Alicia vikander

En el volàtil mercat d’estrelles de Hollywood, la sueca Alicia Vikander (Göteborg, 1988) cotitza, als 27 anys, com un dels valors més alcistes del moment. Nominada a l’Oscar i al Bafta per la seva encarnació de la pintora Gerda Wegener a La chica danesa, suma una segona candidatura als premis de l’Acadèmia britànica pel seu paper de robot intel·ligent aEx machina, dirigida per Alex Garland. Un any de somni que la nova musa de Louis Vuitton ha rematat amb una aparició a Operación U.N.C.L.E. i amb la participació en la pròxima entrega de la saga de Jason Bourne.

¿L’ha sobtat l’onada d’atenció rebuda en els últims mesos?

Sento que tot forma part d’una gran coincidència, perquè les pel·lícules que he rodat en els últims tres anys s’han estrenat gairebé simultàniament. Em sento aclaparada per tota l’atenció rebuda. Fins fa uns mesos, no estava acostumada a donar entrevistes. Abans em posava molt nerviosa, però ara m’hi començo a familiaritzar. Ajuda molt el fet d’estar orgullosa de les pel·lícules en què he treballat.

I com porta ser una de les fermes candidates als premis Oscar d’aquest any?

Vaig créixer a Suècia i m’he passat tota la vida imaginant com devia ser Hollywood. Ara que el començo a conèixer, veig que funciona com un niu de soroll mediàtic, no només pel que fa als premis. No és una cosa fàcil d’assimilar, però té una cara positiva: l’oportunitat de cridar l’atenció sobre temes importants. Si tota la qüestió dels premis fa que més gent vagi a veureLa chica danesa, una pel·lícula que aspira a generar debat sobre la transsexualitat, aleshores estaré encantada.

¿Somiava de petita a ser una estrella del cinema?

No! La meva mare era actriu de teatre a Göteborg i quan vaig deixar el ballet per intentar ser actriu, a Suècia era impensable dedicar-se només al cinema. Vaig començar al teatre i la televisió, i vaig treballar en dues pel·lícules sueques que van circular per festivals. La sort va fer que Joe Wright es fixés en mi per a la seva Anna Karenina (2012). La Noomi Rapace [la protagonista de la saga Millennium ] tot just començava una carrera internacional, però fins aleshores els actors suecs no aspiràvem a treballar a l’estranger. Ara l’única frontera és l’idioma.

El seu anglès és perfecte.

Ja porto quatre anys fora de Suècia. Parlo molt més anglès que suec. Aquest matí he fet una entrevista en suec i no trobava les paraules! Pel que fa a la feina d’actriu, penso que és totalment necessari dominar l’idioma en què treballes. A l’hora de fer una escena molt emocional, l’idioma no pot convertir-se en una barrera: t’has d’expressar amb total naturalitat.

A la pel·lícula La chica danesa interpreta una pintora danesa que parla en anglès.

Sí, és un mica estrany. Hauria preferit fer la pel·lícula en danès. En qualsevol cas, ha sigut fascinant recrear l’imaginari danès. Com a sueca, crec que els escandinaus compartim moltes coses.

Com va preparar el paper de Gerda Wegener?

D’una banda, tenia la novel·la en què es basa la pel·lícula, però s’hi planteja una aproximació força lliure a la figura de la Gerda. Amb la idea de ser fidel a la realitat del personatge, vaig investigar molt sobre la seva vida i obra. Vaig estudiar pintura per tenir una certa noció del que se sent en el procés de creació. I també vaig tenir l’oportunitat d’establir contacte amb gent de la comunitat transsexual, un fet que em va marcar profundament. La Gerda és un personatge complex i fascinant: va alliberar el seu marit per permetre la seva transició sexual, i en paral·lel va lluitar per mantenir viu un matrimoni que semblava condemnat a la destrucció.

La veurem a la nova entrega de la saga Bourne . Què li sembla treballar en grans produccions?

