karoshi

Treballar fins a morir no és un eufemisme al Japó, és una realitat i es coneix com a karoshi, una paraula que defineix la mort per excés de feina. Ara, una reforma laboral pretén acabar amb una cultura que prima llargues jornades de treball pràcticament sense descansos i sota molta pressió. El resultat és un reguitzell de morts per infart, vessament cerebral o suïcidi.

Miwa Sado era una reportera de la cadena pública NHK. Va morir d’un infart als 31 anys per excés de feina. Havia fet 159 hores extres i havia descansat només dos dies el mes abans de la seva mort. Sado, periodista política, havia cobert al juny i al juliol del 2013 les eleccions a l’Assemblea Metropolitana de Tòquio i després els comicis al Senat. Va morir tres dies després de les eleccions amb el telèfon mòbil a la mà. El 2014 l’autoritat laboral de Tòquio va dictaminar que la de Sado era una mort per karoshi, produïda per les llargues jornades laborals. Malgrat això, la NHK no va reconèixer públicament la causa de la defunció fins a l’octubre del 2017 i ho va fer sota les pressions de la família.

El cas es va conèixer el mateix mes que la sentència contra l’empresa Dentsu, condemnada a pagar una multa de 4.400 dòlars per haver obligat els seus empleats a treballar més hores de les permeses per la llei. El jutge considerava provat que l’excés d’hores extres, moltes de les quals sense remuneració, s’havia convertit en una norma per a la companyia.

Dentsu, una de les principals empreses nipones de publicitat, ha hagut de reconèixer diversos casos de mort per karoshi. Va tenir una repercussió social especial el suïcidi de la treballadora de 24 anys Matsuri Takahashi. La sentència va constatar que el suïcidi va ser conseqüència de l’excés de feina, ja que la jove havia treballat 105 hores extres el seu últim mes de vida.

La repercussió mediàtica d’aquests casos va reobrir el debat públic sobre les dures condicions laborals que suporten els treballadors al Japó i que havien sigut denunciades durant anys. Des del 1987 es reconeix oficialment el problema del karoshi i l’administració n’elabora estadístiques.

Com a molt, 100 hores extres

Aquesta reforma laboral, la primera en set dècades al país nipó, és la resposta del govern conservador de Shinzo Abe, que ha fet de la seva promulgació una de les prioritats de la legislatura. La nova llei, aprovada a finals de juny, estableix un límit legal de 100 hores extres al mes i un total de 720 a l’any per a una jornada de 40 hores setmanals. Un canvi important és que estableix penalitzacions per als que se saltin la norma. Fins ara només hi havia una recomanació: no superar les 80 hores extres al mes.

Però els canvis no entraran en vigor fins a l’abril del 2019 a les grans corporacions. Els treballadors de les petites i mitjanes empreses hauran d’esperar un any més per sentir-se més protegits enfront de les polítiques de les empreses. La reforma no afecta per igual tots els assalariats. Els alts càrrecs o professionals amb una qualificació més alta seguiran amb jornades laborals sense límit.

El Partit Demòcrata, a l’oposició, ha criticat que es permeti aquesta excepció. Denuncia que el que es coneix oficialment com a “sistema professional d’alt nivell”, dissenyat perquè els treballadors cobrin en funció de la productivitat i no de les hores treballades, en realitat és una concessió als empresaris, que així podran estalviar-se el pagament d’hores extres. En canvi, el primer ministre Shinzo Abe ha defensat en declaracions a la premsa que “la nova legislació busca que els treballadors puguin compaginar la seva vida laboral amb la cura dels nens o els ancians”.

Amb la reforma, Abe pretén transformar la cultura laboral nipona després de constatar que s’han disparat les demandes per karoshi. Oficialment, des del 2015 se n’han registrat més de 2.000 casos anuals, una xifra que l’associació de víctimes del karoshi eleva a 10.000. Com a pas previ a la reforma, el govern va impulsar l’elaboració d’un llibre blanc que va dibuixar una situació laboral penosa. L’estudi concloïa que una cinquena part dels assalariats s’enfronten a risc de mort per excés de feina.

