mes girona

Per fi s’ha fet oficial el que era un secret del domini públic: la compra, per part dels grups inversors City Football Group i Girona Football Group –amb Pere Guardiola com a cap visible- del Girona FC, que ha fet un comunicat explicant l’entramat de l’operació. Amb l’objectiu de consolidar el club a la Primera Divisió, ambdues parts es faran càrrec del 44,3% de l’entitat catalana, de forma que l’11,4 restant quedarà en mans dels accionistes minoritaris, tal com informa l’ARA en l’edició d’aquest dimecres. La compra, les negociacions de la qual van tenir l'origen el 2016, s’ha demorat més del compte q oficialitzar-se degut al fet que el Consell Superior d'Esports (CSD) no ha donat el vistiplau fins fa pocs dies, després que la signatura es produís durant la passada setmana. Els nous màxims accionistes substitueixen així el grup inversor TVSE Futbol, present des del 2015 i que té com a caps visibles els francesos Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa.

Aquest acord permetrà el Girona -segons el comunicat- beneficiar-se dels coneixements i la contrastada experiència del City Football Group, així com de la seva extensa xarxa d'infraestructures, equips tècnics, captació de talent, desenvolupament de joves jugadors i lideratge executiu, juntament amb els mitjans globals, el màrqueting i el potencial comercial del grup. El potencial del Girona FC tant dins com fora del camp, juntament amb la trajectòria positiva de les seves categories de formació, han sigut determinants perquè tots dos socis es decidissin per a aquesta inversió, que suposarà una base sòlida per consolidar-se a La Liga.

Sobre aquest acord, el president del Girona FC, Delfí Geli, ha comentat: “Estem encantats de poder confirmar la nova inversió per part del City Football Group i el Girona Football Group. Tots dos socis han demostrat una trajectòria exitosa en els seus respectius àmbits i poden aportar-nos un coneixement i un suport de valor incalculable per continuar amb la dura tasca que tants èxits ens ha dut en els últims anys, així com per establir els fonaments que ens permetin assolir el nostre objectiu de consolidar-nos com un club del màxim nivell”. “L'estratègia a llarg termini del City Football Group i el respecte per l'herència dels clubs s’ha fet evident en totes les inversions que han fet fins ara. Ens sentim privilegiats de poder formar part d'aquesta extensa família”, ha afegit Geli.

Per la seva part, el director executiu del City Football Group, Ferran Soriano, ha apuntat: “La trajectòria del Girona FC reflecteix la seva enorme ambició. Amb calma, gran determinació i humilitat, l'equip aconseguí l'ascens a la Primera Divisió que esdevé, sense cap mena de dubte, una fita increïble. A més, ho assolí amb un futbol vistós i marcant molts gols”. “Al Girona FC i al City Football Group ens uneix l'ambició per romandre molt de temps i assolir molts èxits a la Primera Divisió, però també una mateixa manera de fer les coses i unes aspiracions comunes. Per a nosaltres resultava molt atractiu invertir en el  futur del Girona. Escoltarem, aprendrem i farem tot el possible per donar suport al club i als aficionats amb l'objectiu d'aconseguir la sostenibilitat a llarg termini que tant desitgem”.

Compartint la mateixa visió, Pere Guardiola, propietari i director executiu del Girona Football Group, ha remarcat: “Aquesta inversió compartida en el Girona FC era una oportunitat indiscutible i emocionant per a ambdues parts, molt abans que al mes de maig el club aconseguís l'ascens a la Primera Divisió. Estem segurs de que tots units podrem proporcionar al club el suport que busca, tant en forma d'ajuda executiva com financera o de lideratge. Coneixem i respectem tant Girona com la seva tradició futbolística. Estic convençut que els nostres aficionats i els altres accionistes trobaran en aquesta inversió beneficis tangibles en les properes setmanes, mesos i anys”. 

Sobre el City Football Group

El City Football Group és propietari de diferents negocis relacionats amb el futbol que tenen rellevància global. A la llista hi ha clubs professionals d'alt nivell, centres de formació i suport tècnic i empreses de màrqueting. Els clubs que formen part del City Football Group inclouen el campió de la Premier League de la temporada 2013/14, el Manchester City FC; el Melbourne City FC de la A-League australiana i la franquícia de la MLS New York City Football Club, que va començar la temporada inaugural el març del 2015. El CFG també és accionista minoritari del Yokohama F. Marinos de la J-League japonesa i a l'abril del 2017 va adquirir també el CA Torque de la Segona Divisió uruguaiana. L'objectiu comú que comparteixen tots els clubs és proporcionar la millor experiència possible i brindar una oportunitat inigualable als aficionats i a les seves comunitats de formar-ne part, així com beneficiar-se del futbol tant a localment com a escala global.

