opa bpi

El tracte ha durat una setmana. Ja fa més d’un any que CaixaBank intenta aconseguir el control del Banc Portuguès d’Inversió (BPI) -ara en té el 44,1%-, però sempre topa amb el mateix impediment: Isabel dos Santos, la segona accionista de l’entitat, que ahir va tornar a ensorrar les esperances del president del banc, Isidre Fainé, en alterar un dels punts del’acord al qual la inversora angolesa i l’entitat catalana van arribar ara fa una setmana, segons va comunicar ahir el BPI a la Comissió del Mercat dels Valors Mobiliaris (CMVM). Però aquesta vegada CaixaBank posa la directa i l lança una oferta pública d’adquisició (opa) per a la totalitat del banc portuguès.

La 'princesa' que desafia Fainé

Va ser una resolució del Banc Central Europeu (BCE) la que va brindar una oportunitat a CaixaBank en la seva intenció d’adquirir el 18,6% que la filla del dictador d’Angola controla del BPI, el cinquè banc de Portugal. A principis de març el BCE va donar fins al 10 d’abril perquè els bancs europeus es desprenguessin dels actius que tenen a Angola. Entre els afectats hi havia el BPI, que té un 51% del banc angolès BFA; la resta està en mans de Dos Santos. Aquesta situació va reobrir la porta de les negociacions. El tracte en què treballaven les parts passava perquè la dona més rica de l’Àfrica vengués la seva part del BPI a CaixaBank i es quedés amb la participació del banc portuguès al BFA. Finalment, vista la pressió de Dos Santos, CaixaBank llança un any després una nova oferta per quedar-seamb totes les accions de l’entitat que li falten.

Les pressions del BCE havien forçat aquest acord in extremis que es va comunicar ara fa una setmana, però sense una aprovació definitiva precisament perquè la part angolesa havia ajornat l’anunci oficial de l’acord. La solució consensuada es va comunicar al BCE i al Banc de Portugal, però no en van transcendir els detalls. De fet, el BPI no ha cotitzat durant tota la setmana a la borsa portuguesa, després que la comissió del mercat de valors del país la suspengués a l’espera de més informació. Després d’una setmana de silenci de totes les parts, aquest dissabte Santoro Finance, controlada per Dos Santos, emetia un comunicat en què avisava que encara quedaven assumptes pendents perquè conclogués la venda del seu percentatge d’accions al BPI.

Després d’aquest advertiment, el BPI comunicava ahir que Santoro “va sol·licitar uns canvis” en el plec de condicions del preacord tancat el 10 d’abril, fins al punt que una d’aquestes demandes “altera seriosament les condicions acordades” i força l’entitat a deixar “sense efecte” el tracte. Mitjans portuguesos han publicat aquesta setmana que una de les condicions de Dos Santos per sortir del BPI és que el BFA cotitzi a la borsa portuguesa per reforçar la seva credibilitat.

La complicitat del govern

El que va provocar que una inversora amb només el 18,6% de les accions d’una entitat bloquegés l’opa de l’accionista majoritari amb un 44,1% és un límit en el dret de vot que els iguala en la presa de decisions. Els estatuts del banc limiten els drets de vot d’un accionista a un màxim del 20%. Quan CaixaBank va llançar la primera oferta pel BPI va supeditar l’operació a l ’anul·lació d’aquesta limitació, però l’oposició de Santoro va fer que Fainé, que havia portat les negociacions personalment, renunciés a controlar tot el banc portuguès, on havia entrat per primer cop el 1995. Aquesta condició torna a ser imprescindible per al compliment d’aquesta segona opa.

A més, CaixaBank compta aquí amb la complicitat del govern portuguès que està a punt de ratificar una llei que acabarà amb la limitació del poder de vot del banc català. L’objectiu de l’executiu amb aquest gest és desencallar una situació que podria suposar una multa milionària a un dels principals bancs del país. Fonts del sector assenyalen que el BCE ja està al cas d’aquesta operació.

