abertis

La batalla per comprar Abertis ha fet un gir inesperat aquesta setmana. Fins ara els accionistes de la concessionària catalana es fregaven les mans veient la disputa entre Atlantia i Hochtief (filial de l’ACS de Florentino Pérez), una batalla que ha elevat el valor de l’acció fins a un 20% en perspectiva que el comprador hauria d’oferir un preu molt alt per endur-se-la. Però aquesta setmana les dues parts han admès que estan negociant per arribar a un acord que els eviti pagar un preu excessiu per Abertis. L’objectiu, per tant, seria fer una oferta conjunta per l’empresa catalana i repartir-se els actius que té actualment.

La reacció dels mercats va ser immediata: el valor a borsa d’Atlantia, Hotchief i ACS es va disparar (perquè els inversors donen per fet que ja no cometran cap bogeria en l’opa) i el d’Abertis va caure en picat (perquè, en absència d’ofertes embogides, consideren que el valor de les seves accions està sobrevalorat). Fins ara les apostes deien que Florentino s’enduria la companyia perquè, a diferència d’Atlantia, no té miraments per fer una oferta desmesurada. Aquesta especulació donava benzina al preu de les accions d’Abertis. Fins a aquesta setmana.

En qualsevol operació empresarial hi ha guanyadors i perdedors. En aquesta batalla, fins ara els papers se’ls havien de repartir entre Atlantia i ACS: qui s’endugués la companyia seria el guanyador. Però si finalment els dos contendents arriben a un acord per fer una opa conjunta, tots dos podrien ser guanyadors. En canvi, els grans perdedors podrien ser els accionistes d’Abertis, el grup La Caixa (primer accionista de la concessionària) i, per què no dir-ho, Catalunya.

Els experts creuen que una fusió amb Atlantia és la que té més sentit des d’un punt de vista de projecte, ja que es tractaria d’ajuntar dues concessionàries complementàries. Si el que se l’enduia era la constructora de Florentino, la percepció és que Abertis es convertiria simplement en el salvavides que sostindria el negoci de Hochtief: en definitiva, que els seus beneficis serien xuclats per tapar els forats de la constructora. “Fins ara això era una elecció entre una opció dolenta i una de pitjor... però el que ha passat ara és el pitjor del pitjor”, resumeix una persona que coneix la situació a fons. “Suposaria liquidar una empresa històrica”, diu. “Quan vaig conèixer aquestes negociacions em vaig deprimir molt”, afegeix una altra persona.

En cas de comprar Abertis per separat, tant Atlantia com Florentino haurien mantingut la seu operativa d’Abertis a Barcelona, tal com, de fet, havien dit que farien. En canvi, amb una opa conjunta i posterior trossejament, Abertis senzillament deixaria d’existir. Catalunya no només perdria la seu d’una empresa de l’Íbex, o la seu d’una divisió d’una multinacional. No: si es trosseja Abertis es perdria tota l’estructura que queda aquí a la companyia (inclosos els poc menys de 800 treballadors catalans). “Desapareix tot el rastre del que era Abertis”, confessen amb cruesa les fonts consultades.

D’una banda, per tant, hi perdrien els accionistes, que veurien com les seves accions perden valor ràpidament; de l’altra, Catalunya, perquè perdria un gegant empresarial.

I què hi perdria La Caixa? Tal com estava la situació fins ara, tant si triomfava Atlantia com Hochtief l’entitat catalana s’hauria convertit en accionista de referència de l’empresa resultant. Hauria sigut una participació diferent: a Abertis La Caixa, a través de Criteria, era un soci industrial (és a dir, que participava en la gestió), mentre que a Atlantia o Hochtief simplement hauria sigut un soci financer (en resum: que té aquella participació únicament per fer diners).

Però si Abertis es trosseja, “La Caixa està condemnada a vendre’s la seva participació”, expliquen les fonts consultades. És totalment lògic: el projecte es trencarà, deixarà d’existir, i La Caixa (Criteria) sortiria del projecte i deixaria de ser accionista d’una gran multinacional que li aporta sucosos dividends any rere any (gairebé 300 milions entre el 2016 i el 2017).

Ara bé, la negociació entre Atlantia i ACS per repartir-se els actius no serà gens senzilla, i això podria provocar que, en lloc del desmembrament d’Abertis, les dues companyies optin per, simplement, crear una societat conjunta i entrar com a accionistes d’Abertis. És a dir, que aconseguirien el control de la companyia però sense comprar-la sencera. Tenint en compte el panorama que ha esclatat aquesta setmana, podria ser una sortida digna que neutralitzaria els efectes negatius del trossejament.

