josep mayoral

Josep Mayoral (Granollers, 1954) governa a la capital del Vallès Oriental des del 2004 i fa deu anys que té majoria absoluta. És dels pocs batlles del PSC que va arribar a un acord amb el Govern per facilitar l’1-O.

L’1 d’octubre es va celebrar un referèndum a Catalunya?

L’1-O va ser un dia històric a Catalunya perquè hi havia una convocatòria, però sobretot passarà a la història per la violència desmesurada i injustificada que van emprar les forces de seguretat.

Però vostè considera que l’1-O va ser un referèndum?

Va ser convocat com a tal, però la literatura sobre referèndums i la Comissió de Venècia evidencien que faltava seguretat jurídica.

El PSC cridava a l’abstenció però vostè va facilitar l’1-O a la ciutat.

Jo soc l’alcalde de tots els granollerins. Sigui quina sigui la meva opció personal, la meva obligació era facilitar que tota la gent que volgués expressar-se ho pogués fer.

Va rebre pressions del partit per no facilitar la consulta?

No. Els meus companys saben la meva manera d’actuar i que sempre busco ser alcalde de tothom. Vaig rebre més o menys comprensió.

Pot explicar els detalls de l’acord?

Hi havia dos paràmetres: que els funcionaris tinguessin seguretat jurídica i que hi hagués una distribució de col·legis semblant al d’una contesa electoral, que tothom tingués urnes a la vora. Va ser un acord satisfactori. Prefereixo no explicar-ne els detalls.

Vostè va anar a votar?

No. Entenia que l’1-O no tenia prou garanties jurídiques.

El 9-N ho va fer i va votar en blanc.

Vaig votar en blanc per reclamar un referèndum amb garanties jurídiques. Va ser la meva manera de dir al president Mas i a Rajoy: “Així no”. I continuo pensant que hem de reclamar un referèndum legal i acordat. Crec que és imprescindible per resoldre el problema que tenim.

Un referèndum sobre la independència, amb les respostes sí i no ?

No tinc cap problema amb un referèndum d’aquesta mena, en absolut. Però la primera qüestió és posar-se d’acord sobre aquesta pregunta, i per això cal un espai per reflexionar, parlar i debatre.

És un error que el PSC ja no defensi la consulta legal i acordada?

Sempre he expressat el meu desacord amb el fet d’abandonar aquesta via. No és una opció majoritària al partit, però ho és a la societat.

Abans em parlava de les càrregues policials. L’Estat va creuar una línia vermella l’1-O?

Sí. El PP ha comès un error extraordinari abordant la manca d’encaix de Catalunya: deixar-ho en mans dels jutges, fiscals i policies.

El PSOE ho va condemnar prou?

M’hauria agradat que utilitzés expressions més contundents. En tot cas, ahir vaig escriure a Pedro Sánchez dient-li que hauria de fer tres coses: demanar la dimissió de Rajoy, obrir un període de converses amb els grups parlamentaris i entrevistar-se amb agents polítics i socials a Catalunya per explicar que hi ha una part de l’Estat que vol parlar.

I el PSC, va condemnar prou la violència policial?

Miquel Iceta va sortir molt d’hora per condemnar les accions policials.

No va fer el mateix amb els escorcolls i detencions als edificis de la Generalitat. Què en pensa?

Jo ja vaig dir que el problema no es resol amb jutges, ni fiscals ni policies, i que allò era un atac a les institucions catalanes.

Quina opinió li mereix la DUI?

Demano al president Puigdemont que recordi que representa 7,5 milions de catalans i que no és el moment de prendre decisions irreversibles. Ni l’una ni l’altra.

Amb l’altra es refereix al 155. Què pensaria si el PSOE hi donés suport?

No hi estaria d’acord.

Què hauria de fer el PSC, llavors?

Espero que no hi estigués d’acord.

Si no fos així, l’alcalde de Terrassa deixaria el càrrec i el partit.

Jordi Ballart és un alcalde jove. Jo he estat en processos de construcció i reconstrucció i no tindria sentit que respongués així. Continuaria treballant perquè el partit s’acostés al que jo defenso.

Què li va semblar el discurs del rei?

No em va agradar. Era absolutament prescindible i no ajuda.

Creu que és possible una mediació entre el Govern i l’Estat?

Sempre hi ha temps. El diàleg no s’acaba fins a l’últim minut.

Com viu tot el que està passant?

Estic preocupat, i als carrers també hi veig preocupació, com també molta gent il·lusionada.

