obeses

El so de cobla va tenir un protagonisme especial aquest divendres en la segona jornada de la Fira Mediterrània de Manresa. Primer en el concert d’Obeses amb la Cobla Berga Jove i després amb Llibert Fortuny eixamplant-ne les possibilitats sonores amb el projecte Electro Cobla Sound. En tots dos casos es tracta de coproduccions de la fira amb el Festival Amb So de Cobla de Palamós. Obeses van omplir el Teatre Kursaal de gent ben predisposada a gaudir d’un espectacle de rock, swing, cuplet i musical en què és fonamental la teatralitat d’Arnau Tordera, líder indiscutible, mestre de cerimònies, vocalista d’extrems, guitar hero i, en fi, pal de paller d’una proposta que a Manresa va convocar prou públic familiar, a més d’incondicionals com una espectadora disfressada d’Arnau Tordera, a l’estil dels imitadors d’Elvis Presley.

Per entendre Obeses: el xou va començar amb una fanfàrria en què el cor repeteix “Obeses, immortals”, i va acabar amb Tordera dient “Sou guapos i ho sabeu” després d’interpretar Ens hem alçat sota una pluja de confeti. Entre una cosa i l’altra, i amb la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, a la platea, dues hores amb moments tan peculiars com el vodevil sexual de Cafè, copa i puro interpretat mentre un parell de nens ballaven a la primera fila; el públic cantant a cappella Rosó amb potència i afinació; la cobla i Obeses convertint La Santa Espina en una sardana que podria sonar en un musical com Rocky Horror Picture Show, i Tordera cantant amb molta intenció El tango de les mentides: “Adorarem la mentida com a únic substitut de la veritat!”

No era la primera vegada que Obeses confrontaven el rock amb el color d’altres formats. Fa quatre anys van passar el seu cançoner pel filtre de la Banda Municipal de Barcelona, una experiència que van repetir amb altres bandes simfòniques. L’eco d’aquella estètica va dominar la primera part del concert a Manresa, amarant de swing fins i tot composicions del disc Fills de les estrelles (2018) com ara Mà amiga. Era la cobla fent de big band i lluitant per un espai entre la bateria i la guitarra elèctrica. Més endavant la Berga Jove va tenir més possibilitats de sonar amb el timbre característic i tot plegat va funcionar millor.

El timbre de la cobla en el vessant més free jazz va manar en el concert del Llibert Fortuny Electro Cobla Sound al Sielu. En aquesta aventura el saxofonista dialoga, a vegades a crits, amb la distopia sardanística. L’exercici és com la banda sonora d’una distopia amb versos de Verdaguer i amb embarbussaments com el dels Setze Jutges en què Fortuny aconsegueix que ressoni la indignació del present.

• 

El Carnevale di Ottana sard a la plaça Major de Manresa / Txus García / Fira Mediterrània de Manresa

La segona jornada de la fira va tenir altres moments memorables, com la Dzambo Agusevi Orchestra macedònia, el concentrat de tradicions sardes de Carnevale di Ottana amb foguera inclosa a la plaça Major i el doble concert de Tarta Relena a la Capella del Rapte, una meravella de tècnica vocal, enginy artístic i sentit de l’humor.

El duo barceloní Tarta Relena, format per Marta Torrella i Helena Ros, va posar en joc cançons del disc Ora pro nobis, peces a cappella (o amb puntuals tocs d’electrònica) que beuen de tradicions populars gregues, sefardites, georgianes i menorquines, però també de la manera de fer de Björk ( Figues, que cal escoltar, diuen, imaginant Björk collint figues) i Maria Coma (impressionant l’adaptació de Placenta, amb el mantra "No sap ser feliç"). El resultat és doblement interessant: d'una banda, per la qualitat formal del duo i la gestualitat interpretativa de Ros, a vegades inquietant com en una pel·lícula de terror pagà; de l’altra, perquè dessacralitzen l’estètica litúrgica des del present: canten històries de taverna com si fossin dues sacerdotesses paganes amb compte a Instagram.

facebook

COMENTA0

GUARDA

La conversa amb Steve Cadigan (Missouri, EUA, 1963) comença cordial, repassant la seva trajectòria: indústria de la moda, de les assegurances, tecnològiques i, de cop, l’arribada a la (aleshores) petita LinkedIn. Sempre ha treballat a l’àrea de recursos humans i l’experiència l’ha convertit en un ferm defensor de la importància d’una cultura empresarial sana, però es descriu com un escèptic quan un alt empresari s’hi refereix sense saber ben bé de què parla. De fet, ara es dedica a ensenyar a les empreses com “canviar la perspectiva”, i ha passat per Barcelona per fer això mateix a la reunió anual d’exalumnes de l’EAE Business School. Cap al final de l’entrevista amb l’ARA, la seva contenció ha mutat en entusiasme en defensa de la seva teoria: les grans tecnològiques no són el millor lloc per treballar.

