Els deu dies de campanya electoral que acabem de viure ens han deixat, especialment en els debats entre partits, una col·lecció de disbarats de grans dimensions. El format rígid dels debats, que dificultava les rèpliques entre candidats i impedia que els periodistes repreguntessin, ha facilitat que afirmacions completament falses hagin quedat sense correcció. Potser els polítics que podien rebatre-les no van voler perdre el seu valuós temps de pantalla corregint els errors d'altres candidats per poder concentrar-se en defensar les seves propostes o arguments. Una llàstima. A campanya acabada i eleccions realitzades cal, tanmateix, corregir tants disbarats com sigui possible. En l'àmbit econòmic i pressupostari n'hi ha una colla.
La més espectacular de les falsedats ha estat la que han repetit els candidats de Vox: cal eliminar les autonomies, que malbaraten els recursos de què disposen, i dedicar la seva despesa (parlaven de noranta mil milions d’euros) a pagar pensions. Què es perdria si s’eliminés la despesa de les comunitats autònomes? La salut i l’ensenyament són competències completament transferides a les comunitats. Per al conjunt de les comunitats la despesa puja, precisament, a noranta mil milions d’euros. És el 24% de la despesa de totes les administracions públiques! I és el gruix de la despesa de les comunitats. La resta de la despesa també és socialment molt valuosa. Inclou des de l’obra pública a la cultura, la promoció econòmica, la protecció social, l’habitatge, la policia, la justícia, la promoció de l’ocupació, el medi ambient, etc. De fet, és difícil trobar despesa “inútil”. Si n’hi havia, les retallades que es van haver d’aplicar durant els anys de la crisi de les finances públiques la van eliminar tota. Si això és cert en general per a totes les comunitats autònomes, ho és encara més per a la Generalitat, sempre maltractada fiscalment i que ha patit retallades més grans que les de la majoria dels governs autonòmics i comparable a les d’altres comunitats mediterrànies.
Vox demonitza la despesa autonòmica amagant que és eminentment social
Vox demonitza la despesa autonòmica amagant que és eminentment social. És fàcil adonar-se que la falsedat repetida amb insistència vol legitimar la destrucció de l’autogovern autonòmic, però potser també l’eliminació de la despesa social que, en el seu afany de privatització extrem, deu desitjar que les administracions públiques deixin de proveir. La demonització de la despesa autonòmica també ha sigut característica dels programes de Ciutadans i també de la demagògia del Partit Popular, excepte quan s’acosta al poder i com a executiu s’ha de fer més responsable.
Un altre disbarat repetit pels principals exponents dels partits de la dreta unionista és la negació del dèficit fiscal català. Afirmen que paguem per renda i rebem per ciutadania. Han arribat a afirmar que l’Estat ha apostat per Catalunya i ha realitzat moltes inversions que permeten que tingui unes excel·lents infraestructures. Ben al contrari! El dèficit fiscal català és tan autèntic que no l’ha aconseguit eliminar ni Cristóbal Montoro quan era ministre d’Hisenda i va promoure el “sistema de cuentas públicas territorializadas”, que volia ser la superació de les balances fiscals. El que va obtenir va ser aproximadament el mateix que s’obtenia amb les balances fiscals. Tots els experts saben calcular quina és la part que es redistribueix territorialment per l’efecte de pagar per renda i rebre per ciutadania. A Catalunya, un 2% del PIB. La resta, fins a arribar al 8% del dèficit fiscal, és decisió discrecional del govern de l’Estat. Aquests sis punts de PIB són més de dotze mil milions d’euros per a Catalunya.
Una de les conseqüències més vistoses d’aquesta discrecionalitat ha estat la subinversió en obra pública responsabilitat del govern estatal. L’abandonament de les infraestructures de la xarxa de Rodalies és responsabilitat directa de l’Estat, com ho és la negativa a construir l’eix ferroviari mediterrani. La mancança és tan vistosa que els governs centrals de vegades l’han de reconèixer i han de prometre augmentar la inversió estatal a Catalunya. Rarament ho fan, dissortadament.
Si subinvertir en infraestructures de transport indispensables és greu, encara ho és més que el model de finançament, amb l’excusa de la igualtat de tots els ciutadans, dediqui la mateixa despesa per càpita a tots els serveis públics, independentment del cost de la vida. D’aquesta falsa igualtat en resulten greus diferències en la provisió de serveis, que han quedat dolorosament recollides en el nou índex de progrés social que calcula la Unió Europea. Catalunya passa de la quarta comunitat espanyola per PIB per càpita a la dotzena en índex de progrés social. És la conseqüència del dèficit fiscal: menys serveis públics.
