che

Quan s’arriba a Santa Clara ja se sap que s’és a la casa del Che. Les referències a l’històric revolucionari en aquesta ciutat són constants des dels afores mateix, que anticipen el que ve amb cartells de propaganda que contenen frases i imatges de l’argentí. I a les nits els músics ambulants proven d’escurar la butxaca dels turistes apel·lant a la nostàlgia a través de l’emotiva cançó Hasta siempre comandante, de Carlos Puebla.

Situada al mig de l’illa, a uns 300 quilòmetres de l’Havana, sense platja ni muntanya, la principal atracció de la ciutat és recórrer l’empremta històrica que el “ guerrillero heroico ” -com l’anomena el règim- va deixar-hi. Sense la batalla de Santa Clara que l’argentí va liderar cap a la victòria el desembre del 1958, ni el Che hauria esdevingut el mite que va ser ni segurament la Revolució Cubana hauria evolucionat igual. Per aquest motiu, la ciutat va quedar sempre lligada al carismàtic guerriller i es va decidir que allotgés les seves restes mortals quan van ser recuperades de Bolívia el 1997. Ara Santa Clara compta amb un mausoleu on està enterrat Ernesto Guevara com a icona de la població, així com un petit museu dins el tren blindat que va jugar un paper decisiu en la batalla.

Com no podia ser d’una altra manera, el mausoleu on descansen les seves restes va centrar tots els actes d’homenatge a Cuba de la commemoració dels 50 anys de la mort del Che Guevara que es complien ahir, amb la presència del president, Raúl Castro, i del seu vicepresident i més que probable successor a partir de l’any que ve, Miguel Díaz-Canel, que va pronunciar un discurs sobre el llegat del Che com a símbol de llibertat per al món.

En l’acte també van participar persones que havien conegut el Che en persona, com col·legues guerrillers que l’havien acompanyat en la seva expedició a Bolívia i que explicaven com era l’argentí en la distància curta. També hi eren els seus fills, que viuen a Cuba i que es mostraven contents per la “persistència” dels valors revolucionaris que encarnava el seu pare.

Che Guevara: el revolucionari que va sobreviure a la seva mort

Però tot el protagonisme no va ser a l’escenari. En un gest animat per les autoritats, una bona part del públic lluïa papers on hi havia impresa la famosíssima fotografia del líder revolucionari feta pel fotògraf cubà Alberto Korda. El fotògraf va immortalitzar l’argentí en una imatge que s’ha transformat en una icona mundial, fins al punt de diluir-ne el sentit revolucionari inicial. De fet, l’estat cubà és el primer a sumar-se a aquesta tendència comercialitzant la imatge del Che en tota mena de souvenirs que es venen a l’illa. L’autor de la fotografia, que fins llavors s’havia dedicat a retratar models i després va passar a ser el fotògraf oficial de la la Revolució, no es va plantejar cobrar mai pels drets de la imatge i només va denunciar una marca anglesa de Vodka que va intentar decorar les ampolles amb la imatge del Che. La història diu que va donar els diners obtinguts en la demanda per finançar el sistema educatiu cubà.

Més lluny de l’escenari, però també entre el públic, hi havia gent que assegurava que també l’havien conegut personalment. És el cas de l’Eduardo, nascut l’any 1940, que va formar part de la seva columna encara que no va participar en la batalla de Santa Clara. Segons ell, el Che era molt exigent amb els seus soldats i no tolerava la indisciplina. “Era dur però també feia que tots ens sentíssim com germans”, explica.

Un contemporani del Che

L’Eduardo també va ser present fa 20 anys quan les restes mortals del revolucionari van arribar a Santa Clara en un acte en què, recorda, tota la ciutat va formar una comitiva des de l’entrada fins a l’arribada al mausoleu. Considera que va ser un acte de justícia per a una ciutat que sempre li ha tingut una estima especial.

Com una bona part dels cubans, l’Eduardo considera que el Che es va avorrir després del triomf de la Revolució i que els càrrecs governamentals -com per exemple el de ministre d’Indústria i el de president del Banc Nacional de Cuba- no feien per a ell. De fet, molta gent a l’illa creu que una part de les seves ganes d’impulsar la revolució al Congo, primer, i a Bolívia, després, van arribar després de donar per impossibles algunes de les mesures d’eficiència i de treball que volia imposar. Una altra frase que se sol escoltar a Cuba sobre el Che és que era tan i tan comunista, que era de dretes pels esforços que exigia.