Què va ser diferent, a LinkedIn?

En totes les feines que havia tingut, el meu paper era canviar una cosa que algú havia fet abans. En canvi, a LinkedIn ningú havia fet res. Va ser la primera vegada que em preguntaven quina cultura volia per a l’empresa.

I quina cultura volia?

Una cultura en què el treballador sentís que podia fer la seva feina, que se sentís inspirat, que pogués combinar-la amb la família i on percebés que fa coses que importen. El director em va dir que era just el que ell volia, i ho vaig construir des de zero.

I ara a Stanford s’ensenya aquest procés com a cas d’èxit... Quin va ser el truc?

Soc generalment escèptic quan la gent parla de cultura empresarial. El que va passar a LinkedIn és que teníem una bona idea de negoci i, alhora, ens feia por Google o Facebook ens la robés. Vam creure que la solució era contractar ràpidament, però la gent volia anar a les grans empreses. Fins que ens vam adonar que, com que no podíem pagar més diners que ells, ni tenir edificis maquíssims o menjar gratuït per als empleats, la clau era convèncer la gent que l’experiència de treballar amb nosaltres era millor que a qualsevol altre lloc.

Però justament Google té aquesta fama, no?

Google és tan gran que quan treballes allà fas una tasca, en veus només una part. En canvi, si venies amb nosaltres ho podies fer tot. A més, nosaltres com a directors vam assumir un compromís molt fort amb els nostres treballadors: no posàvem barreres i els deixàvem fer gairebé qualsevol canvi intern o projecte que ens demanessin fer.

Si aquesta és la clau... com es pot aplicar en grans empreses, amb una estructura molt establerta?

És molt difícil. Per començar un procés cal acceptar que hi ha alguna cosa que s’ha de canviar. Molta gent s’hi resisteix, i això és part de la naturalesa humana, però si opten per continuar fent el mateix que fan, en el fons l’únic que estan decidint és si morir abans o després. Tot dependrà de com sigui de competitiva l’empresa.

Vol dir?

Miri General Electric: l’empresa més valuosa de la història americana fins als 2000, i en els últims 20 anys ha perdut gairebé tres bilions de dòlars de valor a borsa! I no és perquè siguin burros, és perquè és molt difícil fer el canvi.

Pel que diu, ni tan sols Facebook i Google tenen la recepta de l’èxit...

Just ara estem començant a descobrir totes les lleis que s’han saltat Google i Facebook, i que irresponsables que són: amb totes les dades que tenen de nosaltres ens estan venent. Som prostitutes per les nostres dades. Han reconegut que venen dades de nens consumint YouTube i a ningú li importa! Facebook manipula la gent per a les eleccions nord-americanes i al govern li és igual. Són icones, sí, però penso que l’enlluernament està disminuint.

En definitiva, que tampoc són el referent.

Hi ha bones lliçons per aprendre’n, però també cal tenir en compte les coses negatives: s’han hagut de saltar moltes lleis per arribar a ser qui són. Fixi’s en Uber. ¿Hi ha alguna llei que no s’hagi saltat? I miri tota la gent que hi ha invertit... Quin incentiu tenen, doncs, per fer les coses bé? Però també hi ha una lliçó en aquest sentit. No dic que la clau sigui saltar-te la llei, però potser sí que ho és estar al límit i, sobretot, ser ràpid: això no va de tenir una idea boníssima, sinó més aviat la rapidesa amb què t’adaptes al canvi.

Com s’ajuda una empresa gran i establerta a adaptar-se al canvi? O a fer-lo, directament?

Hi ha diverses estratègies. La del BBVA, per exemple, és crear un equip d’innovació que es vagi escampant per tots els departaments del banc, però també es pot contractar gent amb capacitats diferents, o fins i tot contractar nous directius. Probablement la clau és en la barreja d’aquestes tres coses. El que segur que ha de passar és que s’acabin els privilegis per als alts executius, les places de pàrquing només per als importants, les portes de despatx tancades...

I això passarà?

Les coses canvien: als anys 90 la tendència era deslocalitzar el treball portant-lo a l’Índia, la Xina o les Filipines, i no va funcionar. Als 2000, gestionar les dades també a aquests països, i ara resulta que les dades són el punt central dels negocis!

Fins que torni a canviar la cosa...

