divendres, 3 de novembre del 2017

luxe rural

Els allotjaments rurals se les enginyen per captar les noves demandes dels consumidors i fer-los viure experiències poc convencionals que els allunyin de l’estrès i la rutina diària. Ara, una de les propostes més interessants és la del luxe rural, un luxe que va més enllà de les comoditats i dels serveis que es poden trobar a les grans ciutats. Trobem una aposta per tot el que és sostenible, pels valors històrics, els entorns genuïns en enclavaments privilegiats, la gastronomia de proximitat o les activitats multisensorials a peu de camp, bosc o muntanya. Us hem fet una selecció de cinc propostes en què el luxe va de bracet amb l’entorn rural.
La natura com a pretext
La tardor convida a reconciliar-se amb la natura: els paisatges multicolor, les temperatures suaus i la proliferació d’activitats que s’allunyen de la platja per conquerir altres terrenys de la geografia de casa nostra. Entre les vacances de l’estiu i el Nadal que s’avança comercialment al calendari, hi ha uns llimbs de caps de setmana en què molts catalans aprofiten per gaudir de la naturalesa. “Els clients busquen la desconnexió i, alhora, sortir de la zona de confort per gaudir d’experiències noves”, explica l’empresària Judit Planella, responsable de Les Cols Pavellons, un hotel rural de luxe a Olot. De fet, a l’establiment no hi ha televisió ni fil musical. Aquest indret exclusiu, situat al cor de la Garrotxa, combina el disseny i l’arquitectura més conceptual, a través dels reconeguts cubs de vidre immortalitzats per l’estudi RCR Arquitectes, amb l’esperit de la masia original en un entorn rodejat de boscos on es reciclen els residus per abastir una caldera de biomassa, entre altres projectes de preservació. “Aviat podrem oferir l’aigua de la font del Noc donant valor al riu Fluvià i mostrar un nou espai per passejar i fer berenades”, comenta la Judit. També s’informa els visitants de les rutes i visites alternatives al Parc Natural de la Garrotxa i se’ls prepara una bossa de pícnic per gaudir del camí. “Creem l’atmosfera ideal per no sentir-te malament per badar i mandrejar”, puntualitza.
L’encant de les neomasies
Moltes masies d’arreu del territori viuen una “segona joventut”: es rehabiliten, es condicionen i obren les portes al públic amb un nou rentat de cara amb què el llegat patrimonial s’alia amb les últimes innovacions. D’exemples n’hi ha a cabassos. Al Solsonès, anomenada “la comarca de les mil masies”, destaca La Vella Farga, una antiga masia típica catalana del segle XI restaurada i decorada conscientment pel matrimoni propietari per allotjar-hi un sofisticat hotel de 13 habitacions on els elements arquitectònics mil·lenaris convergeixen amb les antiguitats, els objectes vintage i els detalls florals per recrear-hi una atmosfera especial. “Avui en dia busquem i valorem molt l’autenticitat de les coses, però no volem renunciar al tracte ni als serveis vinculats amb el luxe”, detalla el propietari, Martí Angrill. En aquest sentit, no passa desapercebuda una immensa piscina climatitzada que rodeja la finca amb vistes a la muntanya. “Volem que la sensació de benestar arribi des del minut zero”, afegeix.
El que és insòlit també atreu
El luxe també es vincula amb l’excepcionalitat: paratges aïllats, situacions capritxoses i entorns que canvien cada temporada. És el cas, per exemple de l’Hotel Iglú de Grandvalira, a Andorra. Un allotjament efímer situat a més de 2.000 metres d’altitud enmig de les pistes que només opera durant la temporada d’esquí. “No és un hotel còmode ni convencional perquè dorms sobre un llit de gel amb sac, mantes gruixudes i roba tèrmica, però no et falta de res”, detalla Xavier Salinas, el seu responsable. S’hi accedeix amb una màquina trepitjaneu i després de l’excursió s’ofereix un àpat als clients: “L’oferta s’acompanya amb un suport gastronòmic potent com ostres, caviar i xampany”, afegeix el Xavier. Ara per ara es treballa per arreglar la nova carcassa de l’iglú: “Hem fet un concurs d’escultors perquè dissenyin les habitacions. Esperem que aviat prenguin forma, però ja sabem que dependrà del temps”, conclou.
La gastronomia suma
El menjar i el beure sempre són motius de pes per fomentar els desplaçaments: degustar els productes de la terra o bé, tastar in situ les últimes anyades de vins de cada denominació i fer-ne un poderós reclam turístic. A la comarca del Penedès, un referent de l’enoturisme, s’hi ubica el Cava & Hotel Mastinell, dedicat al món del vi i del cava de cap a peus. “Donem a conèixer el procés d’elaboració, els tastem a taula i ho fem dins de les nostres habitacions en forma d’ampolla i amb vistes a les vinyes”, explica la propietària, Olivia Valderrama. Com a curiositat, en aquests emplaçaments també impulsen les anomenades vinoteràpies amb massatges i tractaments exclusius per regenerar la pell. “Oferim la possibilitat de prendre un bany de vi o cava en parella, entre altres rituals de bellesa facial i corporal amb raïm, que té propietats eficaces contra l’envelliment”, detalla l’Olivia.
L’experiència més eco
Els valors mediambientals també són un reclam en alça. Més enllà de la gastronomia pròxima també hi ha allotjaments que neixen amb un concepte de sostenibilitat integral. És el cas del Mas Salagros EcoResort, que es declara un espai 100% ecològic únic a l’Estat. “Tot el complex està compromès amb el medi ambient perquè respecta les polítiques de sostenibilitat: el menjar, els elements decoratius, el consum energètic i els materials que s’han emprat per la construcció”, afirma Mariona Mallafré, cap de màrqueting del projecte. Ubicat a Vallromanes, enmig del parc protegit de la serralada Litoral, l’hotel crida l’atenció per l’ús de cobertes vegetals a la part exterior de les habitacions que mantenen la temperatura del entorn, actuen com a aïllants tèrmics i retenen la humitat. “Defensem la filosofia slow que ens permet cuidar del nostre cos i ment en un entorn on som conscients de tot el que fem”, detalla. I afegeix com a conclusió: “El luxe el trobem en les petites coses i gaudint de tot el que fem. És la manera de trencar amb la rutina i no saturar-nos”

