Els telegrames ens assabenten d’un nou triomf de Robert Gerhard; aquest cop en un concert donat a Amsterdam. L’alta naixença del rei En Jaume, cantata la lletra de la qual és deguda al poeta Josep Carner; hi ha tingut la mateixa acollida que poc abans a Viena on l’il·lustre compositor català s’havia vist atorgar el premi anyal del Concurs Internacional de Música; és a dir, la distinció més alta que pot donar-se en el món musical dels nostres dies, tant per la qualitat del jurat, com per la dels concursants, que són els capdavanters de la música de tot arreu del món. L’èxit d’Amsterdam, com el de Viena, projecta la claror de la fama damunt la figura del mestre català, i de retop, el nom de Catalunya hi és associat. Homes com Gerhard donen a la nostra pàtria, incomparablement, més de prestigi que tot el que pugui llevar-nos les gestions de polítics incultes. Gràcies als pocs que, com ell, mantenen el valor universal de la nostra particularitat, el balanç encara és favorable a Catalunya en el camp internacional de l’honor i de la cultura. I és aquesta glòria que volem retreure avui i amb ella coronar ensems l’eminent músic i la pàtria que l’ha vist néixer.Mirador, a més, té una raó per sentir-se orgullós de l’anomenada d’aquest compositor, el qual, a la vegada, des de les nostres columnes s’ha revelat un excel·lent escriptor i un crític solidíssim. Dins la personalitat de Robert Gerhard, el dilema famós d’“inspiració o intel·ligència” es resol essent “la inspiració de la intel·ligència” i així, com dos temes marxant ensems, teixits per un ferm contrapunt, inspiració i intel·ligència serveixen cadascun de fons a l’altre. D’aquest feliç trobar-se prenen el seu origen les obres del compositor que admiren tant durant l’anàlisi, com encisen durant la seva audició directa. Car només hi ha una bellesa, en art, que no sap marcir-se: aquella que, recomanada pel sentit, es veu confirmada per la raó. La resta és flor d’un dia, i, encara, si ens examinéssim bé la consciencia, hauríem de confessar que ni aquest dia ens causà una joia plena; perquè sovint, distretament, diem bo allò que és simplement ensucrat, per l’esma d’infant que tarda a morir-se dins l’home més evolucionat i exigent. Ara sols manca una cosa: que els catalans puguem fruir les magnífiques sonoritats de la cantata. Que aquestes línies de veus i d’instruments bastint un edifici de llei catalanesca, es dibuixin dins alguna sala de concerts nostra. I llavors associarem als meravellosos versos de Josep Carner, les subtils i acerades evocacions sonores de Robert Gerhard, poeta i músic que són dels pocs ismes que uneixen el nostre país al continent de la cultura humana.
dissabte, 23 de juny del 2018
Inversio extrangera
Catalunya va caure a la tercera posició en volum d'inversió estrangera directa durant el primer trimestre de l'any. Aquesta dada va patir una caiguda del 62% els primers tres mesos del 2018, fins als 346 milions d'euros. Precisament, Catalunya havia recuperat la segona posició, per davant del País Basc, durant l'últim trimestre del 2017. El mateix trimestre de l'any passat Catalunya representava el 14,7% de la inversió, mentre que ara suposa el 5,8%.
En total, la inversió estrangera directa a Espanya va arribar als 8.410 milions d'euros durant el primer trimestre de l'any, un 22,2% més que en el mateix període de l'any anterior, segons les dades publicades aquest dimecres pel Registre d'Inversions Exteriors del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme. De fet, en termes nets el volum va ser de 6.565 milions d'euros, un 463% més, per l'impacte d'una desinversió "important" completada entre el gener i el març.
Per comunitats autònomes, Madrid va concentrar el 61% del total de les inversions estrangeres, mentre que el País Basc va suposar el 7,9% i Catalunya el 5,8%. Entre totes tres han concentrat el 90% de la inversió productiva a l'Estat. Així doncs, les inversions que va rebre Madrid van augmentar un 81%, sobretot perquè és on s'han produït les operacions de més volum.
