que venen els hippies dels 70

Tremoleu, pantalons de tub, s’acosta la vostra fi. Aviat ocupareu una zona secundària a l’armari i trigareu a regnar-hi de nou perquè, amb l’arribada de la caloreta, s’hi instal·laran els pantalons de campana. Sí, aquells que tothom portava als anys 70 i que potser, si remenes a les capses que hi ha al fons del traster, encara trobaries. Si no saps on para aquesta herència tèxtil familiar o no existeix perquè la vas perdre al Canet Rock, no et cal patir perquè totes les grans cadenes de roba i complements ja estan farcint els seus aparadors amb peces inspirades en diversos estils dels anys 70, des del disco, amb lúrex i serrells, fins a les gogo girls, amb minivestits d’estampats geomètrics.

“A la moda tot és cíclic, no és un tòpic”, apunta Maite Muñoz Roy, dissenyadora de Lebor Gabala i que atribueix aquest perpetu déjà-vu a “la necessitat de vendre novetats, aparcar unes idees per posar-ne en circulació unes altres que no siguin als armaris”. No queda clar, però, qui fa girar la repetitiva roda de les tendències, perquè “el carrer i els dissenyadors intercanvien inspiracions, però hi ha un tercer element en joc que és l’oferta de teixits i d’acabats, que també és cíclica i que condiciona molt perquè és la primera compra que fas per començar a crear una col·lecció”, confessa.

Com es va poder veure a la passarel·la barcelonina 080, la seva marca, Lebor Gabala, aquesta temporada “té certes influències dels anys 70”, ja que ha proposat tot de maxivestits vaporosos i florejats, amb “volums que van creixent als baixos i faldilles frunzides amb molt de vol que recreen la tendència gipsy, un tema que Yves Saint-Laurent va explotar als anys 70”, recorda Muñoz Roy. Hedi Slimane, al capdavant ara de la casa francesa YSL, proposa aquesta temporada estilismes setanters amb ponxos de ganxet, armilles amb serrells i botes altes combinades amb minivestits amples. Però no és l’únic que ha fet pujar els hippies a les millors passarel·les del món: Elie Saab i Pucci es van avançar a la tendència i l’any passat van proposar maxivestits tie die, tenyits artesanalment en cercles com feien els hippies. I, per a aquesta primavera, Etro, Dior, Prada, Gucci, Dries Van Noten i Derek Lam han fet que tots comencem a recordar com es vestia fa 40 anys.

Una Vacuna de la UB cura el VIH

Reduir la càrrega viral a zero, és a dir, guarir del tot les persones infectades amb el VIH. Aquest és l’objectiu de la vacuna terapèutica que aviat es començarà a produir al primer i únic centre acreditat a Espanya per obtenir medicaments de teràpia avançada, situat a la Universitat de Barcelona (UB). La vacuna cel·lular es desenvoluparà a la sala blanca de la Unitat de Recerca i Desenvolupament de la UB, unes instal·lacions d’alta seguretat que durant dos anys han hagut de passar estrictes controls fins a aconseguir l’acreditació adient. El compost es provarà a l’Hospital Clínic, amb 16 pacients infectats.

Els científics hi han dipositat grans esperances, ja que en un estudi anterior, amb una versió menys avançada del fàrmac administrada a 12 pacients, els resultats van ser força bons. Es va aconseguir reduir la càrrega viral fins a un 5%. A la sala blanca de la UB es podrà aconseguir una versió millorada del compost. “Treballarem amb productes biològics que vénen del mateix pacient, amb el virus i amb cèl·lules dendrítiques”, explica Josep Maria Canals, director de la Unitat de Recerca i Desenvolupament del programa de recerca cel·lular de la UB (TCUB). Les teràpies avançades són medicaments d’ús humà basats en cèl·lules (teràpia cel·lular), gens (teràpia gènica) o teixits (enginyeria tissular). En aquest cas, el fàrmac serà personalitzat, és a dir, es produirà específicament per a cada pacient amb les seves pròpies cèl·lules.

