Ana Gomes

Ana Gomes (Lisboa, 1954) és eurodiputada al Parlament Europeu des del 2004 i forma part del grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates. Des que els líders independentistes són a la presó, Gomes ha alçat la veu reiteradament per denunciar la seva situació.

Vostè defensa que amb l’entrada de Pedro Sánchez a la Moncloa, hi ha hagut un canvi de polítiques respecte a Catalunya. Però no s’ha fet cap gest pels presos i no s’han retirat les acusacions de rebel·lió, com vostè també defensava.

Els meus companys del PSOE creuen que, en el marc democràtic, el poder polític no ha d’intercedir en el poder judicial. I és veritat. Però el poder polític tampoc pot aplicar un judici sobre la situació. De la mateixa manera que el PP, amb la seva visió nacionalista i centralista, és a la base de les acusacions -que no estan fonamentades amb fets- contra els presos, també espero que el PSOE digui públicament que l’acusació per rebel·lió no s’aguanta. De fet, alguns col·legues del PSOE ja ho han dit en reunions, però dir-ho públicament és molt important. I no deixa de tenir un impacte, fins i tot en la justícia. La justícia té la seva independència, però ha de saber què pensa una part de l’opinió pública i quin és l’escenari polític. Això té un preu polític, però per això estem en política. Li he dit a Pedro Sánchez que amb presos no es pot obrir un espai per a un diàleg democràtic.

L’independentisme planteja el judici com un judici polític. Com a tal, com creu que s’ha d’afrontar?

Amb molta calma, tranquil·litat i coratge. Els he trobat així quan els he visitat a les presó. És un moment molt crucial perquè aquest procés tingui visibilitat. Totes les mirades internacionals estaran posades aquí. Lamento molt l’actitud dels mitjans de comunicació espanyols. Em vaig quedar molt xocada quan vaig visitar els presos a Lledoners. Vam fer una roda de premsa, però no vam poder llegir cap notícia sobre la nostra visita a la premsa espanyola. És una autocensura que no és compatible amb un sistema democràtic d’informació lliure.

Vindrà com a observadora internacional?

Estaré disponible per ser-hi i per ajuntar-me amb altres eurodiputats que han demanat ser-hi. Em preocupa aquesta qüestió, sobretot perquè afecta dos excompanys del Parlament Europeu: Oriol Junqueras i Raül Romeva, que són uns convençuts europeistes i demòcrates.

Si hi ha condemna, el govern espanyol ha de plantejar-se l’indult?

No crec que sigui bo anticipar aquest escenari. Confio que la democràcia i la independència prevaldran en la justícia espanyola. Hi haurà un procés que serà públic, hem de deixar que la justícia faci la seva feina. No vull fer un judici condemnatori de la justícia espanyola.

Què pot fer la Unió Europea?

El judici serà una oportunitat per tornar a mostrar a tot el món que el conflicte no s’ha resolt. Per això és important que els presos no siguin injustament acusats per una violència que no van utilitzar i per una rebel·lió que no va passar.

¿Creu que una manera d’intervenir en aquest conflicte seria que la UE exercís de mediadora?

Seria bo que ja s’hagués fet, però no ha passat per diferents raons, com ara complicitats dins el Consell Europeu, incapacitats en la Comissió, etc. Vull esperar a veure si el conflicte es resol ràpidament i es pot obrir un camí cap al diàleg democràtic o s’agreuja i llavors necessita, tard o d’hora, una mediació exterior. Preferiria que tot això es resolgués en el marc democràtic espanyol i sé que això ho pot fer un govern com el de Pedro Sánchez.

Catalunya té dret a l’autodeterminació?

La solució en el cas de Catalunya s’ha de trobar en el marc de les autonomies. Soc partidària d’una sola Espanya rica en la seva diversitat. Una diversitat que es pot manifestar de moltes maneres. És necessari pactar amb les autonomies i donar-los resposta en funció de les seves necessitats, com en el pacte autonòmic del 2006. No s’hagués arribat a la polarització dels últims anys si el PP no hagués posat en qüestió el pacte i hagués enverinat la situació, juntament amb les actituds extremistes d’Artur Mas. Catalunya estaria plenament satisfeta, perquè ho va ratificar el Parlament de Catalunya.

