EL MENAC

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) i la Fundació Vallpalou a Lleida seran aquest dimarts dels primers museus del país que tornen a obrir les portes des que van haver de tancar-les per la crisi sanitària del coronavirus. Malgrat que els museus poden rebre públic des de la fase 1 de la desescalada, amb un terç de l’aforament, mantenint la distància de seguretat i amb mampares per limitar el contacte amb els visitants a les taquilles, entre altres mesures de protecció, la gran majoria no ho farà fins al començament de juny. "Obrir el MNAT serà com una prova pilot i ajudarà la resta a tenir més seguretat", afirma la directora general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, Elsa Ibar. Del MNAT es podrà visitar l'exposició amb fons de la col·lecció que hi ha al Tinglado 4, al moll de Costa de Tarragona, però els jaciments que gestiona, com el mausoleu de Centelles i la vil·la romana dels Munts, obriran més endavant. La visita al Tinglado 4 es podrà fer individualment o en grups de convivència en els horaris habituals, i també a la Fundació Vallpalou a Lleida amb cita prèvia per visitar en horari de tarda l'exposició  Pep Duran. Dibuixar els dies.

L'Ajuntament de Barcelona, que encara no ha arribat a la fase 1, ha treballat en un pla per als equipaments museístics segons el qual "s’intentarà promoure una reobertura majoritàriament simultània, en la mesura que cada espai estigui preparat per fer-ho". La prioritat en la manera de gestionar aquest retorn és "complir les directrius establertes per les autoritats sanitàries i reobrir permetent una experiència satisfactòria al visitant i, al mateix temps, garantint la seva seguretat i la del personal que hi treballa". És probable que els museus municipals puguin tornar a obrir a partir de l'1 de juny, després d'"adquirir els materials" i fer la "resenyalització" per complir la normativa, tal com afirma el director del Servei de Memòria, Història i Patrimoni de l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub), Carles Vicente. Un dels equipaments més complexos és el Museu del Disseny "per les seves dimensions i la capacitat de generar molts circuits diferents", diu Vicente. Tot apunta que començaran amb franges horàries i és possible que en alguns centres hi hagi restriccions, com el tancament de la tercera planta del Museu Marès. 

En el cas de la Generalitat, han elaborat un elaborat un pla de desconfinament dels museus que es troba en fase d’aprovació per part del Procicat, per a una obertura "segura i saludable". "El confinament va ser molt ràpid i molt traumàtic, i el desconfinament és més complex –explica Elsa Ibar–. El pla inclou les pautes de les fases de desconfinament que va marcar l’Estat, en funció de les regions sanitàries i de manera esglaonada; i altres aspectes consensuats amb el sector i unes altres recomanacions, com que les mascaretes siguin obligatòries, malgrat que tot és molt canviant". El document preveu quatre etapes perquè els equipaments es puguin preparar per a la reobertura, i dues d’aquestes etapes coincideixen amb les fases d’una obertura inicial restringida, durant la qual no es poden fer ni activitats ni tallers ni visites en grup. Després sí que es preveu, com diu Ibar, "una normalitat que es pot qualificar d'anormal", en què es poden reprendre les activitats. Així el procés va des d’una etapa 0, dedicada a la neteja, les senyalitzacions i la logística i la incorporació del personal a la fase 1. La fase 2 coincideix amb la reobertura restringida i la 3 amb una altra més general. "Cada equipament ha de fer el seu pla específic de desconfinament, adequat al seu espai. La realitat dels museus és molt diversa", explica Ibar. Tot i així, la reobertura dels centres de ciència i tecnologia, com el Museu de Ciències Naturals i el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, està prevista per a més endavant pel seu caràcter interactiu en el qual preval "l’experiència manipuladora".

La complexitat del MNAC

La reobertura del museu capçalera del sistema català, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), és un procés "complex" per factors com el gran volum de la plantilla, que està formada per unes 300 persones entre personal propi i extern; i les grans dimensions dels espais. "Hem de reunir molt material", subratllen fonts del MNAC. I el Museu de Lleida està redactant un pla de desconfinament perquè l'aprovi el consorci, i també intenta trobar una data per obrir al públic. "Treballem en diferents nivells: les tasques prèvies al voltant de l'edifici, el personal i les col·leccions, i potser la setmana que ve tenim un horitzó d'obertura, que hem de pensar que serà al juny", afirma el director del Museu de Lleida, Josep Giralt. Pel que fa a la represa d'activitats, tenen previstes les mesures per quan siguin autoritzades si pot ser durant la segona quinzena de juny. Per potenciar la tornada, llançaran una campanya específica de comunicació.

A la Fundació Joan Miró treballen des de fa setmanes en la reobertura i han trobat "coherència" entre la seva feina i els protocols que han rebut després, com diu el seu director, Marko Daniel. També treballen per evitar concentracions de visitants en llocs com l'entrada i l'escala, i Daniel assegura que els espais oberts del museu i la proximitat amb el parc de Montjuïc són "idonis" per a la reobertura.

