l'avort

Les restrictives lleis sobre l’avortament a Irlanda del Nord i la prohibició de celebrar matrimonis homosexuals estan a punt de passar a la història a la província britànica.

La crisi política que s’hi viu des de fa dos anys i mig, amb una paràlisi total de les institucions d’autogovern, ha provocat finalment la intervenció del Parlament britànic en uns afers legislatius que, en principi, eren matèria reservada per a la devolució de poders. Si el 21 d’octubre no s’ha format un nou govern compartit i s’ha restituït el Parlament, a partir d’aquesta data tant l’avortament com el matrimoni homosexual seran despenalitzats.

Un triomf històric del moviment feminista i dels col·lectius de defensa dels drets de gais i lesbianes a Irlanda del Nord, i també d’aquells que, des de la Gran Bretanya, han lluitat per l’equiparació de drets a l’Ulster en relació amb els de la resta del Regne Unit. És el cas de la diputada laborista per Walthamstow (nord-est de Londres) Stella Creasy.

La llei sobre l’avortament d’Irlanda del Nord és una de les més restrictives de l’Europa Occidental. Només es permet la interrupció de l’embaràs en cas de perill de mort de la mare o bé si la seva salut física o mental corre un risc permanent. A la província es persegueix penalment els metges que fan avortaments i corren el risc de ser condemnats a més de 10 anys de presó.

Anualment, més d’un miler de residents a Irlanda del Nord viatgen a la Gran Bretanya per sotmetre’s a la intervenció. Fins a l’any passat, i a diferència de les dones d’Anglaterra, Escòcia i Gal·les, l’avortament no el cobria la seguretat social. També va ser Westminster, a iniciativa de la diputada Creasy, qui va legislar per acabar amb la discriminació. En els tres territoris esmentats, l’avortament és lliure i gratuït durant les dotze primeres setmanes de l’embaràs, amb un termini ampliable a vint-i-quatre en cas de perill per a la vida de la mare.

Sentència judicial de Belfast

A més, la imminent despenalització de l’avortament a Irlanda del Nord ha rebut aquesta setmana una empenta quasi definitiva que fa que, fins i tot en el molt improbable cas que es recuperi el govern compartit abans del 21 d’octubre, sigui impossible fer marxa enrere.

L’Alt Tribunal de Belfast, el de més rang de la província, va dictar dijous una sentència segons la qual les lleis nord-irlandeses d’avortament són contràries a les convencions dels drets humans ratificades pel govern britànic. La sentència feia referència a un cas presentat el 2013 per Sarah Ewart, de 29 anys, que va decidir avortar a Anglaterra després que els escàners a què se sotmetia regularment per controlar la gestació demostressin que el fetus no sobreviuria al part.

Ewart considerava una violació flagrant dels seus drets humans el fet que la legislació nord-irlandesa l’hagués obligat a desplaçar-se a una altra part del país i a sufragar-se els costos de la intervenció.

El tribunal va resoldre: “La demandant s’ha vist afectada per la llei vigent, ja que va haver de viatjar per buscar un avortament en circumstàncies desesperades”. I afegia: “A més, corre el risc de tornar-se a veure directament afectada per les imposicions legals actuals, atès que un [altre] nadó [seu] pot patir una anormalitat fetal de caràcter mortal”.

La batalla per ampliar a Irlanda del Nord el dret a l’avortament de què gaudeixen la resta de dones del Regne Unit es lliura dia a dia, però.

L’esmentada diputada laborista Stella Creasy ha sigut assetjada els últims dies al seu districte electoral per la branca britànica del grup antiavortista nord-americà Centre for Bio-Ethical Reform. Dijous passat, al centre de Walthamstow, a pocs carrers d’on viu Creasy, va aparèixer una tanca publicitària de grans dimensions amb la imatge gegant d’un fetus de nou setmanes en què es llegia “Aturem l’Stella!” Creasy està ara embarassada de vuit mesos.