la tempesta

Després d’un dia de tempestes a Barcelona, la pluja es va aturar sobre les 19.00 hores, quan s’iniciava l’acte del Dia de la Cambra. El fenomen va ser premonitori i la Cambra de Comerç, una de les institucions que menys s’ha expressat sobre el conflicte polític que viu Catalunya, tampoc es va voler mullar ahir.
El seu president, Miquel Valls, tornava a l’escena pública després dels greus problemes de salut que ha patit durant l’estiu, i en la salutació a les empreses reconegudes ahir -les que feien 50, 75, 100, 125 o 150 anys- no va fer al·lusions al tràngol institucional, tret que se sobreinterpretés un consell que va donar: “Aquestes empreses han sabut adaptar-se als canvis”.
A l’acte, que va arrencar amb mitja hora de retard i sense la presència dels seus dos principals convidats -Santi Vila, conseller d’Empresa, i Oriol Junqueras, vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, que va fer tard-, s’hi van lliurar un centenar de distincions. Això va permetre que s’hi barregessin veritables gegants -Agbar, Cuatrecasas i Roca- amb un reguitzell d’hostals, perruqueries, joieries, forns, laboratoris, conservers i fàbriques.
Les petites potser tenen un altaveu menor, però els sobraven les ganes de parlar de la qüestió. El contrari semblava impossible: quatre dels nou patrocinadors de l’acte han tret la seva seu de Catalunya en els últims dies (CaixaBank, Abertis, Gas Natural i Agbar) i es respirava disgust. “Estem que trinem”, deia un industrial que espera que les borses i la situació econòmica posin punt final al Procés. Ben a prop d’ell, un destacat advocat lamentava el tractament que va fer TV3 de la notícia de les pressions rebudes per Seat de la Casa del Rei per moure la seu fora de Catalunya.