I què passa si d’aquí tres anys ens diuen que les dades no eren tan importants? [Riu] Ara entens per què cada vegada bevem més? Ningú sap què passarà. M’encanta l’exemple de les motos elèctriques de lloguer: fa menys de dos anys que són al mercat i ja n’hi ha per tot arreu. Bird ha sigut l’empresa que ha arribat més ràpid al milió de dòlars a Silicon Valley. ¿Com pot ser que una empresa amb poc recorregut, teòricament sense futur (diuen que d’aquí uns anys no conduirem) i amb poc marge de benefici sedueixi la gent per anar-hi a treballar? El talent hi va perquè el negoci realment valuós avui dia és saber construir una cosa nova i important des de zero.

¿Ja hi ha lloc perquè tothom vulgui ser o sigui emprenedor?

L’altre dia en parlava amb el meu fill, que, esclar, ara vol ser youtuber. Jo li vaig preguntar com s’aconseguien els seguidors i ell de seguida va veure que havia de fer alguna cosa que la gent vulgui veure. I aquesta és la lliçó: has de fer coses que aportin valor a la gent. Penso que a llarg termini és més valuós per a la societat que hi hagi molta gent pensant com crear coses de valor que no pas preparant-se per treballar per a una altra persona.

horts

L’auge dels horts urbans ha portat molta gent que no tenia cap relació amb l’agricultura a convertir-se en experts en verdura. Però, més enllà de ser un hobby saludable, una font de menjar sa i una bona manera d’omplir de més espais verds les ciutats, ¿quin cost té un hort urbà per a la butxaca del pagès aficionat?

Un hort urbà pot tenir moltes mides, des d’un test gran fins a diversos metres quadrats en cas que es pugui instal·lar en una terrassa gran o si es té un jardí amb prou espai. Per a aquest article s’han pres quatre mides estàndard d’entre 0,5 i 5 metres quadrats i s’ha calculat el cost tant de la terra com de les taules d’hort necessàries per crear un hort urbà des de zero (tot i que, en cas que es disposi del terreny adequat, les taules no són necessàries i es pot plantar a terra). El cost per litre de terra és d’uns 25 cèntims, i una taula de cultiu pot variar entre els 80 i els 250 euros segons la mida, que varia: pot ser de menys de mig metre quadrat fins a quasi tres.

• 

Horts urbans: el cost principal és començar-los

De fet, la major part del cost d’un hort és tenir-lo a punt per primer cop. A més de les taules, és necessari comprar les eines adequades per tenir-ne cura (en aquest cas, el cost és, si fa no fa, el mateix independentment de la mida de l’hort). Comprar les plantes representa un cost petit, que pot ser d’entre dos i vint euros, tot i que frega els zero euros si s’opta per fer el planter a casa amb les llavors. Sí que variarà el cost si es fa una instal·lació de rec automatitzat o semiautomàtic, la qual cosa pot ser útil en cas que l’hort es trobi en una segona residència o si, amb freqüència, es passen força dies seguits fora de casa, durant els quals ningú el podrà regar. Calcular el cost d’un sistema de rec depèn molt de les característiques de l’hort i de la distància respecte a la font d’aigua.

Un altre element a tenir en compte és quines verdures es planten. Per a l’anàlisi d’aquest article hem agafat un hort amb monocultiu (amb un únic producte), però tots els experts recomanen tenir plantes diverses alhora i rotar anualment els conreus per tal de mantenir la terra més rica, ja que cada tipus de verdura consumeix nutrients diferents de la terra i n’hi aporta de nous.

Concretament, el gràfic analitza quatre de les verdures més comunes als horts mediterranis: tomàquet, pebrot, albergínia i carabassó. No s’han analitzat altres plantes més difícils d’avaluar i amb més volatilitat en la producció, com serien els llegums -pesoleres, mongeteres o faveres- o plantes de les quals es consumeixen les fulles, com ara enciams, cols, bledes o espinacs.

Les quantitats produïdes depenen de molts factors, per la qual cosa el quilos que es cullin al final de la temporada variaran cada any segons el municipi on es trobi l’hort, l’exposició al sol, el temps que faci al llarg de l’any, el moment de l’any en què es plantin i la varietat. Per exemple, amb els tomàquets, els cherry tenen una producció molt més petita, pel que fa a pes per planta, que altres varietats, com els de penjar o els de Montserrat. El mateix passa amb qualsevol altra verdura.

Curiosament, tot i que sembli que un hort demana força consum d’aigua, el cost acaba sent petit en comparació amb la inversió abans de començar. El consum d’aigua per a cada verdura és diferent, però fins i tot en els horts més grans difícilment passarà dels deu euros.

