calaix de sastre

Diumenge al vespre TV3 va emetre L’endemà. L’economia contagiada, l’especial presentat per Raquel Sans que analitzava la crisi econòmica provocada per la pandèmia del coronavirus. El més destacat del programa van ser els convidats. Més enllà de buscar els habituals experts d’economia que ostenten títols i càtedres, van recórrer a responsables reals de la gestió. La presència del president de CaixaBank, Jordi Gual, resultava insòlita en un plató de televisió tal com li va apuntar la presentadora. També l’economista Carme Trilla, col·laboradora de Càritas i experta en habitatge i polítiques públiques, o Joan Font, director general del grup Bon Preu per abordar qüestions que tenien a veure amb el consum. Els reportatges, especialment el d’Albert Closas per arrencar el programa, no només posaven de relleu múltiples aspectes de l’economia sinó que tenien un fil conductor, de guió i realització, atractiu i sòlid. Hi havia cura pel grafisme, especialment amb les explicacions d’Esther Ortega sobre les conseqüències de la crisi en els diferents sectors professionals. El vessant més divulgatiu amb Francesc Serra i les boles de realitat virtual per explicar la relació entre el deute públic d’Espanya i la mida de l’economia, el PIB, va ser excel·lent. Televisió pura, que aprofitava l’element visual per aconseguir aclarir a l’audiència conceptes que sovint són tan eteris com complexos. Les cròniques finals en clau econòmica dels corresponsals Francesc Canals des de la Xina, Oriol Serra des d’Alemanya i Xesco Reverter des dels Estats Units eren impecables, amenes i amb una lloable capacitat de síntesi per concentrar grans qüestions econòmiques en pocs minuts.

Visualment, L’endemà. L’economia contagiada quedava vinculat als anteriors especials de caire més científic sobre el coronavirus. Aquesta vegada tampoc ens vam estalviar els travellings de càmera que, tot i la seva indubtable majestuositat, en algun moment són excessius. Un petit detall cridava l’atenció i delatava la fragilitat dels dies que vivim: els gots d’aigua de sobre la taula eren de cartró. Les precaucions sanitàries han fet abandonar el vidre i optar per materials d'un sol ús. 

Curiosament, el president de CaixaBank va ser qui va intentar aportar una pàtina més esperançadora en una emissió de to pessimista. L’endemà. L’economia contagiada tenia el repte d’abordar múltiples qüestions en una única edició. Potser aquest era el problema. L’economia és tan transversal que potser més que un sol programa demana més edicions i especialització per poder aprofundir en cadascun dels aspectes: les famílies sense recursos, el comerç, el turisme, l’habitatge... El programa va servir com a calaix de sastre per posar de relleu la importància d’aquest àmbit, però en els pròxims mesos la televisió pública haurà de trobar la manera d’explicar remeis per curar aquesta economia contagiada

euskadi

La “nova normalitat” de la qual li agrada parlar al govern espanyol s’haurà de posar a prova ben aviat. El 12 de juliol quatre milions de ciutadans estan cridats a les urnes al País Basc i a Galícia i, malgrat que la corba de contagis del covid-19 continua a la baixa, a ningú se li escapa que la por a un possible rebrot marcarà els comicis bascos i gallecs. ¿Els partits podran fer campanya electoral? ¿Els votants hauran de portar mascareta? ¿Com es farà el recompte? ¿El dret a participació política està garantit? ¿Hi haurà franges horàries per anar a votar? ¿Els col·legis electorals seran els mateixos de sempre? ¿El personal de risc podrà excusar-se de ser a les meses electorals? Són algunes de les moltes preguntes que sorgeixen i no totes tenen resposta a hores d’ara.

De moment, el que ja han deixat clar els dos governs autonòmics és que les mesures de protecció sanitàries continuaran regint el període electoral. A Euskadi, per exemple, l’executiu ha fet públic un pla que assumeix el distanciament físic dels votants i dels membres de les meses, la recomanació de franges horàries per acudir als col·legis electorals i el condicionament dels recintes per evitar multituds.¿Seran només recomanacions? La limitació de moviments dels ciutadans està lligada a la vigència de l’estat d’alarma. Com també l’ús obligatori de les mascaretes. “Sigui com sigui, la distància entre les persones s’haurà de mantenir”, afirma el doctor Manuel García Bengoechea, president del Consell de Col·legis de Metges del País Basc. “Mentre hi hagi infeccions hi haurà inseguretat. I el control serà més difícil quan s’acabi el confinament i s’obrin les fronteres i els aeroports”, pronostica.