Perquè si Abertis s’acaba partint a trossos significa que l’acord entre Florentino i els italians per repartir-se-la haurà prosperat. I si això passa ja es poden imaginar qui s’acabarà quedant les autopistes espanyoles que ara estan en mans de la concessionària catalana. Però això mereixerà un altre article.

la UE

L’objectiu és clar: evitar que els països de la Unió Europea resultin afectats pels nous aranzels que el govern nord-americà ha aprovat per a les importacions d’acer i d’alumini, que entraran en vigor d’aquí només dues setmanes. Per tant, el temps que queda per negociar és escàs. Precisament per això la comissària europea de Comerç, Cecilia Mälmstrom, es va reunir ahir mateix a Brussel·les amb el responsable nord-americà de Comerç Exterior, Robert Lighthizer, per intentar arribar a un acord. Però va sortir de la trobada tal com hi havia entrat.

“No hi ha hagut claredat sobre el procediment exacte a seguir per quedar exclòs de les mesures anunciades”, va lamentar la comissària. O sigui, per no pagar aranzels. De moment, els únics països exempts són el Canadà i Mèxic. I el president nord-americà, Donald Trump, ha anunciat que podria considerar que altres països que siguin “amics de veritat” dels Estats Units tampoc no hagin d’abonar les taxes aprovades del 25% per a les importacions d’acer i del 10% per a l’alumini. En aquest sentit, Austràlia és un altre país que també podria quedar exempt a canvi d’un “pacte de seguretat”, segons va avançar Trump.

En opinió de la comissària Mälmstrom, la Unió Europea també hauria de beneficiar-se d’una exclusió donada “l’estreta relació en seguretat i comerç” que manté amb els Estats Units. Però, de moment, això no sembla que sigui una raó de pes per al govern nord-americà per fer una excepció d’aquest tipus.

L’únic país europeu que podria intentar negociar una exempció en solitari amb els Estats Units és el Regne Unit, ja que precisament pretén sortir de la Unió Europea. Però la comissària europea es va mostrar categòrica en aquest sentit: mentre el Brexit no es faci realitat, Londres estarà subjecta a la política comercial que afecta el conjunt de països de la Unió Europea. No podrà assolir un pacte amb els Estats Units per la seva banda.

De fet, un altre objectiu de la Unió Europea és que la Casa Blanca consideri la unió un “bloc comercial”. És a dir, que tracti per igual tots els països de la UE i no n’exclogui només uns quants dels aranzels. “No podem acceptar que la Unió Europea sigui dividida en categories diferents”, va advertir el vicepresident de la CE responsable de Creixement i Ocupació, Jirky Katainen.

Del que no hi ha dubte és que la Unió Europea no es quedarà de braços plegats si finalment Washington dona llum verda a les taxes. Es calcula que la mesura suposaria un cost de 2.800 milions d’euros per als exportadors europeus. Per això la comissària Malmström ja ha anunciat que Brussel·les prendrà represàlies i també imposarà aranzels a tota mena de productes nord-americans. Per exemple, productes tan simples com el suc de taronja i la crema de cacauet, o les motos de Harley-Davidson i els articles de Levi’s. Lògicament l’acer i els productes agrícoles i industrials dels Estats Units també hi quedarien inclosos. I les mesures s’aplicarien en un termini de només 90 dies.

Malgrat les amenaces, Trump va declarar divendres al president francès, Emmanuel Macron, que els seus aranzels són “necessaris i apropiats”. Per tant, caldrà esperar a la setmana vinent per saber si finalment és possible un acord per evitar les taxes

algoritmes

És un tècnic amb formació de filòsof, així que sap fer amables les digressions més denses gràcies als exemples de temps remots. El seu llibreComunicació, xarxes i algoritmes. Per una política digital pròpia a Catalunyaha guanyat l’últim premi de la Fundació Irla. Martí Petit, que treballa d’investigador en el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, exposa en aquesta entrevista la seva visió sobre què causen les bombolles informatives.

Qui dificulta més que Catalunya tingui una política digital pròpia: Espanya o Facebook?

[Riu.] D’entrada, el problema és d’ordenament jurídic. Per tenir competències digitals primer cal ser sobirans en l’espectre radioelèctric, cosa que la Constitució no permet. Però les xarxes tenen un pes, evidentment. La globalització, al capdavall, és una cessió de sobirania volguda i pilotada pels estats. I és en aquest context que arriben les grans empreses americanes, amb un mercat interior molt madur, capaç de rendibilitzar les seves inversions i anar a altres mercats. Ho fan amb una cultura d’emprenedors molt més forta que a Europa, on som més covards. I Facebook, esclar, es beneficia de l’efecte ramat. Si tot el ramat es connecta jo també ho faré, ens diem, perquè al final som animals socials i gregaris.