D’altra banda, el debat de l’avortament a l’Ulster també ha quedat contaminat, com gairebé tot a la vida política britànica, pel Brexit. Divendres, en un intent de restaurar l’autogovern, el ministre per a la província, Julian Smith, va recordar als partits nord-irlandesos que en dues setmanes perdrien el poder de legislar sobre la qüestió llevat que formin, finalment, govern. Al darrere, però, hi havia la necessitat de Londres de restablir les institucions de l’Ulster tan ràpid com fos possible, ja que juguen un paper clau en el nou pla de sortida de la Unió Europea, que Boris Johnson va presentar dimecres. De moment, però, el Sinn Féin no hi està interessat. Una forma d’aconseguir la despenalització de l’avortament i, a més, de retruc, de posar més bastons a les rodes al pla de Johnson.

8 interrogants

La sentència que ultima la sala del Tribunal Suprem presidida per Manuel Marchena no només té el repte de resoldre peticions de condemna que s’enfilen fins als 25 anys de presó per a un exvicepresident del Govern, una expresidenta del Parlament, vuit exconsellers i dos líders de la societat civil, alguns dels quals porten entre 500 i 700 dies a la presó. El resultat de les deliberacions dels set magistrats també definirà què van ser el Procés, el 20-S i l’1-O, pot reinterpretar conceptes com ara la violència i els límits dels drets i llibertats, i tindrà una influència clau en el judici al major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i en el futur dels polítics exiliats.

L’existència de violència

¿Rebel·lió, sedició o cap de les dues coses?

Fixar si durant el setembre del 2017 hi va haver violència a Catalunya és la clau de volta de la sentència. Ni tan sols les acusacions s’han posat d’acord sobre aquest punt: la Fiscalia va fer seu el concepte d’“insurrecció” que plantejava el cap de la investigació de l’1-O, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, i va arribar a plantejar l’existència d’un cop d’estat a Catalunya per justificar la condemna per rebel·lió. En canvi, l’Advocacia de l’Estat nega que els acusats utilitzessin la violència per aconseguir els seus objectius i només hi veu sedició, un alçament per obstaculitzar la feina de la policia. Caldrà veure si el tribunal opta per una d’aquestes tesis o si es decanta per redefinir els requisits de la violència per poder parlar d’una de caràcter normatiu.

El pla concertat

¿Hi havia una actuació conjunta i un pla premeditat?

En aquest punt les acusacions sí que coincideixen. Tot i el fet que els acusats pertanyin a tres àmbits tan diferents com el Govern, el Parlament i la societat civil, documents com ara l’ EnfoCATs i l’agenda Moleskine -que les defenses han posat en dubte- els permeten situar-los com un sol grup amb una “estratègia concertada”. L’acusació popular exercida per Vox va fins i tot més enllà i acusa tots els processats menys Santi Vila d’organització criminal, una tesi que la Fiscalia va comprar en el seu informe final, tot i que no va incloure aquest delicte dins de les seves peticions de condemna.

El 20-S i l’1-O

¿Dues mobilitzacions històriques o un alçament?

Una de les qüestions en joc en la sentència del Procés és la definició judicial de dues de les jornades històriques del 2017. Què va ser l’1-O? ¿Una mobilització que va portar dos milions de persones a votar, embrutada per les càrregues policials? ¿Un alçament violent instigat per les institucions i les entitats civils? Ocap de les dues coses? El relat de les acusacions pel que fa a aquest capítol s’acosta més. Segons el testimoni dels 137 policies i guàrdies civils que van declarar al Suprem, totes tres coincideixen a parlar d’alçament, amb la diferència que la Fiscalia i Vox hi afegeixen el component de la violència, mentre que per a l’Advocacia l’objectiu dels votants era impedir que es requisessin les urnes. A l’altra banda hi ha el relat dels votants aportats per les defenses i els mateixos acusats, que defineixen l’1-O com un exercici de desobediència civil i resistència pacífica.

Pel que fa al 20-S, la mateixa Advocacia de l’Estat va descartar la sedició i els acusats van insistir a parlar d’una manifestació pacífica. Caldrà veure també si el tribunal entra en un altre dels aspectes que els votants que van declarar al Suprem van posar sobre de la taula: la desproporció i els excessos de l’actuació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil aquell dia.

Drets i llibertats

Quins són els límits de la llibertat d’expressió i manifestació?

