el popular

La crisi financera va deixar molts dubtes sobre el paper i la gestió del Banc d'Espanya. Una dècada després, i tot i el seu pressupost, que aquest any és de 552 milions d'euros, no sembla que l'organisme pugui esvair encara les crítiques sobre la seva funció.

El 2017, en plena bonança econòmica, va fer fallida el Banco Popular i va deixar a l'estacada milers d'accionistes que hi havien invertit. El cas està judicialitzat, però tant la CNMV com informes independents avançats per l'ARA el desembre passat han assenyalat que el monumental forat de pèrdues de l'entitat que havia presidit Ángel Ron s'hauria d'haver detectat anys abans de la seva liquidació. Ahir un nou testimoni qüestionava al Congrés dels Diputats la feina de l'organisme supervisor.

Ignacio Pardo Cuerdo, inspector del Banc d'Espanya adscrit al Banc Central Europeu, va confirmar que la inspecció del supervisor nacional avisava en els seus informes que el Banco Popular no tenia prou provisions des del 2009, vuit anys abans que finalment acabés sent liquidat i venut al Banco Santander per un euro.

Durant la seva compareixença a la comissió que investiga al Congrés la crisi financera, el rescat bancari i la fallida de les caixes d'estalvis, Pardo va explicar que l'equip d'inspecció del qual formava part elaborava informes sobre les revisions que feien a l'entitat i que, addicionalment, cada trimestre s'elaboraven dos informes, un de seguiment i un altre d'ajustos pendents de realització. Però tots aquests comentaris no tenien cap conseqüència per al banc.

Sense efectes reals

"En aquests informes i revisions, a partir del 2009, s'identificaven necessitats de provisions. Aquella era la nostra conclusió; nosaltres, com a inspectors, com a membres d'un equip cooperatiu, no podem requerir", es va excusar responent a la pregunta de diversos grups sobre el motiu pel qual no es va actuar amb mesures concretes. Segons va dir, hauria d'haver correspost a la comissió executiva del Banc d'Espanya, a proposta del director general. "No els puc dir gaire més", va afirmar. Davant la insistència dels parlamentaris, es va remetre a "la línia jeràrquica i de presa de decisions". Abans de l'actual governador, Pablo Hernández de Cos, havien ocupat el càrrec Luis María Linde (2012-2018) i Miguel Ángel Fernández Ordóñez (2006-2012).

Respecte al nivell d'exposició al totxo del Popular, l'inspector va ser clar. Va afirmar que es van adoptar mesures per reduir-la i que es va fixar un límit del 25%, perquè el 2008 era del 36%. Però també va admetre que la mesura "no era suficient, atesa la situació de concentració".

"Analitzant l'exposició i l'elevada concentració [de riscos immobiliaris], el Popular va prendre consciència de la concentració. Va intentar reduir-la, però en aquell moment ja era tard", va explicar.

Durant la seva intervenció Pardo va reconèixer les limitacions que tenia el Banc d'Espanya a l'hora d'imposar restriccions a les entitats. Segons va explicar, aquesta opinió és compartida per altres directius del Banc d'Espanya, tant a nivell de supervisió macroprudencial com de la mateixa normativa. "Hi ha recomanacions o la persuasió moral, però no hi havia cap aspecte legislatiu que permetés al supervisor exigir un percentatge de risc immobiliari, i que en la construcció no es podia superar", va concretar.

En tot cas, va admetre que la supervisió "ha de ser més intensa en èpoques més favorables" perquè, segons ell, durant els anys de creixement del crèdit "es podrien haver frenat els ritmes de creixement". També va apuntar que altres agents, com les taxadores i les auditores, "tampoc van imposar mesures correctores de la situació", i va assenyalar els gestors de les entitats com a "principals responsables" de la creació de la bombolla immobiliària.

"Completament aterridor"

La sessió va estar marcada per la prohibició del BCE que l'inspector comentés aspectes de la seva feina actual, cosa que va propiciar crítiques dels partits. Joan Capdevila, representant d'ERC a la comissió, va atribuir les limitacions a la informació que va poder donar Pardo al fet que l'inspector era "un perfecte buròcrata europeu", i va expressar la seva por davant el nivell actual de supervisió dels bancs: "És tan bo com vàlid era per al Popular", va dir. "Això és completament aterridor", va lamentar.

nit de rock

Durant els anys 90, Pearl Jam van lluitar contra la seva pròpia fama negant-se a fer videoclips o entrevistes, declarant la guerra al portal Ticketmaster i traient discos cada vegada més dispersos. L’estratègia va funcionar i a partir de Binaural (2000) la indústria musical va tirar la tovallola i els va deixar al seu aire. Des d’aleshores, Pearl Jam és un grup que s’autogestiona sense urgències ni ansietats, que accepta la seva precoç condició de clàssic del rock i alimenta els fans amb discrets llançaments discogràfics i, sobretot, amb concerts generosos, empàtics i vibrants com el que ahir van oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Amb 10 minuts de retard, el grup va ocupar l’escenari amb la tranquil·litat que dona el cartell d’entrades exhaurides i el públic delerós de retrobar-se amb la banda 12 anys després de la seva última visita a Catalunya. I amb la primera cançó ja van deixar clar que els Pearl Jam del 2018 potser no fan cabrioles ni es llancen al públic com feien a principis dels 90, però el seu directe ha foragitat el fantasma de la rutina amb una decisió simple i brillant: reinventar el repertori cada nit, canviant l’ordre de cap a peus i rebuscant en els racons menys evidents del cançoner del grup per recuperar cares B, versions oblidades i temes inèdits. Per exemple, arrencar un concert amb Long road, un mig temps fosc que Vedder va escriure per a l’EPMerkin ball (1995), complement del Mirror ball gravat amb Neil Young.