Quan valoro els projectes, no penso en termes d’escala. M’interessa explorar personatges interessants i treballar amb gent amb talent. En aquest sentit, la nova entrega de Bourne ho té tot: un personatge diferent dels que he interpretat fins ara i un director, Paul Greengrass, capaç de fer un cinema d’entreteniment que planteja interrogants sobre el món contemporani. El nou Bourne reflexiona sobre el concepte de privacitat en l’era post-Snowden i una part de la trama transcorre a la frontera entre Grècia i Macedònia

un bebe al congres

El que és normal a la resta d’estats europeus s'ha convertit aquest dimecres en l’anècdota que ha monopolitzat l’inici de la XI legislatura a l'Estat. La diputada de Podem Carolina Bescansa ha portat el seu fill de cinc mesos a l’hemicicle. Un gest poc inusual si es té en compte que la cofundadora del partit morat acostuma a anar amb el seu nen a tots els mítings i que també el va dur a la cambra baixa el dia que va recollir l'acta de diputada.

Però el fet que es tracti d' un gest inèdit al Congrés ha acabat acaparant l'atenció mediàtica, tot i que Bescansa ha demanat que no es fotografiés el nen. Alguns diputats han criticat la decisió de la secretària d'anàlisis i programes i li han recordat que a la cambra baixa hi ha una guarderia.

Crítiques des del PP

El més contundent ha estat el ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, que ha considerat "lamentable" el gest de Bescansa. Altres diputades ja més veteranes, la majoria del PP, han criticat que "instrumentalitzés" el nen per acaparar l'atenció mediàtica.

"Li he comentat que hi ha la guarderia, perquè em fa pena un nen tan petit en un lloc tancat amb 400 persones i ella sense poder moure's", ha comentat la vicepresidenta primera del Congrés, Celia Villalobos (PP), després d'apropar-se a l'escó de la diputada per parlar amb ella.

La polèmica ha arribat a acaparar l'agenda del dia fins a tal punt que en la votació de la cambra baixa un dels diputats ha votat el "nen de la mesa", fent broma sobre el cas.

El dret a criar els nens amb afecció

En declaracions als passadissos del Congrés, la diputada de Podem ha defensat el "dret a criar els nens amb afecció" i ha assegurat que la seva decisió ha de servir per " donar visibilitat a la gent que té cura dels altres". Bescansa considera un "privilegi" poder compaginar la seva feina amb la criança del nen, a qui encara dóna el pit. Amb tot, ha assenyalat que molt aviat el seu fill, Diego, ja anirà a la guarderia i deixarà la lactància materna.

Bescansa ha respost a Fernández Díaz que quan s'ha de criar un nadó, s'ha d'anar amb ell "a tot arreu". "Molts pediatres li poden explicar com tenir cura dels nens, si ell no ho sap", li ha dit amb ironia, ja que el ministre en funcions és pare.

• 

Pablo Iglesias i Íñigo Errejón amb el fill de Carolina Bescansa / EFE

La guarderia del Congrés

Bescansa i el seu fill han acaparat l'atenció de la càmeres, ja que estaven asseguts just al costat del número dos de Podem, Iñigo Errejón, i del secretari general del partit morat,Pablo Iglesias. Els dos membres de la direcció del partit s'han fet càrrec del nadó cada vegada que la seva mare ha anat fins a la tribuna del Congrés a votar els diferents membres de la mesa.

La guarderia del Congrés es va obrir el 2006, és de pagament, té un total de 45 places –tant per als diputats com per al personal que treballa a la cambra baixa– i té un servei especial d'urgències per acollir qualsevol nen en ocasions puntuals si els seus pares ho necessiten.

Les altres 'Bescansas'

En una nota, Podem ha defensat que es tracta d'un " gest simbòlic per la reivindicació de totes les dones que no poden conciliar la vida familiar i personal amb la laboral". No es tracta del primer que té lloc a les Corts. La saltenca Iolanda Pineda, llavors senadora del PSC, va portar el seu fill també a l'hemicicle quan es va incorporar a la feina després de la baixa per maternitat el maig del 2012. Llavors ho va fer perquè s'implantés el vot telemàtica la cambra alta, que avui en dia ja funciona.

