diferencies Barça

Fa 10 temporades el Barça ja va jugar contra l’Olympique de Lió. En aquell equip francès hi jugava un joveníssim Karim Benzema, que tot just uns mesos abans havia estat a punt de convertir-se en jugador blaugrana. El llavors secretari tècnic del club, Txiki Begiristain, va descartar el seu fitxatge poc abans, l’estiu del 2008. “No et mira a la cara quan parles amb ell, no està centrat; a la llarga ens portarà problemes”, va explicar-li Begiristain al directiu Albert Perrín uns dies després de prendre la decisió. L’estiu següent, l’any 2009, segurament amb els mateixos informes sobre la taula, el Madrid fitxava Benzema.

Txiki, un home a qui el nas poques vegades li falla -Keirrisson i Henrique a banda-, va ensumar-se alguna cosa estranya en aquell futbolista elegant i potent que destacava a Gerland. L’entorn del jugador, la seva manera de moure’s fora del terreny de joc, va fer que el basc descartés sumar-lo a l’equip que llavors entrenava Pep Guardiola.

Aquests últims mesos hem viscut un debat similar al voltant la figura d’Ousmane Dembélé. El Barça, com va admetre a la Cope un dels responsables de la secretaria tècnica que el va fitxar, l’exfutbolista Urbano Ortega, sabia de quin peu calçava Dembélé quan es treia les botes. Al Camp Nou ja estaven al corrent dels seus amics i de la seva afició a passar llargues estones davant la consola fins a perdre la noció del temps. Però, en aquesta ocasió, i a diferència del que va passar amb Benzema, la faceta esportiva va prevaler: el Barça va prioritzar el Dembélé futbolista al Dembélé persona, un adolescent milionari amb massa pardals al cap però que es podia fer madurar.

Les dues decisions, tant la de Txiki com la que va prendre Robert Fernández fa un any i mig, són comprensibles. No hi ha una recepta única quan es tracta d’operacions d’aquesta magnitud. Talent o persona? ¿Passaràs a la història com l’home que va barrar el pas a un dels millors davanters de la dècada que comença o seràs l’home que va portar al club un negoci ruïnós de 145 milions? Tot això pesa quan has de decidir si fitxes un jugador així.

Això, i saber que de Dembélés n’hi ha uns quants. La diferència amb altres futbolistes que s’han comportat com a adolescents immadurs mentre jugaven al Barça és que al francès no se li ha perdonat la seva actitud i s’ha cridat als quatre vents la seva manca de professionalitat mentre que amb d’altres s’ha sigut més permissiu. És el problema de no ser un dels nostres.

consumir

Només el 13,5% de la població menja les 5 racions de fruita i verdura diàries recomanades, tot i que el 60% de la població assegura que segueix la dieta mediterrània. Per millorar els consum d'hortalisses i fruita i reduir els índexs d'obesitat i sobrepès, l'Agència de Salut Pública de Catalunya ha decidit canviar d'estratègia. En lloc de la tradicional piràmide d'aliments –que continua vigent i defensen que és de les més avançades de l'Estat–, ha editat una guia amb consells pràctics per promoure una alimentació saludable i respectuosa amb el medi ambient. Les recomanacions de la guia 'Petits canvis per menjar millor' passen per incrementar el consum de fruites i hortalisses, de llegums i de fruita seca i per reduir, en canvi, el consum de sal, de sucres, de carn vermella i processada i d'aliments ultraprocessats.

No obstant, els autors de la guia descarten prohibir aquests aliments. "No diem que siguin aliments que no s'han de consumir, sinó que el missatge és que cal reduir-ne el consum", ha explicat la nutricionista de l'Agència de Salut Pública, Gemma Salvador. La guia recorda que l'increment de certs aliments i la reducció d'altres redueix el risc de malalties com l'obesitat, la diabetis i el càncer. "Hem donat les eines per reduir al màxim determinants aliments, però si dius que el consum sigui zero no és realista. L'avenç ha de ser progressiu", ha assegurat Carmen Cabezas, subdirectora general de Promoció de la Salut. En el mateix sentit s'ha expressat el secretari de Salut Pública, Joan Guix: "No estem en contra de determinants aliments, sinó de les excessives freqüències".