Una màquina greixada

Però després de la picada d’ullet al fan veterà i de rescatar Elderly woman behind the counter in a small town, tocava demostrar que Pearl Jam encara és una màquina de rock perfectament greixada. I ho van fer amb contundència, donant protagonisme a les guitarres en un tram del concert aclaparador, amb uns músics pletòrics suant la cansalada i brillant aCorduroy o Do the evolution. Eddie Vedder, sobretot, semblava un altre cantant comparat amb el que vam conèixer als concerts de Pearl Jam a Barcelona a finals dels 90, en què el grup oferia una imatge concentrada, seriosa i gairebé apàtica, res a veure amb el que transmetien els videoclips i les actuacions de començament de la dècada. El Vedder actual ja no sembla aquell jove incòmode en el rol de messies del rock alternatiu, sinó un músic que gaudeix de la feina, expansiu i fins i tot provocador. “¿El partit amb Rússia de l’altre dia? Una merda”, va deixar caure en un castellà esforçat en referència a la derrota d’Espanya al Mundial.

Amb la guitarra penjada o sense, Vedder centra les mirades i continua sent el gran actiu del grup. La veu tenor del grunge no ha perdut presència, i fins i tot ha ampliat registres. Un apoteòsic Even flow, que Vedder va dedicar a “un home taronja amb el penis petit”, va posar a prova les cervicals d’un públic entregat i un Mike McCready desbocat a la guitarra. Va ser el primer tema que van tocar de Ten, el primer disc de la banda, però no l’últim, perquè després va arribar l’èpica d’ Oceans, que faria baixar les revolucions sense renunciar a la intensitat.

“Aquesta cançó la toquem per a les nostres esposes, mares i filles”, va dir Vedder en castellà per presentar un poderós Daughter, del seu segon disc, subratllant el missatge d’igualtat de la cançó. Els hits de l’època daurada del grup s’alternaven amb temes de fons de catàleg comNothing as it seems o Light years sense que el ritme del concert se’n ressentís. Però era sentir les primeres notes del baix de Jeremy, els primers acords de State of love and trust o el riff de Why go? i notar com una descàrrega d’electricitat sacsejava el Sant Jordi: Pearl Jam són una banda viva, però també un grup generacional que va marcar una època i exhibeix amb orgull un passat gloriós que ahir, a Barcelona, es va fer present rabiós, urgent i vibrant. En el moment de tancar la crònica, un Porch estratosfèric certificava el veredicte: Pearl Jam és un dels millors grups de rock que es poden veure en directe avui dia

el rescat

Després de l’èxit dels dos dies previs, la jornada de rescat d’ahir a la cova de Tham Luang es va viure com si fos una d’aquestes pel·lícules que només poden tenir un final feliç. No només perquè el magnat de la tecnologia Elon Musk intentés centrar l’atenció al matí amb la seva proesa tecnològica al més pur estil Tony Stark -Iron Man-. Ni tan sols perquè arribés un equip de Hollywood per començar a planificar el blockbuster que ningú dubta que es rodarà pròximament. De fet, el to hollywodià es va veure en l’espera carregada d’adrenalina dels tailandesos -i també dels estrangers- davant d’un rescat que es va viure amb emoció, però sense angoixes. La missió impossible havia deixat de ser-ho. I, més aviat del que s’esperava, els quatre nens i l’entrenador que ahir encara estaven atrapats van sortir sans i estalvis de la cova.

• 

“Un miracle”

La paraula miracle es va tornar a sentir, com ja havia passat feia una setmana, el dia que van trobar els nens vius dins de la cova. I el mateix dia en què començaven els rituals funeraris pel bussejador que va morir treballant a la cova divendres passat -que fan recordar que el rescat es va cobrar una víctima-, Tham Luang es va buidar. “No estem segurs de si això és un miracle, ciència o què és exactament”, van anunciar els Navy Seals de manera oficial a la seva pàgina de Facebook. “Tots els 13 senglars són ara fora de la cova”. Quan ho escrivien, només passaven uns minuts de les set de la tarda. Hores abans, a les deu del matí, s’havia anunciat l’entrada dels Navy Seals per afrontar la tercera i última jornada de rescat. En aquest cas, les autoritats ja no podien amagar el seu optimisme i van dir que els cinc membres de l’equip restant sortirien en bones condicions. En menys de nou hores es va completar l’operació. Els nens van ser rescatats en parelles, cadascun escortat per dos experts. L’entrenador va ser l’últim de sortir. I, com en els dos últims dies, l’equip de treball va estar format per 90 bussejadors, a més de 13 professionals estrangers i cinc Navy Seals tailandesos per fer el recorregut amb els nois. S’hi va afegir un altre bussejador, suposadament per acompanyar l’entrenador. Després de ser salvats, tots els menors van ser traslladats a l’hospital de Chiang Rai, que és a uns 60 quilòmetres de l’àrea de la cova, on s’estan recuperant. A hores d’ara, la petita població de Mae Sai es buida d’ambulàncies, d’helicòpters, de policies i, també, de periodistes.