En definitiva, hem sentit falsedats repetides amb insistència i cal dir-les. Però, no ens enganyem, són falsedats que deliberadament busquen perjudicar el benestar dels ciutadans de Catalunya.
La mesura estrella per acabar amb les hores extres no pagades a Espanya i garantir que entre jornada i jornada hi hagi un descans mínim de 12 hores avança a mig gas. Quan es compleixen sis mesos des de la seva entrada en vigor al maig, el ministeri de Treball només ha posat 107 infraccions per incomplir la nova normativa del govern espanyol, segons va informar ahir en el primer balanç de la Inspecció. Les sancions imposades a empreses per saltar-se la normativa tan sols suposen, de moment, una factura de 113.181 euros. És una proporció petita dels 1,2 milions d’euros que el ministeri de Treball ha reclamat entre el maig i l’octubre a les companyies que no respecten en general el temps de treball de la seva plantilla.
Des del maig la Inspecció ha posat en marxa 2.010 expedients per investigar exclusivament si les empreses compleixen amb la llei de fitxar a la feina. Tot i així, aquests processos avancen lentament i només n’han finalitzat 505. Amb les primeres dades a la mà, però, el ministeri ja pot assegurar que una de cada cinc empreses investigades no s’adequa a la normativa. A algunes l’administració les ha sancionat directament, mentre que prop de 200 han rebut un requeriment perquè rectifiquin. Si es tenen en compte tots els casos relacionats amb el temps de treball, en l’últim semestre des del maig es van obrir 5.363 expedients, dels quals 980 van acabar en sanció, gairebé un 10% més que en els sis mesos anteriors.
Contactats per l’ARA, ni el ministeri espanyol ni la Generalitat van facilitar ahir dades segregades sobre quantes sancions s’han imposat a Catalunya relacionades amb el registre horari. L’única xifra sobre aquest tema la va donar el conseller de Treball, Chakir el Homrani, fa dues setmanes. Per ara la Inspecció de Treball ha rebut 73 denúncies a Catalunya per començar a indagar sobre el compliment de la norma. Això no vol dir que totes elles acabin amb una sanció. Després de rebre l’alerta, l’administració ha d’investigar-la i si hi ha motius per posar en marxa una actuació, obrir un expedient. És aleshores quan pot decidir si sanciona l’empresa en qüestió.
Davant les dades publicades pel ministeri, el sindicat UGT creu que el nombre d’empreses que estan incomplint el registre horari és molt més elevat que les que ha detectat Inspecció. “Hi ha moltes companyies que incompleixen, però l’administració no té prou mitjans per poder abordar la normativa”, assegura la secretària de política sindical de la UGT a Catalunya, Núria Gilgado. De fet, el sindicat ja està preparant les primeres denúncies per presentar-les a Treball, entre les quals n’hi ha una contra la seu de la multinacional espanyola Acciona a Badalona. Per sectors, des de la UGT asseguren que on s’estan registrant més infraccions és a l’hostaleria, seguit per les empreses sociosanitàries i comerç.
Al sindicat CCOO també li preocupa que el registre s’hagi convertit en una excusa perquè algunes companyies posin en dubte els temps de descans dels treballadors. “Han aprofitat que la norma no els agrada per negociar si un descans per anar al lavabo forma part de la jornada laboral”, lamenta Cristina Torre, responsable d’acció sindical de CCOO a Catalunya. En la seva opinió, és necessari que el registre horari també serveixi per deixar clar que els moments en què l’empleat ha d’estar de guàrdia i posar-se a treballar en cas que hi hagi una urgència són hores extres. “L’incompliment absolut de la norma és més fàcil de detectar, però hi ha altres consideracions”, apunta.
Per vetllar perquè l’obligació de fitxar a la feina es respecti, el ministeri de Treball va assegurar ahir que posarà en marxa una nova campanya específica l’any que ve. La Generalitat també va afirmar que incrementarà els esforços de la Inspecció per aconseguir que les empreses compleixin la llei. Però per molt que l’administració posi en marxa investigacions i sancions, els sindicats hi segueixen veient un obstacle. Les multes per no registrar la jornada laboral arriben com a molt als 6.250 euros i, per tant, no són un impediment per a les grans empreses. A més, i en l’extrem oposat, és més complicat que a les companyies petites i sense representació sindical els mateixos treballadors denunciïn les infraccions a la Inspecció de Treball.
