el libre catala

Amb una facturació de 238,65 milions d’euros el 2016, el llibre en català continua retallant distància respecte les dades d’abans de la crisi –vuit anys enrere les vendes anuals estaven valorades en 255,56 milions–. “És una bona notícia per diverses raons –explicava ahir Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana–. En primer lloc, perquè creixem un 3,6% respecte l’any anterior, i aquest creixement es dóna per tercer any consecutiu. En segon lloc, el llibre en català ha crescut sense que augmenti el número de títols publicats: això vol dir que venem més i millor el que publiquem. A#més, dels 11.343 títols editats el 2016, 1.800 corresponen a traduccions d’altres llengües al català”. Si es posa en context la xifra en relació a les vendes totals de Catalunya –que representen 491,2 milions d’euros–, el percentatge que es correspon al català és del 45,5%. “Així i tot, si hi descomptem el llibre de text, el percentatge baixa fins al 25,4%, una xifra que s’acosta al percentatge de lectors habituals en la nostra llengua, que segons l’últim estudi d’hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya és del 27,4%”.

Montse Ayats va aprofitar per recordar que la xifra de traduccions podria créixer l’any que ve tenint en compte un nou ajut de la Institució de les Lletres Catalanes, dotat amb 300.000 euros. Així mateix, el Servei d’Adquisició Bibliotecària de la Generalitat destinarà també un milió d’euros extra a la compra de fons. “El 31% de traduccions que s’han fet el 2016 al català han estat des de l’anglès –va dir–. Les traduccions castellanes representen el 20%, les franceses el 15% i les italianes el 10%. La resta de llengües se situen per sota del 5%”. L’any passat es van traduir llibres al català de fins a 39 llengües diferents. “Una de les assignatures pendents, i ja hi estem treballant, és posar a disposició dels lectors més títols de no ficció –va comentar–. També volem que creixin els títols publicats en còmic i en ciència-ficció i fantasia, que en català ara per ara són testimonials”.

OBJECTIU: BATRE UN NOU RÈCORD

Des del 8 i fins al 17 de setembre, la 35a edició de la Setmana del Llibre en Català s’instal·la una vegada més a l’avinguda de la Catedral de Barcelona. “L’any passat vam dir que era la més gran de la història. Aquesta la supera –anunciava Joan Sala, president de la cita anual i editor de Comanegra–. És la més internacional de la història, amb la presència d’autors com Paul Auster, que és el nostre convidat especial d’enguany, el poeta italià Nanni Balestrini i l’assagista Mary Beard, però també hi ha més de 270 activitats on hi participen autors catalans, que són els grans protagonistes de La Setmana, s’hi presenten més de 200 novetats editorials i hi haurà 163 expositors en 62 mòduls”. A més, tal com va explicar Ilya Pérdigo, vicepresident de La Setmana i editor d’Alrevés, “aquest 2017 s’ha fet un esforç per mirar cap a l’exportació de drets de la literatura catalana”, i en aquest sentit és ressenyable “la visita de 16 editors estrangers de literatura per a adults, però també especialitzats en infantil i juvenil”. “Fer una fira no es basa només en la compra i venda de llibres, en aquesta ocasió la col·laboració amb l’Institut Ramon Llull ha estat crucial –va afegir–. Els editors estrangers tenen més de 350 reunions programades amb agències i editorials”. Pérdigo va recordar que La Setmana “avança cap a un saló del llibre”, i de cara a l’any que ve la voluntat és “tenir un país convidat”.

Joan Sala va apel·lar a l’èxit de la Setmana de l’any passat per demostrar que encara pot créixer. “Es van facturar un total de 354.000 euros, un increment del 16,6% respecte el 2015, any en què ja s’havia aconseguit un rècord de vendes, amb un valor de 304.000 euros –va dir–. Dels 22.300 exemplars que es van vendre el 2016, un 45% es corresponia a llibre de fons i el 55% restant a novetats”. La diversitat de títols presents a La Setmana continua sent ressenyable, i la resposta dels lectors indica que cal seguir lluint la feina feta al costat de les publicacions més immediates.

CINC 'HITS' DE LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

Paul Auster

Presentarà '4 3 2 1', una novel·la de gairebé 1.000 pàgines, amb Antoni Bassas (9 de setembre, 12 h)

Carson McCullers

Lectura d’homenatge a Carson McCullers amb motiu dels cent anys del seu naixement (12 de setembre, 19.30 h)

Jaume Cabré

El 21è premi Trajectòria repassarà la seva obra, que inclou grans èxits com 'Jo confesso' (14 de setembre, 19.30 h)

Nanni Balestrini

Tigre de Paper publica un dels grans noms de l’avantguarda italiana. Parlarà de 'Carbonia' amb Anna Guitart (16 de setembre, 20 h)

Joaquim Carbó

Males Herbes reedita 'Els orangutans' (16 de setembre, 20 h)

amazon

Amazon estrenarà aquesta tardor un altre centre logístic a Catalunya. La companyia nord-americana obrirà un magatzem de 30.000 metres quadrats a Martorelles, la seva cinquena inversió a Catalunya, comptant el centre de suport per a pimes de Barcelona que va anunciar a principis del mes passat, que implicarà la creació de 500 nous llocs de treball fins al 2019. El centre logístic de Martorelles es tracta d'un edifici ja existent que el gegant del comerç electrònic està adaptant i crearà 650 llocs de treball en els propers tres anys.