La guia també posa l'accent en la incorporació de l'aigua com a beguda habitual en lloc de begudes alcohòliques o ensucrades –ja no es recomana que se'n begui una quantitat concreta, sinó beure'n en funció de la set–, en l'ús d'oli d'oliva verge extra, d'aliments integrals i d'aliments de temporada i de proximitat. També aconsella portar una vida activa i social. En total, 12 recomanacions que han de servir per millorar la manera com ens alimentem. La guia també inclou receptes i trucs per poder integrar de manera senzilla aquests canvis.

A Catalunya, un de cada dos adults i un de cada tres nens pateixen sobrepès, una estadística que es manté estable.

Alimentació sostenible

La guia també pretén promoure una alimentació respectuosa amb el medi ambient, amb indicacions com ara comprar a granel o en envasos reciclables, beure aigua de l'aixeta i no embotellada i evitar el malbaratament alimentari. "Sempre s'ha de posar al plat la ració que et menjaràs, i si tens més gana ja repetiràs. Que no quedin sobres al plat", ha dit Cabezas. "Perquè el que queda al plat no s'aprofita, i el que queda a la cassola, sí", ha afegit Salvador. A més, els professionals han recordat que el consum d'aliments d'origen vegetal, de temporada, i la reducció d'aliments ultraprocessats redueix l'impacte mediambiental.

En l'elaboració de la guia hi han participat més d'una cinquantena de professionals, societats científiques i col·legis professionals, entitats i fundacions i universitats, i s'ha fet després de revisar l'evidència científica existent i consultar les guies d'altres països. Segons Salvador, no hi ha hagut discrepàncies a l'hora de consensuar les recomanacions, però sí en la manera de transmetre-les. En el grup de treball hi havia professionals partidaris de suprimir de la piràmide aliments com els dolços o els ultraprocessats, i al final s'ha optat per no tocar la piràmide i fer aquesta guia de consells. "Aquest format, però, és més innovador que fer tres retocs a la piràmide. Nosaltres ja hem fet servir durant molt de temps aquest format i ara fem servir eines més pràctiques per no donar la impressió que menjar bé és un concepte molt gran".

el parlament

a presència d’un elevat nombre d’alcaldes als escons del Parlament era, fins fa no gaires anys, una circumstància ineludible. CiU, el PSC i ERC -les formacions amb més implantació territorial, i que acumulen la major part d’alcaldies al país- tenien nombrosos alcaldes que exercien de diputats, i entre el 1999 i el 2015 sempre hi va haver més de vint parlamentaris al capdavant d’ajuntaments. Després de les eleccions del 27-S, però, la xifra d’alcaldes al Parlament va baixar fins als 17, i en aquest mandat només n’hi ha nou: set de JxCat i dos d’ERC [vegeu l’infogràfic], un 7% dels 135 diputats. Es tracta, doncs, de la proporció d’alcaldes més baixa en set legislatures (gairebé 20 anys), propiciada pels canvis en les majories, la irrupció de nous partits al tauler de joc i l’entrada d’independents a la cambra.

El Procés ha tingut molt a veure amb aquesta situació. En les dues últimes eleccions autonòmiques moltes formacions han situat simbòlicament candidats sense carnet de partit en llocs de sortida. Un fet que s’ha donat especialment a les llistes de JxSí i JxCat, però també, amb més o menys importància, en les d’ERC, el PSC, els comuns i la CUP. El professor de ciència política de la UAB Oriol Bartomeus considera que això explica en part la disminució dels alcaldes a la cambra catalana, però també apunta com a causes l’“esmicolament del vot” i l’aparició de “majories menys sòlides” a nivell nacional i municipal. “Compatibilitzar els dos càrrecs ara és més complicat. Tant pel que exigeix el Parlament com pel que exigeix l’ajuntament”, argumenta.

