que imposi el vencedor o vèncer. Però ha de mantenir el focus d’atenció en el referèndum per decidir lliurement; l’objectiu de l’Estat és negar-lo, i per això els mitjans de comunicació del poder en diuen “referèndum independentista”.

Rajoy serà, amb Adolfo Suárez, un dels dos polítics més decisius d’aquest període que s’acaba i que es va iniciar a la Transició: l’un el va encetar i l’altre l’ha enterrat. Rajoy va aconseguir que tot l’Estat assumís explícitament la seva ideologia i, després d’apoderar-se del poder judicial, en va fer un instrument del poder executiu, del govern. Que el Tribunal Constitucional sigui avui ideològic i fàcticament del PP i que actuï com un poder executiu, saltant-se el legislatiu, demostra que el Regne d’Espanya ja no és una democràcia, és una altra cosa. I que la ideologia i els interessos d’estat són el que expressa el PP.

La societat catalana té només dues opcions: rendir-se i acceptar les condicions que imposi el vencedor o vèncer

El poder judicial i el TC són avui la destral del botxí. El govern es manté en un costat contemplant com la justícia talla caps polítics i persegueix persones per les seves idees polítiques. A un estat en aquest procés de radicalització i degradació és al que s’enfronta la demanda de la societat catalana, i això sense comptar amb els instruments de poder econòmic i mediàtic fora i dins de Catalunya.

No sé si la societat catalana desapareixerà com a ens cívic o si sobreviurà com una societat sobirana i lliure, però crec que només ho aconseguirà si es manté en la posició inicial: el dret a votar el seu futur de la manera que pugui.

Costa d’acceptar la bona fe de qui, davant del referèndum, argumenta: “No és això, no és això”; és la mateixa hipòcrita al·legació d’aquells intel·lectuals espanyols al govern de la Segona República. El referèndum plantejat es fa en les úniques condicions possibles; d’això ja se n’ha encarregat el govern d’Espanya. Quina és l’alternativa a aquest referèndum? Únicament la rendició. D’això s’ha encarregat Rajoy, que no hi hagi mitges tintes. Si algú sap un nom diferent que “rendició i submissió” per anomenar el que significa no celebrar aquest referèndum, que ho digui.

Votar en el referèndum és, en si mateix, un acte de sobirania nacional

Crec que l’únic camí perquè la ciutadania catalana sobrevisqui al setge de l’Estat és limitar-se a una cosa tan simple, neta i clara com poder votar. Votar en el referèndum és, en si mateix, un acte de sobirania nacional. A partir d’aquí, d’aquesta verificació de l’existència nacional de la societat catalana, és quan pot tenir lloc una negociació amb l’estat espanyol, inevitable d’una manera o d’una altra.

L’independentisme és l’única opció política que es va molestar a pensar un camí alternatiu a la submissió a un centralisme gairebé colonial, però la societat catalana necessita tenir més opcions davant un tràngol històric com aquest que afronta. L’opció no hauria de ser independentisme sí o no; l’opció és votar o no. Al costat de l’opció independentista hi hauria d’haver sobre la taula altres opcions perquè l’horitzó d’aquest referèndum tan dramàtic no sigui tan angoixant per a la societat. Si la societat catalana se sent angoixada davant el dilema, com pretén el govern espanyol amb totes les seves armes externes i internes, es retraurà. I això suposaria la destrucció de la voluntat cívica catalana, el principal capital d’aquest país. Catalunya estaria no només políticament sinó també moralment destruïda.

Cal un debat on hi hagi clarament opcions diferents perquè el referèndum sigui, com hauria de ser, nacional i no nacionalista. No un dilema entre el nacionalisme català i l’espanyol, sinó una deliberació i un acte fonamentalment polític més que ideològic

dona i esport

“Ara es planteja anar en bicicleta pel carrer. Abans ni s’ho plantejava”. És una frase d’un dels informes que va arribar de Jubail, a la costa est de l’Aràbia Saudita, a les oficines de la Fundació del Barça. La monitora descrivia el sentiment d’una nena que havia participat en el programa Futbolnet que el club blaugrana ha desenvolupat des de fa un any amb un grup de 105 noies saudites, d’entre 8 i 11 anys. Per a la nena, en una societat totalment segregada per sexes i on les dones no tenen llibertat, sortir en bicicleta al carrer era una possibilitat fins llavors impensable.