La producció de la vacuna cel·lular per al VIH començarà de manera imminent i s’estendrà fins al 2017. El procés per obtenir el fàrmac durarà prop d’un any. Primer, s’extraurà la sang al pacient i, després, es durà a terme tot un procés per obtenir virus del VIH autòleg (del mateix pacient) que es replicarà en càpsules de Petri, en un cultiu on també hi haurà cèl·lules del pacient.

De la sang del pacient també se n’extraurà sèrum i les seves cèl·lules dendrítiques (CD), que en el sistema immune són les encarregades de presentar els antígens als limfòcits T i, per tant, estimular la resposta immune. Els científics entrenaran aquestes cèl·lules CD en cultius amb còpies del virus del pacient. Així aprendran a reconèixer-lo millor. El compost final serà una barreja de les cèl·lules ja entrenades i els virus del VIH autòlegs replicats i inactivats. S’injectarà directament als ganglis limfàtics del pacient, a l’aixella.

Dinamarca refugi de l'ostra

Diuen que Juli Cèsar va envair l’actual Gran Bretanya a la recerca de les seves delicioses ostres. Se sap que els romans transportaven aquesta delicatessen des de la costa atlàntica europea fins a Itàlia empaquetada en gel, neu i barrils d’aigua de mar. Però, malgrat aquesta complicada i ingrata travessia, l’Imperi Romà no hi volia renunciar perquè era un component essencial de les seves orgies i suculents banquets.

Avui, aquesta cobejada ostra està en vies d’extinció i un dels pocs llocs on encara creix més o menys segura és a Limfjorden, un remot i fred fiord situat a la península de Jutlàndia, al nord de Dinamarca. Es tracta de l’ Ostrea edulis, més coneguda pel nom d’ostra plana europea. Va ser l’ostra majoritària a les costes europees durant segles, fins que diversos paràsits i malalties van reduir-ne dràsticament la població algunes dècades enrere.

“Perquè aquest animal sobrevisqui com a espècie potser els intents per protegir-lo i criar-lo que s’estan duent a terme aquí són la seva única esperança”, assegura Kasper Fogh Hansen, que treballa per a FOOD, una organització que promou la gastronomia i els productes propis de la regió nòrdica.

Per a l’ Ostrea edulis les aigües d’aquest fiord constitueixen la frontera nord del seu hàbitat natural. Sovint, l’aigua està massa freda, cosa que fa que es reprodueixi a un ritme més lent que en altres llocs. A més, si les temperatures baixen més del que és habitual, una part de la població sol morir. La zona s’anomena Natura 2000 i constitueix una reserva natural especial de la Unió Europea, la qual cosa fa que la cria i captura d’ostres estigui estrictament controlada.

L’objectiu és evitar la sobrepesca, raó per la qual el nombre de llicències per a l’explotació pesquera de l’estret és molt limitat i varia anualment en funció de l’estoc. En aquests últims anys, per exemple, les baixes temperatures han fet que la població disminuís considerablement i, alhora, la xifra de captures permesa. Tot i això, o potser gràcies a això, Limfjorden és un dels únics paratges on l’espècie segueix lliure de paràsits. Potser precisament és el fred i, per tant, unes condicions de vida més dures, les que expliquen el secret de la seva supervivència més alta. Segons aquesta teoria, d’alguna manera, al llarg dels segles, l’espècie s’hauria enfortit genèticament i s’hauria fet més resistent a les plagues.

que sentim en pagar l'IRPF?

• Ampliar font Reduïr font

• 

El dia 7 d’abril va començar el període per presentar la declaració de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). És l’impost més important del sistema tributari. Per a l’Estat representa al voltant del 35% dels seus impostos i per a la Generalitat de Catalunya el 40%. A la vegada és un instrument rellevant per fer polítiques redistributives per la progressivitat de la seva tarifa i per les deduccions i exempcions que s’hi apliquen.

Pagar impostos no és una acció que desperti gaires simpaties. Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en una enquesta sobre política fiscal feta a la població espanyola el juliol del 2014, el 69% dels ciutadans opinaven que paguen massa impostos.

