el low cost

Les aerolínies de baix cost van ser les encarregades de transportar la majoria de viatgers al juliol, un mes en què els principals aeroports de l’Estat van batre rècords en nombre de passatgers. En concret, es va girar la truita i un 50,7% de tot el trànsit aeri d’Espanya va ser low cost, un 7,9% més que el mateix període de l’any anterior. En un mes en què el turisme arriba als seus màxims, les aerolínies tradicionals van deixar de perdre clients i també van aconseguir créixer, tot i que amb un percentatge més moderat, un 2,7%.

Aquest repunt ve impulsat en gran mesura per l’aposta d’aerolínies com Vueling al Prat i Ryanair a Madrid, però també per la recent ampliació de l’oferta al Prat de companyies com Norwegian Airlines o EasyJet, que té previst obrir una nova base a Barcelona després de tancar la de la capital de l’Estat. En aquest sentit, l’aeroport de Barcelona-El Prat va acaparar el 23,5% del total de passatgers que van utilitzar aquest tipus d’aerolínies a tot l’Estat, un 16,1% més que el mateix mes de l’any anterior. Barcelona, doncs, continua sent la principal porta de turistes que utilitzen companyies de baix cost a Espanya, ja que un de cada quatre viatgers low cost té com a destinació l’aeroport del Prat de Llobregat. De fet, Catalunya en el seu conjunt aglutina el 28,5% de tots aquests passatgers, que en nombre de passatgers són més de 5,15 milions, més del doble dels dos milions que va rebre el segon aeroport, el de Palma.

Tot i que després del de Barcelona els aeròdroms de Palma, Màlaga i Alacant acaparen un percentatge més gran d’aquest tipus de viatgers per qüestions d’estacionalitat, Adolfo Suárez Madrid-Barajas continua amb un altíssim ritme de creixement i va esgarrapant posicions en un tipus d’aerolínies que no eren el seu turisme tradicional, ja que la capital s’havia consolidat com un pol d’atracció de passatgers de negocis i no del turisme de baix cost. Així doncs, l’aeroport de la capital espanyola va veure passar 402.457 viatgers d’aquestes aerolínies al juliol, el 9,4% del total i un 37% més que el mateix mes de l’any anterior. Si en lloc de tenir en compte només el mes de juliol tenim en compte el total de la primera meitat de l’any, Madrid-Barajas passa al davant de Palma i d’Alacant i acapara el 12,1% dels viatgers de baix cost, en haver-ne rebut 2,44 milions, poc més dels que van aterrar a l’aeroport malagueny.

Per aerolínies, les que s’emporten la majoria del pastís són tres. Ryanair, EasyJet i Vueling concentren el 34% de tots els passatgers internacionals que Espanya va rebre al juliol, i el 66% de tots els que van volar amb una companyia de baix cost. Segons les dades del ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, Vueling és la companyia que més va créixer en termes interanuals.

L’aeroport Girona-Costa Brava va ser l’excepció a la norma. Tots els aeroports de la xarxa d’Aena van experimentar un creixement interanual al mes de juliol quant a transport de passatgers a través d’aerolínies de baix cost, excepte l’aeròdrom de Girona. En l’acumulat de la primera meitat de l’any, va perdre un 17% d’aquest tipus de passatgers i només en va rebre 477.995. Al juliol, un dels mesos en què aquesta instal·lació hauria de rebre més turistes, la caiguda encara va ser més accentuada, d’un 20%, amb només 116.645 passatgers.

les calesses

Les Rambles de Barcelona van despertar-se ahir amb l’absència d’un dels seus elements més pintorescos: les calesses tirades per cavalls que passegen turistes amunt i avall. Divendres a la nit un d’aquests animals va ser sacrificat després de desmaiar-se al carrer mentre pujava cap a Montjuïc. Segons l’Ajuntament, un veterinari va practicar l’eutanàsia al cavall per evitar un patiment innecessari i, tot i que se n’investiguen les causes, el seu malestar podria haver sigut causat per un cop de calor. La Guàrdia Urbana va obrir diligències per maltractament animal, i el propietari de l’Hípica Foixarda -a Montjuïc, on dormen els animals-, Alexandre Pujadas, va prendre la decisió de no treure a passejar ahir els cavalls per “evitar polèmiques”. Segons va explicar ahir a aquest diari, li preocupava també que qualsevol persona amb els ànims encesos per l’incident els pogués “increpar” pel carrer.

