La justícia espanyola va rebre ahir un dur revés a Bèlgica amb la denegació de l'extradició dels consellers del govern català a l'exili Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín. El Tribunal Suprem novament naufraga en l'escenari internacional, igual com fins ara ha passat als altres països on hi ha exiliats de l'independentisme: Alemanya (Carles Puigdemont), Escòcia (Clara Ponsatí) i Suïssa (Marta Rovira i Anna Gabriel). La decisió de la justícia belga, a instàncies de la mateixa fiscalia d'aquell país, reforça l'estratègia catalana de denúncia internacional contra l'arbitrarietat de l'alta magistratura espanyola, i de passada posa un cop més en qüestió la decisió del govern de Mariano Rajoy de no voler abordar des de la política un problema que és òbviament polític.
La resposta merament judicial a la voluntat majoritària a Catalunya de decidir el propi futur polític a les urnes ha portat l'Estat a quedar fora de joc davant la justícia i l'opinió pública europees, que no entenen que hi hagi líders polítics i socials demòcrates tancats a la presó preventivament ni la incapacitat de l'executiu de Mariano Rajoy d'asseure's a una taula a dialogar, a negociar, a oferir una sortida. El jutge Pablo Llarena està deixant Rajoy fora de joc davant els socis continentals. La reacció irritada del Suprem davant la decisió dels col·legues belgues no fa sinó evidenciar el problema: amb el desgavell català, la marca Espanya pateix una evident crisi d'imatge. És en aquest context que cal llegir la ràpida acceptació de Rajoy de reunir-se amb el nou president català, Quim Torra, tot i que el seu programa de govern mantingui formalment el pols independentista. Rajoy no només necessitava un president català per garantir-se l'aprovació dels pressupostos, sinó que també el necessitava per escenificar un diàleg.
Però el diàleg difícilment serà fructífer fins que la política no agafi el relleu a la justícia i, un cop engegada la maquinària dels tribunals, això no és tan senzill. Ni tampoc està gens clar que ningú ho vulgui. De fet, el mateix líder del PSOE, Pedro Sánchez, després de mostrar la seva sintonia amb Rajoy en relació amb Catalunya, ha insistit en la via judicial amb la peregrina petició d'adaptar el delicte de rebel·lió del Codi Penal a les noves circumstàncies, és a dir, d'ampliar-ne els supòsits més enllà del "cop d'estat militar". Així doncs, malgrat els fiascos amb la justícia europea, PP i PSOE segueixen confiant bàsicament en la via penal, segueixen abdicant de buscar una sortida política, democràtica. Ho fien tot a una interpretació abusiva de la llei i, si cal, a un canvi de la llei. D'aquesta manera només s'aconseguirà aprofundir el conflicte.
Mentre hi hagi presos polítics i polítics exiliats, mentre hi hagi milers de procediments judicials contra mestres o alcaldes, mentre la justícia empaiti la llibertat d'expressió, no hi ha sortida possible a un plet de naturalesa política concebut des del pacifisme i l'esperit democràtic.
El Barça viu atrapat en un cercle viciós del qual no pot sortir: cada cop que toca renovar els seus millors jugadors, toca millorar el sou. I la massa salarial creix tant, que condiciona la política econòmica o força a vendre algun jugador. “No volem perdre els millors jugadors, però tampoc pots anar pagant cada cop més. Toca negociar, trobar acords... però costa molt”, diuen des del club, on ara les negociacions clau són amb Sergio Busquets i Samuel Umtiti. Al Barça s’espera un estiu en què hi haurà més feina per vendre i renovar que no pas per fitxar, ja que la feina feta durant els últims mesos per tenir lligat Antoine Griezmann permet arribar sense nervis al pròxim mercat. “Bona part de la feina està feta”, diuen des del club, on també s’espera el migcampista brasiler Arthur.
