Eulalia reguant

A les portes de l’assemblea nacional estratègica que la CUP celebra diumenge, Eulàlia Reguant, membre del secretariat, analitza l’escenari polític sense defugir el paper del partit el mes d’octubre del 2017.

Com valora el pacte de JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona?

És un pacte del no-canvi per seguir repartint-se el país en clau partidista. És una reedició de la sociovergència de tota la vida. Amb aquest pacte es demostra la voluntat de mantenir la Diputació com una institució opaca, que serveix els interessos partidistes per repartir els diners als ajuntaments en funció dels interessos electorals.

Quines conseqüències creu que té per a l’independentisme?

Més que el pacte en si, que és preocupant, té conseqüències si veiem els retrets permanents entre JxCat i ERC, malgrat que governin junts. Uns retrets que no s’han aturat durant aquest any i mig de legislatura. Davant d’aquesta dificultat manifesta d’entesa, calen nous escenaris per exercir el dret a l’autodeterminació.

JxCat recorda que hi ha hagut pactes que han bandejat alcaldes seus o que no es va investir Puigdemont.

Sempre hi ha un retret previ. És l’acumulació permanent de retrets o de divergències que passen per davant de la necessitat de treballar per una unitat antirepressiva de manera clara. Una unitat que permeti generar respostes polítiques al que l’Estat està fent i que alhora permeti posar un horitzó clar a mitjà termini-o en el termini que sigui- per exercir el dret a l’autodeterminació.

Els partits busquen l’hegemonia o eixamplar la base, com diuen.

Els partits busquen l’hegemonia per governar. Però què fas després amb aquest govern? Com poses les bases per solucionar el conflicte polític? Com poses les bases perquè tornem a fer el que vam fer l’octubre del 2017, i perquè ho fem en millors condicions que llavors? Tot això està fora del debat polític perquè només es discuteix quines cadires ocupa cadascú i qui governa cada institució.

És un triple èxit del PSC guanyar la Diputació, accentuar les contradiccions entre JxCat i ERC i disputar l’hegemonia de l’espai de centreesquerra als republicans?

Sí. I se l’ha legitimat com un garant d’un diàleg que és inexistent. Les forces independentistes han legitimat Pedro Sánchez com un interlocutor vàlid per resoldre el conflicte català. Quan partim d’un diàleg que és una fal·làcia perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació s’estableix un diàleg de sords.

Però no era una necessitat d’higiene democràtica fer fora Rajoy?

Com a partit corrupte, responsable de la brutalitat policial de l’octubre i de la repressió al moviment independentista no podia ostentar poders de l’Estat. Però d’aquí a entendre que el PSOE és una alternativa vàlida hi ha una gran distància. Els socialistes no deixen de ser els avaladors del 155 i de la presó i la repressió. I parlo del PSC i del PSOE perquè als anys vuitanta podíem distingir-los, però a aquestes altures ja no hi ha diferència.

Què en pensa del pacte Colau-Collboni a Barcelona?

Ens remet als governs dels darrers 30 anys. Hi ha una preeminència del PSC, principal responsable del model de ciutat que tenim, un model que el 2015 tant la CUP com els comuns volien combatre. Els comuns tenen la majoria de carteres socials, però les de política econòmica estan en mans dels socialistes. I no pots fer polítiques socials sense controlar les polítiques econòmiques.

Aquests mals resultats, en general, de la CUP a les municipals, què diuen del país i què diuen de la CUP?

Molt probablement la CUP no ha sabut ni comunicar ni abordar una proposta política que fes front al moment polític que vivíem. I el país vira cap a l’ordre. Després d’un moment polític molt intens com és la tardor del 17, sí que hi ha un cert esgotament o una certa por i per tant hi ha un vot que va més en clau de mantenir l’ordre. També passa que JxCat i ERC han patit d’una manera molt visible la repressió i això provoca que la gent voti aquestes forces.

És una victòria de la repressió?

El que passa al Parlament, els resultats electorals i les darreres mobilitzacions tenen molt a veure en com afecta la repressió i, per tant, en com afecta la por a la gent a l’hora de fer plantejaments polítics.

Com expliquen que el malestar de part de l’independentisme cap a ERC i JxCat no els beneficiï?

