els limits

Hem sentit el millor discurs de Quim Torra al sector de població que encara pot seguir discursos que no diuen res de dolent. Si no fos perquè les expectatives dels independentistes estan molt i molt controlades, diria que ha estat un discurs decebedor. I ho dic a contracor, perquè no sé fins a quin punt a hores d’ara és l’únic discurs possible.

El president Torra ha estat fidel a la seva admiració pels anys trenta, que sempre surten. Ha citat Ramon Muntaner, Pau Casals, Pompeu Fabra, Espriu i Kennedy, que són tots morts. I Zoraida Burgos, que té vuitanta-cinc anys. I Lluís Llach, que ve de sèrie. Els escriptors que tant li agraden si s’han mantingut en el temps és perquè parlaven pels seus contemporanis. Quan parla d’obertura i parla de República hauria d’entendre que no n’hi ha prou de dir-ho, que l’estil i els temps també formen part del missatge.

Ha estat un discurs tant de la bona gent cap a la bona gent que costa criticar-lo. Però és que de vegades no és bo que no se’t vegi mala fe. Els grecs, ja que érem en un teatre, van treballar l’esquiagrafia, l’ús de foscos i clars, i ho van traslladar també al comportament humà. O potser va ser a l’inrevés o va sortir tot junt. Tant és, van fer que els dolents tinguessin profunditats a l’ànima que els podien igualar als bons. Van fugir de la monotonia i van inventar la gravitas, la gravetat humana en l’hora greu. I la van fer creïble.

El president Torra ha anat per camins sabuts. Ens ha explicat on érem, quan més o menys tothom ho intueix. Ens ha convençut de coses que ja sabíem: que estem en una causa justa, que hi ha raons, que s’ha jugat molt brut i que la violència policial i que la situació dels presos polítics és un desastre. És impossible no estar-hi d’acord. Ha estès la mà al govern espanyol i diu que demostrarà fermesa. Fins aquí crec que els dos milions de persones que s’han mobilitzat li donaran la raó. Són els mínims comuns múltiples i els màxims comuns divisors de l’independentisme, el mainstream.

Però avui surava la sensació -amb expectatives controlades- que s’havia de dir alguna cosa nova. Bé, sí, hi haurà un Fòrum Cívic Social i Constituent, però és que també hi ha una Crida, i ja hi ha una ANC i Òmnium, i la Casa de la República. La proposta de Torra s’ha assemblat molt més a un estat de la qüestió que a un full de ruta. I és significatiu que sigui així, perquè potser és el paral·lel dels dubtes que ens afecten a tots -fins i tot a molts no independentistes- quan ens sentim impotents davant l’Estat. Dir que no s’acceptarà cap sentència que no sigui la lliure absolució està bé, però ens mengem, ves quin remei, que siguin a la presó.

La retòrica ha tingut el seu efecte positiu, ha servit per crear marcs de possibilitat, perquè -siguem sincers- l’independentisme ni retòrica, sabia fer. I mira, d’aquí, amb astúcia, va posar urnes, i les va defensar, i fins i tot ha sabut internacionalitzar la demanda democràtica del dret d’autodeterminació. Però la retòrica, els grecs també ho sabien, té límits, convé no abusar-ne.

Tot el que ha dit el president Torra és veritat, té la millor de les intencions i està a anys llum dels millors discursos que arriben de l’altra banda dels Monegres. La paradoxa és que crec que, sense voler, el discurs potser ha estat més realista que no ens pensem

gemma nierga

Gemma Nierga i Ramon Gener seran els presentadors de 'La Marató de TV3' d'aquest any, segons ha revelat la cadena aquest dijous al migdia. El programa s'emetrà el diumenge 16 de desembre i, tal com ja s'havia anunciat, estarà dedicat al càncer. 

Nierga, que precisament aquest dijous debuta com a presentadora del nou programa 'Els meus pares', ja hi havia col·laborat el 1993, durant la seva anterior etapa a la televisió pública. "Per a mi és un orgull que TV3 em permeti participar en un projecte col·lectiu tan emocionant", ha dit la periodista en declaracions a la mateixa cadena. Sobre el seu company al capdavant del programa solidari, Nierga ha destacat que "té uns valors i una elegància que el converteixen en un personatge únic" i que "no sembla d'aquesta època".

