eines?

El progrés del gènere humà, en la seva dimensió tècnica, es pot simplificar amb aquestes quatre paraules del títol, que corresponen a èpoques de la nostra història. Les eines amplien la capacitat humana, però la persona hi ha de posar la seva pròpia energia i decidir què s’ha de fer. Les màquines utilitzen energia artificial, però la persona les dirigeix i les controla. Els ordinadors milloren la capacitat de treballar amb tot el que es pugui posar en format digital, però el seu treball ha d’estar prèviament programat per una persona. Els robots, amb l’ajut de la intel·ligència artificial, comencen a fer tasques d’aprenentatge, de comprensió i de decisió, que fins fa poc semblaven exclusives de les persones (tot i això encara queden moltes tasques intel·lectuals o emocionals que no poden fer).

Les perspectives que obre l’actual irrupció d’ordinadors, automatismes, robots i sistemes d’intel·ligència artificial provoquen una sotragada important, i obliguen a trobar nous models d’organització dels sistemes econòmics, socials i laborals. Això ha provocat molta por sobre el futur del treball i la seva substitució per màquines i robots. Vull fer-hi alguns comentaris.

1. Complexitat. D’entrada, cal no oblidar que aquesta irrupció tecnològica coincideix amb altres circumstàncies que també obliguen a encarar canvis importants: la globalització i la connectivitat, que permeten la mobilitat de matèries, productes, persones, capitals i informació; el creixement demogràfic mundial i l’envelliment d’algunes poblacions; la insuficiència de recursos naturals, que impossibilita estendre el model de consum actual a 3.000 o 4.000 milions de persones; la continuada acumulació de residus, que provoca el canvi climàtic i amenaça la sostenibilitat, i l’enorme importància de l’economia purament financera, en gran part especulativa, que genera gran riquesa fictícia però no crea riquesa real. No es pot parlar del futur del treball sense considerar tot això.

2. Treball: desaparició, creació, col·laboració. El fenomen no és només de desaparició, sinó que té tres aspectes. Hi ha treballs que no caldran i desapareixeran. Se’n crearan de nous en noves activitats, molts d’ells per poder fer front als reptes que acabo d’enumerar. Altres es modificaran perquè caldrà la feina conjunta de màquines i persones, tant per fer el que les màquines no poden fer (molt més del que ens pensem) com per atendre les necessitats de les màquines.

Hi ha opinions divergents sobre el balanç final, i és difícil de fer. Cal que no ens fixem només en el que es perdrà, sinó també en el que es pot guanyar. És important veure que aquest balanç no està predeterminat tècnicament, sinó que dependrà de decisions econòmiques i polítiques, i de la capacitat de saber aprofitar les oportunitats que es generen. Si la situació empitjora no serà culpa dels robots, sinó nostra; és a dir, dels que prenguin les decisions sobre el futur.

3. Reformes econòmiques. Si el balanç fos que hi ha menys necessitat de treball humà, això no es pot considerar com un drama, sinó com una bona notícia, sempre que la disminució del treball no faci disminuir els nivells de benestar de les persones. Lògicament, la introducció de més màquines suposarà una millora de productivitat, ja que si no no es durà a terme. Més productivitat suposa reducció de costos, més creació de riquesa i la possibilitat de més benestar. El problema és com es reparteix tot això.

Per aconseguir un bon objectiu caldrà plantejar-se alguns assumptes, com el repartiment del treball (disminució del temps de treball), la redistribució de la renda (canvis fiscals), les noves rendes no provinents del treball (renda garantida) i les importants millores en el sector dels serveis personals.

4. Perspectives personals. En destaco dues que em semblen molt importants per a la nostra manera de viure. No són temes nous, però adquiriran molta importància.

Tant els llocs de treball que es creïn com els que es modifiquin demanaran capacitats personals noves. Per tant, hi haurà una necessitat molt important de formació i d’adaptació a les noves necessitats. L’adquisició de coneixements i d’aptituds haurà de ser una tasca constant i prioritària al llarg de tota la vida.

I sobretot, haurem de deixar enrere una base de la societat industrial: que el benestar s’obté en gran part del consum i la utilització de recursos i productes de tipus material. Haurem de ser més utilitzadors de serveis que no pas propietaris d’aparells. I tant els serveis com els aparells hauran de tenir un caràcter més col·lectiu i compartit.

Si som capaços d’encarar el futur no a la defensiva -preocupats només per la desaparició- sinó de manera proactiva -per generar les oportunitats de treball que ajudin a combatre els reptes globals i alhora estimulin l’adquisició de noves competències-, podrem millorar la situació no només en el treball sinó en tots els aspectes. Ara bé, això suposa una visió molt més àmplia que la purament econòmica, per no dir que la financera.

