espanya nova

HEGEMONIA. No negaré mai que hi ha una Espanya democràtica i respectuosa amb la pluralitat. És clar que hi és i jo potser m’hi confederaria (després de la independència, per descomptat). Al cap i a la fi som veïns, i en molts casos parents, i ja compartim sobirania a la Unió Europea. Però aquesta Espanya de somni no passa de ser això, un somni, un miratge que de vegades es cosifica discretament a la Puerta del Sol i en els mítings de les esquerres perifèriques. L’Espanya hegemònica la formen el PP, el PSOE i Ciutadans, i compta amb el poder de l’elit governamental i econòmica i amb el suport de la majoria de la població. Això és així des de fa dècades, i el setembre català no només no canviarà el panorama, sinó que molt probablement reforçarà Rajoy o el seu successor/a. L’apèndix més depriment d’aquesta hegemonia són els mitjans de comunicació, còmplices del relat oficial, que està farcit de mentides escandaloses. Fins al punt de convertir els ocupants en assetjats, els referendistes en nazis, els botxins en víctimes. La part bona de tot això és que a Catalunya i a la resta del món la veritat s’obre camí gràcies a una ciutadania lògicament escaldada i als mecanismes informatius propis del segle XXI, mentre que la premsa espanyola s’enfonsa en el descrèdit. Això és transcendent i no canviarà sigui quin sigui el desenllaç polític de la crisi.

PRECEDENTS. Catalunya ha estat palanca de canvi en múltiples ocasions en els últims 150 anys. El 1873, el 1917, el 1931 i el 1977, el catalanisme va empènyer la reforma de l’Estat, sacrificant o ajornant una part de les seves aspiracions en benefici del conjunt d’Espanya. Tot sembla indicar que aquesta vegada no es reincidirà en l’error. Només cal parar l’orella una mica, sortir al carrer, per comprovar que la Catalunya d’avui ha canviat, que la por i el seny mal entès -un residu de la memòria de moltes derrotes- han cedit terreny davant d’una gran massa ciutadana convençuda del que vol i del poder que té. La intervenció repressiva de l’Estat -no del PP, sinó de l’Estat- no ha fet altra cosa que afirmar una nova consciència de ciutadania. La majoria de gent d’aquest país ja no està emprenyada, sinó indignada. Això no ens fa independents, però ens fa nació. I això tampoc no canviarà sigui quin sigui el desenllaç polític de la crisi.

OPCIONS. I quin serà, el desenllaç polític de la crisi? Costa molt d’afirmar, però m’atreveixo a aventurar algunes conclusions. a) El cicle polític que s’inicia potser és irreversible, però serà un procés llarg, que demanarà convicció i resistència. b) El govern català no té ara mateix les eines per fer efectiva una declaració d’independència. Cal tenir el cap fred per mesurar totes les passes endavant que es facin. c) El resultat final dependrà de la capacitat de la gent d’arribar on no arribi el deteriorat poder autonòmic. d) I Espanya com a projecte polític i emocional està tocat de mort a Catalunya, per la qual cosa tots els esforços jurídico-policials resultaran estèrils, o fins i tot contraproduents.

La qüestió ja no és el què, sinó el quan

Alberto Manguel

COMPARTEIX3

COMENTA0

“Tinc molt mala memòria per recordar cares, dates i telèfons. Fins i tot m’oblido dels carrers per on he passat. Ara mateix, de fet, si em deixessin sol en aquest jardí, em costaria tornar a l’habitació de l’hotel”. Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948) parla amb seguretat fins i tot de les seves mancances, potser perquè la lectura -la seva gran passió- li ha permès portar una vida d’excepció. A punt de fer setanta anys, l’assagista i novel·lista dirigeix la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, una tasca que li exigeix “dotze hores al dia de dilluns a divendres” i també l’ocupa “bona part dels caps de setmana”, però anteriorment ha sigut professor visitant en diverses universitats -entre les quals hi ha la de Princeton, a Nova Jersey; la de Lieja, a Bèlgica, i la Freie Universität de Berlín-, ha treballat com a editor en països com Anglaterra, Itàlia i Tahití i ha escrit una extensa i polimòrfica obra. Entre els seus títols imprescindibles hi ha Guía de lugares imaginarios (1980), Una historia de la lectura (1996) i La biblioteca de noche (2006).