I encara afegeix un altre factor a l’equació: “La baixada de diputats del PSC, un partit que habitualment tenia força representació del món local”. Les dades avalen aquesta teoria, ja que en les dues legislatures que van transcórrer entre els anys 1999 i 2006, els socialistes comptaven amb deu alcaldes al grup parlamentari (d’un total de 52 i 42 diputats, respectivament). Entre ells, històrics com Joaquim Llena (Alt Àneu), Manuela de Madre (Santa Coloma de Gramenet) o Antoni Siurana (Lleida). La tendència va anar a la baixa a mesura que el partit va anar caient a les urnes i ara, per primer cop, no hi ha cap alcalde entre els 17 diputats socialistes.

Lluny d’atribuir aquesta situació als resultats electorals, des del PSC asseguren que el fet de tenir menys alcaldes a la cambra respon a un esforç per no solapar càrrecs: “Intentem que si algú té responsabilitats importants en el món municipal es concentri en l’ajuntament”, afirmen fonts del partit. Núria Parlon, alcaldessa socialista de Santa Coloma de Gramenet des del 2009, recorda que va ser “complicat” compaginar el càrrec amb el de diputada quan l’any 2012 va entrar al Parlament. “Anava a tants actes de ciutat com puc anar ara, però algunes persones em deien que només em veien a la tele. Anava esgotada per no fallar”, diu, i també destaca que l’oposició utilitzava políticament el fet que la seva dedicació no fos exclusivament municipal. Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell des del 2008 per CiU i diputat entre el 2003 i el 2017, també recorda el seu pas pel Parlament com “uns anys molt intensos amb poc temps disponible per fer res més”, i admet que no sempre podia ser a tot arreu: “Tenia la sort de pertànyer a grups amb molts diputats i si calia em podien cobrir a les comissions”, diu.

Aquesta situació, i el context de regeneració democràtica, han fet que formacions que en els últims anys han entrat a la cambra incloguin en els seus estatuts la prohibició d’exercir dos càrrecs públics de forma simultània. És el cas de Cs, Catalunya en Comú i la CUP, si bé en els dos primers casos s’admeten excepcions. Els comuns, per exemple, exclouen de la norma els càrrecs municipals sense retribució, mentre que la formació taronja compta en aquests moments amb cinc regidors al grup parlamentari. Fonts del partit aclareixen que la situació d’aquests diputats està pendent de resoldre’s, tot i que probablement s’esperarà a veure si continuen en ajuntaments després de les municipals del maig.

En l’etern debat per elaborar una llei electoral catalana sempre s’han acabat imposant els partits que no volen prohibir la presència d’alcaldes al Parlament. Un històric dirigent de Convergència, que havia sigut alcalde i diputat a la vegada, creu que és un “error” que hi hagi menys alcaldes a la cambra perquè “donen un toc territorial i enriqueixen molt el debat”. Confia, en aquest sentit, que el fitxatge d’independents, que “teòricament no estan tan cremats”, sigui “una moda que passarà”. “Estem en un moment en què s’estan fent poques lleis sectorials i territorials, però quan la situació es normalitzi el Parlament necessitarà gent que toqui de prop els temes”, afirma, i recorda que aquest havia sigut sempre l’objectiu de l’antiga CiU -que va arribar a tenir fins a 18 alcaldes al Parlament entre el 2010 i el 2012.