Informació controlada

La jornada va començar amb un altre degoteig de notícies per part de les autoritats tailandeses. Després d’anunciar que es tornava a posar en marxa l’operatiu de rescat, es va intentar calmar la set informativa amb alguns detalls del rescat i de la situació dels nens. Es va explicar que els quatre primers de sortir ja s’havien vist amb els seus pares, però ho havien fet a través d’un vidre que els separava. El secretari de salut pública, el metge Jessada Chokdamrongsuk, va confirmar que els nois han d’estar en quarantena a causa la feblesa del seu estat físic. Tots pateixen problemes menors i van arribar amb temperatures baixes a l’hospital. Dos dels nens tenen infeccions pulmonars, però es creu que cap tindrà seqüeles. Psicològicament, també són “molt forts”, va anunciar Jessada.

Fenomen mundial

Al nord de Tailàndia encara estan sorpresos per la gran quantitat de voluntaris, periodistes i curiosos que han vingut de tot el món. I les xarxes socials s’omplen de missatges d’agraïment per als “vertaders herois” d’un rescat que ha sigut l’esdeveniment de l’any. Fins i tot durant la Copa del Món, en un país que, tot i no tenir equip de futbol, viu el Mundial com si l’hi anés la vida. Però de sobte l’interès pel que passa als camps de futbol ha deixat de ser important. Alguns diuen que és perquè tot pare s’imagina la situació, però no falten els que pensen que, finalment, l’alegria és que es pot parlar d’una notícia d’esforç internacional amb un final feliç.

Tot i així, molts van voler recordar que, al mateix moment que la cova es buidava, començaven els rituals funeraris pel bussejador mort als seus passadissos. Alguns es van preguntar per què no es va donar més importància a la seva mort. Tampoc s’ha parlat gaire de la situació al sud del país, a Phuket, on van morir desenes de turistes xinesos durant l’accident d’un vaixell la setmana passada. El Govern tailandès, que va destinar recursos il·limitats a la cova de Tham Luang, s’ha limitat a culpar l’agent turístic xinès. Però avui no és el dia per a això, diuen els tailandesos. Perquè el que sí que és cert és que la missió impossible, finalment, es va convertir en missió complerta

mestres

Hi ha almenys 3.238 estudiants a Catalunya que aquest any han decidit tirar per mestres. Almenys aquest és el nombre de persones que es van presentar a mitjans de juny a la prova d’aptitud personal (PAP) que s’ha de superar per començar un grau en educació. Però no totes podran dedicar-s’hi: quatre de cada 10 aspirants a mestre no és apte per ser-ho perquè han suspès la PAP, que aquest any s’ha fet per segon cop a Catalunya.

En total, a la primera convocatòria han aprovat el 59% dels estudiants que s’hi van presentar, 12 punts menys que l’any passat, en què la taxa d’aprovats va ser del 71%. Aleshores s’hi van presentar 2.713 persones i van superar les proves 1.920, mentre que aquest any s’hi han presentat 500 persones més i també han passat la prova 1.914. El nombre d’aprovats podria augmentar una mica perquè aquesta setmana s’han revisat unes 600 proves d’estudiants que no estaven d’acord amb la qualificació, i a finals de juliol els que van rebre un no apte podran tornar-ho a intentar en una convocatòria extraordinària.

Sigui com sigui, ara per ara el 40% dels qui volen ser mestres no podran estudiar educació infantil o primària a les vuit universitats catalanes que imparteixen aquests graus. Els experts consultats per l’ARA no entenen quin motiu hi pot haver en l’augment dels suspesos d’un any per l’altre, però avisen que la xifra evidencia que calia un “mínim filtre” per accedir als graus d’educació. “El que no pot ser és que un expedient brillant a batxillerat o a la selectivitat sigui suficient per entrar en una carrera en què es necessiten moltes altres condicions”, apunta Josep Maria Cornadó, coordinador de la prova. “Si en una prova així aprovessin el 100% dels estudiants voldria dir que està mal dissenyada”, raona.

Fa tot just cinc anys, per estudiar per ser mestre d’educació infantil o primària es necessitava aproximadament un 6 a les universitats públiques i els estudiants que no tenien la nota de tall necessària podien recórrer a alguna universitat privada. Però el 2013 es van començar a engegar mesures per transformar profundament aquests graus amb l’objectiu de prestigiar l’ofici de mestre. Pilotats des del programa MIF, que impulsa el Govern i les universitats, es perseguia la idea de fer més exigents els requisits per entrar en el món de la docència, amb l’argument que per ser mestre no es necessita tant saber coneixements acadèmics com tenir unes capacitats personals i vocacionals.

“L’objectiu no és eliminar aspirants, sinó que la gent que vulgui fer aquesta carrera tingui consciència que no es pot fer perquè sí, sinó perquè tens voluntat i vocació de fer-la”, assegura Miquel Martínez, professor de pedagogia de la UB i coordinador del programa MIF.