A diferència d'altres instal·lacions com el centre de Castellbisbal, dedicat al servei de supermercat Amazon Pantry, aquest nou magatzem no tindrà una especialització concreta, sinó que serà més genèric, amb productes de tot tipus, com el que la companyia està construint al Prat de Llobregat. De fet, el centre de Martorelles començarà a operar a la tardor amb una plantilla d'unes 200 persones i arribarà en paral·lel amb l'obertura del Prat, que començarà a enviar paquets el proper 4 d'octubre. El procés de contractació de treballadors per als diferents perfils que necessita el nou centre arrencarà en els propers mesos.

Segons Amazon, aquesta nova inversió els permetrà donar resposta a "la demanda creixent" a les seves webs europees i incrementar la selecció de productes dels seus magatzems. Pel que fa a la ubicació, la companyia ha triat Martorelles perquè aquesta ciutat del Vallès Oriental està situada a prop d'emplaçaments clau del sud d'Europa i té fàcil accés a "un capital humà excel·lent". "El centre de Martorelles donarà suport a l’expansió internacional de cada vegada més empreses, moltes de les quals petits negocis locals, que venen els seus productes a través d'Amazon”, ha assegurat el director d'operacions d'Amazon per a Espanya i Itàlia, Fred Pattje. El magatzem s'integrarà a la xarxa logística europea d'Amazon, que compta amb 31 centres en set països.

Per la seva banda, l'alcalde de Martorelles, Marc Candela, ha celebrat que el nou centre logístic retornarà el parc empresarial de Can Roca, on s'instal·larà Amazon, a "percentatge de màxima ocupació, equivalent a l’assolit abans de la crisis econòmica". El conseller d'Empresa i Coneixement de la Generalitat, Jordi Baiget, també ha valorat l'anunci i ha afirmat que "consolida l’aposta d’Amazon per Catalunya com a 'hub' estratègic en el sector de la logística a Europa". En aquest sentit, ha destacat que la companyia hagi escollit Catalunya com a "seu preferent" per a les seves inversions al sud d'Europa i el Mediterrani. A més, Baiget ha descartat l'argument de la fuga d'inversions i ha assegurat que el nou magatzem demostra la capacitat d'atracció de projectes estrangers de Catalunya.

Emprenem: Amazon ho vol totEntre tots els centres d'Amazon a Catalunya, la multinacional amb seu a Seattle tindrà 2.500 treballadors a la comunitat, fora de temporades com el Nadal, quan es contracten més treballadors eventuals. L'empresa ha invertit més de 200 milions d’euros en el magatzem de 63.000 metres quadrats del Prat, que donarà feina a 1.500 persones en els pròxims tres d'anys. A més, Amazon també compta un centre logístic per als lliuraments ultraràpids del servei Prime Now a Barcelona. Fora de Catalunya, la companyia té un altre magatzem per a Prime Now a Madrid i un centre logístic similar al del Prat a San Fernando de Henares, la primera inversió logística d'Amazon a Espanya.

Adéu a Amazon BuyVip

D'altra banda, la companyia també ha confirmat el tancament del portal de compres 'outlet' espanyol BuyVip, que passarà a estar integrat a Amazon. El negoci va deixar de ser rendible i la web no admetrà més comandes a partir del proper 31 de maig. La multinacional va comprar aquesta empresa el 2010 per 70 milions d'euros, i set anys després d'aquesta operació, la plantilla de BuyVip, d'uns cinquanta treballadors, s'integrarà a altres departaments d'Amazon. A banda d'Espanya, l'empresa madrilenya també operava a Itàlia i Alemanya i ho va arribar a fer a Holanda, Portugal i Polònia.

De fet, el setembre del 2012 la companyia fundada per Gustavo García Brusilovsky i José Luis Vallejo ja va passar a dir-se Amazon BuyVip i s'hi podia accedir amb el mateix compte de correu electrònic que a Amazon. No obstant, l'empresa perdi pes respecte als seus competidors estrangers i  fonts de la multinacional han assegurat a Europa Press que "malgrat els esforços, aquest negoci segueix sense ser rendible".

reptesdel nou curs

Amb normalitat, però indubtablement sacsejat per l’impacte dels atemptats del 17 i 18 d’agost a Barcelona i Cambrils. El nou curs escolar -que començarà el 12 de setembre- s’obrirà marcat per les preguntes i les inquietuds dels alumnes sobre els atacs. Un dels reptes dels docents -que rebran material d’ajuda del departament d’Ensenyament- serà vetllar perquè no es generin bretxes entre alumnes i perquè es mantingui la inclusió característica de l’escola catalana. “L’escola fa una tasca ingent d’integració social”, va defensar la consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, en la roda de premsa d’inici de curs de divendres, en què es va reivindicar la necessitat de treballar la diversitat cultural a les aules. Precisament, per al professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) Enric Prats, un dels principals reptes del nou curs és que “tothom se senti acollit, identificat i reconegut des de la seva identitat”. “L’escola ha de recollir totes les sensibilitats des del primer dia de curs, fins i tot des de l’entrevista amb els pares abans de començar les classes”, insisteix.

