el tricicle

El 29 de novembre de 1899 a les nou del vespre, en un local del carrer Montjuïc del Carme, a prop d’on avui hi ha el Museu de les Il·lusions, es van reunir un mínim de 15 persones. Sis catalans (Pere Cabot, Josep Llobet, Carlos Pujol, Enrique Ducay, Bartomeu Terrades i Lluís d’Ossó), tres suïssos (Hans Gamper, Otto Künzle i Walter Wild), un alemany (Otto Maier) i dos anglesos (els germans Parsons). Juntament amb ells hi havia quatre periodistes: Albert Serra de La Vanguardia, Carlos Ossorio y Gallardo d’ El Noticiero Universal, Narciso Masferrer de Los Deportes i Josep Elias Juncosa, el Corredisses, de La Veu de Catalunya i el propietari del local, Francisco Solé. El motiu: constituir un club de futbol.

D’aquella reunió tan sols en va sortir la primera junta directiva amb el suís Walter Wild com a president i el nom del nou club: Futbol Club Barcelona. El nom triat va ser el de la ciutat. El local que hauria de servir com a seu social del club durant força anys era el Gimnàs Solé ubicat ja el 1878, amb el nom de Gran Gimnasio Higiénico Recreativo, al carrer de Montjuïc del Carme número 3. A part del gimnàs, hi havia una sala d’armes on es practicava i es donaven classes d’esgrima, floret, sabre i espasa. També hi havia una sala per a les dones, en locals totalment separats i independents, si fem cas dels anuncis de l’època. També tenia serveis d’hidroteràpia i banys amb aigua dolça i de mar i donava la possibilitat de fer-los a domicili transportant les corresponents banyeres. El 1894 ja havia ampliat les instal·lacions amb l’edifici del número 5 del mateix carrer i havia perllongat l’horari fins a les 11 de la nit. El 1897 ja obrien des de les 6 del matí fins a les 12 de la nit.

El carrer era en aquells temps un cul-de-sac i s’hi entrava pel carrer del Carme. A l’altre extrem del carrer hi havia el mur que delimitava el Retiro de Mujeres, que no va desaparèixer fins al 1935. A mig carrer hi havia una entrada coneguda com el passatge d’El Indio perquè allà hi tenia els magatzems l’emblemàtic local, ja desaparegut, que hi havia a la cantonada del carrer del Carme. I el gimnàs era allà . Aquest carreró permetia accedir directament al carrer Fortuny sense haver de donar la volta a l’illa de cases, i era on s’apostaven els carretons i carruatges per transportar les banyeres.

Fins ara, les imatges conegudes del Gimnàs Solé pertanyien a l’última ubicació que va tenir, al carrer Fortuny número 2 cantonada amb el carrer del Notariat, on es van instal·lar el 1914. El 1920, l’ampliació dels magatzems El Indio acabava amb el Gimnàs Solé original. Ara, per fi, podem veure com era la façana i l’interior del Gimnàs Solé i la seva sala de gimnàstica de 14 x 13 metres i una alçada de 5 metres. La capacitat, segons diaris de l’època, era de 76 persones. Va acollir la fundació de l’Asociación Catalana de Gimnástica (1897), la Sociedad Gimnástica Española (1898), la Sociedad Los Deportes (1899), el FC Barcelona (1899) i el Club Natació Barcelona (1907).

Actualment, a la cantonada de Montjuïc del Carme amb Pintor Fortuny podem veure la placa commemorativa col·locada en ocasió del centenari del Barça. S’hi pot llegir: “Placa recuperada de la façana de l’antic Gimnàs Solé i col·locada en el mateix indret amb motiu del centenari del FC Barcelona. Barcelona 29 de novembre de 1999”. Al damunt, la placa original, que diu: “En aquest local va ésser fundat el FC Barcelona per Joan Gamper el dia 29-11-1899”. Doncs bé, aquesta placa hauria d’estar col·locada uns quants metres més avall del carrer en direcció al del Carme, on ara hi ha una tàpia amb un fanal a la paret.

