l'operatiu

Atenció, estudiants de Dret: per exercir l’acusació o la defensa, no us aguanteu el cap amb les mans, ni poseu el puny al pòmul ni, encara menys, us grateu el cap. És tendència, però és lleig. Igualment, els que us tanqueu a estudiar les oposicions a jutge, sortiu al carrer de tant en tant. I així, si mai li pregunteu a un testimoni “Professió?” i ell diu “Precari”, no li contestareu “I això què és?” Ara posarem un cas a l’atzar: una rebel·lió. Per aturar-la, el govern desplega milers de policies que reparteixen amb ganes, i tot plegat puja a 87 milions d'euros. Si li pregunteu al president del govern qui va dirigir l’operatiu i diu que ell no, si la vicepresidenta diu que va ser el ministre de l’Interior i si l’esmentat ministre diu que l’operatiu el van dirigir els encarregats de l’operatiu, compteu que poden estar mentint. I no rigueu per sota el nas quan la vicepresidenta afirmi que va venir a Barcelona i es va reunir “con comerciantes”.

es taxis

Dies enrere, el senyor Miquel Puig opinava sobre el conflicte del taxi i els VTC proposant algunes idees que creu que poden ajudar a mitigar aquest conflicte. Sense descartar que les seves propostes puguin tenir sentit en un intent d’apaivagar la confrontació a curt termini, crec que defugen l’arrel del problema, que no és altra que la regulació del taxi, que, contràriament al que ell considera, és un monopoli, legal i si es vol atípic, però monopoli al cap i a la fi.

La llei catalana del taxi estableix que “l’equilibri econòmic de l’activitat [...] es concreta amb la limitació del nombre d’autoritzacions [...] i l’establiment de tarifes obligatòries”. En el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, la materialització d’aquests previsions és responsabilitat de l’Institut Metropolità del Taxi. Quan una única entitat té la capacitat de fixar el volum de l'oferta i el preu d'un bé, està determinant l’excedent global que l’activitat comercial genera, i aquesta és la naturalesa bàsica d’un monopoli. Evidentment, els taxistes, a nivell individual, no tenen aquesta capacitat i “competeixen entre si”, com diu el senyor Puig, per guanyar una part de l’excedent prèviament determinat i reservat, però aquest no és el sentit que té el verb 'competir' en la teoria econòmica.

¿Cal continuar assegurant la rendibilitat econòmica del taxi amb aquestes mesures tan restrictives de la competència, quan els VTC han demostrat que ens poden proporcionar serveis equivalents en millors condicions econòmiques i de qualitat, i també amb menys externalitats negatives, sense cap garantia pública? Aquest és el nus de la qüestió. El Tribunal Suprem va dir explícitament que es tracta d’una decisió política: els poders públics poden optar per un model més competitiu o seguir protegint el taxi, i aquesta és la disjuntiva que ha d’afrontar la nova normativa que està en procés d’elaboració.

La qüestió de l’elusió fiscal d’aquestes plataformes no és específica del sector sinó que és un problema general que s’haurà de solucionar en el marc de les institucions europees

La realitat és que algunes de les raons que en el seu moment podien justificar una normativa tan restrictiva ja no són vàlides en l’entorn econòmic i tecnològic actual. I són precisament les raons i objectius d’interès general el que cal explicitar a l’hora d’establir una nova regulació que, sense renunciar a protegir aquests interessos, permeti el màxim joc competitiu. Aquesta és la reflexió que vaig demanar: quins són els objectius d’interès general que volem protegir? La normativa europea permet que en activitats comercials declarades d’interès general, com pot ser el transport urbà de viatgers en vehicles de turisme, es pugui restringir la competència per assolir determinats objectius, però les restriccions han de satisfer tres principis bàsics: necessitat, proporcionalitat i mínima distorsió. Les mesures restrictives han de ser necessàries per assolir els objectius i cal fonamentar una relació causal entre les restriccions i la consecució dels objectius. També s’ha de ponderar l’increment del benestar general en relació als perjudicis que es puguin causar a actors econòmics particulars. I finalment, d’entre totes les restriccions que podrien assolir els objectius d’interès general marcats, s’han d’escollir aquelles que suposin la mínima distorsió dels mecanismes competitius. Aquesta ha de ser la perspectiva del legislador i és des d’aquest punt de vista que pertoca a les autoritats de competència avaluar una determinada regulació.

Evidentment, una transició cap a la competència pot fer-se gradualment, i en aquest procés es poden reconèixer costos de transició per compensar inversions raonables que s’hagin fet en un entorn regulatori més proteccionista, com és el cas de les llicències de taxi, el preu de les quals és indicatiu de les rendes de monopoli que proporcionen. I sempre cal assegurar que la normativa laboral i les obligacions fiscals siguin homogènies i respectades de la mateixa manera per tots els actors del nou mercat.