L’espectre radioelèctric està mutant. Espai reservat per a les ones televisives es va cedint a la transmissió de dades. En el seu llibre considera que si es manté l’ statu quo actual això serà “catastròfic” per a Catalunya.

L’any 2023 l’organisme internacional que assigna l’ús de les freqüències tindrà sobre la taula el debat sobre què fer amb la franja que encara fa servir la televisió convencional. Perquè tenim la possibilitat de fer la revolució digital 4.0 connectant no només les persones, sinó també les màquines, aplicar la intel·ligència artificial en el sistema productiu... Tota aquesta fraseologia i faramalla. És fàcil que la TDT acabi arraconada o, directament, amortitzada com a tecnologia. És un debat molt tècnic però que efectivament té unes conseqüències polítiques greus. I aquí no està calant gens.

Quines són les conseqüències?

La televisió tradicional porta a Europa una sèrie de polítiques associades: servei públic, promoció de producció europea i independent, polítiques de diversitat cultural o lingüística... Si aquesta tecnologia es deixa de fer servir, totes les seves polítiques quedaran en fals. A partir d’aquí, el repartiment de competències del règim del 78 marca que, en matèria de televisió, l’Estat fa la llei bàsica i l’autonomia la desenvolupa. Això és el que permet tenir TV3, les televisions locals o el CAC. Però si el model bascula cap a les comunicacions digitals i algorítmiques, la competència exclusiva serà la de l’Estat. I, per tant, la precarietat de la qual ens queixem encara pot ser pitjor si no prenem una posició determinada. Les polítiques de comunicació i cultura poden acabar centrades només en les arts escèniques, el folklore i poca cosa més.

En aquest context, com es creen les bombolles informatives?

Fins ara la humanitat havia accedit a la cultura, al coneixement i a la informació sense deixar rastre. Anaves al teatre o llegies un llibre i era un acte anònim. Amb l’accés a les xarxes generem un rastre. Podem respondre preguntes com: qui s’ha connectat? A on? Quan? Quanta estona? Quines despeses associades ha tingut? Quins contactes té? Cada acció genera moltes dades i ho coneixem com a big data, un volum oceànic de dades impossible de manejar des d’uns paràmetres humans. El que fan els algoritmes és fer propostes a partir del nostre consum previ, de manera que, per primer cop, la cultura està molt influïda per la nostra petjada digital. I aquesta influència l’exerceixen uns algoritmes que tenen una influència en les nostres vides de la qual no som prou conscients.

¿Els algoritmes haurien d’estar sota supervisió dels estats, doncs?

Hi ha tecnologies elementals per a la nostra societat, com l’habitatge o els vehicles, que se sotmeten a unes proves pericials i uns controls de qualitat dels quals ningú se n’exclama. Doncs bé, si els algoritmes dicten el nostre accés al coneixement i la cultura, han de ser auditables o, com en diuen els anglesos, accountable. Cal garantir que no siguin fraudulents, que respectin la privacitat o la presumpció d’innocència.

I la responsabilitat individual? Sucumbir a les bombolles informatives és conseqüència d’externalitzar el nostre criteri a favor de les xarxes. I ho fem de grat.

Quan hi ha una tecnologia nova, apareix un peatge nou. Un exemple, molt distant: en el diàleg socràtic de Fedre es veu la irrupció de l’escriptura com un element de progrés, capaç d’eixamplar el coneixement. Però Sòcrates hi està en contra perquè considera que s’està externalitzant la memòria, l’accés al coneixement i la creativitat. Que genera individus inautèntics, diu, perquè és un coneixement que queda fora del mateix individu. El que cal, entenc, és una correcta integració, per part dels individus i de la societat, d’aquests instruments de gestió del coneixement. Serà aquesta generació, o la que ve, o la de més enllà, però com que és un factor de progrés s’imposarà. Però hem de saber quins riscos comporta.

En el llibre parla de data literacy , o alfabetisme en dades.

En podríem dir també cultura digital, en un sentit ampli. Hem d’assumir una sèrie de coneixements i protocols de validació del coneixement. Ho hem fet ja des de fa segles amb el llibre, però en el moment d’aparèixer recordem que va provocar guerres religioses. Encara hem de generar aquest esperit crític, que no ens el donarà l’enciclopedisme d’Alembert o Diderot, sinó que és una forma que ens obliga a estar atents als enganys i fraus que puguin venir d’aquest nou entorn.

