21 d'octubre

Fa una setmana, quan va sortir la sentència, Pedro Sánchez va afirmar en una intervenció molt agra que això de l’independentisme s’havia acabat. La sentència, deia, és el punt final del Procés i la constatació del seu naufragi. Una setmana després, costa afirmar que això s’hagi acabat. Al contrari, el problema polític català està plantejat avui en termes més dramàtics i més urgents que fa una setmana. Alguns, el mateix Sánchez, parlen dels “ últimos estertores ” o els “ últimos espasmos ” de l’independentisme, els que precedeixen la mort, en una imatge força desgraciada. No sembla un diagnòstic gaire lúcid. Podries parlar de darrers espasmes si tinguessis només imatges d’enfrontaments nocturns, com una explosió molt intensa però insostenible. Però si et mires les imatges dels milers de manifestants, del seguiment de la vaga, de les marxes i dels centenars d’actes en tantes places, el diagnòstic se t’ensorra. No és que ja tot s’hagi acabat i que en vivim només un epíleg. Pot ser que sigui el pròleg, no sabem encara de què. No voler veure totes les imatges que arriben de Catalunya és encegar-se. No voler-ne parlar és estar cec. O pitjor, tapar-se els ulls, desentendre’s del futur i pensar només en les eleccions del mes entran

de jong

Pocs futbolistes acaben ovacionats quan juguen fora de casa. Normalment, encara que siguis un poeta amb la pilota als peus, quan els murs que t’envolten no són els de casa teva et toca jugar entre xiulets. Però de tant en tant un estadi es rendeix a l’evidència i ovaciona un jugador de l’equip adversari. Ahir a Eibar li va passar a Frenkie de Jong després de firmar possiblement la seva millor actuació des que va abandonar Amsterdam per viatjar cap al sud, com han fet tants holandesos, per vestir de blaugrana. “Ha sigut espectacular, només puc donar les gràcies”, admetia el jove migcampista holandès després d’escoltar com la parròquia basca s’aixecava de les seves cadires reconeixent l’exhibició de futbol de Frenkie de Jong, substituït en aquell moment pel croat Ivan Rakitic, que de mica en mica es resigna a tenir menys oportunitats, ja que els titulars no afluixen.

“Està fent un gran inici de temporada. Ens dona moltíssim pel desplegament que té, perquè no para. I així l’hi ha reconegut el públic”, deia Ernesto Valverde sobre l’actuació d’un De Jong que sempre ha gaudit de la confiança del tècnic, que l’ha deixat a la banqueta tot just un cop aquesta temporada. De Jong, de fet, ha jugat en diferents posicions al mig del camp, i acompanyat de diferents jugadors. I a poc a poc ha anat creant una connexió especial amb Arthur Melo. Dos jugadors que han vingut de fora, de dues terres històricament relacionades amb el joc estètic i tècnic, per intentar triomfar en una posició, la de migcampista, on al Barça han manat noms com Xavi, Guardiola o Iniesta. De Jong, però, no només va excel·lir quan alçava el cap i buscava construir el joc. Contra un rival tan físic i directe com l’Eibar, l’holandès va estar atent a la recuperació, ajudant Busquets per mantenir el control del matx. De fet, De Jong va ser el jugador que va fer més quilòmetres.

“Era molt important guanyar el partit després de l’aturada de seleccions, per mantenir els bons resultats anteriors. Sabíem que l’Eibar ens buscaria a dalt, tal com ens ha dit l’entrenador, i això ens ha permès jugar ràpid”, explicava De Jong. Tant ràpid, que gairebé tot els cops que va tocar la pilota, la va entregar a un company al primer toc. L’holandès va tocar la pilota 60 cops i va fer 50 passades, amb un percentatge d’encert superior al 95%. Cada cop que la pilota arribava, ni la controlava. Al primer toc la feia arribar a un company per donar velocitat al joc tant amb assistències verticals com horitzontals. Al seu costat, Arthur Melo també va estar a un nivell molt alt en un partit en què els migcampistes van cuinar el matx, perquè fossin els davanters, el trident, els qui s’encarreguessin de posar-hi la firma. De Jong va buscar connectar especialment amb Luis Suárez, a qui li va entregar la pilota deu cops, i amb Messi, a qui l’hi va enviar en vuit ocasions. Va connectar menys amb Griezmann, tot i que el francès estava feliç perquè per primer cop va poder marcar en un partit en què també jugaven Messi i Suárez. “De mica en mica ens anem coneixent”, va dir el francès. De mica en mica els nous fitxatges van trobant el seu lloc al Barça.