L’informe recull que el 22,7% de les companyies fan treballar més de 80 hores extres al mes els seus treballadors, amb la qual cosa se supera el límit que es considera nociu per a la salut. El 21,3% dels empleats japonesos tenen una jornada laboral superior a les 49 hores setmanals i la majoria només consumeixen 8,8 dies de vacances, menys de la meitat de les jornades a què tenen dret. En resum, una realitat laboral no apta per a la salut.

el rescat

Els equips de rescat han completat aquest migdia, hora catalana, l'evacuació per fases dels dotze nens i el seu entrenador atrapats a uns quatre quilòmetres de profunditat a la cova Tham Luang, al nord de Tailàndia, des del 23 de juny.

L'últim en sortir ha sigut l'entrenador, del grup de cinc persones que han estat evacuats avui. El dissabte que van quedar atrapats el grup va decidir visitar l'interior de la cova després de completar un entrenament de futbol.

Una tempesta sobtada va provocar el creixement de les aigües i va inundar part dels túnels del camí d'entrada, aïllant el grup en una cavitat. Una de les mares va donar l'alarma al veure que el seu fill no tornava.

Les autoritats van desplegar un miler de militars per a les tasques de rastreig dels desapareguts, als quals es van sumar centenars de voluntaris internacionals. Els laberíntics passadissos parcialment inundats i forts desnivells van dificultar el rastreig dels atrapats.

Nou dies després de començar la recerca, dos bussos britànics van localitzar els menors i l'adult que els acompanyava en una illeta de terreny elevat a uns quatre quilòmetres a l'interior de la cova. Les tasques de cerca es van transformar llavors en una missió de recuperació plena de reptes.

Els nens i el tècnic van ser assistits des del primer dia per membres dels equips de salvament, els quals els van alimentar, els van curar les ferides i van millorar el seu estat d'ànim.

Els nens, molts dels quals no sabien nadar, van rebre un curs accelerat sobre el maneig dels equips de busseig. La dificultat de l'operació va quedar patent amb la mort el passat dijous d'un voluntari antic membre dels grups d'elit de la marina local, que es va quedar sense aire durant una missió subaquàtica.

• 

El diumenge, sis dies després de trobar els menors, les autoritats van iniciar l'operació de rescat que ha finalitzat avui amb èxit.

Els quatre primers rescatats van sortir a l'exterior aquell mateix diumenge i van ser traslladats a l'hospital provincial per avaluar el seu estat de salut. La segona missió, ahir, va rescatar quatre menors més, que també van ser ingressats al centre hospitalari que atenia els seus companys. Alguns dels nens tenien hipotèrmia i n'hi havia que patien una baixa freqüència cardíaca en el moment del rescat, però després s'han anat recuperant.

Els nens encara no han pogut tenir contacte físic amb els seus familiars per motius de seguretat: després de passar més de dos setmanes atrapats a la cova, es troben amb les defenses baixes, encara que fora de perill, i poden contagiar-se d'alguna malaltia.

El portaveu oficial de l'equip de rescat, Narongsak Ossottanakorn, ha dit que espera que aquest incident serveixi d'exemple als nens per conscienciar-se sobre la importància de la seguretat.

la solitud

Carme Ballester (Barcelona, 1898 - París, 1972) es pensava que centenars de persones vingudes de Catalunya i de França anirien a acomiadar-la i, perquè tinguessin prou temps, va donar instruccions perquè el seu enterrament se celebrés deu dies després de morir. Però la veritat és que molt pocs van anar al cementiri parisenc de Saint-Mandé aquell fred 15 de març per dir adeu a la vídua de Lluís Companys. Ballester va voler que l’enterressin al costat del Lluïset, el fill del president afusellat, i compartir la mateixa llosa. El 1998, 26 anys després del traspàs, les despulles del fill i de la dona de Companys van ser traslladades a Montjuïc.