La repressió requeria una certa responsabilitat o discreció per mostrar també tot el suport necessari a les persones que l’estaven patint. Hi ha un moment en què tot el país viu la ressaca postreferèndum i la CUP no en queda indemne.

On van fallar?

L’octubre del 17 vam callar molt o no vam tenir capacitat de mobilitzar més la gent. La discreció i una responsabilitat mal entesa van provocar que falléssim el 3-O o el 10-O, i el 27-O ja era tard.

I com cal actuar, ara?

Ara no s’ha de definir quina eina utilitzem, sinó com generem unes condicions que ens permetin sostenir qualsevol cosa que fem. Si ara tornem a fer la DUI tornarem a estar igual. No tindrà cap mena de translació si no hi ha al darrere mobilització i capacitat d’autoorganització de la gent. No podem tenir un país absolutament venut a les grans empreses o a l’ statu quo de l’Íbex 35, que el que fan és amenaçar-te i no deixar-te sostenir res.

Com valora la defensa dels presos?

La respectem des de la solidaritat antirepressiva, però per nosaltres l’1-O no era una eina per negociar amb l’Estat, com han dit, sinó un referèndum.

A l’assemblea de diumenge debatreu passar a tenir una actitud més propositiva.

Vam pensar que el bloqueig faria reaccionar el Govern, però no ha estat així i ara apostem per una oposició propositiva que plantegi alternatives. Davant de qualsevol política que continuï les dinàmiques neoliberals, ens trobaran de cara i farem oposició frontal. I amb tot el que tingui a veure amb el dret a l’autodeterminació treballarem perquè sigui un fet.

S’obren a aprovar els comptes? No estem en l’escenari de plantejar-nos aprovar els pressupostos. Per començar, perquè el govern de la Generalitat tampoc ens ha trucat. Però les polítiques han de virar 180 graus perquè com més temps passa més preocupant és la situació.

Diumenge també revisaran allargar mandats al Parlament.

Està a debat poder repetir dues legislatures de manera successiva. Poder fer-ho no vol dir que es faci, però és evident que obre portes. La gent busca persones de referència.

mentre duri la guerra

El fantasma de Vox va planar sobre Espanya en vigílies del 28-A. No obstant això, l’aterratge de l’espectre es va quedar en un resultat més baix que el vaticinat. Excepte el d’IMOP Insights per a El Confidencial, cap sondeig va encertar en els resultats dels d’Abascal, 24 diputats. I ara, en línia amb altres enquestes, IMOP dona a Vox per al 10-N el 13,9% dels vots i uns 47 escons. Quin és el motiu d’aquest salt espectacular? Doncs un fenomen doble: la possible desfeta de Cs -els votants del qual nodririen el PP i Vox- i, en paral·lel, el rebrot de la crisi a Catalunya després de la sentència. I els dos escenaris estan interconnectats. Un dels nostres lectors de Badia de Vallès ha posat el dit a la llaga: “Espanya està instal·lada en la inestabilitat i seguirà així fins que no sigui capaç d’afrontar els problemes de cara”. Aquesta és la clau. Del que el nostre lector en diu “inestabilitat” jo en dic la llarga crisi producte de la Gran Recessió, la fi del bipartidisme i, esclar, Catalunya. L’auge de Vox indica que, com a la pel·lícula d’Amenábar, “mentre duri la guerra contra Catalunya”, els votants de dreta i ultradreta són als braços de Vox. L’exhumació de Franco mobilitza el franquisme i els seus simpatitzants voten perquè Sánchez sàpiga quin és el preu de profanar la seva tomba. És la venjança de Franco des de la seva la seva nova llar de Mingorrubio.

taxes

El Govern va aprovar dimarts passat el projecte de llei que introdueix algunes modificacions en l’impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica, amb el qual espera recaptar 150 milions d’euros a l’any. Aquests són els càlculs que ha fet la secretaria d’Hisenda del Govern basant-se en un exercici amb el tribut plenament implementat, és a dir, quan es liquidin els impostos corresponents als turismes, els vehicles comercials i les motocicletes. L’impost afectarà un total de 4,1 milions de vehicles, concretament 3,6 milions de vehicles i furgonetes i mig milió de motos. Aquest tribut va ser aprovat pel Parlament l’agost del 2017 i té com a objectiu lluitar contra l’escalfament global del planeta.

