divendres, 5 de juny del 2020

inmunitat

Un dijous qualsevol la Ciutat de la Justícia era un formiguer de professionals i usuaris que es creuaven pels passadissos, a les entrades i sortides, que feien cua als taulells i que s'amuntegaven a la barra de la cafeteria. Set edificis d'ús judicial amb més de 130.000 metres quadrats donaven perquè s'hi celebressin alhora desenes de judicis, centenars de compareixences i milers de tràmits cada dia, sense comptar les trobades informals d'advocats, jutges i fiscals. Durant els tres últims mesos d'emergència sanitària tan sols els jutjats de guàrdia i els serveis essencials s'han mantingut actius. "Semblava un espai fantasma, mai l'havia vist tan buit, ni el dia de la inauguració", explica la fiscal Estela Bergel. Aquest dijous els jutjats han reobert les portes de nou però el bullici no s'ha recuperat.
La necessitat d'extremar les mesures de seguretat i higiene ha obligat a crear accessos diferents per als jutges, funcionaris i fiscals, per als advocats i procuradors i per als usuaris, i aquests dos últims necessiten cita prèvia. Als passadissos pràcticament no s'hi creua gent. La cua més llarga és la dels procuradors, que, en silenci i a un metre de distància l'un de l'altre, esperen pacients per recollir un escrit que feia mesos que esperaven o per entregar-ne un altre que portava temps a la taula del despatx. La cafeteria encara no funciona, gairebé ningú porta toga i tothom va amb mascareta. Els ascensors on abans coincidien vuit persones són ara d'ús individual o només per a dues persones i amb una ratlla groga al mig que les obliga a separar-se. Els passadissos estan gairebé buits i cada vegada que se celebra un dels pocs judicis que no s'ha de suspendre per incompareixença d'una de les parts el personal de neteja desinfecta curosament l'espai.
El jutjat penal 22 de Barcelona celebrava de mitjana uns 18 judicis a la setmana i durant aquests tres mesos n'ha hagut d'ajornar uns 200. Tot i que la penal no és de les instàncies més col·lapsades, el titular del jutjat, el jutge Tomàs Salàs, assegura: "És impossible que puguem encabir els judicis suspesos abans que acabi l'any". I això que durant aquest temps d'emergència sanitària la delinqüència "ha baixat" i, per tant, no han entrat assumptes nous. Un dels grans problemes ha sigut, explica, la impossibilitat de treballar amb un "expedient telemàtic". Els jutges han pogut teletreballar parcialment, emportant-se els expedients a casa, però els funcionaris ni tan sols això. "Estem tan endarrerits que no hi ha hagut temps per remuntar".
L'agenda del jutjat avui preveu un judici amb pres, que s'ha de celebrar, un que ja s'ha hagut de suspendre i un altre que només es pot celebrar parcialment perquè una de les parts no s'ha presentat. La primera part de la vista es fa i el final s'ajorna a divendres vinent. En sales espaioses i edificis tan grans és fàcil mantenir les distàncies. La meitat dels espais estan tancats, els professionals utilitzen el circuit de passadissos interns i a la sala hi ha un màxim de sis persones. Però la incomoditat que genera la barrera de la mascareta és evident. Entre la distància i les mesures de protecció, l'advocat ha de fer repetir alguna frase a la fiscal i el jutge acaba retirant-se momentàniament la mascareta per explicar-li a l'acusat com queda la pròxima sessió.
Tot i així, Salàs es mostra satisfet d'haver pogut fer part de la vista. Quadrar l'agenda és aquests dies fonamental. El jutge ja sap que altres judicis seran impossibles d'encabir. Com ara un que estava previst a l'octubre, que s'havia d'allargar un mes i que ara s'ha deixat per a l'any vinent. Calia alliberar el calendari per la feina endarrerida. Salàs admet, però, que el seu "malestar per recuperar la feina perduda" i el "neguit de la falta de sales" per celebrar els judicis endarrerits no és comparable "amb el tsunami" que viuran altres àrees. Els jutjats socials i mercantils ja arrossegaven el col·lapse de la crisi del 2008 i ara els espera una allau d'assumptes derivats del nou crac econòmic. En aquestes àrees molts dels judicis hauran d'esperar almenys fins al 2022.