Creu que una solució seria un referèndum?

No em vull pronunciar sobre això. Hi ha moltes maneres d’arribar a una situació en què es respectin els desitjos dels pobles. La solució del 2006 era bona. Si s’hagués complert, avui no seríem on som.

I un referèndum com el que planteja Sánchez sobre un nou Estatut d’Autonomia?

Si és una possibilitat considerada pels socialistes espanyols, és una excel·lent oportunitat que els catalans no haurien de desaprofitar.

Els independentistes, però, creuen que és una pantalla passada i volen decidir independència sí o no.

Qualsevol referèndum sobre el que sigui pot ser un bon instrument per identificar quina és la majoria social, però no s’hi arribarà sense un diàleg democràtic.

el tunel del julen

Si tot va bé, el rescat del Julen, el nen de dos anys que va caure dins d'un pou a Totalán (Màlaga), arriba al tram final. El dispositiu dels miners per rescatar el nen ja ha foradat més de tres metres de longitud dels 3,8 necessaris i ara ja són a menys d'un mentre de la cavitat on creuen que hi ha atrapat el nen. 

La complexitat del terreny ha fet necessàries diverses microvoladures controlades que han requerit la intervenció de la Guàrdia Civil. També s'ha ampliat el diàmetre de la cavitat i s'ha apuntalat l'espai. Tots aquests treballs extres han alentit la marxa del dispositiu, que per cada microvoladura ha necessitat aproximadament dues hores.

La brigada minera, que va començar a treballar a la galeria dijous a les 17.33 hores, va xifrar inicialment en 24 hores el temps necessari per excavar-la de forma natural. És una operació molt laboriosa, perquè els miners han de pujar i baixar de dos en dos en una càpsula a través del túnel. La complexitat del terreny ja va demorar els treballs inicials del rescat.

"Cap miner es queda a la mina"

“Cap miner es queda a la mina, i ara el Julen n’és un”. Aquest era, segons el delegat del Col·legi d’Enginyers de Mines, Juan López-Escobar, l’esperit amb què ahir l’equip especial de salvament miner va encarar les tasques de l’últim tram del túnel per trobar el Julen, que va caure al pou el 13 de gener. Després de tretze dies, doncs, la recerca arriba a la recta final.

L’equip de salvament miner ja fa hores que és dins del pou. Han d’excavar manualment un passadís horitzontal de gairebé quatre metres que connecti el pou original –per on va caure el nen– amb el que han habilitat per al rescat. L’objectiu és unir les dues galeries perforant l’original a la cavitat on es creu que hi podria haver el nen, a uns 75 metres de profunditat.

Els miners comencen els treballs per arribar fins al Julen

López-Escobar va assegurar ahir que els operaris, la majoria dels quals ja han participat en altres rescats de risc, consideren el dia d’avui “un dia més a la mina, amb la il·lusió de treure’n un nen”. “Passi el que passi, sempre treuen un miner”, va insistir López-Escobar en referència al lema del sector i a aquesta brigada especial, amb més de cent anys d’història.

Excavació manual

Després de rebaixar el terreny més de 20 metres, construir una plataforma de treball i intentar diverses entrades al pou, fins ahir a la tarda les tasques de rescat s’havien centrat a encamisar l’última perforació vertical que s’ha fet paral·lela al pou, que és per on ara pugen i baixen els miners, en parella, amb un ascensor que s’ha construït expressament per a aquesta operació. Aquesta última part de la feina, i la plataforma de 12 metres que ha d’assegurar tot el sistema, es van acabar d’enllestir justament ahir al matí.

A dins, la Brigada de Salvament Miner, com es coneix oficialment aquest grup d’elit, treballen de dos en dos, estirats o de genolls, amb un equip d’oxigen a l’esquena. A més, els efectius, que en total són vuit, s’han d'anar rellevant cada 30 o 45 minuts per intentar garantir la seva seguretat. Segons els tècnics, és la part més complicada de tot el rescat, però l’equip hi està acostumat.