A més d’adaptar els col·legis electorals, triar-ne de nous per ampliar el nombre de meses i obviar els casals d’avis per minimitzar el risc de la població més vulnerable al coronavirus, també s’hauran d’extremar les mesures d’higiene i neteja dels punts de votació. Isidro Lago és el president del Consell de Col·legis de Metges de Galícia i coincideix que les mesures sanitàries han de ser estrictes, també en el desconfinament. “La utilització de les mascaretes i el distanciament social seran la clau”, apunta, i avisa que no hi podrà haver mítings massius i que els actes s’hauran de limitar a un públic reduït o als mitjans de comunicació -com, d’altra banda, ja ha sigut la tònica dels últims anys-. “Els centres de votació hauran de respectar un aforament màxim i les cues una distància mínima, com s’està fent als súpers des del primer dia”, destaca. “Sentit comú”, demana.

Si durant el dia hauran hagut de mantenir la distància entre ells, els presidents i els secretaris de les meses electorals també hauran d’extremar les precaucions en el recompte. “Hauran de fer servir guants o rentar-se sovint les mans”, explica Lago, tenint en compte que paperetes i sobres hauran passat per moltes mans durant la jornada.

Temàtica única

No hi hauria d’haver cap problema perquè la gent gran i les persones amb malalties respiratòries quedessin excloses de les meses. Els més grans de 70 anys ja no formen part dels sortejos i els que en tenen més de 65 tenen dret a renunciar-hi en cas de ser escollits. La resta haurien de presentar un certificat mèdic explicant la patologia que els fa ser més vulnerables al coronavirus. Però, què passa si algú al·lega que té por de contagiar-se? “Podria ser que les juntes electorals hagin de resoldre moltes qüestions concretes”, opina el catedràtic jubilat de dret constitucional de la Universitat de la Corunya José Antonio Portero Molina, que conclou que, malgrat les limitacions que es puguin imposar amb estat d’alarma o sense, tot apunta que “es respectarà el dret de tothom a la participació política”. A més, recorda que el coixí temporal que tenien tant el País Basc com Galícia -tots dos van avançar eleccions- els dona marge fins a l’octubre abans d’esgotar la legislatura.

L’increment del vot per correu -el lehendakari ja ha demanat que s’ampliï més enllà del 2 de juliol- i de l’abstenció poden ser dues variables importants a tenir en compte. La politòloga basca Eva Silván pronostica que tots els partits es veuran afectats de manera similar, malgrat que pugui semblar que els que tenen el votant més vell -i més fidel- puguin patir més en aquesta ocasió. Tot apunta que la campanya serà, com marca la llei, de dues setmanes malgrat que Urkullu havia plantejat que fos només d’una, i el missatge podria tenir un únic protagonista. “L’agenda pública ha canviat de manera radical”, subratlla Silván, convençuda que als partits els costarà molt parlar “a quatre anys vista” i centraran els missatges -“simples”- en el coronavirus, ja sigui en la gestió de l’executiu, en l’estat del sistema sanitari abans que arribés o en el món que en resultarà a partir d’ara. “Es tracta de transmetre seguretat”, opina.

Euskadi i Galícia marcaran els dos primers precedents d’eleccions sota el covid-19 a l’Estat. S’ha escollit l’estiu, teòricament la millor època per evitar contagis si es confirma que la calor és un factor determinant. Catalunya podria ser la següent a passar per les urnes però, quan arribi el moment, a la incertesa política s’hi haurà de sumar també la sanitària.

contrastos digital

La pandèmia ha suposat una prova d’esforç gegantina per a les infraestructures de telecomunicacions i les plataformes digitals. L’han superada amb una contundència espectacular. També, amb el recurs de la tecnologia, ha propiciat experiments massius d’organització social que tenen el potencial de transformar molts aspectes de la nostra vida col·lectiva. En contrastaré dos: el treball a l’empresa i l’educació.