Ballester es va quedar sola i durant anys va malviure, malalta i sense recursos, a París. L’historiador Oriol Dueñas reconstrueix la vida d’una dona de qui tothom es va anar apartant a Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Editorial Gregal, 2018). “Tot el seu entorn va anar desapareixent i es va quedar sola, amb els records i el passat”, diu Dueñas. No ha sigut gens fàcil seguir el rastre de Ballester. “Hi ha molt poca informació al fons de Lluís Companys, sobretot de l’àmbit familiar, cosa que sorprèn tenint en compte la seva importància històrica -explica Dueñas-. Carme Ballester va ser molt activa a l’hora d’escriure: la seva correspondència, per tant, o s’ha perdut o s’ha destruït o està amagada en algun lloc”.

Més de cent cartes inèdites

La biografia de Dueñas es nodreix sobretot de les memòries de Moisès Broggi i dels documents que va trobar a l’Associació Memòria i Història de Manresa i a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, on Ballester narra la detenció de Companys; també de l’Arxiu Nacional de Catalunya i, sobretot, de la correspondència entre Ballester i Josep Tarradellas, que és a l’Arxiu Montserrat Tarradellas. “Són més d’un centenar de cartes i vaig ser el primer de llegir-les”, diu Dueñas. A través d’aquestes cartes l’historiador narra com van ser els últims 30 anys de Ballester. “Va viure en unes condicions molt dures, la Generalitat a l’exili i JosepTarradellas la van ajudar però ells tampoc tenien recursos, sobretot als anys 60, i Ballester va sobreviure fent feines per a una modista -la utilitzava per atreure clientela presentant-la com la vídua de Companys- i netejant cases”, explica Dueñas.

Sempre va cuidar el fill de Companys, malalt d’esquizofrènia. “Es va mobilitzar i va fer tot el que va poder per aconseguir recursos perquè el Lluïset rebés les atencions necessàries al sanatori. Se l’estimava i havia promès a Companys que no el deixaria sol -diu Dueñas-. No hi ha constància que la família de Companys [el president català tenia una altra filla que havia emigrat a Mèxic] visités mai el Lluïset” . El novembre del 1957 Ballester va escriure després de la mort del seu gosset: “Per a mi era com una persona, un bon i fidel amic. Ja veus que tot desapareix del meu costat, sembla que jo no tinga dret a res en aquest món, soc ben bé una pobra dona”.

Ballester es va quedar òrfena de petita i de ben jove va haver de treballar en una botiga de la família Broggi. Amb el seu primer marit, Josep Duran, de qui es va acabar divorciant, va entrar a formar part d’Estat Català i el seu activisme va ser especialment intens durant la dictadura de Primo de Rivera. Ballester era una militant entusiasta. “Era una noia alegre, divertida, decidida, molt extravertida i amb incontinència verbal. No pensava abans de parlar. Cridava l’atenció”, diu Dueñas. S’ha parlat molt de la seva vida personal perquè es va divorciar [segons el nebot de Ballester, ella volia tenir fills i ell no], va tenir relacions amb Miquel Badia, líder de les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català, assassinat l’abril del 1936, i es va tornar a casar amb Companys. “En aquella època aquest comportament indignava força gent -reflexiona l’autor-. Altres personatges històrics han tingut moltes relacions extramatrimonials, però no se n’ha parlant tant ni amb la mateixa agressivitat”.

Companys i Ballester van consolidar la relació a l’entorn dels Fets d’Octubre. Tots dos van tramitar els divorcis respectius abans de l’esclat de la Guerra Civil i es van casar el 5 d’octubre del 1936 al Palau de la Generalitat. “Ballester no va ser una dona a l’ombra, participava en els actes públics -diu Dueñas-. La seva màxima felicitat va coincidir amb els anys més tràgics de la Guerra Civil, perquè es va casar amb Companys i perquè es va convertir en la primera dama”.