Comença de nou l'entubat del túnel per rescatar el Julen del pou

La nova galeria es fa amb una mica de pendent vertical. Això permet que els miners puguin deixar caure la runa que treuen a la cavitat preparada expressament per a aquesta finalitat, que està situada per sota de l’ascensor que transporta els miners. Aquests especialistes van començar ahir a excavar des de l’ascensor amb pales i martells pneumàtics d’aire comprimit. Els miners van amb màscares i detectors d’oxigen, i estan en contacte constantment amb l’operatiu per via telefònica. A mesura que avancen, a més, van assegurant el sostre i els laterals mitjançant un sistema de la mineria de carbó.

Tal com estava previst, ahir a la nit ja van comptar amb el suport dels GREIM, grups de rescat de la Guàrdia Civil, que van fer microexplosions controlades per trencar pedres que eren especialment dures. Els bombers també fan tasques de suport per garantir la seguretat de l’operació. A l’exterior, segons va informar ahir el portaveu de l’institut armat, Jorge Martín, hi ha estacionat un helicòpter adaptat al vol nocturn i medicalitzat. En aquesta mateixa zona hi ha una unitat de vigilància intensiva (UVI) mòbil, per si fos necessària.

El pou que es va empassar la petita Joana

Mentrestant, els pares del Julen encara no perden l’esperança. Ahir al vespre la parella va assistir a una vetlla pel seu fill, acompanyats per uns 200 veïns, en una esplanada a l’entrada del municipi.

L’acte va ser conduït per Juan José Cortés, el pare de la Mari Luz, la nena assassinada a Huelva el 2008. Durant l’acte, Cortés va encomanar-se a Déu perquè faci “un miracle i doni forces als miners, al Julen i als seus pares”.

Els pares van agrair el suport a tots els assistents, que van arribar a la vetlla amb pancartes d’ànims i de suport. “El que s’està sentint aquí és molt fort, perquè tots els ciutadans volem que el Julen torni entre nosaltres ben aviat”, va insistir Cortés, que també va dirigir el càntic d’oracions i de lloances.

lloguer

El boom que està vivint el preu del lloguer té diversos factors, i un dels menys explicats cal buscar-lo en l’última reforma de la llei d’arrendaments urbans (LAU) que va fer el govern de Mariano Rajoy el 2013, i que permet fer contractes que siguin de només tres anys de durada. Així ho defensa el secretari d’Habitatge de la Generalitat, Carles Sala, que ahir va explicar que els contractes curts provoquen més rotació en el mercat i, com que els preus pugen, els nous contractes creixen ràpidament. Segons Sala, l’augment de preus que s’ha començat a notar el 2016 es veurà encara més accentuat el 2017. “La rotació en un moment de recuperació de l’economia pot provocar un repunt dels preus”, sentenciava.

Així evolucionen els preus a Barcelona, barri per barri

Aquest factor s’entrelliga amb un altre. El 1985 el 75% de les propietats en lloguer eren verticals (edificis sencers) i ara només ho són el 25%, mentre que la resta són pisos de petits propietaris, segons va explicar el president de la Cambra de la Propietat Urbana, Joan Ràfols. Això provoca la dispersió dels pisos de lloguer, cosa que encara és un altre factor d’encariment, en la seva opinió. Darío Fontseré, director executiu de la immobiliària Calvet, ho explicava a l’ARA: “Els tres anys de termini del contracte de lloguer només van a favor del petit propietari, que només busca el preu”.

Precisament ahir l’Agència de l’Habitatge de Catalunya va publicar l’informe amb els preus del lloguer residencial. A Barcelona el preu es va disparar un 9% el 2016 i es va situar de mitjana en 801,3 euros mensuals. El districte on es van encarir més va ser l’Eixample, on van pujar un 10,3%, mentre que on la pujada va ser menor va ser a Sant Andreu, d’un 5,6%. Tot i això, els preus més alts són els de Sarrià-Sant Gervasi, amb una mitjana mensual de 1.144,7 euros, i les Corts, amb 985,9 euros, mentre que el preu més barat es va registrar a Nou Barris, amb 561,1 euros.