Els CaixaForum: la desescalada en vuit àmbits geogràfics

La reobertura dels vuit CaixaForum (Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Madrid, Saragossa, Sevilla i Palma) és un repte majúscul ja que es troben en regions sanitàries en diferents fases de la desescalada. "Fem entre 30 i 40 exposicions l'any entre els vuit CaixaForum, planificades a quatre anys vista, així que tots els calendaris que ha fet l'equip des del 15 de març i la feina de replanificació és realment complexa", diu la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Durán. Han pogut moure dates de les exposicions gràcies a la bona sintonia amb els grans museus amb els quals tenen aliances, com el British Museum i el Louvre. Pel que fa a la data, podrien tornar la setmana vinent però ho faran "en una data consensuada" amb els museus públics. També han de tenir en compte "el factor por" del públic, que en el seu cas és local, a tornar, i que no podran comptar amb el públic escolar fins al curs que ve. "Estem davant una realitat completament desconeguda", reconeix Durán. Pel que fa al CosmoCaixa, automatitzaran els interactius perquè el públic no els hagi de tocar, i en els casos que no es pugui fer, els tocaran educadors. "Posarem molts més educadors i molt més personal per controlar com es comporta el públic, i serem molt ràpids i flexibles en anar reconstruint tots aquells aspectes que calgui reconstruir. Posarem tot el que calgui per tenir seguretat, confortabilitat i qualitat de l'exposició", assegura Durán.

També té seus en diferents comarques la Fundació Vila Casas. "Malgrat la incertesa, és relativament prudent anunciar que a principis de juny tornaran a obrir els dos museus que tenim a l'Empordà: el museu d'escultura Can Mario, a Palafrugell, i el de fotografia Palau Solterra, a Torroella de Montgrí", afirma el director artístic de la fundació, Àlex Susanna. A Barcelona estan a l'espera de saber quan podran tornar a obrir els Espais Volart i Can Framis. "És prudent parlar de mitjans de juny", explica Susanna, tot que també busquen un "posicionament comú" amb els museus públics, i creu que caldrà "una campanya per incentivar el consum cultural" per tornar a atraure els públics.

Tornar a contemplar el 'Guernica' i 'Noia a la finestra'

A Madrid, la reobertura del Museu Reina Sofia és un gran repte, per les dimensions de l'espai i per icones de la seva col·lecció, sobretot el Guernica, que són un imant per al públic. Fonts del museu afirmen que esperen poder obrir durant la primera quinzena de juny, tot i que no tenen una data tancada, i que controlaran els fluxos de públic en punts "molt sensibles" com el Guernica i les sales amb obres de Salvador Dalí com Noia a la finestra. "Controlarem el flux de visitants en tots els espais i crearem un circuit perquè no hi hagi massa flux de públic en els dos sentits. I un dels ascensors de vidre s'habilitarà per pujar i l'altre per baixar", expliquen les mateixes fonts. També es plantegen crear "torns preferents" per a la gent gran.

El Museu Thyssen de Madrid i el Guggenheim de Bilbao també ajornaran l’obertura fins al juny. "Hem d’assegurar-nos que el museu és absolutament segur en termes sanitaris", afirma el director gerent del Museu Thyssen, Evelio Acevedo. "Estem instal·lant mampares en tots aquells punts en què la interacció amb el públic és molt més pròxima, com les taquilles, el punt d’informació i la botiga, i eliminarem tots els elements que puguin ser un vehicle de transmissió, com els fulletons", explica. I pel que fa al Guggenheim, fonts del museu recorden que obriran l’1 de juny sota la coordinació de les autoritats basques.

Olof Palme

La Fiscalia de Suècia creu que ha identificat l'autor de l'assassinat del primer ministre Olof Palme el 1986, un magnicidi que va commocionar el món. Es tracta de Stig Engström, un publicista que treballava a prop del lloc on es va cometre el crim, que s'hauria suïcidat l'any 2000. El fiscal Krister Petersson ha aclarit que la mort del principal sospitós suposarà el tancament de la investigació: "Hem arribat tan lluny com hem pogut".

El crim va representar tot un trauma nacional al bressol de l'estat del benestar en un país que no sabia què era la violència política i que aquell 28 de febrer va perdre la innocència. Gairebé dues dècades més tard, el 2003, Suècia reviuria el drama amb l'assassinat de la ministra d'Exteriors, Anna Lindh, també socialdemòcrata, que va morir apunyalada per un desconegut en un centre comercial, en plena campanya per l'entrada del país a l'euro, cosa que ella defensava.

Palme, el carismàtic líder socialdemòcrata que va ser primer ministre en dues etapes (entre el 1969 i el 1976 i des del 1982 fins que el van matar), va ser assassinat en un cèntric carrer d'Estocolm el 28 de febrer del 1986, quan li van disparar per l'esquena quan tornava cap a casa amb la seva dona, Lisbet Palme, després d'haver anat al cinema. Havia demanat al seu equip de seguretat que plegués i hi va haver desenes de testimonis del crim, però no es va trobar el responsable.