Però les sorpreses no acaben aquí, en aquest tros del Raval, en relació al Barça. El 1921 la directiva va triar una nova seu social per a les oficines del club. L’adreça: carrer Fortuny número 1. Històricament, i així surt encara a la web del club, s’ha situat sempre a la cantonada de Pintor Fortuny amb les Rambles. Això no era possible perquè en aquells anys aquesta cantonada no existia. La seu era just davant del nou Gimnàs Solé, el de les fotografies de sempre, al costat dret del carrer Fortuny en direcció a Rambles, just abans del mur que delimitava el Retiro de Mujeres”.

raigs UVA

n’hagi demanat la prohibició. / GETTY

Les cabines de bronzejat podrien tenir els dies comptats a França. L’Agència Nacional de Seguretat Sanitària de França, l’Anses, ha recomanat a les autoritats públiques que “preguin totes les mesures per aturar l’exposició de la població als raigs ultraviolats artificials”, coneguts com a UVA. En altres paraules, que prohibeixin les cabines de bronzejat “pel risc de càncer demostrat” que comporten, va precisar aquesta institució en un dictamen publicat ahir. L’Anses insta no només a acabar amb les cabines que s’utilitzen en centres d’estètica, sinó també amb les que s’utilitzen per a ús propi. “Recomanem que s’aturi la venda d’aparells que emeten UVA amb finalitats estètiques, principalment als particulars”, va precisar a l’Agència France Presse Olivier Merckel, cap de la unitat d’avaluació de riscos dels agents físics de l’Anses.

El perill del bronzejat artificial, però, no és cap novetat. El 2009 l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer, que forma part de l’Organització Mundial de la Salut, ja va classificar l’exposició als raigs ultraviolats artificials en la categoria de “cancerigen segur” per als humans. Els dermatòlegs francesos i l’Acadèmia de Medicina de França demanen des del 2015 que es prohibeixin aquestes cabines per llei, com ara recomana l’Anses. “No es pot esperar més”, alarmava ahir Merckel. “Les dades científiques s’acumulen, no hi ha dubte. Hi ha proves sòlides, el risc de càncer està demostrat”, clamava aquest facultatiu abans d’insistir que ara és el torn de les autoritats públiques per moure peça.

No és la primera vegada que l’Anses fa sonar l’alarma contra les cabines de bronzejat. El 2014 ja recomanava no exposar-se als raigs ultraviolats artificials d’aquests aparells i aconsellava proscriure’n l’ús i la venda. A més, aquesta institució jutjava que la normativa francesa que regula aquesta activitat, i que llavors datava del 2013, constituïa “una resposta parcial i insuficient tenint en compte el risc demostrat de càncer de pell per als usuaris” d’aquestes cabines.

Una de les normes que consten en el reglament del 2013 -i que el govern francès va revisar el 2014 i el 2016-és la prohibició d’indicar que els UVA provoquen un efecte benèfic per a la salut, així com l’obligació que els menors de 18 anys no puguin utilitzar les cabines. Malgrat això, segons Merckel, els controls reglamentaris demostren que encara hi ha una “fracció no negligible” de joves de menys de 18 anys que en fan ús. De fet, el 63% de les 982 cabines que la direcció general de la Competència del Consum i la Repressió de Fraus va controlar el 2016 no respectaven la normativa.

L’Anses també havia alertat fa uns anys d’un “risc superior” dels que s’exposen als UVA des de joves. “En les persones que hagin utilitzat almenys una vegada les cabines de bronzejat abans dels 35 anys s’augmenta un 59% el risc de desenvolupar un melanoma cutani”, detallava aquesta institució en un dictamen precedent. A França, s’estima que el 43% dels casos de joves amb melanoma es podrien atribuir a l’ús de les cabines abans dels 30 anys.

Envelliment de la pell

A banda dels riscos cancerígens, exposar-se al bronzejat artificial comporta altres conseqüències negatives, com ara l’envelliment accelerat de la pell. De fet, els experts estimen que podria ser quatre vegades més ràpid amb els raigs artificials que amb els del sol. A més, bronzejar-se artificialment no permet una aportació significativa de vitaminaD. Finalment, el fet que una persona s’exposi als ultraviolats artificials no la salvaguarda de cremar-se la pell pels raigs del sol. És a dir, encara que un estigui acostumat als raigs UVA pot patir una lesió tissular si ha decidit, per exemple, no posar-se crema perquè creu que la seva pell s’ha preparat per als efectes del sol a través dels ultraviolats artificials.

Segons l’Anses, les cabines de bronzejat emeten radiacions equivalents a les que produeix el sol tropical, i provoquen danys en l’ADN amb dosis inferiors a les d’una cremada solar. Però l’usuari d’aquest aparell no se n’adona, ja que té la sensació d’estar protegit perquè no pateix cap lesió tissular visible.