Aigua

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va decidir ahir anul·lar la privatització més important feta mai per la Generalitat, l’adjudicació durant 50 anys de la gestió d’Aigües Ter Llobregat (ATLL), en considerar que es van vulnerar els principis de “publicitat, concurrència i igualtat”. La sentència no dóna la raó al consorci liderat per Acciona, però tampoc al que liderava Agbar. El TSJC declara nul el concurs i, segons va admetre la Generalitat, només deixa dues opcions: o es torna a celebrar el concurs o bé ATLL hauria de tornar a mans públiques. De tota manera, el conflicte no acaba aquí perquè ara el litigi continuarà al Tribunal Suprem.

És la primera vegada que els jutges es pronuncien sobre el fons d’aquest conflicte iniciat a finals del 2012 i que va donar pas a un creuament de recursos als tribunals. La decisió del TSJC d’anul·lar el concurs podria tenir un impacte important en els delicats comptes de la Generalitat. Dels 1.000 milions amb què es va vendre la concessió, el Govern ja n’havia ingressat més de 300 que ara potser haurà de tornar al consorci que lidera Acciona. A més, Acciona ja va avisar en el seu moment que si perdia la concessió reclamaria danys i perjudicis.

La nova vicepresidenta del Govern, Neus Munté, va dir que és una “possibilitat bastant òbvia” que la Generalitat presenti un recurs, mentre que Acciona ja va anunciar que el presentarà.

Recurs al Suprem

ATLL és l’empresa que depura i subministra l’aigua en alta. És a dir: l’agafa de la natura, la potabilitza i l’entrega als ajuntaments o a les seves empreses concessionàries perquè en facin la distribució en baixa, o sigui, casa a casa. ATLL potabilitza l’aigua que consumeixen uns 4,5 milions de persones de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El conflicte va sorgir després que la Generalitat adjudiqués ATLL a un consorci liderat per Acciona per 995 milions. Dies després, l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals (OARCC), un organisme de la mateixa Generalitat que supervisa les contractacions, va resoldre que s’havia de treure l’adjudicació a Acciona i se li havia d’entregar a Agbar. El motiu, segons l’OARCC, era que Acciona havia incomplert les condicions del concurs.

A partir d’aquí es va iniciar la batalla judicial, amb recursos d’Acciona, Agbar i la mateixa Generalitat. Ahir es van conèixer les sentències a aquests recursos, en què el TSJC decideix suspendre l’adjudicació d’ATLL i la decisió de l’OARCC d’excloure Acciona i entregar la polèmica concessió a Agbar.

El que ha motivat la suspensió del concurs és la petició d’aclariment que va fer Acciona sobre el calendari d’obres que hauria de seguir l’empresa adjudicatària. Un director de serveis de Territori i Sostenibilitat va respondre a aquesta petició i això -segons el tribunal-és motiu de nul·litat del contracte pel fet que es van vulnerar els principis de “publicitat, concurrència i igualtat” del concurs.

Un portaveu del departament de Territori va indicar ahir que els suposats canvis en el calendari d’obres eren públics i que, tot i que efectivament el director de serveis de Territori va respondre a les peticions d’Acciona, la informació també es va fer arribar a Agbar, l’altre contendent. És a dir, que si les condicions del concurs van canviar, ho van fer per a tots dos. El TSJC no ho veu així i per això decideix suspendre el concurs.

Amb tot, el departament de Territori considera que la sentència demostra la seva “honorabilitat” i que, en el fons, tot es deu a un error d’un càrrec de la conselleria de Territori. L’esmentat director de serveis va aclarir als contendents abans de l’adjudicació que el pla d’obres lligat que havien de presentar podia incloure adaptacions del calendari, però respectant l’ordre i la seqüència que constava en el plec de clàusules del concurs.

Sigui com sigui, el concurs va seguir endavant “i la contradicció va generar una situació de confusió en els licitadors sobre l’abast exacte de les bases del concurs”. Per al tribunal, “l’alteració il·legítima del plec de clàusules” ha de portar a “l’anul·lació de l’acte d’adjudicació atenent al fet que les parts no van poder formular les seves proposicions amb el coneixement de causa exigible d’acord amb els principis de transparència, publicitat i igualtat”.

Procediment en qüestió

La vicepresidenta del Govern, Neus Munté, va explicar ahir que s’estudiaran les sentències abans de decidir si es presenta recurs al Suprem, però fonts del departament de Territori van indicar que han rebut les resolucions amb satisfacció perquè el tribunal no dóna la raó ni a l’OARCC ni a Agbar, que són els que havien qüestionat el procediment.

