dilluns, 13 d’agost del 2018

els aeroports

Entrar en un aeroport és endinsar-se en la dimensió desconeguda. Amb expectatives i experiències personals, ben diverses, convergim en una bombolla fora del temps i l’espai on els nostres drets gasosos s’evaporen com la suor de la pell. En algun moment, no falla, em ve al cap la sentència lapidària a les portes de l’infern de Dante: 'Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate' [Abandoneu tota esperança els que aquí entreu]. Indefectiblement, toca deixar de banda per un temps tota pretensió de ciutadania per esdevenir càrrega, mercaderia. Un bon nombre de les vulneracions de drets se’ns encolomen, hàbilment, amb la mateixa cantarella: "És per la seva seguretat". I per vendre seguretat ens regalen por, estratègia prou testada que plana sobre abusos quotidians. Alguns usuaris accepten els ultratges de bon grat, els escèptics ens hi resignem a contracor. Sabates, cinturons, metalls, tot fora. L’exhibició obligada de mitjons foradats, pantalons abaixats, cabells que es rebel·len, exhala una flaire de despersonalització vexatòria, salvant les distàncies amb altres cues d’infausta memòria. De tant en tant, s’anuncien accions més invasives: escàners, càmeres, censos ètnics. L’èxit d’aquesta deriva dependrà de la destresa en la inoculació de les pors, d’una banda, i de la incredulitat i la resistència social a la pèrdua de llibertats, de l’altra. Mentrestant, a seguir a la cinta com un ramat de bens, una corrua de convictes o una cadena de muntatge. Bestioles, presoners, engranatges, tant se val, tot menys persones lliures i dignes. La seqüència es combina amb dosis d’arbitrarietat, com ara la prohibició dels líquids. No sembla coherent l’establiment de normes draconianes als avions mentre en altres espais de concentració de multituds no se n'implanta cap; segurament perquè resulta inviable o inútil, o tot alhora. Qui vulgui sembrar el caos té un ventall immens per explorar i cap obsessió paranoide per protegir-nos ens guarirà del terror. Però sí que ens empeny al parany de l’autoritarisme, un sot que es va cavant amb restriccions d’entrada per raó de procedència o de religió, encetades als EUA. Anar-hi anant. El tracte intimidatori i la discriminació per ètnia o llengua, per exemple, sovintegen. Els aeroports són, a més, un banc de prova d’espais semimilitaritzats on qualsevol dissensió pot acabar amb la intervenció d’un cos armat, la nostra Benemèrita.
L’exhibició obligada de mitjons foradats, pantalons abaixats, cabells que es rebel·len, exhala una flaire de despersonalització vexatòria
Un altre filó de vulneració de drets ve de la desigual correlació de forces. Gent del carrer enfront de companyies aèries i autoritats aeroportuàries, David contra Goliat. El respecte pels pactes entre les parts, nervi de l’intercanvi de bens i serveis d’acord amb “l’autonomia de la voluntat”, queda anorreat. La llista de greuges per incompliment dels compromisos és llarga: sobrevenda ('overbooking'), retards i cancel·lacions, pèrdua d’equipatge, suplements 'pirates', etc. Les compensacions, escarransides. Em pregunto, com a filla de botiguers, on queda aquella màxima en què em van criar: “El client sempre té raó”. Potser només val per als petits i els pobres, com en tot sistema desigual en què la norma és feta a mida del poder. Els establiments que hi ha en el mateix aeroport acaben d’adobar aquesta irrellevància del consumidor, ja que imposen una qualitat dubtosa a preus escandalosos. És una lògica anàloga als contractes d’adhesió, no pots triar. Encara no he vist que prohibeixin consumir-hi entrepans casolans per forçar la demanda, però temps al temps. En aquesta línia, vaig comprovar estupefacta que a l’aeroport de Bèrgam-Milà no és permès estirar-se per dormitar. El vigilant va despertant, un per un, els soferts passatgers que, després d’una nit en vetlla per cortesia de Ryanair, cauen en braços de Morfeu en posició horitzontal. Val a dir que el que hi ha al darrera del reglament no sembla la preocupació pel glamur i el decòrum. Els malpensats hi llegim l’ànim 'business friendly' cap al negoci de cubicles insonoritzats per al descans, instal·lat allà mateix, al mòdic preu de 9 €/h. D’aquests sarcòfags moderns en diuen 'sleeping capsules' i és una iniciativa en expansió que potser “farà l’agost” amb permís del lobi hoteler. Em temo que forma part d’un corrent generalitzat de penalitzar l’ús de l’espai públic en benefici privat. Per si la temperatura siberiana i els incòmodes seients de ferro no fossin prou dissuasius, va sonant a tot drap l’himne d’Itàlia. Qui sap si per influència de la Lliga Nord es considera el vestíbul de l’aeroport un lloc idoni per fer país. En el marc de l'operació Strade Sicure, soldats amb metralleta patrullen entre els viatgers impassibles. Que trist associar Itàlia, un paradís per als sentits, l’art i la cultura, amb un escenari bèl·lic.
No vull dramatitzar, he caigut del costat dels humans privilegiats amb plenitud de drets: a la vida, a la llibertat de circulació, a les vacances pagades. A l’altre costat s’apila la “carn humana” de rebuig, segons Salvini i els seus. La femenina, de “carn”, especialment exposada a violència i abús.
En un altre ordre de coses, la imposició d’usar bosses de plàstic llança un missatge universal del compromís feble de les autoritats transfrontereres amb la preservació del medi natural; a banda de contradir les prohibicions d’autoritats nacionals, com Ruanda i altres països africans, d’alt valor simbòlic.
Per arrodonir el sentiment d’impotència no es reben explicacions fiables sobre cap incidència. L’accés a la informació veraç és fonamental en la relació asimètrica amb els poders públics i esdevé una expectativa raonable davant empreses potents, en entorns reglats, en què l’individu es troba desvalgut. Els que pateixin experiències descoratjadores durant la campanya d’estiu entendran el desig punyent de trobar una informació al panell lluminós: l’hora d’embarcament del vol per tornar a casa. Diuen que les vacances són, a voltes, com alguns amors: les anticipem amb delit, les vivim amb incomoditat i les recordem amb nostàlgia.
El 155, en vinyetes