• 

Diverses persones caminen prop d'un retrat de grans dimensions d'Ernesto "Che" Guevara a la ciutat cubana de Santa Clara, a l'octubre de 2017 / ALEJANDRO ERNESTO / EFE

Finalment, i amb això l’Eduardo també hi està d’acord, hi ha qui opina que el Che va marxar a fer la revolució a altres països perquè era un home d’acció que en part gaudia complint aquesta mena de missions. Per exemple, per poder entrar a Bolívia el Che va fer servir un passaport uruguaià falsificat amb el nom de Ramón Benítez i va canviar el seu aspecte físic per passar inadvertit.

Mentre que per als adults la figura del Che manté intacta la seva identificació amb els valors de la llibertat per a Llatinoamèrica i el món, i d’alguna manera representa la puresa de la Revolució, entre les noves generacions és diferent. Els més joves segueixen veient en l’argentí una figura important a l’hora de configurar el seu imaginari nacional, però tots els seus actes queden massa enrere per agafar-lo com a exemple.

La visió dels joves

Alumnes de la Universitat de Santa Clara, com la Clara, creuen que la imatge del líder revolucionari s’ha devaluat molt per la sobreexplotació de la seva imatge i ha acabat perdent el sentit en algunes ocasions. “D’una banda ens el posen com a tòtem a l’escola, i de l’altra veiem com s’utilitza com a reclam per atraure turistes”, es lamenta. Malgrat tot, se sent molt orgullosa que s’identifiqui el Che amb Cuba i inspiri altres lluites al món, i considera que és una de les coses que persistiran de la Revolució en el futur.

A l’Óscar el preocupa que amb els anys s’imposi la visió d’un home cruel i sanguinari que els seus familiars residents a Florida li expliquen que veuen des d’allà. “Encara que no sigui un ferm defensor d’aquest sistema, no em sembla una visió justa”, assenyala. També destaca que es tracta del primer any que es commemora la mort del Che sense la presència de Fidel Castro i alerta perquè s’adoptin mesures per evitar l’excessiva comercialització de la seva imatge.

l'odi

Va ser el dijous 28 de setembre, a quarts de nou del matí, a l’estació de metro de Liceu. Un individu de mitjana edat a qui no coneixia de res i que baixava del mateix vagó que jo se’m va acostar i em va increpar: “Apa, que t’estàs fent ric, eh?!” Quan li vaig demanar amb sarcasme si, a ell, el ministeri de l’Interior no li pagava prou bé, em va titllar de “feixista” i, a banda d’insistir en això de l’enriquiment gràcies a les fabuloses remuneracions de TV3 i Catalunya Ràdio, va sostenir que les meves intervencions mediàtiques estaven “generant odi”.

Esclar, com que no soc Isabel Coixet jo no vaig tenir l’endemà la portada -la portada!- d’ El País per explicar l’agressió verbal de què havia estat objecte; una agressió tan trivial -o tan significativa- com la que va denunciar dramàticament uns dies després l’acreditada cineasta. De fet, la setmana següent ja vaig deixar de tenir, a les planes d’ El País, el més mínim racó per explicar-hi res. Això no obstant, d’acord amb la recta doctrina constitucionalista, són els mitjans sobiranistes -amb la radiotelevisió pública al capdavant- els “ asquerosamente sectarios” (segons el catedràtic emèrit de sectarisme Alfonso Guerra); són aquests els que caldria tancar, segons sosté un antic paladí de la llibertat d’expressió per qui alguns de nosaltres ens havíem manifestat, un cert Albert Boadella. La premsa espanyola i espanyolista -tota-és, en canvi, un prodigi de pluralisme i de respecte a la discrepància. Tant, que el diari del tàndem Mauricio Casals - Marhuenda i el de la parella Cebrián - Antonio Caño (ara Monzón-Caño) ja semblen edicions diferents d’una mateixa capçalera.

L’odi que s’expressa en la brutalitat policial, o en la demanda de 'cárcel o paredón’ per a Puigdemont, se suposa que és bo perquè mira pel nostre bé

En tot cas, és interessant subratllar com, en poques setmanes, això de l’odi s’ha convertit en la consigna, en el mantra transversal de l’unionisme, tant el de carrer com l’institucional i el ministerial. Quan, al ple de l’Ajuntament de Lleida, s’hi va presentar una moció que criticava l’actitud de l’alcalde davant la violència policial de l’1-O, la portaveu del PP i aliada d’Àngel Ros va parlar de “la moció de l’odi”. El ja al·ludit Alfonso Guerra ha acusat els mestres catalans de “ fomentar el odio a España”. El ministre Zoido -el mateix que va assistir en complagut silenci als carinyosos crits d’“¡A por ellos!” a les portes de les cases quarter- ha imputat el president Puigdemont per haver “ inculcado odio” envers els agents policials desplaçats a Catalunya. Vaja, a La Razón algú afirmava l’altre dia que donar flors als policies és una forma de provocació i d’agressió contra els uniformats... Doncs quina llàstima que l’1 d’octubre aquests agents no ho entenguessin així i dispersessin els electors llançant-los clavells en lloc de pilotes de goma i puntades de peu!