És un nou impost mediambiental que només es pagarà a Catalunya, una comunitat que, segons demostra un estudi fet pel Consell d’Economistes d’Espanya, és la que té més fiscalitat mediambiental, especialment la lligada a l’aigua. Segons aquest estudi, fet amb dades del ministeri d’Hisenda de l’any 2017, els catalans van pagar entre impostos i taxes autonòmiques lligades al medi ambient més de 546 milions. Aquesta xifra suposa el 34% de tota la recaptació per fiscalitat ambiental de totes les comunitats.

• 

No obstant això, la fiscalitat mediambiental de les comunitats només és una petita part. El gran recaptador d’impostos ambientals és l’Estat, amb un 82% del total, mentre que les comunitats només en recapten el 8%, i les administracions locals, el 10%, segons l’estudi fet pel Consell General d’Economistes i el Registre d’Economistes Assessors Fiscals. Bàsicament, això passa perquè els principals tributs són l’impost d’hidrocarburs, que és estatal i que recapta 13.156 milions d’euros -el 61,5% de tota la fiscalitat ambiental-, i l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM), que amb 2.225 milions aporta poc més del 10% del total.

Entre la fiscalitat autonòmica lligada al medi ambient hi ha grans diferències. Si els catalans paguen poc més d’un terç del total, els madrilenys no arriben al 0,2%. La gran diferència és que a Madrid només tenen una figura impositiva, la que grava el dipòsit de residus, mentre que a Catalunya n’hi ha quasi una dotzena, tant en l’àmbit dels residus com dels recursos naturals, les emissions a l’atmosfera i, sobretot, l’aigua.

Dels 1.589 milions dels impostos mediambientals de les comunitats, els que graven l’aigua són la gran font de recursos, 1.309 milions. I Catalunya té un pes especial en aquest àmbit: més de 503 milions d’euros recaptats pel cànon de l’aigua. El Registre d’Economistes Assessors Fiscals (REAF), òrgan especialitzat en fiscalitat del Consell General d’Economistes d’Espanya (CGE), considera que cal “repensar” la imposició mediambiental a Espanya, amb la creació d’un impost estatal sobre les emissions i un altre sobre l’aigua cedit a les comunitats, i adequant les diferents polítiques de subvencions i imposició, ja que quasi dos terços del total de recaptació per fiscalitat verda s’obté només amb l’impost d’hidrocarburs, i això malgrat els beneficis fiscals d’aquest tribut.

El president del Consell General d’Economistes d’Espanya, Valentí Pich, creu que cal abordar la qüestió mediambiental, tot i que veu “difícil” afrontar-la de manera “sensata i lògica” fins que es consensuï una reforma del finançament autonòmic i local. En la seva opinió, si no es fa “bé” aquesta fiscalitat només serveix per recaptar, en comptes d’aconseguir també “direccionar comportaments”.

De tota manera, a Espanya, malgrat la creixent preocupació pel medi ambient i el canvi climàtic, des de l’any 2000 la fiscalitat verda no ha augmentat, sinó que ha disminuït. El president del REAF, Jesús Sanmartín, i la directora de la Càtedra de la Hisenda Territorial de la Universitat de Múrcia, María José Portillo, van explicar fa una setmana que la recaptació en fiscalitat verda sobre els total d’ingressos tributaris ha disminuït des de l’any 2000 en el món en general i a Europa en particular -ha passat del 6,8% al 6,1%-, alhora que la pressió mediambiental -mesurada com a percentatge de la recaptació per impostos ambientals sobre el PIB- ha baixat en aquest període una dècima a la Unió Europea, fins al 2,4%. A més, dins la UE hi ha grans diferències. La ràtio de recaptació mediambiental sobre el total d’ingressos tributaris a Espanya (5,4%) és set dècimes inferior a la mitjana de la UE (6,1%), però supera països com Alemanya (4,6%), França (5%) i Suècia (4,9%), tot i que se situa molt per sota d’altres països com Dinamarca (8,1%), Grècia (10,2%) i Letònia (11,2%).

Els economistes, en el seu estudi, demanen una llei marc de fiscalitat mediambiental que distribueixi els fets imposables entre els diferents nivells administratius, segons el seu abast, i deixi una certa capacitat normativa a les comunitats.

LES CLAUS

1. Què es considera fiscalitat ambiental?

Són les figures impositives lligades al medi ambient i l’energia. A Espanya la figura impositiva que més recapta per aquest concepte és l’impost d’hidrocarburs, que és un tribut estatal, malgrat que una part reverteix després a les comunitats.

