no som ingenus

Aquesta és la paraula que utilitzen alguns polítics per acusar les organitzacions que treballem a favor d'acollir, a favor d'un sistema humà de protecció internacional. Assenyalen amb el dit del realisme els que pensem que la mobilitat de les persones ha de ser lliure –en una societat que es preocupa més perquè es belluguin les mercaderies o els diners.

La cimera que el Consell Europeu duu a terme aquests dos dies a Brussel·les porta sota el braç la creació d'uns centres d'internament en versió 'soft' o 'hard' en funció de qui els proposa: tancar les persones que volen entrar a Europa fins que es resolgui una sol·licitud d’asil, no sabem durant quant de temps. A les persones rebutjades només els esperarà un autobús o un vaixell de tornada als seus inferns particulars. Centres que seran camps de misèria i indignitat per a aquelles persones que Europa accepta amb desgana o que directament no vol que entrin. La versió més aberrant, inhumana i cruel ve dels governs austríac i italià. La inspiració prové dels anomenats “centres de trànsit per processament” australians. No només han estat un fracàs sinó que el govern australià es va haver de comprometre a tancar-los per les deplorables condicions de les persones que hi estan confinades, un rosari d'abusos i maltractaments difícil de llegir d'una tirada.

La realitat s'entesta a donar la raó als ingenus, perquè les dades parlen per si soles: ni la crisi dels refugiats es pot anomenar com a tal –la Unió Europea té menys percentatge de refugiats ara que entre el 1992 i el 1995, enguany és un 0,08% de la població europea de mitjana- ni hem acollit una enorme quantitat de refugiats –el 86% de les persones desplaçades forçosament del món són en països en vies de desenvolupament–. I és que la realitat va per una banda i el discurs xenòfob va per una altra.

Als ingenus ens diuen que reforcen les fronteres i les allunyen de casa per la nostra seguretat, i la de tots els europeus. I fins i tot per evitar més morts a la Mediterrània. Trist resultat, doncs. La Mediterrània continua sent la mar més mortífera malgrat la despesa de 4.300 milions d'euros destinats a la gestió de fronteres entre el 2014 i el 2020.

Com més es tanquen les fronteres, més s'empeny els migrants a caure en les urpes de les màfies de traficants

Tancar les fronteres no posarà fi a les màfies que trafiquen amb éssers humans. Perquè la gent que vulgui marxar de casa seva ho farà d'una altra manera. Mentre existeixi demanda, hi haurà oferta, sigui legal o il·legal. Com més es tanquen les fronteres, més s'empeny aquestes persones a caure en les urpes de les màfies de traficants. Per què no fem l'accés legal i segur?

En lloc de tanques proposem vies legals i segures. Les que ja recull la legislació europea: dotar de voluntat política el programa de reassentament i reubicació de les persones que sol·liciten asil; atorgar visats humanitaris; establir corredors humanitaris.

En lloc de centres d'internament proposem sol·licitar visats en ambaixades i consolats als països d’origen i trànsit. L’externalització de fronteres, enviar-les cada cop més lluny, ens allunya a nosaltres d’una Europa acollidora, que vegi que l’oportunitat per a unes persones és també el progrés de les altres.

Què farà el govern espanyol en aquesta trobada europea? És en una cruïlla decisiva: pot seguir la via de posar-se de la banda de l'obligatorietat del salvament i el respecte al dret i els convenis internacionals, i fer-ne bandera davant els socis europeus, o acceptar sense embuts el discurs de la por i l’amenaça.

Estem davant una crisi absoluta –aquesta sí– del dret d'asil, un menyspreu dels drets humans essencials i per tant de la desnaturalització d'un dels puntals que ens fa construir com l’Europa solidària que volíem ser. O és que només la volíem de debò els ingenus?

ser avia

Poc després de la moció de censura que va fer fora de l’alcaldia de Badalona la Dolors Sabater, la seva filla va penjar un 'post' al seu Facebook que començava així: "Alguns em diuen: «Si ho mirem pel costat positiu, ara pots estar contenta perquè podrà fer d’àvia». Com si d’àvia se’n fes, no se'n fos. Com si ser model de persona compromesa i coherent, lluitadora, ètica, transformadora i empàtica, treballadora, tendra i forta, no fos una fantàstica manera de ser àvia".