Precisament ahir el primer ministre de Portugal, António Costa, va demanar a les parts implicades que “actuïn amb rapidesa per evitar sancions i mantenir l’estabilitat del sistema financer del país”. Costa, que acabava d’aterrar a París, on avui es reuneix amb el seu homòleg francès, Manuel Valls, va recordar que el seu govern ja va intervenir “per crear un context perquè les parts parlessin”, però que, després que s’hagin tornat a estroncar les negociacions, “no té més esfera d’influència”. El primer ministre lusità, però, va voler ser optimista i va afirmar que “confia que no hi haurà sanció” perquè el BCE coneix com està avançant aquest procés i, malgrat haver traspassat la data límit, encara no ha sancionat el BPI.

De fet, el govern portuguès té motius per patir per la salut del seu sistema financer si la cinquena entitat del país ha d’enfrontar-se a una multa de 160.000 euros diaris. En els últims dos anys han fet fallida el segon banc més important de Portugal, BES, i també Banif.

Segon intent

La història es repeteix. Fa un mes les dues parts implicades havien arribat a un acord, i Dos Santos -que s’hi juga el prestigi que atorga a una fortuna assenyalada per corrupció tenir un banc europeu- va canviar les condicions de l’acord a l’últim moment i CaixaBank va tirar la tovallola.

L’entitat catalana ja va avisar que “considerava totes les opcions possibles” amb la seva participació al BPI, quan es va frustrar el seu primer intent d’opa. Amb l’ajornament de la sanció del BCE i la complicitat del govern lusità perquè es compleixi la condició necessària per tirar endavant l’opa -l’anul·lació del topall del 20% en el dret de vot- torna a obrir-se l’oportunitat per a Fainé de convertir-se en el primer banc de la Península.

l'us el catala

L’ús del català en el món empresarial ha fet un pas endavant els últims anys, però encara està lluny d’arribar als nivells del castellà. Si més no, aquesta és la valoració que es desprèn dels informes de política lingüística realitzats en els últims anys per la Generalitat de Catalunya i que ofereixen una radiografia de la salut de la llengua catalana a les empreses. Segons les dades de l’últim informe, l’any 2013 un 68,2% del personal de les empreses sabia parlar, llegir i escriure en català, mentre que el 97,5% indicava tenir plenes competències en castellà. Unes diferències que es van reduir prop de tres punts percentuals respecte de l’any 2008, però que demostren que “encara cal seguir fent pedagogia perquè les companyies descobreixin els avantatges d’atendre, retolar i, en definitiva, comunicar en català”, assegura Maria Josep Prat, membre de la junta de l’Associació de Joves Empresaris de Catalunya.

Tanmateix, l’ús del català a les empreses varia segons les particularitats de cada negoci. Així, mentre que l’atenció en català a les pimes és majoritària -el 29,7% fan servir el català, el 7,2% el castellà i un 60,7% s’adapten a la llengua del client, segons dades de Pimec-, l’ús del català és molt baix en establiments regentats per immigrants. En aquest sentit, un informe de la Confederació de Comerç de Catalunya (Confecom) apunta que un 64% dels botiguers immigrants desconeixen la normativa lingüística que no els obliga a fer servir únicament el català, però sí a utilitzar-lo com a una de les llengües de servei. “Per capgirar-ho cal que els ajuntaments s’hi impliquin més”, apunta Montse Clarasó, cap del servei lingüístic de la Confecom, que ha editat guies amb prop d’una quinzena de llengües. Pel que fa a les grans multinacionals, el català ha guanyat terreny. “Paradoxalment, les multinacionals estrangeres són més propenses a fer servir el català que les d’aquí”, explica Bernat Gasull, tècnic de la Plataforma per la Llengua. “Les empreses locals temen que etiquetar en català pugui restar-los vendes a la resta de l’Estat”, detalla Gasull.

Però l’ús del català també és desigual en funció dels rang professional. L’últim Informe de política lingüística de la Generalitat revela que l’any 2013 el col·lectiu amb un coneixement més elevat del català era el dels directius, professionals i científics (85,5%) mentre que tan sols un 49,3% dels treballadors manuals tenien totes les competències en català. Segons l’estudi, aquest grup es caracteritza per tenir un nivell educatiu baix, una proporció de població immigrada més gran i menys pes del català com a llengua habitual.