És dels que pensa que la societat està fracturada?

Corre els risc d’estar-ho.

mossos

Els Mossos d’Esquadra van clausurar l’1 d’octubre més del doble de col·legis electorals que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional juntes, segons les xifres que maneja el cos. I, a diferència dels cossos espanyols, ho van fer sense cap mena d’incident o càrrega policial. La policia catalana en va tancar entre 130 i 140, mentre que les policies espanyoles en van clausurar entre 60 i 70, segons fonts dels Mossos. El ministeri de l’Interior va publicar a Twitter el dia 1 a les cinc de la tarda que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional ja havien clausurat 92 col·legis electorals del referèndum. Alguns centres de vot van tornar a obrir després i això pot ajudar a explicar, com a mínim en part, la diferència entre les dues xifres. El desplegament principal el van fer al matí i, per tant, és difícil que el nombre augmentés passades les cinc.

Els tres cossos policials van actuar a la llista de centres de vot annexada a la interlocutòria de la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Mercedes Armas, que ordenava impedir l’1-O. Els Mossos d’Esquadra van començar a intervenir el divendres anterior a la nit, tal com marcaven les ordres de la magistrada. Abans del diumenge 1 d’octubre a les sis del matí ja s’havien assegurat que uns 400 immobles públics o que ofereixen serveis públics i que havien de ser centres de votació estaven clausurats, ja fos perquè no s’havien ocupat o perquè els qui ho van fer en van marxar. En aquests 400 casos el cos hi va deixar una patrulla perquè s’assegurés que no es tornaven a obrir. En el cas d’entre 130 i 140 col·legis que, segons fonts del cos, es van tancar diumenge mateix, hi va haver moltes situacions diferents. En alguns pot ser que no hi hagués prou concentrats per oferir una resistència eficaç o que decidissin marxar-ne voluntàriament, per exemple.

Segons les instruccions dels comandaments dels Mossos, els agents tenien ordres d’actuar segons els principis “de congruència, oportunitat i proporcionalitat” i de “contenció i mediació”. Havien d’evitar l’ús de la força, que davant la desobediència passiva no podia “anar més enllà de l’acompanyament de persones fins a l’exterior” o d’obrir un passadís per entrar-hi.

Denúncies de 533 ferits

Els Mossos d’Esquadra van tancar molts més centres de votació del referèndum d’autodeterminació que els dos cossos policials espanyols junts, però a diferència d’aquests sense utilitzar la força física, tal com marcaven les instruccions de la cúpula de la policia catalana. Cal recordar que, segons les xifres del departament de Salut, les ràtzies dels antiavalots de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional en col·legis electorals van causar 893 ferits. Els Mossos ja havien rebut ahir 271 denúncies, algunes de conjuntes, de 533 dels ferits, segons l’agència Efe. Només ahir se’n van presentar més d’un centenar. El ministeri de l’Interior també manté que 431 guàrdies i policies espanyols van quedar ferits.

Un grup de comandaments intermedis de la Policia Nacional espanyola van fer arribar ahir un escrit a El Periódico en què presentaven “les més sentides disculpes pels excessos” que hi va haver en l’operació fallida per impedir el referèndum. Tot i que criticaven també l’actuació dels Mossos i d’alguns dels que protegien els centres de vot, admetien que sentien “indignació amb la incompetència, desídia i falta de coneixements en seguretat i de la situació social a Catalunya de l’actual govern espanyol”. Deien, a més, que s’hauria pogut impedir l’1-O sense haver hagut de fer desallotjaments, perquè n’hi hauria hagut prou desplegant de matinada files de policies a les portes dels col·legis.

La jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela ha citat divendres a declarar el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, la intendent del cos Teresa Laplana, i els presidents de l'ANC, Jordi Sánchez, i d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Ho faran en condició d'investigats per la causa oberta per sedició després de les concentracions de Barcelona del passat 20 i 21 de setembre, quan la Guàrdia Civil va fer 41 registres i va detenir 14 càrrecs del Govern per desmuntar el referèndum. El passat 27 de setembre, la jutgessa va admetre a tràmit la denúncia que va presentar la fiscalia per aquests fets. Lamela argumentava que els fets encaixaven amb la definició del delicte de sedició (que comporta penes de presó de 4 a 15 anys) per considerar que hi va haver un «alçament tumultuari» dirigit a «impedir per la força o fora de les vies legals l'aplicació de les lleis o l'actuació de les autoritats».