Poc impacte en les hores extres
Encara que comenci a haver-hi dades sobre la seva implementació, tampoc queda gaire clar quin és l’efecte de l’entrada en vigor del registre en la qualitat de vida dels treballadors. L’aplicació de la norma no ha suposat un gran descens d’hores extres no pagades. En el tercer trimestre d’aquest any, segons dades de l’Enquesta de Població Activa, es van fer 2,2 milions d’hores extres sense remunerar, una xifra que representa un descens de l’11% respecte al mateix període de l’any passat. Els sindicats, però, deixen clar que la baixada d’aquestes hores no només és fruit d’haver de fitxar a la feina, sinó, sobretot, de l’alentiment de l’economia espanyola, que fa que no sigui necessari que els treballadors hagin de fer més hores del que preveu el seu contracte. El pròxim balanç del registre horari haurà d’aclarir més incògnites.
Les xifres dels primers sis mesos de fitxar a la feina
107
És el nombre de multes que ha posat el ministeri de Treball a les empreses per incomplir la normativa. Des del maig n’ha aplicat 873 més relacionades amb el temps de treball.
-11%
El principal objectiu de fitxar a la feina és evitar que els treballadors facin hores extres sense cobrar-les. Aquestes hores, però, només han baixat en el tercer trimestre d’aquest any un 11% respecte al mateix període de l’any passat a l’Estat. Segons els sindicats, el descens es deu sobretot a l’alentiment de l’economia.
113.181 €
És la quantitat que la Inspecció ha recaptat amb les multes per saltar-se el registre. La llei preveu sancions de 626 a 6.250 euros, que els sindicats consideren insuficients en el cas de les grans empreses.
73
La Generalitat no comparteix dades sobre quantes sancions s’han imposat a Catalunya. El conseller de Treball, Chakir el Homrani, va dir fa dues setmanes que s’havien presentat 73 denúncies.
2.010
El nombre d’expedients oberts és molt superior a les sancions, però només s’han tancat una quarta part dels processos. Per això els sindicats denuncien la falta d’efectius de la Inspecció.
Al final de la Guerra Freda, el politòleg Francis Fukuyama va escriure un famós assaig titulat The end of history [La fi de la història], on sostenia que l'ensorrament del comunisme eliminaria l'últim obstacle que separava el món del seu destí de democràcia liberal i economia de mercat. Molts van estar-hi d'acord.
Avui, quan assistim a una retirada de l'ordre mundial liberal basant en regles i regulacions, quan autòcrates i demagogs lideren països que representen més de la meitat de la població mundial, la idea de Fukuyama sembla antiquada i ingènua. Tot i així, aquesta premissa va ser clau per apuntalar la doctrina econòmica neoliberal que ha prevalgut en els últims quaranta anys.
El crèdit de la fe neoliberal en la desregulació total dels mercats com la manera més segura d'aconseguir la prosperitat compartida està avui en respiració assistida, i per bons motius. I no és cap coincidència, ni una simple correlació, que la confiança en el neoliberalisme i en la democràcia s'hagin perdut alhora: el neoliberalisme porta quaranta anys afeblint la democràcia.
La forma de globalització prescrita pel neoliberalisme ha fet que individus i societats senceres perdessin el control sobre una part important del seu propi destí
La forma de globalització prescrita pel neoliberalisme ha fet que individus i societats senceres perdessin el control sobre una part important del seu propi destí, com Dani Rodrik (de Harvard) ha explicat amb molta claredat, i com jo sostinc en els meus llibres recents Globalization and its discontents revisited i People, power, and profits. Els efectes de la liberalització dels mercats de capitals van ser particularment odiosos: n'hi havia prou que el candidat amb avantatge en unes eleccions presidencial d'un país emergent no fos del gust de Wall Street perquè els bancs traguessin els diners del país. Els votants havien d'escollir llavors entre cedir davant Wall Street o fer front a una dura crisi financera. Semblava que Wall Street tenia més poder polític que la ciutadania.
Fins i tot als països rics es deia als ciutadans: "No és possible aplicar les polítiques que vostès volen [protecció social, salaris dignes, tributació progressiva o un sistema financer ben regulat] perquè el país perdrà competitivitat, hi haurà destrucció de llocs de treball i vostès patiran".