Manguel no havia estat mai abans a Formentor, on ahir a la nit va recollir el premi Formentor de les Lletres després d’un discurs en què va defensar una vegada més la importància de llegir constructivament i críticament. L’entorn era d’excepció: el Formentor Royal Hideaway Hotel compta amb diversos restaurants, una piscina, una cala i fins i tot -els lletraferits quedaran bocabadats- el pi que va inspirar un dels poemes més coneguts de Miquel Costa i Llobera, El pi de Formentor. “Som éssers temporals, i si no tenim records del nostre passat no podem construir el nostre futur -diu Alberto Manguel-. Necessitem les biblioteques per saber qui podem ser i alhora entaular un diàleg amb els difunts. És imprescindible que la lectura i les biblioteques recuperin el rol central en una societat que ara està massa preocupada pel banc i les institucions financeres. La biblioteca ens recorda que som éssers racionals i que hi ha la possibilitat de tenir una societat una mica més justa i feliç”. Per a Manguel, llegir no és una acció passiva, sinó transformadora. “L’art del lector és llegir entre línies -admet-. Això és veritat, però alhora hi ha límit en les interpretacions. Umberto Eco deia que aquesta frontera era el sentit comú. Podríem començar una llarga discussió sobre on creiem que acaba el sentit comú... Però bé, per posar un exemple, quan Herman Melville va publicar Moby Dick es va llegir com una banal novel·la d’aventures marines i ara, un segle i mig després, la veiem com una gran novel·la psicològica i al·legòrica, un mirall del món”.

REDEMPCIONS LITERÀRIES

Alberto Manguel va néixer a Buenos Aires el 1948, però poc després es va mudar amb els seus pares a Tel Aviv. Hi van viure fins al 1955, moment en què van decidir-se a tornar a l’Argentina. Amb set anys, el nen ja havia descobert l’inesgotable poder de la literatura, sobretot gràcies a la seva tutora, Ellin Slowitz, que no només li llegia un conte cada nit -en anglès i alemany-, sinó que el portava a visitar llibreries i li permetia comprar el que volgués. “La literatura té un poder redemptor: a vegades et salva la vida -comenta l’autor-. La primera història que em va meravellar va ser un conte de Wilhelm Hauff, i més endavant em salvarien la vida Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, i moltes altres novel·les, com araGaudy night, de Dorothy L. Sayers”.

De tornada a l’Argentina, Manguel ja havia descobert la necessitat d’acumular llibres: havia començat a construir la seva biblioteca. El 1969, amb 21 anys, marxaria del país i començaria un llarg periple nòmada. El 1971 era a la capital francesa. Tres anys després s’instal·lava a Milà, on treballaria a l’editorial Franco Maria Ricci. El 1976 es va instal·lar a Tahití, vinculat a Les Éditions du Pacifique. Entre el 1982 i el 2000 va viure al Canadà. “Per tot arreu on passava acumulava nous llibres -reconeixia ahir-. Com escriu Balzac a El cosí Pons : «Una obsessió és un plaer que ha assolit el nivell d’una idea»”. El somni de Manguel, que combinava l’escriptura d’assajos i articles amb les classes universitàries i l’edició de nombroses antologies -dedicades a la literatura de fantasmes, al misteri, a les històries de pares i fills, a l’homosexualitat-, era arribar a reunir en un sol lloc la seva biblioteca. “Em pensava que no ho aconseguiria mai, però llavors vaig comprar amb el meu company un vell presbiteri de pedra al sud de la vall del Loira: va ser el primer cop a la vida en què tenia tota la biblioteca en un mateix espai”, comentava. En aquells moments estava integrada per 35.000 volums. “No els he llegit tots, esclar, ningú ha pogut llegir tants llibres, però abans d’incorporar un títol sempre el fullejo -diu-. L’única vegada que n’he llençat un va ser American psycho, de Bret Easton Ellis, perquè és una novel·la d’una obscenitat deliberada, especialment cap a la dona; es rabeja en el sofriment i en la violència”.