Quines paraules tan emocionants i quina reflexió tan encertada! I tan feminista. De vegades no cal fer grans proclames ni buscar arguments rebuscats. Reivindicar la igualtat i el paper de la dona és exactament això, entendre que ser una àvia fantàstica consisteix a ser model de determinats valors, donar exemple de compromís, deixar clar que una dona pot ser àvia o mare encara que no tingui temps, o ganes, de passar estones al parc amb els nens. O que no cuini els diumenges per a tota la família. O que no vagi a buscar els nens a l’escola. O que no faci algunes de les coses que se suposa que han de fer les àvies.

Quan jo era petita em sentia estranya perquè la meva mare –parlo dels anys seixanta– era de les poques que treballaven fora de casa. Tot i que la meva mare s’esforçava per arribar a tot arreu, quan anava a jugar a casa d’una amiga i veia la seva mare, sol·lícita, portar-nos la coca que acabava de cuinar per berenar, m’adonava que la meva mare no era com les altres. No recordo haver envejat les altres nenes ni haver-me sentit malament, però em sentia estranya.

No van haver de passar gaires anys per veure que es tractava més d’un privilegi que d’una excepcionalitat. La meva mare era una dona d’una potència intel·lectual extraordinària i amb una gran capacitat de treball i, com que havia estat educada per a això, també era una bona mestressa de casa i una mare afectuosa. Aquest va ser el meu model i sempre més ho he agraït.

Per a la meva mare, tenir nets va ser un regal que va il·luminar els últims anys de la seva vida, però mai no va fer que passessin davant de tot. Va ser una àvia activa i inquieta, pendent dels nets però amb una vida pròpia i plena. Hi ha moltes maneres de ser àvia i la majoria bones. I aquesta, com diu la filla de la Dolors Sabater, és una fantàstica manera de ser àvia. Els nets de la Dolors estaran orgullosos d’aquesta àvia que va treballar per deixar-los un món millor.

el mundial, premsa

0  

CHRISTOPHE DELOIRE

El president Vladímir Putin va treballar de valent per portar a Rússia la Copa del Món del 2018, però ara que l'espectacle està en marxa, la seva influència ha disminuït. No pot controlar els àrbitres ni el rendiment de la selecció russa, la 'sbornaia', que ocupa el lloc 70 a la classificació mundial, la posició més baixa de tots els equips del torneig. Però té molt més control sobre la cobertura de l’esdeveniment, almenys pel que fa als mitjans de comunicació russos.

A l’índex de la llibertat de premsa mundial, elaborat cada any per Reporters Sense Fronteres (RSF), Rússia ocupa la posició 148 entre 180 països. En lloc d’acceptar la competició derivada del pluralisme, el Kremlin està decidit a manipular les regles de la política i arreglar els 'partits' dels mitjans de comunicació a favor seu.

Des de criminalitzar la difamació fins a prohibir notícies que ofenen els “sentiments religiosos dels creients”, les lleis que Putin imposa a la premsa són cada cop més restrictives. Estan redactades amb prou vaguetat perquè es puguin aplicar de manera selectiva i arbitrària, i els defensors de la llibertat de premsa que intenten qüestionar l''statu quo' són objecte d’una vigilància creixent.

Igual que en un sistema de fitxatges de jugadors fraudulent, els principals mitjans de comunicació russos estan sota el domini del Kremlin. El govern dirigeix les cadenes de televisió –la principal font de notícies dels russos– des del començament de la dècada del 2000, quan es va apoderar de les cadenes ORT i NTV dels magnats Borís Berezovski i Vladímir Gussinski, respectivament. Després de la revolució del 2014 a Ucraïna, aquestes i altres emissores nacionals han augmentat la producció de propaganda favorable al Kremlin.