A tots els països (rics o pobres) les elits van prometre que les polítiques neoliberals comportarien més creixement econòmic i que els beneficis serien enormes, de manera que tots, inclosos els més pobres, estarien millor que abans. Però fins que això succeís, els treballadors havien de conformar-se amb salaris més baixos, i tots els ciutadans havien d'acceptar retallades en importants programes estatals.
Les elits van assegurar que les seves promeses es basaven en models econòmics científics i en la "recerca basada en l'evidència". Doncs bé, quaranta anys després, les xifres són a la vista de tothom: el creixement s'ha desaccelerat i la gran majoria dels seus fruits han anat a parar a les mans d'uns pocs, situats al cim de la piràmide. Amb salaris estancats i borses en alça, els ingressos i la riquesa van fluir cap amunt, en comptes de cap avall.
¿A qui se li acut que la contenció salarial (per aconseguir o mantenir competitivitat) i la reducció de programes públics poden contribuir a una millora dels nivells de vida? Els ciutadans senten que se'ls va vendre fum. Tenen dret a sentir-se estafats.
Estem experimentant les conseqüències polítiques d'aquest enorme engany: desconfiança en les elits, en la "ciència" econòmica en què es va basar el neoliberalisme i en el sistema polític corromput pels diners que va fer tot això possible.
Si no va ser suficient la crisi financera del 2008 per adonar-nos que la desregulació dels mercats no funciona, n'hi hauria d'haver prou amb la crisi climàtica
La realitat és que malgrat el seu nom, l'era del neoliberalisme no va tenir res de liberal. Va imposar una ortodòxia intel·lectual amb guardians totalment intolerants al dissentiment. Als economistes d'idees heterodoxes se'ls va tractar com a heretges dignes de ser evitats o, en el millor dels casos, relegats a unes poques institucions aïllades. El neoliberalisme s'ha assemblat molt poc a la "societat oberta" que va defensar Karl Popper. Com va recalcar George Soros, Popper era conscient que la societat és un sistema complex i canviant en què com més aprenem, més el nostre coneixement canvia el comportament del sistema.
La intolerància va aconseguir la seva màxima expressió en macroeconomia, en la qual els models predominants descartaven tota possibilitat d'una crisi com la que vam experimentar el 2008. Quan l'impossible va succeir, el tema es va tractar com si fos un llamp en un cel clar, un succés totalment improbable que cap model podia haver previst. Fins i tot avui, els defensors d'aquestes teories es neguen a acceptar que la creença en l'autoregulació dels mercats i la desestimació de les externalitats, considerant-les inexistents o insignificants, van portar a una desregulació que va ser crucial per desfermar la crisi. La teoria sobreviu, amb intents ptolemaics d'adequar-la als fets, la qual cosa prova fins a quin punt és veritat que quan les males idees arrelen, no moren fàcilment.
Si no n'hi va haver prou amb la crisi financera de 2008 per adonar-nos que la desregulació dels mercats no funciona, hauria de ser suficient la crisi climàtica: el neoliberalisme provocarà literalment la fi de la civilització. Però també és evident que els demagogs que volen que girem l'esquena a la ciència i a la tolerància només empitjoraran les coses.
L'única sortida, l'única manera de salvar el planeta i la civilització, és un renaixement de la història. Hem de revitalitzar la Il·lustració i tornar a comprometre'ns amb els seus valors de llibertat, respecte pel coneixement i democràcia.
Assegura Maria-Pau Teixidó Palau, arquitecta i professora de secundària, que “en una escola que aculli les diferents etapes educatives cal organitzar els espais arquitectònicament amb identitat, independència i cohesió”. I ho explica amb una bonica metàfora de la mà: “La mà acompanya, acull i sosté; està formada pel palmell i els dits. L’escola necessita un espai comú i plurifuncional, el palmell, des d’on donar accés a cadascun dels diferents àmbits, els dits, que en el seu conjunt fan que el centre escolar d’educació infantil, primària i secundària funcioni orgànicament”.
Però, ¿arquitectònicament els edificis escolars responen al projecte pedagògic? Probablement molts dels centres que plantegen noves metodologies pedagògiques i pensen en espais oberts i diàfans, aules multifuncionals o un exterior que esdevingui un espai d’aprenentatge més, estan encotillats en edificis que no responen a les seves necessitats. I els cal adaptar-s’hi en la mesura que poden: obrint portes, utilitzant passadissos, comprant nou mobiliari o bé reinventant-ne l’ús.