“Les generacions que venen depenen de la seva sentència, no és només la meva llibertat, sinó la de moltes persones”, deia Dolors Bassa en el seu al·legat final al Tribunal Suprem. La sentència del Procés també té el repte d’analitzar els límits de la llibertat d’expressió i del dret de reunió o manifestació. ¿El 20-S i l’1-O estan emparats per aquests drets?

El paper dels Mossos

¿La policia catalana es va alinear amb el Govern?

Durant les 52 sessions de judici al Tribunal Suprem la Fiscalia i Vox van intentar demostrar que els Mossos d’Esquadra van convertir-se en el braç armat de la rebel·lió, alineant-se amb els interessos del Govern. L’Advocacia de l’Estat va acusar-los de passivitat i de posar-se de perfil davant dels ciutadans que van intentar impedir el compliment de les ordres judicials.

El rol que finalment els atorgui la sentència del Suprem serà clau per al judici que ha de començar a l’Audiència Nacional el 20 de gener. El major dels Mossos, Josep Lluís Trapero; la intendent Teresa Laplana, i els dos excàrrecs d’Interior Pere Soler i Cèsar Puig s’asseuran al banc dels acusats per rebel·lió, sedició i organització criminal.

Les lleis de desconnexió

¿Desobediència o inviolabilitat parlamentària?

“Cedeixo aquesta trinxera, el senyor Forn va desobeir el Tribunal Constitucional”, deia l’advocat de l’exconseller d’Interior, Xavier Melero. Establir si els membres del Govern i, sobretot, el Parlament van desobeir les prohibicions del Tribunal Constitucional és una altra de les claus de la sentència.

Algunes de les defenses, sobretot en el cas dels exconsellers, han admès aquesta qüestió. En canvi, l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell sempre ha insistit que el debat a la cambra catalana i la tramitació de lleis que se’n desprèn estan protegits per la “inviolabilitat parlamentària”.

La malversació

¿Es van gastar diners públics en l’1-O?

L’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va insistir abans i durant el judici que no s’havia invertit ni un euro públic en l’1-O. Els tècnics d’Hisenda, però, van matisar que algunes partides s’havien dissimulat en altres conceptes i van argumentar que n’hi ha prou comprometent una despesa perquè consti com a tal, encara que després no s’arribi a pagar o que el servei no s’efectuï.

Delimitar si hi va haver despesa, de quina quantitat es tracta i de quins departaments va sortir serà clau per determinar si es van malversar diners i per establir sobre qui ha de recaure la responsabilitat: tres dels exconsellers -Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila- només s’enfronten a pena de presó per aquest delicte.

Els exiliats

¿La sentència del Procés reactivarà les euroordres?

En funció dels delictes fixats en cas de condemna, el Tribunal Suprem podria reactivar les euroordres retirades en el cas de l’expresident Carles Puigdemont i la resta d’exconsellers a l’exili, perquè fossin detinguts i extradits. Una condemna també obrirà el debat sobre l’indult o l’amnistia.

Però, més enllà de la resolució d’aquests vuit interrogants, la sentència del Procés que faci el Tribunal Suprem està destinada a marcar un punt d’inflexió en la democràcia catalana i espanyola i a determinar-ne el futur.

infants pobres

Quatre defensors entusiastes de l’educació van debatre aquest dijous a Santa Coloma de Gramenet, convocats per l’ARA amb la col·laboració del Banc Sabadell, sobre la importància de l’escola per arreglar l’ascensor social. Que tots anessin a favor de l’ensenyament com a eina cabdal no vol dir que coincidissin en tot. Hi va haver partit, especialment quan va entrar en joc l’equilibri (o desequilibri) entre concertada i pública. I quan al final el públic, igualment expert i ple de mestres, va obrir encara més el camp: i la burocràcia, què?, i el rol de les famílies?, i l’educació en el lleure?, i l’educació permanent?, i els models socials que els joves agafen de les xarxes?, i els valors?, i els serveis socials?, i les biblioteques? Sens dubte, l’educació és cabdal per fer més real la igualtat d’oportunitats, però no és condició suficient ni se la pot deixar sola. I el mateix es pot dir de la necessitat de més inversió en educació: en cal més però s’ha de fer bé. I, a més, amb diners no s’arregla tot. El clam era que l’educació és cosa de tots.

