Pedras a la sabata

El Pla General Metropolità (PGM) aprovat el 1976 és una eina obsoleta perquè durant massa temps els arquitectes hi han delegat la seva capacitat d’argumentar. Refugiar-se en les qüestions tècniques, en les abundantíssimes i contradictòries ordenances o en la jurisprudència ha estat un recurs massa utilitzat per evitar proposar, canviar o millorar substancialment la vida a la ciutat de manera raonada. Si fins ara el PGM no ha estat un fre total ha estat perquè a les facultats d’arquitectura s’ha ensenyat a projectar portant al límit tota classe de normatives, a aprofitar dobles lectures dels plans urbanístics i a justificar volums i gàlibs gràcies als desnivells, a rasants confuses i a interpretacions creatives.

En la mesura que una eina 'superior' com el PGM zonificava i atorgava edificabilitats, no calia debatre ni revisar res críticament. Durant quaranta anys ha estat possible canviar usos o equilibris entre verd i edificació a través de mecanismes com la requalificació, que ara genera tota mena de suspicàcies. Però sobretot el PGM s’ha demostrat inservible per frenar la conversió de Ciutat Vella, l’Eixample o Gràcia en barris plens d’hotels i restaurants amb habitatges per a persones d’alt poder adquisitiu. Per això hem vist tota mena de moratòries i de suspensions temporals de llicències, però amb un èxit relatiu: per als grans operadors, ni les moratòries ni el PGM no han estat mai una barrera, mentre que els petits propietaris s’han vist obligats a vendre per la incapacitat d’afrontar els interminables processos urbanístics. I així els grans tenidors han anat acumulant sòl, en peces grosses o disperses per la ciutat, que han anat desenvolupant a mesura que acumulaven prou patrimoni per fer canvis d’usos i cessions amb els terrenys que més els convenien.

El PGM s’ha demostrat inservible per frenar la conversió de Ciutat Vella, l’Eixample o Gràcia en barris plens d’hotels i restaurants amb habitatges per a persones d’alt poder adquisitiu

La realitat és molt més complexa que el que diu el paper; per sort, usem diferent la ciutat de com va ser dibuixada l’any 76. La ciutat és plena de llocs híbrids que actuen de vegades com a equipament, de vegades com a negoci, o com a espais de vida col·lectiva en propietats privades. Per no parlar dels 'coworkings', dels espais autogestionats o d’iniciatives pioneres com la de Palo Alto. Podríem fer una llista llarguíssima de llocs singulars que ho són malgrat la seva designació tècnica. Els matisos són importants, i en un context de ciutats cada vegada més complexes, obertes i canviants, ho tendiran a ser cada vegada més. No es té en compte, per exemple, la reversibilitat dels usos; però si ens creiem que el dret de superfície és una bona alternativa a la venda de sòl públic, caldran noves eines per permetre canviar els usos sense requalificar.

Per què un hotel amb un jardí o una terrassa oberts al públic no poden tenir dobles qualificacions? Per què no es pot cedir temporalment un sòl destinat a equipament a la creació d’empreses si l’atur és un dels factors que més llasten les ciutats catalanes? Per què unes plantes baixes obertes a activitats del barri no poden tenir el doble ús de residència i equipament públic? Passa a totes les ciutats del món, implica reconèixer la mixticitat d’usos, i succeeix en milions de racons de la ciutat, tot i que s’hi passa de puntetes. Hi ha moltes maneres de reservar sòl per a dotacions públiques a mesura que es densifica la ciutat, però el PGM és extremadament rígid en aquest aspecte. La cosa és seriosa perquè amb una qualificació determinada, o sense la doble o triple qualificació, hi ha projectes que esdevenen inviables, i que en canvi serien positius per als barris.

En una societat madura democràticament ja no hi ha dos bàndols: el dels tècnics i el dels veïns

En una societat madura democràticament ja no hi ha dos bàndols: el dels tècnics i el dels veïns. Vivim en un època de crisi de legitimitats, de simplificacions i clixés (públic: bo; privat: dolent), amb més diversitat dels interessos col·lectius. La legitimitat dels projectes urbans serà més gran si s’han fet amb una implicació ciutadana real. S’ha d’avançar cap a l’argumentació i el convenciment per oposició a la imposició de normatives 'superiors'. El PGM es va redactar amb horitzó a llarg termini, amb la pretensió de poder controlar el futur; com si amb un sol pla es poguessin reduir les incerteses. L’ambició de fer un projecte integral, útil per a la totalitat dels casos, és avui contrària a les múltiples realitats urbanes. Altres ciutats es regeixen per plans directors molt més simples, que fixen densitats mínimes (no màximes!) i que es concreten projecte a projecte.