En un altre ordre d’importància, el curs que comença també es veurà marcat per la innovació. I, precisament, una de les reivindicacions dels experts és que l’escola innovadora ha de ser referent en inclusió. En els últims anys, l’escola innovadora s’ha convertit en la més desitjada del ball i sovint s’ha vist aclaparada per la demanda. Una mostra d’això és que totes les escoles públiques de nova creació de Barcelona aquest curs -un fet impensable fa 10 anys- seran innovadores. “L’escola innovadora és una oportunitat magnífica per a la diversitat: es tracta d’una escola per a tothom”, insisteix Prats.

Però, exactament, què és una escola innovadora? A través d’aquest dossier i amb l’opinió dels experts farem una guia sobre les qüestions principals que els pares es pregunten durant les jornades de portes obertes de les escoles. Què és treballar per projectes? Totes les escoles innovadores treballen sense deures ni exàmens? Els nens deixaran d’utilitzar la memòria? Quin paper hi tenen les emocions? Què són les competències?

La realitat és que no hi ha una fórmula màgica que segueixin tots els centres, sinó que cada escola marca el seu propi camí. No obstant això, tota escola que s’anomeni innovadora segueix els set principis de l’aprenentatge que marca l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). Entre d’altres, es reivindica que l’alumnat és el centre de l’aprenentatge, que les emocions formen part integral de l’aprenentatge i que s’han de tenir en compte les diferències individuals.

DEURES

Tot i que no hi ha una recepta que totes segueixin per igual, és cert que la majoria d’escoles innovadores han eliminat o modificat els deures tradicionals. “La jornada escolar ha de tenir inici i final dins el centre. Les activitats que es facin fora poden tenir finalitats educatives, però no han de servir per acabar les tasques que no s’han pogut fer a classe per falta de temps”, considera la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Francina Martí, que es posiciona en contra dels deures. Un exemple dels deures que posen les escoles innovadores podria ser escoltar música, preguntar als avis per l’arbre genealògic familiar i llegir un llibre. Al seu torn, el pedagog Gregorio Luri creu que fer “bons deures és important” perquè cal viure amb “un estímul intel·lectual permanent”. “Estic a favor dels bons deures, dels que no són molt mecànics”, apunta.

INCLUSIÓ

Si en alguna cosa coincideixen tots els experts és que l’escola innovadora ha de ser inclusiva. Tot i que hi ha veus que denuncien que algunes escoles prioritzen la qualitat respecte de l’equitat, els experts recorden que “un bon centre sempre ha de ser inclusiu amb tots els alumnes”. “La innovació serveix per millorar el sistema i és evident que una de les necessitats de l’escola és arribar a tothom”, expressa la directora de l’institut de Sils, Iolanda Arboleas, que afegeix que un dels dèficits del sistema és que “molts alumnes no aconsegueixen prosperar”. “Un dels eixos principals de l’escola innovadora és la didàctica del grup heterogeni i de respecte a la diversitat”, defensa Arboleas, que assegura que al seu institut sempre treballen “per tractar les diferències individuals sense perdre l’equitat”.

LLIBRES DE TEXT

L’escola innovadora s’ha replantejat l’ús del llibre de text. Si bé tradicionalment a l’escola s’ha utilitzat el llibre de text pràcticament en totes les assignatures, l’escola innovadora n’ha reduït molt l’ús i, fins i tot, en molts casos ha deixat d’utilitzar-lo. “L’objecte d’estudi de l’escola ha de ser la realitat, i el llibre de text és un mal substitut de la realitat”, considera el director d’Escola Nova 21, Eduard Vallory. En aquest sentit, creu que el llibre no és “dolent” en si mateix, però opina que està dissenyat per a un tipus d’aprenentatge que ha quedat “obsolet”. El pedagog Gregorio Luri considera que no s’ha de tenir “fòbia” al llibre de text i creu que és un recurs “important”, però no “exclusiu”. “Es tracta d’una unitat formal que ordena el contingut, però que sovint cal complementar amb més materials”, afegeix Luri.

EXÀMENS

Un dels canvis que als pares més els costa d’acceptar és que les escoles innovadores eliminin, redueixin o modifiquin els exàmens tradicionals. “Els exàmens no són una cosa negativa, són una eina més, fins i tot poden ser positius. El problema és quan la finalitat de l’aprenentatge consisteix a superar un examen i no al revés”, apunta el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, que considera que el problema és “substituir l’avaluació per l’examen”. En aquest sentit, critica que sovint hi ha exàmens “reduccionistes que no valoren el global de l’aprenentatge”. Per al director de la Fundació Jaume Bofill no és rellevant si a l’escola es fan exàmens o no, sinó que, si se’n fan, siguin “de forma contínua amb finalitat formativa”. “Es tracta que sigui una eina de feedback per a l’alumne, que li permeti millorar i que no serveixi per classificar-lo”. Palacín recorda que les escoles innovadores introdueixen l’autoavaluació, l’avaluació entre alumnes, i que utilitzen diferents eines per avaluar.

PROJECTES

“L’objectiu directe dels projectes és que els alumnes elaborin alguna cosa -un text, una simulació, una anàlisi de cas, etc.- i que, a partir de l’elaboració, aprenguin a llegir, calcular i entendre”, explica el director de l’Institut de Recursos i Investigació per a la Formació (IRIF), Antoni Zabala. Per exemple, cursos tan diferenciats com P4 i 4t d’ESO podrien fer un projecte sobre el bosc, però en traurien competències i coneixements molt diferenciats. En aquest sentit, Zabala explica que l’objecte d’estudi de la realitat que interessa a l’alumne el portarà a donar resposta a altres problemes que l’inquieten. Per a la directora de l’Escola dels Encants, Agnès Barba, els projectes fan que cada alumne “sigui protagonista” i, alhora, que “es potencïi el treball en equip”.