PERDRE LA BIBLIOTECA

“Durant els anys que vam viure a la casa de Poitou-Charentes no teníem la sensació de ser-ne els propietaris, era un lloc tan meravellós que semblava que només el custodiéssim -recorda l’autor-. Creia que seria la casa on ens estaríem fins al final dels nostres dies, però no ha pogut ser així”. Coincidint amb l’acceptació del càrrec a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, Manguel va haver de vendre’s la propietat francesa i perdre la biblioteca. Explica l’experiència a Mientras embalo la biblioteca(Alianza, 2017), que es pot llegir com el revers -i alhora homenatge- d’un assaig de Walter Benjamin. “Els meus llibres han anat a parar al magatzem de la meva editora canadenca, que ha tingut la gentilesa de cedir-me l’espai -avançava-. Perdre la biblioteca ha sigut una heretgia”. L’escriptor, però, segueix acumulant volums als dos pisos que té, un a Nova York i l’altre a Buenos Aires.

“Soc fetitxista, i això ja no es pot curar -diu-. M’agraden els objectes sòlids i tinc una fascinació pels llibres. No soc un ciutadà del món virtual. Com a director de la Biblioteca Nacional ho he de ser, però com a lector privat tinc altres preferències. No m’agrada emportar-me un fantasma al llit”. L’expressió tranquil·la de Manguel s’enrigideix una mica quan se li recorda la lectura electrònica. “Quan va néixer la impremta va adoptar trets que fins llavors eren característics dels manuscrits, i ara està passant el mateix amb el llibre electrònic, que imita el llibre en format paper -comentava ahir-. La lectura física de llibres no serà suplantada, això és una mentida amb una finalitat comercial”. Lluny d’emetre missatges únicament conservadors, Manguel considera que entre els millors lectors hi ha els nens: “Son molt creatius, se senten lliures de canviar el final, transformar els personatges i reescriure el text. Un nen gai s’atrevirà a llegir Romeu i Julieta com si els personatges fossin Romeu i Romeu. Els adults, en canvi, estem plens de prejudicis”.

eleccions alemanyes

El sistema electoral o el mètode utilitzat per traduir els vots en escons varia molt en funció del país i acostuma a ser un reflex de la seva evolució històrica. Una manera de catalogar els sistemes electorals és segons si són proporcionals o majoritaris. La proporcionalitat és el grau de semblança que hi ha entre el percentatge de vots i el percentatge d’escons que obtenen els partits. “Que un sistema electoral sigui molt proporcional no significa que sigui millor”, explica a l’ARA Agustí Bosch, professor de ciència política de la UAB, que afegeix que “pot ser molt adequat, per exemple, per gestionar societats molt fragmentades i conflictives (com passa a Israel) però també pot ser inadequat per a altres societats i generar problemes, com ara que els governs duren molt menys, com en el cas d’Itàlia durant la segona meitat del segle XX”. Pel que fa al sistema majoritari, anomenat first-past-the-post, és el que presenta una magnitud de circumscripció uninominal i en el qual qui té més vots s’endú l’únic escó en joc. Un dels avantatges d’aquest sistema és que fa possible una relació més directa entre diputats i electors.

• 

El millor sistema del món

El sistema electoral alemany és conegut acadèmicament com el sistema de representació proporcional personalitzada i ha estat considerat el millor sistema electoral del món. “Hi ha l’argument que combina el millor dels sistemes molt proporcionals (com l’holandès) i el millor dels sistemes majoritaris tradicionals (com el britànic) -diu Bosch-. Des de la Segona Guerra Mundial el sistema ha generat bons rendiments i això fa que alguns experts el considerin un molt bon sistema”.