Des de la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, Rússia no havia tingut mai menys llibertat de premsa i tants periodistes, treballadors dels mitjans de comunicació i bloguers empresonats

Per exemple, el 2015 un documental emès per l’emissora estatal Rossia 1 va acusar l'activista de drets humans Nadejda Kutepova d’“espionatge industrial”, una mentida que finalment la va obligar a marxar l'exili. L'any següent, el mateix canal va utilitzar documents falsificats per acusar el líder crític del Kremlin Aleksei Navalni de ser agent del servei d’espionatge britànic MI6. El control per part de Putin dels mitjans estatals s’intensifica des del desembre del 2013, quan els canals es van reagrupar en el consorci Rossia Segodnia per millorar la presentació de la “història” de Rússia.

La televisió no és l'únic mitjà controlat pel Kremlin; internet també està sent emmordassat. Es bloquegen llocs web, es controlen els bloguers, se censuren els cercadors i els agregadors de notícies i es prohibeixen les VPN. L'abril d'aquest any, Rússia va desactivar l'accés a la xarxa de missatgeria xifrada Telegram, de manera que es va afegir a països com la Xina i l’Iran. El més preocupant de tot és que cada vegada hi ha més usuaris d'internet empresonats pels seus comentaris a les xarxes socials, o simplement per haver-se mostrat a favor d'un contingut amb un “m’agrada”.

A 'L’estrany', el premi Nobel Albert Camus va escriure que les poques coses que havia après sobre la vida havien passat “al camp de futbol” i que, com l'adversitat, un xut “no arriba mai des d’allà on t’esperes”. Es podria dir una cosa semblant sobre el terreny de joc dels mitjans de comunicació de Rússia. Des del 1999, quan Putin es va convertir en primer ministre, ja han mort 34 periodistes que informaven des de dins del país, incloent-hi el periodista d’investigació Nikolai Andruixenko, que va ser assassinat l'any passat a Sant Petersburg. En la immensa majoria d'aquests casos, les investigacions s'han estancat i no se n'ha identificat els autors.

Amb Rússia situada en el punt de mira global, la comunitat internacional pot pressionar en pro de l'alliberament dels periodistes i els defensors dels drets humans empresonats

En aquestes condicions de risc, molts propietaris dels mitjans de comunicació han optat per abandonar el partit i han venut les seves empreses als oligarques favorables al Kremlin, a qui, en molts casos prèviament Putin havia demanat oportunament que compressin clubs de futbol. Algunes organitzacions periodístiques segueixen oferint un producte d'alta qualitat, però no tenen ni de bon tros tants lectors i espectadors com els principals mitjans controlats per l'estat.

L'únic canal nacional independent, Dojd, va deixar d’estar disponible tant via satèl·lit com per cable el 2014. Galina Timtxenko, la directora de la web de notícies més llegida de Rússia, Lenta.ru, va ser acomiadada el mateix any, juntament amb la major part del seu personal. L'equip editorial del grup de mitjans de comunicació RBC va tenir un destí semblant el 2016. Altres mitjans regionals destacats, com l'emissora de televisió siberiana TV-2 o el principal setmanari independent de Kaliningrad, 'Novie Kolessa', tampoc han pogut evitar el tancament. Cadascun d'aquests mitjans es distingia per la seva cobertura de notícies delicades, des del conflicte a Ucraïna fins a la corrupció d'alt nivell.

Des de la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, Rússia no havia tingut mai menys llibertat de premsa i tants periodistes, treballadors dels mitjans de comunicació i bloguers empresonats. A Crimea i Txetxènia fins i tot la protecció més bàsica de la premsa és inexistent. Amb la benedicció del Kremlin aquestes regions s'han convertit en forats negres de les notícies i la informació, i les autoritats hi actuen amb tota llibertat, sense por de les conseqüències.