dijous, 4 de juny del 2020

xifres

El ball de xifres s'ha convertit en una constant durant la pandèmia. Les últimes dades que va comunicar aquest dimarts el ministeri de Sanitat (a falta de validar-les i que algunes comunitats n'aportin de noves) deixa en 27.127 el nombre total de morts per covid-19 a Espanya. Una suma que queda molt lluny de les estimacions que ha publicat aquest dimecres l'Institut Nacional d'Estadística (INE) sobre l'excés de mortalitat d'aquests últims mesos. En les primeres 21 setmanes de l'any –fins al 24 de maig passat– van morir 225.930 persones a l'Estat, és a dir, 43.945 més que l'any anterior i un 24% més.
En el cas de Catalunya la mortalitat va augmentar en 11.494 persones respecte al 2019, una dada que s'acosta més a les 12.323 defuncions que Salut ha notificat fins avui i un increment del 40,9% en el que portem d'any.
Catalunya afegeix més de 8.000 morts als registres civils i ja té un excés de mortalitat del 96%
Aquest increment en les defuncions es comptabilitza amb les dades dels registres civils i no té en compte la causa de la defunció, però deixa clar el canvi de tendència. "No es pot mesurar de manera exacta l'impacte de la pandèmia del covid-19, però sí que s'observa un considerable augment del nombre de defuncions a Espanya", recalquen a l'organisme estadístic.
Només a la setmana del 30 de març al 5 d'abril el nombre de morts es va disparar un 154%, fins a 20.756 persones. L'estadística experimental de l'INE coincideix amb la baixada del nombre de morts en les últimes setmanes a conseqüència de les mesures de confinament. L'última setmana que recullen les seves estimacions (del 18 al 24 de maig) situa les defuncions en 7.470 persones, una xifra més semblant a la del 2019, quan a l'Estat van morir 7.429 persones.
Per què canvien tant les xifres del covid-19?
Els càlculs també evidencien que l'excés de mortalitat es va notar encara més a les franges d'edat dels col·lectius més vulnerables al covid-19. Les defuncions entre els més grans de 90 anys van augmentar un 27%, amb 12.824 registres més, mentre que en el grup d'entre 85 i 89 anys l'augment va ser del 25%, fins a 10.006 morts. En canvi, en edats inferiors als 54 anys no s'observen gaires diferències respecte a l'any anterior.
A escala territorial, les estimacions de l'INE tornen a situar Madrid en el focus de la pandèmia. La comunitat autònoma és el lloc de l'Estat on la variació de les defuncions és més significativa. Concretament, hi ha un salt del 72%. La segona que més s'hi acosta és Castella-la Manxa, on es detecta un 57% més de defuncions. I Catalunya se situa en la tercera posició, amb un augment del 41% en la mortalitat. Per contra, les Balears i Múrcia mostren uns registres gairebé idèntics als del 2019.

Sense valoració oficial de l'excés de mortalitat

Preguntat per les dades, el director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, ha explicat que podria ser que una part d'aquestes víctimes fossin per coronavirus -més enllà de les gairebé 28.000 víctimes confirmades-, però ha recordat que caldria avaluar si hi ha hagut altres factors que han influït en aquest excés de mortalitat. Tanmateix, Simón ha dit que fins al final de la pandèmia no es podrà saber del cert l'excés de mortalitat que ha causat el covid-19.
Aquesta és la primera entrega d'una estadística experimental que l'INE promet mantenir des d'ara cada dues setmanes a partir de les dades de l'aplicació Inforeg del ministeri de Justícia. Aquesta eina permet controlar les defuncions que es van registrar a Espanya el dia anterior i, segons l'organisme, tot i alguns retards permetrà estudiar amb "força precisió" l'evolució de la mortalitat durant la pandèmia a Espanya.