la revolucio dels waters

Entrar en un lavabo públic a la capital xinesa ens pot fer viure una “experiència” difícil de qualificar, ja que molts lavabos són una simple sala amb una desena de plaques turques a terra sense cap mena de separació, o amb petits murs de mig metre d’alt entre ells. La intimitat no ha sigut una de les prioritats de la societat comunista.
Aquests excusats, fàcils de localitzar per la forta pudor, abunden als barris tradicionals dehutongs -carrers estrets- de Pequín que han sobreviscut a l’especulació urbanística. Però, encara que avancem cap a una versió més moderna que inclogui lavabo individual amb porta, el que sí que trobarem majoritàriament són plaques turques i no vàters. A dia d’avui, en la segona economia mundial, la majoria de lavabos públics, inclosos els que hi ha als restaurants, tenen placa turca. Fins i tot als centres comercials, si no són gaire moderns -per als estàndards xinesos uns set anys-, sobreviu la placa turca acompanyada d’uns quants lavabos amb tassa de vàter, degudament senyalitzada a la porta.
Aquesta “experiència” és el que el govern xinès vol canviar amb una campanya nacional que ha batejat amb l’inequívoc nom de la Revolució del Vàter. El govern s’ha proposat que anar al lavabo es converteixi en un acte íntim, relativament confortable i, sobretot, higiènic.
La campanya, iniciada el 2015 amb un ampli pressupost, tenia com a primer objectiu construir lavabos públics a les zones rurals on no n’hi havia i, sobretot, a les àrees turístiques, per millorar la imatge del país. Però el 2018, el president xinès, Xi Jinping, l’ha rellançat enfocant-la en la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans. Ha assegurat que la higiene dels banys és una pedra angular d’una societat civilitzada, i ha descrit la revolució com una “part concreta de l’avanç en la revitalització del nostre país”. El líder xinès ha adoptat un paper actiu en l’impuls de la modernització dels lavabos publicant articles a la premsa oficial i fent declaracions en les seves visites a zones rurals.
Segons les dades de l’Administració Nacional de Turisme, en els últims tres anys s’han construït o reformat 68.000 lavabos en zones turístiques a tot el país i es preveu instal·lar-ne 64.000 més entre el 2018 i el 2020. Tres quartes parts de la població xinesa té accés a vàters considerats acceptables, però uns 70 milions encara només poden usar instal·lacions compartides, segons les dades de l’OMS. El compromís amb la revolució dels lavabos ha portat la Xina ha rebatejar el dia Mundial del Vàter de les Nacions Unides (el 19 de novembre) com el “Dia Mundial del Vàter i el Dia de la Conscienciació de la Revolució dels Banys a la Xina”.