Per la seva banda, Gener ha assegurat que està "content i feliç de poder participar i ser part d'un trosset d'història de La Marató, el programa més important de la cadena". "El fet que et proposin presentar-lo no només és un motiu d'alegria gran, sinó tot un honor. I a més amb la Gemma, amb qui tinc una bona amistat. Segur que conduint-lo junts farà encara més especial i fàcil aquest nou repte televisiu", ha afegit. Per a Gener, que pròximament estrenarà la segona temporada de 'This is art', La Marató serà la primera experiència com a presentador d'un programa en directe i amb plató. 

"La Marató d'aquest any estarà plena de sorpreses, i la primera és l'excepcional parella de presentadors: dos professionals molt empàtics amb una relació d'amistat de fa anys que es traduirà en una bona dosi d'energia i química televisives", ha assegurat Xavi Abad, que dirigirà el programa per setena vegada. 

Serà la 27a edició de 'La Marató de TV3', i la quarta que estarà destinada a recaptar fons per a la recerca biomèdica contra el càncer. Aquesta malaltia, que representa la primera causa de mort entre els homes i la segona entre les dones, ja va ser protagonista de l'espai els anys 1994, 2004 i 2012, i sempre ha ajudat el programa a fer un salt endavant pel que fa a la xifra de recaptació. De fet, els 12.387.634 euros que es van recollir el 2012 representen el rècord històric.

Des que va néixer el 1992, La Marató ha recaptat 172.868.124 euros, que han permès finançar 793 projectes de recerca. L'any passat es van obtenir 9.758.075 euros, que es destinaran a la recerca de malalties infeccioses. Fins a 214 projectes es van presentar a la convocatòria d'ajudes i el mes vinent està previst que s'anunciï quins han sigut els seleccionats.

raul romeva

La Diada ha tornat a mobilitzar el sobiranisme, que es reivindica de forma massiva i, com sempre, cívicament. Evidenciant que segueix determinat malgrat la duresa del moment i les adversitats viscudes. Però més enllà, cal preparar-se pel que vindrà.

Encara sense data, som a les portes de la tardor i tot fa pensar que se celebrarà el judici del nostre processament. No anirà bé. L’Estat ha portat molt lluny la judicialització d’un problema polític, i ara, en mans del Tribunal Suprem, es pretendrà omplir de raons els delictes pels quals se’ns acusa. Encara que altres tribunals de la Unió Europea hagin desestimat la causa de rebel·lió o sedició.

El govern espanyol, encapçalat pel PP, es va equivocar quan va deixar en mans judicials la resolució d’un problema que era eminentment polític. Va repetir el patró dels recursos de l’Estatut al Tribunal Constitucional. Un punt d’inflexió, es trencava l’última aposta ferma d’entesa amb Espanya. I des d’aleshores, l’independentisme, que era minoritari, no va parar de créixer.

El Tribunal Suprem culminarà aquesta instrucció jutjant-nos per uns delictes que no hem comès. Perquè no és il·legal, ni tan sols a Espanya, celebrar un referèndum. No obstant, la decisió ja està presa, perquè res no importa: és un pols contra l’Estat.

Però, i després què? Doncs després el problema persistirà. Perquè la presó, el judici i la repressió en són la conseqüència, però no són el problema. Només posen de manifest que aquesta causa exigeix tenacitat i fermesa, però també paciència i tenir plena consciència de la magnitud de l’objectiu i de la realitat complexa que pretén transformar.

La presó, l’exili i la repressió no han de ser una limitació per no imaginar com ha de ser la República que ens hem proposat de construir

La repressió institucionalitzada tampoc pararà. És aquí i té moltes capes: no afecta només les persones que som a la presó o a l’exili o els milers de processats. Té l'objectiu d'estendre la por per apaivagar una opció política legítima, pacífica sempre i democràtica. Però la pròpia defensa no ens pot fer oblidar els nostres objectius polítics, que no són de resistència, ni d’identitat, sinó de sobirania política.