El projecte del Barça a Jubail va arrencar fa tres anys, aplicant la metodologia del Futbolnet -esport i valors- dos dies per setmana durant un parell d’hores. Primer van ser els nens i al tercer curs van arribar elles. Una excepció en un país on les dones no podien fer esport fins fa dues setmanes, quan el ministeri d’Educació va aprovar una llei perquè puguin començar a practicar-ne al col·legi. Una petita escletxa en un sistema patriarcal, sense llibertats ni igualtat de gènere.

La iniciativa va aterrar a l’Aràbia Saudita de la mà de la Comissió Reial, un òrgan autònom del govern central a la regió de Jubail, una zona petroliera tocant al golf Pèrsic. Un projecte que el Barça va haver de fer amb absoluta discreció, gairebé en secret, per evitar encendre el debat a l’opinió pública local. L’Aràbia Saudita és un dels països “més conservadors del món” pel que fa als drets de les dones, explica l’investigador del Cidob Eckart Woertz. Els canvis hi arriben a poc a poc. Aquest any es van suavitzar les tuteles dels pares, marits i fills sobre les dones, i ja poden treballar o estudiar sense necessitat del permís masculí. Però queda molt camí per recórrer. “No poden conduir, hi ha dos milions de conductors estrangers per portar les dones, però si ets d’una família pobra, ¿com t’ho fas?”, es pregunta Woertz. Ara arriben els canvis a les escoles que va dibuixar fa un any, l’abril del 2016, l’actual rei Mohamed bin Salman, quan encara era príncep. Era el programa Visió 2030, un intent d’obertura de la societat saudita per posar fi a la dependència del petroli que té el país. Sempre, però, sota el paraigua de la llei islàmica, i evitant posar en peu de guerra els ultraconservadors.

“Cada cop són menys conservadors”, explica Jordi Pinillos, un català que va arribar a Riad fa 4 anys. “El punt mitjà de l’opinió pública està més a favor dels canvis que en contra”, assegura. Una visió més optimista que la de Woertz, que considera que “el govern és més obert que la societat”. Els canvis arriben sobretot de dalt, cosa que fa “més difícil” que puguin arrelar.

En tot cas, alguna cosa es mou. Pinillos, per exemple, ha rebut amb esperança l’anunci. Treballa al comitè paralímpic i ara, després de les novetats anunciades, podran començar a “preparar entrenadores, àrbitres, esportistes...” “Ens obre la porta a plantejar la participació femenina a Tòquio”, diu. Precisament, el Comitè Olímpic Internacional ha sigut un dels organismes que més ha pressionat l’Aràbia Saudita per permetre l’accés de les dones a l’esport, fins i tot amenaçant-los amb una expulsió. Així, el 2012 hi va haver les primeres esportistes saudites en uns Jocs. Dues representants del país van anar a Londres, l’atleta Sarah Attar i la judoca Wojdan Ali Seraj Abdulrahim Shaherkani. Dues dones que no podien entrenar-se a la seva terra, ho havien de fer clandestinament o a l’estranger, i que van rebre la invitació del COI.

Sense precedents com el del 2012, el Barça no hauria pogut aterrar a Jubail, la primera fase d’un projecte que ara es redimensiona saltant a Riad. A partir del setembre la Fundació del Barça treballarà amb 200 nens i 200 nenes de la capital. I, aquest cop, el soci ja no serà un ens local com la Comissió Reial, sinó que s’anirà de la mà de l’Autoritat General de l’Esport, que depèn del ministeri. L’aliança és per als 4 anys vinents, amb la voluntat de fer créixer el nombre de nenes que faran esport gràcies al Barça fins a mil. I també s’espera poder treballar amb adolescents, augmentant la franja d’edat fins als 13 o 16 anys.

Però com més grans són les alumnes, més complicacions, perquè hi ha més recel de les famílies, el gran cavall de batalla d’aquest projecte que ha anat caminant a l’ombra fins ara. El primer que han de fer les monitores és guanyar-se la confiança de l’entorn. Per això, les escollides són persones de la mateixa comunitat. Aquesta és una altra de les aportacions: donar formació a dones que podrien trobar una sortida laboral gràcies a l’aprenentatge de Futbolnet i la seva tasca setmanal amb les alumnes. Durant tres dies reben formació -en països veïns- dels especialistes del Barça i la Universitat de Barcelona implicats en aquest programa que financen a parts iguals l’empresa Shell i l’Autoritat General de l’Esport.