Pel que fa a possibles indemnitzacions, un portaveu d’Economia va indicar que els serveis jurídics estan estudiant les sentències. En qualsevol cas, va destacar que les sentències no exclouen Acciona -tal com havia dictaminat l’OARCC inicialment- i, per tant, l’empresa podrà seguir prestant el servei fins que hi hagi una solució definitiva.

Al marge d’un possible recurs al Suprem i de la posterior sentència, el departament de Territori vol estudiar les possibles sortides al conflicte, que podrien passar per un nou concurs de privatització, o que ATLL tornés a ser una empresa pública de la Generalitat. Aigua és Vida va publicar ahir un comunicat en què assegura que, després de les sentències, la possibilitat que ATLL torni a ser pública no depèn dels jutjats, sinó de la Generalitat. Tot i així, encara falta la sentència del Suprem i, a més, qualsevol d’aquestes dues solucions probablement implicaria el pagament d’una indemnització a Acciona que inclouria les inversions que ja s’han fet i danys i perjudicis.

Acciona i el seu soci BTG Pactual van anunciar ahir que recorreran la sentència perquè és “contrària a dret i perjudicial per als seus interessos i els dels ciutadans”. Així mateix, van destacar que la sentència no reconeix cap dret a Agbar. Acciona va recordar que, fins que no hi hagi una resolució definitiva, continuarà donant el servei. Fonts d’ATLL van recordar que la llei de contractes públics manté vigent el contracte fins que hi ha una resolució ferma.

Agbar, per la seva banda, va celebrar que el TSJC “confirma que Acciona no té concessió per prestar el servei d’ATLL i va afirmar que des de l’inici del conflicte hi ha hagut sis sentències del TSJC i tres del Suprem que “confirmaven la inexistència del contracte”

homeland

Semblava que tot això de la llengua havia passat a un segon pla, però no és pas així. La qüestió de fons -el problema de fons, des de l’altra perspectiva- sempre ha estat la mateixa. La llengua genera una determinada identitat, que porta sense remei a l’autoconsciència de ser un subjecte polític. Tard o d’hora, aquest subjecte polític acaba reclamant un estat propi, i no perquè es cregui millor ni pitjor que ningú, sinó justament perquè s’autopercep d’aquesta manera i no pas com una mera part d’un altre subjecte polític. Aquesta és la cadena quasi sil·logística que ens ha portat on som, la mare dels ous, la clau de tot plegat. Sense la identitat que conforma la llengua, tot hauria anat d’una altra manera, sens dubte.

Ara sempre surt algú que diu: “Sí, esclar, però a Irlanda, per exemple...”; o “A no-sé-on passa el contrari...”, etc. Tot plegat està molt bé, però resulta que això no és Irlanda, ni vivim tampoc a no-sé-on. Per a bé o per a mal, aquí les coses han funcionat així: la pervivència d’una consciència nacional de caràcter polític, no folklòric, no ha anat associada a la religió, o al color de la pell o a altres coses, sinó a l’ús social -és a dir, a l’ús quotidià i real- de la llengua catalana. Per raons polítiques podem jugar a negar aquest fet, o a manipular-lo, o a distorsionar-lo o simplement a esbiaixar-lo d’acord amb els nostres interessos. A l’hora de la veritat, però, la realitat és ben tossuda. Aquesta correlació belluga periòdicament en funció de fets conjunturals, però no prou per poder afirmar que ja ha deixat de tenir sentit.

Suprimida la immersió, Catalunya experimentaria una veritable divisió ètnica. Li interessa, al PP?

Ara mateix els catalanoparlants representem si fa no fa un 35% dels habitants de Catalunya. No em refereixo al coneixement de la llengua catalana, que òbviament és molt més elevat, sinó a l’ús habitual i real de la llengua, cosa que tampoc equival al seu ús inicial, però s’hi acosta més. A Catalunya la llengua més parlada avui és l’espanyol, i amb diferència. Per descomptat, ara podríem començar a fer malabarismes percentuals per arribar a conclusions diferents, però crec que ja som prou grandets per entretenir-nos amb aquest tipus de jocs. Les polítiques de normalització lingüística -la immersió, per entendre’ns- han contribuït al coneixement de la llengua i, sobretot, al seu prestigi; el seu impacte en el canvi d’hàbits lingüístics, però, sembla força més modest. En tot cas, sense aquestes polítiques, el català seria avui un patois com un altre, i generaria, amb tota probabilitat, una situació irreversible de folklorització. La llengua no desapareixeria. Però a llarg termini es faria servir sobretot per cantar caramelles, fer pregons de festa major... i poca cosa més. És el que ha passat amb la pràctica totalitat de les llengües de nacions sense estat d’Europa. Això no és una simple suposició -una hipòtesi pessimista-, sinó un fet empíricament constatable que té poques excepcions.