Convèncer en lloc d’imposar: tan evident i tan difícil. El primer pas seria assumir que, ara per ara, el PGM és una enorme pedra a la sabata

Jutges alemanys

No és estrany que el fiscal general de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein, Wolfgang Zepter, hagi de dedicar moltes hores a estudiar l’extradició de Carles Puigdemont abans d’emetre el seu escrit. La quantitat de documents i informació complementària que ha enviat a la fiscalia general el magistrat instructor, Pablo Llarena, ha sigut voluminosa: des d’escrits fins a vídeos.

Els temes que la fiscalia general ha volgut explorar després de denegar “d’entrada” l’entrega de Puigdemont pel delicte de rebel·lió i de declarar “no inadmissible” d’entrada del delicte de malversació, segons la resolució del 5 d’abril, han requerit contactes a través d’Eurojust a l’Haia i correspondència diversa. A la reunió del 12 d’abril a l’Haia, el fiscal de sala Fidel Cadena, fiscal en cap d’una de les seccions penals del Tribunal Suprem, va mostrar un ampli material al seu col·lega alemany de Schleswig-Holstein, com ara l'informe de la Guàrdia Civil sobre malversació sota secret de sumari.

La violència continua sent el tema central quan es fa referència al delicte de rebel·lió. En l’escrit del 27 d’abril dirigit al fiscal general de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein, Llarena assenyala: “Com ja deu haver estat informat, el debat sobre si en aquests fets es va recórrer a la violència per aconseguir les finalitats delictives, així com quin va poder ser l’abast i la intensitat d’aquesta violència, és un dels elements que permetran diferenciar si, en el seu cas, estem davant d’un delicte de rebel·lió o sedició recollits en el nostre Codi Penal”. Llarena proposa, en el cas que els jutges alemanys mantinguin que els fets no suposen el delicte d’alta traïció (article 81 del Codi Penal alemany), el següent: “Estem absolutament convençuts que l’actuació [de Puigdemont] no és irrellevant penalment en el seu país a la vista de qualsevol altre precepte penal (per exemple, els articles 89, 113, 125 o 240 del Codi Penal alemany)”.

Però hi ha dos problemes. El primer, el control de la doble incriminació. Com que no es tracta d’un dels 32 delictes enumerats en el sistema d’euroordre (entrega automàtica), els jutges alemanys han d’aprofundir en la llei alemanya. I el segon, la violència en la jurisprudència alemanya. Es tracta de saber si és “d’alta intensitat” -que defineix l’alta traïció- i no desordres públics. En mencionar el delicte de l’article 240 (es refereix a les coaccions), el magistrat instructor toca el tema central en la violència. Es tracta de la sentència de l’agost del 1969 per la qual el Suprem alemany va condemnar els estudiants universitaris que van organitzar bloquejos a la via dels tramvies contra la pujada de tarifes de transport a Colònia, que van provocar un embús monumental a la ciutat.

"El judici sobre si un fet ha de ser considerat com violència no es dedueix simplement de la seva comparació amb un concepte abstracte descriptiu de violència [...]. Tal tractament aïllat és erroni... El fet ha de ser jutjat en connexió amb el pressupost o tipus penal i la relació amb les persones afectades", assenyala la sentència del 8 d'agost del 1969. 

Tot i que Llarena emfatitza en el seu escrit que “la insurrecció respecte a l’ordre constitucional va ser de tal magnitud que dos dies després de la votació de l’1-O i que comencessin els talls de carreteres la nit del 3 d’octubre, l’habitual programació televisiva i de ràdio es va haver d’alterar perquè el rei, com a cap d’estat, va haver de dirigir-se a la nació...” El magistrat omet que va ser una vaga general per denunciar la repressió policial de l’1-O i insisteix reiteradament en el discurs del rei.

Els dubtes sobre la malversació

El fiscal general va posar sobre la taula també l’informe de la Guàrdia Civil del 25 de març, en el qual uns errors de suma incrementaven la quantitat de les despeses en 300.000 euros, fins als 1,9 milions. Tot el material intercanviat entre la fiscalia alemanya i el Suprem ha de ser traslladat a la defensa de Carles Puigdemont, que porta l’advocat Sören Schomburg, amb el suport del seu pare, Wolfgang Schomburg, excap del Tribunal Suprem alemany.