Perquè també, després, és ben segur que Catalunya continuarà tenint els mateixos problemes estructurals que tenia abans de l’octubre de l’any passat. És inadmissible que l’índex de pobresa del nostre país se situï gairebé al 20% i escali fins al 28% si parlem d’infants. No és propi d’un dels principals pols econòmics de l’arc mediterrani que tingui unes infraestructures com té el país avui. És urgent que busquem solucions per als problemes de l’habitatge que obliguen a moviments constants tants ciutadans de les grans ciutats i, alhora, obliguen també a plantejar com s’hauria d’equilibrar el territori, per evitar que grans zones agràries quedin abandonades. És pertinent que ens preguntem quin model energètic necessita Catalunya, que treballem per fer extensiu el sistema de salut, per atendre més dignament la vellesa, per enfortir l’ecosistema cultural, per fer millor l’escola catalana o per decidir com participem en reptes globals, com el de les persones que cerquen refugi. Els problemes hi són i seguiran sent-hi, i avui continuem necessitant les eines pròpies d’un estat modern per fer front a tots aquests reptes d’una manera plena.

El republicanisme, per assolir una amplitud social inapel·lable, ha de ser fidel a la seva essència i aspirar a corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social. Ha de representar l’afany d’aconseguir la igualtat i la llibertat de les persones a través de la màxima identificació entre els governants i els governats i propugnar que l’interès comú sigui definit i defensat per al conjunt de la societat. El republicanisme ha de donar forma a un sistema altruista, creat per conciliar les voluntats de tothom.

La presó, l’exili i la repressió no han de ser una limitació per no imaginar com ha de ser la República que ens hem proposat de construir. Amb la missió fundacional de fer un país nou, l’ambició política ha de posar el punt de mira en com el construïm i en com donem resposta als grans reptes que ens planteja el futur; així com en la transversalitat de l’acord que ens caldrà per fer realitat les transformacions necessàries.

El problema persistirà, però la voluntat constructiva i el compromís polític restaran intactes. Articular aquests elements és ara una prioritat que demostrarà la determinació republicana i l’absoluta ineficàcia de la intimidació per silenciar el desig i el convenciment del canvi que defensem.

macron

Des que va arribar al capdavant del país, ara fa un any, al president francès, Emmanuel Macron, se l’ha acusat de ser “el president dels rics”, de prioritzar les classes benestants i oblidar les més modestes. Ahir, però, sembla que Macron va voler capgirar aquesta percepció: en una compareixença al Musée de l’Homme, a París, envoltat de part del seu govern, va presentar un potent i ambiciós pla contra la pobresa a França, al qual l’Elisi destinarà 8.500 milions d’euros en els pròxims quatre anys. L’objectiu principal, segons va reafirmar el president al llarg del seu discurs, és prevenir la precarietat i afavorir l’autonomia dels ciutadans a través de l’ocupació.

“No es tracta d’ajudar els pobres a viure millor en la pobresa, sinó d’acompanyar-los per sortir-ne”, va afirmar Macron durant la presentació d’aquesta estratègia nacional. El govern, doncs, vol evitar la perpetuació de la pobresa entre les generacions -a França es calcula que hi ha uns 8,8 milions d’habitants pobres, el 13,6% de la població-, i llança aquest pla, que entrarà en vigor el gener del 2019, perquè considera que els mecanismes existents només aturen el problema, però no el solucionen. “Volem dotar d’eines aquests ciutadans perquè puguin sortir de la pobresa”, va insistir el mateix Macron. I és que, en aquest sentit, el president va recalcar una dada significativa: segons els càlculs del govern, un nen francès pobre hauria d’esperar 180 anys perquè els seus descendents poguessin arribar a la classe mitjana. La conclusió, doncs, és clara: l’ascensor social a França està pràcticament aturat. Tot i així, el país gal és ja avui l’estat europeu que més recursos dedica a la protecció social, i un dels estats amb els índexs de pobresa més baixos.

Prioritza els més joves

L’enfocament d’aquest pla és global tot i que presenta una atenció especials als menors i els joves. En aquest sentit, Macron emfatitza la importància de l’educació, i la considera una de les claus per aconseguir aquests propòsits. Les principals mesures ho evidencien: obligatorietat de l’escolarització als tres anys, creació de 30.000 places de guarderies en barris desafavorits, distribució d’esmorzars gratuïts a les escoles d’aquests districtes, ajudes econòmiques als centres que acullin nens pobres o oferta de dinars a un euro als menjadors escolars dels municipis més castigats. A més, per reduir l’abandonament escolar, s’instaurarà l’obligació d’oferir als ni-nis -que ni estudien ni treballen- solucions d’escolarització, formació o ocupació fins als 18 anys, en lloc dels 16 actuals.