Per països, els principals inversors estrangers d'Espanya van ser Alemanya, amb un augment del 18%, seguida de la Xina (+17,8%), el Canadà (+15,3%) i Luxemburg (+14,6%). Tot i així, l'augment de la inversió del Canadà i Alemanya s'explica per una única operació de 1.500 milions d'euros, segons apunta Comerç. A més, els Estats Units perden pes com a principal inversor estranger i van passar durant aquest període a la vuitena posició, amb una caiguda del 73%.
Dades "molt volàtils"
Cal tenir en compte, però, que aquests fluxos d'inversió són "molt volàtils", com admet el mateix ministeri, ja que una operació important pot alterar les comparacions entre regions i anys. En aquest sentit, l'increment del primer trimestre s'explica fonamentalment per dues inversions concretes que representen el 30% de la inversió total entre el gener i el març.
La consellera d'Empresa i Coneixement de la Generalitat, Àngels Chacón, ha recordat que les dades són diferents de les que va presentar el govern català aquest dilluns. Això s'explica, segons la consellera, perquè les dades del ministeri espanyol fan referència a inversions registrades, mentre que les de la Generalitat són d'operacions anunciades. "En els pròxims mesos es corregiran les quantitats", ha afegit Chacón. A més, la Generalitat també té en compte on són els centres productius de les empreses estrangeres i no només la seu social
dijous, 21 de juny del 2018
la intrusa i l'aparell
L’exvicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i l’exministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, han anunciat aquest dimarts la intenció de presentar batalla en la cursa per presidir el PP. A través de Twitter, Santamaría ha dit que aquest migdia, des del Congrés de Diputats, oferiria una roda de premsa per presentar la candidatura, que posa punt final a dues setmanes de rumors creixents, durant les quals ha anat recollint suport entre els ‘barons’ populars. Mentrestant, Cospedal ha dit davant la junta directiva regional del PP de Castella-la Manxa, que presideix, que “amb sentiments barrejats de responsabilitat i il·lusió” i des de la “fe duradora pel partit”, també aspirarà a liderar la formació conservadora. “M'hi presento per guanyar, per guanyar i per guanyar”, ha resumit la també expresidenta manxega.
La seva rivalitat anticipa una guerra fratricida entre el sector orgànic del PP, controlat en l’anterior etapa per Cospedal, i Santamaría, que compta amb aliats entre els ‘barons’ i la militància. Encara que Cospedal no hagués fet el pas, els anticossos que genera Santamaría entre una part del PP pràcticament asseguraven que el partit arribaria al congrés del mes que ve sense una candidatura única: dos perfils llunyans a l’exvicepresidenta (Pablo Casado i José Manuel García-Margallo) ja han dit que volen plantar-li cara, i especialment el primer té números d’aconseguir prou suport.
L’exministra de Defensa ha assegurat que la seva candidatura no és “a la contra” de ningú, en referència a la rivalitat amb Santamaría, i ha afegit que el seu programa tindrà en compte “totes les sensibilitats” que hi ha dins la formació conservadora. A més, ha ofert “a tots” els membres del govern de Mariano Rajoy sumar-se a la seva candidatura, tot i que quan l’ha anunciat ja sabia que Santamaría tenia intenció de competir amb ella.
En el seu discurs, Cospedal ha tret pit de la gestió de Mariano Rajoy al capdavant del govern espanyol i de la seva resposta al “cop separatista”, i ha reivindicat l’”herència d’esforç i de tenacitat” de l’anterior president espanyol. La seva decisió, ha dit Cospedal, es basa “en el que va millor” per al partit i per al país. A més, l’exministra ha detallat la seva experiència de govern i al capdavant de l’estructura orgànica del partit, des d’on ha “donat la cara” per “l’honorabilitat” de la formació respecte a acusacions “molt injustes” de corrupció. De fet, els seus lligams amb l’anterior etapa popular, copada per la corrupció, són el principal llast de la candidatura de Cospedal que, conscient d’això, ha dit que els que van robar des de dins del partit “avui són on han de ser”.