MEMORITZACIÓ

La memorització perd protagonisme en l’escola innovadora. “La memòria és una competència molt útil, però no és la base de l’aprenentatge”, expressa la directora de l’Escola Virolai, Coral Regí, que afegeix que es tracta d’una competència més “que ajuda a aprendre”. En aquest sentit, Regí apunta que abans l’aprenentatge es basava en la memòria perquè es tractava de “repetir el que deia el professor”. “Fins fa poc, semblava que els alumnes amb bona memòria fossin els més ben preparats: ara ja no”, insisteix. Per al pedagog Gregorio Luri, en canvi, la memòria és “essencial”. “La memòria és molt activa i s’ha de treballar al màxim”, apunta Luri. Per exemple, diu que saber-se tots els rius d’Europa “no és tan important”, però sí que ho és saber “contextualitzar un mapa”. “És una gimnàstica mental de primer ordre”, apunta.

L’ALUMNE AL CENTRE

La base de l’educació innovadora és que l’alumne se situa al centre de l’aprenentatge. Si bé sobre altres temes hi ha varietat d’opinions -deures o exàmens, per exemple-, tota escola innovadora ha de situar l’alumne al centre de l’aprenentatge. En un sistema innovador, en lloc d’haver-hi la figura central del mestre que imparteix la classe, la classe hauria de girar al voltant de les inquietuds dels alumnes. Això vol dir que l’organització dels espais, el temps i l’agrupació de les classes es fa depenent de com l’alumne aprèn, i no al revés. “Que l’alumne estigui al centre de l’aprenentage no té a veure amb la voluntat, ni es tracta d’un judici moral, sinó que té a veure amb la manera com planifiques els horaris i els espais”, apunta el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín.

EMOCIONS

Segons l’OCDE, les emocions “són la porta d’entrada principal de l’aprenentatge”. “Hem d’aconseguir que l’alumne tingui una actitud favorable a l’aprenentatge i això només s’aconsegueix amb un entorn afectiu”, expressa el director de l’Institut de Recursos i Investigació per a la Formació (IRIF), Antoni Zabala, que considera que a l’escola “s’ha de poder encoratjar i animar”. Per a Zabala, “les repressions i els càstigs creen una relació negativa”. A més, la directora de l’Escola dels Encants, Agnès Barba, creu que “en un moment com l’actual, treballar les emocions és una necessitat total del grup”. “Les emocions les podem educar i podem aprendre que siguin positives”, explica Barba, que afegeix que quan una persona “és feliç i està bé amb l’entorn, té la ment oberta a aprendre”. “A un nen que pateix li costa molt aprendre”, insisteix.

DISPOSICIÓ DE LES AULES

Una de les característiques de l’escola innovadora és que la distribució de les aules canvia totalment. L’aula ja no està formada per 25 pupitres mirant la pissarra, sinó que hi ha diversitat de mobles i d’espais. “S’ha de notar que el centre de l’aprenentatge és l’alumne i no el professor”, apunta la directora de l’Escola Virolai, Coral Regí, que considera que “no té cap sentit” que els alumnes sempre estiguin asseguts al pupitre mirant el professor. Per a Regí, el mobiliari de les aules ha de ser “intercanviable” i ha de permetre que l’alumne “estigui actiu i pugui experimentar”. “Les aules han de ser espais oberts amb capacitat de transformar-se”, insisteix la directora de l’Escola Virolai.

IDIOMES

Una de les mancances del sistema educatiu és l’aprenentatge de llengües estrangeres. “Cal prendre-se’l seriosament i de manera professional”, expressa el pedagog Gregorio Luri, que afegeix que “no pot ser que els alumnes entrin a l’escola amb tres anys i acabin sense tenir domini de l’anglès”. Per a la directora de l’Escola Virolai, Coral Regí, la llengua estrangera “ha de tenir molts moments d’aprenentatge”. “Potser no és necessari fer més classes d’anglès, sinó impartir classes d’altres matèries en anglès”, insisteix Regí, que creu que els alumnes “han de tenir molts moments de contacte amb les llengües”. No obstant això, Regí reivindica que per implantar aquest model “es necessita professorat molt preparat”.

TREBALL PER COMPETÈNCIES

Una de les màximes de l’educació innovadora és l’aprenentatge competencial, en el qual s’aposta perquè l’alumne adquireixi habilitats i aprengui a resoldre reptes. “L’important no és el coneixement en si, sinó què en sé fer”, expressa el director de l’Institut de Recursos i Investigació per a la Formació (IRIF), Antoni Zabala, que afegeix que el que necessita la societat “no són saberuts, sinó persones que sàpiguen aplicar el coneixement”. En aquest sentit, assegura que “no es necessiten enciclopedistes, sinó persones que sàpiguen aplicar l’enciclopèdia”. Per a Zabala, la competència és “la capacitat d’allò que disposem que ens permet donar respostes a problemes de la vida”. Actualment, el currículum està integrat per competències i, per primera vegada, a primària s’ha avaluat seguint aquest sistema. El curs que ve també s’avaluarà per competències a secundària.