La jutgessa de l'Audiència Nacional ha citat a declarar tots quatre com a investigats el proper divendres, a Madrid. Ho fa tot just una setmana després que Lamela admetés a tràmit la denúncia de la fiscalia i comencés a investigar si durant les manifestacions del passat 20 i 21 de setembre a Barcelona va existir sedició.

A la resolució de la setmana passada, la titular del jutjat central d'instrucció 3 de l'Audiència Nacional apuntava que «existien indicis» per creure que els fets són constitutius d'un delicte de sedició. La jutgessa considera que va existir una «multitud de persones» entre els edificis que s'estaven registrant i que «de manera desordenada i violenta» tractaven d'impedir que els funcionaris de l'administració de justícia i de la forces i cossos de seguretat poguessin desenvolupar les seves funcions.

En concret, i segons els exemples que recull la jutgessa, es van produir desperfectes a cotxes oficials (amb rodes punxades incloses), l'atac a la seu del PSC i «agressions a militants socialistes» o les accions per impedir que els agents poguessin sortir dels locals registrats.

A la denúncia, el fiscal ja apuntava alguns dels esdeveniments a investigar. Per exemple, descrivia els fets davant la Conselleria d'Economia, també les accions a les portes de la impremta de Bigues i Riells on es van comissar 10 milions de paperetes i també els fets a la seu de la CUP de Barcelona.

El fiscal no dirigia la denúncia contra ningú en concret però ja apuntava cap als responsables de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, i d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Ara, la jutgessa hi suma també la citació del major dels Mossos i també de la intendent Teresa Laplana. La setmana passada, Lamela va demanar a la Guàrdia Civil un atestat amb detalls de les actuacions que es van produir «per impedir l'actuació dels cossos i forces de seguretat de l'estat en l'exercici de les seves funcions».

Lamela també argumentava que l'Audiència Nacional és competent per a investigar el cas. La jutgessa reconeixia que la sedició no sempre és competència de l'Audiència Nacional però que, en aquest cas concret, sí li pertoca perquè la sedició pot atemptar contra la forma de govern (que és competència de l'Audiència Nacional). Segons argumenta, s'entén que dins d'aquest tipus de delicte hi tenen cabuda «els actes encaminats o dirigits a trencar l'organització territorial de l'Estat».

A més, argumenta que en aquest cas es va «atemptar contra la forma de govern» perquè es va «tractar de canviar il·legalment l'organització territorial de l'Estat i declarar la independència d'una part del territori nacional», recull la resolució.

Penes de presó de 4 a 15 anys
Segons l'article 544 del Codi Penal, el delicte de sedició persegueix aquells que s'alcen «pública i tumultuàriament» per impedir l'aplicació de les lleis o l'actuació de qualsevol autoritat, «ja sigui per la força o fora de les vies legals».

El Codi Penal preveu penes de presó de 4 a 15 anys per a aquest delicte. Concretament, especifica que les persones que hagin estat els principals autors o hagin «dirigit o sostingut» la sedició, s'enfrontaran a penes d'entre 8 i 10 anys. En cas de ser una autoritat, les penes s'endureixen i passen de 10 a 15 anys. Per a la resta de casos, la pena és de 4 a 8 anys. Es contempla també la inhabilitació especial per ocupar un càrrec públic durant el temps de la condemna.
 

mobilitzacio

Ni una manifestació massiva habitual ni una vaga general com les que coneixem. Catalunya va viure ahir un dia de revolta tan insòlit que costa trobar les paraules al diccionari per descriure amb precisió el que va passar. Van ser moltes, moltíssimes manifestacions contra la repressió policial de l’1-O, des de primera hora del matí fins al vespre, per tota la geografia i en alguns casos, com Barcelona, sense un recorregut ni un perímetre clar. Tot el centre va ser un manifestòdrom gegant en què confluïen diverses protestes en una. El lema “Els carrers seran sempre nostres” es va fer ahir realitat.

La capacitat de mobilització catalana està fora de dubte des del 2012 i es compta per centenars i centenars de milers. Però ahir es va fer un pas més amb l’anomenada “aturada de país”, que va deixar el país sota mínims, d’una manera que no ho havien fet les últimes vagues generals. Aquesta vegada no eren treballadors contra patrons, sinó que empresaris i empleats havien de pactar el format de la protesta (excepte els que s’acollien a la vaga general convocada per la CGT, la Intersindical i altres petits sindicats). Aquest experiment fruit de la iniciativa de la Taula per la Democràcia, on hi ha sindicats i les patronals Pimec i Cecot, va canviar la fesomia dels carrers de tot el país des de bon matí, ja que el seguiment va ser massiu en els sectors que precisament són més visibles al ciutadà: el comerç, les petites i mitjanes empreses i el sector públic. L’aturada també va ser total a Mercabarna o en infraestructures com el port de Barcelona.