Com tothom sap, el contrari de l’odi és l’amor. I, en efecte, les múltiples expressions de l’unionisme regalimen amor. ¿Hi ha res més amorós que la senyora Cristina Cifuentes titllant els governants catalans de “ criminales”? ¿O que la multitud rojigualda de diumenge passat cridant incansablement “¡Puigdemont a prisión!”? Quina mostra de bon rotllo, aclamar els cossos policials que van estovar milers i milers de persones el primer d’octubre! ¿I què me’n diuen de l’afectuosa amenaça de Pablo Casado a Carles Puigdemont d’acabar com Companys? Augurar-li a algú que pot ser afusellat pel feixisme espanyol, ¿no és l’apoteosi de la fraternitat? Això per no parlar dels insults dominicals a Pepe Borrell, culpable de parlar en català (“ Un idioma que no entiendo”, segons algun manifestant vingut de fora) en un acte polític al cor de Barcelona.

La fòbia de Vargas Llosa contra qualsevol forma de catalanisme està acreditada des de fa dècades.

També va ser una tria plena d’amor i empatia envers els catalans la de Mario Vargas Llosa com a orador estrella del 8 d’octubre, tot i que encara hauria tingut més èxit si l’hagués acompanyat Isabel Preysler i després haguessin venut l’exclusiva a la revista ¡Hola! Que l’escriptor peruanoespanyol sigui virulentament contrari a la independència de Catalunya és del tot legítim. Però convé recordar que el premi Nobel ja denunciava “ el provincianismo racista del nacionalismo ” fa més d’un quart de segle, quan l’independentisme era imperceptible i Pujol consensuava lleis lingüístiques amb el PSC. Per posar-ne un exemple: el 1993, en el pròleg a un llibre d’Alejo Vidal-Quadras, Don Mario afirmava que “el miedo y la violencia son componentes inevitables de todo nacionalismo”, i aquesta violència “ incluye desde el sangriento genocidio hasta la, en apariencia, muy benigna «normalización lingüística»”. La fòbia de Vargas Llosa contra qualsevol forma de catalanisme està acreditada des de fa dècades.

En definitiva, el que passa és que hi ha odis de diferents qualitats. Aquell que hom atribueix als independentistes és un odi dolent, rancuniós i sectari perquè vol trencar Espanya. En canvi, l’odi que s’expressa en brutalitat policial, en la demanda d’“ hostias como panes” i “ cárcel o paredón” per a polítics electes, en el menyspreu a la nostra llengua, aquest és odi bo, perquè mira pel nostre bé. Heus aquí el veritable problema, i no la declaració d’independència.

escocia

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ahir va tornar a refermar que una nova consulta sobre la independència del país no pot tenir lloc fins que “els termes del Brexit siguin clars”. De moment, doncs, cop de pilota cap endavant fins a finals de l’any vinent o la primavera del 2019, i guanyar temps en un moment polític molt convuls i incert al Regne Unit. Sturgeon ho va dir en el discurs de cloenda del congrés de tardor del Partit Nacional Escocès (SNP) celebrat a Glasgow. Un discurs en què, de forma excepcional, es va referir a la situació política de Catalunya i als fets de l’1-O.

Mai abans un líder independentista escocès havia fet cap esment a Catalunya en l’escenari més solemne del partit. I com ja havia fet diumenge en declaracions a la BBC, Sturgeon va criticar durament la Unió Europea (UE): “Quan la gent de Catalunya, ciutadans de la UE, va ser atacada violentament per la policia només per intentar votar, la Unió hauria d’haver parlat en veu alta per condemnar-ho”.

Alhora va insistir que “el diàleg reemplaci l’enfrontament”. I gairebé demanant la quadratura del cercle, la primera ministra escocesa va dir que “ja és hora que el govern espanyol s’assegui amb el de Catalunya -va continuar-. És hora de parlar i de trobar un camí a seguir. Un camí endavant que respecti l’estat de dret, sí, però també la democràcia i el dret del poble de Catalunya a determinar el seu propi futur.”

Però la referència a Catalunya no ha sigut l’única novetat del congrés de l’SNP. Una altra, prou significativa, ha estat la celebració del conciliàbul en dies laborables i no en cap de setmana com era habitual, cosa que alguns especialistes en la vida política escocesa, com el periodista i escriptor David Torrance, han atribuït a una rebaixa de les expectatives sobre algun anunci en relació amb el segon referèndum.