“Festival” a la Caixa d’Enginyers

Qui no compartia empipament era la Caixa d’Enginyers. El seu president, Josep Oriol Sala, no amagava el moment dolç de la cooperativa després de les decisions de CaixaBank i el Sabadell de treure la seu de Catalunya. Tot i que no va voler dir quants nous clients han fet, sí que apuntava que estava sent “un festival”.
Albert Martínez Lacambra, conseller delegat d’Agbar, va adreçar unes paraules als assistents i va advertir contra la teoria del decreixement: “La riquesa es pot repartir, la pobresa només es pot prorratejar”. També es va referir a la “dolorosa i necessària” decisió de treure la seu de Catalunya, fet del qual va culpar els mercats: “Ens queia l’acció”.
Junqueras tampoc va esquivar el to polític. “No estem gens satisfets que hi hagi empreses que senten la necessitat o la preferència de treure la seu social de Catalunya -va dir-. Òbviament, cal recordar que hi ha 260.000 empreses que aquesta decisió no l’han presa, que tenen confiança en elles mateixes i en aquesta societat”. Malgrat el somriure i la pausa amb què va pronunciar aquestes paraules, la clatellada va ressonar.

smartphones

Amb la presentació del Huawei Mate 10 aquesta setmana s’ha completat el panorama dels models emblemàtics amb què les tres marques desmartphones més venudes del món afrontaran la temporada comercial de Nadal i Reis. He comparat el Mate 10 de Huawei amb el Galaxy Note 8 de Samsung i l’iPhone 8 Plus d’Apple, que pel volum previst de vendes seran els telèfons estrella d’una gamma alta del mercat en què també competeixen el Google Pixel 2 i l’LG V30.

La qualitat de les càmeres

Per primera vegada des de fa temps hi ha diferències funcionals significatives entre aparells. Fins i tot en la doble càmera principal, una característica que comparteixen la majoria dels smartphones cars. Una funció comuna en els tres telèfons és el zoom òptic, gràcies al fet que una de les dues càmeres porta una òptica de més longitud focal que l’altra. Fora d’això, cada fabricant combina a la seva manera els captadors d’imatge: l’iPhone 8 Plus i el Galaxy Note 8 coincideixen a muntar-ne dos de 12 megapíxels; el captador de color del Mate 10 té la mateixa resolució, però l’acompanya un de 20 megapíxels en blanc i negre. Els tres aparells ofereixen el popular efecte bokeh de desenfocament del fons: en el Huawei es pot ajustar manualment abans de fer la foto, en l’iPhone t’has d’allunyar un parell de metres de l’objecte de primer pla i en el Samsung, l’únic que té estabilitzador òptic en les dues càmeres principals, el protagonista de la foto pot estar a 1,2 metres i l’efecte es pot ajustar després de disparar, perquè es guarden per separat les imatges de les dues càmeres.
Apple i Huawei aposten encara més pel tractament posterior de les fotografies: en l’iPhone 8 Plus es poden aplicar als retrats efectes d’il·luminació molt realistes, i la detecció de profunditat facilita la separació de l’objecte pròxim del fons per col·locar-lo en una altra imatge; el Mate 10 fa servir les funcions d’intel·ligència artificial del processador Kirin 970, entrenat prèviament amb més de 100.000 imatges, per identificar fins a 13 tipus d’objectes diferents -distingeix un gat d’un gos, una planta d’una flor, un paisatge d’un plat de menjar- i aplicar-hi els paràmetres d’imatge òptims. El Kirin 970 també intervé en una aplicació de Microsoft que tradueix consecutivament entre 10 idiomes de veu i uns 40 de text. Apple, en canvi, s’ha centrat en la realitat augmentada, que superposa imatges digitals a les del món real. De moment ho hem vist en videojocs, però vindran altres aplicacions.
D’una manera o altra, els tres aparells fan unes fotografies excel·lents, amb una mica d’avantatge per al Note 8 quan hi ha molt poca llum, però amb uns resultats més naturals per al Mate 10 i l’iPhone 8 Plus en condicions d’il·luminació favorables. Els tres telèfons poden gravar vídeo amb resolució 4K, però només Apple i Samsung tenen modalitat de càmera ultralenta a 240 quadres per segon.
L’aspecte dels tres telèfons també és força diferent. Només la pantalla del Note 8 té els marges corbats -menys que en els Galaxy S8- i pot mostrar informació, com l’hora i les notificacions, quan està apagada. També és l’únic que porta fins a l’extrem la tendència actual que la pantalla ocupi tot el frontal, sense cap botó visible. Per això la seva proporció és 18:9, més allargada que la 16:9 dels altres dos aparells, que mantenen el botó frontal d’inici amb lector dactilar. Samsung l’ha situat al darrere, en una posició tan incòmoda que et fa agrair la possibilitat de desbloqueig amb l’iris o amb reconeixement facial que només ell ofereix. Tot i això, el marc de la pantalla del Mate 10 és molt més estret que el del model d’Apple, que ha reservat per a l’iPhone X que sortirà el mes que ve el format de pantalla total. Tant Samsung com Huawei lliuren els telèfons sense activar la màxima resolució possible per allargar la durada de bateria, però l’usuari pot canviar-ho.
Els tres models disposen de càrrega ràpida, però per gaudir-ne a l’iPhone cal comprar un carregador opcional. El Mate 10 és el més ràpid, però en canvi no té la pràctica funció de càrrega sense fils que Samsung incorpora des de fa tres anys i Apple acaba d’adoptar.
Els tres aparells ofereixen alguna resistència a l’aigua: el Mate 10 es pot esquitxar i els altres dos es poden submergir durant mitja hora, el Note 8 a més profunditat que l’iPhone 8 Plus. En aquesta generació, Samsung ha impermeabilitzat fins i tot el llapis tàctil que caracteritza la sèrie Note i justifica el seu preu més alt: ara permet escriure notes de diverses pàgines amb la pantalla apagada, a més de dibuixar sobre imatges i marcar textos per traduir-los.
Els tres telèfons presumeixen de qualitat de so, però l’únic que té altaveus estèreo és l’iPhone 8 Plus. Això sí, el Note 8 inclou un excepcional equalitzador amb funció d’audiometria personalitzada que fa sonar raonablement bé fins i tot uns auriculars mediocres.
Huawei segueix amb el Mate 10 els passos de Samsung en la possibilitat d’usar el telèfon com a ordinador, connectant-hi un monitor, un teclat i un ratolí o un comandament de jocs per Bluetooth. En aquest cas no cal base de sobretaula, només un cable USB-HDMI. La marca xinesa també exhibeix domini de la connectivitat: gràcies a diverses funcions avançades de xarxa i si l’operadora ho permet, el Mate 10 pot descarregar dades a 1,2 gigabits per segon. Aquesta velocitat és el doble de la màxima de l’iPhone 8 Plus, i supera l’1 Gbps del Note 8.
Si una cosa sorprèn és probablement la diferència de preu entre els tres aparells. A igualtat de capacitat, més de 300 euros separen el Mate 10 del Note 8, el més complet i no només pel llapis tàctil. A mig camí hi ha l’iPhone 8 Plus, una renovació de la plataforma d’Apple que resulta més que suficient per als addictes a la marca que no vulguin esperar l’arribada de l’iPhone X.