Més de 130 persones van reivindicar el magnicidi i la policia, que va crear un grup especial i fins a aquest any cada febrer obria una línia per recollir noves informacions, va interrogar més de 10.000 persones. L'expedient de l'assassinat ocupa 250 metres de prestatgeries.

Un primer sospitós

Però 34 anys després encara no se n'havia pogut determinar l'autoria, i la mort del líder socialdemòcrata suec va donar peu a tota mena de teories conspiratòries. La investigació ha comportat milers d'entrevistes i es va haver de fer marxa enrere d'una primera condemna a un delinqüent comú, que va ser sentenciat a cadena perpètua el 1989 després de ser identificat per la dona del primer ministre en una roda de reconeixement. El sospitós, però, va ser alliberat poc després en l'apel·lació per falta de proves. Lisbet Palme va morir el 2018 sense saber qui havia matat el seu marit.

Stig Engström també era conegut com l'home de Skandia, el nom de la companyia d'assegurances en què treballava, que tenia l'oficina central molt a prop del lloc del crim. Era un dels vint testimonis de l'assassinat que la policia havia entrevistat. Fins i tot va assegurar que havia intentat reanimar Palme, i no va ser fins més tard que es va saber que s'havia entrenat en el maneig d'armes.

La decisió de la Fiscalia deixa decebuts els que tenien expectatives que després de tants anys el misteri s'aclarís, com demostra que més de mig milió de persones hagin seguit en directe la compareixença del fiscal. "Hi havia moltes expectatives que presentaria noves proves substancials. Però no hi ha hagut ADN, ni l'arma del crim, ni nous testimonis crucials ni una confessió. Sí, Stig Engström és un sospitós, com ja sabíem, però no hi ha cap prova que ell sigui l'assassí", explica a l'ARA el prestigiós politòleg de la Universitat de Göteborg, Ulf Bjereld. "Però crec que ara molts suecs pensen que no es pot avançar més: segur que les especulacions continuaran, però ara hi ha una acceptació que sabem el que es pot saber i que mai hi haurà una resposta definitiva a la pregunta «Qui va matar Olof Palme? »".

Investigació periodística

La investigació es va reobrir el 2017, quan ja feia temps que Engström era mort, gràcies a un article del periodista Thomas Pettersson, que va ser el primer a apuntar Engström com a autor del crim, suggerint que tenia accés a l'armeria d'un veí i que rebutjava el pensament de Palme.

El cap de la investigació de la policia, Hans Melander, ha explicat que es van fixar en el personatge aleshores. "Vam trobar que no quadrava en la fotografia del crim: les seves informacions no es corresponien amb les de la resta de testimonis". A més, la roba que portava aquella nit coincidia amb les descripcions de persones que havien vist fugir l'assassí del lloc del crim. La policia ha dit que el fet que el sospitós pertanyés a un club de tir i es mogués en cercles crítics amb Palme reforcen la sospita, tot i que no s'han trobat proves "tècniques" que el vinculin amb el crim.

Al costat del cos de Palme, que tenia 59 anys quan va ser assassinat, la policia hi va trobar casquets d'una pistola Magnum que mai va ser localitzada.

El cas va commocionar el món perquè Palme s'havia guanyat molts enemics. Dins de Suècia, el líder socialdemòcrata i britllant orador s'havia enfrontat a la patronal i s'havia oposat a l'energia nuclear. A escala internacional, s'havia enfrontat tant a la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968 com a la Guerra del Vietnam, havia fet costat a les revolucions de Cuba i de Nicaragua i també era una de les veus més crítiques amb el règim de l'apartheid a Sud-àfrica.

"Era un personatge molt controvertit: o se'l respectava i se l'admirava o era detestat. He vist cartells amb una diana dibuixada sobre els seu rostre", lamenta Anna Balletbò, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme. "La seva dona em va explicar fins a quin punt la família havia patit persecució: no li van perdonar mai que venint d'un origen noble es fes socialdemòcrata", apunta. Constatant que "no queda clar qui el va matar", recorda una intervenció de Javier Pérez de Cuéllar, que va ser secretari general de l'ONU, en un acte organitzat per l'organització a Badalona: "Es va emocionar quan va explicar que ell també havia sigut una mica responsable de la mort de Palme per haver-li proposat que encapçalés una comissió per al desarmament en l'època de la guerra Iran-Iraq, cosa que va molestar molt els fabricants d'armes suecs".

• 

El primer ministre suec participant en la campanya de recaptació de fons per a les víctimes de l'opressió espanyola el 1975 / KEYSTONE/ EFE

Com tota una generació que va lluitar des de la clandestinitat contra la dictadura al final del franquisme, Balletbò recorda la imatge de Palme la tardor del 1975 amb un cartell en què es llegia "Llibertat per als espanyols", amb una guardiola a la mà, poc després de les execucions de tres militants d'ETA i dos del FRAP. Una alenada d'esperança que arribava des del nord d'Europa en les últimes fuetades del règim.