A Riad seran 20 monitores que hauran de dirigir les activitats seguint les rígides normes existents: màniga llarga, pavellons tancats i segregació per sexes. “En la primera reunió els vam dir que el nostre objectiu era barrejar els nens i les nenes, ens vam arriscar plantejant el tema de l’equitat. La resposta va ser que a l’Aràbia Saudita no hi ha problemes d’equitat de gènere”, explica Nicolàs Rubio, un dels responsables de la fundació. Es va haver de fer un pas enrere per adaptar el “programa als costums del país”, conscients que durant els primers anys es viuen situacions “crítiques” que poden fer-lo fracassar.

Ara, un cop es consolidi a Riad i anant de la mà de les màximes autoritats del país, la Fundació del Barça es fixa objectius més ambiciosos. La nova llei promoguda pel ministeri d’Educació és una oportunitat perquè iniciatives com la de Futbolnet entrin a tot el sistema educatiu. Molt camp per córrer. “Volem treballar a les escoles públiques”, admet Rubio. “Sabem que estem marcant un canvi, una nova manera de fer accions socials”, assenyala el vicepresident Jordi Cardoner. “No serem els únics partners, però juguem amb avantatge per l’experiència prèvia i la marca”, afegeix. “La iniciativa del Barça és referència perquè ha format gent local, donant-los eines per empoderar-se”, diu Pinillos. A tot Jubail no hi ha hagut cap experiència igual. Això sí, veient la transformació que impulsa el nou monarca, al Barça estan convençuts que a la resta del país també hi ha hagut proves semblants per testar l’opinió pública i la resposta dels fonamentalistes. “Ens interessa ser aliats, però ens hem de sentir tots còmodes”, remarca Rubio. No es tracta d’imposar res, sinó aprofitar les escletxes que s’obren ara per convertir-se en un dels actors del canvi.

La gran pregunta que es fan tant a Riad com a Barcelona, tanmateix, és si la voluntat de transformació és real. “Hi ha diners i interès per canviar, en les últimes reunions hem percebut ganes d’implementar la llei”, explica Rubio, sempre amb un punt de recel. Alguna cosa, insuficient encara, està canviant per a les dones a l’Aràbia Saudita, i el Barça vol participar-hi.

el portaveu

Sean Spicer ja feia temps que havia perdut la confiança del seu cap i, de fet, no la va acabar de tenir mai. El portaveu de la Casa Blanca va dimitir ahir després de només sis mesos i un dia al càrrec. Ser la cara d’un president dels Estats Units tan mediàtic com Donald Trump li va resultar una feina molt difícil i amb molts maldecaps. La seva dimissió és un capítol més d’un govern que, des del primer dia, encadena crisis i polèmiques una darrere l’altra. La seva segona, Sarah Huckabee Sanders, de 34 anys, el substituirà.

Trump està frustrat perquè el seu missatge i les seves accions polítiques no acaben de quallar. La seva popularitat està en mínims històrics -un 40% dels nord-americans no aproven la seva gestió- i la seva agenda s’ha encallat al Congrés. Aquesta setmana els republicans van admetre que els seus plans per revocar la polèmica llei sanitària del seu antecessor, Barack Obama, han fracassat. I la investigació sobre la ingerència electoral russa continua acaparant titulars.

Davant aquesta situació, Trump ha decidit contractar Anthony Scaramucci, un amic i empresari novaiorquès, com a nou director de comunicació. El càrrec estava vacant des de feia més de dos mesos, després que Mike Dubke, el fundador d’un grup mediàtic conservador, dimitís.

Nou director de comunicació

L’elecció de Scaramucci va provocar la sortida de Spicer, segons els mitjans nord-americans. El ja exportaveu de la Casa Blanca no el creia adequat per a la posició, ja que no té experiència en el camp de la comunicació. Així doncs, Spicer ja no pujarà més a la petita sala de premsa a l’ala oest de la Casa Blanca, que des de l’arribada de Trump al poder està sempre plena de gom a gom. El seu estil agressiu, les ficades de pota o, fins i tot, insults als periodistes van provocar que a poc a poc perdés protagonisme. A Trump no li agradava la seva imatge ni tampoc que no tingués prou cintura per bregar amb la premsa. Per això, la seva substituta, filla de l’exgovernador d’Arkansas Mike Huckabee, feia temps que havia anat guanyant terreny, i les últimes setmanes era la que feia les rodes de premsa diàries, tot i que, des del 29 de juny, sense presència de les càmeres.

La tensa relació de Spicer amb la premsa ja va començar el primer dia. Va acusar els periodistes de mentir sobre les persones que havien assistit a la investidura de Trump i va subratllar que va ser la més vista de la història -malgrat que fotografies de la cerimònia comparades amb les d’Obama del 2008 mostraven el contrari.