El nombre d’escons de cada partit al Parlament alemany, el Bundestag, el determina un sistema de representació personal pura. Però després, l’assignació d’aquests escons als diferents diputats es fa a través d’un sistema majoritari, amb circumscripcions de magnitud uninominals i una forma de vot personalitzada.

Per escollir els 598 escons del Bundestag els alemanys tenen dos vots que han de plasmar en una sola papereta. El primer vot, erststimme, segueix una forma de vot personalitzada, és a dir, a l’elector se li demana que marqui el nom d’un candidat d’entre diferents opcions. Amb aquest vot s’escullen 299 diputats, un per a cadascuna de les 299 wahlkreisen, o circumscripcions uninominals amb les quals es divideix la República Federal Alemanya. A cada circumscripció s’hi presenten candidats diferents.

El segon vot, zweitstimme, obeeix a una llista tancada i bloquejada, on els electors marquen per a quin partit donen el seu vot, i no hi apareixen els noms dels candidats de cadascun dels partits. La fórmula electoral proporcional d’aquest segon vot s’aplica sobre una circumscripció única nacional de 598 escons. “És a dir, aquest segon vot serveix per elegir la totalitat dels 598 escons del Parlament i determina, per tant, la composició final del Bundestag”, afirma Bosch al manual Guia del sistema electoral.

Escons sobrers

Al nombre total de diputats de cada partit s’hi resten els diputats directes que ja ha obtingut a partir del primer vot. La resta és igual al nombre de diputats de llista que obté cada organització. “Cada partit obté dues quantitats de diputats: uns diputats directes i uns de llista. La suma dels dos ha d’igualar el nombre d’escons que adjudica el segon vot”, recull Bosch al llibre.

Quan els partits ja saben el nombre total d’escons els reparteixen pels lands en funció del pes que té cada land en el seu vot total. Bosch també explica al manual que si un partit en un land concret té més diputats directes dels que li pertocarien, els reté tots i senzillament s’augmenta el nombre de diputats d’aquell land. Aquests escons sobrers reben el nom d’ überhangsmandaten i fan que el nombre final d’escons del Bundestag variï arbitràriament en funció del resultat de les eleccions. En els últims comicis del 2013 es va arribar fins als 620 escons.

La intenció d’aquest sistema és aprofitar els avantatges dels dos sistemes electorals que incorpora. I el fet de tenir una alta proporcionalitat ha afavorit sempre la formació de governs de coalició. “Jo dubto que els bons rendiments que ha ofert el sistema alemany provinguin del seu disseny, sinó més aviat del país sobre el qual s’ha aplicat. Crec que no hi ha bons sistemes ni mals sistemes, sinó països cívics i països incívics. Ni el millor sistema electoral pot donar bons rendiments en un país incívic”, conclou Bosch

DO terra alta

La zona vinícola més meridional de Catalunya està situada entre el riu Ebre i les terres del Matarranya (Aragó). Es tracta d’una zona fronterera i mil·lenària pel que fa a població, on ja els Templers conreaven la vinya cap al segle XIII.

Vents del cerç i garbinades es passegen per les serres calcàries i els boscos d’alzina i pi blanc del territori, mentre airegen camps tenyits d’ametller, vinya i olivera, que fan que la comarca de la Terra Alta sigui vista per molts com la Toscana catalana.

Reconeguda provisionalment com a Denominació d’Origen des del 1972, la Terra Alta és una de les set denominacions d’origen històriques de Catalunya. La seva situació geogràfica, amb un alt valor paisatgístic, l’ha portat a ser reconeguda per la Unesco com a Reserva de la Biosfera. Es tracta, doncs, d’una zona privilegiada per mirar d’obtenir un raïm sa, madur i amb caràcter, com a resultat d’una viticultura respectuosa amb el medi ambient i amb la producció d’un raïm amb identitat pròpia.