La decisió de Bescansa xoca amb la de diputades com Carme Chacón o Soraya Sáenz de Santamaría, que van continuar treballant per al govern espanyol dues setmanes després de donar a llum. La cap de llista del PSC per Barcelona ha considerat un "mal exemple" el gest de la número tres de Podem, sobretot pels esforços del Congrés perquè les diputades, que no tenen baixa de maternitat, puguin donar el pit als seus fills.

Sobre la seva experiència personal, ha recordat que quan va ser ministra de Defensa portava el seu nadó a la cambra i li donava el pit al despatx, sense la necessitat de portar-lo a l'hemicicle. "Francament, no feia falta que portés el nadó –ha afegit–. Hi ha moltes treballadores d'aquest país que no poden fer això".

prorroga

Diumenge, amb el ple d’investidura en què es va investir Carles Puigdemont, ni vam tancar una etapa ni en vam començar una de nova. Estem en temps de pròrroga. El bloqueig institucional que ha viscut el Parlament de Catalunya durant tres mesos semblava que acabaria amb una nova convocatòria d’eleccions que prefigurarien un nou mapa polític i comportarien una redefinició del full de ruta.

Les acusacions i els retrets de les últimes setmanes entre les forces que van aprovar la resolució del 9-N han posat sobre la taula la poca credibilitat que atorguen a aquest full de ruta els seus mateixos impulsors. Semblava que havíem arribat al final del carreró sense sortida, però amb l’acord s’ha aconseguit una pròrroga i haurem d’esperar uns mesos més per tornar a evidenciar l’única certesa del procés: el carreró sense sortida, el cul-de-sac, que suposa la unilateralitat.

Un procés de secessió només pot acabar amb pacte o ruptura, acord o unilateralitat. Els resultats del 27 de setembre van evidenciar una aritmètica complexa al Parlament i un suport gens menyspreable, però no suficient, a un full de ruta unilateral. Optar per aquesta via no sembla el més adequat per ampliar una base social que des del procés participatiu del 9 de novembre del 2014 no ha fet sinó fer-se més estreta. Del 80% de suport al dret a decidir hem passat a una lògica plebiscitària que ha aconseguit un 48% del suport, i n’han quedat fora la resta de catalans i catalanes que no aposten per un full de ruta excloent sinó per un d’integrador.

La sortida del referèndum pactat i reconegut és sens dubte difícil i complexa, però té dues virtuts: el reconeixement internacional i la capacitat d’ampliar el suport social necessari per dur a terme tot canvi polític profund.

Un canvi que ja s’està produint. A Catalunya i a l’Estat. Una transició cap a una nova concepció de l’Estat com a realitat plurinacional en què propostes com un nou encaix territorial no suposin un seguit d’atacs i desprestigis, sinó que formin part de la normalitat de qualsevol democràcia moderna. Ignorar aquest canvi i/o menysprear els més de 5 milions de vots aconseguits per una opció que defensa el dret a decidir arreu de l’Estat no és una estratègia intel·ligent si es vol buscar complicitats arreu per exercir la sobirania de Catalunya.

La sobirania d’un país no només s’ha d’exercir per decidir el seu futur sinó que s’ha de defensar des del carrer però també des del govern. I aquest punt ha estat el principal absent en aquests últims cinc anys en les actuacions d’aquells que ara pretenen exercir precisament allò que s’han encarregat de destruir.