¿Què pretén el PP amb aquest -de moment- globus sonda? ¿No són conscients del consens social que hi ha a Catalunya en aquest tema? Però si fins i tot el Tribunal Constitucional ho veu! ¿No sospiten que tindrien els socialistes en contra? (Ja s’hi han pronunciat obertament, i ho han fet fins i tot amb una certa vehemència.) Penso que en aquesta història les intencions reals no són el que semblen, tot i que, òbviament, intentaran forçar una presència més gran de l’espanyol a les escoles catalanes.

Hi ha dues coses a tenir en compte. La primera i més important és la competència electoral amb Cs pel control de les bosses de votants de la dreta i de l’extrema dreta a Espanya. Cs va néixer el 2006 amb un ideari monotemàtic que pretenia suprimir la immersió lingüística a Catalunya. D’aquest ideari no n’han abjurat mai, ans al contrari. Des de la perspectiva del PP, ara seria el gran moment de poder exercir de “policia bo”: a la vora de certs líders de Cs, la proposta popular sonaria moderada i tot. En segon lloc, aquest globus sonda convenientment teatralitzat pel IX Baró de Claret -més conegut com a Íñigo Méndez de Vigo y de Montojo, ministre d’Educació del govern d’Espanya- es pot llegir com un advertiment sobre les conseqüències d’allargassar la constitució del govern de Catalunya. Mentre el 155 sigui vigent, aquí pot passar això i més.

Dit d’aquesta manera, tot sembla ben innocent. El rerefons és més dur. Suprimida la immersió, Catalunya experimentaria en una generació una veritable divisió ètnica. Les polítiques lingüístiques de la Generalitat -“El català és cosa de tots”- han evitat fins ara aquest abisme. Li interessa, al PP? M’agradaria pensar que no.

escombraries

’Ajuntament de Barcelona ha implantat el 19 de febrer de 2018 un sistema de recollida selectiva Porta a Porta al casc antic de Sarrià (Sarrià Vell).

Aquest nou sistema respon a una demanda de l’Associació de Veïns de Sarrià que va plantejar la necessitat d’un canvi en el sistema de recollida de residus per al barri. A finals del 2015, l’Associació de Veïns junt amb altres entitats van proposar a l’Ajuntament, en el marc del “Compromís pel Clima”, dur a terme una diagnosi i proposta de recollida porta a porta al casc antic de Sarrià. Des d’aleshores, veïnat i serveis tècnics de l’Ajuntament han estat treballant en el seu disseny.

És un projecte molt important per al conjunt de la ciutat perquè ajudarà a assolir els objectius de l’Estratègia Residu Zero, una estratègia basada en la disminució de la generació dels residus, la reutilització dels productes, i el reciclatge eficient dels residus, per garantir la millora de la qualitat del producte reciclat i, de manera  specifica, de la matèria orgànica.

L’Estratègia Residu Zero ha de permetre sortir de l’estancament del nivell de recollida selectiva de residus que s’ha produït al conjunt de la ciutat des de fa més de cinc anys, a l’entorn del 36%, i fer un salt endavant per arribar a uns nivells de recollida selectiva propers al 60%, en la línia del que exigeix tant la Unió Europea com el Pla de Gestió de Residus de Catalunya.

El sistema de recollida Porta a Porta

La implantació del sistema de recollida porta a porta a un barri de la ciutat permet enriquir el ventall de sistemes de recollida actualment existent a la ciutat (recollida amb contenidors, recollida amb pneumàtica, etc.) amb un nou sistema que està demostrat que permet assolir millors nivells de reciclatge.

Barcelona se suma així a les experiències d’altres ciutats com Berlín, Milà, Munic, Londres, Anvers, Parma, Ljubliana, on en alguns barris ja es troba implantat aquest sistema. El sistema porta a porta avui en dia ja dona cobertura, en diverses variants, a més de 9.000.000 de persones de grans ciutats europees, a més de molts altres petits i mitjans municipis.

En el cas de Barcelona, l’experiència a Sarrià suposarà un dels sistemes Porta a Porta més grans de Catalunya, tot i que cada vegada més municipis, uns 300, estan implantant totalment o parcialment aquest sistema de recollida.