“Em presento per defensar la unitat d’Espanya i la supremacia de la llei”, ha assegurat Cospedal, que ha dit que vol “parar els peus als projectes dissolvents de ruptura i disgregació”, i per delatar “algunes estratègies d’apaivagament” respecte als qui només volen “trencar Espanya”, en una crítica a la “nova etapa” que vol obrir l'actual president espanyol, Pedro Sánchez, en el diàleg amb Catalunya.
Cospedal, ha dit, vol “unir” tots aquells “que en el seu dia van estar amb el PP”, i ha afegit que es presenta per situar “l’orgull” pels valors populars per davant de tot. Segons ella, aquests valors són la llibertat, que hi va haver “terroristes, i assassins” i no hi pot haver “concessions”.
Per la seva banda, Santamaría, en una atenció als mitjans davant la porta dels lleons del Congrés de Diputats, ha assegurat que es presenta comptant “amb tothom” i ha afegit que els diversos candidats són “companys” i els uneix “l’amor pel partit i per Espanya”. L’exvicepresidenta espanyola, sense poder orgànic dins l’organització, aposta per “construir integrant i cooperant” i ha afirmat que ha parlat amb alguns dels candidats abans de fer el pas.
Pel que fa a la seva candidatura, ha dit que vol representar “el partit de la unitat d’Espanya i de la cohesió” i, com Cospedal, ha reivindicat el llegat de Rajoy, un “excel·lent president”. A més, ha apostat per fer “una bona oposició”, que segons ella els permetrà “tornar al govern”.
dissabte, 16 de juny del 2018
Pedro Horrach
L’advocat Pedro Horrach (Sa Pobla, 1966) va deixar la Fiscalia Anticorrupció just quan es va acabar el judici del cas Nóos. Ara, al llibre Pedro Horrach, el fiscal que puso en jaque a la corrupción, escrit per la periodista Ana Martínez, justifica les seves decisions i defensa la feina que va fer en 24 anys a la fiscalia. La publicació ha coincidit amb la sentència del Tribunal Suprem que ha rebaixat la condemna a Iñaki Urdangarin i Diego Torres.
Ara que Iñaki Urdangarin i Diego Torres estan a punt d’entrar a la presó i que ha sortit al llibre, ¿espera poder passar pàgina del cas Nóos?
Sí, vaig quedar alleujat quan es va anunciar la sentència. Només la instrucció va durar vuit anys...
¿Quin pes va tenir aquest cas a l’hora de decidir deixar la fiscalia?
Ja tenia un projecte personal... i ganes de desenvolupar-lo. Però ha tingut un pes important, no definitiu però important. Hi ha hagut molta pressió mediàtica durant quinze anys i en alguns moments no ha sigut fàcil de suportar.
¿I no l’ha fet sentir malament passar de perseguir corruptes a defensar-los?
No. Perquè el dret de defensa és tan legítim com l’acusació.
Com es van adonar que el gendre del llavors rei d’Espanya havia desviat diners públics?
Al principi no ho tenia clar perquè l’únic que firmava els convenis era Diego Torres, no Iñaki Urdangarin. Va ser revisant les factures que havia aportat Torres quan va començar a aparèixer la figura d’Urdangarin, vinculat a Aizoon i a l’Instituto Nóos. Però fins als escorcolls que vam fer aquí a Barcelona, a finals del 2011, i en la declaració de l’endemà, a la seu de la Policia Nacional a la Via Laietana, no em va quedar clara la seva participació. I no érem conscients de la repercussió mediàtica que tindria.
Cristina de Borbó era sòcia d’Aizoon i membre de la junta directiva de l’Instituto Nóos.
Sí, però no va aparèixer mai cap indici que la vinculés amb la presa de decisions ni de l’Instituto Nóos ni d’Aizoon. Quan la instrucció estava sota secret vam venir a Barcelona a prendre declaració a unes 200 persones vinculades a les dues entitats o a empreses relacionades amb Torres. I ni tan sols la coneixien, l’havien vista com a molt alguna vegada, quan havia anat a buscar el seu marit amb els fills.