El Barça, però, sí que vendrà jugadors, ja que escoltarà ofertes per homes com Aleix Vidal, André Gomes i Denis Suárez. I, sobretot, haurà de tancar dues renovacions importants, les de Samuel Umtiti i Sergio Busquets. El cas del defensa francès segueix sense avançar del tot, i les negociacions fa mesos que duren. El central vol passar a tenir un sou propi de les estrelles del primer equip, ja que considera que un central titular a la selecció i el Barça s’ho mereix. A les oficines no s’ha fet gaire cas de l’interès de clubs com el Manchester United, en considerar que es tracta d’una estratègia de l’agent del jugador per reforçar la seva posició, però hi ha cert neguit, ja que cal millorar una clàusula de rescissió que va quedar obsoleta a l’estiu, que ara és de 60 milions d’euros. Una xifra que ja s’està pagant per defenses centrals. Però per poder millorar la clàusula cal tancar un nou contracte, amb un nou sou. I la millora que demana el francès és massa gran per als càlculs del director general, Òscar Grau, que també es troba amb el mateix problema amb un Sergio Busquets que no vol marxar del Barça però que vol estar entre els jugadors més ben pagats de la plantilla, especialment després de veure com fa un any va marxar un dels tres jugadors més ben pagats, Neymar, i aquest estiu marxarà un altre jugador amb un sou superior, Andrés Iniesta. Busquets va renovar el 2016, quan va firmar un contracte fins al 2021 amb opció a ser ampliat dues temporades, però vol una millora de sou ara que han arribat jugadors com Coutinho i està previst que aterri Griezmann.
Lenglet, a la porta d’entrada
En espera de veure com evoluciona la negociació amb Umtiti, el Barça confia poder fitxar un altre defensa francès, Clément Lenglet. Als 22 anys, Lenglet va ser descobert per Monchi, que el va fitxar per al Sevilla. I ara veu amb bons ulls un fitxatge pel Barça, tot i que sap que li tocaria ser suplent, per darrere de Piqué i Umtiti. Al Barça es considera que és el moment ideal per fitxar-lo, ja que en cas d’esperar podria pujar molt el preu, però, en cas de poder tancar aquesta operació -la setmana vinent estan previstes reunions-, el Barça s’asseguraria també tenir un relleu per a Umtiti en cas que les negociacions es trenquessin i l’excentral del Lió acabés marxant. Si Umtiti es queda, tal com confien les dues parts, tot i no estar d’acord sobre quin hauria de ser el sou, amb Lenglet també es reforçaria una defensa en què Piqué passa dels 30 anys; Vermaelen, amb 33 anys, pateix moltes lesions, i hi ha dubtes amb el colombià Yerry Mina.
La principal feina, però, serà vendre jugadors amb poc pes, en part també per fer espais als jugadors del filial que Ernesto Valverde vol al primer equip. Una manera de confiar en La Masia i, de pas, aconseguir que el Barça no sigui tan car.
La comunitat educativa passa a l’acció i prepara una sèrie de mobilitzacions per donar suport als professors que han sigut acusats d’adoctrinament en centres de Sant Andreu de la Barca i de la Seu d’Urgell. L’acusació se centra sobretot en la manera com els professionals van explicar als alumnes la celebració del referèndum i la repressió de l’1-O. El Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), que aplega associacions de pares i mares, d’estudiants i sindicats, va presentar ahir el manifest Deixeu l’educació en pau. Volem educar en llibertat i va cridar tothom a manifestar-se el 10 de juny a Barcelona. La convocatòria té un ampli suport. Entre els convocants hi ha l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP), l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac) i els sindicats CCOO, UGT, CGT i USTEC, entre d’altres.
La del 10 de juny serà l’última convocatòria, i és que abans que acabi el curs hi haurà com a mínim dues mobilitzacions més. La primera serà el dimecres 23 de maig, amb una sèrie de concentracions davant les seus del govern espanyol a les diferents demarcacions catalanes. El diumenge 3 de juny hi haurà una concentració a Sant Andreu de la Barca, on hi ha l’Institut El Palau, el més assenyalat per la justícia espanyola després d’una denúncia que van interposar guàrdies civils que són pares d’alumnes de l’institut. Finalment hi ha la manifestació convocada pel diumenge 10 de juny al matí, que els impulsors volen convertir en un clam a favor de l’escola catalana i que es preveu que sigui l’acte més multitudinari.