De Sòcrates a Merkel. “Els cercadors d’internet tenen un efecte distorsionador sobre la percepció”. Està d’acord amb aquesta frase de la cancellera?

Sí, sí... Tant Google com les xarxes el que volen és que nosaltres fem clic en els continguts que ens proposen. Per tant, van tancant els suggeriments de continguts fins que som dins d’aquesta bombolla. Com que jo no soc conscient del procés que ha seguit la plataforma per fer-me aquesta inferència, acabo pensant que el que m’estan proposant és el món sencer. I aleshores tendeixo a pensar que les meves cerques són objectives i universals. Però no.

¿Fins a quin punt la polarització política que es viu a Catalunya està influïda per unes bombolles que afavoreixen més els blancs i els negres, més que no pas els grisos?

És un cas molt clar de recepció massa acrítica d’informacions que com que reforcen el punt de vista de cadascú, i és un punt de vista molt emotiu, tenen un reforç més fort. Està polaritzant, sí. Però no passa només aquí, sinó en totes les democràcies occidentals que estan en crisi. Intoxicacions i rumors sense fonament n’hi ha hagut sempre i són una estratègia bàsica del poder. La viralització tampoc no és un fenomen nou. Stefan Zweig ja explicava fa un segle com es viralitzaven determinats missatges a Viena, just abans de la Primera Guerra Mundial. Si l’estabilitat social està amenaçada no és perquè hi ha viralitzacions: és pel descontentament.

¿S’explica així el comportament neofeixista de molts estats, que reprimeixen la llibertat d’expressió amb més duresa que fa deu anys?

Com que són estats de concepció analògica volen controlar la circulació d’informació com feien abans, quan hi havia un nombre limitat de mitjans. Però ara és molt més difícil tenir el jardinet endreçat. I aquest poder espantat té la temptació de serrar les dents i tornar-se autoritari o feixista. Per això hi ha l’opció xinesa de seguir reglamentant-ho tot:vostès només han de preocupar-se de produir i divertir-se, que els afers públics de poder no són cosa seva. “No es dediqui a la política”, que deia Franco. Això és justament el contrari dels ideals democràtics, que passen per capil·laritzar el poder i les decisions però a canvi d’assumir també responsabilitat i compromís amb el bé comú.

Què li fa més por: l’abús de l’Estat o el de les xarxes?

¿Anem cap a un model americà o un model xinès? Occident està molt espantat. I l’establishment ho expressa al New York Times, al Washington Post, al Wall Street Journal...

A El País ...

Sí, són mitjans que estan llançant unes crítiques duríssimes contra les xarxes socials. Diuen que són un perill per a les democràcies, que les corrompen. Emeten aquests missatges perquè el descontentament social té uns altaveus que ells no controlen. I, per tant, hi ha un risc de disgregació de la societat. En aquest sentit, la Xina s’ho mira amb un somriure kàrmic, si vols: “Vosaltres, fa dos segles, ens vau distribuir l’opi i això va disgregar la societat i hem trigat dos segles a recuperar-nos. Doncs ara vosaltres us esteu repartint un verí simbòlic a través de la xarxa i us esteu disgregant”. Perquè a la Xina les dades i la informació no són propietat d’un oligopoli descontrolat que domina el mercat sense pagar impostos, com a Occident. Tot és del govern. I qui no vulgui aquestes normes, no entra al mercat. Per a ells, Facebook és una cosa absolutament dominable, que contrasta amb la histèria de George Soros i els representants de l’establishment occidental, acollonit perquè això pot tenir un efecte molt dissolvent de la societat.

No m’ha aclarit quin dels dos mals menors preferia.

Diguem que cada cop soc menys partidari de Kant i més partidari de Confuci.

Ho hauríem de traduir, això.

Kant és la modernitat occidental, l’individu autònom i audaç, amb criteri propi. És el fonament sobre el qual hem construït la societat i del qual l’últim esglaó, caricaturitzat, és el Maig del 68 i el de l’adolescent permanent. Confuci, d’altra banda, diu que el poder és el pare bondadós que mira pel seu fill. Té la responsabilitat i no la cedeix. Cada cop tendirem més a això perquè Occident, en empoderar els individus sense exigir-los responsabilitat, ha provocat que el sistema entri en col·lapse.

¿Faltes de responsabilitat com quines?