No obstant això, a l’hora de pagar l’IRPF les persones poden experimentar un cert sentiment de satisfacció o alleujament. Aquesta sensació pot tenir lloc si la quantia que surt a pagar és mínima, nul·la o el resultat és a retornar. L’Agència Tributària espanyola estima que es presentaran en la present campanya més de 19 milions de declaracions, de les quals quasi tres quartes parts seran a retornar. En aquest cas, els individus poden sentir una sensació com si quedessin exempts de pagar l’impost. Sembla que no recordin els pagaments que ja han fet durant l’any mitjançant les retencions a compte (per exemple, sobre els salaris o els interessos del capital) i els pagaments fraccionats que realitzen els professionals, els autònoms o els negocis, en general.

La teoria de la Hisenda pública denomina aquest fenomen il·lusió fiscal, i té lloc quan els ciutadans no perceben amb claredat els pagaments impositius, ja que són poc perceptibles. Així doncs, les retencions de l’impost fetes en origen sobre les rendes salarials generades durant l’any poden produir il·lusió fiscal, ja que els individus perceben les rendes en termes nets, és a dir, després d’impostos, la qual cosa disminueix la consciència que aquelles rendes salarials rebudes són de més quantia.

Alternativament, un altre sentiment que els ciutadans poden sentir és el d’indignació. Aquest l’experimenten principalment els assalariats quan comparen les quanties que paguen amb les contribucions fetes per altres ciutadans que perceben rendes procedents d’activitats professionals, comercials o industrials. Moltes vegades aquests últims, amb rendes superiors a molts assalariats, acaben pagant una quantia inferior per l’IRPF, ja que el sistema de càlcul de la renda percebuda facilita ocultar-ne una part o la subestima. Aquest últim cas té lloc en les activitats que tributen pels denominats mòduls. Una mostra d’aquest fet és que on tenen més pes específic les rendes d’activitats econòmiques sotmeses a mòduls és en les declaracions de rendes baixes, entre 6.000 i 24.000 euros de renda anual. Això vol dir que el sistema de mòduls subestima el benefici real dels negocis, la qual cosa constitueix una clara injustícia en relació a les rendes salarials que no tenen manera d’eludir o evadir l’impost.

En aquesta línia, cal mencionar que, segons l’enquesta del CIS citada abans, un 88,9% dels enquestats no creuen que paguin més impostos les persones que més tenen i un 94,8% consideren que hi ha força o molt frau.

Això no obstant, és interessant destacar com la ciutadania justifica que s’ocultin rendes a l’hora de pagar impostos. Així, la mateixa enquesta del CIS constata que davant la pregunta de què mou les persones a ocultar part de les rendes a Hisenda, només un 16,3% dels ciutadans consideren que la raó és la manca d’honradesa i consciència ciutadana. En canvi, un 22,2% creuen que la manca d’ocupació fa acceptar qualsevol feina encara que no es declarin els ingressos, i un 16,3% ho justifiquen perquè els salaris són baixos. Així mateix, un 11,4% troben la raó en el fet que ja es paguen massa impostos. Altres respostes són la falta de control de l’administració (11,2%), les baixes sancions aplicades (7,1%) i la complexitat de l’impost (2,3%).

Una altra dada interessant és que un percentatge molt alt dels enquestats (un 69,5%) consideren que tenir una inspecció fiscal és poc o gens probable. Per tant, sembla que els ciutadans espanyols creuen que hi ha un nivell alt de frau fiscal, però són força tolerants a l’hora de buscar justificacions i no creuen que seran inspeccionats, la qual cosa pot justificar certs comportaments d’evasió d’impostos.

Hillary Clinton 2.0

Hillary Rodham Clinton va iniciar ahir un nou capítol de la seva llarga carrera política. Per segon cop intentarà aconseguir la presidència dels Estats Units i convertir-se en la primera dona que lidera la primera potència mundial. Però ho farà d’una manera diferent de quan va perdre, el 2008, contra el llavors jove senador d’Illinois, Barack Obama.

“Cada dia els americans necessiten un campió. I jo vull ser aquest campió”, va assegurar Clinton, de 67 anys, en un vídeo publicat a la seva pàgina web i a les xarxes socials per anunciar de manera oficial la seva candidatura a les presidencials del 2016. La nova candidata, però, ho anuncia al final del vídeo i després d’un minut i mig d’imatges de nord-americans de diferents races i edats que expliquen el seu futur.