En els seus partits de la Copa del Món, Rússia ha competit contra altres països de baix nivell com Egipte (45è en futbol i 161è a l'índex de la llibertat de premsa de RSF) i l’Aràbia Saudita (67è al rànquing de la FIFA i 169è al de RSF). Sobre el paper, només l'Uruguai (14è en futbol i 20è pel que fa a la llibertat de premsa) era un rival de pes. I malgrat això, tot i que Rússia ha aconseguit passar a la ronda d'eliminatòries del torneig, l'entusiasme pels partits i les poques probabilitats d’èxit que té Rússia suposen una distracció fugaç.

Pot ser que aquest no sigui el Mundial de la llibertat de premsa, però amb Rússia situada en el punt de mira global, la comunitat internacional pot pressionar en pro de l'alliberament dels periodistes i els defensors dels drets humans empresonats; de la derogació d’unes lleis draconianes; de la relaxació del control governamental sobre els mitjans de comunicació, i del final de la impunitat. És poc probable que a curt termini pugui sorgir una oportunitat semblant. El món no hauria de deixar-la passar.

Tafurs

ETIQUETES. Jaume Collboni (PSC) va participar en un acte de Societat Civil Catalana, aquest niu de patriotes on, quan el servei d’ordre no està al cas, s’alcen braços cara al sol. I en parlar d’octubre va recordar amb gran melangia el dia en què, mentre “grans editorials” anunciaven la seva “fuga” de Barcelona, la Diagonal es veia envaïda pels tractors. El raonament és tan simplificador que fa riure. Sobretot perquè la gran editorial que va marxar és la de la família Lara, el patriarca de la qual també va entrar per la Diagonal, però damunt d’un tanc franquista. És la mateixa família que ha pagat totes les mentides escampades des de La Razón i diversos programes del grup Atresmedia. Però deixant això a part, de la dicotomia que intenta establir Collboni (editorials versus tractors) se’n desprèn que la ruralia és el contrari de la cultura. I, també, que Barcelona vota diferent que la Catalunyaprofunda. Que a Tàrrega o Girona es llegeix menys que a Sants o a Cornellà. Etcètera. El raonament és d’un esnobisme que faria envermellir tota la Gauche Divine. Denota un total desconeixement del mapa socioeconòmic de Catalunya. I és perillós, perquè substituir la política per les etiquetes és obrir la porta a la demagògia més tòxica. ¿Pretén Collboni que el debat català sigui una batussa entre pagerols i quillos, entre trabucaires i pijos, entre catalufosi xarnegos? De posar etiquetes tots en sabem, però la majoria estem d’acord que així no es fa país. Si jo fos Collboni ho deixaria estar: aquest discurs de divisió el fa molt millor Arrimadas.

‘FAROL’. David Miró es pregunta a l’article “¿Van jugar a pòquer els líders independentistes?” si el Procés va ser un farol. Si els líders independentistes van mentir. Penso que, efectivament, va ser un farol, amb una part de risc molt mal calculat i amb una execució barroera. Però l’objectiu del farol no era l’unilateralisme, sinó el diàleg. El Govern, després de provar totes les vies legals imaginables per complir el seu mandat, va pretendre obligar Espanya a seure i pactar. Quan no es té la força coercitiva, no es pot fer gaire més. O el farol, o la rendició. El Govern va pensar que, si mostrava la fermesa necessària, els comuns i el PSC farien honor al seu suport al dret a decidir, la qual cosa faria vacil·lar el PSOE i Podem; i que altres poders (l’econòmic, el financer, el diplomàtic) mourien alguna peça per obligar Rajoy a comportar-se com un demòcrata. El que va passar és que ningú no va voler jugar-se-la per un Govern que sovint semblava desorientat i poc unit. Ans al contrari, les elits espanyolistes (Foment, Planeta, La Caixa, Sabadell, etc.) van afanyar-se a ajudar Rajoy i a blanquejar la repressió. Les nostres elits no saben pressionar ni tan sols quan s’hi juguen els quartos, com en el famós però inútil acte de l’Iese en favor de l’aeroport del Prat. Encara menys ho havien de fer en un afer on només estava en joc la dignitat democràtica.