Les empreses que donen suport al Grup (City Football Services i City Football Marketing) funcionen des de diferents oficines d'arreu del món i proporcionen suport als clubs del grup, a les organitzacions associades i a les organitzacions de clients. City Football Services compta amb la propietat intel·lectual futbolística i el coneixement per reclutar, desenvolupar, entrenar i guanyar. City Football Marketing crea els mitjans, el màrqueting i les accions per involucrar els aficionats, i dona suport al desenvolupament comercial dels clubs i els seus socis.

El City Football Group és totalment propietat d'Abu Dhabi United Group (ADUG). ADUG és una empresa privada d'inversió i desenvolupament, propietat del xeic Mansour bin Zayed al-Nahyan. La seu central del City Football Group és a Manchester i compta amb oficines a Abu Dhabi, Londres, Nova York, Melbourne i Tòquio.

dembele

Josep Maria Bartomeu sortia amb un somriure del Fòrum Grimaldi de Mònaco, on va participar en el sorteig de la fase de grups de la Lliga de Campions. El president blaugrana, que havia arribat també per participar en una reunió de l’ECA, l’Associació de Clubs Europeus, va liderar la delegació que va reunir-se amb els dirigents del Borussia Dortmund presents a Montecarlo. A la reunió es va tancar l’acord per incorporar Ousmane Dembélé, el jove francès que fins ara jugava al club alemany. L'acord s'ha anunciat aquest divendres, per cinc temporades i una clàusula de 400 milions. Dembélé arribarà diumenge a Barcelona i dilluns passarà el reconeixement mèdic, signarà el contracte i serà presentat oficialment. Pròximament us detallarem el programa previst amb motiu de la presentació d’Ousmane Dembélé com a nou jugador del primer equip de futbol.

Després que la direcció esportiva i Ernesto Valverde deixessin ben clar que la prioritat era reforçar l’atac blaugrana, i no pas el mig del camp, Bartomeu i Pep Segura van decidir intentar desbloquejar la situació de Dembélé. El club tenia dues carpetes obertes, la del francès i la de Coutinho, però es va optar per prioritzar la de l’extrem del Borussia tenint en compte que ell és més jove, i ja s’ha posicionat públicament a favor d’un fitxatge que es podria firmar dilluns. Dembélé no ha jugat ni un sol partit amb els homes entrenats per Peter Bosz, i ara mateix està apartat. Dembélé, de 20 anys, ja havia fet saber dijous al seu entorn que l’acord amb el Barça és total, després de setmanes de negociacions en què el club blaugrana no ha aconseguit rebaixar la xifra que demanava l’equip de Dortmund.

Dembélé, que signarà un contracte per a cinc temporades, es convertirà en el jugador més car de la història del Barça. I en espera de saber si aquests dies el PSG fitxa Mbappé, del Mònaco, també seria el segon fitxatge més car de la història del futbol, superat només, esclar, pel de Neymar, per qui el PSG ha pagat 222milions. Fins ara, el fitxatge més car del Barça era el de Luis Suárez, fitxat del Liverpool per 81 milions. Abans s’havien pagat 71 milions al Milan per Ibrahimovic. La xifra final de l’operació Neymar, oficialment fitxat per 57 milions, es va acabar acostant als 100 milions entre clàusules i operacions paral·leles.

Finalment, doncs, el Barça pagarà 105 milions d’euros al Borussia Dortmund, una xifra superior a les primeres ofertes catalanes, però també inferior als 120 milions que el club alemany demanava com a mínim. Les negociacions, però, han acabat tancant unes variables que podrien elevar la xifra total pagada per l’internacional francès als 145 milions, variables que el Barça ha anat negociant una per una amb els alemanys.

L’acord entre les dues parts, que van haver d’acabar la reunió a l’Hotel Meridien de Mònaco per no fer tard al sorteig de la Champions, va ser gairebé total, i aquest divendres s'han tancat detalls finals. Bartomeu, acompanyat pel directiu Javier Bordas; el director general, Òscar Grau, i el director de futbol, Raül Sanllehí, va tenir temps després per trobar-se amb el representant de jugadors Jorge Mendes, i per arribar a una gala on es va fotografiar amb Leo Messi, la primera imatge del jugador i el president junts des de feia setmanes.