I tot plegat en un paisatge espectacular. Mediterrani interior amb vinyes que arriben fins als 500 metres sobre el nivell del mar. Aquesta mediterraneïtat del terrer marca el caràcter dels vins, uns vins fins i distingits per la seva força i caràcter: un Terra Alta arrela en terres calcàries, creix amb el sol del Mediterrani i s’elabora amb cura.

Passió, humilitat i esforç en el treball són els trets que defineixen els productors de la DO Terra Alta. Es tracta de 1.255 viticultors que conreen al voltant de 5.800 hectàrees de vinya de varietats com la macabeu, la parellada i la samsó. Però si hi ha una autèntica protagonista, aquesta és sens dubte la garnatxa. Sigui blanca, negra o peluda, la garnatxa és la varietat que millor assoleix en aquestes terres mediterrànies tota la seva esplendor tant pel que fa a aromes com a caràcter, personalitat i matisos.

Ja al segle XVII es troben testimonis que deixen constància d’una plantació de mossèn Onofre Català a Gandesa denominada Vernatxa. Ara a la Terra Alta es conrea el 33% de la garnatxa blanca mundial, un percentatge que suposa el 75% de la producció a Espanya i el 90% de la garnatxa blanca a Catalunya.

Així doncs, no és estrany que la Terra Alta sigui una de les poques regions de la vitivinicultura mundial on és possible trobar una extensa gamma de vins varietals d’aquesta vinifera que els ha fet mereixedors d’un distintiu de garantia específic: Terra Alta garnatxa blanca.

La DO Terra Alta és, sense cap mena de dubte, l’ànima de la garnatxa blanca i una de les zones vitivinícoles amb més projecció del moment. Tant és així que ha sigut designada com a seu del Concurs Mundial de Garnatxes 2018, que se celebrarà al mes d’abril. Es tracta d’un certamen que aplega alguns dels professionals d’àmbit internacional més destacats, que tasten més de 900 referències al mateix temps que descobreixen tota l’oferta enoturística de la zona, una gran oportunitat per a la garnatxa catalana en general i per a la de la Terra Alta en particular. Una oportunitat que no quedarà limitada als professionals del sector, ja que també hi haurà programades activitats que aniran dirigides tant al públic en general com als winelovers.

La Denominació d’Origen Terra Alta s’ha construït sobre dos pilars fonamentals: en primer lloc un saber fer basat en la tradició i l’autenticitat, i després fent una aposta per les tècniques d’elaboració més modernes. A la DO Terra Alta troben autèntics tresors. Molts d’aquests tresors estan encara per descobrir.

FITXA TÈCNICA:

Viticultors: 1.255

Cellers: 52

Superfície: 5.800 ha

Producció: 40.000.000 de kg de raïm i 7.000.000 ampolles

kalaixnikow

El inventor del rifle de asalto AK-47, Mijaíl Kalashnikov, ya tiene una estatua en pleno centro de Moscú, que acaba de ser inaugurada con una polémica ceremonia que fundió la pompa militar con el ritual religioso.

El monumento de nueve metros representa a Kalashnikov con la famosa arma automática en sus manos. En la inauguración participaron altos cargos rusos, entre ellos Sergéi Sobyanin, alcalde de Moscú, y Vladimir Medinsky, ministro de Cultura. "Esta es la marca cultural de Rusia", dijo Medinsky, antes de que un sacerdote ortodoxo ruso bendijera la estatua.

"Él creó esta arma para defender a su patria", aseguró el padre Konstantin, rechazando las opiniones de que no era apropiado rociar con agua bendita la estatua de un diseñador de armas. En la multitud muchos se santiguaban mientras el sacerdote bendecía el monumento.

A un lado, la guardia de honor del Ministerio de Defensa ruso estuvo presente durante toda la ceremonia, en la que también se entonaron canciones militares de la Segunda Guerra Mundial.

Un éxito personal y comercial

El comandante Kalashnikov creó el AK-47 a causa de las quejas de los soldados soviéticos por la calidad de sus armas. El primer modelo fue producido en 1947, y ese año Kalashnikov ganó el premio Stalin y la Orden de la Estrella Roja.