cervell

Pocs futbolistes acaben ovacionats quan juguen fora de casa. Normalment, encara que siguis un poeta amb la pilota als peus, quan els murs que t’envolten no són els de casa teva et toca jugar entre xiulets. Però de tant en tant un estadi es rendeix a l’evidència i ovaciona un jugador de l’equip adversari. Ahir a Eibar li va passar a Frenkie de Jong després de firmar possiblement la seva millor actuació des que va abandonar Amsterdam per viatjar cap al sud, com han fet tants holandesos, per vestir de blaugrana. “Ha sigut espectacular, només puc donar les gràcies”, admetia el jove migcampista holandès després d’escoltar com la parròquia basca s’aixecava de les seves cadires reconeixent l’exhibició de futbol de Frenkie de Jong, substituït en aquell moment pel croat Ivan Rakitic, que de mica en mica es resigna a tenir menys oportunitats, ja que els titulars no afluixen.

“Està fent un gran inici de temporada. Ens dona moltíssim pel desplegament que té, perquè no para. I així l’hi ha reconegut el públic”, deia Ernesto Valverde sobre l’actuació d’un De Jong que sempre ha gaudit de la confiança del tècnic, que l’ha deixat a la banqueta tot just un cop aquesta temporada. De Jong, de fet, ha jugat en diferents posicions al mig del camp, i acompanyat de diferents jugadors. I a poc a poc ha anat creant una connexió especial amb Arthur Melo. Dos jugadors que han vingut de fora, de dues terres històricament relacionades amb el joc estètic i tècnic, per intentar triomfar en una posició, la de migcampista, on al Barça han manat noms com Xavi, Guardiola o Iniesta. De Jong, però, no només va excel·lir quan alçava el cap i buscava construir el joc. Contra un rival tan físic i directe com l’Eibar, l’holandès va estar atent a la recuperació, ajudant Busquets per mantenir el control del matx. De fet, De Jong va ser el jugador que va fer més quilòmetres.

“Era molt important guanyar el partit després de l’aturada de seleccions, per mantenir els bons resultats anteriors. Sabíem que l’Eibar ens buscaria a dalt, tal com ens ha dit l’entrenador, i això ens ha permès jugar ràpid”, explicava De Jong. Tant ràpid, que gairebé tot els cops que va tocar la pilota, la va entregar a un company al primer toc. L’holandès va tocar la pilota 60 cops i va fer 50 passades, amb un percentatge d’encert superior al 95%. Cada cop que la pilota arribava, ni la controlava. Al primer toc la feia arribar a un company per donar velocitat al joc tant amb assistències verticals com horitzontals. Al seu costat, Arthur Melo també va estar a un nivell molt alt en un partit en què els migcampistes van cuinar el matx, perquè fossin els davanters, el trident, els qui s’encarreguessin de posar-hi la firma. De Jong va buscar connectar especialment amb Luis Suárez, a qui li va entregar la pilota deu cops, i amb Messi, a qui l’hi va enviar en vuit ocasions. Va connectar menys amb Griezmann, tot i que el francès estava feliç perquè per primer cop va poder marcar en un partit en què també jugaven Messi i Suárez. “De mica en mica ens anem coneixent”, va dir el francès. De mica en mica els nous fitxatges van trobant el seu lloc al Barça.

la dansa

Després de l’èxit de Carmina Burana l’any passat, Maria Rovira (Mataró, 1963) aborda un altre cim, el Rèquiem de Mozart, al Centre Cultural Terrassa els dies 19 i 20 d’octubre, i arriba amb el cartell de sold out penjat. Aquesta coreògrafa, ànima de la històrica Trànsit Dansa, continua avançant al capdavant de la Crea Dance Company i de la seva companyia, que compta amb el ballarí cubà Kevin Martínez -va ballar al film Yuli,que Rovira va coreografiar- i amb el fantàstic Javier Monier.