Ella no sabia què feia Urdangarin?
No ho sé, sincerament. Però el que no es pot demostrar no existeix, des d’un punt de vista processal.
Quan va saber que evitava pagar impostos llogant-se a si mateixa, amb el seu marit, una part del palauet on vivien, o que passava despeses personals com si fossin d’una empresa que bàsicament es finançava amb diners públics, ¿no es va plantejar citar-la com a imputada?
Carregar despeses personals a una empresa no és delictiu, excepte que s’arribi a una quota defraudada superior als 120.000 euros. Com a molt pot suposar una infracció administrativa. L’únic cas que conec que s’ha imputat algú per aquest fet és el de Cristina de Borbó.
Si el rei d’Espanya no hagués estat inviolable, ¿l’haurien citat?
És possible. Si vam prendre declaració a tothom que estava vinculat amb l’Instituto Nóos o amb els seus membres, fins i tot al secretari personal de les infantes. És possible, però no es va plantejar.
Com va començar la disputa amb el jutge Castro?
Quan va afirmar en una resolució judicial que la meva actuació i la d’altres, com la dels inspectors d’Hisenda, no obeïa a raons professionals sinó a pseudoconfabulacions o ordres. Evidentment, no vaig reaccionar bé. Per què haig de permetre que es posi en dubte la meva feina?
Què cal canviar de la justícia per perseguir millor la corrupció?
Primer, el sistema d’investigació: haurien de desaparèixer els jutges d’instrucció. No pots investigar i a la vegada ser imparcial. Els jutges han d’estar per damunt de la investigació i han de salvaguardar els drets de tots els que hi intervenen.
¿Havia pensat mai que es tornaria a parlar tant de presos polítics més de 40 anys després de la mort del dictador Francisco Franco?
No, pensava que això havia desaparegut. I estic molt sorprès, ja hem evolucionat prou per haver de tornar a sentir l’expressió “presos polítics”.
¿La via judicial és una bona manera d’afrontar el conflicte independentista?
No. L’única manera és la via política; la negociació i el diàleg, però no l’han activada. La resta, no ajuda.
¿És raonable, la manera com s’està executant la via judicial?
Em sembla bastant estranya. És difícil d’entendre que estiguin tant de temps en presó preventiva, per exemple. No acabo de veure la justificació d’aquesta presó. Tot i que respecto les decisions judicials, altra vegada es posa de manifest que cal un jutge de garanties que hauria de determinar exclusivament si la privació de llibertat és correcta o no.
Dirigir la investigació contamina les decisions dels jutges.
Evidentment.
divendres, 15 de juny del 2018
Max
Després de l’aparent alegria que va tenir Ana Rosa amb el nomenament de Màxim Huerta com a ministre de Cultura, el seu col·laborador durant deu anys, era obligatori estar pendent del seu compungiment per la dimissió fulminant. Ana Rosa, abans de les nou del matí, obria el programa amb cara de circumstàncies i una foto al costat: la de Màxim Huerta al costat de Lopetegui i el rei Felip. La presentadora destacava que d’aquella imatge, dos ja no conservaven el càrrec. Si bé era cert, molt visual i contundent, el plantejament tenia un punt de perversitat mediàtica. Ana Rosa exhibia, amb un bon nivell d’interpretació que encara la feia més cruel, la seva tristesa. Accentuava la desgràcia i li donava el punt d’espectacle necessari per treure’n partit. A Telecinco, tot s’aprofita encara que faci mal.
El vincle personal amb el ja exministre no va impedir que la reina dels matins de Mediaset furgués en la ferida. Ana Rosa va encetar el tema de la tertúlia tot just començar i tenia assegut al costat el periodista d’'El Confidencial' que va treure l’exclusiva que ha liquidat la trajectòria política de Huerta. Tot i que Ana Rosa, amb entonació melosa i teatral, buscava arguments per mirar d’alleujar la dimensió de la infracció fiscal, els col·laboradors no van tenir compassió. Mentre ella feia el paper de ‘policia bona’, excusant-lo dient que potser l’havien assessorat malament, fins i tot Eduardo Inda sucava pa en el ridícul de Màxim Huerta.