L’ESCOLA QUE VOLEM
L’Escola Els Encants de Barcelona, centre públic impulsor del programa Escola Nova 21, va estrenar lloc el curs 2015-2016 en un edifici de 4.149 metres quadrats i cinc plantes. El centre treballa per comunitats formades per grups heterogenis d’edats diferents i grups cooperatius. El seu model pedagògic requereix que l’alumnat pugui circular lliurement pels diferents espais i, per tant, cal que siguin oberts i connectats entre si. “El nou edifici ens permet que passin les coses que han de passar en una escola. La nostra feina és de molta més qualitat perquè les condicions externes ens van a favor”, explica la seva directora, Agnès Barba. En aquest sentit, el centre disposa d’aules comunicades amb portes corredisses, portes de mida més gran de l’habitual, parets substituïdes per vidres, espais interiors polivalents, una escala gran i ampla que permet entrades i sortides relaxades, materials neutres inspirats en el clima mediterrani (fusta, colors terra), pica i aigua disponible als diferents espais, etcètera. “En l’inici del projecte vam plantejar 9 inquietuds que ens semblaven importants per a la nostra escola”, apunta Barba. D’aquestes 9 demandes, algunes s’han pogut respectar i d’altres no. “Si hi haguéssim pogut participar més durant el procés, algunes coses no serien com són”, apunta.
Barba denuncia l’estancament de la normativa respecte als nous models pedagògics: “Quan una llei es perpetua, no es qüestiona i esdevé un obstacle que ens pot acabar encotillant. Per exemple, ens van obligar a tenir una aula d’informàtica cablejada. ¿Per què la necessitem, avui que ens movem amb els portàtils i les tauletes per tot arreu?”, es pregunta. El mobiliari va ser una altra reivindicació del centre. “Som un centre que treballem de manera competencial, amb treballs cooperatius en què es plantegen investigacions i projectes i, per tant, ens calen taules de totes les mides: mitjanes, grans, petites, rectangulars, rodones o quadrades. Cada espai té unes necessitats determinades amb un mobiliari que s’hi adapta”, explica.
Des de la Generalitat, Josep Gonzàlez-Cambray, director general de centres públics del departament d’Ensenyament i president del Consorci d’Educació de Barcelona, reconeix la necessitat que els edificis escolars acompanyin els nous models d’aprenentatge, i per això apunta que durant els dos mesos vinents ja estaran definits els nous criteris de construcció que permetran als arquitectes edificar centres més versàtils, polivalents, flexibles i integrats. “Els edificis i les construccions escolars no s’han renovat. Les pedagogies sí. Per això estem modificant els criteris de construcció i repensem els espais, tant els interiors com els exteriors i els de suport: més espais comuns, espais relacionals, aules flexibles, espais més oberts”, diu.
Aquests nous criteris de construcció s’acompanyen de la necessitat de repensar també un nou mobiliari i equipaments: “Fins ara Barcelona anava un pas endavant en aquesta qüestió. Recentment tot el territori ja disposa d’aquest nou catàleg de mobles i equipaments escolars”. En relació amb les 2.500 escoles i instituts que no esperen renovar edifici, Gonzàlez-Cambray apunta: “S’establiran una sèrie de criteris que passin o bé per la renovació del mobiliari, o bé per l’adaptació d’alguns espais. La nostra voluntat és facilitar més aquesta adaptació, per donar resposta als centres que ho sol·licitin”.
INSPIRACIÓ NÒRDICA
Els que també han estrenat edifici recentment són els alumnes més petits de l’Escola BetàniaPatmos, situada al barri de Pedralbes de Barcelona. De fet, la construcció de l’edifici d’infantil, inaugurat el curs passat, s’ha fet sobre una antiga pedrera de pedres albes (del nom de petras albas que van donar els romans al Pedralbes actual), un tipus de pedra de granit, molt dura de treballar, que quan s’explota deixa veure el color blanc del quars, un dels minerals que formen aquesta roca. “Es tracta d’una roca duríssima, molt difícil de picar i que ha marcat molt la tipologia del projecte”, explica l’arquitecta de l’edifici i mare de l’escola, Pia Mónaco. “Per això hem volgut deixar una mostra d’aquesta pedra que serveix com a focus d’aprenentatge per als infants”.