El Borussia Dortmund va defensar la seva posició amb contundència, amenaçant de no acceptar les ofertes per Dembélé si no s’arribava a una xifra final superior als 130 milions, cosa que hauria significat tenir el francès a contracor aquesta temporada. La premsa alemanya, però, donava ahir per fet que l’acord es podria fer oficial aquest divendres.

Pendents de Coutinho

Al Barça es respirava optimisme, ja que aquest fitxatge es considera una peça clau. El francès, de fet, ja era a l’agenda blaugrana fa un any, quan s’hauria pogut fitxar per menys de 25 milions, però després de la pèrdua de Neymar “qualsevol negociació s’ha complicat”, es deia des de Mònaco. “Tothom sap que el Barça ha rebut diners i que necessita reforçar aquesta posició, i això no ha ajudat”, es deia per justificar pagar per primer cop en la història del club més de 100 milions d’euros per un jugador.

Un cop es tanqui el fitxatge de Dembélé, un jugador que ja era a la llista de reforços fa mesos, quan el club el volia fitxar a ell, així com a Verratti i Héctor Bellerín, el Barça haurà de decidir com treballar el cas de Coutinho. El brasiler, que segueix sense debutar amb el Liverpool, encara no s’ha posicionat públicament sobre el seu futur. El Liverpool demana unes xifres pel brasiler similars a les que el Borussia Dortmund demana per Dembélé, fet que podria significar gastar els diners rebuts per Neymar en dos futbolistes. Des del Barça se segueix prioritzant l’arribada de Coutinho, i s’utilitza l’oferiment de l’argentí Ángel Di María, que no és una prioritat al Camp Nou, per intentar rebaixar el preu del brasiler.

el Girona

Després d’un estiu convuls i marcat per unes negociacions que s’intuïen inacabables, el Girona hauria de fer oficial en les pròximes hores la venda del seu principal paquet accionarial, que acabarà -a parts iguals- a mans del City Football Group i de Pere Guardiola. L’acord, segellat durant l’estada del conjunt britànic en terres gironines, preveu que els dos nous propietaris es quedin amb un 88,4% aproximat de les accions (un 44,2% cadascun), mentre que l’11,6% restant quedarà en mans dels accionistes minoritaris. La notícia, avançada per Palco23, afegeix que el preu de venda està pactat des de molt abans de l’ascens amb el grup inversor propietat del club fins a aquest moment, TVSE Futbol, que ha invertit prop d’uns set milions d’euros en el club gironí.

De Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa -antics directius de Canal+ França i caps visibles de l’empresa francesa que va aterrar a Girona l’estiu del 2015- no se’n sap res des que van visitar la ciutat per signar l’acord, que és quan van deixar-se veure per únic cop, ja que ni van fer acte de presència en les celebracions del 4 de juny, després que el Girona fregués el cel per la proesa d’una fita inimaginable uns anys enrere. Segons Palco23, Pere Guardiola -que va ser peça clau del procés de compra i és assessor extern del club des d’aleshores, i que dimarts es va deixar veure en el 41è Trofeu Costa Brava que el Girona i el Manchester City van disputar- hi invertiria a títol personal a través de Guirdis Holding, la seva societat amb seu a Malta, i amb la qual controla el 27% de Media Base Sport. Aquest fet desvincula Mediapro i Jaume Roures de l’operació, així com el grup xinès Wuhan Double, que no fa gaire va comprar el 46% de l’empresa catalana.

Encara amb moltes incògnites per resoldre, del que no hi ha dubte és que el primer pas era desencallar un acord que no ha rebut el vistiplau de les federacions pertinents fins a les últimes hores. Fonts consultades per l’ARA asseguren que l’acord està signat des de la setmana passada però no s’ha fet oficial a causa del retard, per part del Consell Superior d’Esports (CSD), a donar-hi el vistiplau. Durant l’estiu les especulacions han sigut constants, fins al punt que es parlava del City Football Group -amb el suport al darrere de societats com Abu Dhabi United Group, China Media Capital i CITIC Capital- com a únic accionista principal. El fet que dos clubs del mateix grup inversor no puguin coincidir en competicions europees segons els tants per cents dels quals s’apropiï la societat esmentada, també ha contribuït a l’hora del repartiment dels percentatges, ja que en l’hipotètic cas que el Girona es classifiqués per jugar a Europa no podria trobar-se amb el Manchester City si el City Football Group -que també controla el Melbourne City, el Yokohama Marinos i el Club Atlético Torque uruguaià, entre d’altres- s’hagués quedat, com a mínim, la meitat de l’accionariat.