federico luppi

 Permanece a mi lado cuando a mi frágil cuerpo le atormenten dolores y alcance la verdad, y el tiempo maníaco siga esparciendo el polvo, y la vida furiosa siga arrojando llamas. Permanece a mi lado y cuando vaya apagándome puedas señalarme el final de mi lucha, y el atardecer de los días eternos, en el bajo y oscuro borde de la vida ”. És un fragment del preciós poema del poeta anglès Alfred Tennyson que Federico Luppi li recita xiuxiuejant a Marisa Paredes quan aquesta agonitza, poc abans del final de la pel·lícula El espinazo del diablo (2001). Impossible esborrar de la memòria aquest tros de cinema, profund i commovedor, que en la veu i la presència del gran actor argentí cobrava vida i veritat, s’elevava i transitava des de la pantalla fins al cor de l’espectador amb la facilitat que tan sols alguns intèrprets escollits són capaços d’injectar a les seves línies de text.
Luppi, nascut a Ramallo, prop de Buenos Aires, l’any 1936, va morir ahir a la capital argentina a causa de les complicacions d’un coàgul al cervell provocat per un accident domèstic que va tenir l’abril passat. Actor orgànic i intuïtiu, de fortíssima presència física, veu greu i penetrant, sempre capaç de fer fàcils els papers més complicats, d’injectar profunditat a un personatge tan sols amb una rèplica. Transmetia amb el seu art interpretatiu la sensació que sense problemes podria fer tots els seus papers assegut en una cadira, amb la càmera al davant filmant-lo i ell deixant anar el seu diàleg.