El nou edifici d’infantil, que funciona com la nova porta d’accés a tot el recinte educatiu, és el resultat d’un intens procés de diàleg entre l’equip d’arquitectes, direcció, educadors, pares i personal del centre. Situat en un entorn natural, l’edifici reposa sobre el pendent del terreny de forma esglaonada, formant lleixes i permetent la connexió de planta baixa, planta 2 i planta 3 amb el terreny que l’envolta. Aquesta ordenació permet disposar de patis a peu pla per a totes les aules: “Tenim les aules connectades, sense passadís. Deixem enrere el concepte de treballar tots dins l’aula i estem connectats per poder tenir relació amb els altres companys segons la proposta que fem. Al pati hi sortim sempre que ho necessitem, sempre hem educat molt a l’exterior”, explica Míriam Ruiz, educadora d’infantil.
D’estil sobri i línies rectes, Pia Mónaco explica que es tracta “d’una escola que s’inspira en les nòrdiques”, on s’aprofita molt la llum natural i es permet la comunicació visual dels espais. Una gran rampa connecta les plantes de l’edifici a través d’espais multifuncionals que permeten una gran varietat d’activitats: festes, reunions, concerts... “Quan puges la rampa sempre veus tots els espais comuns. De cara a l’infant no hi ha pors. Estàs traient barreres tant arquitectòniques com psicològiques i emocionals. Tot ho tenen obert”, apunta Mònica Navarro, mare de l’escola.
A BetàniaPatmos han apostat per espais multifuncionals que permeten una gran varietat d’activitats
L’edifici, concebut segons criteris de disseny sostenible i elements d’eficiència energètica, està en procés de certificació LEED GOLD, una de les puntuacions més elevades pel que fa a edificis sostenibles. Els materials, el mobiliari i els espais promouen l’autonomia dels infants i n’estimulen l’aprenentatge, una de les peticions irrenunciables dels educadors: “Volíem que qualsevol espai de l’escola fos un espai d’aprenentatge, amb vestíbuls grans i aules comunes d’especialitats per poder treballar conjuntament”, diu Ivet Garcia, cap d’educació infantil.
HORITZÓ 2020
El Pla Horitzó 2020 de Jesuïtes Educació (JE) inclou, en els seus eixos principals, un nou model d’espais. És un altre exemple d’arquitectura adaptada a la pedagogia, com explica el seu arquitecte i cap d’infraestructures de JE, Borja Sebastián: “Si tenim un model educatiu on l’alumne és el protagonista i l’acció bàsica és aprendre fent, ens calia redissenyar l’aula, perquè la distribució de l’espai i el mobiliari condicionen les possibilitats metodològiques i marquen les actituds i aproximacions quotidianes d’alumnes i educadors. Els nous espais afavoreixen l’acció, la interacció, la convivència i el treball cooperatiu”. El mobiliari, ergonòmic i flexible, i els colors, vius i cridaners, són algunes de les característiques d’aquest nou disseny dels JE, aconseguit amb les aportacions d’alumnes, educadors, famílies i més actors interessats, durant el procés participatiu del 2012-2013.
L’any 1978 uns veïns de Torre Baró segrestaven un autobús per demostrar que era possible fer-lo arribar fins a aquest barri de muntanya i exigir així a l’Ajuntament que millorés el transport públic a la zona. Va ser Manuel Vital, conductor de la línia 47 i veí del barri, qui va liderar aquella acció portant el bus fins on ningú no l’esperava en la que es considera una de les grans gestes del moviment veïnal de Barcelona. N’hi ha hagut moltes més. La modernista Casa Golferichs, per exemple, celebra aquests dies el 30è aniversari de la seva resistència majestuosa a la confluència de la Gran Via amb el carrer Viladomat. Van ser els veïns, que van arribar a ocupar l’edifici, els que la van salvar del picot i van aconseguir convertir-la en un equipament obert al barri. Encara ho és avui. El context de les batalles veïnals, però, ha canviat molt des d’aquells convulsos anys 70 i 80. I, tot i que reivindicacions com les que es van fer per salvar les casetes del carrer Encarnació de Gràcia -amb ocupació del jardí inclosa- hi mantenen un fil conductor, moltes de les lluites dels barris han canviat de to.