Pel que fa al primer l’impacte serà profund. El teletreball, s’ha vist, funciona molt bé. Fins ara la pregunta era: quines tasques es poden fer teletreballant? A partir d’ara serà: quines tasques no es poden fer teletreballant? Els treballadors voldran estalviar temps de transport. Les empreses voldran estalviar espai d’oficines i disposar del màxim talent possible. Tot portarà a la virtualització d’una munió d’empreses. Explorar les implicacions d’aquest fenomen és un repte per a la imaginació. Penseu en les ciutats. Els seus habitants ja no seran tant els que hi viuen perquè hi tenen el lloc de treball com els que s’hi senten vinculats, o atrets, com a lloc de residència: perquè té mar, verdor, bon clima, és segura, té bones escoles, bona sanitat, molta cultura, etc. Hi ha qui triarà poblacions petites, tranquil·les i amb molt de verd, d’altres preferiran ciutats més grans i intenses. Podran escollir perquè el treball no els lliga a cap lloc concret. Una enquesta de fa pocs dies indica que més del 50% dels treballadors tecnològics de San Francisco considerarien deixar Califòrnia (16% per l’estranger) si poguessin. Podran. Per retenir o atreure els teletreballadors, la ciutat haurà de desplegar molts dels atractius esmentats. Però llavors els impostos no podran ser baixos. ¿Com ho encaixarem tot plegat si, per exemple, un segment dels teletreballadors (potser els que ja no necessiten escoles) trien residència en funció de les taxes? Amb empreses que són a tot arreu però no tenen una seu física de pes enlloc, i amb treballadors que poden canviar de ciutat sense canviar de feina, les finances municipals patiran. Una regulació fiscal d’àmbit com a mínim europeu seria molt desitjable.

La generalització del teletreball no significa que la gent deixi de trobar-se. El viatge de negocis persistirà. Els que ara es veuen diàriament hauran de viatjar per veure’s, els que ara viatgen sovint, fins i tot frenèticament, no tindran tanta necessitat de fer-ho: s’ha vist que ho poden fer per Zoom. L’efecte net? Incert. Potser es podria intuir que, de mitjana, el nombre de dies fora de casa d’una persona, per any, no variarà gaire, però el nombre de viatges disminuirà: menys sortides, més llargues.

En educació les lliçons de l’experiència del confinament no són tan trencadores. L’empresa virtual guanya força però no em puc imaginar que ho faci l’escola virtual. Penso que amb la normalitat (vacuna) tornarem a la plena presencialitat. Mesos sense classe a l’aula només poden tenir conseqüències negatives per a la immensa majoria d’alumnes. Comprovarem ara com és d’essencial per a l’educació la interacció contínua professor-alumne i alumne-alumne. I com ho és més com més jove és l’alumne. Enteneu-me bé: no propugno que el mestre prescindeixi de la tecnologia. Ans al contrari, penso que li obre una porta que ha de creuar per fer molt més i millor.

L’educació superior es troba en una situació intermèdia. La presencialitat és un plus important però no és indispensable. Les universitats 100% virtuals orientades al que abans se’n deia formació d’adults -com la UOC, que va ser pionera d’aquest model-, tenen futur. Ara bé, al bell mig de tanta incertesa una cosa és segura: l’experiència d’aquests dies condemna a mort la classe magistral, entesa com la recitació d’uns continguts per part d’un professor davant una audiència amb la qual no interactua. A la Universitat de Pàdua hi ha una gran púlpit des d’on Galileu dictava lliçons. Així el podien escoltar centenars d’alumnes. Era la tecnologia del moment. Però avui Galileu podria adreçar-se a milions d’alumnes per internet. La classe magistral presencial és redundant. Encara que també subjectes al repte de la virtualització, no ho són, en canvi, els seminaris, els tallers de treball, els laboratoris de pràctiques, els exàmens o les activitats socials, culturals i esportives. Un component presencial és, doncs, al meu entendre, així mateix necessari en l’educació superior, sobretot en la inicial (la de joves que venen de l’educació mitjana postobligatòria). Com ho és en les activitats creadores de coneixement. Al final serà probablement això darrer el que marcarà l’impacte i la reputació de cada institució d’educació superior.

l Palau dela musica

el palau de la musica es prepara per acollir concerts
estem tornant de natza ferrer
els apostols de la hidroxicloroquina
pandemia salut i llibertat (josep ramoneda)
l'eurogrup activa els credits els fons de rescat sense homes de  negre
les denuncies dels mossos cauen a minims
alemanya intenta fer les paus amb el record del seu alliberament
gran cuidado amb Josep pla (ignasi aragay)
Kurosawa: es possible que el cinema es perdi per sempre mes"
santa subita d'albert om.
preparats per l'augment dels problemes mentals
polonia suspen finalment les eleccions presidencials  pel virus
el dia de la victoria una celebracio confinada
la utopia simplista de un hollywood classic i divers
estimat grup de risc xavier bosch
lloret dividira les platges. gent gran ,adults i families
com mantenir la distancia de seguretat si ets cec
macron anuncia un pla d'ajudes per els artistes i els tecnics
foment denuncia una web de boicot a productes catalans
experimentar amb els edificis i els espais desde casa
Pol antras, em preocupa reobrir l'economia massa rapid
la fase 1 permet reunions de fins a deu persones o anar a la segona residencia
els treballadors temporals els grans oblidats de la crisi del virus
temes per l'endema (andreu mas colell)
el dia que joan carles navarro va aprafresejar Cruyff