El escultor ruso Salaat Scherbakov junto a una maqueta del monumento en su taller en Moscú. EFE

Hoy se calcula que hay más de 100 millones de fusiles Kalashnikov en uso en todo el mundo. El arma, utilizada tanto por ejércitos como por insurgentes, es responsable de 250.000 muertes al año según algunas estimaciones. El AK-47 aparece en las banderas de Mozambique y del grupo libanés Hizbolá, y también en los escudos de armas de Zimbabue y de Timor Oriental.

La inauguración no estuvo exenta de polémica. Un manifestante fue detenido por la policía mientras intentaba desplegar una pancarta que decía: "Un creador de armas es un creador de la muerte", resumiendo las objeciones de muchos moscovitas.

Kalashnikov murió en 2013. EFE

"La estatua de Kalashnikov en una de las calles más concurridas de la ciudad reafirma la imagen de Rusia como un país militarista y neoimperialista que se siente rodeado de enemigos", asegura Dmitry Shabelnikov, un abogado que vive en la zona. Y aclara: "No estoy, en principio, en contra de una estatua de Kalashnikov. Pero no se debe erigir aquí, ahora, y en esta forma".

Una segunda escultura detrás del monumento Kalashnikov representa al Arcángel Miguel (Mijaíl en ruso) matando a un dragón con una lanza. Salavat Shcherbakov, el artista responsable de ambas obras, explicó que la lanza simboliza un AK-47.

"Esto representa la victoria del bien sobre las fuerzas del mal", dijo Shcherbakov, quien también creó la controvertida estatua de 17 metros de altura del príncipe Vladímir el Grande que fue erigida frente al Kremlin en noviembre

1a. cacerolada

Ahir amb els escorcolls vas participar en la teva 1a cacerolada que esperem sigui la darrera. Ben d’hora al matí va començar ahir el macrooperatiu policial que ha fet saltar pels aires l’autonomia de Catalunya. Poc abans de les vuit, agents de la Guàrdia Civil van entrar a les seus de diferents departaments de la Generalitat -l’alarma va saltar quan es va saber que havien entrat a la conselleria d’Economia-, a més de domicilis particulars d’alts càrrecs i tècnics del Govern. L’acció va provocar la reacció instantània de milers de ciutadans que es van plantar a les portes d’aquests edificis per protestar per l’acció policial i mirar d’impedir la sortida dels agents. La concentració principal, allà on les entitats sobiranistes van voler reunir tots esforços, va ser a la cantonada entre la rambla Catalunya i la Gran Via, davant de la seu de la conselleria d’Oriol Junqueras. Al tancament d’aquesta edició, la manifestació a les portes d’Economia no s’havia dissolt.

Segurament, la intervenció de la Guàrdia Civil més important del dia, que tenia per objectiu desarticular el referèndum, va ser la que van fer al polígon industrial Can Barri, de Bigues i Riells (Vallès Oriental). El ministeri de l’Interior va informar al migdia que havien trobat en una nau industrial d’aquest polígon 10 milions de paperetes i material per a les meses electorals. Abans que els agents en poguessin sortir, ja s’hi havien concentrat milers de veïns de la zona per impedir-ho. Finalment, la intervenció dels Mossos d’Esquadra va permetre a la Guàrdia Civil marxar del polígon amb les paperetes.

On es van viure, però, moltes escenes familiars tenses va ser als domicilis particulars, quan poc abans de les 8 del matí agents de la policia de paisà van aparèixer coordinadament per detenir alguns membres de l’anomenat “nucli dur” de l’organització del referèndum. Una d’aquestes escenes va ser a Rubí, a casa del director general de Patrimoni de la Generalitat, Francesc Sutrias. La seva dona, Anna Sancho, va lamentar que els agents li llegissin els drets “davant” les seves “tres filles”. L’escorcoll va durar unes set hores, i mentrestant un centenar de persones es van concentrar a les portes de casa seva. El mateix va passar a Sabadell, on un grup nombrós de persones es va concentrar a les portes de la casa de Joan Ignasi Sànchez, un alt càrrec de Governació, a qui també van escorcollar la casa i es van endur detingut.