Des d’ERC, en canvi, treuen ferro a la disminució d’alcaldes als escons. Fonts republicanes consideren que hi ha d’haver un “cert equilibri” amb el món municipal, però afegeixen que ja hi ha molts regidors al Parlament. Al llarg de les tres últimes legislatures, però, el nombre de regidors diputats ha caigut dels trenta als vint. Amb tot, les mateixes fonts conclouen que “el que és important és que els diputats tinguin present el món local.

el judici

L’any 2018, la presó; el 2019, el judici. Si l’any passat va estar marcat políticament per l’empresonament preventiu de nou dirigents independentistes -alguns sense llibertat des de finals del 2017-, el protagonisme del curs que tot just comença serà per al judici sobre l’1-O, que arrencarà a finals de gener al Tribunal Suprem. Una macrocausa que ja condiciona el futur polític de Catalunya i en què els principals dirigents independentistes -excepte aquells que van optar per l’exili- s’enfronten a penes de fins a 25 anys pels delictes de rebel·lió, malversació i desobediència.

Les derivades d’aquesta cita són moltes i no només afecten el futur de la política catalana -pendent de com respon a una possible sentència condemnatòria-. També està en joc l’estabilitat de l’Estat. Tant ERC com el PDECat, que van avalar la moció de censura contra Mariano Rajoy i van permetre a Pedro Sánchez convertir-se en el nou president espanyol, ja han advertit que sense una sortida política al conflicte no avalaran els pressupostos estatals, ideixaran a la corda fluixa un Sánchez que podria acabar convocant eleccions anticipades aquest mateix any. El 2019 també hi haurà eleccions municipals i europees, i promet ser, un cop més, un any de vertigen.

Judici als presos polítics

Mobilització permanent al carrer a l’espera de la sentència

Tot i que encara no s’ha tancat la data, a finals de gener es preveu l’inici del judici contra els presos polítics, que l’independentisme vol aprofitar per denunciar la “involució democràtica” de l’Estat i la “manca de separació de poders”, tornant així a activar el carrer. Durant mesos, les sessions del tribunal -matí i tarda durant quatre dies a la setmana- condicionaran el dia a dia, tot i que no serà fins a l’estiu -un cop s’hagin celebrat les eleccions autonòmiques i municipals- que s’espera una sentència que, en funció de com sigui, pot alterar-ho tot. Tota sentència que no passi per l’absolució dels encausats tindrà conseqüències polítiques a Catalunya. Allunyada la hipòtesi d’una convocatòria electoral després de la sentència -Quim Torra va dir que seria “irresponsable”-, el president de la Generalitat ha insistit tanmateix diversos cops que aquest serà un dels “ momentums ” si les sentències són “absolutament inacceptables i intolerables. El portaveu d’ERC al Congrés, Joan Tardà, també ha avisat Sánchez en més d’una ocasió que si finalment hi ha una condemna de “decennis de presó”, la reacció serà molt més gran que les anteriors manifestacions i accions de l’independentisme.

Aquestes mobilitzacions es volen potenciar també des de la CUP i la resta d’organitzacions de l’esquerra independentista, com Arran o el SEPC. El dubte rau, però, en quina serà la conseqüència d’aquesta possible mobilització. Més enllà de les conseqüències polítiques de la sentència, el pas posterior a la sentència del Suprem serà, segur, portar la batalla judicial a Europa, on l’independentisme confia deixar en evidència totes les irregularitats que al seu parer ha tingut el procediment judicial contra l’1-O al Tribunal Suprem.

El diàleg Generalitat-Estat

Els governs català i espanyol exploraran els límits de l’acord

Malgrat tot, la Generalitat i l’Estat tenen previst continuar explorant la via del diàleg durant aquest 2019. Després de veure’s les cares a Barcelona el 20 de desembre -on van emetre un comunicat conjunt que admetia l’existència del conflicte i emplaçava a buscar una solució-, els executius català i espanyol tenen previst tornar-se a trobar al gener -i més endavant- per donar forma a aquests “espais de diàleg”. Tot i la negativa del govern socialista a acceptar el referèndum acordat que demana la Generalitat, els dos governs continuaran parlant, doncs, durant aquest any per explorar quins són els límits d’un diàleg que tots dos reclamen que sigui “efectiu” i que vagi més enllà de les declaracions de bones intencions.