“A l’escola s’ha de parlar de tot”
En roda de premsa, els portaveus del MUCE van voler expressar el seu suport a tots els docents afectats i van defensar, a través del manifest, que “a l’escola s’ha de poder parlar de tot”. També van reivindicar els centres educatius com uns espais que no estan “aïllats del món”, ben al contrari. Van apostar perquè les escoles i els instituts siguin espais “lliures” en què es generin debats, i van reivindicar el dret dels mestres i professors a portar el llaç groc. Segons diuen, no portar-lo també és una decisió política, i van comparar-ho amb què un mestre dugui una creu o un llaç d’un altre color.
Les entitats reunides ahir van lamentar, en aquest sentit, que els últims esdeveniments judicials i polítics han portat molts docents a “autocensurar-se”. Ara, per exemple, tenen casos com el d’una mestra de música de primària que no sap si posar L’estaca, com feia abans, al programa. O el d’una professora d’història que, en dates pròximes a l’1-O, va tenir dubtes sobre com parlar de la diferència entre república i monarquia a l’època romana. “Volem tornar a la normalitat i fer el que hem fet sempre”, va insistir David Córdoba, de la USTEC. I Josep Riera, de la CGT, va afegir que no es pot permetre que els docents vagin a treballar “amb por”.
El manifest que van llegir insisteix que a l’escola catalana “no hi ha un problema de convivència relacionat amb la situació política” i denuncia la “instrumentalització” que s’ha fet del cas de l’Institut El Palau. En nom de les associacions de pares i mares d’alumnes, Xènia Amorós va afegir, en aquesta línia, que estan veient “amb desconcert” com s’instrumentalitza els seus fills.
El MUCE, que també va ser molt crític amb el paper que han jugat alguns mitjans de comunicació en el cas, fa una crida a centrar-se en els “problemes reals” de l’educació, com el fet que s’hagin renovat concerts “sense cap avaluació de les necessitats”, la falta de docents a secundària, el tancament de línies de P3, la segregació escolar o l’infrafinançament, entre d’altres. Per tot plegat, van instar a donar una “resposta unitària” i van fer una crida a la comunitat educativa a sumar-se a les mobilitzacions.
Triple petició d’El Palau
L’anunci del MUCE arribava només unes hores després que l’assemblea de professors d’El Palau i la plataforma de suport 9 del Palaufessin una crida a organitzar una manifestació unitària abans que acabi el curs i demanessin als sindicats i a les organitzacions del món educatiu fer sentir un triple “clam unànime” de solidaritat amb els professors denunciats, de rebuig a la “criminalització” del col·lectiu docent i en defensa de l’ensenyament públic català.
Aquestes reivindicacions s’uniran en diverses mobilitzacions que auguren un dels finals de curs més intensos dels últims anys. La comunitat educativa, però, està decidida a combatre les acusacions que des del setembre han intentat torpedinar la feina a les aules.
Cursos obligatoris per ser directors
Els mestres de primària i els professors de secundària que vulguin optar a dirigir els centres educatius hauran de fer un curs obligatori abans d’obtenir la plaça. Segons va informar el departament d’Ensenyament, per a aquells docents que no hagin exercit mai la funció directiva els cursos seran de formació inicial (240 hores), i per a aquells docents que siguin o hagin sigut directors el curs serà d’actualització (120 hores), però en tots dos casos aquest curs serà un requisit obligatori per poder participar en el procés de selecció, per ser nomenat de manera extraordinària o per dirigir un centre de nova creació.
Els cursos començaran al juliol arreu del territori i seran gratuïts. Això suposa un canvi important, perquè fins ara qui volia ser director feia un curs de 90 hores però un cop ja havia sigut escollit.
