l'atzucat

L'any 2004 la República de Macedònia va sol·licitar el seu ingrés a la Unió Europea i el 2005 la Comissió en va informar favorablement, després de concloure que el país era una democràcia efectiva amb institucions estables que en termes generals garantien l'estat de dret i els drets humans. Tot seguit, el Consell va atorgar a Macedònia l'estatus oficial de país candidat. Des d'aleshores, i malgrat les recomanacions reiterades de la Comissió, les negociacions per a l'ingrés no han començat. La raó és el veto continuat de Grècia, que sempre ha condicionat l'inici de les negociacions a la solució de la disputa que manté des del 1991 amb el seu veí del nord sobre el nom de l'antiga República Socialista de Macedònia.

Fins ara les posicions respectives en aquesta disputa eren mútuament excloents: els grecs no volien que la paraula 'Macedònia' aparegués al nom de Macedònia, i els macedonis no volien renunciar al nom exacte de 'República de Macedònia'. Aquesta primavera els primers ministres grec i macedoni, amb la mediació de l'ONU, van pactar una sortida a l'atzucac: la part grega va decidir aixecar el veto sobre la paraula 'Macedònia' i la part macedònia va acceptar introduir material lèxic en la denominació del seu país. Així és com es va forjar l'acord signat el passat 17 de juny al llac Prespa, que rebateja la República de Macedònia com a Republika Severna Makedonija (lit., República de Macedònia Septentrional).

Sens dubte, l'afer ha fet un gir inesperat després d'un impàs de 27 anys, però la veritat és que encara som lluny de poder-lo considerar resolt. La nova denominació no és un simple expedient com ho ha estat "antiga república iugoslava de Macedònia" –una paràfrasi tan exacta com humiliant que mai ha estat recollida per la Constitució de Macedònia–, sinó que es tracta d'un canvi de debò: per tant, on ara la Constitució diu que la República de Macedònia és un estat sobirà, independent, democràtic i social, a partir d'ara hi haurà de dir que aquests són els atributs de la República de Macedònia del Nord. El problema és que aquest canvi constitucional ha de ser aprovat per una majoria de dos terços del Parlament macedoni i posteriorment ratificat en referèndum. I aquí és on els comptes no surten. A les eleccions de 2016 la Unió Social Democràtica del primer ministre Zoran Zaev només va obtenir 49 dels 120 escons, mentre que l'opositor VMRO-DPMNE en va treure 51. El seu líder, Hristijan Mickoski, ja s'ha apressat a dir que l'acord del llac Prespa és una "capitulació" inacceptable. I hi ha molts números perquè arribats a un hipotètic referèndum els nacionalistes macedonis tombin l'acord.

Quan els votants defugen el reformisme del terme mitjà, el resultat no sol ser la ruptura sinó el manteniment de l''statu quo'

El probable fracàs de l'acord del llac Prespa il·lustra una situació que s'ha donat en l'intent de solucionar altres conflictes enquistats. Un cas recent podria ser el fracàs del pla Annan per a la reunificació de Xipre de 2004. Els líders de les comunitats grega i turca de Xipre i els governs de Grècia, Turquia i el Regne Unit van acceptar un acord que hauria permès crear la República Unida de Xipre, una federació de dos estats grecoxipriota i turcoxipriota. El problema és que, per entrar en vigor, l'acord exigia la ratificació en referèndum per part de les dues comunitats: amb percentatges molt elevats de participació, els turcoxipriotes van votar-hi a favor però els grecoxipriotes ho van fer en contra. El resultat és que avui Xipre segueix sent un país dividit i –amb el permís de la candidatura catalana– constitueix el principal conflicte congelat dins les fronteres de la Unió Europea.