Constància per estalviar diners

Una tomaquera ben cuidada pot produir entre quatre i dotze quilos de tomàquets cada any. Tenint en compte que, en un supermercat mitjà de qualsevol ciutat, és normal trobar un quilo de tomàquets a tres euros, l’estalvi que suposa per a la bossa de la compra pot variar entre els 12 i els 36 euros anuals per planta. Si es manté l’hort durant un any, s’hi perdran diners, però un cop està instal·lat, l’estalvi a l’hora de fer la compra pot ser considerable si es manté la producció temporada rere temporada. La clau, doncs, és la constància (i la disponibilitat) necessària per mantenir l’hort operatiu al llarg de tot l’any

els kurds

Resulta difícil endevinar quin tipus d’operació creia Donald Trump que Turquia volia executar quan va parlar dissabte passat amb el seu homòleg turc, Recep Tayyip Erdogan. També es fa difícil dir si li preocupava la seguretat dels seus aliats kurds. Resulta difícil, perquè el mateix comunicat de la Casa Blanca sobre la trucada, en què va anunciar la sortida de les tropes nord-americanes del Kurdistan sirià, recollia que l’exèrcit turc es disposava a iniciar “una operació al nord de Síria planificada des de fa temps”. Conclusió: Washington donava llum verda a Erdogan. És cert que, un cop en marxa, per al president va passar a ser sobtadament una “mala idea”, però més tard va tornar a reconèixer que Turquia “fa molts anys que vol fer això”. Per tant, l’únic fre o advertència que Trump s’ha atrevit a fer a Erdogan és que si el seu govern se sobrepassa, els Estats Units “destruiran” l’economia turca. Lluny de concretar on posa els límits, el president va fer mostra de cinisme i va dir que espera que Turquia dugui a terme la seva operació “de la manera més humana possible”.

Acostumats a fer tot tipus d’equilibrismes argumentals per donar suport a les decisions de Trump, en aquesta ocasió un bon nombre de republicans s’han escandalitzat amb la posició del mandatari davant la invasió turca. No és la primera vegada que passa: això sí, la discrepància es produeix sempre en matèria de política internacional, un terreny en què, aparentment, hi ha menys probabilitats de causar un conflicte entre el partit i Trump. En aquest sentit, i visiblement irritat, el senador Lindsey Graham, un home capaç de canviar sense rubor el seu argumentari per defensar el president -per exemple, en l’actual amenaça d’ impeachment -, va acusar la Casa Blanca d’“abandonar desvergonyidament” els seus aliats i va obrir així l’oportunitat perquè ressorgeixi l’Estat Islàmic. Graham va arribar a sol·licitar als seus seguidors a Twitter que resessin pels kurds abans de presentar una iniciativa legislativa bipartidista al Congrés per imposar sancions a Turquia, incloent-hi la congelació d’actius d’Erdogan i els seus ministres als Estats Units o la imposició de restriccions del visat. Donald Trump, per insòlit que pugui resultar, va respondre que està d’acord “amb les sancions” proposades per Graham. Malgrat això, sobre les acusacions d’abandonament dels aliats kurds, va argumentar que ells no els van “ajudar” en la Segona Guerra Mundial i que els EUA “ja han gastat molts diners ajudant-los”.

Mentrestant, la decisió del president d’abandonar els kurds incloïa el compromís turc de fer-se càrrec dels aproximadament 10.000 presos de l’Estat Islàmic sota custòdia kurda. En aquest sentit, i malgrat la insistència de Trump que els europeus s’han de fer càrrec dels terroristes procedents dels seus països, Washington va anunciar que ha traslladat diversos presos a instal·lacions dels Estats Units a l’Iraq i a Síria. Entre ells, dos dels quatre Beatles, ciutadans d’origen britànic acusats, entre d’altres, de l’assassinat del periodista nord-americà James Foley.

toni morrison

El 4 d’agost de 1986 vaig conèixer a Nova York la recentment desapareguda Toni Morrison, la primera escriptora negra que rebria el premi Nobel de literatura, set anys més tard. Havíem quedat per a una entrevista a l’Alternative Museum de la ciutat. En aquell moment jo era una jove professora de literatura nord-americana a la Universitat de Barcelona i l’estudi de l’obra de Morrison, una autora desconeguda al nostre país, havia de ser la meva tesi doctoral.

El meu interès per Morrison havia sorgit de la lectura del seu llibre La cançó de Salomó (1977), un volum que traspuava la força extraordinària de la comunitat afroamericana. La dimensió desmesurada dels seus personatges, especialment de les dones negres, la tradició afroamericana transmesa amb una mitologia sorprenent i la subtilesa i la complexitat del llenguatge màgic, realista i alhora poètic m’havien convençut que el que tenia a les mans no tan sols era una obra literària extraordinària sinó que aquella escriptora innovava el cànon literari nord-americà.