1. Paraules. Dies com aquests en què la matança de palestins a mans de l’exèrcit d’Israel ocupa les portades arreu ens fan prendre consciència de la importància de no frivolitzar amb les paraules. El president Torra ha repetit que Catalunya vivia una crisi humanitària. Compte amb els mots: una crisi humanitària és el que passa a Palestina, a Síria o a la Mediterrània convertida en mar Mort. Tenir uns quants dirigents polítics a la presó o a l’exili és moralment lamentable i un disbarat polític i judicial que ho bloqueja tot. Però dir-ne una crisi humanitària em sembla una lleugeresa greu. Fa temps que la virulència verbal del conflicte català porta a banalitzar els mots de manera miserable. Com quan es parla de cop d’estat per referir-se als esdeveniments d’octubre o quan s’apel·la al nazisme o al feixisme per desqualificar el sobiranisme català. (Això no impedeix que aquí hi hagi hagut nazis i feixistes com a tot arreu.)
Tanmateix, la moda és la provisionalitat. Res és tan escaient a la condició humana, contingent per naturalesa i, per tant, sempre a precari. Però precisament una de les funcions de la política –de l’estat– és ancorar aquesta precarietat. Conviure demana construir ficcions que ens ajudin articular el que tendeix al desordre. D’aquí que en política visquem sempre en aquesta dualitat entre el que es diu i el que es fa. La governança funciona quan es dona la justa distància entre les paraules i l’acció. L’expectativa de futur és compensació inevitable al sentit tràgic de la vida. Però la política tracta del repartiment del poder, i el poder té una mesura: les relacions de forces. Saber el que et pots permetre en cada moment és decisiu si no vols estavellar-te.
2. Simetria. Sorprèn que un president es presenti com a provisional, en trànsit per cedir el lloc a qui l’ha proposat. Però de fet convergeix amb la situació política espanyola: totes les estratègies estan muntades sobre la provisionalitat. El PP intenta allargar l'agonia a l'espera d'un miracle. Ciutadans està convençut que així madura el seu assalt al poder. El PSOE intenta flotar sobre el no-res.
El republicanisme com a cultura és la música d’acompanyament d’un període sense fita històrica determinada
En aquest context, l’estratègia Torra sembla bastant transparent, malgrat els excessos verbals. Restaurar Puigdemont és la picada d’ullet al sector més irredempt de l’independentisme. El republicanisme com a cultura és la música d’acompanyament d’un període sense fita històrica determinada (a l’estil 9-N o 1-O) que pot encallar en qualsevol moment (pressupost, judicis). I Torra sap que aquesta vegada el marge de transgressió serà limitat. Si sobre una idea hi ha unanimitat a Madrid és que l’error del 155 va ser no aplicar-lo el 6 de setembre. La provisionalitat combina perfectament amb les estratègies dels partits espanyols: escalfar l’ambient fins a unes municipals que, com altres vegades, seran preludi d’una nova etapa.
De manera que l’objectiu ara és Barcelona. La pretensió del sector que en aquests moments controla com a minoria de bloqueig l’independentisme és tornar a imposar una llista unitària per aconseguir la capital, perllongant així el segrest del PDECat i d’Esquerra imposat per Puigdemont. I frenant una vegada més l’expressió de la diversitat política del sobiranisme que permetria obrir aliances més enllà. Cal preguntar a Esquerra i al PDECat per què permeten que un grup minoritari al voltant de l’expresident els impedeixi fer el que diuen que caldria: abandonar a mitjà termini la fantasia de la via unilateral i emprendre un període de governança efectiva, ampliació d’espais i acumulació de capital polític. Però s’ha optat per la simetria amb la política espanyola: entrar en el joc de la provisionalitat per la via de cultivar la faula berlinesa i mantenir la sobreactuació i la confrontació. I s’ha perdut l’oportunitat de mostrar maduresa enmig de la confusió.