En un context molt diferent, un altre exemple pertinent podria ser el naufragi de l'acord de Charlottetown de 1992 al Canadà. L'acord era un sofisticat projecte de reforma de la Constitució –pactat entre el govern federal i totes les províncies– que pretenia perfeccionar el federalisme canadenc i contenia singularment el reconeixement del Quebec com a "societat distinta" per incorporar aquesta província al consens constitucional del qual s'havia autoexclòs l'any 1982. El problema va ser el mateix que a Xipre: l'acord es va sotmetre a referèndum i el poble canadenc hi va votar en contra. En aquest cas, el fracàs és imputable a la pinça formada pels "unionistes" canadencs –que van trobar que l'acord feia massa concessions al Quebec– i els sobiranistes quebequesos –segons els quals l'acord no donava prou poders al Quebec. En conclusió: quan els votants defugen el reformisme del terme mitjà, el resultat no sol ser la ruptura sinó el manteniment de l''statu quo'.

el iuan

Pluja de milions, declaracions d’amistat, anunci d’inversions i fins i tot condonació de deute són les cartes que la Xina ha posat sobre la taula per continuar seduint l’Àfrica i mantenir-hi la seva influència. Les denúncies que la inversió multimilionària de la Xina a l’Àfrica pot conduir a una dependència econòmica del continent no semblen gaire importants davant els 60.000 milions de dòlars en ajudes que Pequín ha promès durant el Fòrum de Cooperació Xina-Àfrica (Focac), que es va acabar ahir a la capital xinesa amb l’assistència de quaranta líders africans. El gegant asiàtic tira de talonari per demostrar que el seu compromís amb l’Àfrica creix, almenys, al mateix ritme que la preocupació que genera la seva ambiciosa expansió econòmica i política a la regió, d’on treu grans quantitats de primere s matèries a bons preus.

El Focac, que s’ha celebrat durant dos dies a la capital xinesa, s’ha tancat amb la Declaració de Pequín. Cap a una comunitat Xina-Àfrica més estreta amb un futur compartit, que destaca la bona sintonia de les dues regions. També s’ha anunciat un genèric Pla d’Acció de Pequín Focac (2019-2021) en què s’expressa la voluntat d’enfortir la cooperació en matèria d’infraestructures, comerç, sanitat, educació, lluita contra el canvi climàtic i assistència militar.

Però el més destacable és que la Xina s’ha compromès a seguir injectant diners a l’Àfrica, concretament la mateixa quantitat que ja va aprovar en l’exercici 2015 a la cimera de Johannesburg: 60.000 milions de dòlars.

• 

D’aquests milions, uns 20.000 es dedicaran a línies de crèdit i es crearà un fons de 10.000 milions per a l’ajuda al desenvolupament. 15.000 milions es reserven per a subsidis i préstecs sense interessos -el triple que el 2015- i 5.000 es destinaran a finançar importacions. A més, es reservaran 10.000 milions per incentivar les empreses xineses a invertir a l’Àfrica. El paquet també inclou la condonació del deute dels països més pobres a finals d’aquest 2018.

I tots aquests diners es reparteixen seguint el principi xinès de no immiscir-se en la política interna del país on inverteix. És a dir, no hi ha cap voluntat d’exigir als països beneficiaris contrapartides com la democratització o el respecte als drets humans.

En cimeres anteriors la Xina sempre havia anunciat ajudes milionàries, però aquest cop té un valor especial perquè intenta superar les crítiques internacionals sobre la seva creixent influència a l’Àfrica, que preveu multiplicar per quatre els seus 1.200 milions d’habitants el 2100. També necessitava defensar i impulsar el seu projecte de Nova Ruta de la Seda, en un moment en què alguns països, com Malàisia o el Pakistan, han cancel·lat projectes d’infraestructures pel risc d’un alt endeutament i la temença de caure en un nou “colonialisme”.

Les veus crítiques adverteixen que els països africans repeteixen errors del passat i estan arribant a un nivell insostenible d’endeutament. La construcció d’infraestructures és addictiva per a l’Àfrica, però les dificultats per pagar el deute xinès poden conduir Pequín a controlar els actius. El Fons Monetari Internacional advertia en un informe del mes d’abril que el 40% dels països pobres de la regió estan sobreendeutats.

Davant d’això, el president Xi Jinping s’ha hagut d’esforçar a defensar les generoses inversions xineses i ha assegurat que no practica la diplomàcia del “deute-parany”. Ha afirmat que el continent africà necessita desenvolupar infraestructures finançades amb deute, però ha admès que cal analitzar la viabilitat dels projectes i lluitar contra la corrupció.

Des de fa 9 anys la Xina és el principal soci comercial de l’Àfrica i supera el tradicional, els Estats Units. El volum de negoci va arribar als 170.000 milions l’any passat. Ja és el principal finançador bilateral d’infraestructures i supera organismes com el BAD o el Banc Europeu d’Inversions. Entre l’any 2000 i el 2016 la Xina ha prestat més de 125.000 milions de dòlars a Àfrica.