En aquesta línia, l’Agència Nacional de Seguretat Sanitària francesa recorda que “no es pot establir cap valor límit d’irradiació ni de dosis [de raigs ultraviolats]” per sota dels quals no hi hauria perill i es podria protegir l’usuari. De tant perillós que és

encara Mas

L'expresident de la Generalitat Artur Mas ha afirmat que el judici per les responsabilitats comptables derivades del 9-N és "una venjança" de Societat Civil Catalana i l'Associació d'advocats catalans per la Constitució i també del PPque no van quedar "satisfets" amb les condemnes per desobediència i les multes dels judicis penals. "Ens volen inhabilitats i ara també arruïnats", ha manifestat Mas a les portes del tribunal. L'expresident ha recordat unes declaracions de l'exvicepresidenta del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, que afirmava que serien ells i les seves famílies qui pagarien el 9-N "de les seves butxaques". Tanmateix s'ha mostrat tranquil i satisfet perquè considera que han pogut donar les explicacions pertinents per demostrar que "no hi ha cap responsabilitat comptable". El tribunal els reclama 5,2 MEUR que ja han aportat com a fiança.

Mas veu un "esperit de venjança" en les entitats que van presentar la demanda davant del Tribunal de Comptes perquè "no estaven satisfetes" de les sentències del TSJC i del Suprem que van condemnat per desobediència a tots quatre. L'expresident ha recordat que en aquests procediments penals va decaure la malversació i que no els van arribar a jutjar per això. "Ara consideren que ens van condemnar poc i ara ho intenten per una altra instància", ha manifestat. També creu que aquestes "ganes de més" es van representar en l'exgovern del PP en paraules de l'exvicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. "Ja va dir que el 9-N el pagaríem nosaltres i les nostres famílies de la nostra butxaca", ha manifestat. 

  

  

Confiats que els absolguin 

  

  

Ha recordat que part de la fiança que han dipositat és en forma d'aval a través dels seus immobles personals i que això els fa que no puguin disposar-ne completament (és a dir, no els poden ni vendre ni llogar, per exemple). Mas s'ha mostrat segur que no hi ha "ni una sola responsabilitat comptable ni econòmica" i que, per tant, l'embargament s'aixecarà i els 2,9 MEUR (de la caixa de solidaritat) aportats en efectiu també es retornaran. Tanmateix, ha dit que si els condemnen esgotaran tots els recursos possibles tant a la sala de justícia del mateix tribunal com al Tribunal Suprem. 

  

  

Mas ha defensat que totes les partides que ara són objecte del judici "tenien cobertura legal, els informes pertinents i previstos dins dels pressupostos". Ha recordat que, després de la decisió del TC, van suspendre el decret del 9-N tal i com estava previst a finals de setembre (en forma de consulta) i que el van derivar a un "instrument legal diferent: un procés participatiu". "L'objectiu polític de consultar la ciutadania era el mateix però jurídicament i econòmicament no", ha defensat Mas. Per tot plegat, Mas confia que el tribunal els absolgui de qualsevol responsabilitat penal. Els exigeix el pagament de 5,2 MEUR. 

Ictus

El 90% dels ictus estan relacionats amb factors de risc modificables, segons ha explicat la Fundació Ictus. En total, fins a 10 factors influeixen clarament en l’aparició d’aquest accident cerebrovascular: la hipertensió arterial, la diabetis, el tabaquisme, el sedentarisme, el sobrepès, una alimentació poc saludable, el consum d’alcohol, l’estrès, el colesterol alt i les arrítmies cardíaques, tal com recull l’estudi Interstroke, publicat l’any passat a la revista científica The Lanclet.

En un comunicat d’aquest dilluns la fundació ha destacat que a Catalunya l’ictus és la primera causa de mort en dones i la tercera en homes. Cada any se’n registren fins a 13.000 casos i moren 3.800 pacients per aquesta malaltia, que, segons les estimacions, arribarà a afectar una de cada sis persones. En aquesta línia, l’entitat crida a prevenir aquests factors amb millors hàbits de salut i control mèdic.

De fet, a Catalunya els factors de risc modificables són molt estesos: el 24,8% de la població té hipertensió, el 20% té el colesterol alt, el 30,3% és fumadora, el 9,4% presenta diabetis i l’1,5% pateix de fibril·lació auricular, segons els últims resultats de l’enquesta de salut (Esca). La hipertensió arterial i la fibril·lació auricular són els factors amb més impacte i són responsables d’un de cada cinc ictus.