Màxim Huerta ha sigut triturat per la mateixa maquinària sensacionalista de la qual ell va participar durant una dècada
Tot i que és innegable reconèixer-li a l’Ana Rosa que dediqués a aquest assumpte el mateix tracte informatiu que fa habitualment amb qualsevol altra persona, sabent que l’al·ludit havia sigut co-presentador d’aquell programa, l’escena transmetia una incomoditat afegida. La pantalla l’assenyalava constantment com a culpable. Es van estar recreant en les circumstàncies de la dimissió de Màxim Huerta durant cinquanta minuts. Cinquanta. I posant en bucle imatges del fugaç ministre de Cultura, estigmatitzant-lo encara més en la seva tragèdia personal. Més que les intervencions en concret (que també), era l’escena d’estar burxant en el drama d’un excompany.
El ministre ‘made in Mediaset’ no ha durat ni una setmana. Però la trajectòria professional no li ha servit ni per guanyar-se la compassió dels seus col·legues, que li deien amic quan va rebre el càrrec. Ja no li deien Max com fa una setmana. Màxim Huerta ha sigut triturat per la mateixa maquinària sensacionalista de la qual ell va participar durant una dècada.
dijous, 14 de juny del 2018
rebre inmigrants
La xarxa de ciutats acollidores creada el 2015 per la Generalitat Valenciana per dur a terme la batejada com a operació Esperança, que pretenia viatjar fins a l’illa grega de Lesbos per recollir 1.400 persones refugiades al país hel·lènic i traslladar-les després al País Valencià, serà l’eix del dispositiu que acollirà aquest dissabte -si es compleixen les previsions del trajecte- les 629 persones salvades al mig del mar, i que fins ahir eren a bord de l’ Aquarius, el vaixell de rescat humanitari de les ONG SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres.
Així ho va confirmar ahir la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, que va anunciar que l’antiga seu de l’equip suís Allingui al port de València durant la celebració de la regata de la Copa Amèrica l’any 2007 serà la base logística que coordinarà l’acollida dels migrants. Les instal·lacions, amb una superfície de 1.700 metres quadrats, seran el punt d’arribada dels migrants, d’on seran traslladats a hospitals, a centres de protecció de menors o bé als immobles on seran ubicats.
La Creu Roja s’encarregarà d’escollir aquests immobles. Demà en visitarà alguns per triar els més adequats. Tot i que en aquesta ocasió no caldran tantes places, la Generalitat Valenciana va explicar que compta amb el suport de les localitats i institucions que el 2015 van reunir 192 habitacions en domicilis particulars, 96 pisos de l’administració autonòmica i més de 600 places en albergs, entre d’altres recursos. A hores d’ara, el Consell està comprovant la disponibilitat d’aquests espais. En aquest sentit, l’alcalde de València, Joan Ribó, va destacar ahir que estan rebent moltes trucades de municipis, institucions i persones que desitgen oferir els seus habitatges. Ribó també va agrair la solidaritat mostrada per empreses de transport i alimentació, entre d’altres.
L’encarregada de coordinar l’operatiu d’emergència serà la Creu Roja, que comptarà amb 70 persones, a les quals s’afegiran els treballadors de la Generalitat Valenciana, que seran reforçats per l’administració de l’Estat, tant en l’àmbit sanitari, com en el policial, el jurídic i els serveis socials. És per això que a València s’ampliaran els jutjats de guàrdia disponibles, així com l’atenció dels advocats del torn d’ofici, entre altres serveis.