Correcció del públic

La veritat, però, és que Sturgeon s’hi va referir explícitament molt al final del seu discurs, i sempre després d’emprar circumloquis i eufemismes com “necessitat de situar-se en el seient del conductor” per regir el destí del país.

Anteriorment havia fet un repàs triomfal dels deu anys de govern del seu partit, una dècada en què “Escòcia i l’SNP han liderat el camí per construir un país millor i més just per a tothom”, va dir. Va ser en aquest punt quan des de la platea de la sala una persona la va interpel·lar per corregir-la dient que el país havia de ser “millor i independent”, un guant que Sturgeon va recollir afirmant que “sí, esclar, independent”.

¿Però realment avui Escòcia és més a prop del segon referèndum?

Les enquestes no són favorables al sí. Theresa May, la primera ministra britànica, no vol ni sentir-ne a parlar, ni facilitar el plàcet de Londres com quan el van pactar David Cameron i Alex Salmond el 2012. Però Sturgeon va defensar que Escòcia hi té tot el dret: “Com sempre he dit, Escòcia hauria de tenir dret a elegir el seu futur quan els termes del Brexit siguin clars. Tenim el mandat de donar a la gent aquesta elecció. Un mandat que vam guanyar de manera justa i equitativa. Però l’exercici -va continuar- s’ha de fer tenint en compte els interessos de tot Escòcia. I la gent primer vol certesa sobre el Brexit. Respectem-ho. Potser encara no sabem exactament quan es farà l’elecció. Però podem, i sempre defensarem la independència. I no hem tingut mai tanta necessitat de fer-ho”.

La realitat política, però, juga contra els interesos de l’independentisme. I és que a Escòcia conservadors i laboristes comencen a recuperar-se electoralment i amenacen l’hegemonia de l’independentisme. Les pròximes eleccions seran el 2021. Si hi ha nou referèndum seria abans, perquè l’SNP no té cap garantia de renovar la majoria.

A més de la qüestió clau, per la qual va passar de puntetes, Sturgeon va aprofitar el seu discurs per fer un seguit d’anuncis de polítiques futures. Quan va sortir a l’escenari va fer una broma a costa de Theresa May: va mostrar una capsa de pastilles contra la tos. “Vinc preparada”, va dir. Una referència al desastrós discurs de la premier la setmana passada -va patir una afonia quan tancava el congrés tory -, que va malmetre la seva imatge.

suspensio

Gir inesperat de guió en l’estratègia sobiranista fixada el 10 d’octubre. El secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana va decidir ahir exigir al Govern que aixequi la suspensió de la declaració unilateral d’independència, un canvi respecte al que el president de l’entitat, Jordi Sànchez, havia defensat des del moment en què el president Carles Puigdemont va proclamar la independència i va posar en suspens la DUI al cap d’uns segons per demanar “diàleg” i mediació internacional amb l’estat espanyol.

A què respon aquest moviment? El secretariat de l’ANC va convocar una reunió extraordinària al vespre. Una part dels dirigents de l’entitat, intranquils amb la decisió presa dimarts passat al Parlament, volien forçar un canvi en el posicionament de l’ANC. A la reunió no va assistir-hi Sànchez, que va al·legar motius personals. La decisió es va fer pública a les deu de la nit en un breu comunicat en què es justificava la decisió per la “negativa de l’estat espanyol a qualsevol proposta de diàleg”. La resposta de Mariano Rajoy a Carles Puigdemont -un requeriment que, 'de facto', activa l’article 155 de la Constitució- fa que, segons la decisió del secretariat de l’ANC, “no tingui sentit mantenir suspesa la declaració d’independència”.

La decisió es va prendre per unanimitat. De les 77 persones que formen part del secretariat de l'ANC, hi van assistir una cinquantena, suficient per prendre una decisió que vinculi a l'estratègia de l'entitat. De fet, aquest divendres, a través del canal de Telegram de l'Assemblea s'ha aclarit que la proposta inicial del comunicat va ser debatuda pel secretariat i s'hi van "incorporar matisos i suggeriments de millora". La versió definitiva no va tenir cap vot en contra, tots els membres reunits hi van donar suport menys dos que es van abstenir -segons les fonts consultades-. 

Tot i això, hi ha dirigents que no comparteixen la decisió o no acaben de veure clar els terminis amb què s'hauria de produir. El mateix Sànchez havia fet una sèrie de tuits ahir el matí en què afirmava que l’estratègia de Puigdemont era “l’encertada”. “La resposta a l’agressivitat de l’Estat contra el diàleg arribarà i serà coherent amb el compromís que va fer guanyador el poble l’1 d’octubre”, deia Sànchez.