La fibril·lació auricular és el tipus d’arrítmia més comú, relacionada amb un mal funcionament del sistema elèctric del cor. Es produeix quan la distància que separa els batecs del cor no és la mateixa, i té més incidència en dones i en persones de més de 60 anys.

Tot i la seva prevalença sovint passa desapercebuda, adverteix la fundació. Segons un estudi del 2013 del projecte de recerca AFABE, basat a la comarca del Baix Ebre, un 20% dels casos de fibril·lació auricular no es coneixien i, per tant, no es tractaven. Els científics expliquen que un dels reptes és identificar-los per tal d’oferir tractament profilàctic amb anticoagulants i poder evitar el possible ictus.

A més, des de la Generalitat s’han fet esforços per generalitzar el coneixement sobre les fibril·lació auricular. La conselleria de Salut va impulsar el 2016 la campanya de prevenció Pren-te el Pols per conscienciar la ciutadania, especialment la gent més gran, de la importància de prendre’s el pols periòdicament de cara a la detecció precoç de les arrítmies.

La contaminació, nou enemic 
Els nivells alts de contaminació augmenten un 20% el risc de tenir un ictus, segons un estudi de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

La concentració de sutge en l’aire, a causa de les emissions dels motors de cotxes dièsel, provoca el despreniment de plaques formades pel colesterol i altres substàncies que s’enganxen a la paret de les artèries i poden desencadenar un ictus.

Per això el 22 de juliol del 2017, en el Dia del Cervell, la Federació Mundial de Neurologia va posar el focus en aquest aspecte amb el lema Aire net per a un cervell saludable. En aquesta línia, l’OMS va advertir el maig passat que més del 90% de la població mundial respira aire contaminat.

digital

Cada vegada hi ha més consciència que amb la revolució digital (i jo sempre hi afegeixo: i amb l’explosió de la connectivitat) s’estan produint canvis notables en la nostra manera de viure, i per tant també en molts aspectes del funcionament del sistema democràtic. La tardor del 2017 la Fundació Lluch, amb la col·laboració de l’Obra Social La Caixa, va organitzar al Palau Macaya un cicle de sessions titulat Democràcies violentades, i ara acabem d’inaugurar un nou cicle amb una visió complementària del tema. Voldria fer uns comentaris sobre l’impacte de la digitalització en alguns dels elements fonamentals dels sistemes democràtics: representació, participació, informació i llibertat.

1. Elecció de representants i participació directa. Actualment els ciutadans deleguen la seva sobirania en persones que ells elegeixen perquè els representin, i deixen a les seves mans la capacitat de prendre moltes decisions que els afecten. Només cada 4 o 5 anys expressen la seva satisfacció o rebuig a l’actuació dels seus representants. La digitalització permetrà millors mecanismes de votació, més simples i més còmodes. Però sobretot permetrà que els elegits tinguin millors capacitats de transparència i de rendició de comptes, i donarà una gran facilitat per fer consultes periòdiques i conèixer l’opinió dels ciutadans sobre temes concrets.

Si s’organitza i es controla adequadament, s’eliminarien en bona part les incerteses que actualment vivim al voltant de l’opinió pública, l’opinió publicada en els mitjans, l’opinió de les xarxes i l’opinió de les enquestes, totes elles útils però fàcilment deformades per interessos diversos, i massa sovint utilitzades per polítics de forma poc responsable.

Sovint es demana una participació més directa en les decisions públiques. Digitalment això és molt més fàcil. Hauríem d’evitar, però, que es confongui participació i deliberació amb decisió. Mentre seguim en una democràcia representativa, els elegits són els responsables de les decisions, excepte quan formalment s’organitza una participació directa i vinculant, que ha de tenir unes normes i unes garanties de participació diferents de les d’una simple consulta. Penso que la digitalització permetria aconseguir un augment de la participació per poder donar més fiabilitat als resultats.

2. La qualitat de la informació. El valor dels resultats, sigui d’unes eleccions o d’una consulta vinculant o no, està molt condicionat per la participació i la qualitat de la informació de què disposen els que voten. No hi ha dubte que la digitalització pot aportar un extraordinari increment de la informació, però també introdueix amenaces sobre la seva qualitat. La capacitat de generació, d’emmagatzematge i de distribució s’ha elevat a cotes increïbles, però la capacitat de processament i de manipulació fa cada vegada més difícil seleccionar, valorar i assimilar amb garanties una informació.