La inversió i els plans esportius

Aspectes com quina serà la inversió econòmica que rebrà el club gironí o en quins plans esportius es pensa són dos dels grans interrogants que a hores d’ara sobrevolen l’entorn de Montilivi. Del que ningú dubta, això sí, és que el projecte serà llaminer i molt engrescador, fet que ha revitalitzat una entitat que si no hagués aconseguit el miracle de la permanència durant el 2014 corria un risc molt real de desaparèixer.

L’operació de compra reforça encara més el lligam entre el conjunt britànic i el català, que s’ha vist beneficiat de cinc cessions aquest estiu -Pablo Maffeo, Aleix García, Douglas Luiz, Marlos Moreno i Larry Kayode-. La temporada actual és la tercera consecutiva que augmenta la qualitat de la seva plantilla amb joves emergents que no tenen lloc a la Premier League.

Falta per veure si el Girona, sense patrocinador principal després que Citylift no assumís l’increment del cost que exigeix la Primera Divisió -tot just ahir es va anunciar l’acord de renovació amb el Patronat de Turisme Costa Brava Girona per seguir lluint el seu logotip dues temporades més-, col·loca el nom d’Etihad a les seves samarretes, tal com ja fan els diversos clubs que el Ci

ty Football Group té distribuïts arreu del món

bivac

Durant el mes d’agost ens relaxem a l’hora de vestir-nos i de menjar, però també de dormir, missió impossible quan les temperatures són tan altes. El bivac és una manera de convertir l’hàbit d’estirar-se al llit en una activitat diferent i divertida i, a més, de dormir una mica més fresc. Són molts els que somien tenir un terrat per estirar-s’hi amb qualsevol acomodació sota l’esquena o endinsar-se en els boscos per passar una nit al ras tractant d’atreure les primeres gotes de la rosada. Aquesta pràctica tan antiga, i que només requereix el senzill gest d’estirar-se, és avui en dia tot un embolic normatiu que fa venir son. Per estirar-se en qualsevol indret a dormir, sigui al ras o sigui fent acampada lliure –la normativa no fa distincions–, és necessari tenir diversos permisos.

Des del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat expliquen que qualsevol pernoctació al ras o amb tenda exigeix tres tipus d’autorització: de la propietat del terreny, de l’ajuntament del municipi i de l’òrgan gestor –en cas de ser un espai natural protegit–. És a dir, si algú vol dormir enmig d’un parc natural o en una muntanya, i fer-ho dins de la normativa vigent, haurà de sol·licitar aquests permisos. Malgrat tot, el decret que regula la pernoctació a l’aire lliure dona la competència als ajuntaments en la matèria, de manera que l’acampada lliure ha de ser regulada per cada consistori cas per cas i l’interessat ha de demanar les autoritzacions corresponents. Si, a més, hi ha menors involucrats, encara són més complicades les exigències per tenir concedida aquesta autorització. Com que cada ajuntament determina en quins llocs del municipi i en quines condicions es pot pernoctar a la fresca, no és tan evident on i com un pot posar-se a dormir, cosa que fa que es necessiti molta planificació prèvia per demanar els permisos necessaris. De fet, tota aquesta complicació normativa treu a l’acte de dormir al ras tota l’espontaneïtat que té. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona té una ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència que prohibeix dormir de dia i de nit a les vies i espais públics “llevat d’autoritzacions per a llocs concrets”.

Ni en parcs naturals ni en platges

El mateix succeeix amb els espais naturals protegits, ja que cadascun té la seva normativa i és necessari informar-se prèviament de les condicions de cada indret i demanar els corresponents permisos. A més, aquests entorns són contraris a popularitzar determinades zones per passar-hi la nit al ras, i les autoritzacions es tramiten cas per cas. Pel que fa a les platges, des del departament expliquen que la normativa considera que “es poden trobar altres llocs on pernoctar que no sigui el domini públic marítim o terrestre” i, per tant, no s’empara legalment la pernoctació en cap de les platges catalanes.

Avesat en la matèria, el vicepresident de la Unió Caravanista de Catalunya, Xavier Agustí Viso, detalla que la pernoctació a l’aire lliure “és vàlida només per a muntanyencs i no està a l’abast del públic en general”, i avisa que oficialment només està permesa en càmpings i zones d’acampada. “L’acampada lliure pot tenir perills derivats de la situació de vulnerabilitat a què un s’exposa, com robatoris, molèsties i animals”, explica. Malgrat tot, apunta com a avantatge el fet de gaudir de franc de la natura.