BARREJA D’EDATS

Barrejar els alumnes d’edats diferents és una imatge que tradicionalment s’ha associat a les escoles rurals. No obstant això, des de fa uns anys moltes escoles urbanes innovadores han recuperat la manera de funcionar de les escoles de poble i l’han adaptat al seu projecte de centre. Si bé no totes barregen els alumnes en totes les hores, la majoria ho fan en alguna franja horària de la setmana. “Barrejar les edats permet respectar els ritmes dels infants”, expressa la directora de l’Escola dels Encants, Agnès Barba, que assegura que d’aquesta manera “cap alumne té la percepció que és el més lent o el més ràpid de la classe de forma permanent”. “Hi haurà moments que ho seran, però d’altres, no”, apunta. A més, assegura que d’aquesta manera “podran experimentar què implica tenir el rol de ser el gran, el mitjà o el petit”.

MENJAR

“Una seqüència pedagògica integral ha de preveure tots els moments d’activitat, esbarjo, descans i necessitats bàsiques, incloent-hi la nutrició”, explica el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats. En aquest sentit, assegura que “cal donar coherència pedagògica al temps de nutrició, amb les rutines i el tipus de menjar més adequat al projecte pedagògic”. Les escoles -tant les innovadores com les tradicionals- estan vetllant perquè el menjar sigui cada vegada més ecològic.

IMPLICACIÓ DELS PARES

L’educació innovadora requereix més implicació de les famílies. “La implicació de l’AMPA és imprescindible, perquè la innovació és un procés global i obert que afecta tothom”, apunta el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats. A més, considera que “com a procés obert i imprevisible, és important la complicitat de tots els agents perquè hi pot haver moments difícils que cal saber resoldre conjuntament”. Així, com explica el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, els pares no participen només en les jornades de portes obertes, sinó que hi ha una comunicació més “freqüent i fluida” amb el professor. A més, fins i tot en alguns centres els pares participen en algunes classes com a voluntaris.

AMBIENTS

Una de les frases que més deuen haver sentit els pares durant les jornades de portes obertes és “treballar per ambients”. Segons el director de l’IRIF, Antoni Zabala, es tracta de trobar un espai al voltant d’una temàtica determinada que ofereixi estímuls que l’alumne pugui manipular, així com “elaborar de manera col·lectiva i lliure”. Les escoles trien els ambients segons el que s’adapti més al seu projecte. Per a la directora de l’Escola dels Encants, Agnès Barba, es tracta “d’oferir als nens la possibilitat de construir la seva manera d’aprendre a partir de diferents espais, amb un clima ambiental i físic que propicia el treball cap a uns determinats aprenentatges”. “Els ambients tenen una mica de laboratori, de sala d’exposició, de museu, però sobretot d’espais vius”, conclou Barba.

PISSARRA

L’escola innovadora canvia la disposició de les aules i sovint, també, l’ús de la pissarra. “Ja no és un espai propietat del professor, sinó que la pissarra és un espai per compartir idees”, apunta la directora de l’Escola Virolai, Coral Regí, que creu que és “una eina molt útil per treballar en grup”. Més enllà de l’ús de la pissarra electrònica -que la majoria d’experts consideren que no és necessari-, Regí creu que l’ideal serien els espais “pluripissarres”. Això vol dir espais en què es pogués escriure als vidres i a les parets”. Per al pedagog Gregorio Luri, la pissarra “és un instrument més que resol problemes de comunicació immediata”. “Hem de ser intel·ligents per utilitzar-los tots, sense sacralitzar-ne ni demonitzar-ne cap”, apunta Luri, que creu que cal utilitzar “el que funcioni millor per a cada projecte”. “Sigui Vileda o del format que sigui”, insisteix.

PROJECTE DE CENTRE

Tot i que l’educació innovadora té unes línies mestres comunes, cada escola aplica un model propi, basat en el seu projecte de centre. Com defineix la directora de l’institut de Sils, Iolanda Arboleas, el projecte de centre defineix les “grans línies d’actuació”. “El projecte de centre ha de tenir uns eixos que estiguin ben fonamentats i que tot l’equip es cregui de veritat”, apunta Arboleas, que afegeix que els eixos “han de ser pocs i ben treballats perquè tothom hi remi a favor”. En aquest sentit, assegura que un projecte de centre “s’ha de fer d’acord amb la legislació vigent”, però afegeix que “sempre s’ha de contextualitzar en el seu entorn”. “Això fa que es doni èmfasi a uns aspectes o a uns altres”, apunta . No obstant això, per a Arboleas, en qualsevol projecte de centre hauria d’haver-hi un eix comú que tota escola i institut complís: la inclusió.

CONTRACTACIÓ DE DOCENTS

Una de les novetats del nou curs és que s’incrementen un 30% les places perfilades, és a dir, les més estretament vinculades al projecte educatiu del centre. Per omplir aquestes vacants, els equips directius poden prioritzar els perfils professionals que més s’adiguin al seu projecte i, després de fer-les públiques, entrevistar els candidats. El cas és que els centres reivindiquen més estabilitat en les plantilles per poder desenvolupar el projecte amb unitat. “Un projecte no es pot improvisar: el claustre ha de ser estable”, reivindica la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Francina Martí. El director d’Escola Nova 21, Eduard Vallory, creu que la selecció dels docents hauria de ser “competencial” i que no primés la “veterania”.

