castig

Es quan es vol fer veure d'una manera expeditiva als nens o grans que han de modificar una pauta de comportament. Ara el ministre espanyol d'educacio, mal educat  ell també, ha tingut que retirar un vídeo on s'explicava diferents càstigs per els nens que feien: si deien una paraulota, 20 abdominals. Si feien soroll, un temps a fora, expulsat del grup per pensar i que tampoc genera consens entre els psicòlegs. Recomanava també pujar i baixar escales i exercia els càstigs mes com una eina de poder que educativa. Els càstigs no han de impedir que el nen faci una activitat que li agrada. Altre cosa es que la regula, com l 'exces de jugar a alguna cosa.Es pensa també que si se surt de classe a de ser amb suport d'un gran que li raoni el perquè. El castig en tot cas ha de ser proporcionat, coherent i sempre a la conducta, mai al nen. El castig físic s'asocia a la humiliació. D'altres pensen que es necesaris per refredar al  i que reflexioni abans de pensar hi. El reconeixement del nen del que ha fet no passa per l'exercici sinó per la paraula. Això no es la mili que si utilitza aquests sistemes masclistes i de subordinacio. L'exercici físic es bo i no es pot etiquetar com a castig. Els professors de gimnàstica no castiguen fen fer sumes als nois. El vídeo en questio es un creative commons pensat perquè tothom aporti qualsevol suggeriment. De moment l'aportacio es que el vídeo s'ha eliminat perquè no resisteix cap anàlisi psicològic seriós.

Tito, Francesc

Que es com li deien a casa. Ens ha deixat un xicot de 45 anys, desprès de 2,5 de lluita contra el càncer linfatic, que ha donat els mes grans èxits a la banqueta del Barça.Com diu el seu amic Pep, volien menjar se el mon i ho van fer. Eren joves i no es podien pensar que els periodistes esportius escriurien un dia noticies d'aquesta mena. Ara tot son excuses, de no haver sabut trobar les paraules de travessar la subtil linea de la privacitat, de no haver encertat el pronòstic. Em commouen les llagrimes crec que sinceres de Busquets, Valdes, Iniesta i el mateix Messi, fills adoptius i professionals d'aquest noi que mai va poder debutar al Barça com a jugador, Ara l'Adria, el seu fill, tindrà l'oportunitat. No falten centrals? Doncs Bartra-Vilanova. Un la treu amb criteri i l'altre, matusser i fort, quadra l'equip contrari davant de l'area i mai perd l'esquena. Ara hom lamenta haver se equivocat en les critiques i en els pronòstics. Si que sempre marxen els millors, Per això els enyorarem tan i tant de temps. Perquè nosaltres per sort, podrem seguir aqui baix repetint erros una i altre vegada malgrat les promeses de esmena.Si Tito hagués estat ahir amb el Pep al camp del Bayern, l'innombrable els hi hagués fet el 4 que va fer?. Mai ho sabrem. Peró això com va ajudar a Villareal, ahir la tristesa va pesar molt sobre les idees del Pep. Ens deixa uns nanos molt ferms, uns amics que ens ajudaran a recordar lo amb les seves actuacions i la idea de que els golafres, nois de la masia que han de menjar el que porten els caps de setmana dels magnífics pobles catalans, diran com aquell entrenador, futbol es futbol.

manent

Acaba de desapareixer també l'Albert Manent, escriptor i intelectual Català, estudiós de els 4 reedicions  de les Obres completes de Joan Maragall, fet que nomes s'havia donat amb Verdaguer. La profunditat dels seu estudi va arribara reclamar que se'n prepares una edició critica, i considerar si les que componien l'edicio eren revisades per el mateix autor i quan i a on havien estat publicades per darrera vegada, com era el Cas de L'esglesia cremada.Així com l'aportacio dels estudis maragallians de l'estranger. Reclamava també l'edicio de l'obra de Joan Benet, Maragall i la setmana tràgica. Amb tot això Manent creia que es podria donar una imatge nova, una sintesi del seu pensament de qui com deia Josep Carner "Generós conseller de la ciutadania, indispensable encoratjador de tota alta empresa, administrador de somnis col.lectius i ètic redreçador de senys i voluntats. A articles com El sentiment de Pàtria,La ciutat del perdo, o Conversa bilingüe i apareixen els mateixos planys, preocupacions i problemes que ara.En Joan Maragall i han moments profètics, que ens remouen i ens interpreten fins que s'enfada i aleshores esdeve un flagel com los prediques de Savonarola. Això escrivia Albert Manent el 1961 a Serra d'Or. Com aquell que diu estem igual però ell ja no pot treballar hi.

