historia del video

Les tardes de videoclub. Aquell patrimoni de la memòria que et recorda que et vas fer cinèfil passejant per passadissos plens de VHS que esperaven que algú els agafés, llegís la contraportada i se’ls emportés a casa. Abans, no fa tant, molts vespres ociosos anaven d’això, del vídeo reproduint clàssics o últimes novetats, que arribaven a casa teva mig any després d’haver-se estrenat al cinema. Mig any, sí, o més, sembla mentida. És com si ens remuntéssim a la prehistòria, oi? Avui, que pitjant un botó tenim accés gratuït a pel·lis que encara no s’han estrenat. La nefasta cultura de la gratuïtat còmodament instal·lada als hàbits del nostre consum quotidià. També opcions com Netflix i Filmin que ens acosten el cine a la sala d’estar de casa, tunejat amb la millor tecnologia. “Com si tingués un cine per a mi sol”, diuen. I llavors no anem al cine, esclar. I encara menys al videoclub, un espai en fuga, completament passat de moda, una relíquia del passat. Van arribar a ser espais de socialització, indrets on el coneixement, el més popular i el més exclusiu, hi feia niu. Ja no en queden. Bé, algun sí. Resistents irreductibles. I el pare de tots ells continua dret, es nega a abandonar.

Sí, Vídeo Instan, al carrer Enric Granados número 30, un clàssic barceloní, manté els fars encesos més de tres dècades després. Jenaro Depares, el pare de tot plegat, el que s’ho va inventar, ja està jubilat però manté clara la memòria. En certa manera va ser un precursor que hi va veure clar, la seva història és la història d’una part important de la cultura popular, massa oblidada, quasi mai reivindicada ni narrada amb l’èmfasi que mereix. Perquè, a veure, els que avui tenim trenta anys o més, ¿ens hem parat mai a pensar d’on surten els nostres referents? De les lectures, esclar, dels viatges, sens dubte, de la música, només faltaria, del cinema, per descomptat. I com va ser que el cinema va arribar a casa nostra? El senyor Depares ho sap. Ho sap molt bé.

El cine sempre ha format part de la seva vida. Habitava a les filmoteques i també a Perpinyà, on no només es veien pel·lícules pujades de to. També les que no s’estrenaven a Espanya perquè un grapat d’ignorants així ho decidien. Es va comprar una màquina de filmar, una súper 8 alemanya que funcionava donant-li corda. Rodava curtmetratges i petits documents familiars i els muntava ell mateix. Els caps de setmana llogava films en súper 8 i les sessions cinèfiles eren memorables. Un dia es va assabentar que també hi havia màquines de filmar amb un sistema anomenat VHS, una cinta dins d’una carcassa de plàstic que es podia reproduir i visionar de manera molt més còmoda. Les cintes també es podien comprar i heus aquí que el seu instint es va activar. Ja tenia experiència comercial, havia muntat ell sol una petita xarxa de botigues de fotocòpies a Barcelona, però el naixent món del vídeo domèstic el va captivar amb força. Faltava un intermediari que facilités l’accés del gran públic a la compra dels vídeos. Hi havia mercat per explorar i explotar.

