Dones furioses

L’escriptora Vivian Gornick (Nova York, 1935) riu molt, li brillen els ulls -que ho observen tot-, té sentit de l’humor i mirada múrria. Ha donat veu a les dones que, com la seva mare, xerraven a les cuines i a les escales i creien que l’amor havia de ser el centre de la seva existència. I a la generació de dones següents, que han lluitat per poder dir que la seva feina era tan important com la dels homes i que l’amor no era la seva prioritat. “Primer feina i després amor”, diu l’escriptora. Com a feminista ha combatut molt per canviar sensibilitats.Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat són dos llibres de memòries separats per gairebé trenta anys (el primer és del 1987, i el segon, del 2015) que L’Altra ha publicat en un sol volum en català (i Sexto Piso en castellà) que ha tingut un gran èxit. Ahir a la nit Gornick va tancar la primera sessió del Primera Persona al CCCB i al matí va atendre els periodistes. “És una força de la natura”, diu José Hamad, l’editor de Sexto Piso.

“Llegir-la ha sigut una experiència il·luminadora i molt emocionant -diu l’editora de L’Altra, Eugènia Broggi-. És una veu desacomplexada, crítica i sensible”. A Vincles ferotges Gornick parla d’una relació plena d’amor però també asfixiant entre mare i filla. “Va ser escrit en ple auge del segon despertar del feminisme, als 80. No podia deixar la meva mare perquè m’havia convertit en ella. Tenia el final abans de començar-lo a escriure: la mare em deia «Ves-te’n, te’n pots anar». És la lluita per separar-me de la mare, per tenir la meva pròpia vida”, assegura l’escriptora. Quan es va publicar, el llibre va ser un èxit: “La meva mare va començar a firmar llibres, li vaig dir que això no ho podia fer perquè no l’havia escrit i em va dir que sense ella el llibre no hauria existit -diu somrient l’escriptora-. La mare no havia tingut una educació [els pares de Gornick eren immigrants ucraïnesos molt compromesos políticament] però entenia que no havia escrit el llibre per criticar-la sinó per poder entendre la nostra relació”.

Una ‘flâneur’ femenina

Quan va escriure La dona singular a la ciutat, 25 anys després, Gornick va poder explicar quin havia estat el resultat d’aquella lluita: “Em continuo sentint una estranya en el meu propi cos, però tinc la ciutat. Al segle XIX escriptors com Baudelaire, Charles Dickens o Walter Benjamin van desenvolupar el concepte flâneur. Es passejaven sols per les grans ciutats per mostrar l’isolament de l’home enmig de la multitud. Volia que hi hagués una flâneurfemenina. Una divorciada de mitjana edat que camina per la ciutat com van fer ells”. D’alguna manera és també la conquesta de la ciutat. Quan Gornick era petita difícilment una dona es podia prendre un cafè o sopar sola en un restaurant.

Vincles ferotges té 31 anys, però el públic europeu l’ha devorat. Lucia Berlin va escriureManual per a dones de fer feines el 1977, però quan L’Altra el va publicar en català fa dos anys també es va convertir en tot un fenomen editorial. És com si hi hagués la necessitat d’escoltar veus de dones independents que intenten entendre el seu món. Dones que descobreixen o s’autodescobreixen i treballen amb un material tan sensible com les emocions. “No sé què està passant. Lucia Berlin estava morta però jo continuava fent coses. Crec que hi ha un nou despertar del feminisme”, diu Gornik sense deixar de somriure.

“Tallar el cap als homes”

L’any passat Hollywood va destapar el que dins de la indústria cinematogràfica era de domini públic: els mètodes terribles de Harvey Weinstein. El #MeToo va posar de manifest la impunitat i freqüència amb què s’agredeix les dones. “ Assetjament sexual és un terme encunyat per una dona fa 50 anys a Washington. I encara en parlem. El cas Weinstein em va sorprendre perquè no creia que la situació fos tan dolenta, però va ser una lliçó: el canvi social és lent”, diu l’escriptora. Gornick, però, creu que s’ha avançat en qüestió d’igualtat perquè ara les dones són a tot arreu i fan de tot: “Hi ha hagut progrés però ha sigut insuficient, i per això el moviment #MeToo està tan enfadat. Les dones de 30 i 40 anys volen sang, tallar el cap als homes. Estan furioses perquè no s’ha avançat prou”.