TREBALL GLOBALITZAT

“La informació i les experiències vitals no estan compartimentades i, consegüentment, l’escola tampoc ha de compartimentar el coneixement”, expressa la directora de l’institut de Sils, Iolanda Arboleas, que afegeix que “cal fer un ensenyament més interdisciplinari barrejant àmbits de coneixement”. Això vol dir que es pot aprendre anglès a la classe d’història, o que es pot aprendre català a la classe de socials. Per a Arboleas, la clau del treball del docent “no és traslladar a l’alumne els coneixements que sap”, sinó que aconsegueixi que l’alumne “sàpiga convertir la informació en coneixements”. “Avui dia el món està desbordat d’informació”, conclou.

ORDINADOR

Per al professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats, l’ordinador “és una eina didàctica més que complementa altres recursos educatius”. “Una escola innovadora ha de saber integrar l’ús també innovador dels dispositius digitals, incloent-hi els telèfons mòbils”, considera. La directora de l’escola Virolai, Coral Regí, defineix l’ordinador com “una eina per aprendre: un estoig, un llibre per buscar informació o una llibreta”, expressa. Per a Regí, ha de ser una “eina transversal i invisible a l’aula”.

HORARIS

“Els horaris haurien d’estar definits en funció de les necessitats dels alumnes, però a vegades es dissenyen en funció de la disponibilitat del professorat”, apunta la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Francina Martí, que creu que s’haurien de distribuir “de manera globalitzada”. “Les àrees no han d’estar tan separades i ha d’haver-hi temps per al treball en grup, el treball per parelles i el treball individualitzat”, creu Martí. En aquest sentit, es mostra contrària al fet que cada hora soni un timbre per canviar d’assignatura. L’escola innovadora -segons el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín- busca trencar les classes de 60 minuts per poder treballar d’altres maneres que requereixen més temps. “Cal que l’horari s’adapti a l’aprenentatge, i no al revés”, expressa. En aquest sentit, apunta que “hi ha un horari, però és variable”.

PATI

“El pati és un espai educatiu més. La separació pedagògica de moments i espais és un artifici dels adults”, opina el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats, que afegeix que “no es pot caure en l’error de fer pedagogia en qualsevol racó”. No obstant això, considera que “és important deixar moments d’esbarjo lliures entre espais o moments educatius organitzats”. Per a la directora de l’Escola Virolai, Coral Regí, el pati “és un espai d’aprenentatge integrat a l’aprenentatge global”.

pianistes i bordells

El anunciado choque de trenes se producirá el miércoles. El Parlamento aprobará previsiblemente la ley del referéndum y el presidente lo convocará. Veremos si solo con su firma o la de todo el gobierno. Acto seguido el TC y el ejecutivo del PP pondrán en marcha el plan para evitar que se celebre el referéndum anunciado para el 1 de octubre. Como dice un protagonista en primera línea: "Sabemos que viene una bofetada con la mano abierta, pero no sabemos por dónde exactamente". Los actores principales han aceptado las consecuencias que se derivarán de ello y la conjura es firme. El gobierno del PP actuará con inmediatez para intentar dejar el referéndum sin garantías o evitar su celebración. Al mismo tiempo, la mayoría parlamentaria independentista intentará garantizar la convocatoria y que la ley de transitoriedad se convierta en "fundacional de la República". Hasta aquí el guión, pero la incertidumbre es alta y, cuando se intenta hacer una previsión de acontecimientos, se abren muchas incógnitas que van desde la situación en que quedará la presidenta del Parlamento hasta el grado de respuesta que darán los ciudadanos a la llamada política, pasando por si se acabarán poniendo las urnas en forma de referéndum. Sin embargo, si algo está claro es que los catalanes acabarán votando, porque por primera vez en la historia de España la coexistencia se debate desde un régimen democrático y dentro del marco de la Unión Europea. Sea como sea la respuesta de Cataluña, siempre será un voto.

La aceleración de los acontecimientos pide líderes con mirada a largo plazo, conscientes de que se juegan más que su futuro, y con nervios de acero. Ya tienen la mirada en el día 2 de octubre y será entonces cuando el gobierno catalán sabrá cuáles son sus fuerzas reales. Será necesario que los políticos se decidan a hacer política y dejar grietas para pactar una salida que sea coherente con el resultado del referéndum.

Intoxicados

Mientras tanto, el ambiente se va intoxicando, utilizando los atentados y la artillería mediática para desprestigiar a los Mossos, que parece que para algunos actuaron con demasiada diligencia y profesionalidad a pesar de los obstáculos. Una operación tinta de calamar ha hurtado el debate importante: ¿por qué los Mossos obtienen más información de otras fuentes que de los organismos de coordinación internos del Estado? ¿La deslealtad política afecta a la seguridad de los ciudadanos? Los próximos días se producirá el choque de legitimidades y hará falta templanza en la política, en la calle y también en los medios.

Toma sentido estos días lo de esconderle a la madre que se es periodista y decirle que, en realidad, se es pianista en un burdel. El atentado en Barcelona y en Cambrils nos ha retratado con nuestras grandezas y nuestras miserias. La prueba la han pasado con nota otros gremios -fuerzas de seguridad y servicios sanitarios especialmente, taxistas...- mientras que el prestigio de los periodistas boquea como un pez que se asfixia. Probablemente no estamos peor que nunca, pero se ve más. El acceso inmediato de los ciudadanos a cualquier dato a través de las redes nos hace más imprescindibles que nunca, pero también nos deja a la intemperie. Ahora el escrutinio público es más duro porque todo corre como la pólvora. Cuando los ciudadanos reciben en el móvil las salvajes imágenes del minuto posterior a la tragedia en la Rambla o reciben la fotografía de la cara ensangrentada del cadáver del último terrorista abatido, el periodismo tiene sentido solo si se impone una obligación de análisis y contextualización. Es decir, un punto de vista. Solo tenemos sentido si los medios buscamos la relevancia de los hechos, seleccionamos, contextualizamos y ayudamos a interpretar. Si buscamos y encontramos a quien sea capaz de analizar cada cuestión en concreto para hacer un debate público de calidad. Porque nosotros, como decía Pla, somos ignorantes enciclopédicos.