Vista aquesta situació, diverses associacions d’empresaris han engegat iniciatives per fomentar-ne l’ús. És el cas de Pimec, que des de l’any 2013 promou la comunicació empresarial en català a través de Catemprèn. “Les pimes han après que l’ús del català és bàsic per a una comunicació eficaç amb el client”, apunta Núria Fernández, responsable de projectes de foment de la llengua catalana a Pimec.

la cita

La maquinària es va posar oficialment en marxa dimarts passat, quan el cap de gabinet deCarles Puigdemont, Josep Rius, va enviar un correu electrònic a Jorge Moragas, mà dreta de Mariano Rajoy, per encaminar una reunió entre els dos presidents. Els tempos s’han accelerat fins al punt que, segons fonts consultades per l’ARA, la reunió se celebrarà el proper dimecres a les 17.30 a la Moncloa. Es tracta de la primera cita entre els inquilins de la Generalitat i la Moncloa des del 30 de juliol del 2014, quan Artur Mas li va plantejar 23mesures a Rajoy –procés sobiranista a banda– que encara no han rebut resposta per part del govern espanyol. Els dos equips ja treballen en el contingut de la cita entre Puigdemont i el líder del PP, que van coincidir fa tres setmanes en l’homenatge a les víctimes de l’accident deGermanwings.

A Palau asseguren que aborden la trobada "sense vetos". El context espanyol obliga, en certa manera, que la cita es produeixi la setmana vinent. La següent estarà especialment centrada en la ronda de consultes del rei Felip VI, que mira d’evitar a última hora la convocatòria d’eleccions anticipades. "Hem de poder parlar de tot", assenyalen des de l’entorn de Puigdemont, que assegura que respectarà l’agenda que presenti Rajoy. "No només es parlarà de procés", indiquen fonts governamentals, que veuen possible que el president espanyol recuperi els 23 punts de Mas.

L'agenda que planteja Palau es basa en quatre punts: relacions Catalunya-Espanya, garantia dels drets socials, compliment del marc legal vigent en matèria estatutària i la "desjudicialització del procés". És a dir, que es retirin les querelles pel 9-N. 

llum i gas

El Parlament Europeu ha aprovat avui que “es garanteixi que durant el període d’hivern no es talla l’energia a cap llar i que es reprèn el subministrament a les que ja no en tinguin”. Els eurodiputats van aprovar per 310 vots a favor, 73 en contra i 26 abstencions una resolució de l’hongarès Tamás Meszerics que reclama una “moratòria en la desconnexió de la calefacció”. La resolució arriba sis dies després de la decisió del Tribunal Constitucional detombar el decret de pobresa energètica de la Generalitat, que preveu garantir l’energia a les famílies més vulnerables. “Creiem que una moratòria és imperativa, ningú no hauria de morir a Europa per no tenir calefacció”, va dir Meszerics, segons recull l’ACN.

La portaveu del Govern, Neus Munté,  ha celebrat que la resolució del Parlament Europeu vagi “en la línia” de la del Govern en la lluita contra la pobresa energètica. Munté considera que el Parlament Europeu, com el Govern, entén “que és una qüestió de drets i dignitat protegir les persones més vulnerables” i carrega contra l’actuació del govern espanyol. Munté ha anunciat que la cambra catalana discutirà la proposta de la CUP de desobeir la sentència del TC sobre el decret de pobresa energètica, sense aprofundir en la qüestió, tot i que assegura que el Govern “manté intacte el compromís” d’evitar els talls a les famílies vulnerables i anirà superant els “esculls injustos” que els posin.