Caos a la Casa Blanca

Scaramucci va negar que tingués friccions amb Spicer o amb el cap del gabinet de la Casa Blanca, Reince Priebus, el gran valedor del portaveu oficial. Les històries sobre el caos i les lluites del poder entre els membres de l’equip de Trump van començar aviat i s’han fet assídues. El nou director de comunicació del president vol canviar aquesta narrativa. En la seva primera intervenció, va respondre amb finor i agilitat a les preguntes dels periodistes i va afirmar que els seus objectius eren millorar la relació del president amb la premsa i assegurar que el seu missatge arriba als ciutadans. El financer només va tenir bones paraules per a Trump, de qui va destacar que té “un dels millors instints polítics de la història” i és un “gran comunicador”. A més, va dir que li ha sigut “molt i molt lleial” i que “l’estima” diversos cops. Les paraules, segurament, van convèncer el seu espectador més important: Donald Trump.

Washington prohibirà els viatges a Corea del Nord

El govern dels Estats Units prohibirà als seus ciutadans viatjar a Corea del Nord a causa del “greu risc d’arrest i detenció” que hi ha per la crisi diplomàtica oberta arran de la mort de l’estudiant Otto Frederick Warmbier. El secretari d’Estat, Rex Tillerson, ha fet valer la potestat de restringir les visites a països amb els quals Washington està en guerra o qualifica d’amenaça. Es calcula que cada any un miler de nord-americans visiten el país de Kim Jong-un. Els que vulguin anar-hi hauran de demanar un passaport amb validació especial. Tres ciutadans nord-americans estan actualment en presons nord-coreanes

dumpìng

El dúmping consisteix a vendre productes barats gràcies a avantatges il·legítims. En els últims mesos, per exemple, la Unió Europea i els Estats Units han debatut les importacions d’acer xinès, presumptament beneficiàries de generoses subvencions públiques. Més específicament, parlem de dúmping social per referir-nos a les importacions provinents de països amb mà d’obra infantil, condicions de treball intolerables i gens de respecte pel medi ambient.

Es parla de dúmping quan es pateix, no quan es practica, i ens sembla natural considerar que el dúmping el fan els països pobres i el patim els països rics.

Ara bé, l’any 2011, quan Àustria va aprovar la llei de prevenció del dúmping salarial i social ( Lohn und Sozialdumpingbekämpfungsgesetz ), els legisladors no estaven pensant en les importacions de Bangla Desh sinó en el fet que expirava el termini que restringia la llibertat de moviments dels treballadors dels països que havien accedit a la Unió Europea l’any 2004 (els bàltics, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Eslovènia), la qual cosa feia témer que el dúmping podria tenir lloc a gran escala dins d’Àustria, perquè els empresaris podrien contractar treballadors de l’Est amb salaris inferiors als de conveni (a Àustria no hi ha salari mínim, però gairebé tots els llocs de treball estan protegits per un salari mínim propi del conveni sectorial). Com totes les lleis laborals a Àustria, aquesta també va estar precedida per un acord entre la patronal i el sindicat; la llei en qüestió, al cap i a la fi, protegeix els bons empresaris dels mals empresaris.

Àustria no és una excepció. L’any 2004, i de resultes de l’entrada en vigor de l’acord de llibertat de moviments entre Suïssa i la Unió Europea (2002), aquell país va introduir legislació per exigir que els treballadors estrangers rebessin les mateixes condicions que els autòctons. Aquella legislació ha anat actualitzant-se per tal de tapar-ne els forats; per exemple, el 2012 es va legislar contra la contractació de “falsos autònoms”. Fins a quin punt es prenen seriosament els suïssos aquest assumpte queda en evidència considerant dos exemples.

La reforma laboral del 2012 ha institucionalitzat el dúmping per part d’empreses disposades a competir a base de salaris més baixos

L’any 2013, durant la construcció del pavelló firal de Basilea (pressupostat en 360 milions d’euros, i que anava just de calendari), la inspecció de treball va demandar l’empresa contractista de l’obra (la suïssa HRS Real Estate) perquè uns treballadors d’un subcontractista eslovè cobraven 8 euros l’hora en comptes dels 27,5 que establia el conveni col·lectiu. L’empresa suïssa va adduir que no era responsable dels seus subcontractistes. El tema va escalar fins a arribar al Parlament suís, que va establir la responsabilitat del contractista principal sobre les condicions de treball de tots els seus subcontractistes.