El Casc Antic de Sarrià (Sarrià Vell), per la seva configuració territorial, i amb 8.500 habitants, presenta un escenari idoni per fer el desplegament del primer sistema de recollida selectiva de residus porta a porta de tota la ciutat. Els resultats esperats permetran estalviar molts materials, aigua i energia.

És un sistema que suposa una millora de la qualitat de l’espai públic pels veïns:

• Carrers i places més nets.
• Millora de la qualitat dels residus recollits en totes les fraccions, i en especial, els que provenen de la matèria orgànica (reducció d’impropis).
• Millora de la qualitat de l’aire així com de la disminució dels nivells de soroll atès que hi ha tres dies que no hi ha recollida al barri.
• Millora del mobiliari urbà per la instal·lació de papereres noves amb tapa per als residus de petit format.

L’experiència pionera del casc antic de Sarrià serà una referència i un exemple per a la resta de barris de Barcelona. A partir d’aquesta experiència s’espera que a altres llocs de la ciutat també aparegui la demanda d’implantar aquest sistema, i es faci de manera endreçada i progressiva allà on sigui adient.

La col·laboració de la ciutadania en la recollida porta a porta de residus és clau per aconseguir tots els beneficis previstos.

El sistema de recollida Porta a Porta implica nous hàbits per al veïnat del casc antic de Sarrià d’obligat compliment com són: el dia indicat per treure la fracció acordada dels residus, l’horari de baixar les escombraries (de 20 a 22 hores) i l’horari de recollir els bujols d’orgànica i els comunitaris.

La recollida comercial és diària com fins ara i s’amplia en els generadors de fracció orgànica que estan dins la zona del Porta a Porta

politica catalana?

Sigui qui sigui el president de la Generalitat, la política catalana seguirà sota la lupa del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Més enllà de la pugna entre Junts per Catalunya i Esquerra, en els debats sobre la investidura plana quina interpretació en pot fer el jutge i les possibles implicacions penals de cada pas. També en les actuacions del president del Parlament, Roger Torrent. O en declaracions públiques, com les paraules de respecte a la Constitució que, dies abans de declarar davant Llarena -ho farà demà-, Marta Pascal recalcava en una entrevista. L’amenaça del Tribunal Suprem està present fins i tot en els gestos: el dia que desenes de persones van saltar-se el cordó policial per arribar a les portes del Parlament, diversos diputats de JxCat van anar a saludar-los, excepte Jordi Turull i Josep Rull, en llibertat condicional, que van allunyar-se de l’escena. Fins i tot els encausats no han signat la proposta per tramitar d’urgència la reforma de la llei de la presidència, un document amb la rúbrica de la majoria de diputats de JxCat. “Influeix en tot. Cada pas que hem estat fent per a la investidura ha sigut revisat pels advocats d’ERC”, expliquen fonts de JxCat, que asseguren que els republicans estan més pendents del que pugui decidir el jutge que la seva candidatura. ERC ho veu d’un altra manera: fonts del partit subratllen que la voluntat de no vulnerar el TC ve donada més per un canvi d’estratègia després de la DUI fallida que per la pressió judicial. “Hem de ser intel·ligents i assumir riscos només si hi ha una estratègia clara”, explica un dirigent d’ERC, recalcant la necessitat de fer efectives les decisions i abandonar els simbolismes.

Tot i que els partits asseguren que la influència de la pressió judicial en les negociacions és menor, l’ombra de Llarena és tan allargada que fins i tot els equips que busquen la fórmula per investir Puigdemont fan algunes trobades amb els advocats al costat. I cada pas des de la DUI, fins i tot la redacció dels programes electorals de JxCat i ERC, ha sigut supervisat per advocats amb l’objectiu d’esquivar el Suprem. Tant les consideracions de Llarena en les seves interlocutòries com les impressions dels investigats constaten que el jutge està molt atent als esdeveniments a Catalunya. Sense anar més lluny, en la interlocutòria en què deixava Forn a la presó retreia “l’actitud” de Puigdemont. No pas la de seguir a Bèlgica, sinó el discurs polític que manté.

Un a un, tots els acusats que han passat per davant de Llarena han assegurat que la DUI havia sigut simbòlica i han apostat per posar fi a la unilateraltat. Tots excepte Mireia Boya (CUP), que en una entrevista a l’ARA lamentava que la renúncia també es traslladi a l’exterior del Suprem. “El jutge es fixa en què es diu dins el judici”, deia, retraient que l’estratègia de defensa s’acabi imposant a la política. Altres investigats consultats, però, defensen que el canvi de discurs també es deu al pragmatisme que s’imposa en un sector de l’independentisme. “D’una banda, és evident que afecta [Llarena], però, de l’altra, hi ha un canvi d’estratègia”, sosté un dels 25 encausats.