En canvi, en el sector industrial, que tradicionalment es mobilitza més en les vagues generals a causa del pes dels grans sindicats, el seguiment va ser més baix. Algunes grans factories emblemàtiques, com la de Seat de Martorell, no van parar. El fet que la protesta hagués de ser pactada entre empresaris i treballadors va produir una gran varietat de situacions. I va afavorir que les empreses més arrelades al país fossin les capdavanteres, en detriment de les grans multinacionals. Moltes d’elles van fer comunicats per explicar els motius o van penjar cartells a les persianes tancades. Era, en tot cas, un espectacle digne de veure’s.

La gent pren el carrer

L’elevat seguiment de l’aturada es va traduir al llarg de la jornada en mobilitzacions massives. Només a Barcelona la Guàrdia Urbana va comptar 700.000 participants en les diferents convocatòries de la tarda. A la resta del país les xifres també eren espectaculars. En molts llocs es van triar els escenaris de les actuacions més brutals de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Els centres de Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Cornellà de Llobregat, Rubí, Vilanova i la Geltrú o Tortosa van veure gentades sense precedents.

Que el dia seria diferent es va poder comprovar des de primera hora del matí, quan van començar els talls de carreteres, una seixantena. Entre elles les principals autopistes, cosa que va dificultar enormement la mobilitat: es va tallar l’AP-7 a l’altura de Cardedeu, cosa que va provocar un col·lapse de fins a 72 quilòmetres; la C-32 al Maresme; la C-58 entre Cerdanyola i Ripollet; l’AP-7 a l’Alt Empordà, amb canvi de plans a última hora per evitar la presència policial, etc. El metro de Barcelona només funcionava amb serveis mínims. En canvi, a Renfe i al Prat l’afectació va ser mínima.

També des de ben d’hora es van organitzar manifestacions en diferents punts de Barcelona. Algunes eren una mena de piquets festius, com la que va recórrer Ciutat Vella i el Poble-sec, en les quals es convidava, de manera pacífica, els establiments a sumar-se a la protesta; d’altres tenien un significat més polític, com la que es va produir davant de la seu del PP al carrer Urgell o la del davant de la Delegació del govern espanyol. Totes elles van confluir a les 12 del migdia a la plaça Universitat, on es van aplegar 300.000 persones segons la Guàrdia Urbana, molts d’ells estudiants, en una concentració que es desbordava per la Gran Via i arribava a la plaça de Catalunya. Un escenari similar, però sumant-hi molta més gent, que va omplir també el passeig de Gràcia, es va repetir a la tarda.

Tensió a la Via Laietana

Un dels punts de tensió de tota la jornada va ser la comissaria de la Policia Nacional de la Via Laietana, on ja des del migdia es van concentrar milers de joves per protestar per la violència de l’1-O. De fet, els organitzadors advertien tothom de la possible presència de sabotejadors. Finalment, la majoria dels manifestants es van traslladar al Parc de la Ciutadella, on es van estar davant del Parlament fins a la tarda. No hi va haver, doncs, aldarulls. De fet, els joves cridaven: “Som gent de pau”.

A les marxes d’ahir es va poder veure un fenomen significatiu: joves amb banderes espanyoles juntament amb d’altres que portaven estelades en perfecta convivència i harmonia. Una imatge que desmunta el tòpic de la fractura catalana i que és una esmena a la totalitat del discurs que utilitzen els polítics espanyols contra el Procés.

La prova més evident va ser el discurs del rei Felip VI, que, lluny de buscar un paper moderador en el conflicte, es va arrenglerar completament amb Rajoy. És més, va fer una crida a “assegurar l’ordre constitucional”, un missatge que es va interpretar com un vistiplau implícit a l’aplicació del 155, és a dir, la suspensió de l’autonomia. El monarca no va fer cap esment de la violència policial, ni dels 900 contusionats (súbdits seus) de l’1-O. Cap empatia amb els centenars de milers de catalans que ahir es van mobilitzar i diumenge van defensar amb el seu cos els col·legis electorals. Felip VI no es va apartar del guió preponderant a Madrid: tota la culpa és dels polítics catalans.