A la cimera els diners han anat acompanyats d’un tracte exquisit. La Xina ha desplegat els serveis de luxe per rebre els seus convidats africans. Les banderes de la cinquantena de països han onejat per tota la ciutat. S’han tallat carrers i habilitat carrils per deixar passar les llargues comitives de cotxes oficials. Fins i tot el cel blau ha brillat aquests dies gràcies a la recepta habitual de tancar fàbriques, limitar el trànsit i retardar uns dies l’obertura dels col·legis.

En els mitjans oficials xinesos en anglès un vídeo mostrava orgullosament el projecte estrella: el tren Mombasa-Nairobi, amb 480 quilòmetres i 33 estacions. Asseguren que ha creat 50.000 llocs de treball a Kènia i presumeixen del seu disseny animal friendly[respectuós amb els animals] perquè disposa de canals de pas per als animals i així evita que les vies siguin una barrera. Un projecte que simbolitza el win win [tothom guanya] amb què la Xina vol vendre la seva presència a l’Àfrica, però que arrossega casos de corrupció.

tribunal

El jutjat de primera instància de casos civils de Brussel·les que havia de debatre l'admissió a tràmit de la demanda contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena per manca d'imparcialitat en la instrucció de la causa general contra l'independentisme posposa el debat fins els 25 de setembre, tal com ho ha sol·licitat la defensa del magistrat, Hakim Boularbah, en la vista preliminar que ha durat pocs minuts.

Demanar aquesta demora era una possibilitat que permeten les normes processals belgues, segons ha recordat el lletrat contractat pel govern espanyol a les portes del jutjat, perquè les parts presentin les conclusions escrites abans d'argumentar el cas oralment. D'aquesta manera, ha dit, s'aconsegueix més temps per estudiar si la justícia belga té jurisdiccio per debatre la demanda. Per altra banda, també s'ha sol·licitat que, en qualsevol cas, sigui un tribunal de tres i no un jutge, qui acabi resolent. 

Després de la vista, Puig ha afirmat que se senten en plena "normalitat" davant d'una justícia amb la qual confien. "Avui ha estat un dia més, un dia de tràmits i sabíem què veníem a fer", ha explicat. A partir d'ara, ha dit, cal continuar dins la "normalitat jurídica" i confiar en una justícia que, segons ha afegit Comín, és la "garantia" que no els aporten els jutjats espanyols. "Partim de la base que, per desgràcia, avui l'estat espanyol no s'està comportant com un estat de dret homologable a la resta d'estats europeus", ha lamentat Comín. 

El tribunal belga havia citat Llarena a declarar per una demanda de l'expresident Carles Puigdemont i els consellers a l'exili, però el magistrat no ha comparegut i tampoc ho ha fet Puigdemont, tot i que sí Lluís Puig i Toni Comín. Llarena no tenia l'obligació de personar-se -tot i que sí la seva defensa- perquè la vista preliminar havia de dirimir si s'acceptava o no la demanda. Aquesta es va presentar a principis de juny davant la justícia belga, ja que Bèlgica és el lloc on els demandants -a excepció de Ponsatí- tenen el seu lloc de residència habitual. La notificació de la citació, però, no ha arribat mai a mans de Llarena, ja que la justícia espanyola la va retornar a Bèlgica sense complimentar, al·legant que afectava la sobirania de l'Estat.
 

Els advocats dels líders independentistes a les portes del jutjat de Brussel·les.

els limits

Hem sentit el millor discurs de Quim Torra al sector de població que encara pot seguir discursos que no diuen res de dolent. Si no fos perquè les expectatives dels independentistes estan molt i molt controlades, diria que ha estat un discurs decebedor. I ho dic a contracor, perquè no sé fins a quin punt a hores d’ara és l’únic discurs possible.

El president Torra ha estat fidel a la seva admiració pels anys trenta, que sempre surten. Ha citat Ramon Muntaner, Pau Casals, Pompeu Fabra, Espriu i Kennedy, que són tots morts. I Zoraida Burgos, que té vuitanta-cinc anys. I Lluís Llach, que ve de sèrie. Els escriptors que tant li agraden si s’han mantingut en el temps és perquè parlaven pels seus contemporanis. Quan parla d’obertura i parla de República hauria d’entendre que no n’hi ha prou de dir-ho, que l’estil i els temps també formen part del missatge.