Rumb a Londres i París

Acompanyat per la seva esposa, el Jenaro va agafar el cotxe i va fer rumb a Londres i París, per conèixer editors i distribuïdors. I el 1978 obre el seu primer videoclub al carrer Comerç. Pagant una quota de 1.000 pessetes al mes els clients podien comprar i canviar totes les pel·lícules que volguessin. “Hi havia cues al carrer”, recorda. Té tant d’èxit que aviat el local es queda petit i es traslladen a Enric Granados dos anys després. El negoci tenia una imperfecció: el client es quedava en propietat les millors pel·lícules i canviava les més fluixes. El negoci perdia el control sobre els títols més atractius, aquells que tothom desitjava veure. Solució? El lloguer. Oli en un llum. El negoci dels videoclubs s’expandeix com la pólvora i viu una edat d’or durant uns quinze anys, entre mitjans dels vuitanta i principis dels 2000. Hi arriben a haver 10.000 establiments a Espanya. El sistema Beta es queda pel camí: malgrat la seva millor qualitat d’imatge té el handicap que s’espatlla massa sovint i el VHS és més fiable. A Vídeo Instan, ja des dels seus inicis, s’empesquen tota mena d’iniciatives per proporcionar-hi valor afegit. Un club de socis, presentacions de pel·lícules, visites al teatre i un concurs: qui proporcioni més clients nous guanya un milió! També el trofeu Vídeo Instan de Plata. El Jenaro m’ensenya els àlbums de fotos, amb tants records i visites amb pedigrí: Sara Montiel, Lina Morgan, Paco Morán, José Sacristán, Fernando Esteso... També Terenci Moix, Enric Majó i Maria Aurèlia Capmany presentant l’edició en vídeo de Terra baixa.

Avui és l’Aurora, la seva filla, qui porta el negoci i s’empesca mil idees per reinventar i revitalitzar el negoci. Posseeixen un tresor, l’arxiu videogràfic, que caldria protegir. Voldrien ser comerç emblemàtic i té tot el sentit que així sigui. “És bestial veure la cara de satisfacció del client que fa anys que busca una pel·lícula i finalment la troba a casa nostra”, relata. Els temps canvien, sí, la tecnologia avança inexorable. Els orígens queden, la memòria està viva.

el cervell huma

La complexitat del cervell humà és única en la naturalesa. Hi ha animals més forts, més ràpids o més àgils, però cap té una intel·ligència comparable a la dels humans. El nostre cervell és tres vegades més gran que el dels altres simis i també és el que madura més lentament: el període d’aprenentatge de les cries humanes supera el de la majoria d’animals, que es valen per si mateixos amb més rapidesa.

Se sap que aquest avantatge té un cost important per a l’organisme: cal molta energia per mantenir les neurones actives. Un article publicat a Nature per l’antropòleg Herman Pontzer, del Hunter College de Nova York, ha quantificat per primera vegada la despesa que ens permet gaudir d’un cervell així. Pontzer i el seu equip conclouen que el metabolisme dels éssers humans ha de funcionar un 27% més ràpid que el dels altres per fer front a la demanda extra, cosa que ens converteix en els primats que més energia gastem de tots.

Què consumeix el cos en repòs

El metabolisme basal d’un organisme es defineix com la quantitat de calories que es consumeixen en estat de repòs. Està determinat per l’energia que cal per mantenir tots els òrgans funcionant amb normalitat. Abans es creia que no hi havia grans divergències en aquest consum entre els primats, en proporció al seu pes, però les millores tecnològiques de l’última dècada han permès fer mesures més exactes. Per saber quantes calories crema un organisme ara s’utilitza aigua “marcada” amb uns isòtops especials d’hidrogen i oxigen. Aquests isòtops es poden detectar fàcilment a l’orina i, calculant-ne les proporcions, es pot deduir quant diòxid de carboni ha generat l’animal en un període de temps, una xifra que és proporcional al consum d’energia. Per exemple, utilitzant aquest mètode en els últims anys s’ha pogut veure que els orangutans tenen un metabolisme basal molt baix, malgrat la seva massa imponent.

L’equip de Pontzer va aplicar aquesta tècnica a ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans de 14 zoos diferents. Després van fer el mateix amb 141 humans adults seleccionats d’entre poblacions de tot el planeta. Els resultats revelen que, en relació amb la massa corporal, un humà consumeix 400 calories més al dia que un bonobo i 820 més que un orangutan. De mitjana, la diferència és d’un 27%. Un inconvenient que es podria trobar a l’estudi és que s’ha fet en animals en captivitat, que no necessàriament han de ser representatius del que passa a la naturalesa. Però estudis anteriors han revelat que, malgrat que els animals salvatges són molt més actius que els dels zoos, les diferències en metabolisme basal en realitat són mínimes.