Pel que fa a la malversació, Llarena, tal com vam avançar a l’ARA, va explicar el 23 d’abril als jutges alemanys que no podia “informar de manera definitiva sobre el delicte de malversació”. En el seu informe de nou pàgines del 27 d’abril, Montoro assenyala que Hisenda no contradiu la investigació en curs, però tampoc es fa enrere de les seves repetides manifestacions des del 31 d’agost del 2017.

Eugeni Xammar

Al seu DNI només es llegia: “Eugeni Xammar”. Era el seu passaport, targeta existencial. Un bocí de paper que li obria les portes de París, Ginebra, Londres, Berlín... Ningú sabia mai on era, però fos on fos allà es rostia algun pollastre. Com a bon sentimental feia viatges llampec a Barcelona. Aleshores, a l’Ateneu, algú cridava: “Ha arribat en Xammar!” La frase corria i s’aixecaven Francesc Pujols, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra... Tothom volia saber què succeïa a Europa, al món. Però tornem a terra.

Eugeni Xammar (1888-1973) és fill del somni català. Un jove saltataulells de cabellera lleonina agafa l’ascensor social, nacional, i arriba a ser un “superperiodista” llegendari, mític, que vola amb una gavardina planetària. El noi alt, prim, pengim-penjam, afuat, que es fa a si mateix: a les biblioteques, les xarxes socials de la curiositat, les lectures robades a la son... Xammar és la tradicional i innovadora start-up catalana: autogestió, autosuficiència, autodeterminació. Només ens tenim a nosaltres. I explica el know-howcatalà al món.

Des de 1909 viu fora de Catalunya i només hi torna per morir. Entremig fa entendre que, més enllà de la nació, Catalunya ha de ser una narració, una explicació. I ho fa real. Ensuma, rumia, escriu. Explica la Primera Guerra Mundial. I tota l’olla de totalitarismes: leninisme, estalinisme, feixisme, nazisme... Cap periodista ha explicat l’enlairament nazi com ell. És ell que als anys vint fa veure “l’ou de la serp” de Hitler i els seus, que eren vistos com uns friquis. És ell que explica la veritat de l’Alemanya nazi dels anys trenta: “Gairebé cap dia la veritat del matí ha estat la veritat de la nit, i la veritat de la nit no és mai la veritat del dia següent”. Els crits, plors, morts: la mentida d’ombres. És ell que ha de fugir el 1936 de Berlín perquè als nazis no els agrada el que explica. I és ell que no trepitja la Catalunya de 1936 perquè explica “el feixisme espanyol” -amb còmplices a l’exèrcit i la policia- i els seus “aliats naturals”: els anarquistes de la FAI, “els professionals de l’assassinat i de l’atracament”. Per això l’amenacen de mort els uns i els altres. És ell que el 1931 ja ha vist el cel tenebrós de guerra amb una República de fum per vestir una Espanya ancestral, letal. És ell que diu que l’Estatut català quedarà en “estatutet”. Que “la feina dels catalans havia d’ésser la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitat per a Catalunya”. És ell que continuarà explicant des de Ginebra, Washington... Ell, que parla set llengües i n’escriu cinc. Ell, dotat d’un nas avançat, d’una mirada perforadora, visionària, d’uns dits àgils i precisos, d’un mapa mental liberal, universal, català, d’una ironia al cub. Per això, el 1973, abans de morir, a la seva casa de l’Ametlla del Vallès, hi ha a fora una bandera catalana, solitària, revolucionària, desafiant, onejant, gronxant-se com ell: entre l’escepticisme davant els afers col·lectius i l’emoció per les coses del país. Ell, com els catalans, que sempre estan atrapats, a l’aire, volant, com una hipòtesi que no aterra. Per això, com va dir el seu amic Josep Pla quan va morir Xammar, viu “del futur”.