El Senat dels Estats Units no dona la cara ni té representació internacional, però té dret de veto sobre tractats internacionals. Països que són receptors nets de la Unió Europea tenen capacitat de veto sobre decisions de la UE. El PNB, que no governa a Espanya, té capacitat de veto sobre els pressupostos. La CUP, que no té cap responsabilitat de govern, té capacitat de veto per escollir president. Els fills tenen capacitat de veto sobre els pares. Els alumnes sobre els professors... Per això crec que vindran els xinesos i diran: “Vinga, tothom en fila de dos, i més ordre”.

¿Les bombolles també expliquen l’auge de les fake news ?

La globalització crea molts guanyadors, però té el defecte de concentrar els perdedors en les classes mitjanes d’Occident. I són aquestes les que acaben protagonitzant les distorsions de les xarxes socials o la popularització de lesfake news. Com que veuen un món incert i imprevisible, es tanquen en visions que tenen un correlat populista. Occident s’ha tornat molt cosmopolita i estupend, però ha traït les classes mitjanes i ha abandonat la gent. Es pot veure a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb el transvasament de vots cap a Ciutadans o, a Badalona, cap al PP. A partir d’aquí, la societat dels algoritmes va encerclant i aïllant els individus cada cop més dins d’aquest sentiment d’incertesa. I, si abans era el rector del poble, ara són els algoritmes els que et donen un cert confort.

futbol de noies

El Barça necessitava guanyar per dependre d'ell mateix però no ha pogut treure res més que un empat a un a la Ciutat Esportiva Joan Gamper contra l'Atlètic de Madrid en el duel decisiu de la Lliga Iberdrola. Un gol de Sonia Bermúdez de vaselina ha començat a complicar el panorama al minut 21 per a les blaugranes, que, tot i que han trobat l'empat amb un penal transformat per Andressa Alves en la primera acció de la represa, han estat incapaces de capgirar el marcador en tota la segona meitat. L'esforç defensiu de les madrilenyes ha anul·lat el potencial ofensiu d'un Barça sense idees ni espais. El marcador final deixa la classificació com estava abans del duel, amb l'Atlètic al capdavant amb un punt de marge sobre les catalanes. Si l'equip d'Ángel Villacampa no falla en les vuit jornades que falten, revalidarà el títol de campió. Al Barça només li queda ser fiable d'aquí al final i creuar els dits perquè es produeixi una ensopegada matalassera.

"Queda molta Lliga per davant, hem de seguir lluitant. L'Atlètic té partits complicats encara per jugar", valorava Andressa Alves després del partit. La brasilera ha substituït al descans Bárbara Latorre, l'aposta de Fran Sánchez en una alineació titular en què tampoc hi era Toni Duggan, una de les internacionals més castigades pels compromisos de seleccions dels últims dies. Però l'aragonesa no ha tingut el dia i ha estat inèdita en atac. El Barça, de fet, ha trobat pocs recursos més enllà de les accions individuals de Lieke Martens. L'holandesa, però, ha tingut ben poc marge de maniobra, sempre ben vigilada per Kenti Robles i Andrea Pereira, impecable en la cobertura. La central catalana ha completat un partit sense fisures a l'eix de la defensa, on entre ella i Carmen Menayo han blindat Lola Gallardo, que pràcticament no ha hagut d'intervenir en tot el partit. "No hem patit pel que fa a ocasions. Hem hagut de córrer molt, això sí, perquè contra el Barça, a qui és molt difícil treure-li la pilota, s'ha de treballar molt sense pilota per frenar-lo", ha analitzat Sonia Bermúdez en acabar.

La davantera madrilenya ha estat una peça incomodíssima en tot moment. Despenjada a dalt, ha esperat l'error blaugrana en la construcció per assaltar l'espai i fer mal en algun desajust defensiu. Tant Mapi León com Marta Torrejón, que sortirà a la fotografia del 0-1 pel mal càlcul del bot que fa, han tremolat cada cop que l'Atlètic enviava una passada directa a dalt. La baixa de Ludmila da Silva semblava que els deixaria un partit més còmode a les centrals locals, però l'equip visitant ha trobat recursos a través de la seva 8, que fins i tot ha estavellat un xut al pal al segon temps que hauria pogut donar el triomf a les visitants. "Era important no perdre aquí, però la Lliga no està guanyada. Ara ens queden vuit finals", ha conclòs la davantera.