Diverses organitzacions animalistes, entre les quals FAADA i Libera, van denunciar el cap de setmana la situació de maltractament i explotació en què viuen aquests cavalls, i ERC va demanar que es prohibeixin a la ciutat, i va oferir una activitat econòmica alternativa per a les persones i les empreses que treballen en aquest servei. L’Ajuntament, per la seva banda, va comunicar que obriria un expedient i, segons va poder saber l’ARA, revisaran les ordenances que regulen aquest tipus d’activitats i reforçaran les mesures per comprovar que es compleixi la normativa. El propietari del cavall, així i tot, defensa que l’incident “no va ser un problema d’explotació”. “Va ser mala sort. Hi ha gent que està sana i de sobte té un atac de cor. Va ser un simple i trist accident”, recalca, i assenyala que el veterinari no va poder confirmar si el desmai l’havia causat un cop de calor.

L’organització animalista Libera, que forma part del Consell de Protecció dels Animals de l’Ajuntament de Barcelona, fa temps que denuncia la situació d’aquests cavalls, i demana que es trobi una manera de substituir aquesta pràctica sense perjudicar els professionals que s’hi dediquen però sense fer servir animals. Es basen en l’experiència que tenen en diversos països de Llatinoamèrica, on ja s’han substituït 7.000 carruatges tirats per cavalls que la població amb menys recursos utilitza per carregar les mercaderies.

Els cotxes elèctrics són una de les alternatives que Libera planteja per al cas de Barcelona. “Si el problema és el romanticisme, es poden fer dissenys específics amb estètica de carruatge. A Cartagena, a Colòmbia, ja hi ha als carrers vehicles elèctrics amb forma de cavall”, il·lustra el portaveu de l’organització, Leonardo Anselmi. Des de Libera han fet seguiment diverses vegades de les calesses de les Rambles, i asseguren que hi ha cavalls que estan al carrer fins a 10 hores, suportant un pes d’entre 150 i 200 quilos. “Els estudis en cavalls de càrrega demostren un augment de ions de potassi a la sang important: això demostra el patiment del múscul del cavall”, diu Anselmi.

Pujades nega aquest punt: “Els animals estan menys de sis hores al carrer, i la meitat del temps només s’esperen. Tots els carruatges, a més, van equipats amb 50 litres d’aigua”. Anselmi, per la seva banda, assegura que la ciutat en si mateixa ja maltracta prou els animals: “Les grans ciutats, amb l’asfalt, les aglomeracions i els clàxons dels cotxes, no són un bon ambient per als cavalls”.

ossos al canada

Viatjar al poble canadenc de Churchill en ple novembre va comportar el descobriment de la lentitud. Bé, suposo que, tenint en compte les fortes nevades i les temperatures sota zero que vam haver de suportar, és més exacte dir que va suposar el descobriment de la lentitud i del fred extrem.

Si anem al començament del viatge, el vol fins a Winnipeg, la capital de la província de Manitoba, va ser tan ràpid com ho solen ser els vols transoceànics. És a dir, que si es va fer llarg no va ser perquè l’avió anés lent. Va ser després, quan vam haver de fer en tren els 1.700 quilòmetres que separen Winnipeg de Churchill, que el viatge es va alentir.

Per què volíem anar a Churchill? Doncs molt senzill: per veure óssos polars. Als voltants d’aquest poble canadenc s’hi concentren al novembre molts óssos que esperen que es glaci la badia de Hudson per poder entrar-hi a matar foques. N’hi ha tants que és impossible no veure’n, i és per això que a més dels óssos s’hi apleguen nombrosos turistes.