Amb sensació d’aire lliure

Com que resulta força complicat fer un bivac en qualsevol indret, una alternativa és passar la nit en llocs que simulin dormir al ras, tot i que la majoria són espais privats amb preus força elevats, sobretot si ho comparem amb fer un bivac a la natura, que és gratuït. Per exemple, una opció són les Cabanes als Arbres a Sant Hilari Sacalm, que, si bé no tenen una pernoctació al ras, sí que situen el client al bell mig del bosc i ofereixen una total connexió amb la natura. La responsable de l’hotel, Ariane Esteller, destaca que les cabanes no tenen electricitat ni aigua corrent i dormir-hi és com un somni d’infantesa. “Aquesta connexió amb la natura, però, és a través d’un sostre i no a la intempèrie, ja que els adults volem fer realitat somnis però amb unes necessitats bàsiques cobertes, com no passar fred i sentir-nos protegits”, exposa.

• 

Les Cabanes als Arbres de Sant Hilari Sacalm / CABANES ALS ARBRES

Amb vistes als estels però no ben bé al ras, també trobem l’Hotel Mil Estrelles de Cornellà del Terri, que proposa dormir dins unes bombolles integrades a la natura. La seva directora, Núria de Ros, explica que les bombolles permeten una “connexió fantàstica amb la parella sota els elements”. Les cabanes no són descobertes per protegir els clients i alhora permetre’ls gaudir de l’experiència en qualsevol època de l’any. “És aprofitar la part bona de ser a l’aire lliure, però amb comoditat”, explica.

Per als que passen l’agost a Barcelona, les opcions de bivac es redueixen encara més. La primera possibilitat és llogar una terrassa de la mà d’Atiko.co, plataforma a través de la qual, tirant de l’economia col·laborativa, diverses persones lloguen el seu terrat privat. Tot i així, des de la companyia expliquen que els lloguers són diürns, fins a les 23 h, de manera que no s’hi pot passar la nit. Una segona opció pot ser llogar un pis amb un bon terrat a la ciutat per poder tenir l’opció de dormir sota els estels, però no és tan fàcil, ja que des de la plataforma Airbnb expliquen que no hi ha cap filtre per poder escollir només entre allotjaments amb terrat. El propòsit de dormir a la fresca sembla tota una proesa; sempre quedarà, però, l’oferta hotelera o, com a últim recurs, la casa d’un bon amic que ens obri les portes del seu meravellós terrat.

Consells pràctics

Si, malgrat totes les restriccions, s’aconsegueix trobar un lloc on dormir a l’aire lliure, cal tenir en compte alguns suggeriments: arribar a aquest espai abans que se’n vagi el sol, per poder-s’hi instal·lar amb facilitat; triar un lloc pla, allunyat de terrenys susceptibles de ser inundats; allunyar-se de les línies elèctriques d’alta tensió, i tenir a prop un camí alternatiu que permeti l’evacuació en cas d’incendi forestal. En aquesta línia, cal saber que està totalment prohibit encendre foc en terreny forestal. Per gaudir d’una experiència ben rodona, suggerim un pack de supervivència que cal incloure a la motxilla:

• Permís tramitat
• Sac de dormir
• Coixí per evitar contractures derivades de males posicions
• Pijama còmode i llarg
• Una manta auxiliar per si baixa la temperatura
• Un repel·lent antimosquits
• Llanterna
• Petita farmaciola per a possibles situacions
• Prismàtics per veure els estels
• Aigua i menjar
• 
  

Nati Mistral

“Yo vi llorar a Dios / y al preguntar por qué lloraba / me contestó el señor / que por nosotros se apenaba, / porque ya no seguimos / sus santos mandamientos / y nuestros pensamientos / se apartan de su amor”. Amb la seva veu poderosa i una dicció marcada Nati Mistral (1928-2017) versionava 'Yo vi llorar a Dios', convertint-la en una de les cançons estrella del seu repertori, juntament amb 'Guitarra, dímelo tú', 'No soy de aquí' o 'Agua que no has de beber', sovint impregnades de l’esperit conservador i catòlic del franquisme dels anys 50 i 60, que va deixar una empremta no precisament anecdòtica en la cantant i actriu madrilenya.