Per això el problema no és Quim Torra: és Eugeni Xammar. Torra, candidat a president de la Generalitat, quan va descobrir Xammar li va canviar la vida. Torra ha estat biògraf de Xammar. N’ha escrit, n’ha parlat, l’ha defensat... I aquest és el problema: que molts no volen que veiem Xammar, els Xammars. Que fins i tot neguen que existeixin. No volen perquè no fos cas que descobríssim qui som. Per això ens volen matar a mentides, falsedats. Ens diuen provincians, xenòfobs, nazis, supremacistes... Tot al revés. Perquè la realitat, la veritat, és una altra. Xammar també és una xifra. Forma part del 80% dels periodistes catalans que entre 1936 i 1939 es van haver d’exiliar. És l’exili de la realitat. Un país es queda sense explicació. Un país substituït. Aquest és el problema ahir i avui. Tot només per voler ser, existir, per viure al futur.

Ismael Reed

Ishmael Reed (Chattanooga, EUA, 1938) està tocant un piano de paret a la llibreria Calders de Barcelona. Sap greu destorbar-lo per avisar-lo que ja ha arribat el periodista que l’ha d’entrevistar. Somriu i accepta separar-se del mateix piano que dos dies després, diumenge, tocarà per acompanyar el recital poètic de la seva filla Tennessee Reed, punt final a una estada a Barcelona durant la qual ha participat en el festival Primera Persona protagonitzant una xerrada amb la filòsofa Marina Garcés al Teatre del CCCB. “Ishmael Reed és un afroamericà que no és només negre. És un escriptor que no només és escriptor”, va dir Garcés sobre una de les figures més influents de la cultura negra nord-americana, autor de novel·les com Mumbo Jumbo (1972) i Vuelo a Canadá (1976), totes dues editades fa poc en castellà per l’editorial La Fuga.

“Si als negres només ens representa Hollywood, només serem prostitutes, drogoaddictes i criminals”, diu Reed, un home que va aprendre de Malcolm X que la història dels negres l’han d’explicar els negres. “L’estan escrivint els blancs, que és com si els britànics escrivissin sobre els irlandesos”, afegeix. Per entendre la història afroamericana recomana els llibres de l’historiador Gerald Horne, però Reed, que també és músic, immediatament deixa anar tot un enfilall de noms musicals: “Marvin Gaye, Curtis Mayfield, Sonny Rollins, Max Roach, Charlie Mingus...”. ¿I el hip-hop? “El hip-hop és la continuïtat d’aquesta tradició, però sovint les lletres del hip-hop no estan a l’altura de l’enginy i l’excel·lència de la música; de fet, n’hi ha que són fastigoses. Crec que el country i el blues han creat lletres més profundes que el hip-hop”, diu mirant de reüll el piano. Fa una excepció amb el raper Tupac Shakur, que el va citar en una de les seves cançons. Tanmateix, reconeix que “el hip-hop és una de les aportacions de la cultura americana”, que és “una eina que tenen els joves per expressar-se” i que té un abast internacional: “Serveix per als homes d’Egipte i per als inuits del pol Nord. Fins i tot a Tòquio fan hip-hop”.

Reed pot estar hores i hores parlant de música, de com el jazz ha influït en la seva literatura, de com Vuelo a Canadá podria ser un disc de rhythm’n’blues(de Mumbo Jambo, el músic George Clinton va dir que era com escoltar funk) i de com “els músics de jazz van ser pioners multiculturals molt abans que els escriptors”. Això sí, la seva conversa s’escampa per infinitat de temàtiques, com ara “la influència de Malcolm X en els intel·lectuals i escriptors negres”, que es resumeixen en una: “¿Com sobreviure en un sistema dissenyat en contra dels negres?”. Ell mateix respon: “Hem de fer les coses nosaltres. Tenim eines i sabem fer-les servir”. És a dir, no cal que vingui un liberal blanc d’esquerres a dir-los com han de fer les coses amb paternalisme. “És una mentalitat colonial: «Oh, ajudem aquesta pobra gent». Es pensen que encara vivim al segle XIX”, etziba.

Les esquerdes del relat blanc

“Em guanyo la vida mostrant la hipocresia dels Estats Units”, diu Reed, que segueix la tàctica de “la pressió a tota la pista” del bàsquet, buscant, i trobant, les esquerdes en el relat que els blancs fan dels negres. Recorda, per exemple, el malestar que va provocar la pel·lícula El color púrpura, de Steven Spielberg. “Al poder li encanta la imatge dels homes negres agressius i emprenyats, perquè així a la Casa Blanca es poden sentir com superheroris, però homes d’altres grups ètnics també exploten la imatge del negre criminal. Per què Spielberg no ha fet una pel·lícula sobre dones jueves agredides per homes jueus? Pots criticar el que vulguis del meu grup ètnic, però què fas amb el teu?”, diu. Durant la xerrada amb Marina Garcés, Reed va repetir el que ja fa anys que critica sobre la sèrie de la HBO The wire, “creada per homes blancs que mostren els negres com ho feien els nazis, gent que no són capaços de tenir cura dels seus barris”.