Ha estat un discurs tant de la bona gent cap a la bona gent que costa criticar-lo. Però és que de vegades no és bo que no se’t vegi mala fe. Els grecs, ja que érem en un teatre, van treballar l’esquiagrafia, l’ús de foscos i clars, i ho van traslladar també al comportament humà. O potser va ser a l’inrevés o va sortir tot junt. Tant és, van fer que els dolents tinguessin profunditats a l’ànima que els podien igualar als bons. Van fugir de la monotonia i van inventar la gravitas, la gravetat humana en l’hora greu. I la van fer creïble.

El president Torra ha anat per camins sabuts. Ens ha explicat on érem, quan més o menys tothom ho intueix. Ens ha convençut de coses que ja sabíem: que estem en una causa justa, que hi ha raons, que s’ha jugat molt brut i que la violència policial i que la situació dels presos polítics és un desastre. És impossible no estar-hi d’acord. Ha estès la mà al govern espanyol i diu que demostrarà fermesa. Fins aquí crec que els dos milions de persones que s’han mobilitzat li donaran la raó. Són els mínims comuns múltiples i els màxims comuns divisors de l’independentisme, el mainstream.

Però avui surava la sensació -amb expectatives controlades- que s’havia de dir alguna cosa nova. Bé, sí, hi haurà un Fòrum Cívic Social i Constituent, però és que també hi ha una Crida, i ja hi ha una ANC i Òmnium, i la Casa de la República. La proposta de Torra s’ha assemblat molt més a un estat de la qüestió que a un full de ruta. I és significatiu que sigui així, perquè potser és el paral·lel dels dubtes que ens afecten a tots -fins i tot a molts no independentistes- quan ens sentim impotents davant l’Estat. Dir que no s’acceptarà cap sentència que no sigui la lliure absolució està bé, però ens mengem, ves quin remei, que siguin a la presó.

La retòrica ha tingut el seu efecte positiu, ha servit per crear marcs de possibilitat, perquè -siguem sincers- l’independentisme ni retòrica, sabia fer. I mira, d’aquí, amb astúcia, va posar urnes, i les va defensar, i fins i tot ha sabut internacionalitzar la demanda democràtica del dret d’autodeterminació. Però la retòrica, els grecs també ho sabien, té límits, convé no abusar-ne.

Tot el que ha dit el president Torra és veritat, té la millor de les intencions i està a anys llum dels millors discursos que arriben de l’altra banda dels Monegres. La paradoxa és que crec que, sense voler, el discurs potser ha estat més realista que no ens pensem

gemma nierga

Gemma Nierga i Ramon Gener seran els presentadors de 'La Marató de TV3' d'aquest any, segons ha revelat la cadena aquest dijous al migdia. El programa s'emetrà el diumenge 16 de desembre i, tal com ja s'havia anunciat, estarà dedicat al càncer. 

Nierga, que precisament aquest dijous debuta com a presentadora del nou programa 'Els meus pares', ja hi havia col·laborat el 1993, durant la seva anterior etapa a la televisió pública. "Per a mi és un orgull que TV3 em permeti participar en un projecte col·lectiu tan emocionant", ha dit la periodista en declaracions a la mateixa cadena. Sobre el seu company al capdavant del programa solidari, Nierga ha destacat que "té uns valors i una elegància que el converteixen en un personatge únic" i que "no sembla d'aquesta època".

Per la seva banda, Gener ha assegurat que està "content i feliç de poder participar i ser part d'un trosset d'història de La Marató, el programa més important de la cadena". "El fet que et proposin presentar-lo no només és un motiu d'alegria gran, sinó tot un honor. I a més amb la Gemma, amb qui tinc una bona amistat. Segur que conduint-lo junts farà encara més especial i fàcil aquest nou repte televisiu", ha afegit. Per a Gener, que pròximament estrenarà la segona temporada de 'This is art', La Marató serà la primera experiència com a presentador d'un programa en directe i amb plató. 

"La Marató d'aquest any estarà plena de sorpreses, i la primera és l'excepcional parella de presentadors: dos professionals molt empàtics amb una relació d'amistat de fa anys que es traduirà en una bona dosi d'energia i química televisives", ha assegurat Xavi Abad, que dirigirà el programa per setena vegada. 