Revolució tecnològica

La Revolució del Vàter ha desenvolupat el seu propi canvi tecnològic. El govern ha impulsat la creació d’una aplicació que informa a través del mòbil del lavabo públic que l’usuari té més a prop en un radi de dos quilòmetres.
A començament d’any la base de dades incloïa 330.000 banys públics en 216 ciutats de 19 províncies. L’aplicació, anomenada City Toilets, es pot descarregar i també es pot consultar a través de la plataforma de Wechat, la xarxa social i de missatgeria més popular a la Xina. L’app permet valorar la neteja i el grau d’accessibilitat del lavabo públic.
En algunes ciutats també s’han començat a instal·lar màquines de reconeixement facial per dispensar paper de vàter. L’objectiu és evitar el malbaratament de paper, ja que una vegada ha reconegut l’usuari i li ha subministrat paper, no permet repetir l’acció fins passat un cert temps.
La campanya nacional per reformar els lavabos també ha tingut un vessant negatiu. El govern ha hagut de posar fre a una boja competició per fer lavabos de superluxe per atraure turisme i possiblement comissions. La carrera per la modernització ha portat a excessos i el director de l’Administració Nacional de Turisme de la Xina, Li Jinzao, ha cridat a l’ordre els governs locals.

Lavabos de luxe

Alguns lavabos entren en la categoria de bons serveis, com els que es poden trobar a la ciutat de Shenyang, al nord-est de la Xina. Són banys on es pot accedir a wifi i fins i tot recarregar el telèfon mòbil còmodament. Però altres serveis es poden qualificar directament de luxes asiàtics: es tracta de lavabos públics que tenen televisors de pantalla plana (per exemple, a la província de Qinghai, al centre del país) o sofisticades instal·lacions d’aire condicionat que dissipa la pudor.
Galledes d’escombraries amb sensors de moviment, dispensadors de begudes fredes i fins i tot microones són alguns dels complements que es poden trobar en alguns lavabos. A això cal afegir-hi les formes imaginatives que poden adoptar alguns vàters: des de marietes fins a castanyes gegants en alguns parcs de Pequín. També hi ha banys amb parets de vidre per gaudir de les vistes al parc natural del llac Shiyan, a Changsha. I fins i tot existeix un famós (i criticat) lavabo que és una reproducció del Parc Güell, a la ciutat de Chongqin