Hi coincidia un sector del secretariat, el contrari a la decisió d’exigir que es faci efectiva de seguida la DUI. Aquest grup de dirigents entén que demanar ara la suspensió pot afegir més pressió al Govern en un moment en què la unitat sobiranista trontolla per la pressió de la CUP. Aquestes mateixes fonts afirmen que la decisió hauria caigut pel seu propi pes la setmana que ve, després que Puigdemont respongués al requeriment de Rajoy. El president, segons fonts del Govern, prepara una rèplica en què serà fidel al seu discurs al Parlament i recordarà la proclamació de la independència, però també la seva suspensió per demanar diàleg. Això motivarà l’aplicació de l’article 155 i, segons la tesi que defensava part del secretariat, la DUI estarà justificada i comptarà amb consens.

I no només la via política pot acabar amb l’oferta de diàleg. Dilluns el mateix Sànchez, amb el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, estan citats a declarar per sedició a l’Audiència Nacional. Qualsevol mesura cautelar del jutge -incloent-hi la possibilitat de presó provisional- pot afegir més llenya al foc.

Per això aquest sector considera que la decisió de la majoria del secretariat és “precipitada” i un error. En canvi, el grup que defensa demanar la suspensió de la DUI creu que l’entitat ha de fer “pressió als polítics” i “recuperar l’agitació de les bases”, desmotivades després de la decepció per la suspensió de la DUI.

Carta als militants

Després de la decisió, Sànchez -que segons fonts de l’ANC no farà pressió a Puigdemont amb el posicionament del secretariat- va enviar una carta a la militància en què defensava la posició del Govern com una aposta “arriscada però honesta” i argumentava que “els actors internacionals que en aquests moments intenten obrir canals de comunicació entre els governs català i espanyol” demanaven la suspensió de la DUI.

La carta de Sànchez vol ser un missatge de tranquil·litat a les bases, incòmodes amb una decisió que va decebre sectors de l’independentisme. “Els nervis i neguits són comprensibles, però no ens poden portar ara a desconfiar d’aquells que fins ara tan bé ens han representat”. El president de l’entitat acaba la carta als militants demanant “mantenir la cadena de confiança” al sobiranisme i continuar “units i ferms”.

La decisió va afegir pressió a Puigdemont i al Govern. A les files d’ERC hi havia nerviosisme, tot i que els dirigents insistien que la resposta del govern espanyol feia evident que la suspensió quedaria en no res i s’hauria de reactivar la DUI. De fet, a Twitter, Oriol Junqueras va respondre així a un tuit d’Ernest Maragall en què deia que era “l’hora d’assumir el risc de la llibertat”: “Totalment d’acord”, va dir el vicepresident.

Part de la direcció republicana va trigar a digerir el canvi en l’estratègia de Puigdemont, tot i que finalment dimarts es va mantenir la unitat al Parlament i els consellers van avalar-la en bloc. Dimecres a la nit, l’executiva d’ERC es va reunir i en va sortir amb el convenciment que la DUI es reactivarà quan l’Estat comenci a aplicar el 155 i que és necessari mantenir la unitat del sobiranisme entorn a l’estratègia del Govern. Per la seva banda, el PDECat, clau en l’estratègia del 10-O, també assistia amb nerviosisme als moviments de l’ANC.

Òmnium Cultural, l’entitat que ha protagonitzat les mobilitzacions al carrer al costat de l’ANC, ja va avisar des de dimarts mateix que la suspensió havia de tenir un termini per no eternitzar les demandes de diàleg.

Al matí, abans que l’ANC decidís aquest canvi, Jordi Cuixart va assegurar en declaracions a RAC1 que si les entitats haguessin conegut abans la decisió del president -ho van saber 24 hores abans- no haurien convocat la seva militància al passeig Lluís Companys. Cuixart, que ja va reunir l’executiva d’Òmnium tan bon punt va conèixer el contingut de la declaració del president, va assegurar que s’havia de ser “recte en els objectius, però flexible en el camí”. El president d’Òmnium coincideix amb l’anàlisi que es fa a hores d’ara en tots els actors sobiranistes: que la reacció de l’Estat serà seguir amb la repressió i això farà reactivar la DUI.

Fonts pròximes a Puigdemont atribuïen la decisió de l’ANC al nerviosisme d’una part de l’independentisme, però insistien en la necessitat de confiar en el Govern. El president té fins dilluns per respondre el requeriment de Rajoy, una simple pregunta -si ha proclamat o no la independència- que no només haurà de respondre de cara al govern espanyol, sinó també a les bases del sobiranisme, inquietes amb la suspensió de la declaració d’independència.

els salaris

El Barça creix. Creix molt. Aquesta pròxima temporada espera arribar als 897 milions d’ingressos. Però aquest creixement va lligat a uns salaris que s’han disparat a causa de les renovacions de Ter Stegen, Luis Suárez i, sobretot, Leo Messi, per la recent d’Andrés Iniesta i per les previstes de Sergi Roberto i Gerard Piqué. Els sous augmenten de 365 a 479 milions, un 31%, i situen la massa salarial respecte als ingressos ordinaris en un 84%.