El problema és que en el món de la comunicació es barreja contínuament informació i opinió. La realitat és una i l’opinió és plural. Vaig més al fons: la realitat és una, la percepció de la realitat pot ser diversa, i l’opinió és legítimament plural. En barrejar -tant els polítics com els mitjans, imprudentment o amb plena intenció- aquests tres elements es cau en el relat, en la mentida i en la confusió. He defensat sempre que en l’actual estructura dels mitjans de comunicació, la informació ha de ser rigorosa, i l’opinió, diversa. Rigor significa objectivitat -els fets són els fets-; no significa que tothom hagi de veure les coses de la mateixa manera, però sí que s’expliqui des de quina perspectiva es veuen. Quan l’opinió és molt esbiaixada és que està massa condicionada per la perspectiva. Per descomptat, quan es tracta d’un mitjà públic l’opinió ha de ser plural.

El rigor permetria reduir notablement la utilització de la mentida en el debat polític i evitar la desorientació de la gent. Darrerament ho hem contemplat en el Brexit i en l’elecció de Trump. També ho estem patint a casa nostra. En els tres casos, les conseqüències són preocupants...

És per això que és urgent aprofitar els grans avantatges de les eines que tenim a l’abast per construir un marc institucional i legal que modernitzi els actuals mecanismes de la democràcia, ampliant, millorant i regulant la participació ciutadana i evitant tant com es pugui tots els intents de manipulació política que s’està demostrant que permeten aquestes eines.

3. Ciutadania i llibertat. Fa uns anys el nou escenari digital i les xarxes van suposar un enorme esclat d’esperança en la llibertat personal. És bo, però tinc por que pugui tenir conseqüències no volgudes en el sistema democràtic. Podria ser que, per absència o lentitud d’una nova regulació, i sota l’aparença de més llibertat, el que hagi aparegut sigui una nova situació de dominació per part d’uns nous poders polítics i econòmics, cada vegada més globals i més difícils de controlar. En tal cas pot ser que visquem no en més llibertat sinó en un engany.

novel de la pau

L’esfereïdora història de Nadia Murad comença a la vila de Kocho, al nord de l’Iraq, el 3 d’agost del 2014. Aquell dia l’Estat Islàmic (EI) va envair la regió i va segrestar 5.200 iazidites. Va executar centenars d’homes -entre ells, sis germans de la Nadia- i va esclavitzar milers de dones. La Nadia tenia 19 anys i aspirava a ser mestra, però es va veure convertida en esclava sexual. Venuda diverses vegades i violada repetidament, la noia es va intentar escapar des del principi però les represàlies van ser terribles: “Vaig ser agredida i violada per sis homes fins que vaig desmaiar-me”, relata. Durant els tres mesos que es va passar reclosa va estar en mans d’almenys deu homes, alguns d’ells casats. Finalment es va poder escapar quan el seu últim captor es va deixar la porta oberta. Uns veïns la van ajudar a amagar-se i va poder sortir del país. Va anar a parar a un camp de refugiats, on va viure en un contenidor fins que va aconseguir arribar a Alemanya, on ha trobat una nova llar. El febrer del 2015 ja va fer el primer relat públic del que havia viscut, i des de llavors no ha deixat de denunciar la plaga de l’esclavatge sexual a què estan sotmeses les dones iazidites, una causa que ha portat fins a les mateixes Nacions Unides.

Es calcula que unes 3.000 nenes i dones iazidites han passat pel mateix calvari de la Nadia. Aquest grup etnoreligiós kurd de l’alta Mesopotàmia, que adora l’àngel del paó, que anomenen Melek at-Taus (considerat Satanàs pels fonamentalistes islàmics), és considerat infidel pels islamistes. “Les dones dels combatents ens rebien amb dolços perquè, segons elles, portaven noves dones a la causa de l’islam”, explicava la Nadia, i subratllava que això era el que més li costava d’entendre: “Com aquestes dones podien ser felices amb la violació d’una altra dona”. “No tenien humanitat”, conclou.