És cert que les plataformes digitals, en virtut dels efectes xarxa i de les economies d’escala, corren el risc d’esdevenir monopolis naturals, però això es pot combatre amb regulacions 'ex ante' o aplicant la legislació de competència 'ex post', que ens dona eines per controlar l’exercici i l’abús de posicions de domini en qualsevol mercat. La qüestió de l’elusió fiscal d’aquestes plataformes no és específica del sector sinó que és un problema general que s’haurà de solucionar en el marc de les institucions europees.

En resum, el que esperem de la nova llei que ha anunciat el conseller de Territori i Sostenibilitat és que s’explicitin els objectius d’interès general que es volen assolir, que s’obri el servei del taxi a la competència i que es respectin els principis de bona regulació econòmica. L’Autoritat Catalana de la Competència vetllarà perquè sigui així.

el poder femeni

1. Imatge. Tots sabem que qui aconsegueix imposar les paraules té garantida l'hegemonia. Les paraules i, evidentment, els silencis: el que no es pot dir. L’Església catòlica, que ha sigut mestra en el control del llenguatge, mostra símptomes de desconcert en els temps actuals perquè nota que se li escapa el control de les paraules. I que en temps de caos comunicacional no li resulta fàcil preservar el secret. El papa Francesc, quan ha agafat el timó per afrontar les creixents denúncies dels que havien estat condemnats a suportar el patiment en silenci (amb la inhibició de la societat), ha decebut el personal i ha agreujat la desolació de les víctimes d'abusos dels pederastes amb sotana.

Francesc ha desplegat la pompa Vaticana com a acompanyament de les seves paraules, però, quan la gent no es deixa encegar pel que veu, sinó que escolta, la imatge de cardenals i bisbes enfaldillats i guarnits amb les seves coloraines ja no impressiona gaire. Al revés, més aviat dona motius per preguntar-se si en aquells figurants hi ha el secret. Al cap i a la fi, molts d’ells han sigut els encobridors dels crims, i és a ells mateixos a qui el Papa encarrega ara la missió de fer les coses ben fetes. La malfiança acumulada fa que la gent desconfiï quan veu que les paraules no van acompanyades de respostes concretes i normes estrictes. Són massa segles minimitzant aquests crims, reduint-los a pecats susceptibles de ser blanquejats en la confessió, quan es tracta de delictes gravíssims.

El feminisme és l’únic moviment realment subversiu que hi ha en escena perquè afecta l’eix del poder social construït sobre el poder masculí

L'Església ha demostrat reiteradament que la prioritat davant d’aquests casos era preservar la imatge de la institució i ofegar les víctimes –fent-les sentir culpables– amb amenaces i fins i tot amb diners. Són obscenes demostracions de poder d’una institució que viu de situar-se per sobre dels homes. A la pel·lícula 'Adeu a les armes', basada en la novel·la d’Ernest Hemingway, hi he trobat una insuperable definició d’aquesta manera de fer. “Pare, què faria vostè si després de mort s’assabentés que Déu no existeix?” Resposta: “Guardaria el secret”. És això: l’Església sempre es parapeta en el secret. Ella és l’únic important.

2. Subversió. Enmig de la gran representació romana, al papa Francesc se li va escapar una expressió demolidora: “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”. És a dir, per què cal que donem la paraula a les dones si acabaran sent com nosaltres? És impossible una proclama més solemne del patriarcat com a forma insuperable de poder. Nosaltres manem, no cal que elles s'hi fiquin. Sembla que l’Església catòlica ha dit prou davant de l’empenta de les dones. El poder se sent amenaçat.

I segurament aquesta és la raó per la qual el feminisme està en el punt de mira del gir nacional conservador que viu el món occidental. De Trump a Vox, passant per totes les variants de la radicalització de la dreta que està embrutant l’imaginari liberal, la condició femenina és susceptible de tota sospita. No és casual. En constatar que el feminisme va saltant barreres i que la societat va assumint el seu llenguatge, ells intenten rescatar paraules estigmatitzadores que ja semblaven fora de l’espai del que és acceptable. I avui hem de sentir coses que havíem cregut, ingènuament, que ja no es gosarien dir per pura vergonya. Té una lògica: el feminisme és l’únic moviment realment subversiu que hi ha en escena perquè afecta l’eix del poder social construït sobre el poder masculí. I això no es toca. Per aquesta raó, Marina Subirats diu sovint que la reacció serà dura. I que les dones juguen amb desavantatge perquè no els agrada la confrontació. Potser és un límit però també la seva força. ¿És possible evolucionar cap a un poder que es fonamenti en l’atenció i no en la imposició? En podríem dir civilització