Una conclusió addicional de l’estudi és que comparativament els humans tenim una tendència elevada a engreixar-nos. La raó seria la necessitat d’emmagatzemar el màxim d’energia possible perquè, si el menjar escasseja, el cervell pugui continuar en marxa. Els autors proposen que, un cop el cervell humà va començar a desenvolupar-se més enllà del que era normal per a un primat -ara fa més d’un milió i mig d’anys-, la selecció natural va afavorir tots els canvis que permetien redirigir energia cap a les neurones i acumular reserves. Per exemple, un d’aquests és ser més grassos; un altre, tenir uns intestins curts que gasten menys i absorbeixen els nutrients ràpidament. Una altra adaptació va ser una reducció important en la massa muscular (tots els altres simis proporcionalment estan més musculats que els humans), i una modificació en la dieta que incentiva el consum d’aliments energètics i rics en proteïnes. Segons els treballs de Pontzer, gràcies a aquests canvis el cos humà hauria anat augmentant els requeriments metabòlics per poder satisfer la intensa activitat cerebral.

Les noves dades confirmarien la teoria que diu que el cos humà és una maquinària que sobretot ha evolucionat per poder fer servir el seu extraordinari cervell. Aquest òrgan, que representa només un 2% de la massa total però que, en canvi, consumeix més d’un 20% de l’energia, seria el que ha dictat els canvis més importants que s’han imposat al llarg de mil·lennis de selecció natural. La modificació del metabolisme basal seria un més de la llista.

Salvador Macip és metge i investigador a la Universitat de Leicester

MALTRACTADES

Les ordres de protegir els fills de dones maltractades són encara una excepció. De les més de 4.700 denúncies que es van presentar el primer trimestre del 2016 a Catalunya per un cas de violència masclista, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (GGPJ), només en un 10% dels casos es va dictar una mesura encaminada a garantir la salvaguarda dels fills de les denunciants. Es tracta d’un seguit de mesures civils que preveu la llei integral de la violència de gènere, aprovada l’any 2004, i que van encaminades a assegurar que els infants que estan immersos en una situació de maltractament puguin continuar vivint al mateix habitatge, que el seu pare -en cas que sigui l’agressor- no els pugui visitar o bé que els hagi de passar una pensió alimentària, entre d’altres. L’ordre més extrema és la retirada de la pàtria potestat als presumptes maltractadors, tot i que es tracta d’una mesura extrema que s’utilitza en escasses ocasions.

Les dades del CGPJ no només demostren que les ordres de protecció cap a aquests menors són escasses. També evidencien que en els últims anys han caigut a la meitat. L’any 2006 a Catalunya els jutges en van acordar més de 3.000, mentre que l’any passat van ser 1.553. Tot i així, les últimes reformes legals, que obliguen els jutges a estudiar l’entorn de les dones denunciants i a protegir els seus fills, ha fet pujar el nombre de mesures civils acordades. El primer trimestre d’aquest any se’n van dictar més de 400, un centenar més que el mateix període de l’any anterior, però lluny encara de les xifres del 2006.

Denúncies abstractes

La diputada de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) i responsable del torn d’ofici, Mercè Claramunt, explica que un dels problemes és que les dones encara van a denunciar els presumptes maltractaments davant dels Mossos d’Esquadra sense advocat i quan entren a la comissaria “ningú els informa que tenen aquest dret”. Això, segons l’advocada, acaba provocant que les denúncies siguin “genèriques” i que els jutges no tinguin “prou informació” per valorar les circumstàncies que envolten cada cas “basant-se en aquests atestats policials”. De fet, segons Claramunt, això no només passa factura al nombre de mesures que s’ordenen per protegir els menors fills d’un maltractador o d’una mare maltractada, sinó que també acaba passant factura a les ordres d’allunyament de les víctimes directes de la violència masclista. Les dades d’aquest primer trimestre de l’any evidencien, un cop més, que Catalunya és la comunitat autònoma on menys se’n dicten i Claramunt ho atribueix precisament al “pecat original de la mala denúncia que es presenta a comissaria per falta de l’assistència d’un lletrat”.