El límit de la unilateralitat

Els més exposats, però, són els presos i els que ja han passat per Estremera. Un dels consellers en llibertat condicional manté que la pressió de Llarena no l’afecta en les seves declaracions públiques, però sí que és conscient d’on poden arribar les seves accions: “Llarena posa un límit, la unilateralitat o saltar-se una resolució del TC. L’has de tenir clar, però no et pot condicionar en res més”, apunta, insistint en el fet que el Suprem està creant un relat per a una sentència que ja està redactada. “Estic bé i hi arribaré dret, no ajupit. No deixaré de dir i expressar el que penso”, conclou.

De moment, la causa de Llarena ja ha deixat sense efecte un dels objectius de l’independentisme: recuperar el Govern legítim. Diversos membres de l’executiu que van anar a la presó ja han abandonat la política. El president Puigdemont només podrà tenir una distinció simbòlica i el vicepresident, Oriol Junqueras, no podrà exercir des de la presó. Després de mesos calibrant els efectes de la desobediència, l’independentisme ara ja sap que qualsevol pas que l’Estat sospiti que és procliu al Procés no només tindrà les conseqüències polítiques que dicti el TC, sinó també el cost personal que dicti el Suprem.

Els intents estèrils del sobiranisme per evitar els tribunals

Malgrat que tots els passos que els partits independentistes han anat fent al llarg del Procés han acabat en mans dels jutges, els partits han intentat fer canvis legals per exercir l’autodeterminació o situar-se en el camp del simbolisme per poder defensar-se davant els tribunals.

Canvi en el reglament

JxSí i la CUP volien canviar el reglament per tramitar en un dia la llei del referèndum, però el TC va vetar-ho. Van acabar forçant el reglament, amb el rebuig de l’oposició, per aprovar la llei de l’1-O de manera exprés.

Decret de convocatòria

El Govern va esperar l’aprovació de la llei del referèndum per signar el decret de convocatòria de l’1-O, tot i haver anunciat ja la pregunta i la data. Pretenia seguir així el procés habitual de convocatòria de consultes.

Les urnes

Malgrat que el Govern va liderar el referèndum, els preparatius es van fer fora de l’executiu per evitar cometre un delicte de malversació de fons. L’exemple són les urnes, que les va pagar un privat per iniciativa pròpia.

Proclamació de la DUI

Els independentistes van declarar la República a través d’una resolució. La part de proclamació de la independència se situava a la part declarativa. El text no es va publicar al Butlletí Oficial del Parlament.

Acatament del 155

La resolució que proclamava la independència incloïa un seguit d’accions que el Parlament instava a fer efectives al Govern per implementar la República. En lloc de fer-ho, l’executiu no va aprovar els decrets que s’hi preveien i va acatar l’aplicació del 155.

Parany

“Ens hem d’adaptar al camp, a les dimensions i, sobretot, al seu estil de joc”. D’entrada, sobta que l’entrenador del Barça afronti el desplaçament a Eibar (16.15 h, beIN LaLiga) amb un discurs que situï el pla de Mendilibar aparentment per davant del mateix pla blaugrana, però la visita a Ipurua ha encès totes les alertes d’Ernesto Valverde. Serà un partit incòmode i difícil, un partit amb unes característiques molt específiques. Un partit trampa a pocs dies de reprendre la Champions amb l’anada de vuitens a Stamford Bridge.

Però no toca pensar en el Chelsea encara, perquè el “gran moment de forma” de l’Eibar reclama posar-hi els cinc sentits. El parany de la jornada té a veure sobretot amb dues qüestions: les dimensions d’Ipurua i el futbol de Mendilibar. L’estadi de l’Eibar és el més petit de la Lliga, amb 103 x 65 metres. Això el fa dos metres més curt que el Camp Nou (105 x 68 metres, com la majoria d’estadis de Primera) i tres metres més estret. “Estem acostumats a moure’ns en distàncies reduïdes, però és cert que ells ho aprofiten per sotmetre el rival a una pressió altíssima de la qual és molt difícil sortir-ne”, valorava ahir Valverde, preocupat per com l’Eibar desfà les intencions de la pissarra i t’empeny a jugar “com vol ell”. “És un equip molt perseverant, que corre molt i que entra molt bé en els partits. Ho hem de tenir clar des del primer minut”, responia ahir, a preguntes de l’ARA. Com a local, el primer quart d’hora l’Eibar té un balanç de cinc gols a favor i cap en contra.