el contla

L'endema de Sant Jordi vaig anar a la teva llar d'infants (Guarderia) per explicar te  un conte. Primer parlavem de la Capuxeta vermella. Peró a l'avi no li agradava, tanta sang, tants morts, la panxa plena de pedres, el caçador que el tira al riu per ofegar lo. Mira no em venia de gust. Finalment, deixant de banda el gat amb botes i la puntaire ens varem decidir per el patufet, la versio mes nostrada que vaig trobar a Internet. Entro en una guarderia que era com un pis, m'assento al bell mig de l'habitacio  tots els teus companys em portaven els seus dibuixos, preludi del global que m'havieu fet tots. Comença el conte, no se si se'm entén gaire i desprès, tots sentats a la paret tu i jo repartim unes galetes tosta rica i nada mas, dues per nen. A l'avi lògicament no li vas fer gaira cas per que tu el que volies es sentar te al costat de la Manuela. Ens despedim perquè us prepareu per anar al pati que jo ja no puc veure i ens dic adeu a la vostre monitora la Pat. Malgrat les diferències entre publica i privada, el tema econòmic sempre es cabdal al 'hora d'escollir una llar d'infants. I es valora moltissim la proximitat. El teu Pam i Pipa es a no 10 minuts de casa, Providencia, 21. A la classe La pluja hi hauria d'haver hi, i j crec que mes o menys hi es, un personal format, tracte càlid, projecte pedagògic, espai net i segur, pati, relació amb els pares i un preu a to. Cap mes avi es veu que va anar a llegir. Devia ser aprendre a controlar la impaciencia cosa que vosaltres vareu fer molt be. I havia multiculturalitat, amb el Derek, el nen guapissim de color, el Quim, el Nil, i d'altres.  Compartiu coses i prestàveu molta atenció.Les galetes hi havia qui se les guardava per desprès al cangur del davantal. Us imagino aprenen a recollir les joguines abans d'anar a dormir els que us quedeu a dinar. I abans de jugar al pati, rentar se les mans i fer un llarg pipi. I jugar molt, amb la natura,amb plàstica, fent gimnàs, escoltant musica o fent la directament i llegir. O de moment escoltar algun conta ben explicat.Patim, patam , patum....

adeu Tito

S'ha mort finalment el Tito Vilanova. Algú sabrà ara a qui li va posar el dir a l'ull. Jo nomes us puc deixar aquí un magnific article del Emilio Perez de Rozas. I que a la penya es faci un minut de silenci el diumenge.
 Se lo contaba, aquel 24 de abril del 2012, Andoni Zubizarreta aPep Guardiola en el vuelo Barcelona-Milán. El gran vasco le explicaba al 'mago' de Santpedor el cabreo de Marcelo Bielsa cuando la UEFA, tras sancionar al Fenerbahçe y sustituirlo por el Trabzonspor en la Champions, clasificó al Athletic para la siguiente ronda de la Europa League sin jugar. "Bielsa --le contaba Zubi a Guardiola-- dijo que eso no le gustaba porque el fútbol, como la vida, al final, tarde o temprano, te acaba cobrando esos regalos".Los dos se miraron y descubrieron que por su mente discurría idéntica reflexión: alguien nos está pasando factura por ganar tanto, por ser tan buenos, tan elogiados. Las enfermedades de Éric Abidal y Tito Vilanova les quitaban el sueño e, incluso, llegaron a pensar, los dos, que, a ese precio, preferían dejar de ganar.

Vilanova, el segundo apellido de Pep, el técnico que llegaba el primero (o segundo, o al mismo tiempo, pues Guardiola también madrugaba, también) a la Ciutat Esportiva Joan Gamper y se iba el último, muchas veces porque se quedaba a ver entrenar a su hijo Adrià, entonces en el cadete B y ahora en el juvenil, nos ha dejado. Y nos ha dejado con el dolor. Ya hubiese querido, ya, llevarse con él todo el dolor que nos ha causado su enfermedad, pero no ha podido. Aquí nos deja, con la sensación de que no hemos podido hacer nada por él. Únicamente, lo que él nos pidió: respetar su silencio, respetar su 'tarannà', siempre discreto, siempre alejado del ruido, siempre sin buscar compasión o gesto de piedad alguno.

Su último mensaje en mi móvil fue "Gracias, Emilio!!!", y data del 17 de septiembre del pasado año. Sí, el día de su cumpleaños. El mío había sido, simplemente, el de siempre, el de cada mes: "No quiero saber mucho de ti. Solo quiero que sepas que me acuerdo a diario de ti. Y espero que lo notes". "Gracias, Emilio!!!". Ya no hubo más por su parte. Sí por la mía, que no cesaba de enviarle, de vez en cuando, periódicamente, saludos, abrazos, cariño, roce. Sabía de su presencia en algún partido de la Joan Gamper por mi hermano Carlos, que lo veía y me contaba. No más. Ni menos. Suficiente.