La connexió emocional

Luppi posseïa el preuat do de la naturalitat, de la creació versemblant i la connexió emocional amb els rols que se li encomanaven. Per bé que habituat als caràcters forts, sabia invertir l’ordre previsible dels factors i sorprendre amb una creació fràgil i humana. El gran públic, més enllà de l’Argentina, va començar a familiaritzar-s’hi gràcies al seu paper de Mario a l’èxit internacional Un lugar en el mundo (1992), el film d’Adolfo Aristarain sobre la recerca dels orígens i el valor de les arrels rurals. Ja llavors era un dels més reconeguts intèrprets argentins, a l’altura de coetanis com Héctor Alterio, Ulises Dumont, Norma Aleandro i Pepe Soriano. Amb Aristarain ja havia protagonitzat Tiempo de revancha (1981), aclamat com un dels films de temàtica social més importants i compromesos de la cinematografia del seu país, fortament arrelat a la reivindicació sindicalista i amb el mèrit importantíssim d’estar rodat durant la dictadura. Un film extremadament coherent amb la mentalitat i ideologia de Luppi, que es va instal·lar a Espanya el 2001 coincidint amb la greu crisi econòmica que va portar el seu país al precipici del corralito.
Més còmode amb el kirchnerisme, va tornar a casa, però aviat se’n va desenganyar i els últims temps va mostrar una gran disconformitat amb el govern de Mauricio Macri, sens dubte agreujada pels problemes econòmics que ell mateix confessava tenir. D’agitada vida sentimental, una de les seves exparelles, Haydée Padilla, va acusar-lo de violència masclista.
Aristarain va ser una figura essencial en la carrera de Luppi. Amb ell va repetir a La ley de la frontera (1995) i Lugares comunes (2002), però mereix una menció especial Martín (Hache) (1997), drama familiar i sentimental de fort calat dramàtic i generacional, que és sens dubte una de les seves millors creacions. Al costat de la figura d’Aristarain s’hi ha d’incorporar en el mateix grau d’importància la del cineasta mexicà Guillermo del Toro. A les seves ordres va rodar Cronos (1992), faula sobre les possibilitats de l’eterna joventut, la ja esmentada El espinazo del diablo i El laberinto del fauno(2006), inspirada capbussada en les conseqüències de la Guerra Civil en clau fantàstica.
A mitjans dels anys 90 va esdevenir un dels actors més sol·licitats de la cinematografia hispana. Van reclamar-ne la presència directors tan destacats com Agustín Díaz Yanes ( Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, 1995), Mariano Barroso ( Éxtasis, 1996) i Gerardo Herrero ( Frontera sur, 1998). Va regalar-nos un memorable mà a mà amb Francisco Rabal a la discreta Divertimento (José García Hernández, 2000) i va acumular papers en films no sempre reeixits però on acostumava a deixar la seva empremta i gran personalitat.
Luppi havia fet els primers passos en el cinema amb clàssics argentins comEl romance del Aniceto y la Francisca (1967), Pasión dominguera (1970) i La Patagonia rebelde (1974), va conrear l’ofici a la televisió i sempre que podia es refugiava en el teatre. Va pujar, com a mínim, dues vegades als escenaris barcelonins: una el 1999 al Mercat de les Flors, amb El vestidor, el clàssic de Ronald Harwood; i l’altra fa ben poc, el març del 2015, amb El reportaje. Va ser emocionant veure i aplaudir el gran Luppi al Lliure de Gràcia, amb gairebé 80 anys, vestit amb uniforme i donant vida a un vell militar de la dictadura argentina, engarjolat i a punt de ser entrevistat a la televisió. “No em fa por la mort. Em fa pena deixar la vida”, havia dit en una de les seves últimes entrevistes, quan potser ja intuïa que la seva llum s’apagava.

Cinc personatges memorables de Federico Luppi

Tiempo de revancha
Luppi es posa en la pell d’un exsindicalista que vol estafar una multinacional corrupta juntament amb un company (Ulises Dumont). La pel·lícula està considerada una al·legoria sobre els presos polítics de l’Argentina.
Un lugar en el mundo
L’èxit internacional del film va donar a conèixer Luppi més enllà de l’Argentina com l’actor que interpretava el Mario, el pare del protagonista de la pel·lícula.
Cronos
A la primera col·laboració cinematogràfica amb Guillermo del Toro, Luppi encarna un antiquari a qui, després de l’atac d’un insecte, se li desperta una terrorífica set de sang humana.
Martin (Hache)
El protagonista del film, un guionista argentí que viu d’esquena al passat, és un dels papers més emblemàtics de Luppi; i el discurs antipatriòtic del personatge, un dels més coneguts.
Lugares comunes
Amb el personatge de Fernando Robles, Luppi es converteix en la veu de l’amor, la vellesa i el pas del temps. El rigor intel·lectual del protagonista fa de les seves reflexions un dels eixos centrals de la pel·lícula