Per parlar de la hipocresia dels Estats Units, l’autor de Mumbo Jambo furga en la gran divisa del país: la democràcia i els drets humans. “Els nord-americans creuen que tots els problemes són a fora, i els liberals no es preocupen del que passa a dins; per exemple, d’unes presons que formen part d’un sistema d’extermini, o dels sensesostre -explica-. ¿Com podem acusar els altres països de violació dels drets humans quan les presons de Nova York estan per sota del que marca la Convenció de Ginebra? És com el que passava abans: ¿com et podies considerar cristià i tenir esclaus? Se suposa que els nord-americans representem la democràcia, però ¿com et pots considerar demòcrata i donar suport al supremacisme blanc?”.

Reed furga en la història per desemmascarar mites fundacionals, per posar al seu lloc líders confederats com el general Robert E. Lee, “un psicòpata”, i per refutar teories sobre la identitat. Al llibre Airing dirty laundry (1993; Trapos sucios en l’edició en castellà de La Oficina) reflexionava sobre la seva identitat, barreja de negre, cherokee i irlandesa. “He seguit investigant el meu ADN, i en tinc un 35% de nigerià i un 15% de nòrdic europeu. Resulta que un dels meus ancestres era capatàs d’una plantació finlandesa a Virgínia. De fet, soc més nòrdic que alguns dels neonazis que hi ha als Estats Units. En el colonialisme, els homes que dirigien les plantacions tenien autèntics harems. Deia l’escriptor Chester Himes que els seus avantpassats en realitat van crear una nova raça. És que tot està barrejat, fins i tot entre els negres africans”, explica Reed uns minuts abans de refugiar-se novament en el piano.

Escull pis

Ocupar continua sent una acció antisistema, però ha deixat de ser exclusiva dels col·lectius llibertaris. La crisi econòmica, la falta d’habitatges socials i l’evolució del mercat, que ha disparat el preu del lloguer, han convertit l’ocupació en una pràctica habitual. Cada cop que el BOE anuncia la subhasta d’un immoble s’encenen les alarmes i es produeix una autèntica competició per ocupar-lo, canviar-li el pany i vendre’n després les claus. Al mercat negre es poden pagar des de 500 fins a 2.000 euros per les claus d’un habitatge ocupat. Els okupes professionals també obren els pisos que venen les immobiliàries o els que s’oferten de lloguer. L’única prevenció que prenen és intentar no entrar en un pis on hi estigui vivint algú. Però no sempre la compleixen.

El pànic als okupes crea un nou sector dedicat als desallotjaments privats

A partir d’un anunci en un portal d’internet, aquest diari ha pogut contactar amb moltes de les persones que es dediquen professionalment a ocupar pisos per després vendre’n les claus. “Tinc pisos on vulguis. I, si vols, també pots escollir tu el pis que vulguis i nosaltres te l’ocupem”, explica un altre okupa. Entre les persones que han respost a l’anunci hi ha persones que actuen soles i que tenen algun pis controlat on és fàcil entrar. Rebenten la porta, canvien el pany, cobren i desapareixen. D’altres, més organitzades, ofereixen fins i tot garanties: “Tu tranquil: si et fan fora abans d’un mes et busquem un altre pis totalment gratis”, explicava un altre que, amb el preu, inclou fins i tot assessorament legal. Aquest okupa també es compromet a subministrar llum, aigua i gas: “El mateix dia que entrem al pis et punxem la llum i te la deixem posada i l’endemà vindrà l’operari i et punxarà el gas. L’aigua de vegades costa més, però en un màxim de dos dies també en tindràs”, promet. El subministrament d’energia encareix el pis 250 euros, “però surt a compte perquè fins que no et facin fora, que serà al cap d’uns dos anys, no hauràs de pagar cap rebut”, afegeix. En total, les claus i el subminstrament costen 1.850 euros. Aquest home, que assegura que coneix un centenar de persones que viuen d’okupes, és capaç d’obrir pisos per tot Catalunya. “Pensa que els bancs tenen a l’àrea de Barcelona uns 60.000 pisos i només n’han posat al mercat uns 5.000. I, a més, els hem rescatat amb diners públics, així que no tinguis cap remordiment”, diu per intentar convèncer de l’ocupació un home que només obre pisos de bancs i de fons d’inversió. “Jo sempre dic que soc com Robin Hood. És veritat que cobro una comissió, això sí...”, diu.