Així doncs, aquell estiu del 86 a Nova York, durant les tres hores llargues que va durar l’entrevista, l’escriptora em va captivar rotundament. Toni Morrison tenia la qualitat d’encisar quan parlava. Una veu bonica, càlida, un llenguatge ric, polit, intel·ligent i suggestiu. I el contingut de les seves novel·les, demolidor. Parlen del dolor individual i del drama col·lectiu de la seva gent de manera directa, tendra i sense embuts. Sempre mirant de cara el racisme, el sexisme, intentant donar-los la volta per denunciar les distorsions, les desigualtats i les injustícies que causen. El setembre d’aquell mateix any va ser convidada a la Fira del Llibre de Barcelona. Encara sent jo a Nova York em va trucar contenta: “Àngels, vinc al setembre! Ens veurem a Barcelona”.

Morrison ha inspirat tota una generació d’escriptores de diverses cultures a parlar amb un llenguatge propi

El 1991 ens vam tornar a veure. La vam invitar a un congrés d’americanistes a la Universitat de Logronyo i la vaig portar fins a Barcelona, a la universitat, on va donar una conferència en una aula magna plena a vessar on els meus alumnes i jo mateixa li vam cantar la Cançó de Salomó inspirada en un poema de la seva novel·la. Amb un ram de roses als braços, una somrient Toni Morrison ens aplaudia dempeus en aquella vibrant aula magna, celebrant molt generosament la nostra actuació-homenatge. Així de gran era la seva amabilitat. En aquesta ocasió vam estar una setmana sencera juntes. Passejant per Barcelona, per les Rambles, comprant obsequis per als seus fills, regals per a ella, especialment sabates –li encantaven les nostres sabates–, i sopant amb amics a Can Culleretes, al Set Portes, als antics xiringuitos de la Barceloneta sobre la platja, i conversant sobre la vida, la literatura, les dones. La vaig entrevistar de nou, aquesta vegada arran de Beloved (Pulitzer del 1988), una novel·la que parla sobre l’esclavitud als Estats Units d’una manera en què ningú havia parlat mai. Si la literatura nord-americana ha tocat sostre alguna vegada, aquesta és una d’elles. Beloved és complexa, dura, tendra i, literàriament, una meravella. L’entrevista va ser publicada als Estats Units i la crítica va dir “ Don’t miss it” (No us la perdeu), de tanta qualitat que va tenir la nostra conversa. Al vespre, abans de marxar cap als Estats Units, havíem quedat per acomiadar-nos. Per sorpresa meva em va dir de pujar a l’habitació, on em va donar un paquet. Era un present. Un portafolis de color verd que vaig pensar era el regal, i li vaig agrair. “Espera, obre’l –em va dir–. A dins hi ha una cosa molt especial per a tu”. El portafolis contenia el manuscrit dedicat de la seva novel·la Jazz, abans que fos publicada als Estats Units. “Vull que tinguis una còpia del manuscrit, com a record d’aquesta trobada i com a prova de la meva estimació i afecte. Les meves benediccions. Toni”. Em van saltar les llàgrimes i ens vam abraçar llargament. De Jazz, novel·la que ensenya el Harlem dels anys 20 de la mà de les dones negres, en vam parlar el març del 93. Havia tornat a venir a Barcelona convidada per la Generalitat a un congrés organitzat per Marta Pessarrodona i, de nou, l’entrevista va ser impactant. No vam tornar a coincidir, però l’octubre d’aquell mateix any Toni Morrison rebia el premi Nobel de literatura i les felicitacions li van ploure de tots els racons del món.

Amb onze obres de ficció, diversos llibres per a infants i llibres d’assaig, i receptora de guardons tan emblemàtics com la Presidential Medal of Freedom, Toni Morrison s’ha convertit en un referent cultural de pes internacional. Filla activa del Moviment pels Drets Civils, Morrison ha donat dignitat i visibilitat a la població afroamericana, especialment a les dones negres, històricament silenciades. Així mateix, ha inspirat tota una generació d’escriptores de diverses cultures a parlar amb un llenguatge propi, i el multiculturalisme nord-americà s’ha escrit també en femení. Ens ha ensenyat a pensar sobre què és la raça, com es construeix el racisme i, sobretot, quins efectes perniciosos té no solament en la víctima sinó en qui l’exerceix. Unes reflexions que ens ajuden a entendre i a respectar “l’altre” en un moment de complexes relacions interculturals en el món en què vivim.