Defensar la sobirania de Catalunya és defensar, i no desballestar, l’estat del benestar. Defensar la sobirania de Catalunya és blindar la sanitat catalana per a tots els catalans i catalanes enfront dels que han treballat per convertir-la en un negoci privat que segregui entre pacients de primera i pacients de segona. Defensar la sobirania de Catalunya és assegurar un sistema educatiu que faci efectiva la igualtat d’oportunitats, enfront dels que han fet tot el possible per promocionar centres privats i concertats mentre es retallava en 1.200 milions el pressupost d’Educació. Defensar la sobirania de Catalunya és ajudar i no ignorar el més del 20% de catalanes i catalans que estan en risc de pobresa, així com el 28,8% dels menors que estan en risc de pobresa infantil.

Un país ha de pensar sempre què vol ser en un futur, però mai oblidar les necessitats urgents que té entre mans. No es pot fer país només pensant en el que volem ser mentre ignorem el que som. Per això, des de Podem seguirem treballant en la construcció d’una alternativa capaç de construir majories i no de restringir-les. L’alternativa de les confluències, un projecte que, a partir del reconeixement de les diferències, sàpiga construir un espai comú. Una alternativa que tingui present -i no menystingui- l’eix nacional però que no relegui l’eix social a ser moneda de canvi per a una investidura o un full de ruta amb escàs recorregut. Serem l’oposició que no permetrà que s’oblidin els greus problemes socials, econòmics i de corrupció que pateix Catalunya. Serem l’alternativa a l’inevitable bloqueig. Perquè el país no es pot permetre més frustracions a costa de refundacions. Perquè el país no es pot permetre no tenir una oposició responsable i d’esquerres.

assemblees

Ales pel·lícules nord-americanes els infiltrats solen tenir una actitud molt discreta, cautelosa i prudent, atesa la seva fràgil condició. Desconec si es tracta només d’un lloc comú cinematogràfic com tants altres. El que crec que puc afirmar taxativament és que en el nostre entorn immediat les coses funcionen d’una manera ben diferent. Vull dir que, aquí, les característiques bàsiques de l’infiltrat acostumen a ser -per paradoxal que això pugui sonar- la vehemència i la visibilitat, sobretot en contextos assemblearis. N’evocaré alguns exemples passats perquè vegin que no exagero. Només indicaré la inicial del suposat cognom perquè no tinc gens clar que es tracti d’una identitat real (amb l’excepció, potser, del primer cas) sinó d’un simple àlies. En el magnífic treball d’investigació que va fer David Fernàndez l’any 2009 -Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, publicat a Virus Editorial- apareixen els teòrics noms complets.

L’any 1990, només dos anys abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, els aparells policials i judicials espanyols van considerar que calia desmuntar el nucli dur de l’independentisme català. No es tractava d’un simple avís, no: només cal mirar la llarga llista dels detinguts, torturats i, en molts casos, també empresonats, en l’operació Garzón. Una peça clau d’aquesta acció va ser Josep Maria A., nascut a Manresa i conegut com a Txema. No s’ajustava de cap manera al tòpic de l’adolescent eixelebrat; era un empleat de sucursal bancària de 35 anys. El seu objectiu no fou només la raquítica estructura de Terra Lliure, sinó sobretot la d’un independentisme polític llavors clarament emergent. Abans s’havia deixat veure en tota mena d’assemblees i assembleetes. Els dos casos d’especialistes en manipulació assembleària a qui em referiré ara, però, van molt més enllà de la figura d’un vulgar delator com el tal Txema. Es tracta dels agents de la Policia Nacional Albert M. i Àngel G.