Primer, un 5 a les llengües

La primera mesura, el 2013, va ser reclamar als nous matriculats una nota mínima de 4 a català i castellà a la selectivitat i una mitjana de 5 entre les dues matèries. Un de cada deu aspirants en va quedar fora. La segona mesura es va implantar l’any passat: els estudiants, al marge de les notes mínimes de català i castellà, han de superar també la PAP. Consisteix en dues proves: una avalua la competència comunicativa i el raonament crític, i l’altra la competència lògica i matemàtica. Catalunya és l’única comunitat de l’Estat que fa aquestes proves, que -amb dificultats- van aconseguir el consens de la comunitat educativa.

Ara bé, mentre que ningú dubta que els qui volen ser mestres han d’acreditar unes competències personals i emocionals concretes, hi ha veus que posen en dubte que la prova actual avaluï realment aquests requisits. És, per tant, una paradoxa: hi ha estudiants que queden fora de la carrera de docent perquè no superen una prova que -diuen- no té en compte realment la seva vocació. “Es fan servir criteris exclusivament acadèmics”, apunta Boris Mir, director adjunt d’Escola Nova 21, la plataforma en favor d’una transformació educativa.

Els exàmens d’aquest any s’assemblen força als de l’any passat. En la prova de competència comunicativa s’hi inclouen preguntes tipus test de comprensió lectora, exercicis de síntesi i ortografia i una redacció. En la prova matemàtica hi ha bàsicament problemes de càlcul. “Si parlem de coneixements, és una prova per fer a 4t d’ESO”, afirma Cornadó. El coordinador de la PAP admet que la prova actual no avalua “competències no cognitives, com l’empatia, l’assertivitat i la comunicació”, però es mostra confiat a trobar mecanismes per fer-ho ben aviat. “La situació idònia seria fer entrevistes personals, però això no és sostenible. Trobarem la manera de captar si els estudiants tenen el lideratge que es necessita”, assegura.

Valorar l’experiència prèvia

Des del MIF estan treballant en aquest sentit. “Hem de completar la selecció amb una valoració del currículum previ dels estudiants: si són pròxims al món de l’educació, del voluntariat, del lleure...”, diu Miquel Martínez. Avisa del risc que, si només es té en compte la selectivitat i la PAP -que igualment es fixa en criteris acadèmics-, “gent amb molta vocació no hi entri”. “Cal tenir les dues coses: uns coneixements mínims i també la personalitat per fer aquesta feina”, sentencia.

I què en pensen els alumnes? “És positiu que hi hagi aquestes proves perquè la de mestre és una professió molt seriosa i hi han d’entrar persones que, com a mínim, tinguin la potencialitat de ser un bon mestre”, apunta Marta Perich, membre fundadora de l’associació Aprenem x Educar. L’entitat també és partidària que es valorin aspectes com el compromís social amb l’educació, el treball en equip i la capacitat crítica abans d’entrar a la universitat. Tot plegat, diu, perquè “ni tenir un 9 garanteix ser un bon mestre ni treure un 4 vol dir ser un mestre dolent”.

Aprenent x Educar: volen formar-se més

L’associació Aprenent x Educar va néixer l’octubre passat a la Facultat d’Educació de la UB quan un grup d’estudiants, inquietes perquè detectaven mancances en el grau que estudiaven, van decidir tirar pel dret, autoorganitzar-se i ampliar la seva formació. Al principi feien xerrades i debats sobre temes que els preocupaven i que lamentaven que no entressin en el pla d’estudis: la neurociència, la sexualitat i la diversitat a l’aula o les noves metodologies d’aprenentatge, entre d’altres. Amb els mesos, l’associació ha anat incorporant la visió de professors universitaris i experts, i ara s’organitzen en diferents comissions de treball i s’han obert a altres universitats. L’entitat ha acabat transformant-se en una eina per “empoderar” els docents, no només ampliant-ne la formació sobre continguts acadèmics, sinó també de manera més global, potenciant l’esperit crític dels professionals de l’educació.

reunions

La reunió prevista demà entre el president català, Quim Torra, i el cap de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, és una oportunitat d’or per prendre la temperatura actual del conflicte amb l’Estat i perquè cada actor posi les cartes damunt la taula. Les reunions entre els dirigents de la Generalitat i la Moncloa han anat des del pactisme -quan el nacionalisme era decisiu a Madrid- a la tensió post-Estatut. De quatre dècades de trobades bilaterals n’han sortit acords transcendents, però també posicions irreconciliables.

Josep Tarradellas i

Adolfo Suárez

Un dels moments clau per a la recuperació de l’autogovern a Catalunya va ser la reunió entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas el juny del 1977 al Palau de la Moncloa. La trobada entre el primer president de la democràcia espanyola -i exministre franquista- i el president de la Generalitat a l’exili va ser tensa i poc esperançadora. El mateix Tarradellas va explicar -en un àudio recuperat el 2016 per la revista Sàpiens - que Suárez li va confessar que veia “més difícil” retornar l’autogovern a Catalunya que legalitzar el Partit Comunista, perquè mentre això últim era un “desig” de tot l’Estat, restaurar la Generalitat “ho voldrà Catalunya, però la resta d’Espanya no”. Tot i això, Tarradellas va decidir declarar als mitjans de comunicació que la reunió havia anat bé. “Una conversa amb el president Suárez sempre és efectiva”, va dir quan va abandonar la Moncloa. Una astúcia que va destensar les relacions i li va permetre tornar a Catalunya quatre mesos després.