• Etiquetes
  • toni morrison

agostini

Després de guanyar diumenge el seu vuitè títol de campió del món, el sisè de la categoria reina, Marc Márquez ha aterrat aquest dimarts a Madrid, on ha ofert una roda de premsa al Campus Repsol, un dels seus patrocinadors. "Vaig arribar ahir a la nit, estic molt content d'estar, no a casa meva, però sí a la que considero la meva casa esportiva, el Campus Repsol", ha dit, tot just començar a valorar la temporada: "Ha sigut un any gairebé perfecte, perquè sempre es pot millorar. Ha sigut un any de somni. Anem millorant els números, però soc una persona a la que li agrada viure el present, no el passat ni el futur. Visc el presen, i ara hem de gaudir d'aquest títol, l'any vinent l'objectiu serà el mateix. L'any vinent, si per aquestes dates no estem liderant o molt a prop del líder, no serà un any fracassat, però sí que no haurem complert l'objectiu".

"Ha sigut un any molt bo. El 2014 vaig guanyar moltes curses, però podia millorar la solidesa. Crec que aquest any serà difícil de millorar, però després veus partits de Rafa Nadal, un dels meus ídols, i sempre millora. I Messi igual. Cal aprendre de les errades", ha afegit, i ha explicat que a Bangok, després de la cursa, van celebrar el títol com toca: "Estic recuperant la veu, la festa va anar bé! Vam celebrar el Mundial com toca! Crits, festa, ball... No va haver-hi karaoke aquest any", ha comentat entre riures. "Els anys passen i maduro una mica. L'ésser humà és l'únic que s'entrebanca dos cops al mateix lloc, però intento ser més madur i no equivocar-me tant. El 2014 tenia aquell punt d'immaduresa i d'inconsciència. Per això crec que aquest any ha estat el més sòlid que he tingut fins ara en la meva carrera", ha comentat.

Suma vuit títols i, per tant, als seus 26 anys està a un d'igualar els nou de Valentino Rossi. Tot i que la fita més llunyana són els quinze de Giacomo Agostini. L'italià ha assegurat que veu el de Cervera superant-lo, però Márquez no ho veu tan clar: "Tinc bona relació amb ell. No m'agrada la paraula impossible, però ho veig molt complicat. Significaria guanyar el doble del que he guanyat fins ara!"

Sobre la pretemporada

L'hivern va ser complicat, ja que va haver de passar pel quiròfan per operar-se de l'espatlla. "En la vida d'un esportista hi ha moments durs, com aquest. Pateixes, però et fan forts. Aquest hivern va ser dels més durs de la meva carrera esportiva, no podia fer el que més m'agrada en aquest món, que és anar en moto, perquè havia de fer repòs durant dos mesos. Quan vaig començar i vaig veure que els resultats arribaven, és quan veus que estàs satisfet per la feina feta", ha recordat.

Respecte a les millores que van demanar l'any passat a Honda, Márquez s'ha mostrat satisfet i ha fet una petició de cara a l'any vinent: "En pretemporada ens vam centrar molt en el motor, era on Honda estava treballant. Però quan aconsegueixes potència, perds en altres punts, agilitat, tracció... És aquí on estem treballant ara. Estem provant diferents xassís. L'objectiu de cara a l'any vinent és no perdre potència, però guanyar agilitat en circuits més lents".

Les caigudes

Quan Márquez diu que la temporada ha sigut "gairebé perfecta" li ve al cap la caiguda a Austin, l'única cursa de la temporada en què no ha acabat primer o segon. "Quan tens aquesta confiança és quan arriben els errors. I va arribar en la cursa on menys m'ho esperava, a Austin, liderant, amb quatre segons de marge del segon. Vaig caure perquè em vaig relaxar", ha dit.

També ha parlat sobre la dura caiguda de divendres a Buriram, a Tailàndia: "Hi ha caigudes dures, feia temps que no en patia cap. Em vaig quedar sense aire, són 5 segons que semblen 20, se't fan eterns. Anar a l'hospital no és el millor, però els metges van fer la seva feina tan bé com van saber, tot perfecte". I ha explicat que la seva mare el va esbroncar. "Tu t'espantes, però els que estan al teu costat s'espanten molt més, pateixen. Porten molts anys darrere meu, ells són la base, on va començar tot", ha apuntat.