El desallotjament d’un pis okupa pot allargar-se uns dos anys. Si els ocupants tenen fills encara es pot guanyar més temps, i els animals també poden complicar el desnonament. “Si tens gos, molt millor. Les gosseres estan plenes i si et foten fora de casa no sabran què fer de l’animal”.

El principal problema per a les persones que opten per aquest camí és un altre: “Tu no has de patir per la policia. Però quan entris al pis sí que et recomanem que no en surtis durant la primera setmana, per evitar que hi entri un altre okupa”, explica un professional. L’expert també recomana gastar-se els diners en una bona porta i, si pot ser, una alarma. “Aquí ocupa tothom”, avisa. Per descomptat, també cal destinar una part dels diners de la guardiola a contractar un advocat per retardar al màxim el desnonament.

En alguns casos, representants dels fons d’inversió que acaben adquirint els pisos que venen els bancs acaben visitant els okupes per oferir-los diners a canvi que marxin. Aquesta pràctica, segons reconeix una de les persones que es dediquen a això però que prefereix mantenir-se en l’anonimat, també ha ajudat a fer que es dispari l’ocupació. “Al final els estem dient que si ocupen un pis nostre acabaran cobrant”, apunta. Aquesta persona s’ha anat trobant els mateixos okupes en diferents habitatges i ha hagut de seguir pagant per recuperar cada pis.

Estafats amb un lloguer fals

No hi ha dades sobre el nombre de pisos ocupats, però les fonts consultades -okupes professionals, portaveus dels fons d’inversió que es dediquen a la compra de pisos i els militants de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)- coincideixen a dir que la pràctica s’ha estès com mai. Aquesta entitat ha publicat un manual per ensenyar com s’ocupa un pis i ha ajudat a entrar en pisos unes 3.500 persones a tot l’Estat. Algunes de les persones “absolutament desesperades” que arriben a la PAH buscant ajuda han sigut estafades per okupes professionals que s’havien fet passar per propietaris per cobrar el lloguer, segons denuncia Lucía Delgado, portaveu de la PAH. “Després d’estar tres o quatre mesos pagant el lloguer, els desnonen i descobreixen que estaven vivint d’okupes”. Delgado explica que la majoria de les persones que atenen no tenen opcions: “O entren a viure d’okupes o es queden al carrer”.

Una de les principals raons per entendre els problemes per trobar habitatge és la falta de pisos socials. L’objectiu de l’Ajuntament és tenir un 15% d’habitatges públics el 2027 i, actualment, el percentatge se situa en un 1,4%.

El Raval, exclusiu per a camells

Es poden trobar habitatges ocupats en qualsevol barri i en qualsevol ciutat. Un dels llocs on costa més trobar pisos al mercat negre és el Raval. “Els narcotraficants agafen tots els pisos; no hi ha res a fer”, explica resignat un okupa professional. Des de fa mesos, els camells han ocupat diferents habitatges abandonats en aquest barri, majoritàriament de bancs i fons d’inversió, per usar-los com a punts de venda de droga. Els pisos han atret més drogoaddictes i la seva arribada al barri encara ha provocat més ocupacions per a la venda de droga. Gairebé cada setmana hi ha operacions policials contra aquestes ocupacions. “Si us poseu a vendre droga us fotran fora molt ràpid, però si esteu al pis tranquils i no provoqueu problemes en teniu per a dos anys”, assegura l’okupa.

Privata

“Hi ha ben poques marques a Espanya que tinguin el reconeixement, la trajectòria i la història de Privata”, diu el portaveu de Gruppo Privata, Danel Barrenechea. Una història que es remunta a fa més de 90 anys, a Olot. El 1925, el seu fundador, Joan Sala i Villegas, va crear la marca pensada com a roba per treballar, per a les feines del camp i del mar. Aleshores, la firma de la coneguda etiqueta triangular operava amb el nom de Privat. No va ser fins als anys setanta que la marca va fer-se un lloc important en la moda de carrer i va adoptar la imatge amb què encara es comercialitza avui: amb el nom de Privata i el logotip del triangle esglaonat invertit.