Negociació dels pressupostos

El futur dels comptes estatals, catalans i de Barcelona

El diàleg entre executius es posarà a prova també amb les negociacions dels pressupostos. Unes negociacions que seran a tres bandes, ja que estan pendents de resoldre tant els comptes de l’Estat com els de la Generalitat i els de l’Ajuntament de Barcelona. A Madrid, l’acord a què van arribar el PSOE i Podem l’11 d’octubre necessita l’aval de les formacions independentistes per tirar endavant. Tot i que per ara el PDECat i ERC han donat suport al sostre de despesa de Sánchez i s’han obert a permetre que els comptes puguin ser debatuts al Congrés, el president Torra ja ha avisat que l’independentisme no aprovarà als pressupostos mentre hi hagi dirigents a la presó pels fets de l’1-O.

Tampoc ho té fàcil el Govern per validar els seus pressupostos. Amb el rebuig de la CUP i el PSC a secundar-los, l’única opció és buscar el suport dels comuns. Per ara, però, les posicions són força allunyades. Catalunya en Comú reclama una reforma fiscal progressiva -amb retocs al tram autonòmic de l’IRPF i a l’impost de successions, i fiscalitat verda- que l’executiu català no té previst atendre en la seva totalitat. “Estem molt lluny de revertir les retallades”, va avisar recentment al Parlament David Cid, portaveu d’economia dels comuns. La tercera pista de la negociació pressupostària és l’Ajuntament de Barcelona, on l’alcaldessa Ada Colau necessita el suport dels independentistes per tirar endavant els comptes, tot i que ja ha mostrat la seva predisposició a prorrogar-los si no hi ha pacte.

Eleccions del 26 de maig

La incògnita de Vox i la prova de foc per a Pedro Sánchez

Més enllà del judici, la principal cita política del 2019 serà el 26 de maig, amb la celebració d’eleccions municipals -que coincidiran amb les autonòmiques a bona part de l’Estat- i europees. Els comicis determinaran si l’extrema dreta ha vingut per quedar-se després del desembarcament de Vox a Andalusia amb 12 diputats. La formació liderada per Santiago Abascal mirarà de capitalitzar el vot antiindependentista i antiimigració en molts municipis i autonomies, i també fer el salt a Europa aprofitant la presència de nombrosos partits xenòfobs al Parlament Europeu.

La cita amb les eleccions serà una revàlida també per a Pedro Sánchez, que haurà de comprovar si el revés andalús va ser un fet aïllat o si constituïa un avís que la seva estratègia de distensió amb l’independentisme li pot passar factura a la resta de l’Estat. Esvaïts els cants de sirena que l’animaven a convocar eleccions generals el mateix 26 de maig, un mal resultat a les municipals i europees podria deixar tocat de mort un president del govern espanyol que ja passa per una situació delicada com a conseqüència de la seva fràgil aritmètica parlamentària.

En clau catalana, totes les mirades estaran posades a Barcelona, on es viurà la principal batalla de les municipals. Molts partits han buscat candidats de renom, com l’ex primer ministre francès Manuel Valls (Cs) o l’exconseller Ernest Maragall (ERC), per millorar les seves expectatives electorals i plantar cara a Colau, que buscarà revalidar l’alcaldia reivindicant l’agenda social que ha portat a terme. A l’espera de saber quin és el candidat de l’espai de Junts per Catalunya i el PDECat, els partits independentistes arriben un cop més dividits a aquests comicis i ho fan, a més, amb una nova candidatura independent, auspiciada per l’ANC, que liderarà el filòsof Jordi Graupera. L’activista ja ha deixat clar que no la pensa retirar, però que s’obre a pactes postelectorals per impedir que els comuns es mantinguin al capdavant del consistori o que Valls se’l faci seu.