Hi ha dues maneres d’anar a Churchill: en avió o en tren. Com que no teníem pressa i el tren és molt més barat, vam triar el tren, tot i saber que tardaria 41 hores i que hi passaríem dues nits. “Heu de comptar, a més, amb el retard -ens van advertir a les taquilles-. Pot ser d’entre 8 i 24 hores. Depèn de l’estat de la via”.

El tren va sortir embalat, però a mesura que la neu s’acumulava, va entrar en una marxa lenta que ja no va abandonar. El que té de bo un viatge tan llarg és que és impossible acabar-lo sense relacionar-te amb altres viatgers. Per exemple, amb dues mestres de Saskatchewan que anaven a veure óssos. “Hi ha gent que prefereix les cabines -em va dir una-. Són més còmodes, però és més divertit passar dues nits a les butaques. Aquest és el vagó dels aventurers”.

Ho devia ser, en efecte. Si no, no s’entenia què hi feien allà el vell professor nord-americà que duia una pota de ren cuinada per alimentar-se durant el trajecte o el japonès que viatjava sol. “Com que tinc un passi per viatjar en tren per tot el Canadà, anar a Churchill em surt gratis -em va dir-, però com que no em queden diners faré una volta pel poble i tornaré al cap de dues hores en el mateix tren”.

El terra congelat i una tempesta de neu van alentir encara més la marxa, però vam arribar a Churchill al cap de 47 hores, amb només sis hores de retard. Ens esperaven un fred de 20 sota zero i una població gairebé esborrada per la neu.

Ens vam instal·lar en un bed & breakfast i l’endemà vam sortir a veure óssos amb un cotxe llogat. No ens va costar gens localitzar-ne: a l’abocador d’escombraries n’hi havia un parell que intentaven caçar menjar, i a la ribera de la badia en vam veure uns quants d’impacients, esperant que el mar es glacés.

Vam passar, malgrat el fred, uns bons dies a Churchill, dinant a la Gipsy’s Bakery i fent cerveses al Pier, on sempre hi havia inuits bevent. Un dia, quan ens preparàvem per tornar a casa, una noia ens va advertir que no anéssim pels carrers laterals. “Per què? -li vaig preguntar-. Amb el fred que fa, no crec que hi hagi delinqüents per aquí”. Ella va riure i em va aclarir que el perill no eren els delinqüents, sinó els óssos afamats que de vegades entraven a la població per buscar aliment.

“Quan això passa -ens va explicar-, els disparen dards narcòtics i els traslladen en helicòpter a un centenar de quilòmetres. Quan els cacen per tercera vegada els han de sacrificar, ja que vol dir que s’han viciat a dependre de la ciutat”.

La ciutat, pel que es veia, era un lloc de perdició per als óssos, com ho és també, de fet, per a molts humans.

Comparteix a facebookComparteix

sobirania

Aquests darrers dies s’han produït esdeveniments de diversa naturalesa i gravetat que han tornat a posar en evidència la mala relació que alguns catalans tenen amb el poder i l’autoritat. Em refereixo als conflictes derivats dels fluxos migratoris i de refugiats a Calais, però sobretot a les costes italiana i grega. I en una altra magnitud, molt menor però més pròxima, a l’actuació dels Mossos a Salou en contra del contraban de productes falsificats, amb resultat d’una mort accidental. I parlo de com hi han reaccionat les xarxes i els mitjans de comunicació del país, en el supòsit que representin —o conformin— una actitud general.

Pel que fa al primer cas, més que no pas discutir la informació que se’n dóna i el seu biaix ideològic —que hi és…, em sembla rellevant assenyalar dues dimensions de la realitat pràcticament obviades. D’una banda, es deixa en suspens l’anàlisi de les conseqüències que tindria un sistema de fronteres completament obert, tant des del punt de vista econòmic com social i polític. La sensibilitat humanitària, és cert, predisposa —davant les imatges feridores que ens ofereixen els mitjans— sentir-se solidari amb la causa dels més febles. Però alhora resulta que s’és extraordinàriament susceptible al manteniment dels nivells de benestar i prestació de serveis públics, sempre al límit del col·lapse. L’impacte econòmic i social d’aquests moviments demogràfics, a més, es tradueix —també en països d’indiscutible tradició democràtica— en alarmants decantaments electorals cap a partits d’extrema dreta i xenòfobs, com hem vist aquestes darreres dècades. Doncs bé: de les conseqüències no volgudes d’una actitud càndidament humanitària sembla que, aquí, costa molt parlar-ne.