Però el temps ha anat deixant marques en la història de Privata. Tot i això, la companyia ha anat canviant de mans, resistint-se a morir. I fins ara. Actualment, la propietat d’aquesta firma està en mans d’un grup suís anomenat Privata 1973. “Nosaltres [Gruppo Privata] es podria dir que som la sucursal d’aquest grup a Espanya i ens dediquem a gestionar les llicències de la marca”, explica Barrenechea.

“És un sistema empresarial interessant però complex”, admet el portaveu a Espanya, que aclareix: “El que fem és cedir l’ús de la marca a altres fabricants que no en tenen i necessiten un nom al mercat”. A la pràctica, això vol dir que -des que l’any 2000 Gruppo Privata es va convertir en l’hereu de la marca- aquesta companyia es dedica a buscar fabricants i dissenyadors, majoritàriament a Catalunya, que tinguin un producte digne de dur el nom de Privata on poder estampar-hi l’etiqueta.

“Tenim 25 llicències, per a les diferents línies de roba com ara dona, home, nen, bany...”, explica Barrenechea, que afegeix que, com a gestors d’una marca amb tanta història, són “meticulosos” a l’hora de tancar acords, perquè l’esperit, la filosofia i la qualitat de marca es mantinguin intactes. Actualment, les seves peces de roba es venen en unes 2.500 botigues multimarca i altres punts a tot Espanya, sense comptar el canal online.

“La millor cosa de treballar amb aquesta marca és que la gent l’estima; es manté en una categoria mitjana-alta i la gent la recorda amb alegria”, explica aquest portaveu, que assegura que, en una de les activitats que van promoure a través de les xarxes socials, van demanar als clients que es fotografiessin amb roba de la marca: “Hi havia gent que apareixia a la foto amb el seu jersei, de fa 40 anys, impecable”, assegura Barrenechea.

D’altra banda, la pitjor part per a aquests propietaris ha sigut l’esforç que ha suposat ressuscitar la marca després de la crisi que va patir a finals dels anys noranta, quan l’aleshores fabricant va acabar fent suspensió de pagaments.

El 2015, la marca va intentar tornar a prémer l’accelerador. Els actuals propietaris i gestors de la llicència van tirar endavant una nova fase de rellançament que consistia en l’obertura d’una botiga física, en fase pilot, a Girona. Però l’aventura no va reeixir: “Vam acabar tancant la botiga, però ja estava previst, era una prova pilot”, assegura Barrenechea. La companyia manté que “l’establiment de Girona va ser una botiga pilot per fer un estudi de mercat i saber com funcionaven totes les llicències en un mateix punt de venda”. Tres anys més tard d’aquesta experiència, els empresaris no perden la fe i la marca torna a tenir plans. La recerca de llicències per fer productes ha anat creixent però encara falten les de roba de llit, bijuteria i joieria, viatge i, sobretot, les línies tèxtils de nen i dona.

Privata té passat i present, però també futur. Segons els seus gestors, que no donen cap xifra ni de facturació ni de resultats, aquest 2018 tenen previst obrir la plataforma de botiga online. “Estem convençuts que el futur estarà ple de grans moments”, assegura el portaveu de la firma del triangle. L’objectiu més immediat, doncs, és l’expansió tant digital com a través de botigues físiques i fomentar l’exportació, segons avança la mateixa companyia.

La firma s’adapta als nous temps però manté l’essència intacta. “L’única llicència que mantenim nosaltres és la del símbol de la marca, el jersei de llana reciclada”, explica Barrenechea. Un model, amb tres versions diferents (amb mitja cremallera, coll tancat i totalment obert) i dos colors que, encara avui, es fabrica exactament amb els mateixos patrons i els mateixos fabricants d’Olot que fa 70 anys.

“L’hem conservat així perquè representa l’esperit i la filosofia de la marca”, reconeix Barrenechea, que admet que, al mateix temps, això converteix la peça en un model tan peculiar que és difícil que encaixi en la línia de cap altre fabricant. “Encara ara fa olor de llana reciclada i és una mica més car que la resta, però és el nostre símbol”, afegeix el portaveu de l’empresa. En canvi, es tracta d’un jersei que, segons aquests llicenciataris, té més sortida per a l’exportació que per al consum intern. Paradoxalment, malgrat tota la història i l’origen de Privata, aquest model es ven més en països estrangers on, segons Barrenechea, “el model eco-friendly funciona molt millor”.