dimecres, 3 de juny del 2020

Bascara



Enfrontament entre el departament d'Educació i l'Ajuntament de Bàscara després que l'alcalde, Narcís Saurina, hagi tancat amb un cadenat l'Escola Joan Reglà i la llar municipal La Baldufa. El delegat d'Educació a Girona, Martí Fonalleras, ha explicat que enviaran un requeriment a l'alcalde perquè obri l'escola i ha avisat que aniran fins al final si no segueix les instruccions: "Si continua negant-s'hi obrirem el tràmit oportú des del punt de vista jurídic. No podem acceptar que l'alcalde negui el dret d'educació als ciutadans". Saurina assegura que no té por de les conseqüències i insta el departament a fer-se responsable de la neteja i desinfecció del centre: "Si prioritzem la salut i no podem complir els requisits que ens manen, no podem obrir. I si la conselleria ho veu tan clar, que es facin ells responsables del que pugui passar".
Bargalló demana a les escoles que actuïn com a "servei públic" per reobrir
L'edifici de l'Escola Joan Reglà és de titularitat municipal i el manteniment és competència de l'Ajuntament, però el servei que ofereix depèn de la Generalitat. Un dels requisits que ha establert la conselleria a les escoles per tornar a obrir és que s'ha d'intensificar la neteja i la desinfecció dels espais del centre. "És un edifici que té cent anys amb goteres i forats, i el terra i les parets tenen molta brutícia acumulada que és impossible de treure. I hi ha moltes zones en mal estat i no es poden netejar amb profunditat", defensa l'alcalde, que també justifica la seva decisió per una qüestió econòmica.
"Tenim l'Ajuntament intervingut per Hisenda per culpa de l'anterior equip de govern. Anem amb l'aigua al coll, no ens podem gastar ni un euro i ¿qui pagarà el cost d'augmentar la neteja?", es pregunta. A més, també assegura que seria impossible mantenir la distància física de seguretat entre els alumnes: "És una escola amb sales molt petites i no tenim locals buits disponibles per fer-hi classes. Els dos únics serien la sala de plens i el pavelló, on cada dia hi ha activitats. ¿Què hem de fer, parar tota l'activitat esportiva i cultural del poble que tant ens ha costat tenir?"

Posicions contraposades

Davant les advertències de la conselleria d'Educació per les conseqüències que pot comportar la negativa de l'equip de govern d'obrir el centre escolar, Saurina deixa clar que no s'arronsarà: "Si tinguéssim por no hauríem pres aquesta decisió. Si creus que una llei és injusta, la teva obligació és desobeir-la. I si no podem garantir la seguretat, nosaltres no obrirem", insisteix abans d'apostar per centrar tots els esforços en estudiar com podran reprendre les classes al setembre.
El delegat d'Educació a Girona, Martí Fonalleras, critica la posició de l'Ajuntament de Bàscara i li retreu dos fets "molt greus": "Està negant el dret de l'educació als ciutadans i, a més, està afectant el normal desenvolupament de la preinscripció del curs vinent. Perquè aquesta setmana s'han de presentar les reclamacions i es pot fer presencialment, però si està tancat el centre els veïns de Bàscara no tenen aquesta opció". 
Com ho han fet els mestres? Cal obrir les escoles? Responen els alumnes
De fet al poble, d'un miler d'habitants, la decisió de l'equip de govern ha generat reaccions de tota mena. "N'hi ha que creuen que està bé perquè, si no és segur, és millor no obrir", comenta la veïna Maria Eugènia Carbó, que afegeix: "Però d'altres també ho critiquen perquè si els pares han de treballar, com ho han de fer?" Aquest és precisament el cas d'Ariadna Salas, que té dos fills de quatre mesos i dos anys i mig. "El meu marit i jo treballem, i estic molt angoixada perquè no sé com ens ho farem. No entenem que no obrin i que no ens donin alternativa". També diu que estan parlant amb altres pares per contractar una cangur entre tots que es faci càrrec dels infants.