dijous, 9 d’agost del 2018

la floristeria

El negoci de les flors tampoc s’ha escapat de la digitalització. La start-up catalana Colvin ha completat en els últims mesos la seva expansió als mercats de Portugal i Itàlia. La floristeria online va aconseguir dos milions d’euros de fons de capital risc a finals de l’any passat per finançar el seu salt a Europa i preveu arribar a altres països durant el 2018. En total, la companyia barcelonina ja ha captat més de 3 milions d’euros des que va néixer, l’any 2016. Els tres fundadors es van conèixer mentre estudiaven a l’escola de negocis Esade i van posar en marxa un negoci de distribució de flors per a la diada de Sant Jordi. “Ens va servir per millorar i aprendre sobre el sector i, després d’estar en altres feines, per obrir Colvin”, explica Andrés Cester, el seu conseller delegat.
El model de Colvin es basa en una plataforma digital -a través de la web i d’aplicacions mòbils- que permet comprar flors a domicili evitant els intermediaris. Segons l’empresa, això fa que el preu sigui més baix que en altres comerços i que els rams tinguin una esperança de vida més alta. “Quan compres un ram de roses passen dies des que surt el productor fins que t’arriba, i això fa que duri menys temps fresc”, explica Cester. L’emprenedor assegura que les flors de Colvin poden durar entre deu dies i dues setmanes sense pansir-se.
L’empresa treballa amb productors de França, Holanda i Espanya i comercialitza rams de flors amb preus a partir de 25 euros. A més, ofereix subscripcions setmanals, quinzenals o mensuals per rebre flors fresques a casa periòdicament. La start-up competeix amb altres gegants del mercat de la venda de flors online, com la suïssa Interflora, que també té una filial espanyola.

Ampliació de la plantilla

Cester prefereix no compartir dades sobre la facturació de Colvin, però assegura que cada mes l’empresa multiplica “per cinc o sis” els resultats de l’any anterior. Actualment la companyia té una plantilla d’unes 35 persones i en vol incorporar una desena més abans d’acabar l’estiu. De cara al 2018 la companyia també vol innovar en el producte, principalment en l’experiència de la persona que rep el ram de flors. “Estem treballant en els missatgers personalitzats i que puguin incloure formats com l’àudio o el vídeo”, diu Cester.

L'AVORTAMENT ARGENTI

Els milers de dones que ahir esperaven al voltant de l’edifici del Senat de l’Argentina, protegit amb un inusual desplegament de seguretat, van evidenciar un cop més l’enorme polarització que hi ha a la societat argentina: una part de la població està a favor de la despenalització de l’avortament, l’altra ho considera directament un crim.
Ahir, a l’interior de la cambra, els 72 diputats tenien l’última paraula en el debat sobre la legalització de l’avortament que al mes de juny va tenir una primera part al Congrés, que va donar llum verda a continuar el projecte de llei per despenalitzar la interrupció de l’embaràs. En el moment de tancar aquesta edició, els senadors continuaven el seu llarg debat, però el recompte fet pel diari La Nación donava un avantatge a l’opció del no, amb 38 vots davant els 31 favorables. Els proavortistes, no obstant això, no van tirar la tovallola perquè al Congrés el  es va imposar per un estret marge que ningú donava per fet. Si finalment el Senat tomba la iniciativa no se’n podrà tornar a presentar una de nova fins després de les eleccions del 2019.
Sigui com sigui, el debat ha posat en l’agenda política els problemes amb què es troben les dones a l’Argentina i ha afavorit la discussió d’un tema considerat tabú en una societat molt arrelada a les tradicions i amb una forta dependència de l’Església catòlica. I encara més des que l’argentí Jorge Bergoglio es va convertir en pontífex. A més, el Papa no ha callat durant el debat sobre la despenalització de l’avortament al país sud-americà: va arribar a dir que la interrupció de l’embaràs és com “el que feien els nazis però amb guants blancs”.
Segons dades del govern del conservador Mauricio Macri, al voltant de mig miler d’argentines de totes les edats es veuen obligades a interrompre l’embaràs en la clandestinitat, sense garanties higièniques, com demostra que un 10% han de ser hospitalitzades per rebre tractament a causa de complicacions. El 2016, 43 dones van morir després d’un avortament.