Llegiu l'article d'opinió d'Empar Moliner sobre el polèmic vídeo on crema la Constitució espanyolaMés poder de les autonomies

En declaracions a l’ACN, Meszerics es mostra partidari que les autonomies, i no només els governs estatals, també puguin actuar en casos de pobresa energètica. “Si el govern regional o local és capaç de trobar els recursos amb els quals pot finançar, ni que sigui parcialment, aquesta política, no veig per què no ho hauria de fer”, defensa. En plena polèmica per la suspensió del decret català, Meszerics recomana una “política general bàsica de consens” a escala estatal per deixar clar “quins són els objectius socials rellevants”. “Amb això, el problema de tenir diferents nivells de governs es resol més fàcilment, i ja no es depèn del color del govern local, regional o nacional”, destaca. “Totes les forces polítiques s’haurien d’esforçar per aconseguir-ho”, remarca.

Segons un estudi de l’Associació de Ciències Ambientals (ACA) publicat ahir, un 11% de les llars espanyoles no poden escalfar casa seva com cal a l’hivern perquè no poden pagar la factura. Per comunitats autònomes, Andalusia, Castella-La Manxa, Extremadura i Múrcia són les que registren un nivell més alt de pobresa energètica. El País Basc, Astúries i la Comunitat de Madrid estan a l’extrem oposat. Espanya és, segons un informe que l’Unicef va presentar ahir al Congrés, el país de la UE que menys percentatge del PIB dedica a prestacions per a famílies i infància, un 0,5%. Representa menys d’un terç de la mitjana europea, tot i que a l’Estat el 36% dels nens estan en risc d’exclusió social.

les nenes bomba

“ Bring back our girls”, aquest era el lema de la campanya que va fer la volta al món, amb la participació de milions de persones, diferents governs i diverses personalitats destacades, i en la qual s’exigia a Boko Haram que alliberés les més de 200 nenes segrestades en una escola de Chibok (Nigèria) on de sobte es va aturar el temps com si li haguessin arrencat l’ànima.

Avui ja fa dos anys d’aquell segrest massiu. La major part d’aquestes nenes segueixen desaparegudes i tan sols unes quantes s’han pogut escapar de l’infern a què el grup terrorista les ha sotmès.

El testimoni de les menors alliberades, juntament amb informacions puntuals que han pogut aportar altres persones que han fugit del terror del grup extremista, és l’única informació que ara es té de les nenes perdudes i de les més de 2.000 criatures i dones segrestades pel mateix grup terrorista des del 2012, segons diferents organitzacions humanitàries com Amnistia Internacional.

Segons els testimonis de supervivents que recull el rotatiu The New York Times, les nenes estan sent sotmeses a diferents formes de violència masclista extrema, de manera que esdevenen altre cop les peces més vulnerables del tauler de joc de la guerra.

A una gran part d’elles les han convertit en esclaves sexuals (com ja vaig explicar a l’article “L’Estat Islàmic i la «purificació dels úters»”, publicat el 6 de desembre a l’ARA), la qual cosa segueix sent una constant en l’alfabet bèl·lic. Guerrers assedegats que destrossen les seves preses amb agressions constants als seus cossos i violant les seves existències. Venudes, desaparegudes... nenes altre cop perdudes.

Algunes informacions apunten a la detonació de bombes als cossos de les nenes de manera remota, altres criatures sembla que no són conscients del que implica l’explosió

A d’altres les han obligat a convertir-se a l’islam i posteriorment les han casat a la força. Es tracta d’una pràctica compartida pels diferents grups terroristes islàmics que té per objectiu aconseguir embarassos per poder construir una nova generació de guerrers que perpetuïn la seva particular jihad. Aquests terroristes entenen que a partir dels 8-9 anys el cos de les nenes està preparat per tenir relacions sexuals, de manera que les converteixen en mullers d’homes que els tripliquen o quadrupliquen l’edat i, així, en propietats humanes, obligades a viure una vida de servitud domèstica, sexual i emocional.

I finalment tenim les nenes bomba: aquelles que estan sent entrenades per a la guerra amb l’objectiu que s’immolin per la causa. El fet que la seva aparença no aixequi sospites, juntament amb les vestimentes que duen, que permeten amagar els explosius, han fet que els grups terroristes vegin en les menors la peça perfecta per cometre atemptats.