La primavera educativa que viu Catalunya des de fa uns anys, amb moltes iniciatives de canvi i innovació, es va notar en la vivor d’un debat a quatre que, sense amagar dèficits i problemes, va mostrar les ganes que passin coses d’una vegada. Josep M. Vilalta, secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, va ser demolidor amb els pressupostos: “Com a societat no ens creiem que l’educació ha de ser una prioritat política. Som el país d’Europa que inverteix menys en educació, estem per sota de la mitjana espanyola. I també tenim la taxa més baixa d’Europa en beques i ajuts”. I això en un context econòmic i social que va resumir amb dues dades més: “De les 272 regions europees, som la 68a en riquesa i la 163a en l’índex de progrés social”.

O sigui que, efectivament, l’ascensor social està avariat. De fet, per a l’impulsor i ànima del Casal d’Infants del Raval, Enric Canet, “més que un ascensor social individual ja necessitem un muntacàrregues” on hi càpiga molta gent i que arrenqui des de la planta baixa. És a dir, en l’etapa de 0 a 3 anys (o de 0 a 6), “que és l’edat fonamental i que ni està garantida ni és gratuïta. Després és massa tard, molts nanos ja van de fracàs en fracàs, amb l’autoestima baixíssima”.

Per a l’economista Elena Costas, el problema és que “l’èxit s’hereta, i no genèticament sinó si la teva família és benestant”. Si no, esclar, heretes el fracàs: “Per als infants desafavorits l’escola 0-3 és vital, mentre que per als d’entorns rics pot arribar a ser indiferent”. I, en qualsevol cas, Costas creu que un problema clau és la segregació, que pot tenir un origen residencial però que “en el nostre cas passa per l’escola concertada”.

La pedagoga Anna Jolonch, en canvi, creu que del que es tracta és de millorar el finançament públic de la concertada -com ara es pretén- perquè aculli més diversitat. “I si no ho fa que passi a privada”, remarca, i admet que també hi ha centres públics que acaben sent segregadors. La qüestió va quedar oberta. Hi ha debat.

Més consens hi va haver sobre potenciar els equips directius i donar autonomia real als centres. Es va remarcar que són compatibles la formació dels joves com a persones i ciutadans i la millora de la seva competitivitat de cara al mercat laboral -“Més que competitius, volem nois i noies competents, amb competències”, va precisar Jolonch-. I, finalment, la gran coincidència: tot pivota sobre els mestres, aquells mestres que creuen que tots els nois i noies se’n poden sortir. Els mestres entusiastes i compromesos. Els bons mestres!

cendres

La policia índia investiga la desaparició d’una part de les cendres de l’heroi de la independència de l’Índia, Mahatma Gandhi, que eren dins d’una urna de coure al mausoleu Bapu Bhawan del districte de Rewa, al nord-est de Bhopal, al centre del país. Damunt de l’urna hi havia una fotografia de Gandhi, on els vàndals van pintar amb tinta verda les paraules rashtra drohi, que en hindi signifiquen antinacional o traïdor de la pàtria.

Segons diversos mitjans locals, la policia ha obert una investigació sobre l’atac vandàlic al memorial de Gandhi en aquesta localitat, que va passar dimecres al matí, precisament el dia que es commemorava el 150è aniversari del naixement del pare fundador de l’Índia. La recerca s’ha obert pels càrrecs d’atac a la integració nacional, intent de trencar la pau i vandalisme.

En un moment de màxima polarització social al país, amb el partit nacionalista del president Narendra Modi atiant l’odi entre les comunitats hindú i musulmana, l’atac vandàlic al mausoleu es llegeix com una crítica a la filosofia del lluitador pacifista, que sempre va defensar la unitat entre hindús i musulmans.

“Vaig obrir la porta del Bhawan [dimecres] molt d’hora al matí perquè era l’aniversari de Gandhi. Quan vaig tornar a les 11 de la nit, em vaig trobar que les restes mortals de Gandhi havien desaparegut i hi havia pintades sobre el seu pòster”, va explicar el guardià del Bapu Bhawan, Mangaldeep Tiwari, al web indi The Wire.