Anàlisi amb dades oficials

En el conjunt de Catalunya, el preu del lloguer es va situar de mitjana en 595,7 euros, amb un augment del 6,8%. L’estudi s’ha fet amb l’anàlisi de les fiances dipositades a l’Incasòl d’un total de 142.714 contractes de lloguer. La consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, va defensar la validesa de les dades de la Generalitat enfront d’altres estudis, assegurant que el 90% dels nous contractes de lloguer es registren a l’Incasòl i, en canvi, els portals immobiliaris que fan estudis es basen en els preus d’oferta, no en contractes signats, i amb una mostra molt inferior, ja que el que té més pisos a Barcelona no supera els 6.500 en total. Segons la Generalitat, mentre que els preus a Catalunya han pujat un 6,8%, el nombre de nous contractes només ha augmentat un 0,7%. A Barcelona, els contractes només han pujat un 3,8% tot i que els preus s’han disparat per sobre del 9%.

Joan Ràfols va atribuir l’augment de preus a la caiguda de l’oferta. Barcelona, va dir, tenia el 1960 uns 300.000 pisos de lloguer, quan el 2011 –que es va fer l’últim cens– eren 205.000 habitatges. “El mercat estret provoca l’increment de preus”, va reblar, a més d’indicar que en alguns barris també hi influeixen fenòmens com el lloguer turístic. Malgrat que el preu de lloguer de mitjana a Barcelona és de 801 euros, segons l’economista Agustí Jové, autor de l’informe, més de la meitat dels pisos es lloguen per sota dels 750 euros i la superfície mitjana se situa en els 70 metres quadrats.

bullying

“Ella va perdre la por i, amb l’ajuda d’una amiga, va avisar l’escola que tenia un trastorn alimentari a través de l’aplicació. I gràcies a això els pares i l’escola la van poder ajudar i ara ja ve gairebé cada dia a classe i està molt recuperada”. Ho expliquen la Marta, l’Albert, el Juanma i l’Arnau -tots els noms són ficticis-, quatre alumnes de 4t d’ESO de l’Escola Virolai de Barcelona per exemplificar com l’aplicació mòbil B-Resol ha facilitat la comunicació entre alumnes i professors al centre per poder intervenir en situacions complicades des de l’arrel i ràpidament. El dispositiu va arribar a les aules com una eina per combatre l’assetjament escolar, perquè posa en contacte les víctimes o els companys de classe amb els professors del centre de manera anònima i permet obrir un procés de mediació només amb els implicats.

Però la prova que l’eina funciona és que els alumnes no només la fan servir per a aquests casos, sinó també per comunicar altres problemes personals, com una mala època amb els amics o trastorns alimentaris. L’aplicació va ser premiada ahir per la conselleria de Justícia amb un premi ADR sobre la resolució alternativa de conflictes.

L’anonimat és clau

L’aplicació funciona ja en una cinquantena de centres de Catalunya i Andorra i només el curs passat va gestionar més de 2.000 casos, un 15% dels quals eren greus. L’apli permet als alumnes observadors -com s’anomenen els que saben casos d’assetjament però no els denuncien ni els intenten evitar- passar de ser còmplices de l’assetjador a ser còmplices de l’assetjat. De fet, un 80% dels casos són denúncies de companys i no de víctimes.

El procediment és molt fàcil: descarregant-se l’aplicació al mòbil i amb un simple missatge poden alertar els professors de qualsevol problema que tinguin ells o un company de classe. I ho poden fer -i aquí està la clau de l’èxit- de manera anònima. Només cal introduir el codi de l’escola, triar el professor a qui explicar-li el problema, descriure el cas i, si es pot, adjuntar fotos o vídeos. “T’assegures que no t’assenyalaran si avises els professors”, diu el Juanma.

Detectar assetjadors

La Maria José Miranda és professora a l’Escola Virolai i és l’administradora de l’aplicació al centre, així que té accés a totes les alertes que fan els alumnes, independentment del professor a qui les facin. En dos anys que fa que van instaurar l’apli han rebut uns 10 casos. “Serveix per desterrar la imatge que denunciar vol dir ser un xivatoi responsabilitzar tothom del bon clima escolar”, assegura. Explica que la majoria de denúncies són d’alumnes que avisen que hi ha algun company de classe que fa la guitza als altres per poder acabar amb aquests comportaments a les aules. “Hem rebut més casos que ens diuen “aquest alumne necessita ajuda perquè actua com un assetjador” que no pas casos en què hi ha una víctima molt concreta”, relata.