Reclutades sense més opció, són obligades a estudiar una interpretació radical i esbiaixada de l’Alcorà i a convertir-se a l’islam, tot plegat complementat per una formació disgregada per nivells que bé podríem anomenar la pedagogia del terrorisme suïcida.

A mesura que s’avança en l’adoctrinament holístic a què les sotmeten, les seves condicions de vida milloren en els plans de la privació d’aliments o de la violència física i sexual, cosa que crea un incentiu per anar avançant en el macabre pla formatiu.

Segons The Long War Journal, des del juny del 2014 almenys 105 atemptats suïcides els han perpetrat dones i nenes, i enguany ja són 22 els atemptats suïcides femenins.

Al voltant d’aquesta nova barbàrie sorgeixen moltes incògnites, atesa la poca informació que se n’ha pogut obtenir.

Les nenes són utilitzades com a joguines a mans d’un dels grups terroristes més mortífers del món, amb un destí únic: la mort. Algunes informacions apunten a la detonació de bombes als cossos de les nenes de manera remota, altres criatures sembla que no són conscients del que implica l’explosió, i fins i tot en alguns casos s’ha descobert que les nenes actuaven sota els efectes de drogues.

Amb tot, els testimonis de les poques criatures que, demanant ajut, han aconseguit deixar els explosius abans d’immolar-se han permès obtenir més informació del captiveri extrem que havien patit i que les havia portat a conviure diàriament amb la idea de la mort fins a perdre tota esperança de salvar-se. Les nenes acaben perdent la por a la mort perquè, tal com els mateixos terroristes repeteixen de manera màntrica, esdevé l’única sortida d’aquell infern.

Existències nues, tal com les va descriure Viktor Frankl, despullades de tot, i a les quals tan sols els queda el que ja s’ha viscut. Sense opcions, probablement sense esperança, topen amb un buit existencial que resulta de la falta de sentit de viure una vida atrapada en aquell captiveri.

Al final del trajecte es veuen sotmeses a rituals funeraris que les preparen per al trànsit. L’estètica de la mort es manifesta en els seus pentinats. Una mort que ja es va esdevenir el dia que van ser segrestades.

moral ideologica?

La publicació de la investigació periodística anomenada papers de Panamà ha introduït, de nou, el debat sobre l’elusió fiscal. La setmana passada es va conèixer aquesta trama fiscal, orientada a esquivar el pagament dels impostos i a facilitar el blanqueig de diners d’aquells que acumulen grans capitals. Una trama que, en aquesta ocasió, inclou persones del món de la política, els esports i la cultura a escala mundial. La magnitud del cas i la seva dimensió global són els aspectes que més han indignat la ciutadania. No obstant, és cert que bona part de la indignació sorgeix de la constatació d’una realitat sabuda però no sempre evidenciada, de manera que no es pot parlar de sorpresa o desconcert davant uns fets inesperats. Més enllà de la morbositat dels noms, ningú, o ben pocs, s’ha sorprès davant d’aquesta realitat. La sensació compartida que les persones que acumulen més recursos econòmics són les que pretenen treure’n més benefici és el millor antídot davant d’aquestes notícies. Naturalitzar la realitat social és la pitjor estratègia per canviar el que podria ser d’una altra manera malgrat els esforços d’alguns per mostrar-ho com un aspecte intrínsec a la condició humana i a tota organització social. Aquests dies s’han pogut escoltar veus a la defensiva que basaven els seus arguments en dues idees: la insistència que en els papers de Panamà s’hi inclouen situacions molt diverses i la introducció, com a categoria analítica, de la dicotomia moral versus legal. Sota aquesta doble premissa, justifiquen l’elusió fiscal com una pràctica comprensible en determinades situacions que, en última instància, es troba dins de la legalitat. Aquesta lògica argumental situa la discussió en el terreny de la moralitat, un terreny trampós que defuig el matís ideològic. Per què es parla de moral i no d’ideologia?