Que l’Estat només es planteja la via repressiva ho demostren les declaracions del portaveu del PP, Rafael Hernando, dient que l’aturada cívica tenia un “caire nazi”. Però res supera l’escrit del fiscal Juan Carlos Padín, que va considerar que, en la repressió de l’1-O, “en cap cas es pot parlar de violència greu i generalitzada”. I ho va reblar dient que el nombre de ferits, prop de 900, només representava el 0,037% dels votants. Que van ser pocs, vaja.

raons per votar

Se m’acuden mil raons per votar sí a un referèndum, com se me n’acudirien mil més, algunes de bastant semblants, per votar no o per no anar a votar. Cadascú té les seves motivacions personals i intransferibles i ompliríem el diari si les haguéssim d’anomenar totes. Un vota perquè és nacionalista i perquè s’estima Catalunya, malgrat que em costi entendre que es puguin estimar coses que no siguin éssers vius; un altre perquè li sembla una barrabassada que no es vulgui pactar un referèndum; o perquè creu que viuríem millor (fins i tot n’hi ha de prou feliços que pensen que amb la independència hi hauria menys corrupció, com si els catalans fóssim d’una pasta diferent de la resta d’humans); o perquè podria temptar-lo l’experiència d’estar un temps al marge de la UE; o perquè pensa seriosament que tindríem serveis millors; o per dur la contrària als amics o a la família; o a l’inrevés, perquè tot l’entorn vol votar i no vol ser menys; o perquè li agrada la gresca; o perquè és anticapitalista i es pensa, valga’m Déu, que amb una Catalunya lliure no només es canviaria de país sinó també de sistema; o perquè és de l’Espanyol i veu en la independència el paradís en què el Barça deixaria de ser el que és; o perquè, aconseguit l’estat, els nacionalistes deixarien de donar-los la llauna; o simplement perquè li dona la gana, que és la més imbatible de totes les raons.

Però el que m’impressiona és l’escassa versatilitat analítica del discurs contrari al referèndum. Des del seu punt de vista els motius del vot independentista es redueixen pràcticament a tres: una desaforada passió nacionalista (cosa que són incapaços de veure a Espanya, malgrat tants segles de todo por la patria), una ciutadania feble d’esperit que s’ha deixat abduir pels perversos sacerdots del nacionalisme i la seva trama d’interessos, i una voluntat d’utilitzar la raó patriòtica per amagar la corrupció crònica (com si a l’altre cantó no hi hagués tones de porqueria a ocultar). Davant d’aquestes anàlisis, no és estrany que fins tot gent insensible a la independència tingui ganes de votar. Per portar la contrària. O, si es vol dir cursi, per solidaritat.

ciutadans

Com totes les dates marcades en vermell en el calendari, l’1 d’octubre ha arribat lentament. Culmina una fase de la política catalana, i la lectura que se’n pugui fer dependrà del que cadascú íntimament decideixi avui i com s’interpreti a l’Estat i a la Unió Europea. Tothom ha de ser conscient que el món està mirant, i que potser trigarà a tornar-ho a fer per la volatilitat de l’agenda mediàtica. El procés sobiranista es juga ara al carrer i la lectura de la jornada d’aquest diumenge condicionarà el futur del país per als propers anys o dècades.

L’onada que va començar després de la sentència de l’Estatut del 2006, dictada pel Tribunal Constitucional el 28 de juny del 2010, arriba a un punt culminant amb una força que pocs podien preveure. Polítics i institucions van cavalcar i acompanyar un moviment popular que ha demostrat que no és efervescent, sinó un corrent de fons que no ha tingut sortida en la negociació amb un govern espanyol que l’ha anat alimentat periòdicament amb el seu menyspreu i concepció uniformitzadora i centralitzada de l’Espanya autonòmica.