De l’altra, l’altre silenci clamorós en relació al drama que es viu al Mediterrani, ara agreujat per les guerres, és el del gran paper humanitari que hi fan els exèrcits europeus. Als mitjans hi solen aparèixer ONGs, com si fossin l’únic actor solidari que hi participa. Està bé que es conegui l’activitat de Metges Sense Fronteres, posem per cas, i els seus dos modestos vaixells. Però, en realitat, l’activitat humanitària principal és la que desenvolupa Frontex, l’agència de la Unió Europea que regula tot l’operatiu militar. Aquest estiu l’anomenada operació Tritó compta, entre d’altres, amb 4 avions, 6 vaixells d’altura, 12 patrulleres i 2 helicòpters. Hi participen els exèrcits de 27 països, amb contribucions notables de tres vaixells irlandesos, un de suec i un de noruec, països ben allunyats del drama. Frontex lamenta l’escassetat de recursos disponibles en relació als compromesos i els necessaris, però això tindria una traducció immediata en més pressupost militar...

Pel que fa al cas de gravetat molt menor però ben proper, el de Salou, torna a passar el mateix. La mort accidental d’una persona —es produís com es produís—, des del punt de vista informatiu, es converteix en un suposat cas de confrontació entre forts i dèbils, policia i immigrants, que una vegada més decanta la sensibilitat humanitària cap als febles. De fet, l’operació policial era contra un comerç il·legal que perjudica de manera directa els comerciants i les empreses productores —i els seus treballadors—, que són els que paguen impostos i se sotmeten a regulacions cada vegada més estrictes de qualitat, sostenibilitat i de condicions laborals. Però al cap de poques hores ja tenim organitzades protestes “antiracistes” i en contra de la “brutalitat” de la policia, que se’ls suposa per defecte i que significa l’estigmatització d’un col·lectiu que, només de mossos, ja són 17.000 persones.

Aquest biaix informatiu, que eludeix el paper humanitàriament rellevant dels exèrcits o que posa sistemàticament sota sospita la policia, fins i tot quan hi ha delicte flagrant, mostren el dèficit de cultura de poder i d’autoritat que esmentava al principi de l’article. I, tanmateix, per bé que la independència de Catalunya comportarà desafiaments enormes relacionats amb la capacitat de governar-nos, encara seran més grans els canvis de mentalitat relacionats amb l’exercici del poder i l’autoritat. Al capdavall —no ens enganyem—, l’aspiració a la sobirania és una reclamació de més poder. De fet, del màxim poder possible en un món organitzat en estats interdependents. Observem-nos, doncs, críticament, i disposem-nos, també, a fer el canvi de mentalitat que significarà reconèixer a tots els efectes l’autoritat derivada de l’exercici democràtic del nou poder.

balances amb la ue

Les balances fiscals del ministeri d’Hisenda relatives al 2012 i presentades el 21 de juliol van ser polèmiques. El Govern va criticar els càlculs liderats per l’economista Ángel de la Fuente perquè reduïen de manera notable el dèficit fiscal de Catalunya respecte a les dades d’un any abans, unes xifres que llavors ja minimitzaven el greuge de la Generalitat en relació a les dades elaborades per la conselleria d’Economia. Tot i això, malgrat que Hisenda faci un càlcul en què només aplica un dels dos mètodes possibles o que ignora els ingressos derivats del turisme i les exportacions per reduir el saldo negatiu de Catalunya, els resultats són igualment contundents i reflecteixen un dèficit fiscal amb l’Estat de 6.203 milions el 2012. El que no ha transcendit tant és que les balances fiscals espanyoles calculen també el saldo fiscal de les comunitats amb la Unió Europea. I, mentre el conjunt de l’Estat rebia 2.349 milions més dels que va aportar, Catalunya patia un dèficit de 859 milions.