Jordi Pujol i

Felipe González

Les reunions entre el socialista Felipe González i Jordi Pujol, dos dels líders que han estat més anys al poder, van ser freqüents. La primera trobada a la Moncloa va tenir lloc el 13 de gener del 1983, pocs dies després de la presa de possessió de González. Però durant els primers anys, les relacions entre els dos dirigents es van situar entre la fredor i la tensió. Una circumstància que va canviar el 1993. El socialista va perdre la majoria absoluta al Congrés i els vots de CiU van ser claus per a la seva investidura. Tot i que CiU va rebutjar entrar al govern, va establir un pacte de col·laboració parlamentària amb el PSOE.

Jordi Pujol i

José María Aznar

José María Aznar va arribar a la presidència del govern espanyol el 1996, després d’un sopar a l’Hotel Majestic de Barcelona en què va segellar un acord amb Jordi Pujol perquè li donés suport a la investidura. A canvi d’un pacte que pagaria electoralment, Convergència i Unió (CiU) va aconseguir la fi del servei militar, la supressió dels governadors civils i la cessió del 15% de la recaptació de l’IRPF a les comunicats autònomes. Durant el primer mandat del PP, els dos partits van establir el pacte de donar-se suport mutu al Parlament i al Congrés, un equilibri del qual CiU va haver de renegar posteriorment.

Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero

La coincidència d’espais polítics no va rebaixar la importància de les trobades Moncloa-Generalitat. Una de les reunions que va generar més expectació entre Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero va tenir lloc el 5 d’octubre del 2005, pocs dies després que el Parlament aprovés la reforma de l’Estatut. Van pactar no fer declaracions a la sortida de la reunió, però va transcendir que Zapatero havia expressat dubtes a Maragall sobre la constitucionalitat d’alguns punts del text referendat. Aleshores la tensió per la qüestió territorial entre el PSC i el PSOE començava a ser més que evident, tot i que els dos polítics posaven sordina a les discrepàncies.

José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas

Més de sis hores. És el que va durar la reunió del 21 de gener del 2006 entre Zapatero i el líder de CiU, Artur Mas, en què es va donar un cas inèdit: tot i que el president de Catalunya era Pasqual Maragall, el cap de l’executiu espanyol va pactar amb el cap de l’oposició una rebaixa de l’Estatut votat pel Parlament. Anys després, el 2009, el llavors secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, va afirmar que aquell pacte per “salvar” la negociació de l’Estatut també va incloure el suport de CiU al PSOE al Congrés, en cas que fos necessari, així com el suport del PSC als nacionalistes si ells guanyaven les eleccions del 2006 a Catalunya. És a dir, la renúncia a repetir el tripartit. Un acord que el PSOE no va complir, va denunciar Puig.

Artur Mas i Mariano Rajoy

No al pacte fiscal. No a “qualsevol posició que qüestioni el marc constitucional”. Així va rebre el president espanyol, Mariano Rajoy, el ja president de la Generalitat, Artur Mas, el 20 de setembre del 2012. Ni l’impacte d’una de les diades més multitudinàries dels últims anys va fer moure un mil·límetre la posició de l’Estat. La trobada es va traduir en una desavinença absoluta després del qual Mas va acabar convocant eleccions anticipades i donant inici al Procés. Les primeres en què el president es va situar clarament en l’independentisme, amb el lema: “La voluntat d’un poble”. El resultat no va beneficiar CiU, que va perdre 12 escons, sinó ERC, que en va guanyar 11.

Carles Puigdemont i Mariano Rajoy

“Soc el primer president escollit pel Parlament amb majoria independentista”, va dir Carles Puigdemont el 20 d’abril del 2016 a la sortida de l’única reunió pública que va mantenir amb Mariano Rajoy a la Moncloa -tot i que en van fer una altra en privat el 2017-: “Volia que m’escoltés i vull complir el mandat”. La resposta de Rajoy va ser un sonor cop de porta a la celebració d’un referèndum, que es va acabar fent igualment. Ja ho havia avisat Puigdemont a la sortida de la Moncloa: “Mentre algú pensa què ens ha de dir, nosaltres anirem fent”. La resposta de Rajoy va ser la repressió.

elsa artadi

La consellera de Presidència, Elsa Artadi (Barcelona, 1976), ha sigut l’encarregada de preparar amb el govern espanyol la reunió entre Quim Torra i Pedro Sánchez.

Quines expectatives hem de posar en aquesta reunió de demà?

El més important és reprendre el diàleg entre els dos governs i traslladar-lo a una segona i tercera reunió. Que hi hagi un marc en què es pugui parlar de tot de manera bilateral.

La Moncloa ha impugnat la moció de ruptura que van votar dijous.

Assolir de manera democràtica la independència és un objectiu legítim i, per tant, la impugnació és incomprensible. La decisió del govern espanyol és seguir en el camí marcat pel PP de judicialitzar la política a Catalunya, i ja sabem on ha dut. Els demano que hi reflexionin.

¿Aquesta decisió condiciona la re unió?

No la condiciona, però és evident que tampoc no hi ajuda. Malgrat tot, nosaltres hi anem disposats a arribar a acords.