Els farols són una tàctica política molt habitual. Suárez, per exemple, va ser un gran tafur. Tenia el poder legítim però conspiraven contra ell els poders fàctics. Se la va jugar amb valentia, i al final el 23-F el va devorar. A ell i a mitja Transició. En el cas català, el que no s’entén és que, un cop estava clar que el farol havia fracassat, Puigdemont i Junqueras no sortissin junts a anunciar eleccions; haurien pogut culpar l’Estat, dir que volien impedir la violència, qualsevol excusa. Van preferir immolar-se. De tota manera, és d’hora per saber si la tàctica dels nostres tafurs era del tot il·lusòria. Acabem de saber que Angela Merkel va trucar a Rajoy la tarda de l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem mes coses

son i serem

Quina mena de gent aspirem a ser? Com voldríem que visquessin els nostres fills? Com volem ser percebuts a Europa i al món? Què pretenem aportar com a poble? Realment quin futur anhelem? Abans de seguir avançant per un camí polític que s’ha anat fent estret, potser que tornem a respondre’ns aquestes preguntes radicals. Són les respostes les que faran el camí més ample.

La batalla diària en què estem ficats, amb un Estat al davant que ha tret les urpes i ara ens voldrà amanyagar amb retòrica buida, ens fa difícil pensar més enllà de la supervivència diària. La duresa del moment, l’ombra allargada de presos i exiliats, d’una banda ens revolta inevitablement -¿com pot ser que ens estigui passant això?- i de l’altra ens empeny a un realisme tan peremptori com incert. Entre els extrems de la revolta i el pragmatisme, costa prendre a cada instant les imprescindibles decisions i gestos raonats -sí, calia ser a Tarragona- com si no passés res, sabent i patint per tot el que està passant.

Per això és necessari aixecar la mirada: per no quedar atrapats en la teranyina d’aquest nebulós present. És com quan les coses van mal dades en una casa, quan tot són baralles i males notícies, quan sembla que el món es conjura contra tu i els teus i no surt res bé. Aleshores t’has d’aturar i anar a l’essència: estem vius, oi? Ens seguim estimant, oi? Realment quina vida volem? I és quan t’has de dir: hi ha molta gent que està pitjor i se’n surten. Potser val més, doncs, que en lloc d’escridassar-nos els uns als altres, en lloc de donar totes les culpes dels nostres mals als de fora -per òbvies i feridores que algunes siguin-, en lloc d’esperar un cop de sort o una solució màgica que en el fons sabem que no arribarà, ens aturem un moment a pensar. A pensar de debò, cadascú per si mateix, i a parlar entre nosaltres per buscar un sortida possible, un horitzó d’esperança, per tornar-nos a il·lusionar.

Aquest diàleg honest, alhora íntim i col·lectiu, és el que necessitem a Catalunya, dins i fora l’independentisme. Escoltant l’Arrimadas sembla impossible, oi? Doncs si ella no vol, l’haurem de practicar tots els altres. No permetem que a força de repetir que aquesta societat està fracturada aconsegueixin fracturar-la. Que no sigui per nosaltres. Que els nostres gestos siguin constructius, dialogants. La millor manera de demostrar que això és un país, que som una nació que volem decidir, és forçant-nos a parlar. Una família que no es parla no és una família, són només unes persones condemnades a viure juntes. Uns amics que només queden per desfogar-se a crits no són amics, són insensats. Catalunya no és una condemna, és una voluntat compartida, ha estat històricament i ha de seguir sent un gran pacte de convivència. Qui vulgui espatllar aquest pacte, ha de quedar ben retratat.