A començaments de la dècada del 1990, i durant anys, els dos policies van aconseguir, amb una desconcertant facilitat, remenar cireres en el si de la bigarrada constel·lació dels moviments antisistema de l’època. Per descomptat, només van ser la punta de l’iceberg d’un gran exercici de control que, per força, estava constituït per moltes altres persones i organitzacions, especialment els micropartits d’ultraesquerra que pul·lulaven pels bars de les facultats, la majoria d’un profund espanyolisme mal dissimulat. La trajectòria de l’Àngel G. -de l’Àngel G.H., per ser més precisos amb les suposades inicials-és molt significativa. No estem parlant d’una infiltració qualsevol, sinó d’un personatge que va tastar totes i cadascuna de les olletes de l’extrema esquerra de saló, gràcies a la seva capacitat per regurgitar la fraseologia habitual del ram. De fet, l’Àngel G.H. va arribar a tenir un programa propi en una ràdio alternativa de Nou Barris, i va ser una de les veus de més renom del Kau Subversiu (que tenia un local cedit per la mateixa Universitat de Barcelona a la Facultat d’Història, encara ubicada al campus de Pedralbes). Ja veuen, doncs, que a casa nostra els infiltrats tenen ben poc a veure amb els de les pel·lis americanes: aquí no callen ni sota l’aigua, i el seu hàbitat natural no són els aparcaments amb poca llum sinó les assemblees amplificades amb megàfon (sempre ple d’enganxines, i amb aquell so brutet tan característic).

Un escàndol? Potser sí, però un escàndol més vell que l’anar a peu. Deixem ara els locals okupats de Gràcia o de Sants i, fent un gran salt en el temps, traslladem-nos al mateix bressol de la democràcia directa, fa 25 segles. Allò va néixer i va degenerar al mateix lloc: el turonet anomenat Pnyx, on es reunia l’Assemblea o Ekklesia, a l’Atenes del segle IV. Sòcrates, per exemple, fou una víctima (mortal) d’un sistema polític que, per inèrcia assembleària, va entronitzar el demagog de verb inflamat i retòrica florida, a qui va transformar en el centre de la vida política. La idealització -en general, molt indocumentada- de la democràcia directa sol fer paret amb l’apologia del populisme més oliós i tronat. Encara que pugui semblar el contrari, l’infiltrat d’avui i el demagog professional de l’època de Plató estan lligats per una característica comuna: la insòlita capacitat de convèncer els més ingenus perquè actuïn contra els seus propis interessos. Aquesta tradició, com hem pogut constatar les darreres setmanes, continua ben viva a casa nostra, però ja veuen que no sempre acaba triomfant. M’encanta escriure articles de rabiosa actualitat sense ni tan sols esmentar-la.

corrupcio real

Una sensació de desengany periodístic va recórrer la primera jornada del judici del cas Nóos. L’inici del procés més mediàtic deixa poques estampes per al record. L’èpica de la rampa dels jutjats de Via Alemanya va donar pas a un insípid passeig de menys de 10 segons a través d’un passadís perfectament delimitat, tot adornat de periodistes que abans no sortís el sol ja estaven al peu del canó, o d’escales de pintor de tot a cent que resistien la poca traça dels seus amos.

Encara no havia sortit i ja s’havia propagat la primera gran decepció de la jornada. La mort de David Bowie va eclipsar la imminent arribada dels exducs de Palma. “Bowie ha mort. Què collons hi fem aquí?”, es lamentava un conegut periodista de Barcelona, mentre els més veterans buscaven infructuosament una ratificació al Twitter. L’esperit del cantant anglès va planar sobre l’edifici de l’Escola Balear de l’Administració Pública (EBAP), però encara ho va fer, de manera més intensa, el d’un personatge als antípodes. Emilio Botín ha sigut un dels grans malsons dels periodistes mallorquins aquests dies. Alguns repassaven les característiques de la famosa doctrina que porta el seu nom com estudiants neguitosos a les portes de la selectivitat. Urdangarin i la infanta; Matas; Horrach... Els protagonistes del sainet judicial van arribar de manera esgraonada, sense provocar una mínima anècdota que farcís un tuit. L’estocada definitiva a l’anhel d’espectacle periodístic la va donar una raquítica manifestació republicana que només va aplegar 14 persones, quatre menys que els que seien a la banqueta dels acusats. Molts d’ells, però, van gaudir d’uns minuts de glòria: van arribar a concedir entrevistes a 10 mitjans diferents.