“Abans lluitàvem sobretot per serveis bàsics. Per tenir escoles o carrers asfaltats. Ara hi ha grans preocupacions com ara la contaminació, el model turístic o la bombolla dels lloguers”, resumeix Camilo Ramos, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), impulsors del projecte de l’Escola Veïnal. Aquesta escola està enfocada a adults i busca, d’una banda, posar en valor la feina que han fet durant tants anys les associacions i, de l’altra, arribar a gent nova. Sobretot, als joves. Els activistes més veterans busquen, sovint sense èxit, noves generacions a qui fer el traspàs del coneixement: les batalles guanyades, les vies utilitzades, les tècniques de pressió. I, també, involucrar de manera fixa persones que s’han arremangat per lluites concretes, com els membres de les associacions de famílies d’escoles que han batallat de valent per algun objectiu i que no formen part de cap entitat veïnal.
El que es fan a l’Escola són sessions -de moment, a la seu de la FAVB- sobre temàtiques com l’alerta per la presència d’amiant a l’espai públic o el repte de construir la Barcelona metropolitana. El mateix Camilo explica que ell va començar en la lluita veïnal a Sant Andreu quan tenia 16 anys i que ara, cinc dècades més tard, l’escenari ha fet un gir radical i les mobilitzacions ja tenen poc a veure amb les d’aquella època.
La clau, diu, és assumir la “complexitat” de les noves problemàtiques i donar formació als futurs líders veïnals perquè estiguin capacitats per defensar-les. No és el mateix reivindicar un solar per a una escola que tenir clares mesures de restricció del trànsit per millorar la qualitat de l’aire o saber quan l’amiant pot ser un risc per a la salut. Per això, una de les primers classes va tenir l’higienista Lluís Mallart com a ponent després que ja hagués assessorat el teixit veïnal en polèmiques com la retirada del sostre d’uralita del Mercat de l’Abaceria o del cinema Urgell.
“L’objectiu és acostar la problemàtica de l’amiant al veïnat d’una manera no alarmista”, apunta Mallart, que insisteix en trencar el tòpic que el fibrociment només és perillós si
El director del Zoo de Barcelona, Antoni Alarcón, ha demanat aquest dijous que la mort de la dofí Anak no condicioni el trasllat dels dofins ni tampoc el nou model del parc que s’ha de posar en marxa en els propers anys. Els cetacis no tenen encara on anar.
Alarcón ha reclamat que ningú aprofiti per posar “traves” a un model “que ja és de tots”. Els cuidadors treballen ara per “estabilitzar” el comportament del grup de tres dofins que queden després de la pèrdua de la matriarca, tenint en compte que són animals molt socials.
Alarcón ha destacat la tristesa dels treballadors del zoo, que han fet tot el possible per salvar la vida de l’Anak, que portava 30 anys a Barcelona. La necròpsia haurà de determinar la causa de la mort, però tot apunta a una infecció de tipus digestiu.
Els cuidadors van detectar fa una setmana que l’Anak havia deixat de menjar i que els altres dofins també es comportaven diferent. Van començar el tractament i tot apuntava que la malaltia tenia a veure amb algun problema digestiu.
Els tres mascles van millorar, i fins i tot es va pensar que la femella també, però finalment va morir dimecres entre les 19 i les 20 hores. Tenia 34 anys i va arribar al zoo amb 3 o 4. Hi ha treballadors que han estat amb ella tota la vida i per això dimecres es van viure moments molt difícils.
Alarcón ha destacat l’esforç dels cuidadors, no només dels encarregats dels animals marins, així com del personal de manteniment, que també ha hagut d’ajudar amb el tractament.
“Això no ens frenarà amb el nou model que tenim, és un nou model que ja és de tots i el tirarem endavant”, ha assegurat el director del zoo, que ha recordat que els dofins no formen part del nou esquema de parc. El problema de moment és trobar-los una nova ubicació. De moment s’ha descartat un santuari a Grècia.
També ha aprofitat per desvincular totalment la malaltia de l’Anak de les instal·lacions del parc, tot i que ha reconegut que són “obsoletes” i que per això s’està treballant en el trasllat dels animals.
De moment estan treballant en l’entrenament necessari per realitzar el trasllat, tenint en compte que són animals que mai han sortit de Barcelona. De tota manera, ha opinat que tot l’esforç que posen els cuidadors “esmerça” els handicaps de les instal·lacions.
La dofí no era jove, però encara podria haver viscut força anys. Mai havia tingut cap malaltia. Un dels dofins que queden té 7 o 8 anys i és fill de l’Anak, i els altres 17 o 18.