En aquests trenta anys s'ha especulat sobre fabricants d'armes interessats en eliminar-lo (Palme hauria descobert que l'empresa sueca Bofors hauria subornat les autoritats de l'Índia per signar un contracte), que l'haurien matat pel seu suport al Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela, i fins i tot que l'haurien matat com a represàlia per haver posat a la llista d'organitzacions terroristes el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) d'Abdullah Öcalan. Fins i tot el cèlebre periodista i escriptor Stieg Larsson, autor de la trilogia Millennium, va investigar a fons el cas, en un treball que es va publicar en forma de novel·la pòstuma. 

dreyfus

La idea flotava en l’ambient, però algú l’havia de verbalitzar, i ha estat el secretari general del Partit Popular, Teodoro García Egea. El dissabte 30 de maig, des de Múrcia, el número dos de Casado –que és també campió internacional de llançament de pinyols d’oliva [ sic] i, pel que es veu, historiador a estones perdudes– ho va dir, categòric: la persecució de Pedro Sánchez “ha convertit Pérez de los Cobos en el capità Dreyfus espanyol”.

Ara sortiran els aixafaguitarres de sempre i diran que no, que de cap manera. Sostindran que, si mirem al cas Dreyfus, el coronel de la Guàrdia Civil recorda més aviat tots aquells militars conservadors i ultranacionalistes (els generals Auguste Mercier o Charles-Artur Gonse, els comandants Armand du Paty de Clam o Hubert Henry, etcètera) que, en nom de l’esperit de cos, de l’honor de l’uniforme, de la raó d’estat i també de les seves fòbies personals, van aplicar a l’esclariment d’aquell afer d’espionatge la lògica del Todo por la Patria. I todo pot voler dir, tant si es porta quepis com tricorni, fabricar proves falses, manipular testimonis, fer informes esbiaixats o considerar que els drets humans, els individuals d’un capità d’artilleria injustament condemnat igual com els col·lectius de dos milions de ciutadans que volien votar, poden i han de ser sacrificats als superiors interessos de l’Estat i del règim.

No s’ho creguin pas. Tot això són falòrnies de rojos, bolivarians i separatistes. ¿Volen la prova definitiva, irrefutable, de la semblança entre Dreyfus i Pérez de los Cobos? En la defensa del capità jueu es van mobilitzar, a la França de finals del segle XIX, figures com Bernard Lazare, Georges Clemenceau, Charles Péguy, André Gide, Marcel Proust, Jacques Bizet, Anatole France, Léon Blum, Aristide Briand i un llarguíssim etcètera d’escriptors, artistes i polítics. I bé, a l’Espanya del 2020, en defensa del coronel de la Guàrdia Civil – “héroe de la democracia española”, ha estat proclamat– han sortit Ana Rosa Quintana, Federico Jiménez Losantos, Edmundo Bal, Lorena Roldán, Pablo Casado, Fernando Martínez-Maillo, Santiago Abascal, Ignacio Gil Lázaro, Carlos Iturgaiz, Cayetana Álvarez de Toledo o Isabel Díaz Ayuso, sense oblidar el Churchill de Cieza, el ja esmentat García Egea. ¿Vostès hi veuen alguna diferència qualitativa? Ah, sí: que al caliu del moviment dreyfusard va néixer la Lliga dels Drets de l’Home i del Ciutadà, i va quallar el nou concepte d’ intel·lectual... Però al sud dels Pirineus tot això ja ho tenim superat, perquè fa anys que gaudim dels cervells i les idees de la Fundación FAES de José María Aznar.

I després hi ha la magnitud del càstig infligit en els dos casos. Alfred Dreyfus va ser condemnat a la degradació militar i a la deportació perpètua en un presidi d’ultramar, que finalment seria la desolada illa del Diable, a la Guaiana Francesa; allà, tenia prohibit parlar amb ningú, la correspondència li era censurada, l’alimentació era infame i dormia encadenat al catre, tot això sota un clima tropical. És cert que, de moment, el coronel Diego Pérez de los Cobos només ha estat cessat de la comandància del cos a Madrid, i traslladat a un destí burocràtic. Però convé no refiar-se'n. Al ministeri de l’Interior, el sinistre exmagistrat Grande-Marlaska està ordint la seva venjança. El dia més imprevist –potser a l’agost, quan els patriotes estiguin entre Dénia i Marbella– organitzarà en un recinte de la Benemérita –a Baeza, o a Valdemoro, o...– una truculenta cerimònia de degradació de l’heroic coronel: li trencaran el sabre, li arrencaran les tres estrelles de vuit puntes així com les condecoracions, li arrabassaran el tricorni... I després el deportaran, tal vegada a la més petita i deserta de les illes Chafarinas, a podrir-s’hi en solitud dins d’una barraca de quatre per quatre metres, talment com Dreyfus a les mal anomenades illes de la Salvació.

Per tant, no cal donar-hi més voltes: ja tenim el Dreyfus espanyol. Però ara, per culminar l’analogia, cal trobar l’Émile Zola espanyol. És a dir, la ploma tan prestigiosa com brillant que escrigui el Yo acuso demolidor sota l’impacte del qual caurà “el presidente más radical de la historia de España”, el nefast Sánchez, i amb ell s’esfondrarà el govern de coalició socialista-comunista-chavista que ocupa il·legítimament el Palau de la Moncloa. 