L’espai independentista

El naixement de la Crida i la seva relació amb el PDECat

El 2019 també haurà de servir per acabar de reconfigurar l’espai independentista, sacsejat a fons pels anys del Procés. Una de les peces clau serà la Crida, que el 26 de gener preveu celebrar el seu congrés constituent i que aspira a esdevenir una força central capaç d’aglutinar totes les sensibilitats de l’independentisme. ERC i la CUP ja han rebutjat sumar-se al projecte que impulsen principalment Carles Puigdemont, Jordi Sànche

idiota

La república no existe, idiota”. És la frase d’un mosso d’esquadra a un guarda forestal, durant una protesta. Algú la va gravar i la va penjar a la xarxa. En García Albiol se’n va fer ressò, amb un tuit en què titllava el mosso d’heroi que s’enreia del guarda forestal. La frase s’ha convertit en el lema d’aquesta setmana per als fans del 155.

Em sorprèn molt, perquè la frase no és exactament positiva, ni optimista. No és el “Viva el rey” de Pablo Casado, el noi del McPollo, que sí que ho és. “La república no existe, idiota” és una frase que vol que constatis una evidència, que et caigui la bena dels ulls, que no t’enganyis més amb il·lusions. Un “els Reis són els pares”, un “benvingut a la realitat”. Però no vol dir, ni de bon tros, que aquesta realitat sigui millor que la teva fantasia o el teu desig, al contrari. Si no, la frase seria dita d’una altra manera. No hi hauria l’insult final: “Idiota”. Quan li estàs revelant la veritat a algú, però aquesta veritat és millor que la seva il·lusió, no el tractes d’idiota. El felicites. “El tumor no existeix”, per exemple, no el remates amb un “idiota”. Tractes algú d’idiota només quan és al revés. Quan la realitat és molt més negra i lletja que la fantasia que ell volia aconseguir. I és per això que aquest “idiota” és una condemna. Com el “¿Qué pone en tu DNI?” És dir-li al guarda forestal que es foti, que haurà d’entomar rei, reina i hereves. I negocis amb l’Aràbia Saudita, fons reservats escortant amants del pare, el cunyat cap de turc a la presó i converses gravades d’en Villarejo que no poden sortir a la llum. Que sempre serà espanyol. Que no li concediran mai, mai, el divorci. Fote’t.

La república no existeix, però hi ha una majoria de gent a Catalunya que voldria que existís. Es miri com es miri, la república és molt més atractiva que la monarquia, excepte si ets el monarca, idiota.

Taiwan

El president de la Xina, Xi Jinping, ha assegurat aquest dimecres que el seu país podria utilitzar la força per aconseguir la reunificació amb Taiwan. "No prometem renunciar a l'ús de la força i ens reservem l'opció de prendre totes les mesures necessàries", ha avisat el mandatari xinès, que ha matisat que la força aniria dirigida contra forces i interferències externes i contra "els pocs separatistes" de l'illa i la seva activitat.

"Els xinesos no lluiten contra els xinesos, però sí contra agents externs i separatistes", ha reiterat Xi durant un discurs per commemorar el quarantè aniversari de la 'Carta als compatriotes de Taiwan', en què, com ja és costum, ha insistit en la idea d'una Xina unida: "La Xina ha de ser i serà reunificada".

Malgrat això, al llarg de la compareixença al Gran Palau del Poble de Pequín, recollida per l'agència estatal de notícies Xinhua, Xi també ha fet referència a arribar a aquesta reunificació de manera pacífica, cosa que, segons el seu punt de vista, "és la millor solució per als compatriotes dels dos bàndols, i també per a la nació xinesa".

En aquest sentit, el líder xinès ha indicat que el país asiàtic està "disposat a crear un espai ampli per aconseguir la reunificació pacífica, però no permetrà de cap manera l'activitat separatista".

Discurs innegociable 

Com en altres ocasions, el president del gegant asiàtic ha repetit que Taiwan forma part de la mateixa família xinesa i que el seu "absurd intent d'independència" és un "corrent advers de la història i un carreró sense sortida".