B-Resol és gratuïta per a tots els alumnes, però l’escola ha de pagar una llicència d’ús anual en funció del nombre d’estudiants. El cert, però, és que l’apli sobrepassa les parets dels centres, ja que les creadores de l’eina, Natàlia Flores i Marta Méndez, tenen detectat que la majoria d’avisos es fan fora de l’horari escolar. “Les denúncies es poden fer en un entorn privat, i això permet que el denunciant pugui reflexionar i detectar millor les situacions d’assetjament”, asseguren.

L’eina està enfocada a alumnes d’ESO, però com que s’ha detectat que el bullying comença abans, han llançat una web per a aquells estudiants que no tenen accés al mòbil. Ara expandiran la seva eina a la resta de l’Estat, a Colòmbia i al Sud-est Asiàtic per seguir combatent l’assetjament escolar a cop de clic.

joan pera

Pugem a l’escenari.

L’escenari és casa meva. Tots els escenaris són casa meva. M’hi sento tan bé, a l’escenari... Sobretot si hi ha gent [somriu]. És el lloc on em sento més bé.

No et posa nerviós?

No, poques vegades. Em poso nerviós abans de sortir-hi, però un cop ets aquí ja no.

Quina és la millor manera d’entrar en un escenari?

És sortir-hi i començar a dir allò que vols dir. Aquest és el problema.

Però el que vols dir ja t’ho saps, perquè t’ho has après de memòria.

No sempre. T’ho saps, però no sempre és el que vols dir. La intenció és més important. Llavors la millor manera de sortir en un escenari és fer un catacrac, una bomba, una sorpresa, un “ja soc aquí”. I la gent fa: “Oh, oh, ja hi és!” Coses que vaig aprendre dels grans mestres. Per exemple, sortir-hi com més emprenyat millor. Ho feia el Capri.

I quin avantatge té sortir enfadat?

Crees una expectativa. El Capri sortia caminant d’aquella manera. La gent deia: “Ai, ara!” Ell se’ls mirava enfadat, s’aturava, callava un moment i deia: “No em trobo bé”. I no es trobava bé. I com més malament es trobava, més reia la gent. “No em trobo bé, avui. No rigueu, eh, que encara no he començat. I si rieu abans que comenci, us ho cobraré a part!” M’identifico amb aquells humoristes la gràcia dels quals no és l’acudit que diuen, sinó que la gràcia són ells mateixos. Si ara et dic que em trobo molt malament, molt malament, segons com ho digui farà gràcia. O, per exemple, entrar dient que no anem bé.

Com es fa això?

Recordo quan la Lloll i jo vam fer el Tenorio. Ella com la Mary Santpere i jo com el Capri. Al començament costava bastant que riguessin. Però ho vam solucionar. Jo entrava vestit de Tenorio, amb el mallot i l’espasa. Així que obria una porta, amb aquelles malles que s’enganxaven, arquejava una mica les cames com si la roba se m’enganxés una mica massa a l’entrecuix, com dient: “Sí, ja sé que faig el ridícul”. I la gent ja reia.

Però això és posar per davant l’actor respecte al guió.

I quin problema hi ha?

El guionista també vol ser reconegut per la brillantor dels acudits.

Sí. Jo l’admiro molt, el meu guionista, però el que passa és que hi poso allò que s’ha deixat. Esclar. El guionista, que ens faci el guió, i ja està fet, però la cosa important és el personatge que has creat. El Charlot crea un personatge, el Capri, el Woody Allen creen un personatge, i Rowan Atkinson també. Jo diria al guionista: “Busca primer el personatge i després escriu el que vulguis. Funcionarà”. Tot actor, el millor que té és la veritat. I és una contradicció, ja ho sé. També et dic que, a l’escenari, la pausa té un valor extraordinari. A l’escenari, quan no sàpigues què fer, no facis res. Quan era jove ho volia explicar tot tant que ho explicava amb les mans, amb el cos, amb els peus. Recordo la Maria Aurèlia Capmany dient-me: “Noi, no cridis tant, no et moguis tant!” Com si ho veiés ara.