Kurdistan

S’acaba una setmana negra per al Kurdistan iraquià. Els kurds han vist com els anomenats territoris en disputa, una extensa franja fronterera amb l’Iraq amb més de dos milions d’habitants, els eren arrabassats pels tancs de l’exèrcit iraquià i les milícies xiïtes. La muntanya sagrada dels iazidites, Sinjar, les viles i monestirs cristians assiris del nord de Mossul i l’emblemàtica Kirkuk, la ciutat del petroli, han caigut. Aquest ha estat el preu de la democràcia; el preu que han hagut de pagar els kurds per haver gosat exercir el seu legítim dret a l’autodeterminació amb el referèndum del 25 de setembre. Bagdad no els ha perdonat el seu desafiament a la sacra unitat. Ens resulta familiar, oi?
El referèndum kurd es va fer amb total normalitat i totes les garanties. Com a observador internacional vaig poder certificar una jornada electoral impecable. Arreu se sentia la flaire d’una anhelada llibertat, amb les famílies aplegades per anar a votar amb els seus vestits tradicionals i sempre amb un somriure. Per fi demostraven en pau al món que havien decidit ser un poble lliure. El resultat va ser aclaparador a favor de la tan somiada independència. Per neutralitzar el referèndum, l’Iraq ho va intentar tot; des de declarar-lo inconstitucional fins a denunciar els funcionaris que hi havien participat o ordenar l’arrest dels organitzadors. Ens sona, oi? No és cap secret que Espanya té un ambaixador actiu a Bagdad.

La comunitat internacional

I quina posició han adoptat els EUA i Europa? La Unió Europea de forma unànime ha decidit mirar cap a una altra banda, com a casa nostra. La veritat és que l’actitud de Washington no ha sigut gaire millor, i no és més que el resultat de la falta d’estratègia internacional de l’actual administració. Mentre que, d’una banda, el president Trump va anunciar que iniciava el procés per denunciar l’acord nuclear amb l’Iran, de l’altra els seus silencis han donat llum verda a l’exèrcit de l’Iraq per atacar els kurds. Aquest exèrcit no hauria avançat mai amb la rapidesa que ho ha fet sense l’assistència de les temudes milícies xiïtes, que en realitat estan controlades pels iranians. Les dirigeix el general Qasem Soleimani, de la Guàrdia Revolucionària iraniana, que es va deixar fotografiar en territori kurd tot just el dia abans de l’atac contra els kurds, i hauria estat ell personalment qui va dirigir l’ofensiva de Kirkuk. És a dir, els iranians han acabat estenent la seva influència a la regió i són els vencedors reals del conflicte amb els kurds. No volen ni sentir a parlar d’un estat kurd independent, ja que a casa seva hi viuen més de deu milions de kurds i, d’altra banda, no volen posar en perill la seva gran aposta estratègica: controlar el corredor xiïta que els connecta amb Síria i el Líban a través de la franja dels territoris kurds en disputa. Ara mateix hi ha més estratègia sobre el Pròxim Orient a Teheran que no pas a Washington. La Unió Europea i els EUA han tornat a deixar els kurds davant d’un destí incert, en mans dels iranians, iraquians, sirians i turcs. Malgrat aquests enemics tan poderosos i aquells amics tan hipòcrites, vaig veure en els kurds una determinació i una fermesa indestructibles per fer realitat el somni de la independència.