La majoria parlamentària sobiranista ha resistit aquesta legislatura una qüestió de confiança al president Puigdemont, una crisi de govern que posava en evidència diferents sensibilitats i la complexitat d’organitzar un referèndum que trencava la legalitat espanyola, amb l’aprovació tempestuosa de les lleis del referèndum i de transitorietat. Els esculls s’han anat superant i la majoria ciutadana a favor del referèndum s’ha ampliat amb la reacció de l’Estat, que del menyspreu i la desconstrucció minuciosa de l’autogovern ha passat a obrir una causa general que afecta centenars d’alcaldes i servidors públics, i que amenaça amb la detenció dels responsables de l’ANC i d’Òmnium i, fins i tot, del president de la Generalitat. L’estratègia de Rajoy i del fiscal general Maza ha sigut molt valuosa per transformar el que era una complicada convocatòria d’un referèndum en una causa molt més àmplia per la democràcia i la llibertat d’expressió. Així ho ha entès la premsa estrangera, que ha posat el que alguns volien que fos un afer intern a la primera pàgina de l’actualitat internacional.

El vol de l’helicòpter

Divendres a la tarda, mentre entrevistàvem el president Carles Puigdemontal Saló Verge de Montserrat, un helicòpter va sobrevolar el Palau de la Generalitat amb aquell so intranquil·litzador característic. Puigdemont va alçar la mirada cap al sostre i va comentar amb un somriure: “Ens visita cada dia i no és dels Mossos”. Carles Puigdemont sap que pot ser detingut, però també que darrere seu n’hi hauria d’altres i que les idees són irreprimibles en democràcia. Sap que aquells que pretenguin solucionar la qüestió catalana amb la repressió intentaran imposar-se, però a un cost molt alt per a una democràcia europea del segle XXI.

Que avui la política estigui en mans dels ciutadans té avantatges i riscos. L’avantatge de la participació directa en el futur col·lectiu, però també els riscos de l’emocionalitat i les provocacions quan alguns voldrien un error o una guspira per desacreditar un moviment que té en el seu pacifisme el principal instrument. La jornada d’aquest diumenge emetrà un missatge polític innegable i està a les mans dels ciutadans que sigui un missatge cívic, pacífic, democràtic. Explica moltes coses del nostre passat recent que la presència de forces policials de l’Estat, que s’han traslladat entre proclames nacionalistes espanyoles a Catalunya, es visqui com un element que tensiona l’ambient.

Si aquest diumenge serà la ciutadania la que parlarà, el dia 2 s’haurà de tornar a mirar cap a la política i prendre decisions tan valentes com estratègiques. L’ARA ha entrevistat aquesta setmana Puigdemont i Junqueras i tant l’un com l’altre confien en la potència del missatge ciutadà, que, en qualsevol cas, compten que els enfortirà davant del govern espanyol i les institucions europees si hi ha una participació massiva. Saben que en democràcia tot -i tot vol dir tot- passa per una taula de negociació. Saben que fer política és més complex i arriscat que fer proclames maximalistes en un míting o tertúlies revolucionàries de saló, i que el Procés serà més fort com més grans siguin les majories que l’impulsen. Arribar fins avui amb l’actuació en contra de tot l’aparell de l’Estat és un èxit des del punt de vista del Govern. Que les urnes entrin als col·legis és una humiliació per a l’Estat després de jurar i perjurar des de l’endemà del 9-N que no hi hauria referèndum. El dia 2 serà el moment de fer una lectura lúcida de la situació, fer balanç de forces, de suports. Amb valentia i amb sentit de la responsabilitat. El Procés no comença ara, però la feina de fer política va per llarg.

mira Europa

AQUEST PRIMER D’OCTUBRE és moltes coses a la vegada. Una de les més rellevants, una manera de dir “Escolta, Europa”. Una manera de dir a Europa que, en nom dels seus valors i de les oportunitats democràtiques que ofereix la seva unitat, hi ha unes demandes legítimes que haurien de tenir reconeixement i resposta. Europa hauria d’escoltar aquest diumenge totes les veus que arriben de Catalunya, amb diferències i matisos, i ponderar-les. També les que li arribin d’Espanya. Però, a més d’escoltar, Europa també hauria de mirar Catalunya. Perquè els discursos ho aguanten tot, i les interpretacions i les versions seran contradictòries. Que miri les imatges. Que miri qui fa què i com ho fa. I en això les imatges enganyen poc. Que mirin qui parla i qui vol fer callar, qui s’expressa i qui no deixa expressar-se. Que mirin per on tiben les costures de la legalitat, però també les dels principis democràtics, i qui les fa tibar més. Que mirin les accions, les reaccions i les proporcions. Que Europa escolti i miri. En primer lloc, perquè volem confiar en Europa. Que deixi clar per quins valors aposta i quines actituds impedeix. Però sobretot perquè si Europa no escolta i no mira estarà deixant d’escoltar-se i de mirar-se a ella mateixa. Si ens falla, es falla.