I aquí, en aquesta partida, no s’inclouen les primes de renovacions que es paguen a alguns futbolistes. Segons ha pogut saber l’ARA, el club preveu 150 milions en primes de renovació i de fidelització per als pròxims anys: 50 a curt termini, és a dir, per a aquest curs 2017-18 (44 són per a Neymar, pendents de com acaba el litigi amb el brasiler) i 100 més que s’esglaonaran en els pròxims quatre anys. Al club asseguren que aquests diners són per a més d’un futbolista, però la major part de la quantitat anirà a Leo Messi, que a banda d’una millora substancial del salari (partia de 39,4 milions fixos de l’últim curs) percebrà una xifra de prima de renovació rècord.

L’impacte real de Neymar

Sense la figura de Messi no s’entendria l’evolució de les finances del Barça, tant en el capítol d’ingressos com en el de despeses, però tampoc sense Neymar. L’impacte de la seva venda sobre els resultats econòmics del Barça és molt gran, tot i que menys dels 222 milions que tenia de clàusula. El traspàs del jugador brasiler al PSG suposa 144 milions nets per a l’entitat blaugrana, perquè el club que presideix Josep Maria Bartomeu ha hagut de fer-ne provisió de 44, la prima que se li havia de pagar i el Barça va decidir no executar quan el futbolista va marxar al PSG. A més, als despatxos del Camp Nou li reclamen també una part dels 22 milions que es van abonar al brasiler l’estiu anterior, el 2016. En total, per tant, Neymar va pactar més de 60 milions de primes.

L’ingrés extraordinari pel traspàs de Neymar ha fet que el Barça presenti un pressupost rècord de 897 milions. Això sí, derivat d’una situació atípica per la venda del brasiler. Al club estan convençuts que poden compensar aquests diners de cara a la pròxima temporada amb una millora dels ingressos ordinaris. De fet, és una obligació per poder assegurar la viabilitat de l’entitat: el creixement exponencial de la massa salarial fa imprescindible obtenir nous recursos. Així doncs, de cara a l’any que ve els blaugranes preveuen tenir tancat un nou contracte per la samarreta d’entrenament i un nou acord amb una aerolínia, després que Qatar Airways deixés una vacant. A més, el Barça, d’acord amb el nou contracte amb Nike, preveu encarregar-se de la gestió de les botigues de la marca nord-americana, cosa que implicaria uns 60 milions més d’ingressos per curs i un benefici d’uns 6 milions. Ara mateix el Barça obté uns 24 milions nets en aquest concepte, i amb el nou contracte els ingressos creixeran fins als 60 milions i els beneficis -esperen- fins als 30. D’altra banda, una altra font d’ingressos serà el nou repartiment econòmic de la UEFA, que, segons càlculs del club, suposarà uns 10 o 15 milions addicionals.

Al Barça són conscients que han de fer un salt endavant molt gran, gairebé incrementant els ingressos ordinaris en 140 milions en només un any. Per això el club té previst fer créixer el personal, sumant 39 treballadors més durant aquest curs (ja hi ha 500 empleats, esportistes al marge) per millorar l’engranatge i els resultats ordinaris. El repte és majúscul perquè durant l’últim exercici van créixer un 4% els ingressos, mentre que les despeses van pujar un 7%. La gran explicació de l’augment d’aquesta partida és salarial, però també per les comissions que s’han pagat a la gent que ha aportat nous acords comercials, per l’esforç informàtic per respondre als atacs cada cop més habituals de hackers i a l’increment en seguretat després dels atacs terroristes a París.

Comença l’Espai Barça

El repte per a la temporada 2018-19 és molt gran, també perquè les despeses per a l’Espai Barça ja no són residuals. Aquesta temporada el club preveu gastar 55 milions en el projecte del nou estadi, on es començarien les feines preliminars de construcció l’estiu vinent, i ja el 2019 s’atacaria la construcció de les primeres graderies de la que serà la nova casa del barcelonisme. Als despatxos del Camp Nou estan treballant per trobar un patrocinador que doni nom al nou estadi, el que es coneix com a naming rights, i durant el primer semestre del 2018 es preveu fer una assemblea extraordinària per donar a conèixer una marca que es lligaria a l’Espai Barça durant 25 o 30 anys, i que podria reportar més de 250 milions. Aquesta marca comercial podria començar a donar nom al nou estadi abans que es construeixi el nou Camp Nou. Hi ha empreses que prefereixen esperar-se a l’estrena i unes altres estan disposades a anticipar-s’hi per conviure amb l’era Messi.