Mobilització sense precedents

Acabar amb aquesta xacra és el gran argument d’associacions feministes, que posen com a argument l’alt percentatge d’embarassos no desitjats que obliguen cada dia desenes d’adolescents a abandonar l’institut per la impossibilitat a l’accés a un avortament gratuït. Són la marea verda, conegudes per dur un mocador d’aquest color i haver fet sortir al carrer centenars de milers de dones al crit d’“avortament lliure i gratuït”. A través de Twitter actors de la sèrie Merlí -un fenomen de masses a l’Argentina- també han donat suport al .
A l’altra banda, el moviment pro-vida i sectors tradicionalistes es van agrupar en una onada de color blau, amb el suport de l’Església catòlica. Demanaven preservar la llei tal com està i van organitzar pregàries i vetlles religioses perquè la iniciativa quedés frenada al Senat. La seva mobilització també va ser massiva.
El projecte de llei que es discutia ahir al Senat no va més lluny que la majoria de legislacions aprovades a països occidentals. Així, planteja despenalitzar l’avortament en les primeres 14 setmanes de gestació, o durant tot l’embaràs en cas de risc per a la salut de la mare o de la inviabilitat del fetus. A més, pel que fa als professionals mèdics, el projecte reconeix l’objecció de consciència individual però no que les clíniques privades puguin negar-se, com a institució, a practicar les interrupcions que contempla la norma. L’actual llei vigent argentina castiga amb penes d’un a quatre anys de presó les interrupcions, a excepció de les gestacions fruit d’una violació o que posin en perill la vida de la dona.
El de l’Argentina no ha sigut només un debat intern, sinó que s’ha seguit amb especial interès a l’Amèrica Llatina perquè el país austral és un referent en matèria de drets humans i conquestes socials. A la regió, només Cuba, l’Uruguai, la Guyana i la Ciutat de Mèxic tenen lleis permissives, mentre que Nicaragua o el Salvador castiguen tots els supòsits d’una interrupció, fins i tot les no voluntàries.

dimarts, 7 d’agost del 2018

el taxi

Aquests últims sis dies, els ciutadans de Barcelona han comprovat amb estupor i una mica de por com els taxistes de la ciutat han volgut demostrar que els carrers són seus, de la seva propietat, i que hi poden fer el que vulguin perquè tenen impunitat per ocupar-los, com si fossin al pati de casa. La prova és que ahir, després que un fotògraf de l’ARA, Francesc Melcion, fes la seva feina fotografiant l’acampada de la Gran Via –on fins i tot van instal·lar una piscina desmuntable– va ser agredit físicament per un taxista. Aquest personatge li va tirar per terra la càmera –que és la seva eina de treball, com ho és el cotxe per al taxista– perquè no volia que fotografiés la piscina i el seu entorn: ¿potser trobava que això els podria donar una imatge frívola? Efectivament, la dona, i com que són a l’espai públic, als carrers que són de tots, els mitjans de comunicació no només tenen el dret sinó també l’obligació de mostrar-ho. Va ser l’agressió d’una sola persona, que, sens dubte, no representa tot el col·lectiu, però la suma d’incidents aïllats en els quals hi ha hagut violència comença a ser preocupant.
El sector del taxi té arguments per fer aquesta vaga, i tota la ciutadania ha entès que tenen raons per preocupar-se pel seu futur perquè el problema és real, ja que la irrupció de la tecnologia i la competència en el sector canviarà completament la manera de funcionar. Està passant a tot el món i ha afectat i afectarà gairebé tots els sectors econòmics, des del turisme fins a la indústria del moble o els supermercats. No tots, però, tenen la força per pressionar físicament al carrer com sí que tenen els taxistes. Ni a tots, possiblement, se’ls deixaria ocupar impunement durant sis dies els carrers com estan fent ells. Tothom entén que els aldarulls que hi podria haver amb un desallotjament per la força seria possiblement més desestabilitzador i perjudicial per a la ciutat i la seva imatge que el desgast d’autoritat que suposa permetre aquesta ocupació salvatge. Tanmateix, una negociació basada en el xantatge i l’amenaça contínua de paralitzar el país els fa perdre raons. En lloc d’optar per la pedagogia, per buscar la complicitat d’altres treballadors que poden entendre el problema perquè en més o menys grau també els està afectant a ells en altres àmbits, els taxistes, o els seus líders, han optat per la prepotència. La prova és que fins avui, sis dies després, no han vist necessari acceptar de fer serveis mínims per a hospitals i casos especials. No han demostrat merèixer el nom de servei públic.
El problema de fons requereix una anàlisi acurada, i no només caldrà regular i possiblement controlar el nombre de llicències VTC, tal com volen també alguns ajuntaments, com el de Barcelona, sinó també fer més transparent el mateix sector del taxi, que s’ha d’adaptar tecnològicament als nous temps, preparar-se per a la competència i posar les bases per a una reconversió raonable. De moment, però, els perjudicats són els ciutadans, els comerciants i turistes i la mateixa imatge de Barcelona a tot el món.