D’on neix la idea de coreografiar el Rèquiem de Mozart?

Després d’estar sis anys treballant a Colòmbia vaig tornar a Catalunya i em va entristir veure l’ambient tan mort. Companyies bones dels anys 80 i 90 -Nats Nuts, Lanònima Imperial, Ramon Oller- havien desaparegut. Volia tornar a començar a treballar amb una companyia i aleshores l’Adrià Fornés, director del Centre Cultural Terrassa, em va demanar que coreografiés Carmina Burana. Fins aleshores mai havia fet una feina així, i després de l’èxit de l’any passat em va proposar el Rèquiem de Mozart. Amb el Carmina m’ho vaig passar molt bé, i ara girarà per tot Espanya i potser també anirem a l’estranger, així que vaig tornar a acceptar el repte.

Com és la seva aproximació?

És una obra que sempre que l’escolto acabo trista. He vist moltes coreografies que ja se n’han fet, sobretot d’estil neoclàssic i la majoria són dramàtiques. Vaig voler imaginar que en realitat ballen en una altra vida. Cadascú és lliure de pensar si això és possible o no, però després de patir un problema del cor vaig tenir una experiència que m’ha inspirat aquesta visió del Rèquiem. En comptes de ballar amb el cos ballen amb les ànimes, ballen des de dintre...

Com va preparar la coreografia?

Vaig estar estudiant moltes danses de la mort, sobretot de l’època medieval, com la de Verges. Però també em vaig interessar per les danses indígenes de Colòmbia, les xineses i les japoneses, que quan es mor algú gran són alegres perquè consideren que aquella persona passa a una altra vida. A l’Índia es posen a terra mirant al cel. Així comença l’obra, amb uns ballarins que respiren i alcen els braços com si es toquessin l’aura. Per al Lacrimosa m’he inspirat en els moviments de l’ADN.

L’espectacle té la música en directe de l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Coral Cantiga i el Cor Montserrat.

És ben bé un privilegi i és gràcies a la Fundació Crea Dansa que podem fer aquesta mena d’espectacles. Són produccions petites, però aquesta mena d’apostes no s’havien fet mai aquí. Per a mi és un repte, perquè no pots fer sempre el mateix, cal anar buscant i treballant, de manera que cada peça tingui la seva personalitat.

Torna al Centre Cultural Terrassa, on fins fa poc hi havia el Ballet de Catalunya en residència. Què li sembla el conflicte laboral que hi ha hagut?

No he entès res. És típic d’aquí que quan es fa alguna cosa i funciona, si no és futbol, s’acaba trencant. Aquí hi ha molt d’anticlàssic, i això és absurd, perquè el clàssic és la base de la dansa. Jo vaig fer la carrera de clàssic a l’Institut del Teatre i quan van obrir la línia de contemporani hi vaig tornar, però, coses de la vida, no em van agafar. La mestra Alicia Pérez-Cabrero em va animar a tornar a França, i així vaig començar la meva formació internacional, que em va dur a París i després a Nova York, on vaig poder treballar amb Merce Cunningham i alhora descobrir el hip-hop que es ballava al carrer.

Quins projectes té entre mans?

Ara preparem la Novena de Beethoven per a Terrassa i, per al centenari del naixement d’Alicia Alonso, el 2020, estem preparant una gala d’artistes cubans amb la Fundació Crea Dansa que es podrà veure a Terrassa. Vaig treballar amb Alicia Alonso als anys 90, quan vaig fer peces per a la seva companyia.

Com veu la dansa a Catalunya?

Em sembla fantàstic l’interès que desperten els artistes emergents, però crec que la gent gran, amb un recorregut, també s’hauria de respectar, perquè aporta experiència. Catalunya hauria de tenir una companyia nacional de dansa i s’hi podrien fer moltes coses interessants, perquè hi ha coreògrafs i ballarins d’aquí arreu del mó

fugir d'estudi

. Sedició. El president Sánchez va començar la seva declaració oficial sobre la sentència del Suprem cantant les excel·lències de la democràcia espanyola i dels seus tribunals. ¿S'imaginen Macron o Merkel donant explicacions sobre els seus règims? En el fons, bona part del problema és la baixa autoestima de les institucions espanyoles, després d’una història plena de foscors en què la democràcia ha estat rara excepció. I això impedeix afrontar amb autoritat i grandesa les situacions delicades.