35%DEL JOC ES CONCENTRA AL TERÇ RIVAL

No es complica prop de la seva porteria i vol arribar de seguida a camp contrari, on s’està més temps que el Barça i el Madrid. La forta pressió que fa li permet quedar-s’hi.

“Saps que serà un partit lleig”

Frenar una dinàmica que pugui començar desfavorable per al Barça serà una de les grans dificultats d’un partit antipàtic, com ho són tots els que es juguen a Ipurua. L’última víctima va ser el Sevilla, noquejat als 17 minuts i que va caure golejat finalment per 5-1, però n’hi ha hagut moltes més en altres etapes. “Anar a jugar a Ipurua era realment complicat”, recorda l’exjugador Jordi Ferrón, ara tècnic del Seagull femení. “L’Eibar era molt clar en el seu joc, era molt directe. El camp era petit, però ells encara te’l feien molt més petit, era molt difícil poder controlar la pilota, et pressionaven molt i gairebé t’obligaven a fer un joc semblant al seu”, diu, en la línia del que comentava ahir Valverde. Afegeix que la gespa sempre era “molt pesant per la humitat que hi ha”, i que l’arribada a l’estadi ja afegia tensió als futbolistes. “Era un d’aquells camps en què sabies que la cosa aniria d’1-0 o 0-1, tens la carretera al costat, les graderies són petites i, en definitiva, notes des del principi que tocarà patir, que serà un partit lleig”.

"El camp era petit, però ells encara te’l feien molt més petit, era molt difícil poder controlar la pilota, et pressionaven molt i gairebé t’obligaven a fer un joc semblant al seu”

JORDI FERRÓNEXJUGADOR I ACTUAL TÈCNIC DEL SEAGULL FEMENÍ

L’Eibar no deixa respirar l’adversari. Mendilibar no ho permet. És l’equip de la Lliga que més pilotes intercepta (14,9) i el que més temps passa jugant al terç més allunyat de la seva porteria (35%). A Ipurua la dada puja un punt, fins i tot. Però és sobretot el seu joc directe, el que es fa incòmode als adversaris. Desplaça en llarg gairebé una de cada quatre passades de què disposa (23%) i concentra el 80% del seu futbol per les bandes. Des d’allà acaba d’ofegar els rivals amb duels aeris a l’àrea, amb 30 centrades per partit, algunes més que el Reial Madrid (26), la Reial Societat (24) i l’Athletic (22), els altres especialistes en la matèria. “Et fan entrar en una dinàmica de joc que ells dominen molt bé. T’hi arrosseguen, són intensos, introdueixen molt de ritme al partit, et centren molt. Has de sortir de la pressió a què et sotmeten, i si no en surts ells són molt forts”, insistia el tècnic. Són tan forts que, amb diferència, és l’equip de la Lliga que menys xuts concedeix a l’adversari: 7,9 (7,3 quan actua com a local). El Barça permet fins a 10,5 arribades del contrari.

30CENTRADES PER PARTIT

Una de cada quatre passades que fa és llarga i concentra el 80% del seu joc per les bandes, des d'on aconsegueix penjar una centrada cada tres minuts.

El mèrit d’aquestes xifres -que s’han acabat de multiplicar en l’últim trimestre, amb una única derrota en Lliga dels últims 12 partits jugats des de finals de novembre- no té res a veure amb les dimensions d’Ipurua, però tres metres menys d’amplada reforcen l’estil agressiu de l’equip. Mendilibar no ha fet sinó potenciar una tendència que ja feia fort l’Eibar fa una dècada. “Sempre que he jugat a Ipurua he tingut la sensació de camp petit, com a Vallecas”, rememora l’exblaugrana Jofre Mateu. Ell, com Ferrón, saben què implica jugar en un estadi petit, perquè ho van viure al seu favor quan defensaven la samarreta del Rayo, que té l’estadi més petit de l’elit espanyola, amb una mida de 100 x 65 metres. “Aparentment per dimensions no hauria d’afectar tant, perquè no és tanta distància menys, però sí que es percep que tot està més recollit, que no tindràs tants espais per actuar. A Ipurua no es nota en la distància en llarg, però sí que ho notes en l’amplada, en el marge amb la grada. I al Barça això el pot afectar, per la pressió amb què juga l’Eibar i que vol Mendilibar, perquè pot anar molt a un costat, perquè no et deixa veure la jugada amb claredat i perquè t’atabala”, conclou.

"A Ipurua es percep que tot està més recollit, que no tindràs tants espais per actuar. No es nota en la distància en llarg, però sí que ho notes en l’amplada, en el marge amb la grada".