generacio

Josep Maria Ferri. El metge que va revolucionar la pediatria

Ves-hi 

Roman Regué. El padrí que va viure tres repúbliques

Ves-hi 

Montserrat Espot. La fortalesa d’una pallaresa sibarita

Ves-hi 

M.C. Martínez i J.M. Carruesco. Tota una vida junts, han compartit també el darrer viatge

Ves-hi 

Montserrat Pichel Maril. “Flors? A mi m’enterreu amb un gelat de vainilla”

Ves-hi 

Enric Enrich Coll. Un capellà obrer i rebel a la Menorca franquista

Ves-hi 

Maria Valle Marzal. El darrer ball d'una mare soltera i dona elèctrica del Raval

Ves-hi 

Agustí Casals. La passió per la música i pel país d’un enginyer amb vocació social

confinament

Aquí només hi ha dos carrers: el de Dalt i el de Baix. I, a la pràctica, no serveixen de res. No tenen número i les cartes arriben pel nom de la casa i el codi postal: cal Jenai, cal Paleta, cal Pere, ca la Rita, cal Sastret, ca la Masovera. Ah! I amb una “c/” al davant: “Li vaig explicar a la funcionària que cap veí sabia les cases pel número sinó pel nom que han tingut tota la vida. I va acceptar de canviar-ho, però em va advertir: « La c y la barra no se las puedo quitar »”, recorda Ramon Vilalta, exalcalde de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), el que durant molts anys va ser el poble amb ajuntament propi més petit de Catalunya; fins que, el 2018, Gisclareny va perdre dos veïns i li va arrabassar el lloc.

Vilalta no parla dels anys que té sinó de les voltes que ha donat al sol: 70. “I vaig néixer aquí”, diu assenyalant la casa de cal Marxandó, una fonda que van obrir els seus besavis el 1851 i que durant la major part de la seva existència va donar servei a viatgers i passavolants. I amb el pas del temps va anar passant de mans: primer als avis, després als pares i, finalment, a ell i la seva dona. “Però fa dos anys vam haver de tancar: ens vam jubilar i cap de les meves dues filles va voler continuar”.

L’exalcalde és d’aquelles persones que parlen amb els braços darrere l’esquena. I es nota que porta el poble a la sang: no només coneix la història de cada racó sinó que també li brillen els ulls quan parla del tresor més preuat pels veïns: l’església romànica que presideix el petit poble. “És una joia de l’art romànic català: està molt ben conservada i és l’única de Catalunya que té un cimbori de dotze costats”. “La resta en tenen vuit però, no sabem per què, aquesta en té dotze”, recalca amb orgull. La documentació de l’època estableix que el temple es va consagrar el 20 de juny de l’any 905, dedicat a l’apòstol sant Jaume. “Abans presidia l’altar una figura de sant Jaume amb l’espasa matant un musulmà que tenia als peus. Fins que un antic rector, mossèn Francesc Martínez, va canviar-la per una imatge de sant Jaume com a pelegrí”, diu sorneguer mentre mira la figura actual. A les mans hi té la clau de l’església, que no deu ser gaire diferent de la que utilitzaven fa mil anys: és de ferro, de forma clàssica i més grossa que la seva mà.