2. Per què hi ha tantes diferències entre les comunitats?

Perquè tenen la seva capacitat de crear tributs, sempre que no afectin competències estatals o siguin redundants amb altres impostos.

3. Per què Catalunya lidera la recaptació?

Hi ha dos factors clau. Catalunya és la comunitat amb més figures tributàries lligades al medi ambient, tant sobre les emissions a l’atmosfera com en el tractament de l’aigua, els residus i els recursos naturals. Però, a més, Catalunya lidera de llarg la recaptació per gravàmens que afecten l’aigua, que és el recurs que més recaptació genera en el conjunt de les comunitats.

4. ¿Ha augmentat la recaptació per impostos mediambientals?

En diners absoluts la recaptació ha anat augmentant en els últims anys, però no en el pes sobre el total de la recaptació tributària i sobre el producte interior brut (PIB), malgrat que cada cop hi ha més sensibilització i preocupació per part de la societat sobre aquests temes. A més, entre els estats europeus hi ha grans diferències i, curiosament, alguns estats del nord, teòricament molt sensibilitzats respecte al medi ambient, tenen menys recaptació tributària que altres estats teòricament menys sensibilitzats.

5. Com es pot acabar amb la disparitat entre comunitats?

Per al president del Consell d’Economistes, Valentí Pich, cal abordar el problema perquè aquests impostos no serveixin només per recaptar, sinó per canviar els hàbits de la gent. Però creu que això no es podrà fer fins que hi hagi una reforma del finançament autonòmic.

les libaneses

“Nosaltres juguem un paper molt important en aquesta revolució”, assegura la Hayat mentre agita el seu pot d’esprai negre per remarcar les llargues pestanyes del grafiti d’una dona que han pintat hi ha al pont de la ring road, una de les principals vivies de Beirut. Al costat de la boca del dibuix d’aquesta jove -que vol representar totes les dones que formen part de l’onada de protestes que han sacsejat el Líban les dues últimes setmanes i que han provocat la dimissió del primer ministre, Saad Hariri-, la Hayat escriu la paraula àrab salmiya, que vol dir “pacífica”.

“Les dones ens hem posat entre els que estan en contra de les protestes i els manifestants. Als dos bàndols els cridem que aquesta és una revolució pacífica!”, indica la jove artista urbana. Aquesta mobilització popular sense precedents al país s’ha anomenat la revolució del WhatsApp, perquè el detonant va ser la nova taxa impulsada pel govern per als usuaris de missatgeria instantània gratuïta, com WhatsApp i Facebook.

I, enmig d’aquests dies de mobilitzacions multitudinàries, el paper de les dones ha sigut tan significatiu que la revolució libanesa té una heroïna anònima. L’anomenen la Marianne libanesa, en honor al símbol femení de la Revolució Francesa. El seu acte heroic va ser clavar un cop de peu a un guardaespatlles del ministre d’Educació. L’escena va ser immortalitzada amb la càmera d’un mòbil, i el vídeo es va fer viral. I els artistes de carrer s’han inspirat en ella per als seus grafitis.

Des del començament de les protestes, que ja han entrat en la tercera setmana, seguidors dels partits xiïtes Hezbol·lah i Amal han intentat rebentar l’ambient pacífic i convertir les mobilitzacions en violentes. “Som com una mena de forces de pau que s’interposen entre dos grups enfrontats”. Així es descriu a si mateixa la Justine. Aquesta noia de 21 anys sempre es posa a primera línia darrere dels filats que separen el Grand Serail -el palau del govern- de la policia antiavalots i els manifestants.

“Va ser una vergonya el que va passar la primera nit [el 17 d’octubre]. Hi va haver molta violència i vandalisme i ningú dels que som aquí vol això. No acceptem la violència, les nostres protestes són pacífiques”, reitera la manifestant. “Continuarem mobilitzant-nos fins que dimiteixin tots els responsables d’aquesta crisi, no només Saad Hariri. Volem la dimissió del president del país [Michel Aoun], del president del Parlament [Nabih Berri] i de cadascun dels 128 diputats al Parlament”, adverteix la Justine. “Tot va malament, la vida és molt dura per a la classe mitjana. Ens falten serveis bàsics com la llum i l’aigua, i tenim un sistema deficient de salut i educació. Soc mestressa de casa i tinc dos fills petits. És molt dur”, explica la Rània, que ha deixat el seu marit a casa, a càrrec dels nens, mentre ella està vetllant perquè les protestes siguin pacífiques. “Ho fem pels nostres fills. Volem mostrar que les dones podem tenir un paper en la societat, que les dones també podem rebel·lar-nos. No és una cosa d’homes”, continua.