El guió ha estat clar des del principi: el Barça ha agafat la pilota i, a través d'ella, ha mirat de portar el timó del joc. Però l'engranatge no ha sempre ha trobat la profunditat de les laterals, insegures amb les constants transicions matalasseres. Per dins era difícil combinar, perquè Kaci i Meseguer han bloquejat qualsevol triangulació entre línies. El Barça no tirava i s'ha anat posant nerviós a mesura que avançaven els minuts, conscient que la Lliga se li escapava. Ni tan sols l'acció del penal, pel que l'àrbitra ha considerat mans de Kenti, o els canvis li han donat prou llum per esquerdar un Atlètic emmurallat i convençut. Amb l'esma del campió

formacio y treball

Les actuacions adoptades contra l’atur juvenil són lluny d’oferir solucions. Calen actuacions en el sistema educatiu, en la regulació laboral i en aspectes socials que tenen una influència significativa en la situació dels joves.

Dues mesures poden tenir un impacte favorable sense costos significatius. Una és la implantació de la formació professional dual, un model consolidat en països com Alemanya i Àustria i que funciona a Catalunya des del 2012. La seva implantació exigeix la implicació del teixit empresarial. Menys de l’1% de les empreses catalanes participen en aquest model formatiu, amb una infrarepresentació de les microempreses. Què podem fer per augmentar la participació de les empreses? Simplificar els tràmits administratius, impulsar vies de cooperació entre empreses que redueixen els costos associats a la participació en aquest sistema i impulsar la coordinació entre comunitats autònomes per evitar les dificultats que pot suposar l’existència de disset models de FP. Els bons resultats en termes d’inserció laboral dels joves que han seguit FP dual avalen la necessitat de buscar mecanismes per augmentar-ne la implantació. A més, contribuirà a reduir la polarització de l’estructura educativa de la població i pot ser una via efectiva per reduir les taxes d’abandonament escolar i oferir una alternativa atractiva als joves que ni estudien ni treballen.

La segona mesura és la regulació del salari mínim (SMI). Malgrat que no hi ha una evidència concloent respecte als seus efectes en la creació d’ocupació, sí que es constata que pot tenir efectes negatius en l’ocupació dels més joves. El fet és que si el nivell del salari mínim es fixa per garantir que els treballadors adults disposin d’uns ingressos dignes, aquest nivell pot ser massa elevat per facilitar la inserció dels joves, especialment els de menys qualificació. A més, pot tenir un clar efecte desincentivador per continuar en el sistema educatiu i afavorir l’abandonament escolar. Si, contràriament, el nivell de l’SMI s’estableix per afavorir la contractació de la població jove, això pot ser insuficient per als treballadors adults. Per què no es torna a una regulació del salari mínim amb diferents nivells segons l’edat, com la vigent a Espanya fins al 1998? Un increment gradual de l’SMI amb l’edat, com és vigent en altres països de l’entorn, pot facilitar la contractació de la població més jove, amb poca o nul·la experiència laboral. I no es tracta de precaritzar la mà d’obra, sinó de facilitar-li l’entrada al món laboral.

dreta francesa

Marine Le Pen vol que el Front Nacional (FN) passi a dir-se Reagrupament Nacional. És la novetat més esperada -i gairebé l’única- del setzè congrés del partit, que s’ha fet a Lilla, al nord de França, aquest cap de setmana. Durant els pròxims dies els militants del partit d’extrema dreta hauran de votar si aproven o no la nova denominació. “El nom de Front Nacional té una història èpica i gloriosa que ningú pot negar, però per a molts francesos comporta un fre psicològic”, va argumentar la presidenta del partit, Marine Le Pen, en el discurs de cloenda del congrés.

El canvi de nom és la culminació de l’estratègia de “desdemonització” que el Front Nacional porta a terme des del 2011, any en què Marine Le Pen va substituir el seu pare al capdavant de la formació. Als ulls de Marine Le Pen, el nou nom beneficiarà la formació ultradretana, que en les últimes presidencials es va quedar a les portes de l’Elisi. “El nostre objectiu és el poder”, va clamar la líder de la ultradreta. Amb les presidencials del 2022 com a nova meta, la finalitat principal és atreure electors que comparteixin les idees del partit, però a qui la marca FN els feia tirar enrere. Per això justifica batejar el partit amb el terme reagrupament. En canvi, la paraula nacional s’ha de mantenir “imperativament” perquè és la base “del contingut del projecte polític”, va dir.