Lluís Companys, un idealista d’esquerres

Amb la detenció del president català, el 13 d’agost del 1940 a La Baule-les-Pins, el món de Ballester es va enfonsar. “Es va quedar sola, va fer una davallada física i psicològica important, es va aferrar al passat. No acceptava les negociacions de Tarradellas per pactar amb els franquistes: creia que allò era oblidar i trair el marit”, explica l’historiador. Ballester, que va participar en la Resistència francesa, va rebre una indemnització i una pensió del govern alemany el 1970. En va poder gaudir molt poc. La seva herència va ser motiu de polèmica i de disputa entre el seu nebot, Francesc Ballester, i la família de Companys. Segons Oriol Dueñas, sembla que el nebot es va quedar amb l’herència i els objectes personals del president català, que també volia la filla. “M’hauria agradat trobar unes memòries, un dietari o un arxiu personal que m’hagués permès saber-ne coses, el que pensava, com era el seu entorn. L’amor pel seu marit va ser autèntic fins a l’últim dia”, assegura l’autor de la biografia.

plusvalua

Només el 2016 la hisenda espanyola va recaptar més de 2.500 milions d'euros per l'impost de plusvàlua municipal. Aquesta recaptació va ser una xifra rècord i es va produir tres mesos abans que el Tribunal Constitucional decretés que aquest impost no es podia aplicar si, com va provocar la crisi, es venia un terreny o habitatge a un preu més baix del que s'havia comprat, és a dir, quan no hi havia plusvàlua. Però la sentència del TC va obrir la porta a dues interpretacions de la normativa que van donar lloc a una polèmica judicial. Alguns tribunals, com és el cas de Barcelona, han optat per anul·lar del tot el cobrament de l'impost fins que no hagi entrat en vigor la nova llei d'hisendes locals que corregeix el problema. D'altres han optat per considerar que només s'ha d'anul·lar quan no hi ha guanys. El Tribunal Suprem va resoldre finalment l'embolic ahir: només és nul·la l'aplicació de l'impost quan el contribuent ha acreditat que no hi va haver beneficis en la venda. En la resta de casos és perfectament legal.

A principis de maig el magistrat del Suprem Emilio Frías Ponce ja va avançar que aquest mes hi hauria la sentència que aclariria una polèmica que ha inundat el tribunal de recursos de cassació sobre aquest tribut, entre 20 i 30 per setmana. Finalment, el magistrat Ángel Aguallo Avilés ha interpretat per primera vegada la sentència del Tribunal Constitucional rebutjant un recurs que el BBVA havia presentat davant el Tribunal Superior de Justícia de l'Aragó. I desestima el recurs perquè creu que el BBVA no va aconseguir acreditar prou que no hi va haver plusvàlua en una transmissió d'uns terrenys.

A partir d'aquest cas, el Suprem posa fi a la polèmica perquè matisa l'anul·lació que va fer el Constitucional. El dubte era veure fins a quin punt s'havia d'interpretar la resolució del TC de manera "maximalista" o no. És a dir, anul·lant completament l'impost fins que hi hagi una nova llei o només anul·lar-lo si hi va haver pèrdues. Segons el magistrat Aguallo Avilés, l'anul·lació del TC dels articles 107.1 i 107.2 de la normativa és "parcial" perquè "són constitucionals i resulten plenament aplicables en tots aquells supòsits en què l'obligat tributari no aconsegueix acreditar que la transmissió de la propietat dels terrenys no ha posat de manifest un increment de valor".

L'obligació del contribuent

Per tant, cobrar l'impost de la plusvàlua només és il·legal quan el contribuent acredita que no va guanyar diners en la transacció. Per això el magistrat sí que considera absolutament inconstitucional l'article 110.4, perquè impedia que pogués demostrar-ho. Aquest tribunal interpreta que el TC reconeix el dret constitucional del contribuent a demostrar que no hi va haver plusvàlua i es respecta així l'article 31.1 de la Constitució, que fixa que el ciutadà ha de contribuir "d'acord amb la seva capacitat econòmica".