El peix ja venut

La desídia es va anar estenent per la sala de premsa a mesura que avançava una primera jornada que ben aviat va cremar els al·licients. La cara de pal de la infanta, la defensa -enèrgica- del seu advocat, una imatge fugaç de Torres i Urdangarin parlant aparentment distesos, els raonaments pro infanta del fiscal d’Anticorrupció Horrach. Era migdia i bona par del peix ja s’havia venut. Alguns periodistes van començar a entrevistar altres periodistas.

L’hora de dinar va ser celebrada amb una tímida estampida per les escales que donaven accés al carrer fins a recuperar la posició inicial i incòmoda a la sortida de l’EBAP. El guió va ser molt fluix i els imputats coneguts anteriorment com a ducs de Palma van preferir dinar dins l’edifici. Els quatre restaurants pròxims a l’EBAP es van veure col·lapsats per una riuada de gent. L’expresident Jaume Matas va ser, un cop més, el més llest. Va arribar dels primers i va rebre l’àpat gairebé a l’instant, si bé no es va relaxar fins que no va escurar el plat.

El caos al polígon de Son Rossinyol va provocar que molts renunciessin al cafè, una decisió fatal tenint en compte el caràcter extremament plomís que va adoptar la vista en la sessió vespertina. Només la sorprenent revelació de l’advocat de Torres va exaltar mínimament els ànims: “Sóc heterodoxosexual”, va dir enèrgic. Automàticament, Manuel González Peeters el va rectificar assegurant que es tractava d’un lapsus: “Heterodoxoprocessal”. Decepció definitiva. Els ànims no van remuntar.

low cost

Javier Gándara és enginyer aeronàutic, però sempre havia volgut dedicar-se al vessant més comercial del transport aeri. Ara ja fa quatre anys que és el director general d’EasyJet per a Espanya, Portugal i Holanda. L’aerolínia de baix cost britànica opera en més de 30 països, principalment a Europa, i aquest any en farà 20 que vola a Barcelona. El mes que ve inaugura una nova base a l’aeroport del Prat. Com també fan altres aerolínies de les mateixes característiques, EasyJet rebutja l’etiqueta de companyia low-cost.

Per què EasyJet no vol que se li digui aerolínia de baix cost?

Des del naixement de la companyia, l’enfocament sempre va ser més encarat al client que en les conegudes com a companyies de baix cost. És cert que les tarifes barates eren un dels principals atractius, però també un servei de qualitat. Entre Ryanarir i EasyJet hi ha moltes més diferències que semblances.

¿És més fàcil ser una aerolínia de baix cost al mercat espanyol?

No és fàcil enlloc. L’exigència és altíssima, has d’aconseguir fer volar tots els teus avions constantment durant 11 hores al dia i omplir-los al 90%. A l’agost és senzill omplir un vol de Londres a Barcelona, però també ho has de continuar fent un dimarts de febrer. En el nostre cas, una de les claus és ser una companyia paneuropea, no estar basats només en un únic mercat, com fan les aerolínies més tradicionals, i tenir la presència repartida en diferents països. Som líders a Anglaterra, però també som segons a França i a Holanda. Així tenim menys dependència de factors interns i de cicles econòmics.

¿Ryanair ha perjudicat la imatge del low-cost ?

El problema és fer servir l’etiqueta baix cost. Per a mi, la noció de low-cost és equivocada. Aquest concepte es va inventar als Estats Units a la dècada dels 70, i es consideraven de baix cost les aerolínies que volaven a aeroports secundaris. En el nostre cas, ja des del segon any de vida, el 1996, vam començar a volar a aeroports principals. Però a Europa va arribar un moment en què es va entendre el low-cost com un “per 20 euros, què més vols?”, sense tenir en compte la voluntat o no de donar cap tipus d’atenció.

Sembla que ara se n’han adonat altres companyies.

Es tendeix cap a un model híbrid. A Anglaterra ja ni tan sols es parla de low-cost, és completament normal, i el primer ministre vola constantment amb EasyJet. El que estem començant a veure és com altres empreses comencen a apostar per un model similar al d’EasyJet.