Tanmateix, l’autonomia amb un saldo més negatiu, segons el càlcul de De la Fuente, és la Comunitat de Madrid, i era de 1.393 milions. Molt per darrere d’aquesta comunitat i de Catalunya, també perdien recursos cap a la UE el País Basc, el País Valencià, les Illes Balears i -per un marge escàs- Cantàbria i Navarra. La resta tenien un saldo fiscal positiu amb Brussel·les, molt especialment Castella-la Manxa (1.006 milions) i sobretot Andalusia (2.303 milions).

Aquestes dades impliquen que la pertinença a la UE va costar 114 euros a cada català el 2012. Per contra, cada ciutadà espanyol va percebre de mitjana 50 euros provinents de Brussel·les. En termes relatius, el saldo fiscal negatiu de Catalunya amb les institucions comunitàries equival al 0,42% del seu PIB, una quantitat inferior a la que -també segons recull en un altre informe el ministeri d’Hisenda- aporten Holanda (el 0,61% del PIB), Suècia (0,52%), Alemanya (0,51%), Dinamarca (0,5%) o el Regne Unit (0,46%), però superior a la de França (0,4%) o Itàlia (0,35%). De fet, Catalunya aporta, fins i tot, en termes absoluts més que Finlàndia, amb un saldo negatiu de 678 milions.

Part dels arguments contraris a la independència parteixen de la base que Catalunya quedaria fora de la UE i, en conseqüència, deixaria de percebre ajudes a la pagesia. El cert, però, és que tan sols va ingressar per aquest concepte 340,7 milions el 2012, molt per sota de les aportacions fetes pels catalans a la UE i de les ajudes que van rebre els pagesos de Castella i Lleó (905 milions), Castella-la Manxa (1.023 milions) o Andalusia (1.942 milions). D’altra banda, Catalunya va percebre 529 milions dels fons de cohesió i de desenvolupament regional, 164 milions per a la creació d’ocupació i la inclusió social i 46 milions en altres transferències. Per contra, va aportar 1.893 milions a la UE a partir de la participació que té en alguns impostos i taxes pagades a Catalunya.

Tanmateix, aquestes quantitats són moderades en relació amb els càlculs d’anys anteriors o els fets per altres institucions. Les balances fiscals de De la Fuente relatives al 2011 van treure a la llum un saldo fiscal negatiu de Catalunya amb la UE de 1.383 milions, un 61% més que el que ha calculat per a l’any següent. El saldo del 2012, de fet, va ser especialment positiu per al conjunt de l’Estat, ja que la quantitat de recursos percebuts van ser un 78% superiors a les de l’any anterior. Aquest fet també explica que Catalunya se’n veiés beneficiada, no amb un saldo positiu, però sí amb menys diferència entre el que va pagar a Brussel·les i el que va tornar.

De la mateixa manera, les balances fiscals del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, disten de les de Montoro. La Generalitat va fer públic que, segons les seves balances, Catalunya havia aportat entre el 2007 i el 2011 uns 1.355 milions anuals més dels que havia rebut, una xifra equivalent al 0,69% del seu PIB. Si això és cert, superaria tots els estats aportadors d’Europa, ja que en aquell període Holanda havia aportat el 0,6% del seu PIB i Alemanya el 0,42%. Espanya, al seu torn, era un receptor net d’una quantitat anual equivalent al 0,21% del PIB.

D’altra banda, la fundació de l’Aliança Lliure Europea -partit en què s’integra ERC- va anar més enllà. El 2014 va publicar un informe segons el qual Catalunya és la comunitat que més paga i menys rep d’Europa. Amb dades del 2011, hauria aportat uns 2.000 milions a la UE, dels quals només haurien tornat 181 milions per diferents vies i fons.