La duresa de les penes fa de difícil digestió la sentència del Suprem, però el text no és banal. Certament, el més rellevant és la decisió de no recollir el delicte de rebel·lió sobre el qual s’havia construït tot el procediment. El Tribunal desmunta la instrucció del jutge Llarena, la investigació de la Guàrdia Civil sobre la qual es fundava i el relat assumit per la Fiscalia, dient amb tota rotunditat que no hi va haver intent de cop d’estat, que en cap moment el sistema institucional va estar en perill i que els acusats mai van creure el que prometien. No és una correcció menor: pel contingut (desmunta l’argument central sobre el qual s’havia construït la campanya mediàtica i política contra el Procés) ni per les conseqüències (la rebel·lió va ser decisiva per a la presó preventiva).

Malgrat el gir conceptual, el Tribunal s’enfila cap a la gamma alta de les condemnes per sedició. I ho fa amb una argumentació preocupant perquè, tractant-se d’una sentència amb valor jurisprudencial, dona carta de naturalesa a un delicte que es considerava obsolet, i obre així la seva utilització en casos de desordres públics, amb preocupants conseqüències sobre drets fonamentals. Si la sedició exigeix violència tumultuària i aquesta es redueix al 20 de setembre i a l’1 d’octubre del 2017, poc tumult va haver-hi. Si la policia no hagués intervingut el dia del referèndum de la manera que ho va fer, com s’hauria justificat la sedició?

Si la qualitat d’una democràcia s’avalua per la seva capacitat d’inclusió, resulta il·lustratiu que l'espanyola integri millor Vox que l’independentisme

2. Exclusió. Es vulgui o no, amb la sentència s’entra en una fase nova, en què és cabdal que no s’imposin els partidaris de fer del bloqueig normalitat.

Però, ¿realment els dirigents espanyols estan disposats a acceptar la realitat de l’independentisme i els dirigents independentistes els límits de la seva aposta? La dreta espanyola ha deixat clar que no en té prou, que només entén el conflicte en termes de desfeta de l’independentisme. I es disposa a tutelar Sánchez. El president fa una exhibició preocupant de la seva inseguretat. La seva declaració institucional deixa molts dubtes: s’arrambla a la dreta quan precisa que l’acatament suposa “el compliment íntegre de la pena” (deu ser el que demana la multitud cautelosa) i denota el seu desconeixement de la realitat reduint el problema a un conflicte intern dels catalans. Una fugida d’estudi: que ho arreglin ells. L'enèsima negativa a afrontar políticament el conflicte.

De les intervencions dels polítics catalans és difícil separar la part política de la part ritual. Era un moment per a l’emocràcia (l’us emocional dels esdeveniments). Tanmateix, em quedo amb una afirmació de Puigdemont: mobilitzeu-vos i aneu a votar massivament el 10-N. Ve ara una etapa de relleu en el lideratge polític. El que s’ha de fer a un i altre cantó és clar: renunciar al programa de màxims per poder parlar. Començar a negociar amb el referèndum per davant no porta enlloc. El problema és que a un i altre cantó són molts els que se senten còmodes en l’estancament actual convertit en miserable statu quo.

Si la qualitat d’una democràcia s’avalua per la seva capacitat d’inclusió, resulta il·lustratiu que la democràcia espanyola integri millor un partit d’extrema dreta com Vox que un moviment democràtic d’ampli espectre com l’independentisme. Res provoca tant un Estat com veure la pàtria desafiada pels que s’autoproclamen pàtria. I aquest és el límit d’un conflicte del qual costa albirar un desenllaç. Sobretot quan la pèrdua és peatge obligatori per a un sol cantó.

boris johnson

Avui es el sant de l'avia Tere.El Parlament britànic va viure aquest dilluns una de les jornades més paradoxals, per irrellevant, que es recorden en dècades, tot i haver-se vestit amb molta pompa i circumstància i haver rebut Elisabet II amb tota la parafernàlia de què s’acompanya per a l’anomenat Discurs de la Reina. Tradicionalment, és la cerimònia amb què el govern de torn -en aquest cas el del conservador Boris Johnson- obre un nou període legislatiu i anuncia les lleis que pretén aprovar al llarg, generalment, dels següents dotze mesos.