“La violació com a arma de guerra és inherent a qualsevol genocidi”, ha arribat a afirmar aquesta jove iazidita, que avui té 25 anys i ja ha rebut el Sàkharov europeu i el Premi per la Pau de Barcelona. “He voltat per molts països, he parlat amb governs, parlaments i ONGs. A tots els demano el mateix: que reconeguin el genocidi iazidita, que facin públics els crims patits per les dones del meu poble”, assenyala. Ara l’advocada experta en drets humans Amal Clooney la representa a ella i a la resta de iazidites en una causa que busca que l’EI sigui el primer actor no estatal condemnat a l’Haia.

barraques

El 1881 Barcelona va enderrocar la seva última muralla. Els marges de la ciutat es van tornar líquids, amb els únics límits del Mediterrani i la serra de Collserola. La capital catalana havia esdevingut un pol de desenvolupament industrial i d’immigració provinent d’altres zones de la Península, però aquests treballadors no ho tenien fàcil per trobar habitatge, així que molts van començar a construir-se les cases ells mateixos. Així va néixer el fenomen del barraquisme: barris de construcció espontània, sense planificació urbanística ni serveis bàsics. I Montjuïc en va allotjar la concentració més gran, al davant del Somorrostro, la Perona o el Turó de la Rovira, segons constata l’historiador Oriol Granados. Cap a finals dels cinquanta van arribar a viure-hi fins a 30.000 persones, en tot un seguit de barriades, des del Poble-sec fins al castell.

Mig segle després de la reubicació dels veïns a diferents barris de l’àrea metropolitana, els antics barraquistes mantenen el record de Montjuïc ben viu i avui es retrobaran per compartir-lo. Fernando Soler explica que va arribar el 1952 al barri de Tres Pins, amb quatre anys. Els seus pares van edificar una barraca de fusta amb un terrat de cartró de cuir, aguantat amb pedres per tal que no volés. “Vaig acostumar-me al so de les goteres a l’hora de dormir, em semblava agradable”, relata. No tenien electricitat ni clavegueram i per aconseguir aigua havia de baixar fins a l’única font del barri, on els veïns i veïnes es posaven al dia mentre omplien càntirs i galledes.

Allò que el Fernando recorda amb més nostàlgia és el “sentit de comunitat”. Els veïns suplien les mancances amb la solidaritat mútua. “Entre un divendres a la nit i un dilluns al matí alçàvem un habitatge”, explica. Aprofitaven una escletxa legal segons la qual si una casa tenia terrat no es podia enderrocar. “Jo sempre he dit que la misèria uneix”, comenta taxatiu el seu amic Antonio, veí del barri de Casa Valero fins al 1968.

El desmantellament de Montjuïc

L’extensió dels barris de barraques a finals dels 60 era una realitat incòmoda per a l’alcalde José Maria de Porcioles. Per això, a través de la Oficina de Erradicación del Barraquismo, va planejar el trasllat dels veïns a barris de la perifèria barcelonina. Als residents de Montjuïc van assignar-los tres barris de nova planta: Sant Cosme, al Prat de Llobregat; Pomar, a Badalona, i Camps Blancs (abans conegut com a Cinco Rosas), a Sant Boi.

Els veïns com el Fernando i l’Antonio van ser traslladats a pisos de protecció oficial, facilitats per l’organisme franquista Obra Sindical del Hogar a canvi de lloguers assequibles. “La casa em va semblar immensa. Tenir vàter era un món nou. Arribàvem a la civilització”, apunta, irònic, l’Antonio, avui veí de Camps Blancs. Tot i això, tal com subratlla Granados, “la construcció dels edificis era dolentíssima i als barris hi havia una gran manca d’equipaments, com transport públic i escoles”. “Eren barris sense acabar”, sentencia.

Durant les dècades posteriors, l’organització veïnal va resultar clau per conquerir millores a les barriades. Van néixer agrupacions com l’Associació de Veïns La Unión de Camps Blancs, que avui presideix el Fernando. Amb l’Antonio, rememoren com van aconseguir clausurar una planta d’incineració al bell mig del barri que “es posava en marxa a les 5.30 h i no deixava respirar”.

Tots aquests moviments locals van germinar a partir d’una llavor sembrada anys enrere a Montjuïc. Segons Isabel Montraveta, treballadora social dedicada al barraquisme en els últims anys del fenomen, el precedent d’aquestes organitzacions es pot situar en l’Associació de Pares de Família l’Esperança. Aquesta agrupació amb base a Casa Valero va lluitar per garantir unes condicions equitatives en l’accés als habitatges de protecció oficial durant els anys de desmantellament de les barraques. “Va ser una escola de ciutadania, una plataforma per aprendre que la gent organitzada pot assolir millores reals”, reivindica Montraveta.