Més enllà de la legalitat, les accions individuals formen part d’una trama de relacions socials en què els valors són importants

Per respondre a aquesta pregunta, és útil prendre com a punt de partida el debat teòric sobre les raons que motiven l’elusió fiscal. A l’hora d’explicar els factors que porten el contribuent a eludir impostos hi ha dues grans perspectives. La primera es basa en la teoria de l’acció racional, en què els actors busquen maximitzar la utilitat dels seus recursos. És a dir, es busca la possibilitat legal de pagar menys impostos a fi d’obtenir el màxim rendiment del capital. La segona perspectiva entén que els actors es mouen en un context social en què intervenen altres factors com la confiança institucional, la cultura fiscal o les relacions socials. En aquest sentit, la desconfiança en el sistema polític, la fràgil consciència de ciutadania o la manca de relacions de reciprocitat contribuirien a explicar l’elusió fiscal. Mentre que la primera aproximació aborda l’elusió com una qüestió d’utilitat, la segona posa l’èmfasi en la desviació de les normes socials. Mentre que la primera reforça la dicotomia legal versus moral, la segona permet introduir altres aspectes com la preeminència ideològica.

Els que eludeixen impostos no fan pública la seva acció perquè són conscients que no encaixa amb les normes socials

La realitat que assenyalen els papers de Panamàté poc a veure amb la moral i molt amb la ideologia, tot i l’esforç per situar el debat en la falsa dicotomia que intenta oposar el judici legal versus el judici moral. Més enllà de la seva legalitat, les accions individuals formen part d’una trama de relacions socials en què els valors són importants. Només cal recordar que en l’elusió fiscal s’accepta deixar de finançar les arques públiques i, consegüentment, es contribueix a retallar la font de finançament per a la protecció social. Una font redistributiva que és la base per desenvolupar polítiques socials destinades a garantir el principi d’equitat democràtica.

Qui busca esquivar els impostos per obtenir més benefici pot estar en el seu dret d’actuar d’aquesta manera però, sense cap mena de dubte, no compleix el seus deures com a ciutadà. Com passa amb les persones que cometen delictes, no fan pública la seva acció, malgrat que la concebin amb plena legitimitat, perquè són conscients que no encaixa amb les normes socials que sustenta el sistema institucional. És fals pensar que tothom en la mateixa situació faria el mateix, és fals pensar que tothom qui té diners busca pagar menys impostos, és fals pensar que l’elusió es pot justificar en un moment puntual de la vida. Darrere de l’elusió hi ha una ideologia basada en el guany individual per sobre del benefici col·lectiu. Les lleis són necessàries però no suficients quan hi ha pràctiques generalitzades que les esquiven. Només des de la legalitat i el control no es pot combatre l’elusió fiscal, cal reforçar els valors ideològics de la igualtat i la responsabilitat comuna.

RENFE/ RETARD

12 motius pels quals Renfe arriba tard

Des de limitacions de velocitat a l'excés de trens, aquests són els motius que expliquen els constants retards

A.S. ACTUALITZADA EL 12/04/2016 00:00

  59

 

5  

• Els trens de la R16 surten sabent que acumularan 14 minuts de retard
• De Síria a Idomeni amb una cama artificial: “Vaig lent, tinc paciència”

• 

1. Limitacions de velocitat permanents

Des de l’accident de l’Alvia a Santiago de Compostel·la, Adif ha reduït les velocitats a tots els revolts on el canvi de velocitat sigui de més de 30 km/h. Allà on hi ha un canvi significatiu de velocitat, els trens es veuen obligats a frenar -si no, el sistema Asfa digital l’atura automàticament- un o dos quilòmetres abans. A més, encara que el revolt sigui de 80 km/h, el sistema obliga a circular en aquell tram a 60 o a 100 km/h. Aquests canvis han reduït la velocitat comercial, però no s’han modificat els horaris.

2. Limitacions temporals de velocitat

Hi ha limitacions de velocitat que són temporals, arran d’un despreniment de terres en un talús -com va passar el 15 de març (foto) quan un Euromed va xocar amb una roca- o per una filtració d’aigua -com passa ara al túnel del Clot-. Quan passa això, Adif limita la velocitat en aquell tram per seguretat fins que està reparat. El problema és que a vegades triga molt a reparar-ho i la limitació es manté més del compte. A la R15 hi ha talussos en mal estat des del 2014, per exemple.