Recorregut judicial 

El requeriment que ha enviat la conselleria d’Educació a l’Ajuntament podria ser el primer pas per engegar un contenciós administratiu. El professor de dret administratiu de la Universitat de Girona (UdG) Josep Maria Aguirre indica que la llei marca que tot el que té a veure amb el manteniment i la titularitat és municipal i, per tant, “el titular podria al·legar problemes de seguretat per impedir-ne l’accés i podrien estar justificats, i més en l’actual context de crisi del covid-19”. “Si és fàcil argumentar que no es podien complir els protocols que ha marcat la conselleria, podrien demostrar que no podien garantir la seguretat”.
Ara bé, Aguirre també puntualitza que la Generalitat podria plantejar que s’han vulnerat drets fonamentals. “Però la resolució, en cap cas, seria en els pròxims 15 dies, i seria un jutge el que ho determinaria d’aquí dos o tres mesos”. “I no sé quin sentit tindria”, reconeix el professor, que creu que la millor manera de resoldre el conflicte és arribant a un acord amb l’Ajuntament o buscant un espai o centre per als mestres i alumnes.
Pel que fa a la responsabilitat, Aguirre creu que no està clar. “L’aplicació dels protocols correspon als equips directius, però finalment seria Educació qui els marca. No està gaire ben travat”. “Però difícilment imputarien responsabilitats a l’Ajuntament –diu Aguirre–. A ells només els podrien responsabilitzar si caigués un sostre o l’edifici estigués en mal estat”.

Aliats al Vallès

Malgrat que unes quantes escoles van avisar el departament que no podien complir els requisits i les mesures per evitar el contagi de coronavirus, l'única que està en fase 2 i que no ha obert és la de Bàscara. Ara bé, la setmana vinent s'hi podria sumar un altre centre. És el Camins de Franqueses del Vallès, que també ha avisat que no acollirà alumnes la setmana vinent si es confirma que passen a la fase 2.
"Primer, perquè creiem que hi ha una precipitació per obrir ara de pressa per només deu dies, no estem preparats. A més, l'escola es manté per via telemàtica i no s'obre ni per a tots ni per a tothom: només per a uns quants alumnes. Per tant, l'escola no és per a tothom, sinó per cobrir necessitats laborals", exposa la membre del claustre de l'escola i mestra Cristina Jiménez, que també esmenta arguments ètics i pedagògics per defensar la negativa.
"Després de tres mesos de silenci, l'escola ha recobrat vida"
"No podem acceptar una escola on els infants s'han de quedar en un quadradet de 4 metres quadrats, amb el seu material, i no en poden sortir. I complir aquestes mesures creiem que és contraproduent per a la tasca educativa: és antinatural, no és ètic i contradiu els valors educatius i pedagògics". "El que obrim no són les escoles, sinó els edificis", lamenta la mestra, que també admet que han rebut pressions per donar servei a partir de dilluns vinent.