Ha treballat l’ordre del dia amb la ministra Batet. De què parlaran els dos presidents?

Els contactes han anat molt bé. És una persona molt cordial i això és bo per a la reunió i per a la feina que hem de fer plegats aquesta legislatura. Volem saber com valora la situació el PSOE i el govern espanyol, què podem fer amb la diagnosi i quin és el seu projecte per a Catalunya.

Dijous, al Parlament, el president Torra va dir: “Hi anem a parlar de l’autodeterminació i dels presos”.

L’exercici de l’autodeterminació és el que ha portat al 155, a la convocatòria d’unes eleccions del govern espanyol i a tenir presos polítics i exiliats.

Sánchez ho escoltarà i dirà: “Això no hi cap, a la Constitució”.

Parlar vol dir veure com entenen ells el dret a l’autodeterminació, recollit en tractats internacionals signats per Espanya, que tant el PSOE com el PSC han defensat -no fa gaires anys-, i suposo que la intel·ligència política del govern espanyol no es resumirà en un “Això no hi cap, punt final”, perquè això és el que feia Rajoy.

Demà, què comença? ¿Un debat o una negociació?

La diferència és molt rellevant. El diàleg és previ a la negociació. Fins ara no teníem ni diàleg. Cal saber on som. Això que diu la vicepresidenta Calvo, que s’ha de poder parlar de tot, ens ho hem de poder creure. Ara, és evident que un problema d’almenys vuit anys no es resoldrà en dues hores. Però cal començar el diàleg.

Per negociar el referèndum?

Per negociar com donem una sortida política a un tema polític. Això només passa perquè els catalans s’expressin a les urnes, i els socialistes han d’anar per aquí si volen ser un partit progressista. Però no volem anticipar què farà Sánchez, perquè si ho féssim no caldria que ens reuníssim.

¿La reunió de setembre a Barcelona la té acordada amb Batet?

Hem parlat amb la ministra que això ha de ser el començament d’una interlocució. De la primera reunió n’han de sortir, en el nivell més alt i també sectorialment, una segona i una tercera. Hem de poder treballar junts aquells punts en què no estem d’acord. El PSC aquí també hi té un rol. Iceta ha impulsat una resolució al Parlament per buscar grans consensos entre els partits i ha de tenir un paper a l’hora de vehicular qualsevol negociació.

¿Es volen agafar a les paraules de Sánchez quan diu: “Aquest és un problema polític”?

No l’intentem posar entre l’espasa i la paret. Quan ell diu que és un tema polític, entenem que és un pas endavant per agafar-nos-hi i començar un camí plegats. Que Catalunya sigui un subjecte polític no hauria de ser res nou. Quan va dictar-se la sentència de l’Estatut, el president Montilla ho va dir: “Som una nació, nosaltres decidim”.

¿Parlaran de dèficit fiscal, d’inversions pendents o dels milions que han d’anar als Mossos?

Aquesta és una part petita dels incompliments de l’Estat. No és l’element central de la conversa. Per això hem tornat a nomenar les comissions bilaterals: són temes sectorials que s’hi han de derivar.

Com ara?

El corredor mediterrani, el port de Barcelona i els motius pels quals les duanes no obren les 24 hores, l’aeroport de Barcelona, la connexió del port de Tarragona i el seu tercer fil… qui ha de liderar això és el conseller Calvet. L’incompliment als Mossos, que prové del model de finançament i està reconegut i signat, és per al conseller Buch, però liderat pel vicepresident Aragonès, en el marc de la comissió bilateral. Són incompliments per als quals hem d’exigir calendari i procediment, i hem sigut nosaltres -no l’Estat- qui ha designat els membres de les comissions.

¿Tampoc abordaran l’anul·lació del judici del president Companys?

Si surt, perfecte. Tenim un punt de l’ordre de dia que és la presència del franquisme en la política i la societat civil. A Madrid hi ha pòsters gegants del dictador que demanen que no se’l mogui del mausoleu.

Perquè Sánchez el vol treure.

En cap democràcia madura els ciutadans es lleven i veuen pancartes amb la cara de l’antic dictador que demanen que no se’l toqui. La pervivència del franquisme té a veure amb la regressió de drets civils, i d’això també en volem parlar perquè el govern espanyol hi té un rol.

Vostè va anar a rebre la presidenta Forcadell i la consellera Bassa.

Sí, tot i que no les vaig poder visitar perquè només es va autoritzar l’entrada del president del Parlament. Vam parlar amb la família. Preferim que estiguin en presons catalanes perquè facilita molt la vida -dins el drama absurd i injust- dels familiars i els advocats, i les presons aquí són més noves. Ara bé, és una injustícia.

Quin serà el missatge del president Torra a Sánchez sobre els presos? Perquè això està en mans del judicial, no de l’executiu.

La Fiscalia depèn de l’executiu espanyol i volem saber si Sánchez entén que són presos polítics. Sánchez ha de valorar com es troba en aquesta situació. Ha reconegut que no hi va haver rebel·lió i, per tant, volem saber quina visió en té el ministeri de Justícia.

¿Creuen que van encertar el to abans de coincidir amb el rei Felip a Tarragona, el “no hi vaig / hi vaig”?