Renda universal d’activitat

Un dels punts estrella, però, és la intenció que el 2020 es pugui instaurar una llei de “renda universal d’activitat” que fusioni diferents subsidis i simplifiqui el sistema per garantir a tothom un “llindar mínim de dignitat”. El contracte signat amb els beneficiats inclourà “drets i deures”, com no poder rebutjar “més de dues ofertes raonables de feina”. Mentrestant, i fins que no s’implanti, s’augmentaran els esforços per ajudar els que tenen dret a les prestacions però no les demanen per desconeixement o per la complexitat burocràtica. L’estratègia també preveu oferir una atenció millor als 300.000 demandants de feina que hi ha a l’any i fomentar la seva reinserció laboral.

Gracia un festival a cada carrer

En el moment més àlgid, un festival com el Primavera Sound pot arribar a tenir una dotzena d’escenaris funcionant alhora. Pot semblar una oferta musical inabastable, però no ho és tant com la que oferiran els més de vint escenaris del barri barceloní de Gràcia, que durant els pròxims set dies concentren centenars de concerts gratuïts. No hi actua Nick Cave, d’acord, però tampoc cal hipotecar la casa per comprar l’entrada, caminar mitja hora d’un escenari a l’altre o pagar 4 euros per cervesa.

Pregó feminista i combatiu: “A Gràcia ens vam empoderar de manera irreversible"

Tot i que sovint es passa per alt, les Festes de Gràcia també són un esdeveniment musical, i un dels més populars de Catalunya. Però, a diferència del Primavera Sound o fins i tot de les Festes de la Mercè, la programació no la confeccionen professionals del sector amb tots els contactes del món i pressupostos folgats, sinó veïns del barri que compensen la falta d’experiència amb passió i molt d’enginy. Cultura gratuïta i de proximitat que, en contra del tòpic, no és incompatible amb la qualitat: any rere any l’oferta musical de Gràcia millora en varietat i criteri, sobretot gràcies a un grapat de carrers que consideren la programació una de les prioritats.

Perles musicals

Un d’ells seria el carrer Perla, on els organitzadors admeten que per a ells el guarnit de festa major és l’excusa per poder fer-hi concerts. “La comissió la va fundar un grup de gent jove i l’objectiu era passar-s’ho bé -explica Israel Sabaté, l'actual secretari-. Per això sempre hem intentat fer una programació una mica diferent, més moderna”. A Perla hi han actuat grups de renom com Soweto, Ultraplayback, Las Bistecs i A Contrablues, però l’actuació que va desbordar les previsions el 2011 va ser la de Josmar col·lapsant tots els carrers del voltant. “Tenim una vena trash -confessa Sabaté-, ens agrada reivindicar artistes com la Mònica del Raval, l’Elvis de Reus o els Putilátex”.

• 

Hombre Lobo Internacional en una actuació al carrer Perla

Aquest any, però, la quota trash no es cobrirà. Tots els carrers han hagut d’ajustar pressupost després que l’any passat se suspenguessin els concerts pels atemptats. I, tanmateix, la programació és de traca i mocador, amb sorpreses com Side Chicks -el nou projecte de Maia Vidal-, el ritme festiu de Yacine, excantant de Cheb Balowski, el rockabilly de l'home orquestra Hombre Lobo Internacional i el rock amb aires blues i indie de Joan Queralt & The Seasicks. La filosofia, a més, sempre és la mateixa: “No contractem grups de versions, sinó només de música original. No és per anar de guais, sinó per servir d’altaveu a la música que es fa al país. I sempre paguem, perquè creiem que la feina dels músics s’ha valorar”.

Vida més enllà del Festigàbal

Al carrer Perla enguany es gasten 5.500 euros en la programació musical, una xifra inferior als 13.500 euros que dediquen al mateix concepte a la plaça Rovira i Trias. Els diners surten del mateix lloc, del que es recapta a la barra, però a les places sempre hi ha més públic. “Així i tot ens la juguem, perquè si plou no guanyem res -apunta Neus Bosch, presidenta de la comissió de Rovira i Trias-. Ho tenim calculat: de cada barril en traiem 80 euros nets si tirem bé la birra. Si gastem 140 barrils és que la cosa va bé. Però un any vam haver de demanar un crèdit per sobreviure, perquè la subvenció que ens dona la Fundació és ridícula”.