L'avi quan estudiava li van fer fer un treball sobre l'obre a les hores d'aquest escriptor america. Vaug una criticai l'Ivan Tubau el meu professor de Redaccio em va posar un 7. Li vaig preguntar perque? i em va contestar perque no conexia a ningu que fos capaç de carregars'el com havia fet jo. L'escrit el guardo entre els meus paperots. Tom Wolfe parlava a una velocitat més lenta que els seus personatges, que sovint deixaven anar onomatopeies i interjeccions i s’expressaven en majúscules. Assegut en un dels sofàs de la Casa Fuster, amb les cames exageradament obertes -com un insecte eixarrancat-, l’autor deLa foguera de les vanitatsi creador de l’etiqueta Nou Periodisme visitava Barcelona per presentarBloody Miami, la seva quarta i última novel·la. L’escriptor tenia llavors 83 anys, i feia gairebé dues dècades que havia sobreviscut a un atac de cor per culpa del qual portava unbypassquíntuple. “Si em cuido puc arribar a ser centenari -explicava-. La clau és mantenir-se ocupat. Ara mateix escric un assaig en què critico el darwinisme... i Noam Chomsky”. Per desgràcia,El reino del lenguaje, que Anagrama publicarà aquesta tardor, serà l’últim llibre de Wolfe, que va morir ahir a Nova York als 88 anys a conseqüència d’una pneumònia.
Nascut a Richmond, Virgínia, el 2 de març del 1930, Wolfe es va llicenciar en filologia anglesa a la Universitat de Washington and Lee. El jove Thomas -encara Kennerly Wolfe- va estar a punt de convertir-se en jugador de beisbol professional. Per sort, però, va especialitzar-se en la paraula, primer amb una controvertida tesi doctoral que va escriure en un estil que trencava amb les expectatives acadèmiques -la va haver de retocar per eliminar els tics subjectius- i més endavant amb el periodisme. Va debutar a l’ Springfield Union i poc després va escriure per al Washington Post. A partir del 1962, instal·lat a Manhattan, va treballar per al New York Herald Tribune i per al suplement dels diumenges, el New York, que en aquells moments feia la competència a una de les revistes culturals més icòniques del segle XX, The New Yorker.
“Li agradaria ser recordat com un bàrbar del periodisme -recorda David Vidal, professor de periodisme cultural i literari a la Universitat Autònoma de Barcelona-. Es volia saltar els límits del que es podia fer en un article. La seva intenció era traslladar els recursos de composició i estil del realisme literari al periodisme”. Wolfe va batejar aquella nova manera d’escriure articles que ja havien posat en pràctica altres autors amb l’etiqueta de Nou Periodisme. “Hi havia un estil més controlat, exemplificat a través de l’escola de la New Yorker i que compta amb autors com Lillian Ross i Joseph Mitchell, i una línia més esbojarrada, amb autors com Hunter S. Thompson i el mateix Wolfe, que acabarien apareixent en revistes com Esquire, Rolling Stone i el suplement New York ”, resumeix Vidal.
UN ‘VOYEUR’ HISTÈRIC
Igual que farien autors com Joan Didion, Gay Talese, Truman Capote, George Plimpton i Norman Mailer, tots inclosos al llibre El Nuevo Periodismo (1973), que Anagrama va publicar anys més tard, Wolfe va anar recollint els seus imprevisibles reportatges en volums de títols tan pirotècnics com el seu contingut. “ La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, del 1968, va ser un dels llibres clau de la meva adolescència -diu l’escriptor i periodista Kiko Amat-. Em va flipar la manera com parlava del surf, del pop art i de les bandes de carrer. Una de les claus de Wolfe és que era un foraster arreu on anava. Li encantava fer de voyeur i mirar d’entendre realitats diferents de la seva”.