Els taiwanesos "han d'entendre que la independència només portarà dificultats", ha assegurat Xi, que ha afirmat que Pequín mai acceptarà qualsevol mena d'activitat o actitud que promogui la independència de Taiwan.

La Xina acorrala Taiwan

De fet, al llarg del 2018 la pressió xinesa sobre Taiwan, una illa separada de la Xina i en conflicte amb Pequín des de la dècada dels 50, va augmentar arran dels intents taiwanesos de participar en organismes internacionals. Des de Taiwan veuen clau el suport internacional per aconseguir la seva sobirania.

protestes

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) continua preparant la resposta independentista al judici de l'1-O que ha de començar previsiblement al final d'aquest mes. El vicepresident de l'entitat, Pep Cruanyes, ha confirmat aquest dijous al matí la voluntat de "fer una gran concentració a Madrid" durant els dies del judici. Unes mobilitzacions que també preveuen estendre a les "principals capitals europees com Berlín, Brussel·les, Londres i París", ha assegurat. 

L'entitat presidida per Elisenda Paluzie ja va avançar ahir la intenció de convocar mobilitzacions el primer dia del judici dels líders independentistes per l'1-O. Segons va avançar a Catalunya Ràdio, l'ANC preveu impulsar concentracions el dia d'inici –encara no se'n sap la data, però tot apunta que serà entre finals de gener i principis de febrer– a les 19 hores i que, previsiblement, tindrien lloc a Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Manresa i en algun lloc de les Terres de l'Ebre. Amb aquesta tria, l'ANC vol que les mobilitzacions arribin a totes les vegueries. 

L'objectiu, segons ha indicat el vicepresident de l'entitat als micròfons de la ràdio pública catalana, és "denunciar a instàncies internacionals" que "aquest judici és una injustícia", i que "s'està parlant de fets inexistents". "La policia ha manipulat fets sobre els quals un tribunal normal mai hauria d'haver obert cap diligència", ha lamentat. "S'està constatant que l'estat espanyol no és tan democràtic com semblava", ha dit Cruanyes. 

Preguntat per la unitat d'acció entre entitats i partits, el vicepresident ha admès que la situació actual "fa plantejar certs canvis en l'actuació" i que "cal trobar punts comuns per continuar avançant". No obstant això, Cruanyes ha explicat que, tot i que estan treballant amb diverses entitats –entre les quals hi ha Òmnium Cultural–, "encara s'han de concretar detalls". "Mirarem de coordinar les accions de desobediència per sumar i que no se superposin les unes amb les altres", ha expressat.

Suport del Govern

L'anunci de l'Assemblea arriba després de l'entrevista d'ahir al matí del vicepresident del Govern de la Generalitat, Pere Aragonès, a l'ACN, en què va donar per fet que les entitats sobiranistes "anunciarien" mobilitzacions de cara al judici del Procés, a més d'afirmar que una sentència condemnatòria seria un "punt d'inflexió" que determinaria el futur polític de Catalunya.

En aquesta línia, Aragonès preveia respostes "de país", i no només del Govern, el Parlament i les forces independentistes. Preguntat sobre quina reacció preparava el Govern en cas de sentència condemnatòria, el vicepresident va subratllar que la resposta hauria de ser "com més àmplia millor". Tot i això, el també adjunt a la presidència d'ERC no es va voler resignar al fet que la sentència fos "desfavorable", i va apostar per lluitar per l'absolució dels encausats, perquè "no hi ha delicte".

Aragonès també va recordar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, l'any 2010, ja va marcar un abans i un després en la política catalana. Sobre la resposta als judicis, el conseller d'Economia va afirmar: "S'ha de construir sobre la base mínima del 80% que compartim que la solució ha de ser democràtica, amb un referèndum, que rebutgem la repressió i que ens sentim identificats amb els valors republicans".