I en cinema és igual?

Semblant. Necessito que m’estimin. Quan vaig fer l’Avar em van dir que era l’Avar més tendre que havien vist mai. Fer l’ Avar i que t’estimin és d’actor fracassat [riu]. Però sí, necessito que m’estimin. Si no, no seria actor. Al teatre et guanyes el públic dient-los aquella veritat que els passa també a ells i que els ha passat. Al cinema pots donar la veritat més amb l’actitud. La càmera la capta moltíssim. Ara, en aquests últims anys en què he fet cinema i m’ha ha anat bastant bé, em solen dir: “Oh, quin actor més bo”. Perquè intento donar la veritat en tot allò que faig. Serveixo més una veritat que no pas una interpretació.

Quan fas cinema, ¿t’has de contenir gaire?

Sí, en cinema el director sempre et diu que ho facis com vulguis, però sobretot “recorda que més és menys”. En canvi, en el teatre és al revés. El Capri, quan s’estudiava els papers, subratllava aquella paraula que remarcaria: “La Guineueta”. I et feia una gràcia! O quan parlava en castellà: “ La calle Concheco Chiento ”. L’espectador ho vol tornar a sentir. Si fas un gag, primer l’has de presentar, després l’has de dir i després l’has de repetir. Ja ho veus, em dec haver fet gran perquè sé truquets.

Quina relació mantens amb els directors?

Durilla. Sobretot els de teatre. Als de cinema els deixo fer, perquè sé que si els serveixo una mirada intencionada me l’agafaran. En teatre hi ha un concepte general. El director té una idea, diuen, i a vegades l’enemic mortal de l’actor de teatre és el director, perquè no et deixa fer res. Però en teatre, quan surts, pots fer el que vulguis. Durant els assajos la relació ha sigut entre el director i tu, i almenys jo soc molt obedient. Però si una vegada ets amb la gent allò no funciona, de la relació amb el director ni te’n recordes. Esclar que, després, t’acomiaden. I tenen raó. A l’escenari tots portem un Déu.

Tu també?

Voldria dir que no. Però de vegades a l’escenari et jugues la vida per un gag. Me’n recordo del Paco Morán, que un dia em va dir: “Hemos puesto demasiadas cosas, a partir de ahora lo vamos a quitar todo, vamos a hacer sólo el texto ”. I llavors jo sí que deia el text, però ell deia el text més el que jo hi havia posat. L’única diferència era el meu paper. I mira que vam conviure 13 anys. Però dalt d’un escenari has d’anar amb molt de compte, és un terreny perillós.

L’Acadèmia del Cinema Català t’ha atorgat el premi Gaudí d’Honor 2019. Com ho has rebut?

La vida de la meva generació ha estat absolutament vinculada al cine. Cada pel·lícula la vivíem durant tota la setmana, i de més grans amb el Fotogramas. Recordo la primera pel·lícula en què vaig sortir, on feia un paperet petitíssim, dirigida pel senyor Comeron. I em deia: “He sortit en una pel·lícula!” Aquest “He sortit en una pel·lícula!” tan il·lusionat ho és tot. Després hi ha el doblatge. Ho fèiem amb molt d’amor. A la primera pel·lícula que vaig doblar, li van donar un Oscar: La decisión de Sophie. Ja sé que no és així, però tenia la sensació que l’Oscar era meu. Tot i que al mateix temps recordava allò que deia el Capri: “Aquelles pel·lícules que no s’entenen, que guanyen Oscars, uns ninots tiesos perquè són els primers que van quedar parats quan van veure la pel·lícula!”

Et noto honorat.