El febrer del 2015 un inspector de treball va demanar a una empresa constructora la documentació referida a un treballador portuguès. L’empresa s’hi va oposar adduint que l’obra havia acabat i que la inspecció només podia tenir lloc a l’obra. En una primera instància, un tribunal de Zuric li va donar la raó, però la inspecció de treball va apel·lar i el tribunal federal d’assumptes socials hi va sentenciar en contra, i va obligar l’empresa a facilitar la documentació.

Pel fa a Alemanya, la introducció d’un salari mínim interprofessional va constituir explícitament una resposta al repte del dúmping, i molt en particular a les reiterades protestes de França contra el dúmping dels salaris per part d’Alemanya als sectors sense salari mínim de conveni (que representaven un 30% del total). Aquestes queixes van ser especialment dures l’any 2013 amb motiu de la crisi generalitzada dels escorxadors a Bretanya, un sector que creixia a Alemanya a base de mà d’obra obtinguda mitjançant “contractes de prestació” amb empreses de l’Est. Els alemanys no van resistir la pressió i van cedir en dues etapes: el gener del 2014, acordant un salari mínim a la indústria càrnia de 7,75 €/h, i el gener del 2015, establint-ne un de nacional de 8,5 €/hora.

Se suposa que Catalunya voldria ser com els països que hem considerat. Però fem exactament el contrari: la reforma laboral del 2012 ha institucionalitzat el dúmping per part d’empreses disposades a competir a base de salaris més baixos (entre elles, les grans constructores a través de filials multiserveis); l’ARA denunciava dimarts les condicions de vida dels temporers de fruita, que em consta que poden arribar a guanyar menys de dos euros l’hora; sabem que hi ha falses cooperatives de subsaharians a la nostra indústria càrnia; les feines per sota de 1.000 euros al mes han esdevingut moneda corrent entre el nostre jovent, com ho han estat sempre entre els immigrants...

Si volem ser com els millors hem d’actuar com els millors, i escanyant treballadors només s’arriba a la mediocritat més absoluta

diners o targeta

Passaport, claus de casa i maleta: són alguns dels elements imprescindibles a l’hora de marxar de viatge a països fora de la zona euro. Tampoc poden faltar els bitllets per al transport, la roba i potser una guia de viatge. I els diners? Són igualment indispensables, però potser no caldrà carregar un feix gruixut, sigui de dòlars, lliures o iens. Viatjar a un país que no té l’euro com a moneda oficial genera sempre un dubte. Fer el canvi de divises abans de marxar, fer-lo al país de destinació, treure diners als caixers del territori estranger o pagar directament amb targeta són les opcions de les quals disposem. Quina és la millor?

Per establir les comparacions, en aquest article hem optat per fixar-nos en les dades de quatre dels cinc bancs més grans d’Espanya en funció de la quantitat d’actius que gestionen tant a nivell global com estatal. Són el Santander, el BBVA, CaixaBank i el Banc Sabadell. A més, hem utilitzat el dòlar com a moneda per exemplificar cada situació. Si bé és cert que les xifres poden variar en funció de cada tipus de moneda, les diferències són molt petites si la quantitat de diners és poc elevada.

Canviar al país d’origen

La millor opció per evitar ensurts al final del viatge

La primera opció, i segurament la més habitual, és la de canviar els diners en el país d’origen just abans de marxar. És possible anar a qualsevol banc sense ser-ne client per efectuar aquest tipus de canvi. El canvi de divises s’actualitza diàriament, i és només una referència per conèixer el valor d’una moneda respecte a una altra. A l’hora de fer el canvi, els bancs apliquen el seu propi tipus, normalment inferior a la xifra de referència. Aquest divendres, 21 de juliol, el canvi de referència d’euros a dòlars era d’1,165 (100 euros valen 116,5 dòlars). Als bancs, els tipus de canvi eren els següents: per cada 100 euros, CaixaBank donava 111,94 dòlars; el Santander, 111,29 dòlars; en tercera posició, el BBVA els canviava a 111,01 dòlars, i finalment el Banc Sabadell n’oferia 110,20. Si es calcula la comissió mitjana que es queden els bancs en aquesta operació -la comparació entre el canvi de referència i el que ofereixen els bancs-, aquesta se situa en el 4,6%.