Sí, absolutament. El rei espanyol va abandonar la seva neutralitat el 3 d’octubre. Rajoy es va equivocar quan li va permetre fer aquell discurs, perquè li va prendre el rol d’intermediari, de cap d’Estat, que va decidir no tenir. Aquell dia el rei va blanquejar un “A por ellos” que segueix tenint conseqüències avui als carrers de Catalunya. Aquest és l’origen i per això no podem mantenir-hi una relació protocol·lària i estupenda de retrobament. Vam decidir que la Generalitat no el convidaria, i fins que no hi hagi un canvi de posició de la Corona no anirem a actes que organitzi.

Alex Salmond va justificar a TV3 que el rei no fos neutral.

La reina d’Anglaterra no va fer el mateix discurs en una situació molt similar. No va contradir la voluntat del poble escocès, no va estar a favor d’impedir el dret a l’autodeterminació i mai hauria blanquejat una actitud violenta de la seva policia contra ciutadans pacífics.

Quins són els objectius d’aquest govern en el mentrestant?

És molt difícil predir quant de temps podrem governar. No és la nostra voluntat que sigui una legislatura curta, però ja ho veurem. Ara bé, el fet que hàgim de resoldre un tema polític no vol dir que no hàgim de gestionar el dia a dia de la millor manera possible. Els dos camins ens porten al mateix lloc. Volem construir un país millor i això es fa fent polítiques i donant veu al poble. No és contradictori.

Alguna realització concreta?

Impulsar les polítiques mediambientals que es van quedar a mitges quan van voler aturar la llei del canvi climàtic: retirar les ampolles petites d’un sol us, desplegar les noves taxes per finançar una política ambiental millor, controlar la contaminació a l’àrea metropolitana, posar en servei la T-Mobilitat, l’Eurovinyeta o posar en marxa l’Agència de Formació Professional per donar una coherència a tot el que ve des d’Ensenyament, entre d’altres.

Com és que no hi ha un departament d’Universitats?

Era una opció, com que n’hi hagués un de Sostenibilitat o de Món Local… Si poguéssim tenir vint departaments, apostaria perquè n’hi hagués més. Això no vol dir que els temes tinguin menys importància. El d’Universitats era dins del d’Empresa per intentar que hi hagués uns vincles més estrets entre el món universitari, els centres de recerca i les empreses.

Quina influència té Puigdemont en la presa de decisions del Govern?

És el líder de JxCat i, per tant, hi ha òrgans decisoris en què té presència constant. Hi parlem cada dia tant el president Torra com jo mateixa o altres membres del Govern o del grup parlamentari i, per tant, és una relació fluïda. Malgrat l’exili, està integrat en la nostra part del Govern, sí. Igual que el president del nostre grup parlamentari, Jordi Sànchez. Amb ell també hi tenim contacte, com a mínim setmanalment. També ens guia molt en la nostra vida política al departament i al carrer.

Com hauria de presentar-se l’independentisme a les municipals?

El PDECat va allargar la mà a ERC per fer llistes unitàries, especialment a les ciutats grans. El president s’ha expressat en la mateixa línia. Sense ignorar les circumstàncies particulars de cada municipi, també entenc que hauria d’haver-hi llistes unitàries. Ens sembla que és una gran oportunitat. Si no n’hi ha, vol dir que tindrem una crisi de Govern? No, però amb la distància que ens donen els deu mesos que falten per a les municipals, podem donar l’opinió.

Quan el president Torra va dir “Hem de tornar a fer l’1-O”, vostè va sortir a traduir-ho com “Hem de trobar una finestra d’oportunitat”. Què vol dir, això?

Que l’octubre va ser un moment definitori, i bé, és possible que es torni a arribar a una situació similar: pot venir d’un referèndum o d’una altra circumstància.

¿Però està pensant en alguna mena de desobediència?

L’hi hauria de preguntar a ell.

Quan parla de “finestres d’oportunitat” ¿es refereix a practicar una desobediència, encara que això fes que més gent anés a la presó?

No té sentit anar desobeint amb microcoses que no tinguin un impacte definitiu i que puguin portar a un 155. Sí que no hem descartat mai -però sense acabar de concretar què farem, perquè ja no estem amb els fulls de ruta- que en algun moment torni a haver-hi una desobediència. Ara crec que, en un futur molt pròxim, no serà el cas, però penso que com a estratègia del moviment no la podem abandonar.

¿Això pot facilitar aquest diàleg que vostès estan buscant a la Moncloa?

El volem per, precisament, poder trobar una solució dialogada, negociada, pactada i auditada per tercers a la situació política. Si ens pregunta si ho descartem arribat el cas, no ho podem descartar. Perquè descartar-ho voldria dir que si des de l’altra banda es decideix ignorar el problema, hem d’abandonar qualsevol lluita de l’independentisme.

¿“Auditada per tercers” vol dir per una autoritat internacional?

Facilitaria molt les coses que hi hagués una mediació internacional. Idealment, una mediació internacional podria ser útil per als dos governs. A vegades comentem amb el president Torra que ens sap molt de greu que el que hauria de ser un debat polític acabi en la deshumanització del rival. Que no es dediquin a dir que donem cops d’estat. M’agradaria que parléssim amb arguments.