Queda, doncs, en mans del contribuent demostrar que no hi ha plusvàlua. Com? El Suprem explica que es pot aportar qualsevol document que acrediti el canvi de valor del bé, com per exemple les escriptures. Després ha de ser la mateixa administració la que comprovi que els documents són vàlids.

LES CLAUS

1. Per què es va cobrar l'impost a la plusvàlua quan hi havia pèrdues?

Perquè es calcula partint del valor cadastral de l'immoble ponderat en funció dels anys que s'ha tingut en propietat. Per això, com que no es té en compte el valor de compra i de venda sinó el valor cadastral, el pis no perd valor i, per tant, el càlcul del tribut acaba sortint sempre a pagar.

2. Per què hi ha hagut sentències contradictòries?

Perquè la sentència del Tribunal Constitucional anul·lava el tribut quan no hi ha guanys però deixava la porta oberta a interpretacions maximalistes que han considerat nul·la la seva aplicació total en diversos tribunals, fins i tot quan sí que hi havia guanys.

3. Per què és clau aquesta sentència?

Les interpretacions diferents en tribunals superiors de diferents comunitats havien inundat el Suprem de recursos. Aquest tribunal havia deixat en pausa la resolució d'una vuitantena de recursos a l'espera d'establir una sentència com aquesta, que permeti resoldre la resta amb una doctrina unitària.

4. Què estableix aquesta sentència?

Que només si s'acredita que hi va haver pèrdues a través de les escriptures que demostrin la variació del preu es pot anul·lar l'aplicació del tribut. Si no s'acredita correctament, o si hi va haver guanys, l'impost a la plusvàlua és completament constitucional i aplicable als ulls del Tribunal Suprem.

5. Quina importància té aquest impost?

Només l'Ajuntament de Barcelona va recaptar fins a 431 milions entre el 2013 i el 2016 a través d'aquesta figura tributària, segons les dades recollides pel despatx BMO Advocats. El govern espanyol va modificar la normativa per corregir el problema però encara no s'ha publicat la nova llei d'hisendes locals.

dimisio britanica

Dos anys per acordar un pla de retirada de la Unió Europea (UE) i dos dies perquè el mateix govern britànic de Theresa May que el va aprovar divendres passat es desfaci com un terròs de sucre. Entre diumenge a mitjanit i ahir a primera hora de la tarda dos dels ministres més rellevants de la premier, David Davis i Boris Johnson, responsable del departament que negocia el divorci amb la UE i cap del Foreign Office, respectivament, van presentar la dimissió.

Les raons? En el cas de Davis, que creu que la proposta de May no funcionarà i deixarà el Regne Unit en una posició molt afeblida. "L'actual tendència política i tàctica", va escriure l'exministre en la carta de dimissió, fa cada cop "menys i menys probable" que el Regne Unit surti de la unió duanera i del mercat únic, una promesa electoral dels conservadors durant els comicis de l'any passat. D'altra banda, una promesa que, un cop més, May va reiterar ahir davant del Parlament, en una compareixença per informar sobre el pla del Brexit acordat pelcabinet però, a la pràctica, dominada per la crisi desfermada. Davis també és del parer que l'estratègia adoptada per May, "en el millor dels casos, ens deixarà una posició negociadora feble, i possiblement sense opcions".