Francesc Tito Vilanova (Bellcaire d'Empordà, 1969), filigranero centrocampista que jamás llegó a debutar en el Camp Nou, buen técnico, mejor maestro y superlativo estratega, aconsejaba a Guardiola, convirtiéndose en su segundo apellido cuando nadie daba un duro por ellos. Si no se fiaban de Guardiola como primero, imagínense la fe que tenían en Tito como segundo. Y solo ellos, solitos, llevaron al Barça a la gloria más absoluta. Luego se separaron, pero dejémoslo. Mejor así. Triunfaron por separado y eso debe reconfortarnos. "Mucha gente --me explicaba Tito-- cree que si te dedicas profesionalmente al fútbol te pierdes cosas de la vida, pero yo creo que es al revés. Cuando te dedicas al fútbol profesional, ganas más de lo que pierdes. En La Masia lo pasábamos de fábula, éramos felices, convivíamos gente cuyo único fin era divertirse con el fútbol, jugar, jugar y jugar". Ese era el recuerdo de Tito y la peña Els Golafres, integrada por Guardiola, Vilanova, Jordi Roura, Aureli Altimira y, a menudo, Jaume Torras y José Antonio García Covelo. Los 'golafres', ya saben, debían su apodo a lo mucho y bien que comían y a las fiestas gastronómicas que organizaban en La Masia, de la mano del bueno de Avelino Blasco, cocinero de aquella curiosa residencia, cuando los chicos regresaban de cortas estancias en casa de sus padres con materia prima de primera mano de sus pueblos.

"Si a esa vivencia --explica Zubizarreta-- unes su pasión por el fútbol, su amor por el Barça y el hecho de nacer y crecer con una guía no escrita de cómo se juega al fútbol en el Barça, entiendes que esa gente haya trasladado lo que mamaron juntos a las nuevas generaciones". Lo más grande es que no hay nada escrito sobre cómo ha de jugar el Barça, qué futbolistas debe tener. Es muy posible que, junto a Guardiola, Tito fuese, sin duda, el hombre ideal para crear el acta fundacional de esa red, de ese mapa futbolístico, de ese tejido que hace único al Barça. Hay quien piensa que, si se escribe, puede desaparecer el encanto. Tito lo tenía en su cabeza y todo ha volado con él. Nos queda el dolor y esa Champions juvenil que los chicos de Jordi Vinyals le dedicaron nada más conquistarla el otro día, deseando que "Tito también gane su personal Champions". Todos, incluso esos jóvenes, sabían que el asunto estaba duro, muy duro. Perdido.

"Cuando dejo a Adrià en el colegio y me voy a la ciudad deportiva --me explicó un día Tito--, siempre me dice lo mismo: 'Papá, tú no vas a trabajar. Tú vas a jugar, tú vas a pasártelo bien, tú vas a hacer lo que más te gusta en esta vida'. Y tenía razón". Yo no pienso borrar su móvil. Ahora ya tengo el móvil de Dios. Igual algún día lo necesito. Y no por fútbol, no. Al fútbol que le den. Como pensaron aquel día de abril Zubi y Pep, todos hubiésemos dejado de ganar para que no perder a Tito. Todos.

media discos

Un quart de segles desprès de les videoconsoles portàtils, la Game Boy va revolucionar el sector.. Doncs ara dos periodistes nord americans Ezra Klein i Bate Silver de 30 i 36 anys han deixat una bona posicio al New York Times i el Washington Post respectivament.Han arrencar iniciatives en solitari digitals anomenades Vox i 538. En 15 dies han rebut totes les bufetades del mon, desded acusacions d''inexperiencia fins a poca qualitat i gens de veterania, però ells endavant. Quin ha dese el futur dels medià informatius.Com a plataformes de lineas editorials amplies generen economies d'escala, deixen que periodistes independents o individuals publiquin. Ja algunes companyies de discos especialitzades com Blue Note o ECM en el jazz o 4AD es cuiden de la perifèria indie.No estan tan per la qualitat com per la difusió extensa de la musica improvisada. La tecnologia cada vegades es menys competitiva. I dos tot negoci es una transicio que passa per un intercanvi de dades que acabarem compartint tots sigui cinema o uns gran magatzems.

l'independentisme Italia

Han vingut, casi directament d'Italia, la Mery el Paolo i la Giannina. Hem fet la mona, Tan petita i tan plena de coses, plumeros de colors, casetes, roses, pollets i bolets que quasi no es veia.Ah! m i l'ou. Una sacher.Deia això per que un sondeig sobre la sobirania del Vèneto ha posat en avis a les altre regions. Aquesta consulta també es va iniciar a proposta ciutadana. I a Sardenya, un grip autonomista ha aconseguit el 10% dels vots. El Vèneto sense el suport de la Lliga Nord, dirigits per Luca Zaia, promouen una sobirania oficial a la catalana. La Llombardia i el Friull volen el mateix. Mentre a Sicília un ex governador funda el Moviment per l?Autonomia. I al Mezzogirono culpen a la nació del empobriment del Sud. Estan descobrint les seves arrels i desafiant els prejudicis del nord. Si això continua tindran eina també. Començant per aquests 100000 eixelabrats que han votat si a Venècia.