I ¿qui pot ser el nou Zola d’aquest nou Dreyfus? Els candidats abunden: ¿Pedro J. Ramírez, Paco Marhuenda, César Vidal, Eduardo Inda, Arturo Pérez Reverte, Gabriel Albiac, Luis María Anson, Arcadi Espada, Alfonso Ussía...? Davant l’ embarras du choix, suggereixo que es convoqui un concurs de mèrits, o de projectes d’article, i que el resolgui un jurat presidit per Isabel Díaz Ayuso, a qui li sobra el talent.

Pel que fa a quina capçalera farà el paper de L’Aurore el 1898, no cal patir. Els perezdeloscobosards –amb perdó pel neologisme– podran triar entre l' Abc, La Razón, El Mundo... Personalment, jo m’inclinaria per OK Diario. Sobretot, pel prestigi

la fiscalia

Els fiscals Miguel Ángel Carballo i Pedro Rubira donaran a conèixer avui, en la represa del judici oral de l’excúpula dels Mossos d’Esquadra, les seves conclusions definitives sobre la conducta de Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana, Pere Soler i César Puig durant els esdeveniments dels dies 20 de setembre i 1 d’octubre del 2017. Com ja vam informar quan es va suspendre el judici per la pandèmia, els fiscals han canviat la seva qualificació provisional. Però el canvi no es limita al que ja s’esperava, és a dir, a substituir el delicte de rebel·lió pel de sedició, sinó que ofereix una qualificació alternativa: el delicte de desobediència.

Finalitzada la sessió documental i testifical del judici, la d’avui havia d’haver tingut lloc el 13 de març a través de videoconferència, però la declaració de l’estat d’alarma la va suspendre. La compareixença telemàtica es farà entre l’Audiència Nacional a Madrid i l’Audiència Provincial de Barcelona, on seran presents els acusats i lletrats. Després del torn dels fiscals, el judici s’ajornarà fins als pròxims 15, 16 i 17 de juny, dates en què les defenses exposaran les seves conclusions i els acusats exerciran el torn d’última paraula del judici.

La setmana anterior a la suspensió del judici, el fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Jesús Alonso, va informar, segons fonts consultades per l’ARA, a la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, que la valoració de la prova al llarg de gairebé dos mesos de judici aconsellava introduir en les conclusions definitives la qualificació de sedició -a partir de la sentència del Tribunal Suprem del 14 d’octubre del 2019- i una alternativa: la desobediència de l’article 410 del Codi Penal, amb pena de multa de tres a dotze mesos i inhabilitació especial per ocupar un càrrec públic de sis mesos a dos anys de durada.

La introducció d’una alternativa suposa un gir copernicà, segons fonts judicials, també respecte a la metodologia seguida en la causa del Tribunal Suprem. Els quatre fiscals -Jaume Moreno, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Javier Zaragoza- van rebutjar la possibilitat de qualificar per sedició alternativament a la rebel·lió. Aquesta possibilitat va ser estudiada, però es va descartar amb dos arguments: reflectiria una posició feble de partida i obria el ventall perquè el tribunal optés per penes més baixes. Finalment, l’Advocacia General de l’Estat es va sortir amb la seva i va acusar per sedició, una idea plantejada des del ministeri de Justícia per la seva titular, que llavors era també la mateixa Dolores Delgado. Aquesta opció ara reflecteix més aviat la rendició de la Fiscalia de l’Audiència Nacional davant l’evidència que el judici oral li ha sortit malament. Per tant, si la sedició no aconsegueix convèncer el tribunal, la Fiscalia, de no oferir opció, podria trobar-se amb una possible absolució.

Problema: el salt en el relat dels fets provats des de la qualificació d’un aixecament tumultuari (sedició) a una desobediència. La prova desenvolupada en el judici ha acreditat que ni Trapero ni els altres acusats van tenir el que en dret penal s’anomena domini del fet. En aquest cas, per participar en la sedició que ja ha sentenciat el Tribunal Suprem.

La teoria del domini del fet

Aquesta teoria sosté que aquest domini no el té només l’autor, sinó que el pot tenir qualsevol altre intervinent. Ara bé, la doctrina del Suprem exigeix per provar la coautoria (en aquest cas de delicte de sedició) no només que hi hagi autors immediats (per exemple, els ja condemnats) i autors mediats, sinó també el “mutu acord” de tots els partícips i “l’aportació d’un acte propi de cada un dels acusats” o bé el “mutu acord” de tots els partícips per dur a terme el “propòsit consensuat”.