El deute

Les fortes inversions d’aquests últims mesos faran que el deute pugi dels 247 milions a més de 300, tot i que el club va explicar que a partir d’ara es regirà per la manera de comptabilitzar-ho de la Lliga i la UEFA. Segons aquest procediment, el Barça ara té 8 milions positius, malgrat que enguany el deute creixerà fins als 54 milions, aproximadament. Això sí, la junta de Bartomeu manté que encara està vigent la ràtio deute/ebitda -benefici operatiu abans d’impostos, taxes, depreciacions i amortitzacions-, aprovat en els estatuts del 2013, i que limita la capacitat de maniobra de l’entitat a l’hora d’acudir al mercat de fitxatges. De fet, el CEO, Òscar Grau, va admetre que la capacitat de maniobra de l’entitat per fitxar algú al mercat d’hivern és limitada. Això sí, si Ernesto Valverde fes una petició el club podria buscar la manera de satisfer els desitjos del tècnic, i passaria sempre per donar sortida a jugadors.

els treballadors

“Quina traïció, què us heu pensat! Si La Caixa és alguna cosa és gràcies a Catalunya, això és un cop baix! Com ens podeu girar l’esquena ara?” Aquests són alguns dels retrets que en els últims dies s’han hagut de sentir els treballadors de les oficines de CaixaBank a Catalunya. Així ho explica Joan Maria Terribas, secretari general de la Federació d’Estalvi de Catalunya, el quart sindicat del primer banc català.

El cert és que la tempesta econòmica desencadenada per l’anunci del Sabadell i CaixaBank que treien les seves seus socials de Catalunya -i que ha anat seguit per la flor i nata de les principals empreses del país- s’ha viscut amb especial virulència a la xarxa d’oficines dels dos bancs. “Els empleats han hagut d’aguantar el xàfec des de dimarts passat”, explica Terribas. “I estan fastiguejats”, afegeix.

Segons diu, dijous passat, quan l’ARA va avançar que CaixaBank negociava amb la Moncloa un decret per canviar de seu sense consultar-ho als accionistes, hi va haver un punt d’inflexió. Abans de llavors els moviments eren per por, però a partir d’aleshores “hi ha hagut clientela que s’ha emprenyat moltíssim”, relata.

Una decisió qüestionada

Segons explica, la situació ha sigut complicada perquè “s’ha establert l’opinió que qui marxa és el hòlding Fainé [Isidre Fainé, president de La Caixa]”. “I si no, per què marxen la Fundació o Criteria? Quin problema tenen?”, es pregunta.

En una cèntrica oficina de Barcelona, una empleada de CaixaBank confirma aquesta situació. Admet que des de dilluns de la setmana passada hi ha hagut molts moviments de retirades d’efectiu i trasllats de diners a oficines de fora de Catalunya. Diu que van tenir “moltíssima feina”, i a la pregunta de si en algun moment es van quedar sense efectiu, respon assentint amb el cap. “Hi va haver clients que retiraven 15.000 euros”, explica aquesta persona, que afegeix que des de dimarts la situació s’ha calmat. Fonts oficials de CaixaBank asseguren que aquest podria ser un cas concret en la seva xarxa de 1.300 oficines a Catalunya, però admeten que “al llarg dels últims dies s’han produït més consultes de clients de les habituals”. A més, insisteixen que no hi ha hagut retirades, “i ni de bon tros significatives”, i que la situació és de normalitat a les oficines.

Una altra font sindical del sector es fixa en la situació que viuen els treballadors de les oficines. “Els toca donar la cara i ser increpats, ho estan passant malament”, explica, i ho aprofita per fer memòria: “Per a molts ja són molts anys durs, en què es van vendre productes complicats, que van generar conflicte, i les plantilles estan molt cremades”.

Aquest sindicalista explica que a CaixaBank en els últims dies han tornat a circular protocols per garantir la seguretat de la plantilla en casos de clients agressius. “Hem demanat instruccions de com s’ha d’actuar”, explica.

Menys abrupta és la situació que pinten al Sabadell. Antoni Alarcón, el representant sindical de la Intersindical-CSC al Banc Sabadell, on és el segon sindicat, rebaixa aquest to: “Hi ha hagut queixes dels clients, però potser menys del que es podria pensar; val a dir que els que treballen a les oficines són discrets i que per damunt de tot la plantilla no veu conseqüències sobre la seva feina”.