Edwy Plenel es un periodista francés que trabajó en la dirección de Le Monde (1996-2004) y hace unos años fundó Mediapart, un diario digital conocido por sus investigaciones y que tiene 150.000 suscriptores. Esta semana, en Barcelona, Plenel hablaba de los tres enemigos tradicionales del periodismo: "La propaganda, los rumores y las emociones". Hacía diana, visto que la crispación política ha puesto en marcha la propaganda y que las emociones comienzan a desbordarse entre llamadas al atrincheramiento.

Lo que hemos vivido solo es un ejemplo de lo que pueden ser las próximas semanas. Propaganda, rumores y emociones que no por ser más intensas son mejores. No son nuevos los peligros ni tampoco lo son los antídotos. De la calidad del periodismo depende en buena medida la calidad de la democracia, y es obligatorio tener en cuenta la relevancia de las informaciones, separar los hechos de la opinión y saber quién es el propietario del medio. La tercera cuestión solo tiene una respuesta y así lo han entendido los grandes editores de la historia. Los propietarios últimos de la cabecera son los lectores. No lo son ni los periodistas, ni los directores. En el ARA nuestro objetivo común es preservar que la cabecera informe a los ciudadanos y lo haga con rigor. Solo será posible ser leales a los lectores desde el exterior de las trincheras que algunos están cavando con entusiasmo.

fitxatges barça

Verratti, Ceballos (que “va escollir el Barça” però ha acabat al Madrid), Bellerín, Sidibé, Dybala, Coutinho (“qüestió d’hores” des de 1899), Griezmann, Mbappé, Di María, Iñigo Martínez, Seri, Lemar i Özil. Són els noms (cal sumar-hi els quatre fitxatges) que han aparegut al juliol i a l’agost en els dos principals esportius de Barcelona, l’ Sport i el Mundo Deportivo. La premsa esportiva viu a l’estiu de generar il·lusió amb noms “a tocar”, que són “opcions”, “s’acosten” i arriben “en qüestió d’hores”, seguint unes negociacions que sempre es poden torçar o apuntant objectius futurs. Sempre hi ha encerts i errors, queden per al record portades com “ Coutinho, al caer ” ( Sport, 31 de juliol) o “ Neymar no se va ” ( Mundo Deportivo, 19 de juliol, dies abans del “ se queda ” de Piqué). Però el que ha passat aquest estiu va molt més enllà del ball de noms habitual: alguna cosa s’ha trencat entre part de la premsa i la directiva.

L’ Sport és el que va més fort: el director, Ernest Folch, creu que el mercat ha “despullat” el Barça. Xavier Ortuño diu: “Sobra improvisació i falta planificació”. I ho remata Josep Maria Casanovas amb un títol que no desmereix en contundència l’article: “Fracàs, frustració i dimissions”.

Zubizarreta, culpable

Més suau és el Mundo Deportivo, que, fidel a la tradició, deixa bé la directiva. Santi Nolla parla de “nefasta planificació”, però destaca que s’han fitxat els jugadors que calia i que altres clubs també han fracassat. En fi, el que en castellà comença amb un “ mal de muchos… ” El reputat periodista Francesc Aguilar carrega contra Twitter, una altra tradició en un rotatiu que no congenia amb la remor general de la xarxa social. I l’escriptor Luis Racionero ho remata culpant un director esportiu. ¿Algun dels 534 responsables de la política esportiva actual? No, Zubizarreta, que va ser destituït el gener del 2015. S’acosten temps convulsos a Can Barça, on, per no equivocar-se, caldrà agafar-se a aquella frase que un dia va dir Carles Rexach: “Al camp del Madrid es pot guanyar, es pot empatar o es pot perdre”.

Ripoll

EN ELS ÚLTIMS DIES hem parlat molt dels atemptats i no gaire dels terroristes. I en sabem força coses. A partir dels fets a París o a Brussel·les, va esdevenir hegemònic un discurs sobre el terrorisme islamista a Europa: es tracta d’una revolta contra la marginalitat social que adopta circumstancialment l’islamisme. El problema és el gueto urbanístic de labanlieue, l’absència d’ascensor social, la nul·la expectativa de feina dels joves, la seva socialització dins d’una bombolla homogènia... Aquest diagnòstic estrictament economicista menystenia els factors ideològics: la qüestió religiosa o identitària, les idees totalitàries. Aquest diagnòstic no funciona a Ripoll. No és cap banlieue; els nois no vivien en un gueto urbanístic, tenien feina i havien participat prou en la vida associativa local. Per contra, el pes de la figura de l’imam fa pensar que els factors ideològics són molt rellevants. No és un debat acadèmic. França ha volgut combatre el terrorisme islamista com si fos només marginalitat social. I l’exclusió social s’ha de combatre perquè és un mal en ella mateixa. Però si oblides els components ideològics, religiosos i identitaris, hi haurà causes del terrorisme contra les quals no actuaràs. N’hem d’aprendre.

fla

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, es va fer enrere ahir i va dir que el govern espanyol no tallarà el FLA a la Generalitat, contràriament al que havia anunciat el ministre Íñigo Méndez de Vigo fa poc més d’un mes. Les paraules del portaveu del govern espanyol eren una absurditat tècnica i un despropòsit, perquè no pagar el FLA a la Generalitat suposa, en el fons, que l’executiu de Puigdemont deixi de retornar els diners a l’Estat.