Doncs l’ambaixador Morenés va dir que donava arguments per refutar la idea que Espanya no és una democràcia avançada

Si Espanya fos una democràcia avançada, s’haurien respectat els resultats del 21 de desembre.

callum baird

Dino amb Callum Baird aprofitant que visita Barcelona per recollir un premi: l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) ha volgut reconèixer la cobertura que ha fet The National, un diari creat el 2014, de la qüestió catalana .

The National és l’únic diari independentista a Escòcia. I, tot i que la població està dividida gairebé al cinquanta per cent, té una difusió relativament modesta. Per què?

Perquè competim amb mitjans fets a Londres, com els tabloides, que compten amb molts més recursos. Fan vuit pàgines d’informació local escocesa i hi enganxen els esports, les promocions, les notícies del cor i tota la resta. I, pel que fa als diaris d’Escòcia, la nostra tirada no està lluny de la del Herald o l’ Scotsman, que tenen dos segles d’història.

¿Ser el diari que aglutina l’independentisme obliga a relegar l’eix esquerra-dreta?

Se suposa que nosaltres som més de centreesquerra, però tenim també columnistes de centredreta. El moviment independentista és clarament d’esquerres, com a mínim el que es va significar pel sí en el referèndum del 2014. Hi havia gent de dreta també, esclar, però no tanta. I aquest és un dels motius que expliquen que no guanyés el sí i caldrà tenir-ho present de cara a una nova votació.

Hi haurà segon referèndum?

Crec que sí. El Brexit ho ha trastocat tot. L’interessant, aquí, és que el 2014 la independència era l’opció arriscada, mentre que ara hi ha sectors que la veuen com la via en realitat més conservadora, tenint en compte que els efectes del Brexit són imprevisibles. Cameron, amb la seva arrogància de nen d’escola privada acostumat a aconseguir-ho tot, no va gestionar bé l’endemà de la votació de fa quatre anys. En comptes de dir “Esteu incòmodes? Doncs ho arreglarem”, va preferir despatxar l’assumpte amb un simple “Ja heu votat”. Ara suposo que intentaran dir que no es pot celebrar, però en podríem fer un de no oficial, o bé convertir les eleccions al Parlament en un referèndum de facto.

Em sona. ¿Detecta simpatia pel moviment independentista català?

Els escocesos projecten el seu sentiment en Catalunya: si ets independentista a Escòcia, probablement dones suport a la independència catalana, i viceversa. Una de les coses més decebedores, en aquest sentit, és que fins i tot gent d’esquerra repeteix l’argument que si els independentistes catalans han fet coses il·legals, han d’assumir-ne les conseqüències. Això és projectar un prejudici unionista sobre Escòcia, perquè de cap manera es pot defensar o normalitzar la repressió que ha patit Catalunya.

Creu que Espanya paga un cost polític internacional per la repressió?

Sí, això segur. La imatge d’Espanya a Escòcia com a democràcia moderna s’ha deteriorat.

A Catalunya, l’independentisme també carrega a l’esquerra, per molt que l’unionisme intenti desacreditar el moviment considerant-lo un populisme de dretes supremacista. ¿També ho pateixen, això?

Aquí hi ha un altre paral·lelisme, doncs. Perquè sí: els unionistes ens retraten com a gent tancada, lletja i nacionalista. Però el Brexit ha demostrat que no és així. I l’SNP ho ha acabat d’esvair presentant un document on es traça el pla econòmic per a l’Escòcia independent i on s’argumenta que cal portar gent a Escòcia. Es vol atraure talent i treballadors per augmentar la base de contribuents.

Que vostès presentessin el projecte del diari en un míting de l’SNP va causar controvèrsia.

Les relacions amb aquesta formació són correctes, però nosaltres de cap manera som un diari de partit. La decisió de mostrar el projecte allà obeïa al fet que hi havia unes 10.000 persones en aquell míting i es volia arribar a tota aquella audiència potencial. Perquè, en aquell moment, ningú sabia si aquest diari interessaria al públic i es faria un forat. Però puc entendre que fos polèmic.

L’independentisme català ha patit bastant per les lluites entre els dos partits majoritaris d’aquest corrent. Els escocesos no tenen aquest problema.

Però, en canvi, l’SNP es va equivocar identificant el moviment amb el partit. I s’ha perdut l’oportunitat de crear un corrent més ampli, amb gent que no s’identifica amb les polítiques del partit en assumptes com ara la sanitat. Un drama és que el sistema electoral britànic, on cada districte te’l jugues a tot o res, desaconsella molt el repartiment de vots entre diversos partits. [Intervé Greg Russell, el periodista que cobreix la informació sobre Catalunya, per explicar que troba a faltar que hi hagi a Escòcia “organitzacions com Òmnium o l’ANC, que poden eixamplar el moviment des de la base”.]

La premsa de Madrid és extremadament hostil contra la catalana. ¿Passa el mateix a Escòcia?

Hostilitat seria un terme excessiu. Els lectors de l’un i l’altre bàndol no s’agraden gaire, però les capçaleres mantenen un intercanvi civilitzat. Si algun diari fa una barrabassada, ho expliquem, però de cap manera hi ha una guerra editorial oberta. I hi ha una cosa que ens agermana: tothom critica la BBC i la seva visió esbiaixada des de Londres, que no entén com ens sentim els escocesos. Això uneix molt!