el poder

En un editorial anterior vam defensar la necessitat de combatre les estructures profundes de l'estat espanyol, l'anomenat deep state, com a únic camí per avançar cap a una autèntica democratització i superació de les rèmores franquistes que encara són ben vives. I no hi ha dubte que el coronel Diego Pérez de los Cobos és un insigne representant d'aquest estat dins l'estat, d'aquestes persones que, ocupant llocs de responsabilitat sota diferents governs, arriben a pensar que estan per sobre de la llei. Però és evident que aquesta feina s'ha de fer amb subtilesa i intel·ligència perquè pugui ser realment efectiva, dues qualitats completament absents del comportament del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska.
Repassem els fets. La Guàrdia Civil de Madrid elabora un informe per valorar si el govern espanyol va cometre algun delicte autoritzant les manifestacions del 8-M. L'elabora a petició de la jutge Carmen Rodríguez Medel, que investiga la gestió de la crisi del coronavirus arran de la denúncia d'un particular. Aquest informe, ple d'incorreccions i manipulacions, com els que es van elaborar per a la causa de l'1-O, es filtra posteriorment a la premsa, cosa que provoca la indignació del ministre, que no en sabia res. És evident que tots els ministres de l'Interior tenen informació privilegiada sobre les actuacions de la Guàrdia Civil, però en aquest cas, igual que amb la causa contra els CDR, el cos va amagar les seves actuacions al seu superior polític. És obvi, doncs, que el cos, i especialment el cap de la comandància de Madrid, Diego Pérez de los Cobos, no el consideren un interlocutor de confiança, i conspiren d'amagat d'ell fent informes que busquen incriminar membres del govern espanyol. Com a reacció, Marlaska va ordenar el cessament fulminant de De los Cobos.
Marlaska va negar en seu parlamentària que el motiu del cessament fos que no havia estat informat de les actuacions de l'institut armat sobre el 8-M. Ho va negar perquè era una informació que no podia reclamar, ja que –en virtut de la separació de poders– la Guàrdia Civil feia en aquest cas de policia judicial a les ordres d'una jutge. Però resulta que, al final, va ser aquest el motiu real de la destitució, tal com evidencia la publicació de l'ordre interna. Per tant, Marlaska va mentir, i això no li deixa cap més sortida que la dimissió.
Crida l'atenció en tot aquest afer que el ministre sigui jutge, cosa que demostra que la separació de poders no forma part tampoc de la cultura de la judicatura espanyola. Pedro Sánchez va voler donar un dels seus cops d'efecte fitxant un magistrat conservador, protagonista d'episodis lamentables com la incriminació de dibuixants de la revista El Jueves per injúries a la Corona el 2007 i, cosa que és més greu, responsable que el TEDH hagi condemnat Espanya en diverses ocasions per no haver investigat presumptes tortures a etarres que estaven sota la seva custòdia. Tot apunta, doncs, que el xoc De los Cobos - Marlaska forma part d'una guerra interna dins el deep state que li ha obert una via d'aigua al govern Sánchez.

dimarts, 2 de juny del 2020

piroman

Aquesta no és la primera vegada que hi ha aldarulls per la brutalitat policial contra la comunitat negra als Estats Units, però potser sí que és la primera vegada que un president es dedica a provocar els manifestants i atiar el foc en lloc d'intentar apaivagar els ànims i fer un discurs en favor de la reconciliació i la unitat. Com a resultat de la gestió de Donald Trump de l'onada d'indignació i revolta provocada per la mort de George Floyd a mans de policies a Minneapolis, una setmana més tard les protestes creixen i es multipliquen al llarg del país. Fins i tot han arribat a les portes de la Casa Blanca, i el seu equip de seguretat s'ha vist obligat a refugiar-lo dins del búnquer, un espai pensat per resistir un atac enemic però en cap cas per protegir el comandant en cap de la ira dels seus propis conciutadans.
És probable que el manteniment de la tensió al carrer formi part de l'estratègia de Donald Trump per aconseguir el seu objectiu final: polaritzar la societat nord-americana en dues meitats irreconciliables. És sobre aquesta fractura interna que el populisme conservador de Trump va aconseguir la victòria davant de Hillary Clinton el 2016, i és sobre la por a l'anarquia i el caos que ara pretén basar la seva reelecció. És per això que en lloc de criticar l'actuació policial, en lloc de fer un discurs en contra de la discriminació i el racisme, el president dels EUA amenaça els manifestants i exigeix mà dura als governadors dels estats.
No es pot oblidar que tot això passa quan els Estats Units ja han superat els 100.000 morts oficials pel covid-19 (la sobremortalitat indica que els decessos reals seran molts més) liderats per una administració que ha tingut un comportament erràtic i demagog. Tampoc es pot obviar que el coronavirus ha tirat per terra la gran carta de Trump de cara a la reelecció, que era el creixement econòmic, i ha sumit el país en una greu crisi. No en va el mateix Floyd havia perdut la feina a causa de la pandèmia.
Per això, és possible que aquest canvi d'agenda beneficiï Trump, que sap perfectament que el racisme és un dels pilars de la seva base electoral i que l'electorat conservador es mobilitza davant les imatges de violència i saquejos. I d'aquí els dubtes dels demòcrates, que no volen que se'ls associï al pillatge i el descontrol. En canvi, molts esportistes d'elit i marques com Nike o Adidas sí que s'han posicionat clarament contra el racisme. És un gest inèdit que caldrà veure si té recorregut.
El que veiem aquests dies és resultat d'un racisme sistèmic que nia dins les estructures de poder dels Estats Units, i especialment en la policia i la justícia, i que s'ha vist multiplicat pel fet de tenir un piròman a la Casa Blanca. Amb Obama també van passar fets similars, però el seu discurs actuava com a bàlsam i ell exercia de guia per a les noves generacions. Ara això ja no passa. I el que emergeix és un país fracturat, dividit i enfrontat com no s'havia vist en dècades. Amb la trista ironia que ara hi ha algú que espera treure profit d'aquesta ruptura interna.