Treure diners al caixer

Una bona opció si es tenen targetes que no cobren comissió

Per norma general, els bancs a Espanya cobren una comissió per treure diners dels caixers de fora que se situa entre el 4% i el 5%. A aquesta quantitat cal sumar-hi un concepte anomenat surcharge fee, una altra comissió que cobren alguns caixers a l’estranger -no tots- per treure diners. En cas que existeixi aquesta segona comissió, l’entitat corresponent avisa de quina quantitat es tracta abans que es dugui a terme l’operació.

Malgrat això, hi ha quatre targetes -totes de dèbit- que permeten treure diners als caixers de tot el món sense cobrar cap tipus de comissió. Els clients d’aquestes targetes reben el tipus de canvi que els ofereixi l’entitat des d’on extreuen els diners. La primera és la Visa Electron de Banco Mediolanum, una targeta que permet treure diners des d’un caixer a l’estranger tantes vegades com es vulgui. Aquesta característica també la té la targeta del Compte Intel·ligent d’Evo Banco, però té un límit diari de 600 euros. L’entitat gallega Abanca ofereix una targeta als joves d’entre 16 i 29 anys que permet treure diners de qualsevol caixer del món fins a quatre vegades al mes. A partir de la cinquena, es cobra un euro de comissió per cada operació. Finalment, la targeta d’Arquia-Caixa d’Arquitectes ofereix el tipus de canvi Visa (114,78 dòlars per cada 100 euros el 21 de juliol) i permet treure entre 300 i 600 euros cada quatre dies.

Fer el canvi fora

Una opció vàlida però només per sortir del pas

A les terminals dels aeroports o a les principals estacions de tren sol haver-hi oficines on és possible canviar divises. També se’n troben als punts més turístics de les ciutats o en les zones de pas més freqüentades. A Barcelona, per exemple, n’hi ha a cada terminal de l’aeroport o a les Rambles. D’entrada, el canvi en aquests establiments sembla que no difereix gaire del que es pot trobar als bancs, però té trampa. Primer, el canvi s’ha de demanar amb un dia mínim d’antelació, i tot seguit es cobren una sèrie de costos que novament redueixen l’import final. A tall d’exemple, a Barcelona hi ha les oficines Exact Change : quan es demana un canvi de 100 euros, i després de completar tots els passos a la web, l’empresa ofereix poc més de 99 dòlars, 22 menys que la mitjana dels quatre bancs observats. A la xarxa es poden llegir comentaris que qualifiquen el servei com a “estafa” i asseguren que, si demanes un canvi de divises per al mateix moment, la comissió és més alta. David Solís, representant d’Adicae, alerta també que en diversos països hi ha entitats “no homologades” en què els costos per als consumidors “són més elevats”.

Pagar-ho tot amb targeta

La suma de comissions pot acabar sortint cara

A priori, les comissions per fer tots els pagaments amb targeta són més baixes que treure diners del caixer. Les de CaixaBank, el Santander, el Sabadell i el BBVA se situen entre el 2,5% i el 3%. A això, però, cal afegir-hi la comissió que ja s’inclou en el tipus de canvi, que de mitjana se situa en el 4,63%.

Aquestes són les opcions disponibles en quatre dels cinc grans bancs espanyols. Solís, des d’Adicae, recomana que en tots els casos “el client esculli l’opció i s’informi abans de marxar”.

el cadenat

SI TENS A CASA algú que t’ha fet saber que vol marxar i no vols que marxi, hi ha dues estratègies possibles. Una, posar molts cadenats a la porta perquè no pugui marxar, encara que vulgui. Una altra, intentar-lo convèncer que dins hi estarà millor que fora. Són estratègies incompatibles: no es poden fer les dues a la vegada, perquè com més cadenats poses més ganes tindrà l’altre d’anar-se’n. Totes dues tenen riscos. Si optes per l’estratègia dels cadenats i et surt bé, és possible que l’altre s’acabi cansant i es quedi, tristament resignat. I si et surt malament, pot ser que se te’n vagi a la primera que pugui encara que sigui fent contorsions per la finestra. Si optes per l’estratègia de deixar la porta oberta i seduir perquè es quedi, si no ho fas prou bé potser acabarà marxant, però si ho fas bé es quedarà voluntàriament. Els riscos de l’estratègia del cadenat són, a llarg termini, més grans. El govern espanyol ha triat, per a Catalunya, l’estratègia de posar molts cadenats, i al mateix temps de fer la vida cada vegada més desagradable dins de la casa. Tots els qui li volen bé des de fora li diuen que s’equivoca. El sorprenent és que no li diguin el mateix els seus amics d’aquí, sinó que es dediquin a aplaudir els cadenats.