Fartes de desigualtats

Milers de manifestants com ella estan fartes de les desigualtats de què són víctimes. La majoria de les libaneses segueixen depenent econòmicament i socialment de la seva parella. I pateixen una legislació disciminatòria en aspectes tan importants com l’adquisició de la nacionalitat. També estan cansades, diuen, que el fet de pertànyer a una confessió religiosa marqui les seves vides. “Volem acabar amb el sistema sectari del país. Tots som libanesos i tenim els mateixos drets. No hem après res de la guerra civil”, lamenta la Nàdia, una altra manifestant.

L’origen d’aquesta discriminació són les lleis sectàries que regulen les qüestions del matrimoni, l’herència, el divorci i la custòdia dels fills de cada comunitat religiosa. “El principal problema del Líban és la seva miserable situació econòmica [un deute públic de 86.000 milions de dòlars]. Això actua com un catalitzador per a tota la resta de problemes del país: les tensions entre els grups religiosos, el racisme i el ressentiment contra els estrangers, especialment contra els refugiats sirians. Com més precària és l’economia, més inestable és el país en el seu conjunt”, adverteix a l’ARA un diplomàtic occidental.

La pressió del carrer va aconseguir l’aprovació dels pressupostos del 2020, que mantenien bloquejats els 11.000 milions de dòlars que va donar la comunitat internacional el 2018 per rescatar el Líban a canvi que s’emprenguessin reformes econòmiques i financeres. Però el buit de poder arran de la dimissió del govern, a l’espera de noves eleccions, retardarà encara més la posada en pràctica d’aquestes reformes i deixarà a la vora del col·lapse l’economia libanesa.

El marques de carabas

Hi ha una gent que acampa a la plaça Universitat de Barcelona. Fan el mateix que van fer els del 15-M o els de la vaga dels tramvies de l’any 1951. Aquests d’avui protesten per la sentència. No estan d’acord, posem per cas, que Oriol Junqueras, un líder polític, historiador, estigui condemnat a 13 anys (la condemna és per sedició) per haver ajudat a posar urnes (urnes il·legals) l’1 d’Octubre. Algú pot dir, esclar, que aquests joves protesten, també, per la precarietat laboral, per la falta d’oportunitats, per tot. No és mentida. Però dir que aquests joves protesten per una multicausa és, en realitat, fer veure que aquests joves que protesten no protesten per la sentència als líders catalans.

D’aquí uns quants dies, el rei d’Espanya vindrà a aquestes terres de missió. A què fer? Els reis no fan mai gaire cosa. Cometen discursos o ordenen que es tallin colls, es casen amb plebees triades pels militars i forniquen davant dels notaris. Alguns dels acampats a la plaça Universitat diuen que el xiularan quan arribi. En canvi, els senyors dels bancs, dels diaris, de les caixes, de les empreses, troben que no, que no se l’ha de xiular, que no, que ha d’arribar i sentir-se estimat.

Recordo el conte del gat amb botes. El gat, que és llest, li proposa al fill del moliner que es banyi despullat en un llac, perquè quan passi el rei pugui fer veure que li han robat la roba i, així, fer veure que és un marquès. El marquès de Carabàs. Es tracta, com sempre, d’aparentar, de mentir, de suposar. No ha canviat res, excepte els acampats de la plaça. Em cau molt bé l’amo del gat, esclar. ¿A qui no li cauria bé? Però em sento més propera als pagesos que el veuen, tan viu, passejar amb la carrossa i que pensen que no tenen pa per donar als fills.

sense sostre

Vaig escriure aquest article a l'arribar a casa després de viure al carrer una de les "manifestacions" més desconegudes i alhora emocionants d'aquest últims mesos.