La "cançó" del govern

En el cas de Boris Johnson, fins ahir ministre d'Afers Estrangers i la cara més popular i populista de la campanya del Brexit, les seves motivacions per al cop de porta estan tant o més relacionades amb les seves ambicions personals de poder i d'arribar finalment al 10 de Downing Street que amb la creença que el full de ruta del Brexit exposat per May sigui o no practicable i/o convenient per al país. Res d'això, però, no ho evidenciava en la carta de renúncia a May, en què mostrava l'habitual llenguatge "colorista" que acostuma a utilitzar. Johnson hi advertia que el Regne Unit s'està encaminant "cap al mateix estatus d'una colònia". "El somni del Brexit -afegia- està morint, ofegat pels innecessaris dubtes de nosaltres mateixos [els de May]. Anem cap a un semi-Brexit".

Johnson va trigar catorze hores a anunciar la seva dimissió després de fer-ho Davis. Potser la raó l'apuntava en la seva carta: "Ara el govern té una cançó per cantar [el pla de May]. El problema és que he estat practicant la lletra durant el cap de setmana i em quedava entravessada a la gola". Ara Johnson ha de calibrar les possibilitats de desfermar la pugna pel lideratge dels conservadors. En aquest sentit, però, a mitja tarda la BBC informava que la primera opció dels brexiters que encara són al govern és intentar que Theresa May entri en raó i faci marxa enrere en les pretensions de bastir una àrea de lliure comerç per a béns, no per a serveis, fet que evitaria els controls duaners i que mantindria oberta la frontera d'Irlanda.

Amb tot, per fer possible la zona de lliure comerç -sempre que la Unió accepti les condicions britàniques, que s'han de concretar en un llibre blanc que es publicarà dijous- el Regne Unit hauria de mantenir una equivalència reguladora amb les normatives que emanen de Brussel·les i, per tant, sotmetre's en els casos de disputa a l'autoritat del Tribunal Europeu de Justícia. Aquesta condició, i la necessitat de recaptar taxes per a la Unió, són inacceptables per a molts dels parlamentaris tories.

La xifra màgica de 48 diputats

A hores d'ara l'opció per als radicals brexiters és intentar descavalcar May de Downing Street. Per desfermar una moció de confiança, els rebels contra May han d'arribar a la xifra màgica de quaranta-vuit. Si se'n surten, Theresa May farà front a una batalla pel seu cap polític. Ahir, quan aquesta possibilitat era encara hipotètica però ja no era improbable que s'acabi materialitzant els propers dies, la portaveu de la premier assegurava que May lluitaria per mantenir-se en el càrrec i per tirar endavant el seu pla per a una sortida de la UE com més consensuada millor amb els vint-i-set. Amb tot, May també va assegurar ahir, durant la compareixença als Comuns, que el Regne Unit s'ha de preparar per a un possible "no acord".

La proposta de Downing Street va ser presentada divendres com un triomf de les posicions de Theresa May i com un cop d'autoritat definitiu de la premier contra possibles revoltes. Més que això, però, ha actuat com l'espoleta que ha fet esclatar la bomba de la divisió dins del Partit Conservador. Un cop més, la història tory es repeteix -Margaret Thatcher i John Major ja en van patir les conseqüències- i es tornen a viure les tradicionals i sagnants lluites internes a causa de la relació amb la Unió Europea. El propòsit de David Cameron quan va convocar el referèndum del Brexit del juny de 2016, d'acabar d'una vegada amb un problema tòxic per al seu partit, no només ha deixat la vida política britànica paralitzada i immersa en el caos sinó que ha enverinat i atiat la divisió entre la nova generació de polítics conservadors. A mesura que avançaven les hores, fonts de la BBC apuntaven que hi havia hagut una desfilada de ministres davant la cap de govern per demanar-li que modifiqués la seva posició en relació al Brexit o bé es trobaria amb més dimissions.

A les nou del vespre, hora de Londres, les dues principals vacants ja s'havien cobert. Davis ha sigut substituït per un protegit seu, el secretari d'Estat d'Habitatge, Dominic Raab. El recanvi de Johnson surt del mateix govern. El nou ministre d'Exteriors serà Jeremy Hunt, fins ahir ministre de Sanitat. Hunt, a diferència de Jonhson, havia defensat el no al Brexit fa dos anys.