Del particular estil de l’autor de La palabra pintada (1975) -assaig sobre l’expressionisme abstracte- i Elegidos para la gloria (1979) -sobre el grup d’astronautes que van participar en el projecte Mercury per part de la NASA-, Kiko Amat en destaca l’element histèric: “Semblava que llegissis un atac de nervis en directe, feia servir paraules esbojarrades i abusava dels recursos tipogràfics o de l’argot”. En els moments més inspirats, Wolfe “era insolent i desmuntava mites”. “El seu sentit de l’humor era més contingut que el de Ken Kesey o Terry Southern, dues figures importants de l’època”, afegeix Amat. David Vidal en recomana també La izquierda exquisita (1970): “Hi denuncia el cinisme de certa esquerra benpensant que utilitzava la ideologia per fer-se sentir bé. Arrenca amb la crònica d’un sopar a l’àtic de Park Avenue del músic Leonard Bernstein”. Després d’un últim recull de reportatges, Las décadas púrpura (1982), Wolfe es va proposar fer el salt a la ficció. “Em vaig dedicar a estudiar el meu entorn, el Manhattan de la dècada dels 80, i d’allà en va sortir La foguera de les vanitats -explicava el 2013-. Al segle XIX, els novel·listes sabien que l’autobiografia no era el camí. Zola, Balzac i Dickens es plantejaven escriure sobre realitats socials concretes i les investigaven. A més, molts escrivien per entregues! Jo vaig voler ser com ells”. No li va anar malament, perquè des que es va publicar el 1987 se n’han venut més de tres milions d’exemplars només en anglès.
Per a la següent novel·la del nord-americà, Tot un home, es van pagar xifres milionàries a la Fira de Frankfurt. Era el 1998. En aquells moments, Ester Pujol treballava a Columna i un any després va assistir a l’esmorzar de premsa de presentació del llibre en un dels hotels de la ciutat alemanya. “Va aparèixer com una estrella del rock, però vestit de blanc, impecable -diu Pujol-. El 2013, quan va venir a Barcelona per presentarBloody Miami, era un vellet entre clàssic i estrafolari que es continuava mirant el món amb uns ulls molt vius i que s’interessava per detalls sobre Catalunya”. Marina Espasa va traduir aquella novel·la, que arribava una dècada després de Sóc la Charlotte Simmons (Columna, 2004). “Conservava el sentit de l’humor, i també la mordacitat que havia descobert anys enrere a La foguera de les vanitats -comenta Espasa-. Tenia 83 anys i encara va ser capaç de fer un retrat brillant de la immigració cubana. No havia perdut la curiositat, i això és un gran mèrit”.
CINC LLIBRES ESSENCIALS
DE L’AUTOR
‘La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop’
Publicat el mateix any que un altre llibre emblemàtic, Ponche de ácido lisérgico, a La banda de la casa de la bomba hi ha reportatges sobre surf, Natalie Wood, la revista Playboy i la stripper Carol Doda.
‘El Nuevo Periodismo’
El pròleg d’un centenar de pàgines que obre aquesta antologia és encara el text programàtic més important sobre el Nou Periodisme. Més endavant hi ha mostres del talent d’una vintena d’autors, entre els quals hi ha Joan Didion i Gay Talese.
‘La palabra pintada’
Aquí la ploma verinosa de Wolfe va qüestionar el valor de l’art conceptual i de l’expressionisme abstracte . Entre els pintors que reben més hi ha Warhol, Pollock i De Kooning. També dispara contra crítics com Greenberg i Rosenberg.
‘La foguera de les vanitats’
La novel·la amb què Wolfe va debutar en la ficció als 57 anys és un retrat aspre dels yuppies novaiorquesos de la dècada dels 80. Es va avançar a l’American psycho de Bret Easton Ellis i a Al caer la luz de Jay McInerney.
‘Bloody Miami’
L’ascens social, l’ambició i la lluita per mantenir els privilegis són tres dels temes de la ficció de Tom Wolfe. A Bloody Miami s’hi afegeix el retrat de la immigració cubana a la ciutat del títol de la novel·la.