Sistema garantista

L’advocada també atribueix la falta d’ordres de protecció cap a les víctimes de la violència masclista i cap als seus fills al fet que la justícia de l’Estat és “garantista”. Tot i així, Claramunt reconeix que no hi ha “un motiu objectiu únic” que expliqui el fet que hi hagi tan poques ordres i que hagin anat disminuint durant l’última dècada. En general considera que després de l’aprovació de la llei integral del 2004 els jutges van ser “generosos” en l’aplicació d’aquest tipus de mesures civils, però “progressivament” n’han anat aplicant menys fins a arribar al 2014, l’any en què menys se’n van dictar. De fet, Claramunt considera que és una traducció d’un fenomen “que també s’ha produït a tota la societat”.

Després de les últimes modificacions legals, que obliguen els jutges a pronunciar-se en els casos en què hi ha menors implicats, Claramunt confia que la tendència “s’inverteixi”. Considera que l’Estat s’ha vist obligat a modificar la legislació després que s’hagin incrementat els casos en què algun menor ha acabat sent víctima de la violència masclista que ja patia la mare, i que cada vegada són menys les dones que tenen una ordre d’allunyament del seu agressor: “Durant el 2016 ja s’han dictat en general més ordres d’allunyament, per compensar una situació que havia esdevingut molt greu, a Catalunya especialment”.

Per tipologia, les mesures més dictades per protegir els menors dins d’una situació de maltractament són l’establiment d’una pensió alimentària que han de satisfer els agressors, així com el fet que els menors tinguin garantida la possibilitat de continuar vivint al mateix habitatge amb la mare, encara que el pis sigui propietat del presumpte maltractador. De fet, l’any passat aquestes dues modalitats d’ordres van sumar més de la meitat del total. Durant el 2015 també es van duplicar el nombre de suspensions del règim de visita dels pares maltractadors als seus fills i van incrementar-se els casos en què el jutge va arribar a acordar suspendre a l’agressor la guarda i custòdia dels infants.

Més suspensions de la pàtria potestat als agressors

Les ordres de retirada de la pàtria potestat durant el primer trimestre del 2016 han crescut d’una manera espectacular, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Ara bé, malgrat aquesta espectacularitat, es tracta d’una mesura extrema que en realitat s’adopta en molts pocs casos. Durant el primer trimestre es van dictar només contra tres agressors, d’entre més de 4.700 denúncies.

Les mesures més utilitzades continuen sent la d’atribució de l’habitatge -un centenar aquest primer trimestre- i l’establiment d’una pensió alimentària, que s’ha dictat en 145 ocasions a Catalunya entre el gener i el març.

purins

El nombre de caps de porcí a l’Alt Empordà no ha parat de créixer en els últims anys. Mentre que el 2002 n’hi havia 300.000, el 2015 eren 375.000 i, si les tramitacions de granges noves i ampliacions de les existents tiren endavant -23 en total-, se n’hi sumarien uns 75.000 més. Actualment la comarca té una mitjana de tres porcs per habitant, una quantitat que posa sobre la taula diversos aspectes, com la problemàtica de la contaminació d’aqüífers per nitrats que tenen o que poden tenir, si no s’apliquen mesures preventives, 34 municipis, la meitat dels de l’Alt Empordà.

En contra de noves instal·lacions

Fa unes setmanes diversos col·lectius opositors com les plataformes de veïns de Calabuig, a Bàscara; Palau de Santa Eulàlia (Salvem la Pellingarda); Pontós (Prou Contaminació a l’Empordà), i la IAEDEN (Institució Alt Empordanesa per a l’Estudi i Defensa de la Natura) es van agrupar en la plataforma Salvem l’Empordà de Purins, i plantegen una moratòria fins que s’hagin resolt els problemes de contaminació dels aqüífers.