Per entendre-ho cal retrocedir fins a l’any 2012, quan en plena crisi del deute el govern espanyol va crear el fons de liquiditat autonòmic, el FLA. En aquell moment, amb la prima de risc pels núvols, moltes comunitats autònomes van veure com se’ls tancaven els mercats financers i com això suposava que no podrien fer front als venciments del deute. Per entendre el drama que això suposava cal fer un apunt previ: explicar quins són els mecanismes de finançament de l’administració de la Generalitat.

Model arbitrari, injust i insuficient

Per començar, hi ha el model de finançament. L’Estat -a un any vista- fa una previsió de la recaptació d’impostos de l’any següent i calcula quins seran els diners que repartirà a cadascuna de les 15 comunitats de règim comú. Des de l’any 2010 la liquidació del model dos anys després sempre demostra que Catalunya és la tercera comunitat que més recursos tributaris aporta a la caixa comuna i la desena en recursos rebuts un cop s’han aplicat els mecanismes de repartiment del model. A més, els últims anys la previsió sempre s’ha quedat curta a favor de l’Estat. L’any 2015 -exercici liquidat aquest 2017- el govern espanyol va transferir a Generalitat 1.879 M€ menys del que correspondria per la recaptació real, cosa que demostra que el model és arbitrari, injust i insuficient.

Per poder cobrir les despeses, habitualment les comunitats -que també disposen dels tributs propis que recapten directament- havien acudit als mercats financers. Quan es van començar a tancar l’any 2010, la Generalitat va recórrer a la solució d’emetre bons patriòtics, bons destinats a particulars per poder pagar les factures. Per captar els diners, s’havien de pagar elevats tipus d’interès. Que es tanquessin els mercats suposava que no es podien tornar els deutes amb els creditors internacionals, però tampoc amb els particulars.

Amb la recaptació tributària per terra per la crisi econòmica, és a dir, sense diners a la caixa per repartir, el govern espanyol va crear el FLA, un mecanisme de provisió de liquiditat que substituïa una reforma necessària del model de finançament.

Els diners del FLA serveixen per pagar, d’una banda, els venciments del deute i, de l’altra, per finançar l’objectiu de dèficit autoritzat. Brussel·les assigna un dèficit al Regne d’Espanya que el govern distribueix als diferents nivells d’administració.

Segons aquest mecanisme de provisió de liquiditat, l’Estat acudia als mercats internacionals, s’endeutava i prestava aquests diners a les comunitats autònomes a canvi d’un tipus d’interès (en el període 2012-2017 la Generalitat ha pagat 2.234 M€ en interessos del FLA). Uns diners, doncs, que les autonomies havien de retornar (els préstecs dels 2012 es van començar a retornar el 2015). A més, l’Estat establia una prelació, és a dir, deia quines despeses s’havien de pagar primer amb el FLA i, a més, els pagaments els feia i els fa directament, a través de l’ICO, als proveïdors i als creditors.

El 21 de juliol Méndez de Vigo va amenaçar de tallar el FLA si la Generalitat destinava diners al procés sobiranista i obligava el Govern a fer una declaració setmanal de les despeses, amenaçant els funcionaris -els interventors- si incomplien. Les paraules de Méndez de Vigo contribuïen, d’una banda, a la campanya de la por per l’1-O, que passava de la judicialització del procés a l’amenaça econòmica, i de l’altra al col·lapse burocràtic de la Generalitat. No era res de nou, però, perquè l’executiu de Mariano Rajoy ja va utilitzar el novembre del 2015 el FLA com a instrument de pressió política i de desprestigi de Catalunya. En aquella ocasió va demanar que es fes una validació factura per factura abans de pagar per demostrar que no es destinaven diners a “ veleidades independentistas ”.

El FLA refinança el FLA

• 

Ahir Montoro es va desdir i va assegurar que no tallarà el FLA. El que va obviar el ministre d’Hisenda és que tallar el FLA a Catalunya suposa que el govern espanyol deixi de rebre els diners que li ha prestat. Aquest 2017 Catalunya ha demanat al FLA 7.340 milions d’euros, dels quals 1.324 milions són per a l’objectiu de dèficit autoritzat (0,6% del PIB), la resta, 6.016 milions són per a venciments del deute. Entre aquests venciments hi ha el deute contret amb el FLA -de fet, 3.993 milions són per pagar el FLA d’altres anys i altres mecanismes de liquiditat-. És a dir, més de la meitat del FLA d’aquest any, un 54,4% del total, es destina a pagar el que s’ha rebut pel FLA altres anys. Si Catalunya disposés de més diners dels impostos que paguen els ciutadans, és a dir, si controlés les seves bases fiscals, el seu ràting milloraria i, per tant, tindria accés als mercats internacionals. I no hauria de dependre d’un FLA irregular i impredictible al servei de la pressió política.