L’altre objectiu del canvi de nom és aconseguir aliances. “En un escrutini [uninominal majoritari] a dues voltes [com el de França], guanyar sense aliances és complicat”, va argumentar ahir Le Pen. La primera vegada que el partit va aconseguir un pacte amb una altra formació va ser l’any passat. Le Pen es va aliar amb el partit de l’euròfob Nicolas Dupont-Aignan per obtenir més vots en la segona volta presidencial. Precisament, Le Pen va voler precisar ahir la seva posició sobre Europa, un dels talons d’Aquil·les de la seva última campanya electoral. “No som antieuropeus, sinó que estem en contra de la Unió Europea”, va aclarir Le Pen, que es va declarar partidària “d’una Europa de sobiranies nacionals en oposició al sistema carcerari de la Unió Europea”. La presidenta del FN va aprofitar ahir l’oportunitat per aplaudir el triomf del líder de la Lliga, Matteo Salvini, a Itàlia. De fet, un missatge de vídeo de “bona sort” de Salvini va introduir el discurs de Le Pen.

Amb el canvi de denominació, el partit voldria que aquest setzè congrés marqués un abans i un després en la seva història. La idea que es vol projectar des del FN és que comença de cap i de nou, tot i que la línia política segueix sent la mateixa i la continuarà dirigint Marine Le Pen. Sense opositors, la filla del fundador del partit va ser reelegida ahir. La data potser també serà recordada per l’aprovació dels nous estatuts que els militants van votar i que inclouen la supressió del càrrec de president d’honor del partit, que fins ara ocupava el seu pare, Jean-Marie Le Pen. A part d’això, el discurs ahir de la dirigent va ser un déjà vu dels seus últims mítings.

Un discurs ja sabut
La líder ultradretana va ser particularment concisa amb la seva política d’immigració, un dels pilars del partit juntament amb la identitat francesa. “Els diners dels francesos, primer han de tornar als francesos. Ja no tenim els mitjans per acollir, allotjar i curar tota la Terra”, va protestar Le Pen davant els militants, que van entonar “Som a casa nostra”, un crit recurrent als mítings del FN. En aquesta línia, Le Pen va recordar que “a França [una persona] no pot vestir indumentària religiosa al carrer” ni “banyar-se vestida a les piscines públiques”. Le Pen feia referència a l’ús del mal anomenat burquini, i atacava directament la comunitat musulmana tot i que no va mencionar-la explícitament.

La líder del FN també va atacar el president Emmanuel Macron i la “mundialització salvatge” que, segons ella, preconitza. “S’enfronten dues visions del món”, segons Le Pen: la dels mundialistes i la dels nacionalistes. La primera agrupa els que “pensen que la nació és un obstacle”. La segona, en canvi, la constitueixen els que consideren que “és un tresor”. Una premissa que la populista va utilitzar sovint l’any passat, davant el posicionament polític “ni de dretes ni d’esquerres” de Macron.

Amb tot, el FN corre el risc que els francesos que aspira a reagrupar considerin molt superficial la refundació del seu partit. Si això passa, Marine Le Pen s’haurà de plantejar un altre canvi encara avui tabú: el seu lideratge al partit. Després de les últimes presidencials i el seu fracàs electoral, la seva imatge va quedar molt afeblida. “Si hi ha algú més adequat per congregar el FN, li cediré el càrrec”, ha assegurat en alguna ocasió Marine Le Pen. Alguns apunten a la seva neboda, Marion Maréchal-Le Pen, molt present entre els militants malgrat la seva absència ahir al congrés.

el diesel

Després de sis actualitzacions de la normativa d’emissions, ara ja no hi ha gaire més marge per reduir els gasos contaminants", confessa una font del sector en una xerrada informal al Saló Internacional de l’Automòbil que se celebra aquests dies a Ginebra, Suïssa. La normativa europea actual, l’Euro6, ha aconseguit pràcticament igualar les partícules nocives per a la salut, les NOx, entre els cotxes dièsel i benzina: ara emeten 0,08 i 0,06 micrograms per quilòmetre respectivament. "Un dièsel actual ja ha reduït un 95% el volum de partícules respecte a un cotxe de fa deu anys; no hi ha gaire més marge de millora ja", argumenta aquesta font.

Les administracions, en canvi, continuen pressionant les automobilístiques amb un setge al dièsel. La Unió Europea ja camina cap a l’Euro7, que pretén que els dos motors (dièsel i benzina) emetin igual de poc: un repte gens fàcil i encara massa poc definit, segons els fabricants, que obliga les automobilístiques a fer fortes inversions. "Estem treballant per tenir aquesta tecnologia", va explicar ahir el president de Seat, Luca de Meo, en una trobada amb periodistes al saló, on aquest diari ha anat convidat per la marca.

De Meo, però, no va voler explicar en què consisteix exactament ni tampoc va mencionar un del problemes principals d’aquest nou ajust, segons els tècnics: si aquest esforç econòmic per reduir -encara més- les emissions, serà rendible o no per a les companyies.