Tal com va detallar ahir Oltra, l’operació es dividirà en tres fases. La primera se centrarà en l’acollida dels migrants, que comptaran amb un traductor personal que els acompanyarà durant el procés, així com amb ajuda psicològica. En una segona fase, els estrangers seran ubicats. Al País Valencià s’hauran de quedar tots els menors no acompanyats, donat que, a partir de les primeres 24 hores, la Generalitat Valenciana haurà d’assumir-ne la tutela. En la tercera i última fase, una part d’aquestes persones seran traslladades a les comunitats autònomes i ciutats que han ofert la seva ajuda. Pel que fa a la seva situació legal, donada l’emergència del cas, es donarà un estatut de refugiat als migrants i després s’avaluarà cada cas de manera individual.
dimarts, 12 de juny del 2018
els faraons
En algun moment entre el 1352 i el 1335 aC el rei babiloni Burnaburiaix es va queixar al faraó Akhenaton perquè li havia enviat regals inferiors en qualitat i quantitat. Burnaburiaix va ser agosarat i fins i tot va descriure què li agradaria d’Egipte: “Allà on sou vós hi ha fusters ben traçuts. Feu-los representar una bèstia feréstega, de terra o d’aigua, com si fos ben viva, de manera que la pell sigui exactament igual a la d’un animal viu. Feu que el vostre missatger m’ho faci arribar”. Els textos formen part d’un arxiu de correspondència diplomàtica que es va trobar a Tell al-Amarna i és una de les 164 peces que exhibeix Faraó. Rei d’Egipte al CaixaForum.
La diplomàcia és una de les moltes facetes dels fascinants reis egipcis que mostra la tercera exposició fruit de l’aliança entre la Fundació La Caixa i The British Museum. La mirada intimidadora i ferotge de tres faraons -Mentuhotep II (2040-2004 aC), el rei que va reunificar Egipte, Seti II (1200-1194 aC) i Atribis (305-300 aC)-és la que dona la benvinguda al visitant però el més interessant de Faraó. Rei d’Egipte és tot allò que oculten. “El que volem mostrar és la realitat que s’amaga rere els mites, els reptes que havien d’afrontar els faraons”, diu la conservadora del departament de l’Egipte i el Sudan Antics del British Museum i comissària de l’exposició, Marie Vandenbeusch.
Faraons estrangers i reines
Són moltes les escenes que presenten el faraó com un guerrer victoriós que esclafa l’enemic -hi ha moltes figures de presoners agenollats o amb els braços lligats- o com un toro vigorós o una esfinx híbrida. Hi ha autèntiques peces d’orfebreria i impressionants estàtues combatives, però el cert és que Egipte va ser envaït moltes vegades i va ser governat per estrangers. En general, els sobirans hikses, libis o grecomacedonis van adoptar la iconografia i les tradicions de l’antic Egipte: “Era el més intel·ligent perquè volien beneficiar-se de tots els avantatges que els podia oferir Egipte però no volien revoltes ni conflictes interns”, diu Vandenbeusch. Alexandre el Gran va conquerir Egipte l’any 332 aC i com que va fer fora els governants perses va ser rebut com un llibertador. S’adaptava a l’audiència: davant el públic egipci es presentava segons els seus rituals amb un ornament al cap i l’ureu (una cobra dreçada) al front, i davant els macedonis segons la tradició grega. “L’impacte i la fascinació per Egipte va ser molt gran; fins i tot a Londres hi havia un temple dedicat a Isis”, diu el comissari adjunt i també conservador del departament de l’Egipte i el Sudan Antics, Neal Spencer.
No tots els faraons van ser de sexe masculí, hi va haver conspiracions regicides i cops d’estat, i intents d’eliminar qualsevol traç de la seva existència. Ahhotep (1590-1530 aC) va ser una reina egípcia que va servir com a regent en temps d’una gran inestabilitat política i va rebre penjolls d’or en forma de mosca com a recompensa, un honor reservat només als grans guerrers. Altres reines no van ser tan admirades. A l’exposició es pot veure com a cops de cisell es va intentar esborrar la reina Hatxepsut, que va regnar temporalment en lloc del seu fillastre, Tutmosis III. Els monuments d’Akhenaton, que va causar un daltabaix religiós perquè va imposar l’adoració a un únic déu (el disc solar Aton), també van ser destruïts. Tampoc era infreqüent que el material que acompanyava els faraons fins al més enllà fos “reciclat” i reutilitzat per altres reis egipcis. Segons com, la vida dels faraons no era tan ideal: “Guarda’t d’aquells que (realment) no existeixen, d’aquells en qui no pots confiar; no t’hi acostis ni quan estiguis sol! No et refiïs de cap germà; no consideris ningú amic! No tinguis confidències amb ningú: no en trauràs res!”, diu el poema Les instruccions del rei Amenemhat I.