sport el 155

El discurs de Josep Maria Bartomeu va quedar caduc al cap de pocs minuts. Mentre el club feia balanç de la temporada davant mig miler de compromissaris i defensava el diàleg per superar la greu situació política del país, el govern espanyol donava llum verda a l’aplicació de l’article 155. Tot saltava pels aires. Després de la pertinent pausa per dinar, que va suposar la fuga de més de 200 compromissaris, el president Bartomeu va canviar l’ordre del dia per respondre al canvi d’escenari que va comportar la irrupció del 155.
Amb el rostre greu, conscient de la complexitat del moment, el màxim dirigent blaugrana va posar-se al costat de les institucions catalanes. “El Barça ha estat sempre al costat del poble de Catalunya i les seves institucions, així que després de l’aplicació de l’article 155 hem de reiterar el nostre suport a les institucions democràtiques de Catalunya escollides pels seus ciutadans”, va dir Bartomeu, que, això sí, va refermar l’aposta pel diàleg fent una crida per reaccionar de manera “cívica i pacífica” als esdeveniments que sacsegen el país. Els socis que hi havia a l’interior del Palau Blaugrana van arrencar amb crits de “llibertat” massius per acompanyar el discurs de Bartomeu, que ja havia iniciat la jornada fent referència al procés independentista.
A primera hora, i davant només 347 compromissaris, el president havia començat el seu parlament de balanç de temporada defensant la “pluralitat” de la massa social blaugrana, i recordant que la decisió de jugar el partit contra el Las Palmas l’1-O, després de la violència policial contra els ciutadans que volien votar en el referèndum, va ser la més “difícil” que ha adoptat com a president. Una decisió que “no va ser compartida per molta gent” i que va implicar les dimissions de Carles Vilarrubí i Jordi Monés, però que no pot posar en dubte “el compromís del Barça amb la societat catalana”.
“Defensem el dret a decidir. Però no es pot confondre la responsabilitat del president del Barça amb la tebiesa que alguns ens atribueixen”, va defensar: “Ningú pot apropiar-se el nostre escut ni la nostra bandera”. També va recordar que el Barça no pot ser manipulat per “interessos polítics”. “És inacceptable que al segle XXI hi hagi persones empresonades per les seves idees”, va afegir en referència als presidents d’Òmnium Cultural i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
Si el matí va començar amb un discurs enèrgic i es va reprendre l’assemblea amb el posat greu després de l’aplicació de l’article 155, quan va arribar el torn de preguntes el to va pujar encara més. “Hem de ser molt responsables, no ens podem posicionar pels uns o pels altres. No és una posició tèbia, seria molt fàcil adoptar posicions populistes”, va respondre Bartomeu, contrariat per alguna de les intervencions dels compromissaris i assumint que la posició que li pertoca jugar com a president del Barça “no és gaire confortable”.
Tot i el curs dels esdeveniments, cada dia més precipitats, Bartomeu va deixar clar que el Barça vol “seguir jugant la Lliga” i que “la continuïtat” en la competició espanyola, malgrat les amenaces del president de la LFP, Javier Tebas, “està garantida”.

S’aproven els comptes

La situació política va centrar bona part de l’interès d’una assemblea plàcida per a Bartomeu. Amb 486 vots a favor, 22 en contra i 25 en blanc, es va aprovar el tancament de l’exercici 2016-17, amb 708 milions d’ingressos i 18 de benefici després d’impostos. També va obtenir un 77% de suport el pressupost rècord d’aquest curs, 897 milions gràcies a la venda de Neymar. A més, els socis van donar llum verda a dos projectes per generar nous ingressos per a l’entitat culer, el de Parques Reunidos i la Barça Academy de Nova York.
Durant el tram final de l’assemblea, el president del Barça va assegurar que la signatura del contracte de Leo Messi, una fotografia esperada des del juliol, “arribarà”. “Les coses no són fàcils però tard o d’hora ens farem la fotografia”, va anunciar mentre argumentava davant dels compromissaris que els contractes ja han entrat en vigor, perquè els van signar els representants legals del futbolista argentí. De fet, l’increment de la massa salarial, que puja un 31% i va ser un dels grans temes de debat durant la jornada d’ahir, respon sobretot a la millora de la fitxa del futbolista de Rosario, que duplica el seu salari.
Finalment, Bartomeu va negar que el Barça hagués pagat l’aval bancari del cas Neymar. “És una fiança de 66.000 euros, que vaig tardar 4 dies a fer-la perquè era als Estats Units. El 31 de juliol vaig presentar la fiança, l’aval bancari és personal”, va dir per sortir al pas d’unes informacions que apuntaven just al contrari.