En va presentar vint-i-dues. Però el fet que el premier Johnson lideri un govern en minoria va fer que, a la pràctica, el Discurs de la Reina fos inútil i esdevingués, bàsicament, un “exercici de propaganda”, com es va qualificar la cerimònia des dels bancs de l’oposició, previ a la imminent campanya electoral que tindrà lloc abans que s’acabi l’any. “Propaganda tory televisada”, en va dir el líder laborista, Jeremy Corbyn, fonamentada en les lleis per al Regne Unit post-Brexit i posant l’accent en un seguit de projectes de llei i ordre.

Així, una de les propostes legislatives que criden més l’atenció és la que posa fi a la llibertat de moviments de persones; una altra, la que deroga tota la legislació comunitària fins ara vigent al Regne Unit.

La primera farà que els ciutadans de la Unió Europea (UE) estiguin sotmesos als mateixos controls d’immigració i d’entrada al país que fins ara havien de superar els no comunitaris. En aquest sentit, es preveu també que Londres introduirà un sistema basat en punts i mèrits, i sempre d’acord amb les necessitats del mercat laboral i amb les qualificacions professionals dels aspirants.

El principi de la llei i l’ordre

Pel que fa a l’apartat legislatiu de la llei i l’ordre, un principi molt estimat pels votants conservadors, Johnson vol endurir les penes de presó per a la delinqüència comuna. Per exemple, els criminals sexuals hauran de complir un mínim de dues terceres parts de la pena abans de poder sortir de la presó. Ara amb la meitat en tenen prou per gaudir de privilegis penitenciaris.

Un altre dels projectes de llei que vol tirar endavant el govern obligaria els ciutadans a presentar-se als col·legis electorals amb un document identificatiu oficial que inclogui una fotografia. El fet que el Regne Unit sigui un dels pocs països del món que no té cap document d’identitat per al nacionals fa que, si finalment la llei tirés endavant, aquelles persones que no disposin de passaport o de permís de conduir (al voltant d’uns onze milions de britànics) podrien tenir molts problemes per exercir un dret fonamental com és el vot.

Però dilluns, a més de totes les gales exhibides per la reina i el príncep Carles, hi havia no un sinó dos elefants a l’habitació o, més ben dit, corrent pels passadissos del Palau de Westminster. El primer, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, si és que finalment es produeix en la data fixada (31 d’octubre), i en quines condicions, amb acord o sense. El segon, la ja apuntada celebració d’eleccions generals avançades per la manca de suports del govern, que fa que perilli la votació del Discurs de la Reina.

De fet, en condicions normals, un primer ministre que la perdés es veuria forçat, per raons de dignitat política d’acord amb la tradició britànica, a dimitir. Però fa temps que Westminster no es regeix pels paràmetres habituals. Tant és així que ahir, mentre els focus apuntaven a la Cambra dels Comuns, la veritable acció de la trama tenia lloc a Brussel·les, on van continuar, amb relatiu optimisme, les converses per aconseguir un acord per al Brexit.

renta garantida

La gestió de la renda garantida continua aixecant recels entre una part dels sol·licitants. Més enllà de les dificultats d’entrada per complir els requisits de la llei i esquivar totes les incompatibilitats que encara genera aquesta ajuda, els sol·licitants també han de superar el que defineixen com “una cursa d’obstacles increïble”, fins i tot en els casos en què l’administració ja ha acceptat i concedit l’ajuda.

Aquesta és la situació, per exemple, de Francisco Giménez i la seva família. Després d’un any i mig batallant contra l’administració per un “error informàtic” durant la tramitació, ara asseguren que un mes després d’haver cobrat l’ajuda l’han tornat a perdre. “El mes següent d’haver-la cobrat per primer cop ens van avisar que revisaven el nostre expedient i que havíem de presentar més documents”, explica Giménez, de 36 anys. Tal com ja els va passar el primer cop, la família assegura que les cartes d’avís i les notificacions van arribar a casa seva fora de termini.