No és fàcil resoldre les diferències entre homes i dones perquè les dones han sigut “les grans subordinades per excel·lència”: “És més difícil que altres dicotomies, com negres i blancs, jueus i gentils, ximples i espavilats, alts i baixos. És una de les revolucions més llargues, i continuarà així perquè dormim amb l’enemic. Tanta intimitat compartida complica la resolució”.

Revisio cotxe

Volkswagen i Seat hauran de cridar els propietaris de 420.000 vehicles per un problema en el cinturó de seguretat central dels seients posteriors. Volkswagen revisarà 220.000 unitats del Polo i Seat farà el mateix amb 200.000 dels models Ibiza i Arona. Un mitjà finlandès anomenat 'Tekniikan Maalima' ha revelat el nou maldecap del grup Volkswagen: un defecte molt greu de seguretat dels vehicles del grup VAG que utilitzen la nova plataforma modular, com el nou Arona i les noves generacions de Polo i Ibiza.

El problema es va poder comprovar en la clàssica prova d'esquivament o 'moose test', que consisteix a fer passar el cotxe per un passadís de cons en ziga-zaga imitant una maniobra evasiva. Els tres cotxes del grup VAG repetien el mateix problema, cosa que indica que no es tracta d'un cas aïllat d'una unitat, com demostra aquest vídeo:

El problema és que el mecanisme de tancament i subjecció del cinturó central, situat al costat del mecanisme del cinturó esquerre, cedeix i s'obre quan el cotxe fa un gir o tomb fort a l'esquerra i el pes de la persona asseguda a la plaça central pressiona el botó d’obertura del cinturó de la plaça posterior esquerre, cosa que allibera el seu sistema de retenció.

Aquesta incidència, que influeix molt negativament en la seguretat dels cotxes afectats, podria resultar fatal en un cas extrem o un accident. De moment Seat i Volkswagen recomanen no utilitzar la plaça central dels cotxes afectats fins que rebin el vist-i-plau de les autoritats per fer les modificacions necessàries en els vehicles afectats

Empreses EU i Trump

La diplomàcia europea es mou per preservar l’acord nuclear amb l’Iran i per protegir els seus interessos econòmics, especialment d’Alemanya i de França, els dos socis amb més empreses que tenen contractes a l’Iran. Dimarts es reuniran a Brussel·les els ministres d’Afers Estrangers de Berlín, París i Londres, les tres capitals que van encapçalar les negociacions del pacte nuclear amb l’Iran, amb la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini. “Estem determinats a mantenir l’acord”, va insistir ahir des de Florència Mogherini.

La idea és traçar una estratègia perquè Europa surti indemne de la retirada de Trump de l’acord i perquè el sabotatge dels Estats Units no tiri per terra el pacte nuclear. Però més enllà de resoldre els problemes immediats, la UE es comença a replantejar la relació amb els Estats Units. Davant l’evidència que el president d’aquest país, Donald Trump, és cada vegada més un aliat poc fiable, Europa optaria per emancipar-se.

“Els estats europeus s’han adonat que no podem seguir en la mateixa direcció que avui, en la qual ens sotmetem a les decisions nord-americanes”, va assegurar ahir el ministre d’Exteriors francès, Bruno Le Maire. La cancellera alemanya també apuntava dijous en la mateixa direcció: “L’època en què podíem confiar en els Estats Units per protegir-nos s’ha acabat”, va afirmar Merkel.

Mogherini i els ministres d’Afers Estrangers d’Alemanya, França i el Regne Unit també es reuniran dimarts a Brussel·les amb el seu homòleg iranià, Mohammad Javad Zarif. El titular d’Exteriors de l’Iran té previst viatjar prèviament a Pequín i a Moscou per intentar salvar l’acord amb els principals actors del pacte. L’alta representant de la política exterior europea ha mantingut intensos contactes les últimes hores amb el govern iranià i ahir es va mostrar optimista. Mogherini va assegurar que el president del país, Hassan Rouhani, li havia donat garanties que l’Iran mantindria el pacte.