L’aposta econòmica de Rovira i Trias es tradueix sempre en una de les programacions més potents de Gràcia. Pel seu escenari hi desfilaran, entre d’altres, Dolo Beltrán en la seva versió més electrònica, el rock’n’roll dels Tiki Phantoms, els ritmes ballables de Muyayo Rif i el soul explosiu de la cantant anglesa Shirley Davis. El prestigi de Rovira i Trias ja no està lligat al Festigàbal, que va marxar de la plaça fa uns anys. “El Festigàbal estava molt centrat en l’ indie i sempre tenia un gran cartell, però de vegades no portava gent a la plaça -apunta Bosch-. Els últims anys van ser fluixos”. Ara tenen l’ajut del col·lectiu Blackcelona i l’Error Festival, que programen nits dedicades respectivament a la música negra i el rock. “Molts músics tenen connexió amb Gràcia i això també ens ajuda -diu-. Els Sidonie tenien ganes de tocar a la plaça i van rebaixar el caixet. Aquest any ho ha fet la Dolo. A la comissió de música som quatre noies i lluitem perquè hi hagi dones al cartell. Això la va acabar de convèncer”.

Travessia reclama un premi

També a travessia de Sant Antoni han intentat acostar-se a la paritat i van estar a punt de portar un grup femení d’havaneres, les Anxovetes, però no va poder ser. Ells són el carrer que enguany ha fet un salt qualitatiu més gran pel que fa a la música. A diferència de Perla, per a ells la prioritat havien sigut sempre els guarnits. L’associació només té cinc anys i volia demostrar als altres carrers que s’ho agafaven de debò. “El que ens motivava era fer un guarnit potent, però després de guanyar el primer premi l’any passat alguns ens hem dit que ara l’objectiu ha de ser millorar la programació”, explica Núria Moliner, de la comissió de música de travessia. Amb noms com els del cantautor Ferran Palau, Mazoni i Miqui Puig (en versió de DJ) es pot dir que ho han aconseguit, tot i tenir un pressupost de només 5.000 euros. Com s’ho han fet? “Jo també soc músic i havia col·laborat amb el Jaume de Mazoni”, diu Moliner, que amb el seu grup Intana ja ha tocat dos cops al carrer. “A més, actuar a Gràcia és un caramelet. És una festa de barri, però tothom vol ser-hi. Jo he hagut de dir que no a molts col·legues que m’han escrit oferint-se per tocar”.

• 

Intana tocant a Travessia de Sant Antoni en les festes del 2017 / Àngel Ybáñez

Moliner pensa en la programació del carrer com si fos un petit festival, amb una entitat pròpia. “Però no podem oblidar que això és una festa de barri, i per això també tenim una nit de rumba i un grup d’havaneres”. Aquest any, a més, han integrat la programació musical amb les activitats infantils: la il·lustradora Conxita Herrero farà un taller de dibuix de portades de discos per a la canalla i, de passada, un concert-vermut amb el seu grup Tronco. L’esforç i la cura per programar amb criteri no passen desapercebuts al públic, però Moliner reclama un reconeixement de la Fundació de les Festes de Gràcia: “Ara mateix hi ha premis al millor guarnit, a la millor portalada, al millor sostre, al detall artístic... ¿Com és que no hi ha un premi a la millor programació? Les Festes de Gràcia no són només guarnits, també hi ha música”.

La travessia de Sant Antoni es recupera de la victòria "amarga" de les festes de Gràcia de l'any passat

Mozart toca gratis

Quan es parla de música moderna a Gràcia no es pot obviar un dels carrers que més s’avancen a les tendències, programant grups independents que tot just acaben de començar. Però la fama de Mozart com a bastió de l’ indie és una opció i també una necessitat, perquè el pressupost del carrer per a la programació musical és inexistent. “Els grups venen perquè som una associació sense ànim de lucre i saben que se’ls convidarà a menjar i a les cerveses”, explica Lorenzo D’Attanasio, el president de la comissió, que nega que hi hagi cap mèrit en el fet d’aconseguir que grups com Las Ruinas o Mourn hi toquessin gratis. “El mèrit és dels grups”, diu. Enguany tenen una de les promeses de l’ indie rock, Black Island, el folk de Ran Ran Ran i fins i tot un grup francès de renom, els Bad Pilot, que vindran des de Berlín -i dormiran escampats per dormitoris de membres de la comissió de Mozart- perquè, segons D’Attanasio, “els feia molta il·lusió tocar a Barcelona”.