JOFRE MATEUEXJUGADOR DEL BARÇA

Un assaig per a Stamford Bridge

La complexitat del partit amb l’Eibar reclama solucions molt concretes per a un context molt determinat, però serà inevitable analitzar l’alineació d’avui dissabte en clau Chelsea, mirant d’anticipar l’onze que es podrà veure a Londres. La primera pista la donava ahir la convocatòria, amb la decisió de descartar Alcácer, Vermaelen, Denis i André Gomes. Valverde es va limitar a comentar que seria un “pas enrere” començar a pensar en el marge de punts que s’han acumulat en Lliga i va admetre que hauria preferit jugar ahir divendres, com el Chelsea, per gaudir d’un dia més de descans. Sigui com sigui, el pas per Ipurua deixa una curiositat a tres dies de la Champions: Stamford Bridge és igual de curt que el camp de l’Eibar, tot i que té un metre més a cada banda (fa 103 x 67 metres). Coincidències.

35%

DEL JOC DE L’EIBAR ÉS AL TERÇ RIVAL

No es complica prop de la seva porteria i vol arribar de seguida a camp contrari, on s’està més temps que el Barça i el Madrid. La forta pressió que fa li permet quedar-s’hi.

30

CENTRADES PENJA PER PARTIT

Una de cada quatre passades que fa és llarga i concentra el 80% del seu joc per les bandes, des d’on aconsegueix penjar una centrada cada tres minuts. Domina el joc aeri i directe, i és un rival incòmode.

Lliberti

Els combats dialèctics i les tensions sexuals entre el filòsof Denis Diderot i la pintora Madame Therbouche van seduir, fa una dècada, més de 120.000 espectadors. Dirigit per Joan Lluís Bozzo i protagonitzat per Ramon Madaula i Laura Conejero, El llibertí es va convertir el 2007 en l’espectacle de text més vist de la temporada i, quan va abandonar els escenaris, va sembrar entre els membres de la companyia la llavor de repescar-lo quan tornés a sorgir l’ocasió.

"La vida conjugal no sé si és una comèdia, un drama o una tragèdia "

Deu anys i mig després de l’estrena, Bozzo ha decidit no esperar-se més i tornar a agafar el text d’Eric-Emmanuel Schmitt. Ho ha fet, però, amb el repte autoimposat d’enfrontar-s’hi des de zero. “M’he negat a mirar documents d’aleshores, perquè volia trobar el camí de cap i de nou”, subratlla el director, que també ha renovat de dalt a baix el repartiment. Ara són Abel Folk i Àngels Gonyalons els que encarnaran el duet principal d’aquest “vodevil filosòfic”, que, segons Bozzo, “reflexiona sobre el sexe, l’amor, la passió i la tendresa sota una comèdia de faldilles”. Elena Tarrats, Clara Moraleda, Annabel Totusaus i Jan Forrellat completen el repartiment del muntatge, que comença funcions avui al Poliorama tot i que l’estrena oficial serà el 22 de febrer. A l’escenari, els pensaments de Diderot sobre les relacions amoroses, suscitats per la tasca de definir la paraula moral a l’enciclopèdia, es contraposen amb les contradiccions pròpies, però també amb les idees de la pintora i la seva esposa.

“Sota una pàtina de frivolitat, els personatges es llancen autèntiques dagues”, diu Gonyalons, que destaca que “les dones de l’obra no són en absolut comparses de Diderot, sinó que tota l’estona li donen lliçons”. Per a Folk, una de les grans virtuts del muntatge és precisament aquesta. “És teatre lleuger que passa de pressa, però des de l’aparent lleugeresa diu coses profundes -remarca l’actor-. L’obra destil·la un feminisme intel·ligent i modern”. Aquesta qüestió es percep, sobretot, en la relació entre Diderot i la seva filla, que interpreta Moraleda. “El pare té idees molt liberals, d’un gran respecte cap al cos de la dona. Però quan la filla se les vol aplicar, ja no ho veu tan bé”, assenyala l’actriu.

Malgrat que s’ambienta al segle XVIII, El llibertí explora conceptes com la nova masculinitat. Elena Tarrats, que es posa a la pell d’una jove que vol deixar de ser verge, incideix en “la voluptuositat que impregna tot l’espectacle” a través dels rols tant femenins com masculins. De la producció de l’any 2007, la companyia només n’ha recuperat el vestuari, dissenyat per Montse Amenós, i l’escenografia, a càrrec d’Arts-Cenics / Serinkjet. “Quan vam acabar les funcions vam decidir conservar-ho tot, i ara només hem fet alguns retocs”, apunta Bozzo, que agraeix la decisió perquè no haver de tornar a elaborar aquest material “agilitza molt la producció”.