Davant d’aquestes dificultats, els fabricants de vehicles lluiten a contrarellotge per trobar solucions. Així, ahir les marques presents al saló van donar 'de facto' per mort el dièsel, com a mínim a les ciutats, i van centrar els seus discursos i presentacions en altres alternatives, que passen pel cotxe elèctric.

El cert és que a les dificultats econòmiques i tecnològiques que suposa seguir reduint les emissions de NOx, el dièsel suma un altre element en contra: la determinació d’algunes grans ciutats de limitar l’entrada de cotxes al nucli urbà. A banda de Barcelona i Madrid, diverses ciutats europees ja han limitat els accessos als motors contaminants, i fa només vuit dies, la justícia alemanya també va donar llum verda a les metròpolis del país per regular aquesta qüestió. Encara hi ha un tercer factor que complica el futur als dièsel. La inspecció tècnica, la ITV, podria encarir-se al maig per als vehicles més vells o contaminants, que s’hauran d’adaptar cada vegada més a les noves normes.

Toyota va ser ahir la primera a desmarcar-se ahir del dièsel de manera evident. L’automobilística japonesa va anunciar que deixarà de vendre motors d’aquest tipus a Europa a finals d’aquest mateix any. Segons el responsable de la marca a Europa, Johann van Zyl, els híbrids de Toyota en turismes "equivalen a la proporció de dièsels que tenia la marca ja el 2015". Van Zyl també va afegir que "des d'aleshores, les vendes de vehicles híbrids han superat substancialment les de dièsel".

El grup Volkswagen, líder en vendes al món, també va introduir possibles solucions. Va presentar les últimes millores del seu vehicle elèctric i autònom, un sistema de mobilitat compartida i un robot autònom capaç de carregar automàticament els cotxes elèctrics estacionats en un pàrquing públic.

Seat, la filial espanyola del grup alemany, també va centrar el seu discurs en el que ja anomenen "la nova mobilitat". "Podem ser part de la solució", va insistir el president de Seat, Luca de Meo, que va afegir: "El pitjor que ens podria passar és que la gent odii els nostres productes, això seria el nostre 'game over'; per això jo m’esforço a recordar als alcaldes que [reduir les emissions a les ciutats] també es el nostre objectiu".

"Els dièsel també tenen futur, però no sé quant", va deixar entreveure De Meo. En aquesta mateixa línia d’una "transició suau", el president del consell d’administració de Seat i responsable de vendes de Volkswagen, Francisco Javier García Sanz, va defensar ahir que el dièsel encara és "necessari" i que les restriccions extremes al trànsit de les ciutats són "un error" perquè "penalitzen el client". Tot i això Seat ja té previstos els seus primers models elèctrics al mercat per d’aquí només dos anys.

"Hi haurà una fase de canvis amb tres o quatre tecnologies alhora, que representen més inversions per a nosaltres i molta confusió per als clients, però no hi ha una resposta senzilla, el canvi és molt complex", va argumentar De Meo.

El repte de les bateries

Abandonar el dièsel i apostar per l’elèctric va obrir l’any passat un altre debat que encara no s’ha resolt: el de qui fabricarà i com les bateries necessàries per a aquest canvi. "És un tema de debat general i també europeu", va admetre De Meo, "però si les vendes d’elèctrics es disparen com està previst ens haurem de posar les piles literalment", va afegir.

Ara, la gran producció de bateries es fa a l’Àsia, però segons el president de Seat caldrà més d’una fàbrica a Europa. "Si hi veuen negoci, trobaran la solució segur; però és un repte, en efecte", va concloure.

Seat augmenta un 26% en vendes

L’automobilística amb seu a Martorell també va aprofitar el saló per presentar internacionalment els seus nous models esportius, ara aglutinats sota la marca independent Cupra. Seat espera que aquesta nova estratègia permeti a la companyia ocupar el segment de vendes entre els turismes de massa i els cotxes 'premium' i això ajudi a mantenir el ritme de creixement de les vendes de la companyia per sobre del 10%. Actualment les vendes dels models Cupra suposen un 2% del total de Seat, però la marca espera que la xifra augmenti fins al 10% a curt termini, en un període de tres anys.

La companyia també va avançar les xifres de vendes mundials al febrer. Seat va vendre el mes passat 39.900 unitats, cosa que representa un argument de pràcticament el 26% més que en el mateix mes de l’any passat. Des de gener, la companyia ja ha venut més de 78.800 vehicles a tot el món, un 23% més que en el mateix període de fa un any.