Serà la 27a edició de 'La Marató de TV3', i la quarta que estarà destinada a recaptar fons per a la recerca biomèdica contra el càncer. Aquesta malaltia, que representa la primera causa de mort entre els homes i la segona entre les dones, ja va ser protagonista de l'espai els anys 1994, 2004 i 2012, i sempre ha ajudat el programa a fer un salt endavant pel que fa a la xifra de recaptació. De fet, els 12.387.634 euros que es van recollir el 2012 representen el rècord històric.

Des que va néixer el 1992, La Marató ha recaptat 172.868.124 euros, que han permès finançar 793 projectes de recerca. L'any passat es van obtenir 9.758.075 euros, que es destinaran a la recerca de malalties infeccioses. Fins a 214 projectes es van presentar a la convocatòria d'ajudes i el mes vinent està previst que s'anunciï quins han sigut els seleccionats.

raul romeva

La Diada ha tornat a mobilitzar el sobiranisme, que es reivindica de forma massiva i, com sempre, cívicament. Evidenciant que segueix determinat malgrat la duresa del moment i les adversitats viscudes. Però més enllà, cal preparar-se pel que vindrà.

Encara sense data, som a les portes de la tardor i tot fa pensar que se celebrarà el judici del nostre processament. No anirà bé. L’Estat ha portat molt lluny la judicialització d’un problema polític, i ara, en mans del Tribunal Suprem, es pretendrà omplir de raons els delictes pels quals se’ns acusa. Encara que altres tribunals de la Unió Europea hagin desestimat la causa de rebel·lió o sedició.

El govern espanyol, encapçalat pel PP, es va equivocar quan va deixar en mans judicials la resolució d’un problema que era eminentment polític. Va repetir el patró dels recursos de l’Estatut al Tribunal Constitucional. Un punt d’inflexió, es trencava l’última aposta ferma d’entesa amb Espanya. I des d’aleshores, l’independentisme, que era minoritari, no va parar de créixer.

El Tribunal Suprem culminarà aquesta instrucció jutjant-nos per uns delictes que no hem comès. Perquè no és il·legal, ni tan sols a Espanya, celebrar un referèndum. No obstant, la decisió ja està presa, perquè res no importa: és un pols contra l’Estat.

Però, i després què? Doncs després el problema persistirà. Perquè la presó, el judici i la repressió en són la conseqüència, però no són el problema. Només posen de manifest que aquesta causa exigeix tenacitat i fermesa, però també paciència i tenir plena consciència de la magnitud de l’objectiu i de la realitat complexa que pretén transformar.

La presó, l’exili i la repressió no han de ser una limitació per no imaginar com ha de ser la República que ens hem proposat de construir

La repressió institucionalitzada tampoc pararà. És aquí i té moltes capes: no afecta només les persones que som a la presó o a l’exili o els milers de processats. Té l'objectiu d'estendre la por per apaivagar una opció política legítima, pacífica sempre i democràtica. Però la pròpia defensa no ens pot fer oblidar els nostres objectius polítics, que no són de resistència, ni d’identitat, sinó de sobirania política.

Perquè també, després, és ben segur que Catalunya continuarà tenint els mateixos problemes estructurals que tenia abans de l’octubre de l’any passat. És inadmissible que l’índex de pobresa del nostre país se situï gairebé al 20% i escali fins al 28% si parlem d’infants. No és propi d’un dels principals pols econòmics de l’arc mediterrani que tingui unes infraestructures com té el país avui. És urgent que busquem solucions per als problemes de l’habitatge que obliguen a moviments constants tants ciutadans de les grans ciutats i, alhora, obliguen també a plantejar com s’hauria d’equilibrar el territori, per evitar que grans zones agràries quedin abandonades. És pertinent que ens preguntem quin model energètic necessita Catalunya, que treballem per fer extensiu el sistema de salut, per atendre més dignament la vellesa, per enfortir l’ecosistema cultural, per fer millor l’escola catalana o per decidir com participem en reptes globals, com el de les persones que cerquen refugi. Els problemes hi són i seguiran sent-hi, i avui continuem necessitant les eines pròpies d’un estat modern per fer front a tots aquests reptes d’una manera plena.