El 2013, retirada dels escenaris, va recuperar part de la seva popularitat opinant amb contundència sobre Manuela Carmena, recomanant-li que es busqués “un dentista i un perruquer” i opinant, de Pablo Iglesias:“Creieu que 'això' pot ser un president de la nació?”. Poc després, Mistral afirmava:“Sóc molt feixistona. No ho porto escrit a les calces de miracle”. Feia anys que l’artista exhibia amb gràcia o fúria –depèn del dia– el seu caràcter fort. Ahir mateix, en el telegrama de condol que Mariano Rajoy, president del govern espanyol, enviava a la família de la difunta, destacava “l’empremta del seu caràcter” per davant de “la qualitat artística”.

El llarg camí cap a l’Eslava

Nascuda el 13 de desembre del 1928 a Madrid, Natividad Macho Álvarez va estudiar música, cant i declamació al conservatori de la capital espanyola. Només amb 15 anys va guanyar un premi a Radio Madrid cantant un fado, i poc després va ser contractada per la companyia de Lola Flores i Manolo Caracol, on va adoptar el nom artístic de Nati Mistral en homenatge a la poeta xilena Gabriela Mistral, que acabava de guanyar el premi Nobel de Literatura. L’any 1947, poc després de fer 18 anys i de patir un mal tràngol amb Tony LeBlanc, que la va deixar plantada poc abans de casar-se, Artur Kaps i Franz Johan li van proposar fer una gira per Europa amb la seva coneguda companyia Los Vieneses, on va actuar durant cinc anys al costat de la titellaire Herta Frankel.

De tornada a Madrid es va convertir en una de les pioneres de la revista musical, gènere teatral en el qual es va estrenar el 1957 amb 'Te espero en el Eslava', sota la direcció de Luis Escobar, amb qui faria equip més endavant amb 'Ven y ven al Eslava', 'La bella de Texas' i 'La perrichola'. Va protagonitzar també la primera versió d’'El hombre de la Mancha' feta a Madrid, en un muntatge dirigit per José Osuna el 1966. En aquells moments, la popularitat de Mistral era notòria: a més de despuntar en la revista musical, havia participat en diverses pel·lícules –com ara 'Currito de la Cruz' (1949) i 'Mi Buenos Aires querido' (1961)–, havia gravat una gran quantitat de cuplés i s’havia estrenat també com a actriu dramàtica en obres com 'Divinas palabras' (1961). Al llarg de la seva extensa trajectòria, que es va allargar fins a finals de la dècada passada, Mistral va participar en muntatges de 'Fortunata y Jacinta' (1969), 'Medea' (1970), 'Bodas de sangre' (1978) i 'Los padres terribles' (1983). Va treballar sovint a Mèxic i a Buenos Aires, ciutat on va tenir durant anys el seu propi teatre, l’Avenida, juntament amb l’actor Alberto Closas.

Entre els nombrosos premis que va guanyar destaquen el de l’Associació de Crítics de Nova York el 1970, el Nacional de Teatre el 1997 i la Medalla d’Or de les Belles Arts el 2007.

speechwriter

Mítings, intervencions parlamentàries, inauguracions, actes de partit... Les ocasions en les quals els polítics han de parlar en públic són molt diverses, però en totes hi ha un denominador comú: el discurs. Com s’ideen, però, els discursos polítics? ¿Els han escrit els mateixos consellers, portaveus o líders dels partits que els pronuncien? No sempre. Des dels temps del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt (en el càrrec entre 1933 i 1945) hi ha persones encarregades de redactar intervencions polítiques: els speechwriters. Theodore Sorensen escrivia per a Kennedy, Jon Favreau per a Obama i Fernando Ónega és qui va idear el famós “ Puedo prometer i prometo ” d’Adolfo Suárez. A Catalunya, Jaume Badia escrivia els parlaments de Pasqual Maragall. Avui molts polítics tenen assessors que els preparen els discursos.

És el cas de Roger Rosich. Adjunt al cap de gabinet de la conselleria de Territori i Sostenibilitat des de fa poc més d’un any, una de les seves principals tasques és redactar els discursos de Josep Rull. Aquest procés el repeteix una mitjana de dos cops al dia, tot i que admet que quan hi ha “puntes d’activitat” pot arribar a escriure quatre o cinc intervencions en una jornada: des de la defensa d’una llei a la salutació en un dinar amb empresaris o un pregó de festa major. Els textos, que poden tenir poques línies o arribar a ocupar més de deu pàgines, estan més o menys elaborats en funció de cada cas. “De vegades li faig una simple llista amb les idees principals”, diu Rosich.