Una Hillary Clinton 2.0 cedeix protagonisme als seus conciutadans i afirma que aquests dies iniciarà una gira pels Estats Units per explicar als votants la seva visió del país. “Em llanço a la carretera per aconseguir el vostre vot”, diu, somrient.

La carretera la durà a Iowa, el primer estat que elegirà a principis de l’any que ve tant el candidat demòcrata com el republicà a les eleccions presidencials del novembre del 2016. A través d’actes amb pocs votants, l’ex primera dama, exsenadora i exsecretària d’Estat vol reintroduir-se un cop més en la societat americana.

Obama i Castro, nova era

L’encaixada de mans i la reunió posterior entre Barack Obama i Raúl Castro a la 6a Cimera de les Amèriques van segellar el desgel entre els Estats Units i Cuba, que posa fi a més de 50 anys d’enemistat. La històrica trobada també va suposar l’inici d’una nova era per a Amèrica.

Obama va arribar divendres a Panamà amb la intenció de millorar les relacions del seu país amb la regió. L’anunci del restabliment de les relacions diplomàtiques amb Cuba al desembre va ser el primer pas d’un procés d’acostament dels Estats Units al seu vellpati del darrere. El líder nord-americà considera que les polítiques d’aïllament han fracassat, que “els temps d’ingerència” han acabat i que és l’hora del diàleg.

L’anomenada doctrina Obama, que prioritza la diplomàcia i el multilateralisme, va ser present en tota regla durant la cimera americana. “Els Estats Units miren cap al futur”, va dir ahir l’inquilí de la Casa Blanca durant la seva intervenció en la primera sessió plenària, i va afegir que el seu país “no serà empresonat pel passat”.

“La Guerra Freda ja es va acabar -va continuar Obama-. No estic interessat en disputes que, francament, van començar abans que jo naixés”. El president nord-americà va assegurar que els Estats Units volen treballar i cooperar amb els països nord-americans per resoldre els problemes de la regió.

Mentre que Obama va instar els líders americans a mirar cap al futur, el líder cubà, Raúl Castro, va sorprendre amb un discurs que va recordar el passat de rancors i rivalitats dels països llatinoamericans amb el país del nord. “Ja era hora que parlés aquí”, va afirmar Castro, que mig de veritat mig de broma va dir que li tocaven més dels vuit minuts d’intervenció acordats per les sis cimeres a les quals es va excloure la participació del seu país. “Sis per vuit són 48”, va dir somrient.

Gabriel Bibiloni

“S’ha construït una llengua localista barcelonina”

1. La codificació de Fabra es basa en la idea de construcció d’una llengua nacional, que és tot el contrari d’una llengua còpia. I la llengua còpia és la dinàmica a què ens porta la situació de subordinació política i lingüística que ja dura un grapat de segles. Potser es podria canviar alguna cosa no essencial, però anant molt alerta, perquè la normativa és un consens, i alterar aquest consens és molt complicat. Jo, més que revisar l’obra de Fabra, crec que cal revisar la revisió que en els darrers trenta anys s’ha fet de l’obra de Fabra. Parlo de l’acció que han fet sobretot els grans mitjans de comunicació de Barcelona que, contra l’esperit de l’estandardització del català dels primers dos terços del segle XX, han construït una llengua localista barcelonina i espanyolitzada. La meva proposta és que la revisió de l’obra de Fabra ha de consistir en l’aprofundiment en els seus mateixos principis, que ningú no ha demostrat que no siguin vàlids.

2. El que no funciona no és la normativa, sinó la seva socialització. És una qüestió de sobirania i d’autocentrament, que no tenim. Tampoc no és qüestió de facilitat o dificultat. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si hi ha models per a imitar en bon funcionament. I si no hi ha interferències d’altres llengües que ens imposen estructures mentals que no són les nostres. Aquí els mitjans tenen un gran potencial de transformació, però en lloc d’aprofitar-lo per a millorar la llengua s’han estimat més esdevenir una foto del producte de la subordinació. I el mateix podem dir de les autoritats, lingüístiques i polítiques.