Gracia 2015

La radiofórmula de Joan Colomo, un combat poètic convertit en concert, els mariachisgalàctics de La Troba Kung-Fú i els directes febrils de Sidonie, Che Sudaka i La Fundación Tony Manero són alguns dels titulars d’aquesta nova edició de les festes de Gràcia, que comencen avui i s’allargaran fins al 21 d’agost, i homenatjaran Ovidi i el Gato Pérez. Des de música indie fins a rumba catalana, passant per reggae, folk i swing compartiran protagonisme amb altres espectacles i projeccions de cinema a la fresca.

L’espectacle Anarquia és independència (avui a les 21 h)és una de les propostes destacades per les quals ha apostat el Festigàbal, el festival organitzat per l’Heliogàbal que aquest any, per un canvi de patrocinador que va fer perillar la cita, se celebrarà a La Sedeta i no a la plaça Rovira i Trias. Es tracta d’un espectacle experimental que combina la poesia, la música i la interpretació. Els quatre artistes que el protagonitzen seran Núria Martínez-Vernis, David Caño, Roger Pelàez i Martí Sales.

També aquesta nit hi actuarà Joan Colomo i la seva banda, que tocaran a les 23 h. La banda oferirà un dels seus concerts estrella, en què versionen els grans èxits que s’han pogut sentir al llarg de la història a l’estil radiofórmula, des de Camela fins a Sabrina passant per Raffaella Carrà o Beyoncé. Una altra proposta dins del marc del Festigàbal és Joe Crepúsculo(demà a les 23 h, amb Mujeres i Rombo al cartell), el cantautor que s’autodefineix com a “trobador tecno”. Presentarà el seu setè àlbum, Nuevos misterios (2015), un disc amb influències del house dels 90 i de les músiques urbanes llatines i tropicals.

La Troba Kung-Fú, la banda liderada pel cantant i acordionista Joan Garriga, és un dels plats fort de les festes d’aquest any. En gira amb el seu Galàctic Mariatxis Tour, la banda, que tocarà a la plaça del Sol, farà moure el públic al ritme de la seva rumba catalana (dijous a les 22 h). Aquesta plaça també acollirà concerts com el de Derrumband (avui a les 22 h), que interpretaran cançons del Gato Pérez; Riu, que presentaran el seu nou disc Abans això eren camps (demà a les 22 h), i Itaca Band, que canviaran el ritme de la plaça amb la seva música entre el reggae, l’ska i el punk (dimarts a les 22 h).

Sidonie també s’apunten a les festes (demà a les dotze de la nit a la plaça Rovira i Trias). La banda de Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi oferiran un concert on interpretaran les cançons del seu vuitè disc, Sierra y Canadá (2014), que incorpora l’electrònica i els sintetitzadors analògics al pop que els caracteritza. Al llarg de la setmana, a la mateixa plaça, posaran a prova l’estat de forma dels graciencs els Ebri Knight (dimarts, 24 h), els Che Sudaka (dijous, 24 h) i la Fundación Tony Manero (dissabte 22, 1 de la nit).

Brams passa per Gràcia coincidint amb la gira per celebrar els seus 25 anys damunt dels escenaris (dilluns a les 23.15 h a la plaça Joanic). Una altra cita destacada, pel que fa als concerts en places i carrers, és l’actuació de la banda A Contra Blues (dimarts a les 23.30 h al carrer de la Perla). El grup, que va guanyar el 2014 el primer premi del concurs internacional European Blues Challenge, és una de les bandes més consolidades del blues, tot i que la seva música combina ritmes també de rock, swing i folk.

L’espectacle Dona cançó (avui a les 22 h) se celebrarà en un espai molt adient: la plaça de les Dones del 36. Es tracta d’un projecte que uneix dones de diversos àmbits artístics -música, teatre i audiovisuals- en un espectacle que gira al voltant de la figura de la dona. Les protagonistes seran Alicia Martel, Magalí Sare, Marta Pons, La Rateta que Escombrava l’Escaleta i el Duo Marlas. El festival 44 Perills, en canvi, se centrarà en l’art sonor i proposarà, al carrer del mateix nom, des de performances fins a actuacions de música experimental i paisatge sonor.