“Han tornat a atacar la ideologia de Gandhi. Aquest acte il·legal deu ser obra de seguidors de l’assassí de Gandhi, Nathuram Godse. Aquesta bogeria ha de parar”, deia al mateix mitjà Gurmeet Singh, el líder en aquell districte d

conseller Buch

El conseller d’Interior, Miquel Buch, va defensar dijous que no hi ha motiu perquè el govern central apliqui la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya i assumeixi el control dels Mossos d’Esquadra en detriment de la Generalitat. No hi ha “cap dada objectiva” que ho justifiqui, va argumentar, i va subratllar que tampoc n’hi haurà en el futur. El conseller va interpretar que aquest tema ha sortit ara amb força al debat públic perquè li ha interessat al PP i al PSOE per pur “partidisme” a les portes d’una nova campanya electoral. De fet, el primer a fer la proposta d’aplicar aquesta norma va ser el líder popular, Pablo Casado, que a principis de setmana va demanar activar-la “ja” i ho va justificar al·legant presumptes connexions entre els CDR detinguts i la Generalitat. Lluny de tancar la porta a la proposta, el president en funcions, Pedro Sánchez, va alimentar les especulacions assegurant que no descartava cap escenari per “afrontar qualsevol desafiament”. Tampoc aquest. Ahir Buch els va demanar al tots dos que parlin “de temes que interessin a la societat” i no de prendre competències a la Generalitat “sense tenir les dades objectives per fer-ho”. “Els Mossos compleixen les seves competències de seguretat integral”, va reblar.

La Llei de Seguretat Nacional va ser aprovada pel Congrés el 2015. El seu article 24 facultaria l’Estat a actuar en un determinat “territori” si hi ha una “situació d’interès per a la seguretat nacional”. Ho faria nomenant “una autoritat funcional” que assumiria la direcció dels Mossos i obligaria les “autoritats competents” -en aquest cas, la Generalitat- a “aportar els mitjans humans i materials necessaris que estiguin sota la seva dependència”. Seria més ràpid de promoure que el 155, perquè només cal un reial decret, però afectaria específicament la policia catalana i no tot l’autogovern català.

Compliran la llei
En plena polèmica sobre si cal o no aplicar la Llei de Seguretat Nacional, el nou director general dels Mossos, Pere Ferrer, va ser presentat dijous en el càrrec. El seu primer missatge va ser que no hi haurà dubtes que es complirà la llei. En una carta als agents, va assegurar que des del seu nou càrrec treballarà per seguir construint el cos “amb seriositat, rigor i escrupulós compliment de la legislació” i de la seva condició de “policia judicial”. Ferrer va prometre “serenitat i seny” i ser “plenament conscient de la delicadesa i excepcionalitat de les dificultats que estem vivint”. És conscient que el seu antecessor en el càrrec, Andreu Martínez, va plegar dilluns passat a les portes d’una tardor tensa per al cos, que haurà de gestionar la seguretat en les mobilitzacions contra la sentència de l’1-O. Buch va explicar ahir que tenia “plena confiança” en Martínez, però que el fet que marxi no suposarà cap “trasbals” perquè el seu substitut és un “bon recanvi”. Abans que es doni a conèixer el veredicte del Suprem, PP i PSOE ja han posat els Mossos sota el focus.

frustacio

El més sorprenent a les portes de la sentència del Procés no és la divisió i el desconcert independentista (que cada dia ho és menys perquè els diagnòstics van convergint), sinó la sensació de derrota que s’estén també entre els sectors més nacionalistes de l’Estat. D’alguna manera assistirem al que ja va ser una constant durant tot el judici: el que entre la majoria de la població catalana es veurà com una condemna dura i injusta, en certs cenacles de Madrid es veurà com un càstig suau, molt lluny del que es mereixerien. Una oportunitat perduda, vaja.