Nou anys d'obres –amb tres alcaldes diferents–, un pressupost total d'uns 80 milions d'euros i un resultat espectacular que posa en valor el fossat medieval i recupera espai públic. El nou Mercat de Sant Antoni obrirà les portes, finalment, dimecres que ve. La inauguració, prevista entre els dies 25 i 26 de maig, però, se celebrarà en un Sant Antoni, convertit en barri de moda, i molt diferent del que va acomiadar l'antic recinte. En aquests anys d'obres moltes de les botigues de tota la vida han abaixat la persiana i molts veïns han hagut de marxar de casa o estan amenaçats d'haver-ho de fer perquè no poden pagar els llogues que els demanen. El nou mercat -una reforma anhelada pels veïns- suma més pressió a un barri ja molt castigat per la gentrificació. Avui mateix, a només tres carrers d'on arquitectes, paradistes i representants polítics ensenyaven el nou mercat a la premsa, l'Asad i la Tayyaba patien per si arribava la comitiva judicial a desnonar-los. Viuen, amb els seus tres fills, al bloc del carrer Parlament, 1-3, que és propietat de la promotora Elix, i on els noms de les bústies deixen clar que, a banda de la família amenaçada, ja només hi queden dos veïns. Als baixos, on hi havia un restaurant que feia poc que havia obert, ara hi ha un local especialitzat en pasta fresca. El teixit comercial del barri no para de canviar.
Avui, mentre la família mirava espantada per la finestra si venien a fer-los fora de casa, un grup de turistes s'acostava al bloc amb una reserva d'Airbnb i topava amb el grup de veïns concentrat a la porta per evitar un desnonament, que s'ha aconseguit aturar. De fet, els veïns del Poble-sec n'han aturat dos més abans de sumar-se a la concentració a la porta del carrer Parlament. La família amenaçada, que té els tres fills escolaritzats en centres del barri, va pagar 1.500 euros fa dos anys per un contracte de lloguer que, segons expliquen, després van descobrir que era fals. Van trobar el pis destrossat i van invertir uns 8.000 euros a fer-lo habitable. Ara es troben que l'alternativa que els donen els serveis socials si els desnonen són dues nits en un alberg a Barcelona i després una habitació en un sociohabitatge a Badalona. "Allà no tindríem cuina i estaríem molt lluny de les escoles dels nens", lamenta l'Asad, que espera guanyar temps per trobar una solució per a la seva família.
Veïns concentrats per evitar un desnonament al carrer Parlament
La coincidència entre els intents de desnonament i la presentació del nou mercat –i de la superilla que s'ha guanyat a l'entorn del recinte– era la imatge avui de les dues Barcelones i del que és una por dels veïns de la zona: que l'arribada de més turistes compliqui la sagnia de l'expulsió de veïns. Preguntat per aquesta amenaça, el regidor de Comerç, Agustí Colom, ha defensat que la ciutat ha de ser capaç de buscar "l'equilibri" entre la vida veïnal i el nou pol d'atracció que serà el mercat. De manera preventiva, l'Ajuntament ha redactat un pla d'usos per limitar els establiments turístics al barri i un pla que blinda també l'obertura de botigues de souvenirs. A Sant Antoni, de moment, només n'hi ha una que va obrir, a l'abril, entre recels veïnals. El regidor ha defensat que estan treballant per fer possible que el nou mercat no sigui una amenaça per al veïnat i per evitar el monocultiu comercial, però que, més enllà dels plans urbanístics, també calen canvis legislatius que evitin les pujades excessives dels lloguers.
Expulsats de Sant Antoni
Els mercats s'inauguren al maig
El nou mercat obrirà portes al maig, com ja ho han fet tots els que s'han inaugurat recentment, com el Ninot o el de Sants. És un mes que els responsables municipals consideren "estable" i que els ha funcionat bé en altres estrenes. La data concreta s'ha consensuat amb els paradistes, que aprofitaran el festiu de la Segona Pasqua per fer el trasllat. D'aquesta manera, tancaran dissabte i ja reobriran dimecres –havent perdut només un dia– a la nova ubicació. Una de les pors del veïnat és que Sant Antoni és pugui convertir en una Boqueria 2, però ja fa setmanes que els paradistes repeteixen que no tenen cap intenció de perdre la clientela del barri. Al nou mercat hi haurà tres bars i sis parades amb degustació –però sense tamborets–, mentre que a l'antic mercat hi havia deu bars.