Sobre el fet de caure més del compte (aquest any ha rebaixat les xifres respecte a anys anteriors), Márquez ha dit: "Si tingués por de fer-me mal no pujaria a la moto. Sabem que tenim un risc, que estem exposats a caure. Si has de ser campió, has d'estar disposat a tot. Si has de caure 20 cops a l'any per buscar els límits i després estar bé a la cursa, doncs s'ha de fer. M'agradaria caure menys, això està clar".

El títol a Tailàndia

La primera pilota de partit per coronar-se campió va arribar a Tailàndia. I Márquez la volia aprofitar. "Volia el títol a Tailàndia, perquè era la primera pilota de partit. M'agrada viure el present, la meva intenció era guanyar el cap de setmana, com a mínim intentar-ho. No canvio per res guanyar el títol a València, però era la primera pilota de partit i buscava nous al·licients", ha dit. Sobre la temporada, el català ha dit que hi ha hagut dos punts clau, Jerez i Montmeló: "A Jerez veníem de l'error d'Austin i hi vam guanyar de la mateixa manera que preteníem guanyar a Austin. Això demostra als rivals que la teva mentalitat és la mateixa. I a Montmeló vam guanyar i van punxar altres rivals en la lluita pel títol".

Sobre Fabio Quartararo, que és amb qui es va jugar el triomf a Tailàndia, Márquez ha indicat que "ha sigut la revelació de la temporada al 100%". "És un pilot molt ràpid, que potser en cursa li ha quedat una mica per matisar. Ens ha costat guanyar-lo, tard o d'hora guanyarà alguna cursa, jo aposto perquè ho aconseguirà abans que acabi l'any. Serà un rival de cara a l'any vinent, ho tinc clar", ha avançat.

El binomi Honda-Márquez

Respecte a si l'Honda s'adapta al seu pilotatge o si ell s'adapta a la moto, el de Cervera ha indicat que aquest any han "treballat més que mai". "La moto es fa per al Marc o el Marc es fa a la moto? Honda fa una moto i el pilot ha de tenir la capacitat d'adaptació. Els tres pilots que portem la mateixa moto tenim els mateixos comentaris de cara a l'evolució", ha anunciat. "No és que Honda faci una moto per a un pilot, Honda sempre intenta fer la millor moto de la graella. I per això has de saber interpretar els comentaris de tots els pilots que porten aquesta moto. El meu comentari, el de Jorge [Lorenzo] i el de Crutchlow, són el mateix. No és res nou que l'Honda és una moto molt competitiva però difícil de portar", ha afegit.

I sobre la renovació, ha indicat: "Està clar que ara començarem a parlar, sobretot durant l'hivern, de la renovació. La meva prioritat és escoltar Honda, perquè són els que m'han donat l'oportunitat d'estar aquí i d'aconseguir tot això".

El català ha recordat que estem "en una època de MotoGP en què la igualtat mecànica és molt alta". "Hi ha quatre marques capaces de guanyar curses, i això abans no passava. T'has de saber reinventar, aprendre dels veterans de la categoria, però també dels joves", ha afegit.

Els companys

Márquez també ha parlat de Dani Pedrosa, el seu company al Repsol Honda fins l'any passat, i de Jorge Lorenzo, l'actual. "La relació amb el Jorge sempre ha sigut bona. Em va felicitar quan Dazn estava en directe i també després en privat. I abans de la cursa també em va desitjar sort. Som prou professionals per deixar la rivalitat dins la pista. Ell no ha tingut el millor any i no ha tingut sort amb les lesions, però jo content que em feliciti. Jo li desitjo també el millor i que surti aviat dels problemes que té", ha dit. I sobre Pedrosa, ha apuntat: "Ningú dubta del talent del Dani. Ell és, si no qui més, un dels pilots que tenien més talent a MotoGP. El que feia amb l'Honda era increïble i ho ha demostrat. Ara s'ha canviat de marca i ho està fent millor en alguns tests que els pilots de fàbrica. Com a pilot sempre mires la resta de marques, no només KTM, per veure com evolucionen".

El títol del seu germà, Àlex

A part de lluitar per acabar al podi les quatre curses que queden (i d'intentar que el Repsol Honda Team guanyi el campionat d'equips), Márquez té una altra il·lusió fins a final de temporada: "El meu germà s'està guanyant a pols el títol de Moto2, li queden quatre curses per seguir-ho intentant. No li posaré més pressió de la que ja té, l'únic que ha de fer és intentar-ho, si després no surt, com a mínim que no sigui per no haver-ho intentat", ha dit. Això sí, ha explicat que, pel que pugui ser, s'esperarà a celebrar el títol a Cervera que es tanqui el títol de Moto2.