Els 10 millors concerts

Sabor de Gràcia, plaça del Sol, 16 d'agost

Els més rumbers del barri presenten el seu homenatge al rei de la rumba catalana.

Ferran Palau, Travessia de sant Antoni, 19 d'agost

Vermut musical en format de duo (guitarra i bateria) de l’autor de Blanc, un dels discos de l’any.

Buhos, plaça de la Vila, 21 d'agost

Si al maig omplien Razzmatazz, el de Buhos serà un dels concerts més multitudinaris de les festes.

Shirley Davis, plaça Rovira i Trias, 16 d'agost

Serà el primer cop que la cantant i The SilverBacks presenten a Barcelona Wishes & wants.

Joan Queralt, La Perla, 18 d'agost

Acompanyat per The Seasicks, el cantant barceloní presentarà l’àlbum Purple cannon.

Ran Ran Ran, Mozart, 17 d'agost

El folk indie de Ferran Baucells i Jordi Farreras és sempre una garantia d’emoció i honestedat.

Família Chipén, plaça del Poble Romaní, 20 d'agost

Reformulació d’un clàssic de la rumba catalana que actuarà en un dels temples del gènere.

Mazoni, Travessia de sant Antoni, 16 d'agost

Jaume Pla presentarà en solitari el seu nou disc, Cançons robades, amb temes inèdits i versions.

Side Chicks, La Perla, 17 d'agost

El nou projecte de la cantautora Maïa Vidal tira cap al glam-rock i el pop sorollós i lluminós.

Dolo Bertrán, plaça Rovira i Trias, 18 d'agost

Després de Pastora, la cantant s’estrena en solitari i presenta el pop electrònic de Copilotos.

El festival més ‘indie’ i les festes alternatives

A les Festes de Gràcia la música no només sona als carrers del concurs oficial de guarnits. Instal·lat als jardins de la Sedeta, lluny de l’enrenou, el Festigàbal manté la seva línia editorial amb bandes independents com Me & the Bees, The Zephyr Bones, els infal·libles Za!, els valencians La Plata i L’Hereu Escampa, entre d’altres. Tots els concerts es concentren en només dues jornades: el divendres 17 i el dissabte 18. També hi haurà música, i molta, a les festes alternatives. Al carrer Sant Pere Màrtir hi actuaran el divendres 17 Soweto, on milita el saxo Roger Español, que va perdre un ull l’1-O; aquest és, precisament, el motiu temàtic del carrer. A la plaça del Raspall s’hi celebrarà el dissabte 18 una nit feminista amb el pop poètic d’El Pèsol Ferèstec. A la plaça del Nord hi sonarà divendres el rap de Zapato y Cordón i en les festes llibertàries de la plaça John Lennon destaca la presència d’Alavedra (dissabte 18) -sorgits de Falciots Ninja, Bearoid- i El Gitano del Futuro (diumenge 19).

Sectes

El pare de la jove valenciana captada pel presumpte líder d'una secta peruana ha alertat sobre la desprotecció que pateixen les famílies dels desapareguts i dels perills de les xarxes socials. Alberto Aguilar ha comparegut aquest dilluns per denunciar la falta d'una regulació efectiva quan una secta capta una persona, com li va passar a la seva filla Patricia. Segons l'advocada de SOS Desaparecidos, Mayte Rojas, encara falta un procés d'actuació efectiu des que es posa la denúncia per la desaparició fins que s'activen els protocols per localitzar ràpidament la persona desapareguda.

Rojas ha afegit que són necessàries unitats especialitzades en desaparicions per "evitar el desemparament que pateixen les famílies dels desapareguts". En el cas de Patricia Aguilar, l'advocada ha explicat que ara estan estudiant la viabilitat d'ampliar la denúncia contra el líder de la secta que va capturar la jove. De fet, la portaveu de la família, Noelia Bru, ha assegurat que pensen portar la lluita legal fins al final per obtenir la màxima condemna possible.