pubs

Aviat els britànics hauran de viatjar a l’estranger si volen gaudir d’una cervesa en un pub, perquè al Regne Unit no ho podran fer: no quedarà ni un sol pub al país. Potser l’afirmació és una mica exagerada, però aquests mítics locals -que fins fa uns anys es trobaven en gairebé tots els carrers del Regne Unit- estan abaixant la persiana, un darrere l’altre. La situació és tan crítica que fins i tot hi ha una associació de defensa del pub: Campaign for Real Ale (Camra, per les seves sigles en anglès). L’organització assegura que cada setmana una mitjana de 18 pubs es veuen obligats a tancar a causa de la pressió fiscal i les elevades taxes que han de pagar. Segons aquesta associació, el constant increment del preu de les begudes alcohòliques està matant el sector. La gent simplement prefereix prendre’s la cervesa a casa, perquè li surt molt més barata.
Aquest fenomen, a més, no està passant desapercebut entre la població. Tal com apunta l’enèsim informe de Camra, quatre de cada cinc britànics han sigut testimonis del tancament d’un negoci d’aquestes característiques. O dit d’una altra manera: prop d’un 80% de les persones enquestades per l’organització recorden exemples recents. Una xifra que demostra la contundència d’aquesta crisi.
L’equació que hi ha al darrere és senzilla: com més taxes s’han de pagar vinculades a la cervesa, més car és el producte, menys accessible és per als clients i, per tant, més persones opten per no consumir aquest tipus de begudes als locals, fet que provoca una pèrdua significativa de guanys per als propietaris.
De mitjana, el preu d’una cervesa en qualsevol d’aquests pubs britànics frega -i sovint supera- els cinc euros. “Més de la meitat de la població anglesa considera que són massa cares”, explica a l’ARA Tom Stainer, cap de comunicació de Camra. Des d’aquesta associació responsabilitzen directament el govern britànic. “Fa anys que fem una campanya per pressionar el govern perquè deixi d’incrementar les taxes. Són abusives i estan destruint un dels negocis més emblemàtics del país”, afegeix Stainer.
Des de Westminster, però, argumenten que busquen reduir el consum d’alcohol entre la població. La Camra, que qüestiona aquesta explicació, considera que hi ha altres maneres d’aconseguir aquest propòsit. L’organització fa mesos que impulsa campanyes per reactivar el sector i animar els britànics a prendre’s una cervesa en un pub. “És un espai on es creen vincles comunitaris”, destaca Stainer. L’associació a favor dels pubs opina que aquests locals no tindran res a fer si la llei no canvia, cosa que de moment sembla molt complicat.
Francesc Horcajo, un català que fa anys que viu a Londres, confirma la situació crítica: “Quan aquí apugen el preu de les pintes és com si a Girona incrementessin el preu de les llonganisses”, diu categòric. Ell també és crític amb la postura del govern, perquè assegura que l’executiu mai ha demostrat que les taxes ajudin a combatre l’alcoholisme. “En què es basen per justificar-ho?”, es pregunta.
De moment, les zones més afectades per la crisi són el nord-oest i el sud-est del Regne Unit, on més de 60 locals van tancar entre el gener i el juliol d’aquest any. A la regió de Londres i el sud-oest britànic, van ser més d’una cinquantena.
Les conseqüències econòmiques de tot plegat encara no són clares. Malgrat això, el gremi i la Camra presenten un panorama gairebé apocalíptic. “L’increment de les taxes està paralitzant el consum i la vida al carrer”, adverteix Tom Stainer, que afegeix una dada molt important: els pubs aporten ni més ni menys que uns 23.100 milions de lliures anualment a l’economia britànica