Home, esclar, però em passa com al Woody Allen. Diuen que va dir: “M’han donat un Oscar i encara no sé què he fet malament”. En el meu cas és al revés: no sé què he fet tan bé! És broma. Sempre he procurat cuidar els personatges. Hem oblidat una mica els personatges. El teatre català sempre estava ple de personatges bons. La gent s’estima molt més un personatge que no pasuna funció. Ara vivim una època en què el teatre i el cinema estan plens d’actors boníssims, i ho dic ben seriosament. Una gent preparadíssima, que treballa moltíssim els papers. Si et donen un paper de presó, te’n vas a passar tres mesos a la presó. El que passa és que això està molt bé, però tant en el cinema com en el teatre és tan important o més allò que volem dir que el que diem. El text hi és, però el que hi ha darrere el text, que és el que tu vols expressar... que commogui. Dona algunes explicacions i busca la sorpresa del final, que passi alguna cosa. Això, hi ha gent que ho sap fer molt bé. Ara em sento honorat i amb responsabilitat. A veure si alguna vegada faig una cosa que estigui tan bé i me’l tornen a donar.

Digues l’última frase d’aquesta entrevista.

De la funció que fem a Mataró amb el David Olivares podria dir: “És la Betty”. I d’aquesta entrevista, potser que he enraonat massa.

D’això es tractava. T’ho agraeixo perquè ens has impartit una classe magistral.

És l’última cosa que voldria fer en aquesta vida.

Felicitats, premi d’Honor del Cinema Català.

Gràcies. Hi ha una cosa que voldria dir abans d’acabar: m’agradaria compartir aquest premi amb tots els actors de la meva generació, tant els que no hi són com els que hi són, perquè hem treballat moltíssim i ho hem fet amb molt d’amor, de vegades en situacions molt precàries. Tots haurien merescut rebre aquest honor. El rebo com un honor a tota aquesta generació. Ara he estat bé. Per a un final està bé.

la crida

Jordi Sànchez presentarà candidatura per liderar la Crida Nacional per la República, que el dia 26 de gener culminarà el seu procés de fundació a Barcelona. Segons ha pogut saber l’ARA, ho formalitzarà la setmana que ve acompanyat d’un equip de vint persones. L’expresident Carles Puigdemont, que va idear la nova organització -ja inscrita en el registre de partits-, serà el “president impulsor” que, segons els estatuts, ha de “liderar l’acció política” de la Crida.

L’exlíder de l’ANC i diputat de JxCat, empresonat preventivament des del 16 d’octubre del 2017, ja ha començat a enviar els primers missatges per configurar l’equip, segons expliquen fonts coneixedores del procés. Això sí, amb les dificultats que implica la privació de llibertat per a la comunicació.

Segons la ponència d’organització, la direcció (que s’anomena Govern de la Crida) ha d’estar formada per vint-i-un membres: un president i un secretari general (que es votaran en tàndem) i un equip de dinou persones que se sotmetran a una segona votació. Els noms definitius de la candidatura encara s’estan treballant, però diverses fonts hi situen l’actual consellera de la Presidència i possible candidata a Barcelona, Elsa Artadi; diputats de JxCat com Gemma Geis, Toni Morral, Albert Batet i Eduard Pujol; i l’actual delegat del Govern a Madrid, Ferran Mascarell. També el secretari d’administracions locals de la Generalitat, Miquel Àngel Escobar. El dubte és el rol que podria exercir el president de la Generalitat, Quim Torra, a més dels exconsellers a la presó Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn o Lluís Puig, ara a l’exili. 

La configuració de la llista té condicionants: segons els estatuts, la meitat de la direcció no pot tenir cap altre càrrec. És per això que, a part de diputats o membres del Govern, la direcció de la Crida també ha de comptar amb persones que no tinguin responsabilitats a l’executiu, però tampoc en cap entitat o institució política. Un requisit, segons apunten els consultats, “força restrictiu”.

En aquest sentit, es plantegen perfils que ja han participat en l’impuls de la Crida en els últims mesos. És el cas de l’exconsellera socialista Marina Geli o l’exdirector d’Administració Pública de Catalunya Agustí Colomines. També exmembres de l’ANC com Marcel Padrós i Assumpció Castellví -que van participar en l’acte de presentació de la Crida a Tarragona-, o Jordi Pairó i Núria Guillaumes, persones de confiança de Sànchez en la seva època a l’ANC. També se sondegen persones del corrent liberal i ecosocialista de la formació. L’equip que ha de pilotar la Crida es tancarà en les pròximes hores.

