Té Twitter?
No. Tinc un Nokia d’aquells antics, que no té ni... Com es diu això? WhatsApp.
Aquesta era la pregunta següent. Ni té Facebook, probablement.
No, no, no. Visc molt tranquil.
¿Té la sensació que s’està perdent alguna cosa important, si no és a Twitter?
No. Crec que em perdo la vanitat de molta gent.
Trump, quan vol comunicar una cosa al món, envia un tuit.
Vaig anar als Estats Units l’any abans de les eleccions, i la meva filla em va dir que Trump tenia un e-mail i que m’hi subscrivís. I, hosti, em martiritza cada dia per l’ordinador enviant-me missatges. Ja no els obro. Quan veig Trump, fora.
Quina és la seva dieta informativa?
És molt eclèctica. No tinc gana ni cap diari així fix. Tinc La Vanguardia en paper, perquè com a exredactor tinc la subscripció gratuïta, i sovint la miro per damunt. El País pràcticament l’he deixat de comprar. L’ARA el compro algun dia. El Periódico el compro molt poc. Els digitals me’ls llegeixo per damunt. La meva dieta informativa en aquest moment tendeix a la baixa. Ràdio al matí una mica, però tampoc gaire. I televisió, els informatius de la nit. Al migdia no, perquè a la nit tornen a fer pràcticament el mateix.
Per què diu que la seva dieta informativa va a la baixa?
Perquè abans era un consumidor compulsiu de premsa. Però ara m’avorreix. Em cansa. En general crec que ha perdut emoció, vivesa. Tot són declaracions i contradeclaracions. El periodista crec que ha abaixat el to. Es veu molt a la tele, amb la carxofa davant del ministre dient les vaguetats de sempre. Crec que hauríem de tenir una veda d’informació política. Així com hi ha la prescripció que no es pot pescar més anxova de la normal, dir que durant tres mesos hi ha un pacte que els polítics no donin entrevistes si no tenen res nou per explicar. Per exemple, en el procés independentista ja estic fet un caos. Jo no soc independentista, però crec que hi ha dret a fer un referèndum. I pel que fa als que estan empresonats, crec que és una injustícia i haurien d’estar en llibertat. Si no hi és el Millet, que és un xoriço convicte i confés, per què han d’estar a la presó uns tios amb un ideari, simplement? Ara, dit això, el debat aquest pràcticament ni el segueixo.
¿Va haver-hi alguna època que li agradessin més els diaris?
Va haver-hi dues èpoques. Una era la que vaig agafar jo, la del final del franquisme. Per exemple, el Primer de Maig titulaves “Obreros se reúnen a merendar en Las Planas ”. Dius: “¿Això és un gol a la censura?” Doncs sí, llavors tenies la sensació que els havies colat un gol. Ja més seriós, recordo l’ajusticiament de Puig Antich, o del Txiki, en què, a través dels advocats Marc Palmés i Magda Oranich, ja hi havia un forat d’informació que el diari intentava colar com podia. La nit de Puig Antich va ser més tràgica. Es presentava la revista Por Favor a La Oca, i aquella nit li donaven garrot. No vam ser capaços d’aturar la presentació, que vam fer per motius publicitaris. El Manolo [Vázquez Montalbán] es va quedar amb un rancor molt gran. Després vaig baixar caminant pel carrer Entença, per davant la presó, de matinada. Al carrer no hi havia ningú. Ni policies. Els partits d’esquerra no es van mobilitzar perquè no era dels seus.
Recorda el seu millor “gol”?
No ho sé, però un dia vam concertar un dinar amb el jutge de premsa i impremta per dir-li que cada setmana patíem la censura. I va ser un calvari. El jutge em va dir que jo treballava “ en una pocilga inmunda ”, que érem uns corruptes, “ los enemigos de la decencia y la moral ” i tal. Acabem, i llavors em pregunta on vaig. Li dic que a la revista. I em diu: “ ¿Por qué en lugar de la revista no te vienes de putas conmigo? Yo lo pago ”. M’acusa a mi de tot, i se’n va de putes!
Aquesta és la primera època interessant. I la segona?
La Transició. No se sabia com podia acabar. En premsa va ser maco. Aquella frase del Manolo de “Contra Franco vivíamos mejor ” era veritat. Però moltes vegades hi havia por. Ara, per exemple, tampoc hi ha censura però hi ha por.
Per tant, hi ha autocensura.
Hi ha allò de dir: “No em fico en embolics”. L’acusació meva seria per als veterans. A la gent jove la justifico, està en una precarietat absoluta i sap que si es fot en un merder se’n va fora i a la porta n’hi ha 300 esperant per ocupar el seu lloc. Quan era a Anglaterra em fascinava el fet que la premsa estigués dividida. El Financial Times el llegia la City. El Telegraph el llegien els conservadors. El Guardian, el centreesquerra. Expliquen que un dia el primer ministre laborista Harold Wilson estava en un pub llegint el Telegraph. Un periodista se li va acostar a dir que era curiós, un laborista llegint un diari conservador. Wilson li va contestar: “Llegeixo la informació perquè és molt bona. L’opinió me la salto, perquè ja sé que m’ataquen”. És una definició maca, la informació és molt bona. És el que hauria de ser.