L’agenda ajustada del conseller fa que sovint arribi a un acte amb poc temps i vegi el seu discurs “per primera vegada”. “El que llavors fa habitualment és llegir-s’ho, subratllar i marcar les idees principals, que sovint jo ja li poso en negreta. Un parell de lectures i endavant”, explica Rosich. En el cas d’intervencions parlamentàries o actes rellevants, però, Rull demana al seu equip que li facin un forat a l’agenda per estudiar-se el text amb temps.

La redacció tendeix a ser coral

Tancar-se al despatx per repassar el discurs és, precisament, el que sempre intenta fer el primer secretari del PSC, Miquel Iceta. El seu cap de gabinet des de fa anys, Paco Aranda, és qui normalment li prepara “el primer esborrany”. “El Miquel em diu que soc com l’encebador d’un fluorescent. Vol que li doni llum, idees, perquè després ell les desenvolupi amb el seu estil i prosa particular”, explica. A diferència del cas d’un conseller, Iceta potser ha de fer dos o tres discursos a la setmana, ja sigui al Parlament, en una visita pel territori o en un acte amb la militància. I la base de tots porta la firma del seu cap de gabinet, que en alguna ocasió també esbossa fins i tot articles que el líder socialista publica als mitjans de comunicació.

Ja sigui un article o un discurs, però, ¿com s’elabora el contingut? En el cas de Rosich, el primer que fa és recopilar informació sobre el tema del qual ha de parlar Rull. Un procés que passa per demanar informes a les diferents àrees del departament de Territori i Sostenibilitat o contactar amb els seus interlocutors als organismes públics vinculats a la conselleria, com són l’Agència Catalana de l’Aigua o l’Agència de Residus de Catalunya: “Puc demanar com farem una estació de ferrocarrils o en quina situació està una depuradora”. Aranda, en canvi, es reuneix amb diputats del PSC o membres de l’executiva del partit encarregats de l’àrea que correspongui: “Quan es tracta de les preguntes que es fan al president de la Generalitat al Parlament, parlo amb l’Eva Granados, el Ferran Pedret o l’Alícia Romero. I de temes europeus, per exemple, amb el Javi López”. Al final, coincideixen Aranda i Rosich, la feina dels speechwriters tendeix a ser coral.

Els dos assessors deixen clar, a més, que el que escriuen sovint és simplement un “guió” o un “coixí”. “Al conseller li serveix de referència. Hi ha casos en què ho aprofita al 100% i d’altres que no el fa servir gens. I mai ho llegeix tot”, assegura Rosich, que admet certa satisfacció quan Rull segueix el discurs que li ha preparat i funciona: “És com veure una representació teatral que has escrit”. El cap de gabinet d’Iceta, per la seva banda, destaca que molts cops l’objectiu de la seva feina passa en gran mesura per recopilar xifres i dades rigoroses que il·lustrin el discurs del primer secretari. Recorda, a més, que Iceta ha escrit molts discursos en el passat per a altres dirigents socialistes. “És un dels grans escriptors del partit”, diu, i assegura que els seus millors discursos “són seus al 90%”. Els famosos “Allibera’ns, Pedro” o “ Go Hilary, go ” d’Iceta són de collita pròpia, assegura Aranda, que destaca la “capacitat d’improvisació” del líder del PSC. “Per ser creïble, un polític ha de fer servir les seves paraules. Si no, és molt irreal”, afegeix.

“Nosaltres fem la partitura”

Un dels polítics catalans amb intervencions més famoses -i virals a les xarxes-és el diputat d’ERC al Congrés Gabriel Rufíán, que es prepara ell mateix els discursos. “Rufián és Rufián a Twitter, a Sálvame o al Congrés. [...] Nosaltres coneixem els seus discursos abans per fer-li observacions, però gairebé tot acaba sent el que ell havia pensat”, explica el director de comunicació dels republicans, Carles Foguet. En el partit que presideix Oriol Junqueras, de fet, no hi ha cap speechwriter, explica Foguet, que també és professor d’oratòria i discurs polític a la UPF. El seu equip, però, ha elaborat amb els responsables d’acció política del partit una “guia per a qualsevol impacte informatiu”. Es tracta d’un document que dona “pautes i un relat compartit” a tots els càrrecs i representants públics del partit, excepte els que són membres del Govern, que tenen assessors propis.