D’acord amb el reglament del congrés fundacional, Sànchez té fins dimecres de la setmana que ve per presentar la candidatura. Serà just abans de ser traslladat a Madrid per afrontar el judici del referèndum de l’1-O, pel qual la Fiscalia li demana disset anys de presó. En el congrés fundacional del dia 26 de gener, els fundadors de la Crida -totes les persones adherides que hagin pagat un mínim de deu euros- votaran les ponències organitzativa i política de la nova formació i també n’escolliran la direcció. No es descarten altres llistes, ja que qualsevol dels fundadors ho pot fer.

la norma

Si la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) va ser redactada amb la intenció d’obrir finestres -un esperit que Joan Solà es dolia que no anés “més enllà”-, tot fa témer que l’exercici de reduir-la i simplificar-la en la Gràmatica essencial (GEIEC) contribuirà a ajustar-les. Calia que fos així? No, però si ja va costar que la Secció Filològica -amb una mitjana d’edat molt alta- donés suport a una obertura que es podia difuminar dins de gairebé 1.500 pàgines, amb un text reduït a la meitat esdevé quasi impossible. Potser per això la GEIEC aprofita la simplificació per replegar-se en la norma fabriana. Un replegament que caldrà concretar amb exemples, però que té un clar punt de partida. La presentació de l’obra ja deixa clar que “per facilitar la comprensió del text [...] s’ha procurat fer més visibles els aspectes relacionats amb l’ús formal mitjançant la presentació de la norma des dels registres formals”.

Marques normatives

Mentre que la GIEC afirmava que establia norma a mesura que descrivia -que prescrivia descrivint-, perquè “norma i descripció no es poden deslligar l’una de l’altra”, la GEIEC parteix de la idea que només quan descriu usos formals està prescrivint. I defineix de manera bastant desconcertant les tres “marques normatives” que farà servir: “no acceptable”, “s’evita” i “(és) preferible”.

Marca com a “no acceptable” una opció “que s’exclou perquè es considera no adequada en els registres formals, sovint perquè és fruit d’influències foranes”. Marca com a “s’evita” una opció “que no s’usa en els registres formals i, doncs, en queda exclosa, d’acord amb la tradició normativa”. I marca com a “(és) preferible” una opció que “es considera més adequada en els registres formals entre dues o més de possibles”.

D’entrada veiem que tot se centra en els registres formals, però el que crea més confusió és la curiosa distinció entre “no acceptable” i “s’evita”. En la primera part de les dues definicions costa molt apreciar-hi cap contrast. Semblen, més aviat, un joc de paraules que ajuda ben poc a simplificar. Però, més enllà d’això, ¿podem qualificar de “no acceptable” una forma perquè no és adequada als registres formals? ¿Mereixen aquesta etiqueta un munt de formes no formals pròpies dels parlars espontanis? ¿Ajudem els nostres creadors de ficció a recorre-hi -per fer versemblants els seus diàlegs- si la gramàtica les etiqueta com a “no acceptables”? I si no les etiqueta així, ¿està ben redactada la definició de “no acceptable”?

Canvis de norma subrepticis

I el pitjor d’aquestes simplificacions és que poden comportar canvis de norma substancials. I que quedi clar: la Secció Filològica té tot el dret a canviar la norma, però llavors ho ha de dir. Havent alertat jo mateix que en un redactat previ de la GEIEC la frase “Insisteix en parlar dels temes de sempre” era expulsada dels registres formals contra el criteri de la GIEC, s’ha modificat el text -cosa que valoro i agraeixo-. Ara hi diu: “En els registres formals, és preferible fer el canvi de les preposicions en i amb a a o de ”. I recordem que “preferible” vol dir que l’opció no preferible també és de registre formal. Però potser perquè la GEIEC té un substrat conservador no s’ha advertit que, com a resultat del canvi, ara hi ha una clara contradicció, ja que el segon paràgraf del mateix apartat (23.5.2) continua afirmant que per introduir aquests infinitius, a més de de, “també s’usen a i, més esporàdicament, les preposicions en i amb, aquestes darreres només en els registres informals”. En què quedem? I és que el problema és més de fons.