Bloquejar les sancions

Els líders dels 28 també es reuniran dimecres al vespre a Sofia en un sopar de treball per preparar la cimera entre la UE i els països balcànics que tindrà lloc l’endemà també a la capital de Bulgària. A l’espera del que pugui decidir la UE com a bloc, França i Alemanya podrien tancar acords bilaterals amb Washington per permetre que les empreses d’aquests països, com Airbus, Total i Renault, quedin eximides de les sancions. El ministre de Finances francès va avançar ahir que proposaria als socis europeus posar en marxa mesures per bloquejar les sancions que imposin els Estats Units contra l’Iran i millorar la “sobirania econòmica” de la UE a llarg termini.

París i Berlín ja van començar ahir a alçar el to davant de Trump per defensar els seus interessos econòmics. “Estem preparats per parlar… però també per lluitar per les nostres posicions quan calgui”, va advertir el ministre d’Exteriors alemany, Heiko Maas, en declaracions a Der Spiegel. El govern d’Angela Merkel està disposat a ajudar les empreses del país afectades per les sancions que Trump reintroduirà i que els farà molt complicat mantenir els seus contractes amb l’Iran. Alemanya fins i tot els oferirà assessorament legal. El país va exportar a l’Iran béns per valor de 400 milions d’euros el 2017

Brossa al Born

Els Falcons de Barcelona van aixecar ahir les seves construccions geomètriques al mig del nou Espai Brossa del Born, acompanyats de música electrònica. Les torres eren una analogia de la construcció verbal i de la mètrica poètica i alhora una descontextualització i actualització de la tradició folklòrica. L’artista Alicia Kopf va voler inaugurar d’aquesta manera festiva i metafòrica el que es convertirà en l’espai de referència de Joan Brossa a Barcelona, que té una entrada pel carrer de la Seca, 2. Per això l’espai es coneixerà amb aquest nom (La Seca2), però també perquè complementa el número 1, que és avui l’Espai Escènic Joan Brossa. El nom dels dos espais podria portar a confusió si no fos perquè en un futur pròxim les dues institucions es convertiran en un sol Espai Brossa, on es desplegaran totes les cares de l’univers brossià: art visual i objectual, poesia, teatre, màgia, performance, bibliografia, arxiu, etc.

El centre artístic obrirà oficialment al setembre, però ara el Centre d’Estudis Joan Brossa ha volgut celebrar públicament el conveni amb l’Ajuntament, que cedirà l’espai a la Fundació Brossa per un termini de 10 o 15 anys i hi aportarà uns 150.000 euros anuals, que s’han de sumar a la subvenció de l’Espai Escènic. L’última fase de la rehabilitació de l’antiga fàbrica de la moneda, obra de Meritxell Inaraja, ha costat uns 150.000 euros, segons apuntava ahir el representant del consistori Carles Sala, i ha servit per connectar per tres llocs els dos Espais Brossa. La idea és vincular aviat la gestió dels dos centres -amb una forma jurídica que s’ha d’estudiar, perquè avui el teatre és una fàbrica de creació-. L’Ajuntament espera ara que la Generalitat se sumi al projecte, i que Joan Brossa sigui el tercer artista català i universal que tingui un espai de difusió important a la ciutat, després de Joan Miró i Antoni Tàpies.

Els altres actes de preinauguració d’aquest diumenge seran la Promenade Carles Santos, que Ester Xargay ha dissenyat en homenatge al músic, i, el dia 29 de maig, una concentració de poetes amb motiu de la publicació de Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018. Al setembre, la primera exposició que es podrà veure a La Seca 2 és Art i follia. Joan Obiols, psiquiat re humanista, que posarà en relació obres de Miró, Dalí, Brossa o Perejaume amb retrats de pacients, tots procedents del fons del doctor amic de Brossa. Fins llavors hi haurà exposada una obra site specific d’Alicia Kopf. L’artista ha omplert els prestatges que cobreixen la paret principal, que estan destinats a acollir els llibres de Brossa, de muntanyes de confeti vermell. “Significa sang nova, festa, i és un element inherent en el llenguatge brossià”, explicava Kopf. De Brossa n’ha rescatat una peça, la barca de Caront, però hi ha intervingut canviant el color del confeti, vermell, “vivificant la metàfora”, afegeix. L’elecció de Kopf, que a més és membre del Centre d’Estudis Joan Brossa, té molt de sentit perquè el nou espai del Born “no és un projecte de passat, patrimonial, sinó un projecte de creació contemporània”, defensava Altaió, recordant precisament l’esperit trencador de Brossa.