La prova per acreditar aquest mutu acord per dur a terme el “propòsit consensuat” ha brillat per la seva absència durant el judici oral a l’Audiència Nacional. D’aquí que es posi sobre la taula la desobediència, tenint en compte que van existir un requeriment del Tribunal Constitucional als principals acusats quan va suspendre la llei del referèndum, ordres del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i una interlocutòria de la jutge Mercedes Armas del 27 de setembre del 2017 que ordenava impedir el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Amb tot, el delicte de desobediència previst en l’article 410 del Codi Penal castiga “les autoritats o els funcionaris públics que es neguin obertament a donar el degut compliment a resolucions judicials”. Per tant, hauria de ser una negativa “oberta”. Tanmateix, en la sentència del Tribunal Suprem de les desobediències del president del Parlament basc, José María Atutxa, del 21 de gener del 2008, en la qual va ser ponent el magistrat Manuel Marchena, actual president de la sala segona de l’alt tribunal, ja no s’exigia que la negativa fos oberta. Es podria tractar simplement d’aparentar el compliment del requeriment del poder judicial, sense fer-ho realment.

vessar el got

Fa dècades que a la regió del Sahel, al cor de l’Àfrica, l’arribada del mes de juny no és una bona notícia. És en aquest punt del calendari quan comença el soudure : el període entre collites, que s’allarga fins ben entrat el setembre i que algunes ONG, també les Nacions Unides, coneixen com l’estació de la fam. El nom és trist, però també és literal: durant aquests mesos, en què els fruits de la collita anterior s’acaben i encara no es poden collir els de la següent, la crisi alimentària crònica que viu la regió agafa dimensions catastròfiques. Bona part de la població rural -que és la immensa majoria- passa de menjar tres cops al dia a fer-ho en només una ocasió, i la malnutrició aguda es dispara entre els infants.

Aquest 2020 el soudure serà especialment dur. La pandèmia del covid-19 i, especialment, la seva bufetada econòmica auguren la pitjor crisi humanitària dels últims deu anys, especialment en països del Sahel central com Mali, el Níger, Burkina Faso o el Txad. El virus és la gota que fa vessar, una mica més, un got que ja vessava per culpa de la crisi climàtica, la violència creixent, la pobresa crònica i, sobretot, per la falta de solucions polítiques.

“La pandèmia no hauria pogut arribar en un moment més crucial per a la regió”, es lamentava fa uns dies Coumba Sow, coordinadora de l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) a l’Àfrica Occidental. Aquest “moment crucial” són les setmanes i els mesos previs al soudure, en què la població -com la formiga en la faula que protagonitza amb la cigala- centra tots els seus esforços en preparar-se per als dies durs que vindran. És a l’abril i el maig -precisament els mesos en què el covid-19 ha paralitzat el món, també el continent africà- quan els agricultors necessiten sembrar i vendre els conreus i quan els pastors traslladen els seus ramats buscant pastures verdes i aigua per alimentar-los.

Aquest any no ha sigut del tot així. Malgrat que al continent africà la pandèmia no està tenint una incidència tan gran com a Europa o els Estats Units, les mesures restrictives han estat presents en tots els països. I al Sahel el tancament de botigues i mercats pel covid-19 ha deixat molts agricultors sense poder vendre els seus productes, però també els ha deixat sense poder comprar fertilitzant o llavors per preparar-se per a la temporada agrícola de finals d’any. I el tancament de fronteres ha limitat el comerç i la transhumància de molts pastors, que caminen centenars de quilòmetres i sovint travessen fronteres per alimentar les bèsties i comerciar-hi. “Això farà que els pastors perdin els seus ingressos, perquè no podran vendre els animals. I també pot provocar la mort del ramat, perquè serà encara més difícil alimentar-lo”, remarcava Coumba Sow. En tots dos casos el resultat és el mateix: quan els animals moren o deixen de ser una font de llet o carn, la població passa gana. Com també passen gana les famílies agrícoles quan el seu únic mitjà de subsistència -els conreus- no funciona.

Diverses organitzacions, com Acció contra la Fam o l’ACNUR, han començat a fer càlculs. Tots els pronòstics són durs. El Programa Mundial dels Aliments apunta que la fam es pot triplicar en molts punts de la regió pel covid-19 i posa d’exemple el cas de Burkina Faso. En aquest país 2,1 milions de persones patiran inseguretat alimentària durant els mesos d’escassetat. L’any passat van ser 680.000 burkinesos.

Fam política

Oriol Puig, investigador del Cidob i expert en migracions i canvi climàtic al Sahel, subratlla dos punts clau. El primer és un recordatori: darrere d’aquesta inseguretat alimentària que martiritza la regió des de fa anys hi ha motius polítics i també històrics. “Sovint se simplifica en excés el discurs: es diu que aquesta fam estructural és només com a conseqüència del clima. Però no es diu que hi ha hagut i hi ha unes polítiques colonials i neocolonials que han potenciat que la població depengui totalment de l’agricultura de subsistència”, assegura.

I el segon punt que reitera Puig és el risc que suposa que plogui sobre mullat. “Moltes zones del Sahel ja estan en una situació molt delicada, precària. Hi ha una confluència de crisis, com la climàtica o la del terrorisme i els conflictes, que ara s’agreujaran amb el covid-19”. En les últimes setmanes, per exemple, la violència, especialment l’activitat dels grups jihadistes, s’ha incrementat. Sobretot a l’anomenada zona de les tres fronteres, entre Mali, el Níger i Burkina Faso, on fa anys que hi ha una onada de refugiats i desplaçats interns. Només a Burkina Faso 880.000 persones han hagut de fugir de casa per la violència. A tota la regió són uns tres milions de persones, que en general malviuen en condicions precàries. I en temps de pandèmia la precarietat incrementa les possibilitats de contagi.