El swing té taula reservada pràcticament cada dia a la plaça del Diamant. Al llarg d’aquesta setmana es faran, a més a més, projeccions cinematogràfiques a l’aire lliure. Dues pel·lícules que rivalitzaran pel públic dimarts a les 23 h són la comèdia de terror The rocky horror picture show (1975),al carrer Mozart, i el musical Grease (1978), al carrer Joan Blanques de Baix.

el prego

Enguany és la primera festa major del Pau. La primera de la qual té plena consciència, s’entén. Té cinc anys i joguineja amb sis o set nens més sota l’ombra escadussera de la torre del rellotge de la plaça de la Vila. La Lola, la seva mare, és veïna de Gràcia de tota la vida. “Nosaltres, per la festa, no marxem mai”, m’explica tot contradient aquell hàbit d’altres veïns que fan coincidir les seves vacances amb la festa major i així poden escampar la boira. Falta mitja hora per al pregó i la plaça llueix neta i carregada d’energia. Al matí he vist camions de cervesa i carretons amunt i avall. Tots els bars tenen les neveres plenes i les reserves a bon nivell. Passejant per les places i carrers propers he comptat, sense ser exhaustiu al màxim, dotze urinaris portàtils. He llegit que n’hi ha un total de vuitanta-sis repartits per tot el barri. D’aquells a l’aire lliure, com el que van instal·lar adossat a la façana del Born, no n’he vist cap. Encara sort. Ja hi ha prou coses desagradables en aquest món perquè hàgim d’inventar-ne més.

Poc abans de les set del vespre, l’hora indicada, Ada Colau treu el cap per la balconada de l’ajuntament i, just a escassos dos metres, un xicot despitregat surt al balcó del costat i es grata la panxa. És la versàtil despreocupació de Gràcia. Com que quasi li toca a la pregonera recordo que als dobladors de les pel·lícules els agrada que es refereixin a ells com a “actors de doblatge” i no com a “dobladors”. No puc estar-hi més d’acord. Molts d’ells són actors, i bons! Mercè Montalà, actriu a qui només per ser la veu habitual de Michelle Pfeiffer ja caldria fer-li un monument, és l’encarregada del pregó. Reivindica la història i la personalitat gracienca, la importància de la música i del ball -“què faríem sense ells?”- i l’any 1994, quan va venir a viure al barri: “Els veïns de Gràcia som imparables!”

Tot el pregó és una apologia convençuda de la convivència i el respecte, de la mirada àmplia i la delicadesa de la quotidianitat: “No cal fer grans coses. Respectem-nos en les coses petites i busquem l’excel·lència en els nostres actes quotidians”. Per injectar de poesia i bella transcendència les seves clares paraules, parafraseja Cyrano de Bergerac, infinit viver de veritats útils per anar pel món, un regal per a qualsevol actor i per a tota persona amb una ínfima espurna de bon criteri. “Què he de fer, mare? Anar a fer una visita en comptes d’un poema? No, gràcies, company! No, gràcies! Més m’estimo cantar, entrar, ballar, ser sol, sentir-me viure i ser lliure, contemplar l’Univers o fer un vers”. Està emocionada, amb veu justa i convincent desgrana un poderós paper, declamat amb passió i il·lusió. I veritat. Ja fora del ric vers de Rostand, conclou: “Abans de rendir-se s’ha d’intentar. Intentem-ho! Perquè abans de morir, hem de viure!” Parla Ada Colau i la Jana, al meu costat, pregunta a la seva mare què és un polític. “Els que haurien de fer les coses i no sempre les fan. És una mica complicat d’explicar”. I tant, ja ho pots ben dir.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va acompanyar l’actriu Mercè Montalà en el tradicional pregó de les Festes de Gràcia. Colau va fer esment de les dones assassinades aquestes últimes setmanes i va instar a fer que aquesta celebració “sigui lliure d’agressions masclistes”. El líder d’ERC a l’Ajuntament, Alfred Bosch, abans del pregó, va fer referència a les propostes de “ruptura” de la CUP Capgirem Barcelona de retirar les banderes espanyoles dels edificis del consistori. Bosch va assegurar que “no és el tema” i que “quan arribi la República Catalana” ja quedarà clar.