Això ens porta a un xoc de frustracions. D’una banda, la de l’independentisme, que veu com el seu somni d’una Revolució de Vellut, indolora i sense costos, se’n va en orris i ara ha d’afrontar un període més o menys llarg d’acumulació de forces i resistència a ultrança (l’especialitat històrica dels catalans és resistir). I, de l’altra, la de l’espanyolisme més ultramuntà, frustrat perquè veu que el catalanisme ha construït al llarg de més d’un segle unes estructures socials prou sòlides per aguantar la pressió de l’Estat, almenys durant les pròximes dècades.

Dos anys després de l’1-O, a Madrid han comprovat que l’independentisme no s’ha dissolt ni la derrota de l’octubre del 2017 ha provocat una desbandada general. Al contrari, la repressió policial i judicial ha compactat el moviment. En canvi, l’espanyolisme a Catalunya, que el mateix octubre del 2017 va demostrar que també era capaç de mobilitzar masses i que el 21-D va donar la victòria electoral a Cs, està molt dividit. Avui seria molt difícil repetir una fotografia com la que va protagonitzar Miquel Iceta amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol a les portes del TC. El PSC s’ha convertit en el partit refugi de l’espanyolisme moderat, mentre que Cs i el PP competeixen per una franja de votants cada cop més estreta: la dels que viuen el fet català com una agressió constant, cosa que els condemna a la insatisfacció i frustració permanents.

Espai per a la política

L’independentisme majoritari ha situat el terreny de joc de la resposta a la sentència en l’exercici de drets fonamentals com el de manifestació, i no vol posar en risc les institucions. I ara la gran incògnita és saber si després de la sentència s’obrirà un nou escenari polític a l’Estat. Des d’aquest punt de vista, Pedro Sánchez, que està fent una campanya nacionalista de manual, pot tenir més marge de maniobra amb Catalunya si no depèn dels independentistes que si en depèn. El PSOE comença a entendre que no podrà negar-se per segon cop a incorporar Pablo Iglesias (i potser Errejón) al seu govern, i que el pacte amb Ciutadans, anhelat pels sectors més jacobins, continuarà sent una quimera mentre Albert Rivera sigui el líder taronja.

Tot això, per descomptat, està agafat amb pinces perquè el deep state està buscant la manera de replicar la plantilla basca a Catalunya i evitar que la política s’obri pas. Les filtracions de la Guàrdia Civil en el cas dels CDR pretenen imposar el relat de la violència i el terrorisme per crear les condicions per a un nou 155. Per això, l’independentisme va sortir ahir en tromba a parlar de no-violència. Han vist la trampa de lluny.

papers

Aquests ulls que s’ha de menjar la terra llegeixen en un diari que els CDR van “establir un canal segur per passar informació entre Waterloo i el Palau de la Generalitat”. És la filtració del dia.

Ens demanen que condemnem la presumpta violència (que surt d’aquestes filtracions). Condemnem-la. Passem-nos dos anys condemnant-la fins que no s’aixequi el secret de sumari, i mentre s’enduen qui sap qui més acusat de qui sap quina altra filtració. Ara bé, no acabo d’entendre això dels CDR fent de carters. El president Torra va sovint a Waterloo. Amb això vull dir que si el president Torra i en Puigdemont volien passar-se informació secreta, només havien de quedar, deixar el mòbil en una capseta i fer unes copes enmig del bosc. I si no podien quedar, podien fer un Skype i dir crípticament: “Ja hi ha bolets al Berguedà”. I si els semblava que l’Skype no era prou segur, sempre podien donar-li els missatges a la família, o a la Rahola o a la Laura Borràs. No s’entén gaire que a l’era digital calgui que els CDR facin com Michel Strogoff, que, pobre, va haver de recórrer 5.200 verstes entre Moscou i Irkutsk, perquè algú va dir als tàrtars “Apreteu” i ells van tallar els cables telegràfics més enllà dels Urals.

Tret, naturalment, que la informació que s’havien de passar fos la que em penso. Si allò que el president Torra volia enviar a Waterloo era un text secretíssim. Un text on hi digués, per exemple: “Marialluïsa, tarongina, menta, sajolida, hisop, botja de Sant Joan, timonets, flor de saüc, pela de llimona, quaranta dies a sol i serena”. Per a una recepta de ratafia sí, el president Torra no se’n refiaria de ningú més que dels CDR.