borsa indiferent

Quatre d’octubre. Han passat tres dies des del referèndum i és l’endemà del discurs de Felip VI que obre la via a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i a la intervenció de la Generalitat. L’Íbex tanca la jornada en 9,964 punts. Ha caigut un 2,85% i marca el mínim dels últims sis mesos. La borsa segueix expectant l’evolució de la situació política. Els set valors catalans, la majoria dels quals havien encapçalat el creixement de l’Íbex-35 des del començament de l’any, segueixen en paral·lel l’evolució de l’Íbex: és a dir, en caiguda.
El dia abans d’aquella jornada, poca estona després del discurs del rei, la companyia biotecnològica Oryzon Genomics anuncia el trasllat de la seva seu social. De Barcelona a Madrid. Argumenta que vol estar més a prop dels inversors, però admet que el conflicte polític ha influït en la seva decisió. I té premi: la seva cotització es dispara un 12% i recupera en un dia el que havia perdut en dos. En els quatre dies següents sis de les set empreses catalanes de l’Íbex -només Grifols manté el domicili, com va avançar aquest diari- segueixen el mateix camí. Banc Sabadell i CaixaBank protagonitzen els rebots més importants en la primera jornada després d’haver anunciat el canvi de seu (pugen un 6% i un 5%, respectivament). La pujada de la resta de cotitzades, dies després, no és tan explosiva. “Cada cop que es repeteix la notícia, la seva rellevància va perdent pes i, a més, cada companyia té les seves pròpies variables”, reflexiona Xavier Brun, professor de l’Escola de Negocis de la Universitat Pompeu Fabra, per explicar l’evolució.
La veritat, però, és que la suposada medicina -el canvi de seu- només té efectes temporals. Funciona bé durant les primeres hores de cotització, però després els efectes van desfent-se. Divendres passat, per exemple, CaixaBank va tancar amb una cotizació un 1,4% inferior a la que tenia el dia de l’anunci de la seva marxa, mentre Colonial perdia mig punt. Gas Natural es mantenia en els mateixos nivells i només Banc Sabadell aguantava una part dels guanys dels últims dies. Persisteix un gran dubte: què hauria passat si no haguessin apostat per moure la seu, en el cas de CaixaBank amb el suport normatiu del govern central, que va aprovar un decret per poder esquivar la junta d’accionistes.
Les altres dues empreses de l’Íbex català, Abertis i Cellnex, segueixen disparades i mereixen un capítol a part. La seva valoració s’escapa de les xarxes del Procés. Té més a veure amb l’opa que la italiana Atlantia va llançar sobre el grup d’infraestructures (alhora, principal accionista de Cellnex). A més, la seva valoració borsària es va reescalfar dimecres amb la contraopa que va llançar l’ACS de Florentino Pérez per quedar-se-la. Divendres Abertis va tancar sessió en el seu màxim en cinc anys. I Cellnex, amb menys trajectòria a la borsa, en el seu rècord històric.

La importància del context

“S’ha de tenir en compte la trajectòria abans i després de l’1-O, i algunes companyies encara no han pogut corregir la caiguda que han patit en els últims mesos. Als bancs hi ha més afectació per la por a una marxa de dipòsits”, explica Daniel Wuhl, professor de finances d’Eada, que fa una interpretació del perquè de la marxa dels bancs: “Hi ha una guerra de reputació davant dels clients, i no davant dels mercats, tot i que tant el Sabadell com Caixabank estan entre dues aigües, entre el mercat català i el del conjunt espanyol”. Brun, en canvi, destaca la importància dels arguments que cadascuna de les empreses va donar quan va anunciar el seu trasllat: la inseguretat jurídica que suposaria a hores d’ara mantenir el domicili a Catalunya. “Ara, sent a Barcelona, tenien més preguntes que respostes i, al final, tothom qui gestiona diners pensa en els estalvis de la tia Maria. Potser d’aquí un any, quan s’aclareixi la situació i les normes de joc, tornen a Catalunya”.
Les reaccions a l’Íbex dels canvis de seu són molt més moderades que les que han protagonitzat altres cotitzades que han seguit el mateix camí de sortida de Catalunya. Totes les empreses que són tant al mercat continu com al MAB (mercat alternatiu borsari) hi han sortit guanyant, i amb percentatges molt alts. La millor va ser Service Point, seguida per la textil Dogi. L’evolució d’aquesta última va ser molt irregular, ja que després de la pujada inicial es va desplomar un 10%, i després es va recuperar. “La liquiditat d’aquests valors és tan baixa que es poden moure moltíssim amb poques inversions”, aclareix Brun