Al darrere de la programació artística de La Seca 2 hi haurà el Centre d’Estudis Joan Brossa, que, de manera col·legiada -tot i que la cara visible és el president, Vicenç Altaió-, s’ocuparà d’omplir de contingut un fantàstic espai polivalent que a principis de legislatura va canviar d’usos -havia de ser l’arxiu del Museu de les Cultures del Món- per convertir-se en la llavor delmuseu dedicat a un artista únic, modern i encara massa poc popular.

Sous

L’activitat econòmica es reactiva i les ofertes de feina augmenten, però aquesta millora no es trasllada als salaris, que continuen estancats. Aquestes són les conclusions principals de l’informe anual que han presentat conjuntament aquesta setmana Esade i el portal d’ofertes de feina Infojobs.

Catalunya va ser la segona comunitat, darrere de Madrid, on es van crear més vacants, segons Infojobs. Concretament, el portal va recollir a Catalunya un total de 740.953 ofertes de feina, un 25% més que l’any anterior. Aquestes vacants suposen el 28% del total de les que ha publicat el portal al conjunt de tot Espanya. A més, tan sols el 34% de les posicions oferien un contracte indefinit, tot i que això està per sobre de la mitjana espanyola, que és del 30%.

Tot i això, la directora general d’Infojobs, Dominique Cerri, va admetre ahir que “la recuperació que s’ha vist en el nombre de vacants encara no es reflecteix tant en els salaris”. L’estudi constata que durant el 2017 el sou brut mitjà en les ofertes de feina catalanes se situava en 23.565 euros anuals, és a dir, un nivell molt semblant al del 2016, amb un increment que no arriba a l’1%, mentre que l’IPC va pujar un 2% en el mateix any. A més, durant la presentació, la professora d’Esade Anna Ginès també va destacar que, tot i que l’ocupació creix, això no es trasllada en un augment dels ingressos de les famílies per l’alta taxa de temporalitat, que arriba al 26%, i perquè un 15% de les ofertes són només a temps parcial.

Manca de professionals TIC

Segons l’enquesta, ara no només hi ha més oferta de feina, sinó que aquest 2018 més de la meitat de les empreses enquestades a tot Espanya (un 54%) preveuen incrementar la contractació, mentre que prop de la meitat (un 47%) incorporaran perfils amb formació en noves tecnologies els pròxims dos anys. Una tendència que ja s’ha començat a notar aquest any, segons els autors de l’informe.

Tot i que el gruix de les ofertes de feina del 2017 van ser per trobar posicions en l’àmbit de l’atenció al client (un 15% del total) i comercial i de vendes (14%), els sectors de la informàtica i les telecomunicacions també van oferir gairebé 80.000 places (l’11% del total). De fet, els responsables d’Infojobs i Esade alerten que, actualment, les empreses ja tenen problemes per trobar perfils ben preparats per cobrir aquestes vacants.

“Estem en un moment de canvi -ha explicat la directora de l’Institut d’Estudis Laborals de l’escola de negocis, Anna Ginès-. Veiem que les empreses ja estan demanant aquests llocs de treball molt tecnològicament intensius” i hi ha “un cert decalatge en la formació que té la població activa”, ha afegit.

També s’ha disparat la demanda de treballadors en el camp de la logística, en què, segons Ginès, les empreses també reclamen que els candidats tinguin coneixements d’idiomes i de digitalització.

Ortodoncistes, els més ben pagats

Per estudis, els perfils universitaris són els que opten a un salari més bo, amb gairebé 28.300 euros bruts anuals de mitjana, lluny dels sous per als professionals amb FP, que no arriben als 23.200 euros, i amb estudis bàsics, que es queden en els 19.600 euros de mitjana. Respecte als llocs concrets més ben remunerats a Espanya, es mantenen el d’ortodoncista o implantòleg, amb 70.700 euros; director de projectes d’enginyeria, amb 63.680 euros, i director d’informàtica, amb un salari mitjà, segons Infojobs, de 50.100 euros.