Bru ha advertit que és molt important ser conscient del perill que poden arribar a suposar les xarxes socials, especialment quan en fan ús els adolescents. També ha declarat que el cas de Patricia Aguilar ha suposat "un abans i un després en la lluita per trobar els desapareguts", i ha recalcat la manca de lleis contra grups de manipulació i la necessitat de disposar de centres d'ajuda i d'observatoris.

Localitzen al Perú una jove valenciana presumptament captada per una secta

Contactada per internet

Fa un any, Patricia Aguilar va desaparèixer captada per Félix Steven Manrique, que la va contactar per internet quan la jove encara era menor d'edat. Quan se la va localitzar al juliol, la noia encara es mostrava confosa, però, segons el seu pare, quan es van trobar "la Patricia ja manifestava la voluntat de tornar a Espanya" perquè "aquí està contenta i emparada per la seva família". El pare no ha volgut deixar passar l'oportunitat d'avisar altres pares: "Amb les xarxes socials som tots vulnerables, i els fills poden no estar segurs, fins i tot, a la teva pròpia casa".

La jove valenciana presumptament captada per una secta es reuneix amb el seu pare i es mostra "afectuosa i receptiva"

Bru ha subratllat que hi ha qui s'aprofita dels alts i baixos emocionals i que "s'ha de parlar molt amb els fills i exposar-los la perillositat de les xarxes socials". Per la seva part, Rojas ha instat els pares que passen per situacions similars a denunciar i a no deixar impune la gent que s'aprofita dels més vulnerables.

Montserrat Roig

L’alemany Schliemann volia descobrir les runes de la Troia homèrica perquè estava enamorat de la llengua grega. De menut, havia vist Troia en un dibuix i va decidir que aquell gravat, que no era sinó el fruit de la imaginació d’un il·lustrador, reproduïa una realitat, colgada ara dins “la pols del temps”. Mentre treballava per desempallegar-se de la misèria, va aprendre llengües. Inventà un mètode personal: primer, les escoltava sense entendre-les, després n’aprenia de memòria paràgrafs sencers i els recitava. En sis mesos, amb aquest mètode, va aprendre l’anglès i podia recitar a cor què vols tot Ivanhoe de Walter Scott i El vicari de Wakefleld, de Goldsmith. Una vegada un mariner borratxo va entrar a la botiga on treballava Schliemann i va recitar uns versos d’Homer. No oblidaria mai aquella cadència, una música que entenia, encara que els mots fossin incomprensibles. Va decidir que aprendria el grec. [...] Recordo la primera vegada que em van recitar un poema de Puixkin, un poema que comença, en català, “Jo us he estimat...” No n’entenia les paraules, però la música se’m calà a dins, com si un instint perdut m’advertís que allò volia dir “jo us he estimat” però que calia sentir-ho en rus. [...] L’anglès que avui estudien alguns sense l’amor que hi posava Schliemann, és un anglès eixut, d’inventari. Aquest anglès, que no està dictat per l’enamorament dels qui reciten Yeats, es vanta, infantil i superficial, d’haver mort el llatí. Potser avui, els estudiants no tots comencen a creure que el llatí no serveix per a res. Que no és sinó un ensopidíssim reguitzell de lletanies declinatòries. Com fer-los creure que el llatí va descobrir l’expressió de tota la bellesa del món? Com fer-los creure que, en escoltar la cadència d’Ovidi, podem deixar-nos anar dins la nostra pròpia cadència? Cap ideologia podrà manllevar mai la força que duu a enamorar-nos d’una llengua. Cap ideologia pot atribuir-se la possessió d’una llengua, perquè aquesta sempre s’escapa, esmunyedissa, dels dictats i les normes. He après el català tot escoltant-lo d’aquells que no se senten parlar. D’aquells que són la llengua sense saber-ho, que construeixen inconscientment filigranes fonètiques, amorosides com el vi que envelleix sota la mirada d’un vinater que no té cap pressa. No sé si aquest enamorament es pot transmetre als estudiants de català. De ben segur que depèn dels professors. Dels professors que no s’autocastiguin en el seu odi, mai no confessat, a la llengua i als alumnes. Sempre que m’han cridat per parlar als alumnes d’un institut, he notat, pel to, per les paraules, per les frases compassades que deixaven anar els alumnes sense adonar-se’n, si el professor que hi havia al darrere era de debò un professor enamorat d’aquesta cadència que tenim tan penetrada dins els teixits de l’organisme.