dilluns, 1 de juny del 2020

la extrema dreta

El 19 de novembre vinent Carlos García Juliá, un dels autors de la matança d'Atocha, sortirà de la presó. Haurà passat nou mesos entre reixes, des que el 6 de febrer va ser extradit des de l'Amèrica Llatina. El 24 de gener del 1977 Juliá va entrar al bufet d'advocats especialitzats en dret laboral del carrer Atocha de Madrid i va matar a trets Enrique Valdelvira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sauquillo, Serafín Holgado i Ángel Rodríguez Leal.
Un dels autors de la Matança d'Atocha, fugat des del 1994, serà extradit a Espanya
Al judici va quedar provat que pertanyia a un grup d'ideologia "radicalitzada i totalitària" i se'l va condemnar a 30 anys de presó, però el 1992 va obtenir la condicional i va fugir. El 1999 el van localitzar complint presó a Bolívia per traficar amb drogues però el primer procés per extradir-lo va fracassar.
No és un cas aïllat. La llista d'assassins vinculats a l'extrema dreta que es van escapolir és llarga. Pocs dies després de la gran manifestació de la Diada del 1977 es va produir l'atemptat d' El Papus. El 20 de setembre una bomba va explotar a la redacció de la revista, al carrer Tallers de Barcelona. La maleta explosiva era per al director però va esclatar a les mans del conserge, Juan Peñalver. Entre els tretze feixistes detinguts hi havia Juan José Bosch, líder de la Juventud Española en Pie, i Miguel Gómez Benet, secretari a l'Ajuntament de Vilanova de la Barca, que no va passar ni un dia a la presó perquè va fugir a l'Amèrica del Sud. Bosch sí que hi va entrar, però al cap de quatre anys va ser excarcerat i va fugir al Paraguai.

Una Transició violenta

La Transició no va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta: l'extrema dreta hauria portat a terme 890 accions violentes. Un 8% (71) es van produir a Catalunya, amb un balanç de morts superior a la cinquantena. Segons dades del ministeri de Governació i que David Ballester publica al seu llibre Vides truncades, el 1977 només es van resoldre el 4% de les investigacions dels crims d'extrema dreta. El 1980 es va assolir una efectivitat del 83%. El canvi es va produir sobretot quan Rodolfo Martín Villa va tancar la seva etapa al ministeri de l'Interior (1976-1979).
"Hi va haver impunitat, hi havia una connivència tant amb els jutges com amb la policia"
DAVID BALLESTER
És molt significatiu que els cossos policials matessin durant la Transició 35 membres d'ETA i 13 dels Grapo però no hi hagués cap víctima de l'extrema dreta. "Hi va haver impunitat, hi havia una connivència tant amb els jutges com amb la policia, però tot va començar a canviar quan el govern de l'Estat va percebre l'extrema dreta com un perill", diu Ballester.
Ni modèlica ni pacífica: més de mig miler de morts entre el 1975 i el 1982
El professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Alfons Aragoneses coincideix en el diagnòstic i atribueix la impunitat a la "continuïtat" del sistema judicial i policial i a la "permissivitat" social i del govern. Els membres de la carrera judicial i de l'escalafó policial es van mantenir tot i el canvi de règim: "No es pot parlar d'una policia i d'una justícia franquistes, però hi havia una pervivència de comportaments del passat", diu Aragoneses. I ningú hi va posar la banya.