Divendres que ve farà dos anys que May va arribar al 10 de Downing Street amb l'eslògan "Brexit significa Brexit", que ningú no sabia què volia dir. L'ambigüitat s'ha mantingut fins ara, quan la necessitat de prendre decisions clau per definir els termes del divorci s'ha fet inajornable. A l'octubre la UE i el Regne Unit haurien de tenir acordat un pla de sortida si es compleix el calendari previst i Londres abandona la Unió el 29 de març.

Des de Brussel·les, Donald Tusk va lamentar que "les idees del Brexit no desapareguin també amb els polítics que les han desfermat".

Populista a l'ombra del 'trumpisme'

"El Boris és el Boris" ha sigut la frase recurrent que, durant els dos darrers anys, s'ha etzibat des de Downing Street quan la premsa ha demanat a la portaveu de la primera ministra per les habituals sortides de to del fins ahir responsable d'Afers Estrangers.

En condicions normals, davant les crítiques que Johnson ha llançat contra May o contra altres col·legues del govern, sobretot el ministre del Tresor, o bé els comentaris que ha filtrat als mitjans de comunicació –va arribar a titllar de "boig" el pla de May per al Brexit–, o els que se li han enregistrat en secret, un altre cap de govern l'hauria fet fora. Però May no podia. És massa feble. Ahir al Parlament l'hi va recordar la laborista Yvette Cooper quan se li adreçava: "No li hauria d'haver donat l'oportunitat de dimitir, hauria d'haver fer-lo fora fa molt de temps". Johnson, que s'autodefineix com un admirador de Donald Trump, ja maquina quin serà el seu pròxim pas.

qui vol el pdcat

El president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont, ha rebutjat l'oferiment de presidir el PDECat que li ha fet la direcció del partit amb la vista posada a l'assemblea que se celebrarà el 20, 21 i 22 de juliol a Barcelona. Puigdemont optarà per no implicar-s'hi, ni que sigui amb una presidència que podria tenir un rol més simbòlic i representatiu que executiu. La decisió és quedar-se'n al marge, segons que han explicat a NacióDigital diverses fonts del seu entorn i del mateix PDECat després que transcendís la setmana passada l'oferiment de la formació. A la cúpula del partit ja pensen en alternatives.

Per què Puigdemont rebutja la presidència del partit que el va conduir fins a Palau en l'anterior legislatura? Bàsicament, segons que expliquen persones pròximes al president a l'exili, per centrar-se en la seva defensa jurídica. En les darreres setmanes, coincidint amb la posada en marxa del Govern de Quim Torra i amb la no resolució de la seva extradició a Alemanya, el seu perfil públic és molt baix. Puigdemont està preocupat perquè el cas s'allarga (el van detenir a Alemanya el mes de març passat) i el tribunal d'Schleswig-Holstein no acaba de pronunciar-se. De fet, això, i la preocupació per la seva seguretat, que ara es mira de resoldre a través de les prerrogatives que té com a expresident, ha fet que traslladi la seva residència provisional des de Berlín fins a la rodalia d'Hamburg.

Pressos mes aprop

Els primers sis presos polítics ja han arribat a Catalunya. L'exvicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras, l'exconseller Raül Romeva, el diputat de JxCAT i exlíder de l'ANC Jordi Sànchez i el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, han arribat aquest migdia a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), i l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell i l'exconsellera Dolors Bassa han arribat al centre penitenciari de Puig de les Basses, a Figueres (Alt Empordà), pocs minuts abans de les 16.30 hores. 