És en els moments difícils que un demostra el seu valor. I això val tant individualment com col·lectivament. És en les desgràcies quan es veu si hi ha família, si hi ha amistat. Quan el Procés anava bé, quan encara no s’havia fet explícita la repressió, quan la il·lusió ens dominava (i potser ens encegava), va ser relativament fàcil. Allò era una festa. Tot semblava possible. És ara, en la sotsobra, en el dolor, ara que ens sentim aclaparats i sense horitzó, quan un a un, tots, hem de demostrar que es pot comptar amb nosaltres, és ara quan cal la valentia de seguir en un dia a dia que no és heroic, és ara quan hem de mirar enllà per recordar-nos per què estem lluitant, quin és el nostre ideal. I el simple fet de fer-nos aquestes preguntes i buscar-hi respostes, la senzilla veritat de tornar a adreçar-nos als qui no pensen com nosaltres, és el que ens tornarà a donar la força per guanyar el futur.

El diàleg i la convivència són la radicalitat més gran, són el que realment ens fa forts.

Mexic senfonsa

“És una situació que no es pot amagar més perquè les cases s’enfonsen des de fa anys. Hi ha habitatges que fins i tot presenten petits esvorancs a l’interior. La terra està buida”. Judith Morales viu al poble de Xochimilco, al sud de Ciutat de Mèxic, on els turistes van a visitar-hi el llac conegut com la Venècia mexicana pels seus canals plens de natura, flors i mariatxis. La Judith viu a pocs quilòmetres del punt de trobada de nadius i estrangers, però no es dedica pas al turisme. És la portaveu d’una associació de veïns que reclama que les autoritats adoptin mesures davant l’enfonsament de Ciutat de Mèxic, una de les urbs amb més població del món.

“Als carrers també hi ha esvorancs perquè el subsol està buit i és porós. En qualsevol moment una persona o un vehicle s’hi poden enfonsar. Les cases també estan molt afectades, i es poden ensorrar de sobte”, detalla la Judith. Aquesta situació no és excepcional. Bona part de Ciutat de Mèxic està així.

Des del començament del segle XX, la construcció indiscriminada d’edificis i l’augment accelerat de la població de la capital mexicana van fer més visible l’enfonsament de la ciutat. De fet, va ser fa gairebé un segle quan l’enginyer Roberto Gayol va alertar d’aquest greu problema. En aquell moment la població de la capital era de només 470.000 habitants. Ara, el 2018, ja arriba gairebé als nou milions de persones.

“La causa de l’enfonsament és l’extracció d’aigua subterrània del subsol”, explica Daniel Reséndiz, expert en enginyeria geotècnica i enginyeria de fonamentacions. L’estratègia del govern local de Ciutat de Mèxic per donar resposta a la demanda provocada pel creixement de la capital, continua explicant Reséndiz, va ser buidar tots els mantells aqüífers i explotar els pous. Aquesta sobreexplotació de l’aigua subterrània va deixar buit el subsol de la capital: “És molt tou i porós. Es tracta d’un terreny argilós que el fa inestable, com si fos un castell de cartes”, relata.

El terratrèmol ho va empitjorar

Arran d’aquesta situació, el terratrèmol que va sacsejar la capital el setembre passat encara va agreujar més el problema. Fins aleshores Ciutat de Mèxic s’enfonsava una mitjana de 2,5 centímetres cada mes, però entre juliol i setembre de l’any passat el terreny va cedir fins a 25 centímetres, segons un informe del Centre d’Investigació en Ciències d’Informació Geoespacial (Centro Geo).

El terratrèmol, d’una magnitud de 7,1, va comportar l’ensorrament de 60 edificis de la ciutat, segons dades de la Comissió de Reconstrucció, però també centenars de danys estructurals. La Socorro i l’Antonio viuen al mateix barri que la Judith, a Xochimilco. A casa seva, un pal de fusta aguanta ara mateix una part del sostre que es va ensorrar al setembre. La cuina i el menjador estan plens d’esquerdes, i el terra també està obert en canal.