Alarcón afegeix que el sindicat està en contra de la decisió d’endur-se la seu social de Catalunya perquè entén que “això és l’estratègia de la por”: “Una opció tàctica d’influir en la població i generar inseguretat, i ho rebutgem”. Al Sabadell, com a CaixaBank, constaten que aquest mateix dimarts la situació a les oficines tornava a normalitzar-se.

En cap dels dos casos donen xifres de quants dipòsits s’han mogut, però creuen que aquest fenomen ha sigut sobretot visible a la banca privada i a les zones frontereres (vegeu l’article adjunt).

Els beneficiats de tot plegat

El BBVA, que agrupa sis antigues caixes catalanes i és el segon banc amb més quota de mercat a Catalunya, ha viscut els canvis de seu del CaixaBank i el Sabadell com una benedicció... a mitges.

Si bé és cert que han atès molts nous clients que hi portaven els diners que tenien en altres entitats, també s’han trobat casos de clients que els demanaven traslladar els seus estalvis a oficines del mateix banc fora de Catalunya. “Dijous i divendres van ser absolutament caòtics”, explica Raquel Puig, secretària general del Sindicat d’Estalvi de Catalunya, majoritari a CatalunyaCaixa. “A part de clients enfadats amb CaixaBank i el Sabadell i de clients que tenien por pels seus estalvis, també n’hi havia d’altres que treien efectiu per si de cas”, diu. Aquesta veu confirma que per aquesta raó també alguns dels caixers del banc a Catalunya es van quedar sense efectiu.

Les xifres, de moment, no concreten la magnitud del moviment de dipòsits previs i posteriors als anuncis de canvis de seu. A les oficines, però, ho han viscut com un veritable daltabaix.

adoctrinament

Una de les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola és que les escoles catalanes, per exemple, passin a ser competència absolutament de l'Estat. Això és el que ha reclamat aquest dimecres el diputat de Ciutadans, Toni Cantó, que ha exigit al minisre d'Edudació, Íñigo Méndez de Vigo, que l'apliqui perquè es deixin d'adoctrinar els nens catalans amb idees independentistes. 

"Si no obtenim la resposta adequada de la conselleria d'Educació anirem als tribunals"

ÍÑIGO MÉNDEZ DE VIGOMINISTRE D'EDUCACIÓ

Cantó ha enumerat diversos casos en què assegura que es manipulen els continguts d'història a les escoles catalanes o que es canvien les classes de plàstica per "tapar amb bolígraf les corones de la bandera espanyola". També s'ha referit a casos en què fills de guàrdies civils s'han vist discrimnats per professors a les escoles després de l'1-O. 

Davant d'aquestes exigències i retrets, Méndez de Vigo ha assegurat que Cantó "té tota la raó" i ha condemnat totes aquestes denúncies i afirmacions, però ha assegurat que el govern espanyol no pot fer-hi més perquè les competències d'educació estan transferides a les comunitats autònomes. El ministre ha explicat que l'única via que té l'Estat és la de l'alta inspecció, per la qual cosa ha avançat que a hores d'ara s'han enviat dos requeriments a la conselleria d'Educació de Catalunya, un del 27 de setembre i un del 6 de setembre, amb un recull de denúncies i fets que consideren constitutius de delicte. "Si no obtenim la resposta adequada anirem als tribunals, aquest és el sistema que tenim", ha sentenciat. 

Segons han apuntat fonts del departament d'Ensenyament, els requeriments els pregunten sobre un suposat cas d'adoctrinament a una escola d'Olot i sobre la suposada discriminació dels fills d'agents de la Guàrdia Civil a la Seu d'Urgell i a Sant Andreu de la Barca.

Ensenyament ha explicat que en el cas d'Olot, diversos pares van signar una autorització perquè els alumnes es manifestessin després de les detencions a membres del Govern del 20 de setembre. El centre va deixar clar que es tractava d'una iniciativa dels alumnes i no de l'institut i que comptava amb l'autorització dels pares. La normativa diu que els alumnes de 3r i 4t d'ESO poden sortir del centre si compten amb l'autorització dels pares. 

El requeriment també pregunta a la conselleria sobre els casos de la Seu d'Urgell i Sant Andreu de la Barca, en què fills de guàrdies civils asseguren que han estat discriminats al centre després del referèndum de l'1-O.

Ensenyament ha assegurat que contestarà els requeriments.

Al seu torn, Méndez de Vigo ha fet servir aquesta interpel·lació com a excusa per demanar un pacte per a l'educació amb tots els partits polítics i ha obert la porta a qualsevol modificació que els grups parlamentaris considerin necessària. També ha deixat clar que "és l'oportunitat per deslligar l'educació de les intencionalitats polítiques"