3. Massa trens

Per poder augmentar les freqüències dels trens, s’han afegit circulacions, però amb la mateixa infraestructura. Per exemple, la creació de les Rodalies de Tarragona ha afegit encara més tensió a unes vies ja saturades com les del corredor mediterrani, on conviuen Rodalies, Regionals, Euromed i mercaderies.

4. Efecte dòmino

Als túnels de Barcelona, el sistema preveu que hi puguin passar tres trens per minut, cosa que passa a les hores punta, però qualsevol petita incidència en un tren, i són habituals, provoca retards en cadena a les altres línies.

5. Passos a nivell

Els passos a nivell són una font de retards important, i no només pels atropellaments -per imprudències o suïcidis-, que obliguen a tallar la via durant força temps per l’actuació policial. Segons els maquinistes consultats, “la Guàrdia Civil anava més ràpida que els Mossos a alliberar la via”. Els maquinistes ja saben en quins passos a nivell la gent creua encara que les barreres estiguin abaixades, en especial a l’estiu, i redueixen la marxa. També es perd temps quan els passos a nivell s’espatllen -per exemple, quan els vianants es repengen a la barrera-, i llavors el tren no pot creuar fins que no l’hi indiquen des del centre de control, perquè el semàfor no funciona.

6. Avaries

Les avaries d’un tren enmig d’una via -i encara pitjor si és via única-, les d’un semàfor, les de la catenària o, directament, del centre tècnic de control (CTC), que fa caure tot el sistema, també són font habitual de retards. Aquestes avaries només se solucionen amb més inversió de l’Estat, que no ho ha fet els últims anys.

7. Actes vandàlics

Quan un passatger és caçat per l’interventor dins del vagó sense bitllet i no es vol identificar, ha de cridar els Mossos, un fet que provoca molts retards. Molts cops, però, per evitar acumular més minuts, els interventors fan els ulls grossos. També fa perdre temps que algú pugi a un tren que sap que no para a l’estació on vol baixar, i quan hi arriba, pitgi la palanca d’emergència. “Passa més sovint del que sembla”, diuen.

8. Robatori de cable

El robatori de cable de coure també provoca moltíssims retards a totes les línies, també en els AVE. Catalunya és el territori on es concentren més sostraccions d’aquest tipus, i això va provocar una picabaralla entre els governs espanyol i català per l’actuació dels Mossos. Adif està prenent mesures per millorar la seguretat.

9. Descans dels maquinistes

Des que el 2006 es va transposar una llei europea de seguretat ferroviària, els maquinistes no poden conduir més de 5 hores i mitja seguides. Si alguna línia llarga acumula molt de retard, pot passar que un conductor superi el temps màxim i hagi de demanar un relleu en alguna estació abans del seu destí final, i no sempre hi ha un relleu preparat. Poden arribar a conduir 9 hores en un dia, sempre que puguin descansar 45 minuts enmig. A vegades un tren surt tard d’origen perquè el maquinista pugui complir aquests 45 minuts de descans.

10. Via única

Els trams amb via única són una font principal de retards perquè els trens que pugen i baixen s’han de creuar a les estacions que tinguin dues vies, i qualsevol petit retard d’un tren repercuteix en els altres.

11. Prioritats de pas

En els trams de via única, però també en túnels de Barcelona, la prioritat de pas és bàsica per perdre o guanyar temps. Dins l’àmbit de Rodalies, aquests trens sempre tenen prioritat respecte als Regionals. A la resta de Catalunya, la prioritat sempre la té el tren que vagi puntual. Des del control prefereixen que perdi més temps el que vagi tard si poden fer que un altre sigui puntual.

12. Bloqueig de portes

Hi ha usuaris que, quan el tren està a punt de marxar però qui els acompanya encara no ha arribat, bloquegen la porta perquè l’altre pugui pujar a temps. Sovint, això, sobretot en els combois més antics, fa que la plataforma inferior no es plegui i que l’interventor o el maquinista hagin d’anar a reparar-la