urgencies

“Ja tinc les seves dades, segueixi la línia groga, sense deixar-la, i vagi al segon pis”. Al terra de l’hospital, cert, hi ha una línia groga, gruixuda com la d’una carretera, que diria que és de plàstic adhesiu. Al costat n’hi ha una de blava i una de vermella, que et porten als diferents llocs. “Triatge urgències” és el meu. És un bon sistema per evitar que la gent, atabalada, malalta, nerviosa, ferida, es perdi. Però, tot i així, tenim tant de respecte a les bates blanques que tenim por de no fer-ho bé i repreguntem. “És per aquí?”, demano a un treballador. “Sí, ja t’acompanyo amb l’ascensor”. Li dono les gràcies, perquè no tenia per què fer-ho. “Gràcies, tots ens atabalem”, faig. “Sí”, somriu ell. “I és normal”.
Arribem al segon pis. Una noia d’uns quinze anys reposa en un llit de rodes, del tot adormida. Un avi, assegut a la cadira de rodes, pregunta si ja li toca. “Que no, papa....”, diu el seu fill. “Però no em deixarien passar aquesta gent d’aquí?”, pregunta, mig murri. “No, papa, això no és el súper!”, fa ell. Un noi adolescent, que té febre, li pregunta a la mare si els estrangers tenen dret a sanitat pública. “Sí”, contesta la mare, categòrica i contenta.
Llavors puja una família estrangera. El pare, la mare i el nen, com els tres ossets, segueixen ordenadament la línia groga, com si fossin funambulistes, com si treure els peus d’aquella línia, d’alguna manera els penalitzés. L’infermer que m’ha acompanyat se’ls acosta. “Is not necessary”, els diu. I els fa entendre que no cal, que no cal que facin aquell acte de disciplina. Ells s’asseuen, culpables d’estar malalts, culpables de ser una molèstia o de sortir als tuits i a les notícies. L’infermer em mira. “Ets molt amable”, li repeteixo. “No, no. Saps què passa?”, respon ell. “Que fer-ho bé no costa. El que costa és fer-ho malament”.