La vida quotidiana als papirs
L’exposició recorre altres escenaris de la vida dels faraons: els temples, que eren també un centre econòmic i d’accés molt restringit, les festivitats o la vida als palaus. Les residències dels reis egipcis eren immenses perquè els faraons podien arribar a tenir 30 o 40 fills, però eren fetes de tovot i, per tant, no han sobreviscut. L’únic rastre són les incrustacions de colors en rajoles i les pintures que es mostren a l’exposició. Un altre repte dels reis egipcis que explica l’exposició és una complexa administració. Els funcionaris podien tenir un gran poder, com mostren les estàtues dedicades a Sennefer, l’home que s’encarregava de les finances de Tutmosis III.
Una de les joies de l’exposició és el papir d’Abusir (2494-2345 aC): “La majoria de textos que es conserven són sobre com els faraons volien accedir a una segona vida però n’han quedat pocs de l’administració i aquest n’és un -diu Vandenbeusch-. Hi ha molts detalls sobre els deures i calendaris dels sacerdots, llistes d’ofrenes, fonts d’ingressos, béns.. i, fins i tot, hi ha correccions”.
L’exposició acaba amb la vida eterna. No hi ha sarcòfags, ni mòmies, però sí l’acolorit fragment d’un relleu de la tomba de Seti I, una de les més llargues i profundes de la Vall dels Reis, o un conjunt de shabits, estatuetes en forma humana que eren com obrers màgics destinats a fer les feines als camps de l’altra vida.
Els faraons van governar Egipte des del 3000 aC fins a la conquesta romana, l’any 30 aC, i fins i tot llavors els emperadors romans van aspirar a mostrar-se com a faraons a Egipte. Els reis egipcis van voler ser recordats com éssers ideals però el CaixaForum ens els fa més humans. Tan humans com Ramsès II, que quan es va fer gran es va tenyir els cabells.
La seriositat imponent dels faraons
Tutmosis III
La peça de limolita verda (molt difícil de treballar) no du cap inscripció però l’estil dels trets identifiquen el personatge representat com a Tutmosis III. Durant un temps va governar al costat de la seva tia i madrastra, Hatxepsut. Va ampliar les fronteres i va aportar molta riquesa a Egipte.
El funcionari Senenmut
Senenmut va ser un dels principals funcionaris de Hatxepsut. Va ser tutor reial, i a la imatge apareix amb la princesa Neferure, tot un símbol que demostrava els seus lligams amb la família reial. Hi ha desenes d’estàtues dedicades a aquest funcionari. Aquesta es va trobar al temple de Karnak.
Els escribes
Com es reflecteix en aquest flascó, els escribes es mostraven amb un aspecte corpulent i ben alimentats. Se’ls representava asseguts a terra amb les cames creuades, a punt per escriure damunt els genolls. Estaven molt ben considerats i eren fonamentals en l’administració egípcia.
Presoner libi
Les imatges amb un faraó d’aspecte guerrer massacrant l’enemic eren freqüents. A vegades, les imatges dels presoners es pintaven a les rajoles dels palaus que trepitjava el faraó. Els presoners es mostraven amb les mans lligades al darrere o lligats entre ells.
Ramsès VI
A la tomba de Ramsès VI, enterrat a la Vall dels Reis, es van trobar fragments del sarcòfag. Al CaixaForum es pot veure una part de la tapa que els saquejadors van deixar després d’haver-se endut metalls preciosos i objectes de valor. Com que els saquejos eren freqüents, es reubicaven les mòmies. Al segle XIX Ramsès VI va ser localitzat a la tomba d’Amenhotep II.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)