A la plaça Nova, davant de la catedral, ens vam aplegar dimecres un nombre força gran de persones al voltant d'uns simulacres de tombes de cartró amb 55 noms propis: els dels sensesostre que han mort en l'anonimat durant aquest any. Eren homes i dones que vivien als carrers de la nostra ciutat i als quals unes quantes associacions que ens dediquem a acollir-los vam voler retre un homenatge.

L'acte, de gran emotivitat, amb cants d'un cor, acompanyaments musicals, silencis i parlaments, va tenir el seu moment més intens quan s'anaven anomenant un per un cadascun dels que recordem, mentre un company dels homenatjats anava dipositant una rosa davant del seu monument. Noms i edats que ens fan pensar. El deteriorament de la gent que viu al carrer sense desitjar-ho fa que tinguin una mitjana de vida molt inferior a la dels altres ciutadans de casa nostra. Copio del manifest que hi vam llegir: "Avui omplim la Plaça de la Catedral amb 55 noms que volem que es recordin, i que pertanyen a homes i dones que vivien o han viscut als carrers de Barcelona. Són defuncions que ens omplen de tristesa, de contradicció i d'indignació. Sabíeu que, de mitjana, els barcelonins i barcelonines viuen 82 anys i que les persones que avui recordem han viscut 26 anys menys?"

Aquesta tarda, immersa entre la gent que vivíem aquell moment amb llàgrimes als ulls –sobretot els que com jo coneixíem alguns d'aquests homes i dones– no podia deixar de pensar en moltes de les coses que en les circumstàncies que estem vivim em preocupen i fins i tot m'indignen. Per una banda, la invisibilitat d'actes com aquests, que passen desapercebuts per a la majoria mentre la violència d'uns quants que cremen contenidors són imatges que recorren les televisions de tot el món.

Però, d'altra banda, el problema de fons que du a situacions límit tanta gent que viu al carrer a la nostra ciutat. Com recullen els mitjans: "A Barcelona unes 1.200 persones viuen literalment al carrer i estan exposades a molts riscos: al fred, a la calor, a la violència i les agressions, a la soledat i a la pèrdua del seu entorn de suport".

Crec que he pogut demostrar en moltes ocasions com m'estimo Catalunya i el meu patiment per la situació actual. He cridat amb les multituds amb l'eufòria col·lectiva dels que voldríem canvis importants en la política i la societat, i fins i tot he fet meu el crit d'"els carrers seran sempre nostres". Però avui, recordant aquests 55 sensesostre morts en solitud, he estat pensant en les prioritats que s'haurien d'arreglar per a aquells que veritablement són els que pateixen als carrers. Les administracions haurien de prioritzar aquests greus problemes de les nostres ciutats, i els ciutadans no ens hauríem de quedar tan tranquils davant d'una legislació injusta sobre l'habitatge, que és inaccessible per a una gran majoria. Són les conseqüències d'aquest capitalisme liberal que enriqueix uns quants davant d'una majoria cada vegada més gran que viu al llindar de la pobresa, i que acaba sovint en la marginació dels sensesostre .

joan majo

Diuen que amb la sentència del Suprem es tanca una etapa política. No crec pas que sigui així, però és un bon moment per a una reflexió sobre el que ha passat els darrers anys; és a dir, des que el TC va acceptar a tràmit una impugnació del PP contra un Estatut català aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i referendat majoritàriament pel poble català. Dic sense embuts que, si comparem l’inici i el final de l’etapa, tots plegats estem molt pitjor del que estàvem.

Tres són les paraules que millor defineixen el meu sentiment, i crec que el d'una gran part de la societat catalana, i fins i tot de part de l'espanyola: tristor, irritació i perplexitat. No sabem ben bé on som ni per què hi som, i no veiem cap a on anem. Explico alguns aspectes d’aquests sentiments.

1. Tristor. La tristor té en gran part un origen molt personal, relacionat amb el tracte que estan patint un grup d’amics (d’una manera especial en Jordi Sànchez) que es troben ara en una situació que no mereixen. No cal que m’estengui més en aquest aspecte... Però té una part molt més racional: hem viscut un seguit d’actuacions que han fet molt de mal a la valoració de la justícia, al prestigi de la política i dels seus actors, i a la confiança en la informació i els seus mitjans. Penso que es tracta de tres columnes fonamentals per al funcionament de la convivència en una societat lliure i democràtica, i per això aquest desprestigi i desconfiança em provoquen tristor i irritació, i són a la base de la perplexitat de cara al futur.