"El meu germà és la meva millor ajuda i jo soc la seva millor ajuda. Els dos entrenem junts a casa i després, al circuit, som germans però professionals a la vegada", ha recordat, i ha indicat que no ha de ser fàcil ser el seu germà i dedicar-se al mateix que ell: "Aquest any ja vaig dir que si hagués de canviar i jo acabar segon i ell guanyar el títol, ho faria. Ser 'el germà de' no ajuda, t'afegeix una pressió extra. Porta a l'esquena el fet que el comparin amb el seu germà, però ell ho porta molt bé i estem molt orgullosos".

Entre els millors

Amb tot el que ha aconseguit, Márquez ha inclòs el seu nom entre els dels millors de la història d'aquest esport. "Saps que molta gent es fixa en tu, et té com un referent. Això és una responsabilitat. Molts nens i nenes et miren, i jo quan era nen volia copiar el meu ídol. Ho intento portar de la millor manera que sé, però amb naturalitat", ha assegurat, i ha afegit: "Quan sents el teu nom envoltat de llegendes, no només del motociclisme, se't posa la pell de gallina. Si el dia que em retiri si segueixo al voltant de tots aquests noms, n'estaré molt orgullós".

Futurs reptes

El cerverí ha confessat que, tot i que li agraden molt els reptes, no es veu competint al Dakar, com vol fer Fernando Alonso. "M'agrada la terra, i amb els meus amics hem parlat del Dakar. Però em faria mal! Els pilots que hi van tenen molta experiència, no és un circuit tancat, cal llegir un 'road-book'... Tinc pendent provar una moto per les dunes, però competir en moto no ho faré mai, al Dakar, ja que requereix molta experiència", ha explicat.

competividad

Bona notícia per a Europa: per primera vegada, la seva innovació supera la dels Estats Units. Mala notícia, però, per a tots dos continents: continuen perdent terreny davant de les grans potències asiàtiques. I, enmig de tot això, una tercera informació: l'absència de Catalunya, i d'Espanya en general, que no reben cap tipus de menció en dos informes europeus que s'han publicat aquest dilluns.

Els estudis, denominats 'Quadre de comandament de la innovació europea' i 'Quadre de comandament d'innovació regional', els ha elaborat la Comissió Europea. Catalunya està entre les regions moderadament innovadores d'Europa, però queda per sota de la primera divisió. Lidera la innovació a Espanya, però tot Espanya està endarrerida respecte als principals països del continent.

Tenim deures per fer per millorar en innovació en l'economia

Segons els estudis, Suècia és el líder innovador del 2019, seguida de prop per Finlàndia, Dinamarca i els Països Baixos.

Els informes divideixen les regions en quatre grups en funció del seu rendiment (innovadors líders, forts, moderats i modestos), i Catalunya i el País Basc queden dins del grup dels "moderats +". La resta de comunitats espanyoles estan en "moderats", "moderats –" i "modestos". Cap regió espanyola està en els dos primers grups, que identifiquen les zones més innovadores.

En l'apartat en què es desgrana el llistat d'aspectes remarcables dels diferents països segueix sense aparèixer-hi cap menció a Espanya. De França n'avalen el finançament i el suport prestat a la innovació; d'Alemanya, una inversió també ferma, i de Portugal, que siguin innovadors en el terreny de les pimes.

Catalunya és la regió europea que més recursos atreu per a innovació i pimes

El 'Quadre de comandament d'innovació regional' diu, en aquest sentit, que el rendiment de la innovació de Catalunya ha crescut un 5% durant els últims anys. També s'informa que, en comparació amb la resta d'Espanya i la Unió Europea, destaquen positivament la sol·licituds de marques registrades i, negativament, la col·laboració innovadora amb les pimes.

En termes de rendiment de la innovació, superen Catalunya les comunitats de Cantàbria (8,4%), la Comunitat Valenciana (7,3%), les Illes Balears (que també han millorat un 5%), Múrcia (8,7%), la ciutat autònoma de Melilla (14,9%) i el País Basc (8,8%). 

"El quadre de resultats de la Comissió ajuda els estats membres, les regions i la UE en general a aprendre els uns dels altres i a identificar en quins casos es necessiten reformes polítiques sobre determinades àrees per impulsar el lideratge d'innovació d'Europa", ha explicat la comissària de Mercat Intern, indústria, Emprenedoria i Pimes, Elżbieta Bieńkowska.

El talent ens visita: del sincrotró al superordinador

"La innovació és igual al futur del treball i el creixement –ha afegit el comissari d'Investigació, Ciència i Innovació, Carlos Moedas–. Per seguir endavant en la cursa global, tant la UE com els nostres estats membres han de continuar invertint i desenvolupant les polítiques adequades perquè la innovació prosperi".