Entrar en un aeroport és endinsar-se en la dimensió desconeguda. Amb expectatives i experiències personals, ben diverses, convergim en una bombolla fora del temps i l’espai on els nostres drets gasosos s’evaporen com la suor de la pell. En algun moment, no falla, em ve al cap la sentència lapidària a les portes de l’infern de Dante: 'Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate' [Abandoneu tota esperança els que aquí entreu]. Indefectiblement, toca deixar de banda per un temps tota pretensió de ciutadania per esdevenir càrrega, mercaderia. Un bon nombre de les vulneracions de drets se’ns encolomen, hàbilment, amb la mateixa cantarella: "És per la seva seguretat". I per vendre seguretat ens regalen por, estratègia prou testada que plana sobre abusos quotidians. Alguns usuaris accepten els ultratges de bon grat, els escèptics ens hi resignem a contracor. Sabates, cinturons, metalls, tot fora. L’exhibició obligada de mitjons foradats, pantalons abaixats, cabells que es rebel·len, exhala una flaire de despersonalització vexatòria, salvant les distàncies amb altres cues d’infausta memòria. De tant en tant, s’anuncien accions més invasives: escàners, càmeres, censos ètnics. L’èxit d’aquesta deriva dependrà de la destresa en la inoculació de les pors, d’una banda, i de la incredulitat i la resistència social a la pèrdua de llibertats, de l’altra. Mentrestant, a seguir a la cinta com un ramat de bens, una corrua de convictes o una cadena de muntatge. Bestioles, presoners, engranatges, tant se val, tot menys persones lliures i dignes. La seqüència es combina amb dosis d’arbitrarietat, com ara la prohibició dels líquids. No sembla coherent l’establiment de normes draconianes als avions mentre en altres espais de concentració de multituds no se n'implanta cap; segurament perquè resulta inviable o inútil, o tot alhora. Qui vulgui sembrar el caos té un ventall immens per explorar i cap obsessió paranoide per protegir-nos ens guarirà del terror. Però sí que ens empeny al parany de l’autoritarisme, un sot que es va cavant amb restriccions d’entrada per raó de procedència o de religió, encetades als EUA. Anar-hi anant. El tracte intimidatori i la discriminació per ètnia o llengua, per exemple, sovintegen. Els aeroports són, a més, un banc de prova d’espais semimilitaritzats on qualsevol dissensió pot acabar amb la intervenció d’un cos armat, la nostra Benemèrita.
L’exhibició obligada de mitjons foradats, pantalons abaixats, cabells que es rebel·len, exhala una flaire de despersonalització vexatòria
Un altre filó de vulneració de drets ve de la desigual correlació de forces. Gent del carrer enfront de companyies aèries i autoritats aeroportuàries, David contra Goliat. El respecte pels pactes entre les parts, nervi de l’intercanvi de bens i serveis d’acord amb “l’autonomia de la voluntat”, queda anorreat. La llista de greuges per incompliment dels compromisos és llarga: sobrevenda ('overbooking'), retards i cancel·lacions, pèrdua d’equipatge, suplements 'pirates', etc. Les compensacions, escarransides. Em pregunto, com a filla de botiguers, on queda aquella màxima en què em van criar: “El client sempre té raó”. Potser només val per als petits i els pobres, com en tot sistema desigual en què la norma és feta a mida del poder. Els establiments que hi ha en el mateix aeroport acaben d’adobar aquesta irrellevància del consumidor, ja que imposen una qualitat dubtosa a preus escandalosos. És una lògica anàloga als contractes d’adhesió, no pots triar. Encara no he vist que prohibeixin consumir-hi entrepans casolans per forçar la demanda, però temps al temps. En aquesta línia, vaig comprovar estupefacta que a l’aeroport de Bèrgam-Milà no és permès estirar-se per dormitar. El vigilant va despertant, un per un, els soferts passatgers que, després d’una nit en vetlla per cortesia de Ryanair, cauen en braços de Morfeu en posició horitzontal. Val a dir que el que hi ha al darrera del reglament no sembla la preocupació pel glamur i el decòrum. Els malpensats hi llegim l’ànim 'business friendly' cap al negoci de cubicles insonoritzats per al descans, instal·lat allà mateix, al mòdic preu de 9 €/h. D’aquests sarcòfags moderns en diuen 'sleeping capsules' i és una iniciativa en expansió que potser “farà l’agost” amb permís del lobi hoteler. Em temo que forma part d’un corrent generalitzat de penalitzar l’ús de l’espai públic en benefici privat. Per si la temperatura siberiana i els incòmodes seients de ferro no fossin prou dissuasius, va sonant a tot drap l’himne d’Itàlia. Qui sap si per influència de la Lliga Nord es considera el vestíbul de l’aeroport un lloc idoni per fer país. En el marc de l'operació Strade Sicure, soldats amb metralleta patrullen entre els viatgers impassibles. Que trist associar Itàlia, un paradís per als sentits, l’art i la cultura, amb un escenari bèl·lic.
No vull dramatitzar, he caigut del costat dels humans privilegiats amb plenitud de drets: a la vida, a la llibertat de circulació, a les vacances pagades. A l’altre costat s’apila la “carn humana” de rebuig, segons Salvini i els seus. La femenina, de “carn”, especialment exposada a violència i abús.
En un altre ordre de coses, la imposició d’usar bosses de plàstic llança un missatge universal del compromís feble de les autoritats transfrontereres amb la preservació del medi natural; a banda de contradir les prohibicions d’autoritats nacionals, com Ruanda i altres països africans, d’alt valor simbòlic.
En un altre ordre de coses, la imposició d’usar bosses de plàstic llança un missatge universal del compromís feble de les autoritats transfrontereres amb la preservació del medi natural; a banda de contradir les prohibicions d’autoritats nacionals, com Ruanda i altres països africans, d’alt valor simbòlic.
Per arrodonir el sentiment d’impotència no es reben explicacions fiables sobre cap incidència. L’accés a la informació veraç és fonamental en la relació asimètrica amb els poders públics i esdevé una expectativa raonable davant empreses potents, en entorns reglats, en què l’individu es troba desvalgut. Els que pateixin experiències descoratjadores durant la campanya d’estiu entendran el desig punyent de trobar una informació al panell lluminós: l’hora d’embarcament del vol per tornar a casa. Diuen que les vacances són, a voltes, com alguns amors: les anticipem amb delit, les vivim amb incomoditat i les recordem amb nostàlgia.