Foguet insisteix que no és més que una base a partir de la qual cadascú s’ha de fer el seu discurs. “No es tracta de repetir les mateixes paraules cada cop, sinó que tothom repeteixi un mateix missatge durant el màxim de temps possible”, diu. I afegeix: “Si el partit fos una orquestra, nosaltres fem la partitura, però després hi haurà quaranta violins, uns tambors i uns solistes”. El relat compartit, en tot cas, serveix tant per a cares més visibles del partit com per a qualsevol diputat, alcalde o regidor d’ERC, i està pensat per aplicar no només en discursos, sinó també en rodes de premsa o fins i tot entrevistes als mitjans. “És una xarxa de seguretat”, afirma Foguet, i destaca que, més enllà del missatge, el més important en un discurs és el to, l’accent i l’adaptació de les paraules de cada polític en cada lloc i moment determinat. Uns factors que, a diferència de les paraules, no pot escriure ningú.

embaras

Sense saber que estava embarassada, una nena de 10 anys va donar a llum ahir en una població del nord de l’Índia. La menor havia sigut violada en diverses ocasions pel seu oncle, però no va ser fins a mitjans de juliol que els seus pares van adonar-se del seu estat. Van assabentar-se’n quan van portar la seva filla a l’hospital perquè es queixava de mal de panxa. Tot i així, no van arribar a explicar-li la veritat per evitar-li el trauma, sinó que van dir-li que tenia una pedra molt gran a l’estómac per intentar justificar el bony més que evident en la seva panxa.

La menor de 10 anys va donar a llum una nena, concretament a la localitat de Chandigarh. Va fer-ho per cesària, però sense ser conscient que estava embarassada i que havia sigut ingressada per parir. Tot i que mare i filla estaven en bon estat, el nadó va entrar a la unitat de cures intensives per a nounats perquè va néixer prematurament -a les 35 setmanes- i pesava només 2,5 quilograms. El doctor que la va atendre, Dasari Harish, va explicar que “tot apuntava que la nena evolucionaria favorablement perquè el seu estat de salut era bo”. Després del part, els pares de seguida van dir que no volien tenir res a veure amb el nadó. De fet, ja havien intentat aturar l’embaràs, però van arribar massa tard.

La legislació índia prohibeix l’avortament un cop superades les vint setmanes de gestació, amb l’única excepció que els metges certifiquin que la vida de la mare està en perill. Els pares van acudir a l’hospital amb la seva filla perquè pogués avortar, però els metges van indicar que era “massa arriscat” perquè l’embaràs estava massa avançat. Aquesta decisió va ser ratificada per un tribunal de la localitat de Chandigarh. Més tard, fa tot just tres setmanes, el Tribunal Suprem de l’Índia també va refusar el pla d’avortament al·legant els mateixos motius. En aquell moment, la nena estava entre les setmanes 32 i 33 de l’embaràs.

Abusos massius

El comitè de benestar infantil del país asiàtic es farà càrrec de la filla de la nena de 10 anys mentre no s’aprovi l’inici d’un procés d’adopció per trobar-li una nova família. Mentrestant, ella es quedarà deu dies a l’hospital per recuperar-se. De fet, segons fonts oficials de l’Índia, es tractaria de la nena més petita que ha donat mai a llum, però no és un cas aïllat. En els últims anys els tribunals de l’Índia han rebut multitud de peticions de nenes embarassades per avortar passades les vint setmanes de gestació. La majoria han sigut de menors que han patit violacions, com aquesta nena de 10 anys, que va patir abusos sexuals d’un oncle que ja ha sigut arrestat. El problema és que les nenes no són conscients que s’han quedat embarassades i s’adonen massa tard del seu estat. De tota manera, el mes de maig passat un tribunal de l’Índia va permetre a una nena de 10 anys que avortés just a la vintena setmana de gestació. Precisament, la menor havia sigut violada pel seu padrastre.

Les dades dels abusos a l’Índia són realment alarmants. L’any 2015 van ser violades més de 10.000 menors. Cada tretze hores una nena de menys de 10 anys pateix abusos sexuals al país asiàtic i, en el cas de les nenes d’entre 10 i 16 anys, succeeix cada dues hores i trenta-cinc minuts. A més, de les dones que viuen actualment a l’Índia, 240 milions s’han casat abans de fer els 18 anys. Les organitzacions defensores dels drets humans alerten que les xifres podrien ser molt més elevades, ja que la majoria de víctimes decideixen no denunciar per por a les possibles represàlies