judici

Si no fos per la gravetat -gens fictícia- que afecta els dotze encausats, el judici de l’1-O podria semblar a estones una estranya sitcom. Els traspaperaments de l’equip de Fiscalia, les seves confusions freqüents, les dificultats a l’hora de fer que els funcionaris mostrin les proves correctes als monitors... Hi ha moments que sembla que Rowan Atkinson, en la seva encarnació de Mr. Bean, apareixerà en escena i començarà a disparar absurdes preguntes als acusats. És un contrast que funciona bé, dramàticament, el que es crea entre la formalitat de les togues i els disbarats que salpebren els interrogatoris.

Per part dels independentistes, també hem vist algunes catalanades que feien somriure i servien com a vàlvula d’escapament de la pressió acumulada. Els mateixos autors de les relliscades eren capaços de fer broma en el moment d’adonar-se del trabucament. (I, per cert, als columnistes de la caverna que ho aprofiten per dir que si el castellà a Catalunya blablablà, proveu vosaltres de parlar amb el nivell tècnic requerit per al judici, i la tensió inherent, en un idioma que no és la vostra primera llengua.)

Però, de llarg, el personatge més interessant és el del president del tribunal, Manuel Marchena. La seva exquisidesa en el tracte i la insistència en els drets dels acusats és tan excessiva que resulta sospitosa. Sobretot sabent que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, es vantava en un whatsapp que controlaria el Suprem per darrere si ascendien Marchena com a president del Consell General del Poder Judicial. La revelació del missatge va provocar que s’autodescartés, la qual cosa evidencia que, en el dramatis personae, el seu personatge és qualsevol cosa menys pla.

A Marchena fa dues setmanes que el veiem competent i delicat. Té prou cintura per acceptar somrient que l’equip d’advocats de Jordi Cuixart insistís en posar un vídeo -de rellevància opinable- que va fer que tronés a la sala el Passi-ho bé de La Trinca, cantat pels congregats del 20-S. El gran misteri d’aquest judici és esbrinar si la seva suavitat en les formes amaga un Douglas Stamper de House of cards : algú exquisit en les formes públiques, però implacable executor de les ordres que rep d’instàncies superiors.

En tota aquesta posada en escena -un judici és litúrgia i cerimònia- hi ha un punt d’irrealitat que acabarà de cop el dia que es dicti sentència. Diuen que l’emissió dels processos a la televisió predisposa el públic a la condemna i crea empatia amb l’acusació. Però, si més no a Catalunya, i veient les actuacions de les parts, dubto que s’estigui produint aquest efecte decantador. I que les televisions espanyoles renunciïn a convertir el judici en un esdeveniment mediàtic -tot i la seva potencialitat- evidencia la inseguretat que els genera tot plegat.

Senegal

A primera hora del matí de diumenge es repetia la mateixa imatge a la major part dels col·legis electorals del Senegal: llargues cues a la porta i una espera serena. Els votants més matiners ocupaven posicions des de les cinc del matí, tres hores abans de l’obertura dels centres. S’evidenciava la convicció amb què la ciutadania volia participar en l’elecció del president de la república al Senegal. Seguint la tònica de la campanya, la jornada es desenvolupava en un clima d’absoluta tranquil·litat, només trencada per incidents molt aïllats.

Els electors van fer front a un escenari inèdit, i fins a l’últim moment pocs analistes es van atrevir a fer un pronòstic. I és que entre els cinc candidats que van arribar a la recta final no hi havia cap dels dos partits històrics senegalesos, els que van estar al poder fins a la investidura de Macky Sall el 2012. El Partit de la Democràcia Senegalesa (PDS) i el Partit Socialista (PS) van perdre els seus candidats, Karim Wade i Khalifa Sall, respectivament, a causa de decisions judicials relacionades amb casos de corrupció, però molt controvertides i amb una ombra d’instrumentalització política.

Amb tot, a primera hora de dilluns e l g overn afirmava que el president, Macky Sall , havia aconseguit la victòria a mb un mínim del 57% dels vots, si bé la Comissió Electoral del paísencara no havia anunciat els resultats oficials.

D’altra banda, aquestes eleccions han sigut les primeres amb el sistema de patrocini que exigeix l’aval d’un nombre d’electors per validar la candidatura. El sistema pretenia eliminar de la cursa les candidatures improbables, però això també va ser interpretat com una manera de suprimir contrincants. A més, es van reordenar els col·legis electorals i es va canviar el carnet d’elector, el document necessari per poder votar.