No pot ser que des de les institucions es facin crides a desobeir les normes cíviques o les lleis injustes d’una manera genèrica, sense aclarir qui decidirà què és injust

Ho desenvolupo una mica més, encara que de forma superficial per manca d’espai. No cal posar noms concrets; n’hi ha per a tots.

2. Intromissió de la justícia. El TC inicia aquest període i el TS el tanca. Les dues actuacions van ser forçades des de la política per un partit, el PP, però amb altres complicitats. Per tant, no es pot culpar només els tribunals, sinó també aquells que van demanar-los intervenir. Aquestes actuacions no han ajudat a solucionar el conflicte sinó que l’han complicat. El llarg espectacle d’un judici mediàtic amb el creuament continu d’opinions externes, a vegades expertes però moltes vegades infundades o tendencioses, ha donat una imatge molt trista de l’actuació dels jutges. Segurament l’error més gran ha estat la judicialització del conflicte, i tant els governs com la justícia espanyola ho patiran molt temps.

3. Greus errors polítics. El primer ja l’acabo d’explicar. N'identifico alguns més tant de l’Estat com del govern català.

Ho és no voler veure que intentar resoldre un problema important per a tot un poble per la via repressiva, contra les institucions i contra la ciutadania, no el resol sinó que l’agreuja i el cronifica.

Ho és no voler entendre que intentar aconseguir un objectiu molt difícil sense comptar ni amb la disposició de l’altra part, ni amb el suport d’aliats externs, condueix molt probablement a una situació pitjor que la inicial.

Ho és enfrontar-se a algú amb evident superioritat de força i de capacitat legal, cridant a l’entusiasme popular i al relat sentimental. Això és conduir molta gent de bona fe a patir la frustració i en molts casos la repressió. Cal ser menys exagerat en les fites i en les promeses, i utilitzar més la racionalitat i menys les emocions.

No podem acceptar que partits progressistes que històricament han tingut, i tenen, certa sensibilitat sobre el tema territorial, l’amaguin ara per raons electorals davant d’una dreta populista que, manipulant la realitat, utilitza de forma cínica la Constitució i la democràcia.

No pot ser que des de les institucions es facin crides a desobeir les normes cíviques o les lleis injustes d’una manera genèrica, sense aclarir qui decidirà què és injust.

A Catalunya hi ha un amplíssim sector que, sense oposar-hi, no veu imprescindible la independència però exigeix un nou pacte amb l’Estat per millorar l’actual relació

És ben acceptable fer crides a la protesta i a la manifestació, però mantenint la capacitat per posar-hi límits per tal d’assegurar el manteniment de la llibertat personal i per evitar la violència i el desordre públic.

4. Informació i relat. Una de les grans víctimes del que ha passat és la qualitat de la informació que rep el ciutadà per orientar el seu comportament, i també el seu vot. La manipulació tendenciosa de la realitat, com a element d’excitació de sentiments, explica moltes de les incoherències i perplexitats que estem vivint. L’actual crisi en el sector de la comunicació, i el gran creixement de la intercomunicació digital anònima, hi ha influït molt. Sé que és un problema general, que hem vist també als Estats Units o al Regne Unit, i que pot arribar a demanar canvis en el funcionament de l’actual democràcia representativa. Però mentre el sistema no es reguli, el ciutadà ha de saber protegir-se del relat partidista...

5. Desafecció i polarització. A Catalunya hi ha una important minoria partidària de la independència a qualsevol preu, i una altra que s’hi oposa radicalment. Però també sé que hi ha un amplíssim sector que, sense oposar-s'hi, no veu imprescindible la independència però exigeix un nou pacte amb l’Estat per millorar l’actual relació. Observo que cada vegada que hi ha un acte repressiu per part de l’Estat no només no es redueix l’independentisme sinó que creix; i que les actuacions equivocades de part catalana debiliten la imatge i la força de la reivindicació majoritària. Seria important que els governs d’una banda i l'altra fossin capaços de reconèixer els seus errors i d’entendre que sense una actitud simultània en aquesta direcció, no hi ha cap possibilitat de trobar vies de sortida. Aquest és l’origen de la perplexitat. Els perills de “desafecció” i de “polarització” són ja reals. Tot el que s’ha fet malament ja no té remei, però si la continuació pot ser diferent, serà millor per a tots.