Els grups municipals d’ERC i de JxCat han demanat al govern municipal que acceleri els tràmits per traslladar els animals. El republicà Jordi Coronas s’ha queixat que ja fa tres anys que es va declarar la ciutat lliure de cetacis en captivitat i “el més calent és a l’aigüera”. “No podem esperar més, han de ser traslladats amb la màxima urgència possible”, ha conclòs.
Jordi Martí, regidor de JxCat, ha recordat que l’executiu de Xavier Trias va aprovar la construcció d’un nou delfinari d’acord amb els requisits de l’Associació Europea de Mamífers Aquàtics (EAAM), que ja fa anys que va advertir que les instal·lacions no eren adequades.
“De què ha servit declarar amb pompositat Barcelona ‘ciutat lliure de cetacis en captivitat’?”, ha preguntat.
La indústria europea mostra signes d’esgotament en el seu creixement. Després d’anys de millora amb la sortida de la crisi, la producció industrial ara va cap avall, i Espanya és un dels estats on més cau els últims mesos, segons es desprèn de les dades publicades ahir per Eurostat, l’oficina europea d’estadística. Així, en el conjunt de la Unió Europea (UE) la producció industrial va baixar al desembre el 2,7% respecte al mateix mes de l’any anterior, accelerant la reculada, que al novembre era de l’1,9%.
El mateix fenomen, però més moderat, es va registrar a la zona euro, on al desembre la producció industrial va caure el 4,2% respecte al mateix mes d’un any abans, mentre que el descens al novembre era més moderat, del 3%. I Espanya se situa com el segon estat amb una caiguda més forta, del 6,7%, només per darrere d’Irlanda, on la caiguda al desembre va ser del 19,8%. Entre els estats europeus, al marge d’Irlanda i Espanya, les caigudes més importants de la producció industrial al desembre es van registrar a Croàcia (-6,5%) i Itàlia (-5,5%).
De fet, la davallada també ha afectat amb força una economia tan industrial com l’alemanya, en què es va registrar una caiguda del 3,9%. Totes les grans economies del continent van registrar descensos. Així, a França la caiguda va ser de l’1,7% i al Regne Unit de l’1,2%. Entre les economies més importants, també van registrar un descens important els Països Baixos, amb una caiguda del 4,2%.
De tota la UE, Dinamarca va ser l’estat amb un comportament de la indústria més bo, amb un creixement de la producció del 14,3% al desembre respecte al mateix mes de l’any anterior. De fet, a més de Dinamarca, els altres països nòrdics van mostrar un bon comportament, com el cas de Finlàndia, on es va registrar un creixement del 3,3%; Suècia, on va augmentar un 2,3%, i Noruega, amb una millora d’un 1,2%.
La caiguda de la producció industrial a Espanya del mes de desembre del 2018 és la més pronunciada que es registra des de l’any 2012, quan es va produir la recaiguda en la crisi econòmica. Aquell any es va arribar a un descens màxim del 8,8% el mes de desembre. Però des de llavors va canviar el signe i els descensos van anar frenant fins a entrar en una fase de creixement a partir dels últims mesos del 2013.
Més símptomes
Les dades d’Eurostat no són les úniques que reflecteixen la frenada de la indústria. L’Idescat, l’institut estadístic de Catalunya, en el seu avançament del PIB català del 2018, ja parlava d’una caiguda de la indústria, que va passar d’un increment del 4,9% a l’1,9% entre el 2017 i el 2018.
Les dades de l’atur registrat del gener també ho indiquen. El primer mes de l’any els serveis van ser el sector en què més va créixer l’atur, a causa del final de la campanya de Nadal, i el segon lloc el va ocupar la indústria. També la Cambra de Comerç de Barcelona, en les seves previsions per al 2019, avançava una desacceleració de l’economia amb un descens del creixement fins al 2,1%, causat per la conjuntura econòmica a escala europea i mundial, amb l’entrada en recessió d’Itàlia, la mala marxa de l’economia alemanya i la incertesa del Brexit. Aquests elements afecten les exportacions, sobretot de la indústria. “L’economia catalana és eminentment industrial”, va dir el president de la Cambra, Miquel Valls, per la qual cosa es veu més afectada que l’espanyola quan hi ha desacceleracions a escala global. “Ha quedat enrere la fase alcista”, va dir.