Sense diferències

El paisatge de Sant Jaume de Frontanyà és el típic muntanyenc català: boscos frondosos entre rieres i camps de pastura amb ramats de bestiar, i tot de masies espargides per turons i planes. No hi ha supermercat, ni farmàcia, ni caixer, ni CAP, ni gaire cobertura ni transport públic regular. I el multicinema que té més a prop és a 70 km. Segons l’Idescat, el 2019 hi havia empadronades 30 persones, de les quals quatre o cinc no hi viuen. “Quatre més viuen al nucli i la resta, una vintena, per masies repartides pel terme municipal”, assenyala l’actual alcalde, Manel Anselmo. Unes característiques peculiars que han convertit el poble en un indret privilegiat per viure un confinament: “El nostre dia a dia continua sent el mateix que abans: continuem treballant al camp i cuidant les vaques. Si per a nosaltres és normal no veure ningú en tres dies!”, reconeix en Manel. I ho corrobora en Ramon: “Jo he continuat anant al bosc i a cuidar l’hort cada dia. Si surts al carrer, la majoria de vegades no t’hi trobes ningú. I l’única cosa que fem és no acostar-nos ni entrar a les cases dels altres”. I ara, amb el desconfinament, tampoc els afecten les franges horàries perquè no superen els 5.000 habitants. “Però no és lògic que, pel fet de formar part de la província de Barcelona, ens apliquin les mateixes mesures que a la capital: no té res a veure la nostra vida amb la seva”, critiquen.

Tots dos afirmen, també, que des de l’inici de l’estat d’alarma no ha arribat cap veí de segona residència. De fet, només hi ha un home, l’Òscar Piqué, que no viu al poble tot l’any però que s’hi hagut de quedar perquè va arribar abans que es prohibissin els desplaçaments. “Vivia a Igualada i vaig marxar la nit que van confinar la conca d’Òdena perquè, per la feina, m’haig de poder moure pel territori. Vaig preguntar als Mossos si podia venir aquí i em van dir que sí”, explica abans de reconèixer que, al principi, patia cada cop que veia passar una patrulla. “Però puc demostrar que vaig arribar abans que confinessin tot el país”, diu amb un cert alleujament.

I, malgrat que no han notat les conseqüències de no poder sortir al carrer, el coronavirus sí que ha perjudicat molts negocis, especialment les dues cases de turisme rural que quedaven obertes, una de les quals ha hagut d’abaixar la persiana, segons lamenta l’alcalde, que la regentava amb la seva dona: “No podíem pagar el lloguer de l’abril i hem hagut de tancar”.

“Si una cosa ha començat malament, com vols que acabi? -es pregunta retòricament Ramon Vilalta-. Doncs malament. Perquè no s’aclareixen, ni els uns ni els altres. No saben ni com acabar-ho ni com controlar el virus. Espero equivocar-me, però no crec que acabi bé tota aquesta empastifada”, admet movent el cap.

regne unit

El primer ministre britànic, Boris Johnson, "continua millorant", segons ha informat el ministre de Sanitat, Matt Hancock, durant la conferència de premsa diària que l'executiu ha ofert aquest divendres a la tarda a Downing Street. El premier, que ha volgut expressar públicament a través de Hancock la seva gratitud a tot el personal que ha tingut cura d'ell d'una manera "increïble", ja ha pogut fer algunes petites passes, ha comentat també el responsable de Sanitat. 

Però mentre el país respira alleujat per la recuperació del cap de govern després de tres nits a la unitat de cures intensives de l'Hospital de Saint Thomas, al centre de Londres, on va ser ingressat diumenge passat per tractar-li la infecció de coronavirus, l'altra realitat és extremadament més dramàtica.

En les últimes vint-i-quatre hores, fins aquest Divendres Sant al migdia, només en hospitals –les residències de la tercera edat són un pou sense fons del qual no hi ha cap dada oficial–, el Regne Unit ha comptabilitzat 980 morts. Es tracta del nombre més alt en només una jornada que s'ha registrat fins ara en cap dels països europeus afectats per la infecció. En la més devastadora per a Espanya es va arribar als 950 morts; a Itàlia, 919. Amb tot, el passat dimarts ja es van superar els mil morts en una sol dia als Estats Units, xifra que ha doblat aquest Divendres Sant.

El nombre total de víctimes mortals al Regne Unit ja és de 8.959. També en l'últim dia s'han diagnosticat 5.706 casos nous, que han elevat el total de contagis a 73.758.

Al llarg de la conferència de premsa, la cap d'infermeria d'Anglaterra, Ruth May, s'ha queixat d'algunes de les imatges d'incompliment de les normes de distanciament social que s'han pogut veure en diferents punts del país en el primer dia de les vacances de Setmana Santa.

Lluny encara de plantejar una estratègia de sortida del relaxat confinament que viu el país, un dels elements clau per possibilitar-la és la capacitat per fer tests a tota la població. L'objectiu del govern és arribar als cent mil al dia a finals de mes. Ahir, però, el nombre encara va quedar per sota dels 20.000. El ministre Hancock va assegurar que el seu departament redobla esforços per aconseguir-ho, però el cert és que ningú no hi confia