"Serà un mercat més ordenat", ha remarcat el regidor de Mercats quan ha comparat el nou espai amb els tendals verds de l'antic. En total, hi haurà 235 parades: 52 de producte fresc, que són les que ocupen els passadissos interiors; 105 de comerç no alimentari, als passadissos més a prop de la façana, i 78 del mercat dominical, que es reparteix en marquesines pel perímetre. Una de les novetats és que es recupera el caràcter circular del mercat del llibre, ja que es podrà fer un recorregut entre les diferents marquesines i les parades que s'ubicaran als extrems del braços del mercat per donar continuïtat al recorregut. El president del mercat dominical, Joan Mateu, ha remarcat que el nou espai permet mantenir les 78 parades actuals i, fins i tot, créixer en dues o tres.
La inauguració ja es farà amb el supermercat Lidl en funcionament a la planta -1, però sense que hagi obert encara el gimnàs de la firma Duet Fit ni l'espai veïnal d'uns 500 metres, que es preveu que estiguin acabats a la tardor. Entre les plantes -2 i -4 hi haurà 400 places d'acaparament destinades als clients, i a la planta -3, la zona de càrrega i descàrrega de mercaderies, els magatzems i l'espai destinat a la gestió de residus.
Durant les obres s'ha construït una nova coberta de teula ceràmica vidriada i policroma que té el mateix disseny que la del mercat original. Un dels espais més espectaculars del nou mercat és el fossat medieval, que dona accés a establiments comercials com el nou supermercat, i que es tancarà a la nit. Les restes trobades d'un tram original de la Via Augusta se cediran, en una fase futura al Museu d'Història de Barcelona (Muhba), que els museitzarà per fer-los visitables
Ales quatre de la tarda [23 de febrer] es reuniren els vocals del Tribunal de Garanties presents a Madrid i acordaren prendre nota del decret d’amnistia i estatuir definitivament sobre la situació del president i consellers de la Generalitat. Per unanimitat s’acordà legalitzar la llibertat d’aquests senyors. En aquest moment acaben d’arribar al Palace Hotel de Madrid els senyors Companys, Lluhí i Martí Esteve. Han vingut directament de Còrdova. La seva arribada ací ha passat inadvertida, de manera que quan entraren a l’hotel només hi havia uns periodistes i amics particulars, alguns dels quals venien des d’Andalusia. En arribar no han fet cap declaració, i, després de romandre uns moments al hall de l’hotel, s’han adreçat a un restaurant. Tampoc no han dit res de la seva sortida cap a Barcelona. Sembla que fins demà no se sabrà exactament la data de la sortida, que en tot cas serà en tren. [...] Cal observar també que estem en aquest moment en els efectes de la lluna de mel produïda per la concessió de l’amnistia. Aquesta concessió ha causat els efectes esperats, i no hi ha dubte que ha contribuït a la pacificació que s’observa en aquest moment. [...] / Els elements del Consell de la Generalitat que es troben ací voldrien tornar a Catalunya portant sota el braç l’Estatut íntegre. Ara bé, hom recordarà que, a conseqüència dels fets del 6 d’octubre [del 1934] i en virtut de la llei del 2 de gener, l’Estatut fou retallat. ¿Hi ha manera legal de substituir ara la llei del 2 de gener per l’Estatut íntegre? Evidentment, hi ha el camí que s’ha seguit amb l’amnistia: això és, aprovar el Consell de Ministres un decret llei i fer-lo aprovar per la Diputació Permanent. El Consell de Ministres d’aquest matí [25 de febrer] ha examinat aquest punt, però a la sortida del Consell hom ha tingut la impressió que el decret llei que demana el senyor Companys no està ben bé d’acord amb les idees que en aquests moments té el senyor Azaña sobre els problemes de Catalunya. Sembla que per aquest cantó els elements de l’ex Consell de la Generalitat s’han trobat amb el fet que el senyor Azaña està disposat a nomenar el senyor Companys governador general de Catalunya. [...] De manera, doncs, que la posició del senyor Companys és clara: o vol portar a Catalunya l’Estatut íntegre o vol portar una negativa rotunda, la qual cosa li donarà una bandera per a aixecar davant de les masses catalanes.