Per això als experts també els preocupa que la lluita contra el covid-19 -que ara centra totes les agendes- deixi en segon lloc els esforços per fer front a aquestes altres problemàtiques que ja existien. I no només és una por. Ha començat a passar, especialment en el camp sanitari.

Al Sahel i en altres zones del continent africà, les mesures per frenar el nou coronavirus han perjudicat el control d’altres malalties clàssiques -com la malària o el xarampió- que fa molts anys que maten. Hi ha un exemple il·lustratiu: les restriccions de moviment pel covid-19 han fet molt difícil continuar repartint les xarxes mosquiteres que són claus en la protecció davant la malària.

La plaga de llagostes no afluixa a l’Àfrica oriental

La pandèmia del covid-19 està deixant en segon pla la plaga de llagostes del desert que des de fa mesos està castigant l’Àfrica oriental, especialment Kènia, Somàlia i Etiòpia. El mes de desembre hi va haver una primera onada: eixams quilomètrics d’aquests insectes que al seu pas devoren conreus, arbres i pastures. La plaga -que agafa força degut als efectes de la crisi climàtica- no ha minvat, al contrari. La FAO porta setmanes alertant que la regió viurà una segona onada fins i tot més forta que la primera aquest mes de juny, just en el moment de la collita. I la situació és preocupant: les hectàrees de conreus malmeses seran incalculables, cosa que, segons subratllen ONGs com Oxfam, es traduirà en episodis de fam “molt greus” en una regió on la majoria de la població depèn d’aquests conreus per sobreviure i on 30 milions de persones ja pateixen inseguretat alimentària.

amazon

Mitjans d’abril. El repartidor d’Amazon que cinc minuts abans ha deixat un paquet torna a trucar al timbre demanant escanejar el codi de la capsa una altra vegada. “Perdona, és el meu primer dia i vaig una mica atabalat”, es justifica. Enmig d’una Catalunya amb un 22,6% més d’atur que l’abril del 2019 i un 12,2% més que el març previ, la filial espanyola del gegant del comerç electrònic contractava gent. L’empresa havia anunciat dies abans que tenia lloc per a 1.500 nous treballadors. Fins i tot els que haguessin perdut la feina de manera puntual hi serien benvinguts encara que, un cop en la nova normalitat, recuperessin el seu lloc de treball habitual. La cosa, sens dubte, anava bé per a Amazon. Potser massa i tot, o almenys aquest temor es deduïa de la campanya iniciada dies després per animar els consumidors a no comprar els llibres de Sant Jordi a través de l’imperi de Jeff Bezos.

A Espanya l’accés a les dades de facturació i beneficis de la companyia no és senzill, però els resultats a nivell mundial confirmen que l’empresa està en un dels seus moments més brillants. El primer trimestre d’aquest 2020 Amazon va ingressar gairebé 75.500 milions de dòlars (uns 68.800 milions d’euros), un 26% més que el mateix període de l’any anterior. Això sí, el seu benefici va ser gairebé un 30% inferior al de gener a març del 2019 (2.500 milions de dòlars, traduïts en 2.200 milions d’euros), una caiguda que van justificar amb haver destinat tots els guanys operatius esperats a despeses relacionades amb el coronavirus.

Però no sembla que ningú hi doni gaire importància: les accions d’Amazon van arribar a preu rècord també a mitjans d’abril, superant els 2.300 dòlars (uns 2.000 euros), col·locant-se més d’un 36% per sobre dels mínims que havia registrat el mes previ i situant el valor de la companyia per sobre del bilió d’euros. De fet, el gegant nord-americà ja val a la borsa el mateix que totes les empreses que cotitzen al parquet alemany juntes. I el principal beneficiat de tot això és Jeff Bezos, que, com a fundador i president de la companyia, s’ha consolidat com la persona més rica del món.

Publicava Bloomberg ara fa més o menys un mes que Bezos ha vist créixer la seva fortuna aquest any fins als 140.000 milions de dòlars (quasi 125.000 milions d’euros). Això el col·loca, a més, a 40.000 milions de dòlars de distància del seu principal competidor, Bill Gates, creador de Microsoft.

Cost de finançament de rècord

Però hi ha encara un últim indicador que confirma la confiança en la bona salut de la companyia. Amazon ha començat aquest mes de juny col·locant, segons el Financial Times, uns 10.000 milions de dòlars (gairebé 9.000 milions d’euros) en bons amb terminis que van dels 3 als 40 anys i amb un tipus d’interès del 0,4%. És a dir, amb un dels costos de finançament més baixos que s’han registrat mai als mercats de deute corporatiu dels Estats Units.