El republicanisme, per assolir una amplitud social inapel·lable, ha de ser fidel a la seva essència i aspirar a corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social. Ha de representar l’afany d’aconseguir la igualtat i la llibertat de les persones a través de la màxima identificació entre els governants i els governats i propugnar que l’interès comú sigui definit i defensat per al conjunt de la societat. El republicanisme ha de donar forma a un sistema altruista, creat per conciliar les voluntats de tothom.

La presó, l’exili i la repressió no han de ser una limitació per no imaginar com ha de ser la República que ens hem proposat de construir. Amb la missió fundacional de fer un país nou, l’ambició política ha de posar el punt de mira en com el construïm i en com donem resposta als grans reptes que ens planteja el futur; així com en la transversalitat de l’acord que ens caldrà per fer realitat les transformacions necessàries.

El problema persistirà, però la voluntat constructiva i el compromís polític restaran intactes. Articular aquests elements és ara una prioritat que demostrarà la determinació republicana i l’absoluta ineficàcia de la intimidació per silenciar el desig i el convenciment del canvi que defensem.

macron

Des que va arribar al capdavant del país, ara fa un any, al president francès, Emmanuel Macron, se l’ha acusat de ser “el president dels rics”, de prioritzar les classes benestants i oblidar les més modestes. Ahir, però, sembla que Macron va voler capgirar aquesta percepció: en una compareixença al Musée de l’Homme, a París, envoltat de part del seu govern, va presentar un potent i ambiciós pla contra la pobresa a França, al qual l’Elisi destinarà 8.500 milions d’euros en els pròxims quatre anys. L’objectiu principal, segons va reafirmar el president al llarg del seu discurs, és prevenir la precarietat i afavorir l’autonomia dels ciutadans a través de l’ocupació.

“No es tracta d’ajudar els pobres a viure millor en la pobresa, sinó d’acompanyar-los per sortir-ne”, va afirmar Macron durant la presentació d’aquesta estratègia nacional. El govern, doncs, vol evitar la perpetuació de la pobresa entre les generacions -a França es calcula que hi ha uns 8,8 milions d’habitants pobres, el 13,6% de la població-, i llança aquest pla, que entrarà en vigor el gener del 2019, perquè considera que els mecanismes existents només aturen el problema, però no el solucionen. “Volem dotar d’eines aquests ciutadans perquè puguin sortir de la pobresa”, va insistir el mateix Macron. I és que, en aquest sentit, el president va recalcar una dada significativa: segons els càlculs del govern, un nen francès pobre hauria d’esperar 180 anys perquè els seus descendents poguessin arribar a la classe mitjana. La conclusió, doncs, és clara: l’ascensor social a França està pràcticament aturat. Tot i així, el país gal és ja avui l’estat europeu que més recursos dedica a la protecció social, i un dels estats amb els índexs de pobresa més baixos.

Prioritza els més joves

L’enfocament d’aquest pla és global tot i que presenta una atenció especials als menors i els joves. En aquest sentit, Macron emfatitza la importància de l’educació, i la considera una de les claus per aconseguir aquests propòsits. Les principals mesures ho evidencien: obligatorietat de l’escolarització als tres anys, creació de 30.000 places de guarderies en barris desafavorits, distribució d’esmorzars gratuïts a les escoles d’aquests districtes, ajudes econòmiques als centres que acullin nens pobres o oferta de dinars a un euro als menjadors escolars dels municipis més castigats. A més, per reduir l’abandonament escolar, s’instaurarà l’obligació d’oferir als ni-nis -que ni estudien ni treballen- solucions d’escolarització, formació o ocupació fins als 18 anys, en lloc dels 16 actuals.

Renda universal d’activitat

Un dels punts estrella, però, és la intenció que el 2020 es pugui instaurar una llei de “renda universal d’activitat” que fusioni diferents subsidis i simplifiqui el sistema per garantir a tothom un “llindar mínim de dignitat”. El contracte signat amb els beneficiats inclourà “drets i deures”, com no poder rebutjar “més de dues ofertes raonables de feina”. Mentrestant, i fins que no s’implanti, s’augmentaran els esforços per ajudar els que tenen dret a les prestacions però no les demanen per desconeixement o per la complexitat burocràtica. L’estratègia també preveu oferir una atenció millor als 300.000 demandants de feina que hi ha a l’any i fomentar la seva reinserció laboral.