politica exterior

La UE està obligada a escollir aliats: ¿desafiar uns Estats Units disposats a sancionar les empreses europees que continuïn fent negocis amb l’Iran?, ¿o confiar en una negociació diplomàtica amb Rússia i la Xina per salvar el pacte nuclear amb Teheran? Qualsevol dels escenaris és dolent per a Europa. La retirada dels Estats Units de l’acord iranià es viu a Brussel·les com una traïció. Esperada però dolorosa. És un cop directe al president francès -que havia desplegat petons i abraçades a Washington per intentar llimar les amenaces de Trump contra el règim de Teheran- i als intents més discrets de la cancellera Merkel. És un menyspreu a la petició del cap de la diplomàcia britànica, Boris Johnson, que des de la cadena Fox demanava fa uns dies al president nord-americà que no abandonés el pacte. Ni la vella relació especial amb el Regne Unit ni la sempre carregada de recels relació transatlàntica hi tenien res a fer.

Des que Donald Trump va arribar a la Casa Blanca, la Unió Europea l’ha percebut com un soci poc fiable. El president nord-americà es va desmarcar, des de l’inici, de l’Acord de París contra el canvi climàtic; ha abandonat la Unesco; ha renegat de la solució dels dos estats per a Israel i Palestina que sempre ha defensat la Unió, i ha criticat i ridiculitzat obertament la situació d’alguns països europeus després de patir atemptats terroristes. Però la retirada del pacte nuclear va molt més enllà de la incomprensió transatlàntica. És un trencament del fair play diplomàtic, dels compromisos internacionals, i suposa l’abandonament de la UE davant una regió encara més inestable i polaritzada que a l’inici de les negociacions amb l’Iran.

Diplomàcia i negocis

La firma de l’acord nuclear amb l’Iran és la fotografia de la política exterior europea. L’èxit que havia de simbolitzar el nou posicionament global d’una Unió que mai ha acabat de deslliurar-se del pes i l’agenda de les grans potències diplomàtiques europees. Per això, sempre quan parla de l’Iran, davant el faristol de Federica Mogherini hi apareix el logo UE-3 (França, el Regne Unit i Alemanya). Dimarts Merkel, Macron i May van assegurar, en una declaració conjunta, que la prioritat és salvar el pacte. El dubte és si es tracta d’apuntalar com sigui la funció mediadora de la UE en aquest llarg procés negociador o de protegir les inversions dels seus gegants empresarials (Airbus, Total, Peugeot o Siemens, entre d’altres). Unes multinacionals que es debaten ara entre defensar els seus interessos als Estats Units o a l’Iran.

Jean-Claude Juncker assegura que ha arribat el moment per als europeus “de substituir els Estats Units, que han perdut força com a actor internacional i, en conseqüència, capacitat d’influència a llarg termini”. Però, quant de temps durarà la determinació europea i qui la comparteix realment? L’ambició i la capacitat diplomàtica real de la UE continuen lligades a la supervivència de l’acord amb l’Iran.

llei de presidencia

El president del Parlament, Roger Torrent, se sap en el punt de mira del Tribunal Constitucional (TC), que l’obliga a suspendre “qualsevol sessió d’investidura que no sigui presencial”. Ja ho va fer el 30 de gener -assumint les crítiques de part de l’independentisme- i, fins ara, no se li havia tornat a plantejar el mateix escenari. Però a finals d’aquesta setmana el Consell de Garanties Estatutàries (CGE) haurà enllestit el dictamen sobre la reforma de la llei de presidència i, sigui favorable o no a la investidura a distància, JxCat plantejarà que es faci servir per tornar a fer president Carles Puigdemont. Una opció de la qual recela ERC, interessada a fer govern de manera immediata i que, igual que el 30 de gener, reclama un candidat “efectiu”. Si el TC manté el veto, la pressió tornarà a recaure en Torrent, amb el rellotge de les eleccions apurant les últimes opcions per al sobiranisme abans dels comicis.