L’interès que els inversors han acceptat en aquesta transacció és clau per entendre que el nivell de confiança de retorn d’aquests diners és molt alt. Per exemple, l’interès que solen acceptar per comprar bons d’empreses de l’Íbex se situa normalment entre l’1% i l’1,5%. El mateix Amazon no va poder col·locar bons amb un interès per sota de l’1,9% el 2017, quan necessitava capital per comprar la cadena de supermercats Whole Foods. Així, el 0,4% d’interès acordat en aquesta última emissió de bons és senyal de les bones perspectives que rodegen l’empresa.

Sobretot perquè se situa al nivell de multinacionals com Apple, IBM i Walt Disney, que van col·locar bons amb un 0,45% d’interès entre el 2012 i el 2013, però també perquè el percentatge està només dues dècimes per sobre de la rendibilitat que s’havia exigit als Estats Units quan van fer el mateix moviment financer un mes abans. El missatge està clar: Amazon és, segons el parer dels que han adquirit aquests bons, pràcticament tan solvent com ho és el mateix govern dels Estats Units.

Conflictes oberts

Aquest conjunt d’èxits, però, no impliquen un entorn laboral perfecte. A Espanya hi ha hagut diverses confrontacions entre els empleats i l’empresa per les condicions de treball. I a la mateixa seu de la companyia a Seattle també s’han viscut moments complicats. A principis d’any un grup d’empleats van acusar la companyia de vendre productes nocius per al medi ambient. Es queixaven també de la política de comunicació: dos treballadors van ser amenaçats amb acomiadaments si la vulneraven.

la recuperacio

Joan Cavallé (Alcover, 1958) escriu narrativa i teatre. També poesia, encara que com un exercici d’intimitat. Ha publicat una vintena de llibres i els seus personatges han traspassat les pàgines per arribar als escenaris teatrals. En la seva última obra de relats, Les benaurances (Angle Editorial), els protagonistes, diversos, sorprendran indefectiblement al lector.

Com són aquests personatges de ‘Les benaurances’?
Són normals i corrents però sempre hi ha un fet o circumstància que els converteix en singulars. M’interessa mostrar quina part d’excepcional, d’increïble, fins i tot de presumptament màgica habita en cada persona.

Què pensa del destí, que es va ficant pel mig?
La paraula destí és com un arbre de dues fulles. Si fem cas a les teories deterministes, tot està escrit. Sigui així o no, el gran problema, que també és el gran avantatge, és que no ho coneixem. Per molt que existeixi és desconegut pels humans i per tant, imprevisible.

Com els seus relats?
Exacte. Als personatges els passa un element imprevist. Hi ha alguna cosa que, de sobte, destarota tot allò que ells pensaven que podria ocórrer. Això passa a Un mur negre o a L’excepció. En aquest últim per exemple es viu en un estat perfecte de felicitat, d’optimisme, fins que es veuen anar cap al precipici.

«Al llibre, el missatge, si l’hem de buscar, és que la vida  te l’has de treballar. I hi ha qui es conforma i qui  no. En tot cas, no jutjo»

És un missatge al lector per deixar palès que no som immortals?
Jo diria que el missatge, si l’hem de buscar, és que la vida te l’has de treballar. Les benaurances fa referència a un episodi bíblic conegut, el Sermó de la Muntanya, en què Jesús pronuncia aquella sèrie de recomanacions a les persones que l’escolten. I sempre és que després de morts hi haurà una recompensa. Al llibre, el que intento fer veure és que tot el que et passi t’ho has de treballar tu. I hi ha uns personatges que es conformen i d’altres no. En tot cas no jutjo. Serà el lector qui haurà de fer el judici, si així ho vol. 

Quin significat té la portada?
Estic molt content perquè vaig proposar a l’editorial que fos una il·lustració de Lluc Queralt, que és un fotògraf de Tarragona. Té diferents coses. Una explica que la majoria de personatges que protagonitzen una història són femenins i fins i tot algunes estan narrades en primera persona.

És difícil per a un home?
Ha estat un exercici interessant. Aquesta és una primera qüestió. Després em va semblar que la imatge podia ser llegida de dues maneres. Com una dona que va desapareixent o apareixent.

Posar més dones obeeix a algun motiu?
És espontani. Per exemple, hi ha un relat que es diu Braços, mans i també paraigües que es va iniciar en una perruqueria, arran de la conversa entre dues dones. Per tant, havia de ser protagonitzat per una d’aquelles dones.

Alguns dels seus personatges pot ser que surtin a l’escenari?
Concretament aquest de la perruqueria és el que tinc pensat en versió teatral.

De quina manera ho viu vostè aquest pas cap al teatre?
El teatre té una gran recompensa, quan estàs envoltant de públic i veus els actors encarnant els personatges, dient les teves paraules. És molt emocionant. I quant als protagonistes del llibre, ja són immortals, han passat a ser lletra impresa i, per tant, viuran per sempre.

Immortals i amb vida pròpia?
Sí, perquè a no ser que escrigui novel·la policíaca, no tinc tancades les històries. Sempre comparo la meva manera de treballar amb un jardí, en el qual cada dia em dedico a un arbre. De la mateixa manera, quan em poso a escriure, rellegeixo el que tinc escrit i potser afegeixo una frase més d’aquell relat. A partir d’allà el personatge té un ventall de possibilitats d’acció.