Vidal i Viver Pi-Sunyer

Sense tanta expectació, també van escorcollar la casa de Josuè Sallent, responsable d’Estratègia del CTTI i dirigent d’ERC; la de Josep Maria Jové, número 2 d’Oriol Junqueras a Economia i home fort del referèndum, i la de Mercè Martínez, tècnica del departament de Vicepresidència i vinculada a la nau de Bigues i Riells, a qui van detenir davant dels seus fills, que es van posar a plorar. També van entrar al domicili de l’exsenador d’ERC Santi Vidal. L’exjutge és l’únic d’ells que no va quedar detingut després de l’escorcoll, tot i que és l’origen de tota l’operació policial, arran de les seves conferències.

Una altra de les persones en el punt de mira de la justícia des del primer dia per l’organització del referèndum és el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver i Pi-Sunyer. En aquest cas, la policia no va entrar a casa seva, però sí que va escorcollar el seu despatx. L’únic escorcoll fet fora de Catalunya va ser a Madrid, al despatx de la directora general de sistemes de la companyia T-Systems, Rosa María Rodríguez. Aquesta empresa alemanya treballa sovint amb la Generalitat i, per exemple, es va encarregar del sistema informàtic del 9-N.

valverde vs eibar

Ernesto Valverde no es refia de l’Eibar, rival del Barça aquesta nit al Camp Nou en el segon partit en tot just quatre dies (22 h, Movistar Partidazo). La manera de jugar del conjunt de José Luis Mendilibar és incòmoda, no s’assembla gens als adversaris contra els quals s’ha enfrontat fins ara el Barça, i arribar en una setmana carregada de partits. Però ahir a la Ciutat Esportiva Joan Gamper de Sant Joan Despí tot girava al voltant del francès Ousmane Dembélé. Que si la gespa del Coliseum Alfonso Pérez va tenir molt o poc a veure amb la lesió de l’exjugador del Borussia Dortmund, que si a l’escalfament ja es tocava la cuixa i potser va començar el partit tocat, que si l’equip tindrà recursos per substituir-lo durant els quatre mesos que s’estarà de baixa.

Ernesto Valverde va haver de sortir al pas de tot i donar la seva visió de les coses. Amb el to habitual, pausat, mesurat, sense sentenciar res. En opinió del tècnic, la gespa no va tenir la culpa de la ruptura i, en tot cas, va ser la falta d’experiència del jugador el que va fer més gran el trencament. “A un veterà això no li passa”, va dir. I va explicar per què. “Ell no té experiència per reconèixer les petites molèsties, o per identificar quins són els gestos més agressius. El cop d’esperó ho era, però ell el fa. Un veterà se l’estalvia i deixa sortir la pilota”, va apuntar. “Ara ja no li passarà més. Jo també en vaig aprendre després de lesionar-me primer”, va afegir, traient-li dramatisme.

• 

Andrés Iniesta amb Dembélé en el moment en què el francès alerta de la seva lesió, dissabte al Coliseum Alfonso Pérez de Getafe. / DENIS DOYLE / GETTY

El jugador, que ahir ja va volar cap a Hèlsinki (Finlàndia) acompanyat pel doctor Pruna, serà intervingut avui pel doctor Sakari Orava. En el millor dels casos podrà estrenar-se així que arrenqui el 2018. Però abans li toca tenir molta “paciència” per passar aquests pròxims mesos al marge de l’equip i patint en solitari l’evolució, a vegades lenta, de la lesió. “Són coses que tots els jugadors han de passar durant la seva carrera”.