Aquestes novetats van ser els temes de conversa més recurrents de la jornada. Ja a primera hora del matí, amb els col·legis acabats d’obrir, el Babacar, un taxista dakarià, es queixava irat que no havia rebut el carnet d’elector i que no podria votar. “Sigui com sigui, els polítics són tots uns imbècils”, sentenciava irritat.

Feia dies que el repartiment de carnets era motiu de queixa, i diverses organitzacions de la societat civil van parlar de més de 100.000 documents sense entregar. Ahir es reproduïen, i en alguns casos s’amplificaven, els casos d’electors que no havien pogut votar per canvis en el seu col·legi electoral. Fins i tot alguns ministres de l’anterior govern es van trobar en situacions confuses en aquest sentit.

Elevada participació

La participació es va elevar fins al 57% del cens, de més de 6 milions de senegalesos, segons fonts dels dispositius de vigilància electoral de la societat civil. Als últims comicis presidencials, el 2012, només van votar a la primera volta un 51%. La situació política havia generat una calma tensa: tres dels cinc candidats a l’elecció es presentaven com a ferms aspirants, i un d’ells, Ousmane Sonko, presentava la candidatura més trencadora.

Sonko ha sigut en realitat la gran sorpresa de la campanya i, més enllà dels resultats, un dels principals atractius. Fa menys de dos anys va aconseguir el seu escó a l’Assemblea Nacional i des d’aleshores i sense el suport d’una gran estructura de partit ha anat construint paral·lelament el seu discurs i la seva imatge pública. El seu discurs es basa en propostes innovadores i arriscades amb un to nacionalista, de trencament dels vincles de dependència i desigualtat, des de la renegociació dels contractes d’explotació de recursos naturals fins a la sortida del franc CFA (la moneda sota tutela francesa) o el debat al voltant dels Acords de Partenariat Econòmic, que ell assegura que no són beneficiosos per al país. La seva imatge pública ha connectat amb els joves del món urbà i s’ha fet fort sobretot a les xarxes socials i a la diàspora europea.

Brecht a madrid

Encara que no es comparteixi, perquè es poden defensar altres opcions respectables i potser millors, cal acceptar que la independència de Catalunya és un objectiu legítim i ben comprensible. Ara bé, tant la independència com qualsevol altra opció necessiten un requisit previ: la constatació que hi ha una majoria suficient de ciutadans catalans que manifesten formalment que la volen. Durant els últims anys, el Govern ha actuat amb presses i oblidant o passant per sobre d’aquest pas previ. I per la part espanyola hi ha hagut una tossuda incapacitat de fer cap proposta alternativa o d’acceptar cap negociació, desviant el tema al poder judicial. El resultat ha estat el bloqueig, l’enfrontament i la frustració. No serà fàcil sortir-ne si cap de les dues bandes no admet errors estratègics, cosa que en alguns moments ha semblat que passava però de forma massa tímida, segurament per no donar la impressió de fer passos enrere respecte a les promeses d’uns i altres (la baixada del suflé, o la independència fàcil en 18 mesos...).

Escric això sota l’efecte de tres situacions preocupants. Primera, la celebració d’un judici que intenta, sense prou raó, convertir en greus delictes actuacions polítiques discutibles però que no justifiquen ni els relats manipulats, ni la qualificació penal, ni les mesures preventives dictades. En segon lloc, l’anunci de noves eleccions que estan agreujant la situació a l'afegir mentides, desqualificacions i insults personals a allò que hauria de ser un enfrontament ideològic. I finalment, l’enfrontament d’algunes autoritats catalanes, i de part de la societat civil, amb les institucions de la UE, potser pensant erròniament que així es pot forçar el seu suport.

1. L’actuació espanyola. No em cal estendre'm gaire en qualificar l’actuació del govern del PP, que crec fonamentada en una visió antiquada dels estats, en una concepció equivocada de la unitat en una societat plural i en un reflex emotiu de la voluntat de revisar de forma retrògrada el pacte de la Transició i la Constitució; pacte que penso que cal actualitzar, però en un sentit contrari, per adaptar-lo als nous temps. Existeix un quart fonament, i aquest sí que es correspon amb la realitat, que és el convenciment que per la via de l’enfrontament tindran les de guanyar, perquè tenen les armes polítiques i jurídiques que necessiten i que Catalunya no té, i tenen els suports exteriors (especialment europeus), que, si no cometen cap error important, no els fallaran.