¿Pensem, per exemple, en el cas de Vueling al Prat?

Ja fa temps que competim amb Vueling. Vam començar a volar a Barcelona des d’Holanda l’any 1996, així que coneixem bé el mercat de Barcelona i estem en molt bones condicions de competir-hi, i més ara que inaugurem la nova base al Prat per potenciar el creixement a la resta de l’Estat.

Per què van decidir tancar la base que tenien a Madrid i traslladar-la a Barcelona?

Cada vegada que muntem una base ho fem amb visió de llarg termini, però això no vol dir que si finalment no es compleixen les expectatives hàgim de perpetuar una situació que no és la millor per a l’eficiència del negoci. L’any 2012 s’hi van sumar dos factors: la pujada excessiva de les taxes aeroportuàries d’Aena i un excés de capacitat de Madrid amb poca demanda. El 2007 havíem obert base a la capital espanyola, però aquests factors ens van impulsar a tancar-la el 2012.

I ara que es recupera el trànsit, per què Barcelona i no Madrid altre cop?

Continuem fent volar més de dos milions de passatgers a Madrid. Va ser una decisió molt dura de prendre perquè al final també hi ha 300 treballadors que en reben les conseqüències. D’aquests, un 90% van decidir reubicar-se en altres bases d’Europa. Però ara és totalment diferent. Vam començar a volar a Barcelona abans que a Madrid. El Prat era l’aeroport on teníem més trànsit sense tenir-hi base i, per tant, obrir allà era el pas natural. Veiem aquesta aposta com un pas cap al creixement i com una aposta de futur que s’ha de desenvolupar en deu anys.

Parlant de treballadors, EasyJet sempre fa referència a la contractació dels treballadors segons la normativa de cada país on instal·la la base. No passa el mateix en altres companyies. Per què?

No hi ha voluntat política perquè, d’una banda, les autoritats entenen erròniament que, si exigeixen a les aerolínies que compleixin amb la regulació local de les condicions laborals dels tripulants, les companyies desviaran el trànsit a altres llocs. També hi ha la dificultat de regular tripulants de cabina i pilots quan passen bona part del temps volant i travessant diferents jurisdiccions. Però cal dir que, a part de França i Dinamarca, on es va exigir que una aerolínia irlandesa complís amb les condicions laborals mínimes del país per als seus treballadors basats al país, ningú més ha posat fi a aquestes polítiques. S’ha de decidir si la plantilla pertany o no a aquella jurisdicció i pagar els impostos corresponents.

el llibre terrible

Confio que els amables lectors m’ho perdonaran. Però, després d’unes setmanes en què ha semblat que el guionista de la política catalana era el mateix Alfred Hitchcock, fer anàlisis a tres dies vista em resulta un exercici d’alt risc, i trobo una temeritat escriure dijous -sobre la CUP, Artur Mas, la repetició electoral...- perquè vostès ho llegeixin diumenge, quan en l’interval poden haver passat qui sap quines coses noves i imprevisibles. Mentre esperem, doncs, que el panorama s’estabilitzi una mica, permetin-me que avui els parli d’un llibre que he llegit recentment; d’una de les lectures que més m’han impressionat en els darrers anys.

Publicat aquesta tardor per Viena Edicions dins la ja prestigiosa col·lecció El Cercle de Viena, el llibre es titula Mendelssohn és a la teulada, i té per autor un tal Jirí Weil. Escric un tal perquè es tracta d’un novel·lista fins ara perfectament desconegut entre nosaltres. Nascut el 1900 dins d’una família jueva de Bohèmia sota el paternal ceptre del vell emperador Francesc Josep, ja en la flamant República Txecoslovaca el jove Weil -com tants altres universitaris i treballadors del seu mateix origen- es va deixar enlluernar per la llum que brillava a l’est; vaja, que va abraçar la fe comunista, i va fer llargues estades a la Unió Soviètica, i va traduir del rus al txec, i va acabar ensopegant amb la paranoia estalinista. Però era un home de sort, perquè en va sortir sencer i el 1935 va poder tornar a Praga. Dos anys després hi va publicar un llibre testimoni sobre l’atmosfera de les primeres purgues de Stalin: Moscou-frontera.