“En cas d’absència, malaltia o impediment del candidat o candidata en el moment de presentar el programa de govern i sol·licitar la confiança del ple del Parlament, el ple podrà autoritzar, per majoria absoluta, la celebració del debat d’investidura sense la presència o sense la intervenció del candidat o candidata”. Aquest és el moll de l’os de la reforma plantejada per Junts per Catalunya, que també preveu que el president del Govern o els consellers puguin exercir el càrrec des de fora de Catalunya. Un cop hi hagi dictamen del CGE s’obrirà un període curt d’esmenes i la llei estarà a punt per ser votada en lectura única al ple probablement la primera setmana de maig. “Llevat que el TC interpreti que s’estan vulnerant les seves mesures cautelars o que algun grup unionista demani l’empara de l’alt tribunal”, apunten fonts parlamentàries consultades per l’ARA. Els lletrats del Parlament ja han advertit que la reforma de la llei no es pot fer per beneficiar una única persona (en aquest cas, Puigdemont), i aquesta podria ser la base d’un hipotètic recurs al Constitucional. Fins i tot en cas que s’acabés aprovant la llei, el TC podria intervenir-hi després, per suspendre-la o per impedir la celebració del ple d’investidura si es planteja alguna de les fórmules no presencials, com la telemàtica o la delegació.

Algunes fonts apunten que és precisament fins aquí on es vol arribar. El sobiranisme hauria fet tot el possible per investir el president, però a última hora s’hauria de proposar un altre candidat per superar les prohibicions judicials. El PDECat i ERC acceptarien aquesta via, malgrat que han insistit repetidament en les presses per formar govern. Però, en canvi, hi ha altres veus que plantegen obertament desobeir per investir Puigdemont, encara que això impliqui que mai pugui prendre possessió del càrrec. L’ANC i la CUP ho han plantejat en públic i és una opinió que comparteix part del grup de JxCat, segons expliquen diverses fonts.

Sense reforma del reglament

Què diu actualment la llei de presidència? “El candidat o candidata proposat presenta davant el ple el seu programa de govern i sol·licita la confiança de la cambra”. Però la investidura no només està regulada en aquesta llei, sinó que ho està fonamentalment en el reglament del Parlament: “El candidat presenta, sense limitació de temps, el programa de govern i sol·licita la confiança del ple”. Ni en un cas ni en l’altre s’especifica si el candidat ha d’estar dins l’hemicicle. Aquest era l’argument que esgrimia JxCat el 30 de gener. Però els lletrats del Parlament primer -en un informe no vinculant- i el TC després -amb unes innovadores mesures cautelars per no haver d’admetre a tràmit el recurs del govern espanyol contra la investidura de Puigdemont- van determinar que la presència física a l’hemicicle era imprescindible.

El 22 de maig s’esgota el termini per evitar les eleccions i tant JxCat com ERC són conscients que, d’una banda, la tramitació de la llei de presidència podria no estar a punt -si el TC la suspèn la pot tenir bloquejada durant sis mesos-, i, de l’altra, podria no ser suficient, ja que, de fet, és el reglament de la cambra el que regula el debat parlamentari. I per què es planteja una reforma de la llei i no del reglament? Perquè el reglament no es pot modificar per lectura única (també hi ha dubtes jurídics que aquesta via es pugui aplicar a la llei de presidència) i la comissió per reformar-lo no es pot crear fins que no hi hagi un president i un Govern constituït.

Puigdemont i JxCat han subratllat en nombroses ocasions que el pas al costat del president és “temporal” i, malgrat que alguns voldrien recuperar la seva candidatura a curt termini, els entrebancs judicials i reglamentaris fan més probable que s’acabi apostant ara per un pla D i es continuï treballant per tornar-lo a fer president més endavant, expliquen fonts de la majoria sobiranista.

Delegació de vot amb caducitat

Per mantenir les opcions de tornar a ser president, Puigdemont no pot renunciar a ser diputat. Amb la CUP instal·lada en l’abstenció -només votaria a favor del mateix Puigdemont-, JxCat i ERC només tenen dues opcions per sumar majoria: fer renunciar a l’escó els dos diputats a l’exili, Carles Puigdemont i Toni Comín, o que la mesa accepti la delegació del vot. Puigdemont ja té el seu vot delegat en la portaveu de JxCat i, de fet, ja ha participat en una votació mentre era a la presó de Neumünster. De moment ningú l’ha recorregut als tribunals malgrat les amenaces del PP i Ciutadans. El sobiranisme argumenta que mentre durin les mesures cautelars contra ell -no pot sortir d’Alemanya sense el permís de la fiscalia- podrà seguir delegant. Però ¿i si els tribunals alemanys li aixequen les cautelars abans d’haver investit un nou president? La delegació de vot i la investidura a distància són els dos maldecaps d’un Torrent que aviat tornarà a acaparar totes les mirades