Sense el francès, el Barça ha de continuar el seu pas, fins ara ferm i estable, amb altres protagonistes. Per a Valverde són un grapat els futbolistes que, cadascú a la seva manera, poden aportar algunes de les coses que hauria donat Dembélé.. “Buscarem alternatives per intentar fer l’onze”. I va deixar caure que “de reüll” es controlarà el filial. Fidel al discurs, trasllada la responsabilitat al col·lectiu i no trontolla. O ho amaga. Aquesta tranquil·litat és cosa d’ara, però Valverde, veterà d’aquestes llargues i agitades guerres que són les temporades, anuncia que res durarà eternament. “El futbol és una cosa canviant i sabem que la pel·lícula pot ser una altra en tres dies”. Valverde va deixar fora de la llista de convocats Arda, que ja té l’alta, així com Umtiti, André Gomes i Alcácer. Mascherano, doncs, podria jugar.

Un Eibar competitiu

Per començar, si l’Eibar esgarrapa algun punt del Camp Nou. Té arguments per fer-ho, per molt que el Barça vagi a bon ritme i porti un 12 de 12 en quatre jornades. Valverde va dedicar una primera i llarga resposta a analitzar l’Eibar. “És un rival valent, que et va a buscar, que no vol que juguis i que mira de portar el joc al seu terreny, perquè no puguis sortir, per ofegar-te quan inicies el joc”, en va dir. Per tot això el basc creu que el partit serà “complicat i diferent” dels anteriors enfrontaments jugats fins ara, i avisa que l’equip de Mendilibar és “el que més centrades fa” i el que “més pilotes recupera en camp rival”. En concret, l’Eibar té una mitjana de 25 pilotes penjades a l’àrea per partit (una cada tres minuts, aproximadament) i envia més passades llargues que cap altre equip de la Lliga (86). “Haurem d’estar molt atents a les segones jugades”, va dir. I pel que fa a l’altura del camp on situa el bloc d’equip, també són clares les seves intencions. L’Eibar és, després del Madrid (35%) i el Barça (34%), l’equip que més trepitja el terç de camp de l’oponent (33%). No serà senzill dominar-lo.

"És la persona més coherent que conec. Estic segur que en tot l’enrenou que ha viscut el Barça, ell ha sigut el més tranquil. El conec, i sé que si ha anat al Barça és perquè té el convenciment que pot fer-ho bé"

JOSÉ LUIS MENDILIBARENTRENADOR DE L'EIBAR

De fet, la prèvia del partit es va convertir en un creuament de declaracions entre tècnics lloant-se l’un a l’altre. Si Valverde va alertar del talent d’un Eibar que arriba després de guanyar el Leganés amb una recuperació al mig del camp i una rematada de cap en una centrada lateral, Mendilibar va posar èmfasi en el caràcter de Valverde: “És la persona més coherent que conec. Estic segur que en tot l’enrenou que ha viscut el Barça, ell ha sigut el més tranquil. El conec, i sé que si ha anat al Barça és perquè té el convenciment que pot fer-ho bé”, en va dir.

De cara al partit, Valverde va anunciar que “hi haurà canvis” per mantenir “l’estil i el ritme”, tenint en compte que es condensa l’agenda de partits aquesta setmana. “És impossible que ho facin tot onze jugadors. Els necessitem a tots”. Fins ara el tècnic ha apostat per un esquelet d’equip base perquè ho ha cregut “convenient”, però ja s’espera les crítiques. “Amb les rotacions només encertes si la cosa va bé. Si es perd, sempre et diran que hauries hagut de tocar aquest jugador i no l’altre. El futbol és canviant, i això és una prova permanent”.

Valverde va deixar clar que no li preocupa l’estat de Luis Suárez i va parlar de beneficiar-se de la seva “actitud” lluitadora, sempre combativa. Avui l’uruguaià podria recuperar la punta d’atac si el tècnic aposta per un esquema que garanteixi més amplitud per les dues bandes. De Paulinho va celebrar que hagi entrat amb “bon peu”, perquè això li donarà confiança en aquest primer cicle al club, i de Rafinha va comentar que encara no està a punt i espera que “aviat pugui fer alguna cosa amb el grup”.