Aleshores, quan Weil començava a denunciar els estralls del totalitarisme comunista, li va caure al damunt el seu germà bessó: el nazifeixisme. El març de 1939, Hitler liquidava l’estat txecoslovac i instaurava el Reichprotektoratde Bohèmia i Moràvia, una mena de colònia que constitueix el marc històric de Mendelssohn és a la teulada.

Som, doncs, davant d’un llibre implícitament autobiogràfic. L’autor no s’hi encarna en cap personatge concret, però les seves experiències de jueu momentàniament tolerat -la seva esposa era ària-, humiliat i perseguit a la Praga ocupada impregnen tot el text. Un text que comença en clau de sàtira, quan els nazis descobreixen que, a la balustrada de la Casa Alemanya de les Arts, hi ha una estàtua... del compositor Felix Mendelssohn, i passen mil facècies abans d’identificar-la i poder-la enderrocar. Però un text que -en paral·lel amb la realitat mateixa que descriu- va esdevenint més i més angoixant, opressiu, tràgic, com el dels jueus atrapats en la ratera hitleriana.

El llibre de Jirí Weil, doncs, mereix un lloc d’honor dins l’anomenada “literatura de l’Holocaust”. No és qüestió, ara, de confegir rànquings ni de fer comparacions amb Primo Levi, Elie Wiesel, Imre Kertész, etcètera. Serà suficient de dir que, sense grans ínfules filosòfiques, Mendelssohn és a la teulada toca molts dels temes principals d’aquella literatura: la qüestió delsJudenräte (Consells Jueus), les Ghettowache (Policies del Gueto) i altres formes de col·laboració dels mateixos jueus en la maquinària destinada a exterminar-los; la maligna destresa dels nazis a ocultar-los quin era el seu destí final i a alimentar-ne falses esperances de supervivència com a treballadors “imprescindibles”; les actituds diverses de la població txeca no jueva, que anaven des de l’ajut fins a la delació...

En el quadre impressionista que Weil pinta -més que un relat lineal, es tracta d’un mosaic de personatges, escenes i situacions-, Auschwitz i els altres camps de la mort hi són una referència el·líptica, i la violència física resulta molt implícita, sense truculència ni morbositat. L’acció es desenvolupa en una Praga desfigurada per l’amo estranger, i a Terezín (Theresienstadt), el camp de concentració i trànsit que els nazis van ensenyar alguna vegada com a aparador del “bon tracte” que donaven als jueus. A més, podem trobar-hi el relat de l’Operació Antropoide que, la primavera del 1942, va liquidar el Reichprotektor Reinhard Heydrich, però explicat des dels ulls del mateix “carnisser de Praga”. En resum: una joia, realçada per l’excel·lent traducció del txec a càrrec de Jaume Creus.

Permetin-me tancar aquest article completant breument la biografia de Jirí Weil. Quan, a finals del 1942, li va arribar l’ordre de deportació, va tenir prou coratge, enginy i amics per fingir que s’havia suïcidat llançant-se des d’un pont al riu Moldava. Declarat oficialment mort, va viure dos anys i mig en la clandestinitat, va gaudir del fugaç alliberament del 1945 i, ja sota la dictadura comunista, el 1949 va publicar la novel·la Viure amb una estrella, que li va merèixer de les noves autoritat la qualificació d’“enemic del poble”. Va subsistir com va poder, es va beneficiar una mica de la desestalinització del 1956 i va morir prematurament el 1959, afeblit per les penúries dels anys nazis. Mendelssohn és a la teulada no es va publicar -pòstumament- fins al 1960. Ara que per fi ens ha arribat, gaudeixin-lo.