Museus vius

Una llibreta vella en què una nena descriu l’inici de la Guerra Civil. Una col·lecció d’objectes científics de fa dos segles. Un gramòfon i uns LP amb cançons infantils i amb discursos de Franco que es feien escoltar als alumnes. Els expedients acadèmics de personalitats del país que van estudiar en col·legis de Barcelona, com l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Peces històriques i exemplars únics que podrien formar part d’algun museu d’història, però que es guarden en una vintena de centres educatius i que ara l’Ajuntament museïtzarà per assegurar-ne la conservació. L’objectiu no és exposar aquestes peces sinó donar-los un ús pedagògic i didàctic, perquè els alumnes puguin aprofitar-les per aprendre.

“A través d’aquests objectes podem entendre el nostre passat i d’on venim. És el llegat de milers de nens i sistemes educatius que han format part de Barcelona”, expressa Marc Cuixart, el coordinador del projecte per convertir en petits museus aquesta vintena de centres. Són les escoles i els instituts que formen part de la Xarxa d’Escoles Històriques de Barcelona, integrada pels centres creats abans del 1939 i que també comparteixen el patrimoni arquitectònic, l’orientació pedagògica i la quantitat d’arxius documentals que guarden. Un dels centres és el Jaume Balmes, que el 1857 es va convertir en el primer institut de la ciutat i de la província de Barcelona.

“Dignes d’un museu nacional”

El Balmes, juntament amb les escoles La Farigola, Àngel Baixeras i Mossèn Jacint Verdaguer, són els quatre centres en què s’ha començat a fer un inventari per catalogar tot el contingut material, patrimonial i educatiu que hi ha. La joia de la corona de l’institut de l’Eixample és la col·lecció d’instruments científics antics, en què hi ha una màquina per fer radiografies, projectors i diversos utensilis químics. “Hi ha objectes dignes de ser portats a un museu nacional perquè només n’hi ha un o dos al món”, assegura Cuixart.

Ell és un dels principals dinamitzadors de la iniciativa. La idea va sorgir arran d’un llibre sobre l’obra arquitectònica del seu avi Josep Goday Casals, que va dissenyar la majoria d’aquests centres històrics. Durant la recerca va comprovar en primera persona que hi havia escoles que havien conservat, amb més o menys cura, milers d’objectes de gran valor cultural i històric i va voler garantir-ne la continuïtat, com fan en altres països. Va aconseguir el suport de l’Institut Municipal de Cultura, la direcció general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat, l’Ajuntament i el Museu d’Història de Barcelona (Muhba), que és l’organisme que vetlla per les peces i en garanteix la conservació. Amb un equip de sis persones més -i fons de l’Ajuntament i la Generalitat- van començar pel Balmes i La Farigola, i ara seguiran pel Verdaguer i el Baixeras.

Quan l’equip de catalogadors va arribar al Balmes, la iniciativa va entusiasmar Carmen Montaner, bibliotecària del Balmes i una apassionada de la història. Encara recorda que, fins no fa gaire, l’institut es desfeia de llibres i mobles “perquè eren vells i molestaven”. Per evitar que torni a passar, es vol atraure la resta de centres històrics perquè també cataloguin el seu patrimoni material. L’eina per fer-ho és un pla director que els servirà de pista d’aterratge i els guiarà en els passos per convertir-se en museus “vius”. “No obrirem una secció en un museu per exposar-hi els elements que tenim a les escoles, com si fos un repositori, sinó que tot es quedarà als centres perquè siguin útils per a la feina pedagògica que s’hi fa”, explica Miquel Àngel Essomba, comissionat d’Educació i Universitats de l’Ajuntament. Es preveu que els centres habilitin una “aula històrica” amb els objectes, i també un magatzem per guardar arxius i emmagatzemar el material. L’últim pas -el més difícil- serà digitalitzar tots els objectes a través del Muhba perquè tothom hi pugui accedir. Entre els centres històrics de Barcelona hi ha l’Escola Collaso i Gil i els instituts Lluís Vives, Pere Vila i Menéndez y Pelayo.

“La història de Barcelona no es pot explicar sense la història de l’educació, perquè ha sigut un element vertebrador i essencial des de sempre”, assegura Essomba. La museïtzació vol donar a conèixer la història dels centres educatius a partir de materials i objectes d’abans de la Guerra Civil, reivindicant un llegat que la comunitat educativa ha sabut mantenir fins ara.