I això vol dir que les bombolles de confort ideològic han existit tota la vida.
Sí, sí. La informació és la clau, i és molt cara, perquè necessites verificar-la molt. Al Jordi Alberich, del Cercle d’Economia, li van demanar des del Financial Times un article sobre Catalunya. Al cap de dos dies, li va trucar un tio molt educat des de Londres dient que era el verificador. El va tenir una hora al telèfon. Sobre el text, cap comentari. Analitzava les dades: “Vostè diu que el PIB de l’any va ser tal, però les nostres dades són qual”. Una hora. Això és qualitat informativa. Com quan el Josep Fontana va escriure un llibre i em va cridar l’atenció que el 50% de les fonts eren de The Economist. Li vaig dir que era curiós que un marxista com ell fes el 50% de cites d’un setmanari liberal. I va dir el mateix que el Wilson, que la ideologia és liberal, però les dades són sempre irrefutables. Quan veig una crònica firmada que no diu des d’on s’ha escrit, ja me la salto. Deu estar bé, però sé que és un refregit de moltes coses que ha llegit sobre l’Equador. Una vegada vaig seguir la Tania Doris un dia, una setmana després i un mes després. Perquè l’estat d’ànim del personatge va variant. El Tàpia em va donar suport. Sobretot hi veia l’ambient. Entrava una acomodadora i deia que a la primera fila hi havia “la monja i el cura de siempre ”. O que li entrava amb una caixa de bombons de tal senyor. I allà s’estava ella bevent llet calenta, una germana fent mitja i una neboda fent els deures.
¿A vostè el concepte postveritat què li diu?
Em diu que les xarxes socials estan fent molt mal. En concret, l’anonimat de les xarxes socials. Que qualsevol pugui penjar una parida. Igual que no crec gaire en el periodisme ciutadà. Està molt bé que t’avisin que passa allò, però llavors hi ha d’anar el periodista.
O sigui, periodisme és el que fan els periodistes.
Esclar. I això és un món que s’acaba, perquè és car. El món de la política és un món envellit. Amb les xarxes et colen la postveritat i totes les boles, i tu te les creus. Jo llegeixo aquest perquè m’agrada el que em diu, i l’altre és un fill de puta perquè no m’agrada el que diu. Tot això va enverinant i ja no es controla, és una política espectacle. Això passa amb Trump, passa a Itàlia. Crec que la política s’ha de refundar.
Llegeix diaris digitals?
Els miro. Hi ha l’ InfoLibre, Eldiario.es i algun més, però, en general, el periodisme s’ha refugiat molt en l’opinió. És més barata. L’opinador és un senyor que s’aixeca i es pregunta de què parlarà avui.
Quin era el seu mètode d’aproximació al camerino de Tania Doris?
Amb ella, molt acollonit. Vostè perdoni. Havia parlat abans amb l’empresari. Em va dir que era impossible, que al camerino de la Tania Doris no hi entraven periodistes per fer aquestes coses. Vaig dir que era una llàstima, que hauria de recordar unes declaracions d’ell en què es carregava el ministeri d’Informació i Cultura pel Teatre Nacional i quan li van picar la cresta va dir que no em coneixia. Jo allò ho tinc gravat. Em va dir que havia tingut un mal moment, que passés amb la Tania Doris quan volgués. Moltes vegades va bé recordar. Quan fas molt de periodisme, t’adones de la misèria del poder. El poder polític ha resistit millor, sempre es col·loquen en alguna cosa. Hi ha gent que ha guanyat un Planeta i a l’any següent hi ha un altre premiat i no són ningú.
Quins consells donaria a la gent perquè estigués ben informada?
Llegir molt. No es llegeix. La gent s’ha tirat a les sèries. I els diaris impresos estan en un moment difícil. Teòricament el diumenge és el gran dia de venda, no? I molts quioscos estan tancats. No sé si la gent té ganes d’estar ben informada, crec que és molt visceral. Si estigués ben informada, no votarien el PP. No sé a qui votarien, però al PP segur que no.
Si la gent no té ganes d’estar ben informada, de què té ganes?
Crec que és conformista. Hi ha una elit, com sempre, que vol estar ben informada, que és l’elit per la qual el negoci encara viu. Quan aquesta elit s’acabi... Potser la gent s’enganxaria si sortissin diaris o mitjans digitals de gran qualitat. Que la gent tingués clar que no diuen el que volen sentir sinó el que està passant realment.
Com s’ho faria per entrevistar Leo Messi?
Entraria amb molta modèstia, però no crec que ho aconseguís. Han de tenir confiança en tu. A mi m’han dit a vegades que tenia una gran agenda, i és un mite absolutament fals. Tinc l’agenda que hi ha a la guia telefònica. El que tenia era accés, perquè em coneixien.
Com començaria?
Rendint-li homenatge. M’admira com el casquen i com protesta tan poc i s’aixeca. I la manera com juga, em trec el barret; una cosa és ser perico, i l’altre, idiota. No he sigut mai un perico fanàtic. El Valverde em cau molt bé, és sensat i no diu tonteries. Ja està bé. Això és el que hauríem d’estalviar-nos ara. S’estan dient moltes tonteries, en general. La gent diu moltes tonteries. I els periodistes potser també