Ernesto Kaiser

La Fiscalia del Tribunal Suprem s’ha oposat a tramitar l’incident de recusació plantejat per la defensa de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez contra els magistrats Manuel Marchena, José Ramón Soriano, Luciano Varela i Andrés Martínez Arrieta. La fiscalia sol·licita rebutjar d’entrada la recusació per “frau processal”, el mateix argument amb què el magistrat instructor, Pablo Llarena, va rebutjar la recusació de la defensa de Carme Forcadell el 6 de juliol.
En una providència datada dilluns passat, els magistrats Marchena -president de la sala segona- i Martínez Arrieta i Antonio del Moral -integrants de la sala d’admissió i enjudiciament- van resoldre traslladar l’escrit de recusació al ministeri fiscal i a altres parts personades perquè s’hi pronunciessin en tres dies i, transcorregut aquest termini, donar coneixement de les al·legacions als magistrats afectats per la recusació. Per tant, la sala ha optat per tramitar l’incident de recusació. A la presentada el divendres 27 de juliol per l’advocat Jordi Pina, en nom de Turull, Rull i Sànchez, s’hi unirà l’elevada dilluns passat per Andreu Van den Eynde, defensor d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, i caldrà veure si també la presentada ahir per Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Lluís Puig. L’escrit de Pina demana la recusació perquè els quatre magistrats esmentats van participar en la reunió de la sala d’admissió del 31 d’octubre del 2017 en què es va admetre a tràmit la querella criminal per delictes de rebel·lió, sedició i malversació presentada per l’aleshores fiscal general de l’Estat José Manuel Maza. La Fiscalia del Suprem, en un escrit que signen els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena, proposa rebutjar ja d’entrada la recusació de Turull, Rull i Sànchez -l’única sobre la qual s’han pronunciat fins ara-“pel seu caràcter fraudulent”.
Segons l’escrit al qual ha tingut accés l’ARA, els fiscals conclouen, en primer lloc, que “les sospites de parcialitat parteixen d’una premissa absolutament inassumible i objectivament innòcua i, per tant, no estan ni legítimament ni objectivament justificades”. En segon lloc, assenyalen que “la causa de recusació es fonamenta únicament en apreciacions o impressions subjectives i personals dels acusats sense cap suport probatori” per “aconseguir un tribunal a la carta per a aquest procés penal, amb el propòsit de retardar la celebració del judici oral, cosa que suposaria -en cas que es tramités- una flagrant vulneració del dret del jutge ordinari predeterminat per la llei i del dret d’un procés sense dilacions”.

Aval de Segarra

La posició dels fiscals del Suprem, lògicament, ha comptat amb el vistiplau de la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, que d’altra banda ja havia avançat en una trobada amb periodistes que s’oposaria a qualsevol recusació perquè considerava que era una tàctica dilatòria de les defenses. Amb tot, la sala d’admissió i enjudiciament ja ha disposat, tot i la posició de la fiscalia i de les parts, que no resoldrà, precisament per mantenir-se al marge de qualsevol indici de tasca instructora, sobre la recusació dels quatre magistrats. “El rebuig no és competència de la sala, no l’hi correspon, hi ha un altre òrgan per resoldre-ho, que és la sala del 61”, assenyala una font del Suprem a l’ARA. Va ser el mateix Suprem el que, al seu dia, a través d’una sentència del llavors president del TS i del CGPJ, Gonzalo Moliner -sense resoldre el problema-, va advertir sobre el fet que la sala d’admissió de querelles, que passa a integrar més tard el tribunal del judici oral, podia plantejar problemes de falta d’aparença d’imparcialitat dels jutges.
La sala segona nomenarà ara un magistrat instructor que es farà càrrec de recopilar la documentació i d’informar a primers de setembre Carlos Lesmes, president del Suprem i de la sala 61, al qual li pertocarà formar una sala amb 15 magistrats -els presidents de cada sala del Suprem i un magistrat més antic i més modern per sala- per resoldre les recusacions. Mentrestant, els afers de pur tràmit i d’ordenació de la causa de rebel·lió seran tramitats per la sala de vacances de la sala segona del Suprem. Al setembre, doncs, començarà el compte enrere cap al judici oral: recusació; resolució sobre la revocació o no de la interlocutòria de conclusió; articles de pronunciament previ sobre diverses qüestions com la competència del Suprem; interlocutòria d’obertura del judici oral; escrits de qualificació; augment de la sala d’enjudiciament de 5 a 7 magistrats, i tria de la data d’inici del judici