Un jutge especialment benèvol

El primer jutge que va portar el cas de la matança d'Atocha a l'Audiència Nacional va ser Rafael Gómez Chaparro, que venia del Tribunal d'Ordre Públic franquista. En dos anys va concedir un permís a un altre dels acusats, Fernando Lerdo de Tejada, que va fugir i mai va ser jutjat. Gómez Chaparro va ser traslladat a un jutjat de Madrid, tot i que oficialment es va fer constar que ho havia demanat ell. Va acabar jutjat acusat de prevaricar a la nova destinació. Els altres dos acusats dels assassinats, García Juliá i José Fernández Cerrá van ser condemnats, però l'any 1992 van obtenir la condicional. Cerrá es va quedar a Espanya però García Juliá va fugir.
"Ens hem de remuntar a la immediata postguerra per entendre què passa"
MARTÍ MARÍN
"Ens hem de remuntar a la immediata postguerra per entendre què passa", assegura Martí Marín. L'historiador explica que amb la victòria franquista tots els jutges i policies van ser reemplaçats "per joves lleons amb carnet de la Falange i estudis de dret i, com que s'hi van incorporar molt joves, a la Transició encara hi eren". En el cas de la judicatura, Aragoneses suma a la falta de renovació el "particular" sistema d'accés a la carrera judicial, que fa que els nous jutges facin pràctiques amb un magistrat "veterà". Tot plegat fa que la vella escola es perpetuï.
Les ombres de la Transició: Morts oblidats i assassins impunes
En el cas de la policia, Marín assegura que va ser totalment "refundada" pel règim. "Qualsevol que no hagués lluitat al bàndol franquista va anar al carrer. A Barcelona la policia es va formar amb soldats que van ser desmobilitzats, era una policia política, falangista". Amb la Transició no es va mirar enrere i no hi va haver depuració: "No sé si ho podien haver fet d'una altra manera, les coses van ser molt lentes i prudents -diu Marín-. I després la lluita contra la violència armada, al País Basc, va ajudar el PSOE a fidelitzar una part de la policia". Com es va produir aquesta fidelització és un tema que encara s'ha d'investigar. La lluita contra ETA també va ser violenta. Al País Basc i a Navarra s'han documentat 4.113 casos de tortura entre el 1960 i el 2014. "La tortura al País Basc ha sigut una conducta reiterada que ha transitat de la dictadura a la democràcia", diu el metge forense Francisco Etxeberria, que encapçala l'equip que ha fet la investigació.
“Només podrem recuperar entre un 10% i un 20% de les víctimes de la Guerra Civil”
Yolanda González tenia 19 anys quan l'1 de febrer del 1980 dos membres del Grupo 41 de Fuerza Nueva la van assassinar de dos trets al cap. Un d'ells, Emilio Hellín Moro, va ser condemnat a 43 anys de presó però es va escapar dues vegades i es va convertir en un adinerat empresari al Paraguai. Quan el van extradir es va passar sis anys més a la presó i va acabar treballant d'assessor de les forces de seguretat espanyoles.

Policies "paral·leles"

Anar a una manifestació a la Transició era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. Les de l'Onze de Setembre del 1977 i del 1978 van acabar amb un mort. A la Transició més de 2.500 persones van ser hospitalitzades. Ballester subratlla la presència de "policies paral·leles", ultres que actuaven "violentament" contra els manifestants i que "gaudien d'una impunitat gairebé total, si no d'una evident col·laboració dels estaments policials". Als 80 es va trencar el vincle, però Ballester diu que sempre hi ha hagut una "atracció" dels militants d'extrema dreta cap als cossos policials. Hi ha altres exemples, com que l'autor del primer crim racista a l'Estat fos un guàrdia civil fora de servei, Luis Merino, que el 1992 va matar Lucrecia Pérez.
Yolanda, una de les últimes víctimes de la Transició
Aragoneses afegeix un altre factor d'impunitat: la falta de rebuig social a aquests crims i a l'assassinat d'etarres. El 1978 set oficials de l'exèrcit es van unir per venjar la mort de Carrero Blanco fent explotar al seu cotxe un dirigent d'ETA, José Miguel Beñaran Ordeñana, Argala, integrant del comando que va assassinar Carrero Blanco. Mai es va investigar. Segons Aragoneses, la consciència democràtica s'aparca als 80 per prioritzar "el gaudi" de les llibertats personals recuperades. L'anomenada Rebel·lió dels Nets per la justícia arribarà a finals dels 90.