Aquest diari ha tingut accés a la documentació i ha comprovat -a través de Correus- que les cartes en què la Generalitat avisava la família Giménez de la revisió i demanava més informació van signades amb data de 17 de maig. En canvi, no van entrar a Correus fins al dia 30, i es van lliurar al destinatari la primera setmana de juny.

El problema de les dates no és un cas aïllat. El maig passat l’ARA ja va avançar que almenys una cinquantena de sol·licitants d’aquesta ajuda havien decidit demandar el Govern perquè se sentien “enganyats” amb els terminis i acusaven la Generalitat de retardar les dates i les comunicacions per no concedir-los l’ajuda. Aleshores el departament de Treball, Afers Socials i Famílies va al·legar un “error” i va matisar que la clau per desestimar l’ajuda no era la data, sinó la documentació que s’aportava.

“El segon cop que em van demanar paperassa era per justificar en què m’havia gastat els diners que m’havien donat”, explica Giménez. Aquest pare de família, amb una filla d’onze anys i un nadó de tretze mesos, explica (i acredita amb factures) que amb la prestació la família es va posar al dia dels favors i rebuts que havia deixat de pagar l’últim any. “Ens ho vam gastar, sí, en un sostre digne i en menjar: vam adaptar els baixos que ens ha deixat un familiar”, admet. Giménez, que viu amb l’ajuda de familiars i de la venda ambulant, acusa la Generalitat “d’enganyar-los”. Actualment només el 36% de sol·licituds de la renda garantida compleixen tots els requisits per accedir-hi, segons dades de la mateixa Generalitat.

La resposta de la Generalitat

El departament nega qualsevol intencionalitat i qualifica casos com el de la família Giménez “d’anecdòtics”. “Tramitem unes 30.000 cartes cada mes. Fa dos anys vam tenir un problema informàtic puntual que va quedar resolt al cap de pocs dies. Ara no hi ha incidències generals; les possibles errades són de tràmit, de Correus”, al·leguen fonts del departament. La conselleria també demana que es relativitzin aquests casos. “D’errors n’hi pot haver, perquè som humans i hi ha molt volum de tràmits”, admeten. Tot i així, la conselleria subratlla les “àmplies millores” que s’han aconseguit en la gestió: “Estem resolent sol·licituds en menys de dos mesos”, asseguren. En canvi, el col·lectiu Iniciativa Demanda Col·lectiva Renda Garantida -vinculat al grup promotor de la llei-, reitera que casos com el de la família Giménez “són constants”, i recorda que “per a aquestes famílies quedar-se un mes més sense ajuda és dramàtic”.

Què és la renda garantida i com es gestiona actualment?

En què consisteix?

És una percepció econòmica periòdica que té per objectiu empoderar el beneficiari perquè superi moments econòmics límit. Té uns requisits estrictes i consta de dues formes: l’ajuda completa i la complementària, que se suma als altres ingressos fins a arribar als mínims de renda de suficiència.

Quants beneficiaris hi ha?

El Govern diu que, al tancament d’agost, més de 124.400 persones es beneficiaven de la renda garantida, un 16% més que fa dos anys. Tot i que s’atorguen més ajudes que al principi, actualment només el 36% de les sol·licituds compleixen els requisits. Les denegacions més habituals són perquè els sol·licitants superen els ingressos o tenen feina a jornada completa. Amb l’estat actual dels sous, la pobresa laboral i el preu dels lloguers, les entitats socials consideren que la llei s’hauria de poder adaptar per no “excloure’n” cap família que ho necessiti.

Què en complica la gestió?

La Generalitat assegura que la tramitació i la gestió han millorat molt en aquests dos anys. Malgrat això, la llei encara no disposa de reglament, l’eina que ha de desenvolupar i regular la prestació i que podria ajudar a flexibilitzar alguns dels requisits. Per evitar el frau, la llei també inclou moltes incompatibilitats amb altres ingressos.

Què diuen les entitats?

L’última enquesta del CEO evidenciava que el 68% dels catalans no sabien què era la renda garantida. Recentment, amb motiu dels dos anys de la llei, les entitats socials van lamentar que l’aplicació d’aquest dret fos “lenta i ineficient”. Entre els esculls més importants destacaven la falta de reglament