“La casa aguanta però vivim amb l’ai al cor per si el terra torna a tremolar”, admet l’Antonio, que també lamenta que el barri es va construir sobre un terreny fangós. “Quina seguretat podem esperar per a les nostres edificacions?”, es pregunta.

Als problemes dels habitatges i dels carrers s’hi afegeix el trànsit que provoca el lamentable estat de les carreteres. Els nombrosos esvorancs i les fuites d’aigua fan molt difícil la circulació de vehicles, tant del transport públic com de càrrega. La Socorro assegura que el terra tremola directament quan circulen camions de gran tonatge pel carrer que és al costat de casa seva.

Una de les solucions que proposen experts com Daniel Reséndiz és recollir aigua de la pluja per evitar treure’n més del subsol. Si la causa de l’enfonsament és precisament la sobreexplotació insostenible de l’aigua, cal restablir l’equilibri hidrològic i tornar a una situació sostenible, opina.

Iztapalapa és, juntament amb Xochimilco, una de les zones de la ciutat més afectades per l’enfonsament, sobretot després del terratrèmol. Els veïns s’estan mobilitzant per reclamar la rehabilitació de les cases, però també es queixen de la falta d’aigua i de la seva mala qualitat. Daniel Salazar, president de l’associació civil Gestió per al Desenvolupament Sostenible, assegura que una bona part dels veïns del barri no tenen aigua. No són els únics. El problema també existeix en altres zones de la capital. Mentrestant, la Socorro i l’Antonio resen cada dia perquè casa seva continuï dreta i que el pas d’un camió de gran tonatge o l’enfonsament del terreny no acabin ensorrant-la.

Jocs mediterranis

La inversió més important en equipaments dels Jocs Mediterranis de Tarragona, el Palau d’Esports Catalunya, ja està a punt. L’espai es va inaugurar aquest dimecres al vespre amb la presència del president de la Generalitat, Quim Torra, i el seu predecessor, Carles Puigdemont -que hi va intervenir mitjançant una gravació de vídeo-. Tots dos van criticar la manca de compromís de l’Estat en aquest esdeveniment, que es va haver d’ajornar del 2017 al 2018 principalment pels retards del govern espanyol en la seva aportació econòmica. Torra va posar l’accent en el fet que el finançament de l’Estat "no ha estat a l’altura de les circumstàncies”, mentre que Puigdemont va recordar que “aquests Jocs han hagut de superar molts obstacles i algunes deslleialtats” perquè “a alguns llocs no hi havia interès que tiressin endavant”.

L’actual president va reiterar que espera que Felip VI aprofiti la inauguració de demà dels Jocs Mediterranis per “demanar disculpes als catalans pel que va dir en el seu missatge del 3 d’octubre” i demostri “el respecte que se li ha d’exigir a un cap d’estat”. Torra veu en els Jocs “una oportunitat”: “Perquè tothom que vingui entengui per què portem els llaços grocs [i s’assabenti que] tenim mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili, una situació que no és acceptable en un esdeveniment que predica valors com la pau i el diàleg entre països i cultures”.

Per la seva banda, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va recordar: “La Generalitat sempre ens ha donat suport”. Va tenir un record especial per a Puigdemont, que va recordar que els va fer costat quan es van haver d’ajornar els Jocs l’any passat. Ballesteros va afegir que li sabia “greu” la situació per la qual està passant.

L’alcalde va vaticinar que seran “els millors Jocs de la història”, tot i que “el pressupost serà el 50% del que va tenir Almeria el 2005”. A la inauguració del Palau d’Esports no hi havia cap dels regidors del PP, que governa amb coalició amb el PSC. L’equipament ha costat 17,8 milions d’euros, finançats íntegrament per la Generalitat. Té capacitat per a 5.000 espectadors i acollirà la competició d’handbol.