El partit socialista, mentre era a l’oposició, predicava idees com la plurinacionalitat o l’estat federal, que crec que reflectien el seu pensament real; però en moments crítics, penso que equivocadament, va fer passar per davant el seu “sentit d’estat”, i va donar suport a polítiques del PP. Una vegada al govern, ha flexibilitzat clarament les actituds tancades del PP, però no ha tingut prou valentia per encetar una veritable estratègia de negociació. A aquest trencament hi ha contribuït també el govern independentista. Tots dos governs han de revisar estratègies. Vull parlar ara només de les del govern català. Deixo per a un altre moment les del PSOE.

2. L’estratègia catalana. He explicat sovint alguns dels que jo veig com els errors estratègics del Procés. No haver valorat adequadament les dificultats reals fruit de les forces respectives, o potser haver-les volgut amagar. No haver mesurat bé la importància de les aliances exteriors i molt concretament les esperables actituds dels estats de la UE, compromesos amb un dels seus socis més importants. No haver sabut treure profit dels errors de l’Estat que van tenir un impacte important a la UE, com ara la violència policial de l’1 d’Octubre, impactes que van quedar 'compensats' per actuacions equivocades o il·legals com la DUI. I haver buscat enfrontaments amb les autoritats europees com les declaracions del president Puigdemont en què posava en dubte la conveniència de seguir a la UE, les crítiques a la “neutralitat i passivitat” europea, l'ocupació de la seu barcelonina de la Comissió Europea, o la recent desqualificació del Parlament Europeu feta pel president Torra...

3. Cal reclamar política i fer política. Això vol dir, entre altres coses: fermesa però paciència; no descartar solucions alternatives; buscar una àmplia majoria social al voltant d’alguna d’aquestes solucions; no pensar que la manera d’aconseguir el que es vol és desprestigiant l’Estat; comprendre millor els interessos de les altres dues parts; buscar suports a l’Estat que no obliguin a renegar de la identitat espanyola; entendre que per a la UE serà difícil acceptar solucions que la perjudiquin; mantenir amb declaracions, però també amb fets, l’exigència de diàleg i de negociació, tant a Catalunya, com a Espanya, com a la UE. Vull pensar que no serà fàcil, però que es pot canviar la visió dels altres dos. En tot cas, espero que el 28 d’abril el bloqueig no es converteixi en una situació pitjor, com va passar a finals del 2017.

Rull

El ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs d'empara presentat pels diputats de Junts per Catalunya Jordi Turull i Josep Rull en contra del seu empresonament provisional. L'alt tribunal ja va admetre a tràmit fa un mes els recursos presentats tant per Oriol Junqueras com per Jordi Sànchez en el mateix sentit, així com un que demanava el trasllat a Catalunya i un altre que reclamava el permís a l'exlíder de l'ANC per assistir als plens. Al febrer també va admetre a tràmit un altre recurs d'empara de Sànchez i Jordi Cuixart sobre vulneració de drets fonamentals. És molt poc habitual que el TC admeti a tràmit aquests recursos. És més, sol passar en menys d'un de cada deu casos. Però en el cas dels dirigents independentistes ho està fent amb tots.

Segons fonts de les defenses, és una manera de paralitzar el camí per recórrer davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg. Fins que no s'esgoten totes les vies judicials en un estat no es pot recórrer a la justícia europea. En el recurs, presentat el 25 de maig, tant Turull com Rull argumentaven que la mesura cautelar de presó preventiva vulnera el seu dret a la participació política i a tenir un jutge imparcial. Ara el TC dona deu dies al Tribunal Suprem perquè enviï la documentació relativa a la causa per rebel·lió.

L'alt tribunal també rebutja la mesura cautelar de suspendre la presó provisional, tot i que dona un termini de tres dies tant a la fiscalia com a Turull i Rull perquè "formulin al·legacions al respecte". El ple rebutja també la mesura cautelaríssima per instar el govern espanyol a publicar els seus nomenaments com a consellers perquè ja no és possible.

El TC tramita ara un recurs de Cs contra el debat de la llei del referèndum

El ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit aquest dimecres el recurs d'empara presentat per Ciutadans en contra dels acords del ple i de la mesa del Parlament el 6 de setembre passat que van permetre el debat i l'aprovació de la llei del referèndum. L'alt tribunal mou fitxa quatre mesos després que ja donés la raó al PSC en un recurs d'empara molt semblant, declarant nul l'acord de la mesa del Parlament que va permetre la tramitació i l'aprovació de la llei del referèndum. Concretament, va considerar que es van vulnerar els drets dels diputats perquè no van admetre la sol·licitud del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. De fet, ja fa mesos que el TC va tombar la llei del referèndum i tots els acords dels plens de desconnexió.