La comitiva dels Mossos d'Esquadra que transportava Junqueras, Romeva i els Jordis des de la presó de Brians-2 (Sant Esteve Sesrovires), on han fet una parada tècnica en el seu trasllat iniciat ahir des de Madrid, ha arribat a la presó de Lledoners a les 13.27 hores. Un cop allà, els quatre polítics independentistes s'han sotmès a una revisió mèdica i psicològica en el mòdul d'ingressos i aquesta mateixa nit ja dormiran a la cel·la individual que se'ls assignarà al mòdul 2, que compta amb 93 interns, la majoria reclusos que compleixen condemna, segons han informat a Efe fonts penitenciàries.

• 

La comitiva dels mossos que ha traslladat Romeva, Junqueras i els Jordis arriba a la presó de Lledoners, al Bages / PERE TORDERA

Junqueras, Romeva i els Jordis han sortit de Brians-2 a les 12.38 hores en una comitiva de quatre vehicles dels Mossos d'Esquadra, integrada per un cotxe patrulla obrint pas, una furgoneta de color blanc, seguida d'una furgoneta de color vermell i un altre cotxe patrulla en últim lloc. Una trentena d'independentistes han rebut a Lledoners la comitiva amb els quatre polítics presos amb crits de "llibertat", mentre als voltants del centre penitenciari hi havia nombroses pintades de suport i llaços grocs exigint la seva excarceració.

• 

"Són gent pacífica", escrit en anglès a la carretera que dona accés a presó de Lledoners / PERE VIRGILI

A la presó de Lledoners, Junqueras, Romeva, Sànchez i Cuixart tindran una cel·la individual, igual que, quan arribin a aquest centre en els pròxims dies, els exconsellers de Presidència Jordi Turull, Interior Joaquim Forn i Territori Josep Rull, el trasllat dels quals s'està tramitant.

D'aquesta forma, els presos independentistes catalans disposaran d'una estada similar a la que tenien a la presó madrilenya d'Estremera, on els exconsellers Junqueras, Romeva, Turull, Rull i Forn dormien en cel·les individuals, a diferència dels Jordis, reclosos a la presó també madrilenya de Soto del Real.

Segons les fonts, després de passar la preceptiva revisió mèdica i psicològica al mòdul d'ingressos, els quatre presos seran traslladats avui mateix a les seves cel·les definitives al mòdul 2 de la presó, que disposa de pati, menjador propi i biblioteca i té un règim de vida ordinari.

Com passa a tots els mòduls on regeix el sistema de vida ordinari, els serveis penitenciaris potencien que els presos passin el mínim temps possible dins de les cel·les.

En el cas de Lledoners, al mòdul 2 els presos esmorzen a les vuit del matí i posteriorment tenen diverses activitats programades fins al dinar, a les 13.30 hores.

Després d'un període per descansar a la cel·la, a la tarda els interns poden tornar a efectuar activitats al centre penitenciari, fins a l'hora de sopar, després de la qual es retiren a les seves estades a passar la nit.

El mòdul 2 de la presó de Lledoners disposa de biblioteca, menjador, pati propi i altres espais comuns, de manera que els interns poden fer vida sense sortir d'aquesta àrea de la presó, segons les fonts.

Després del seu ingrés a la presó de Lledoners, els quatre polítics independentistes podran tenir comunicacions amb els seus familiars en un termini curt de temps, amb un règim de visites molt semblant al que tenien a les presons madrilenyes.

En concret, en relació amb les comunicacions en locutori o a través d'un vidre amb familiars i amics, disposaran, com a Madrid, de 40 minuts a la setmana, que es poden distribuir en dues trobades de vint minuts, dissabte i diumenge, o una, també el cap de setmana.

Els interns que tinguin fills de menys de deu anys podran mantenir comunicacions de convivència, a la que assisteixen acompanyats per un adult, en visites que seran de 90 minuts al mes, enfront de les tres hores al trimestre que tenien a Madrid.

Torrent visitarà Forcadell i Bassa avui mateix

Està previst que a les 17.30 hores el president del Parlament, Roger Torrent, visiti Forcadell i Bassa a la presó figuerenca, on les ha rebut a l'arribar l'alcaldessa de Figueres, Marta Felip.