“Demanem que s’apliqui una moratòria, però els altres agents implicats no hi semblen disposats, tot i que tothom reconeix que la situació és greu i que s’hi ha de fer alguna cosa”, diu Bàrbara Schmitt, portaveu de la IAEDEN. “Si s’ha de fer alguna cosa per resoldre la contaminació, el primer hauria de ser no continuar posant més porcs al territori, no?”, es pregunta Schmitt.

“Nosaltres el que hem de fer és vetllar perquè les coses es facin bé”, afirma Neus Ferrete, subdirectora general d’Agricultura de la Generalitat. “Els informes que es demanen per complir amb el pla de dejeccions estan molt ben mirats, i a les zones d’elevada densitat ramadera tenen exigències extres”, afegeix Ferrete.

“No veiem per què s’ha de fer una moratòria. Nosaltres defensem qualsevol ramader que compleixi el pla de dejeccions, que ja és prou rigorós”, diu Xavier Frigola, coordinador territorial d’Unió de Pagesos a Girona. “Sembla que hi ha un atac frontal als purins. Si es fa un estudi ben fet, potser ens emportaríem una sorpresa i veuríem que a l’Alt Empordà hi ha prou base territorial per absorbir els purins”, afegeix Frigola. “Hem dividit el nombre d’hectàrees pel nombre de caps i ens quadra. Una altra cosa és si el repartiment dels purins es fa de manera ben feta o no. Jo no puc posar la mà al foc per com ho fan altres companys”, diu el coordinador d’Unió de Pagesos.

Legislació amb més condicions

“Des de la Generalitat estem modificant la legislació per actuar imposant diferents condicionants, com ara una traçabilitat dels purins mitjançant un seguiment amb GPS. També afavorirem la fertilització orgànica i la millora en la gestió i emmagatzematge dels purins, així com una reducció del nitrogen mitjançant l’alimentació”, explica Ferrete.

“A Catalunya hi ha demanda i tenim prou terra per absorbir els purins però no en determinades zones. El que s’ha de fer és tractar els purins per reconvertir-los en fertilitzant. Hi ha sòls que no s’han fertilitzat mai, només mineralment. Obligarem les granges a transportar una part del nitrogen”, diu la subdirectora general d’Agricultura.

“L’excés de nitrats no ve únicament dels purins, l’adob químic també contamina. Al Maresme no hi ha granges de porcs i també hi ha nitrats”, assegura Frigola. “Nosaltres no estem en contra dels pagesos, el que ens preocupa és la salubritat de l’aigua i això és responsabilitat de la Generalitat”, assenyala Schmitt, que també considera que la reducció del nitrogen dels porcs mitjançant l’alimentació “és una tireta que no ajudarà a resoldre el problema”. “Si hem arribat aquí és perquè alguna cosa ha fallat. Fa quinze anys que tenim aquest problema”, afegeix Schmitt. Precisament, fa poc que l’Agència Catalana de l’Aigua ha desaconsellat beure aigua de Camallera perquè el nivell de nitrats detectat supera el paràmetre màxim aconsellat.

Ampliació discutida a Cantallops

Una de les tramitacions d’ampliació de capacitat és la de la granja Can Noguers de Cantallops, una instal·lació que data dels anys 60. La seva capacitat actual és de 720 porcs i l’empresa propietària ha demanat a l’Ajuntament una llicència per poder aixecar una nova nau i posar-hi 502 porcs més. Aquesta possible ampliació ha fet que 84 veïns del poble hi hagin firmat en contra. Rafael Durán és el veí que ha impulsat la recollida de firmes i en els pròxims dies entrarà una petició a l’Ajuntament perquè la granja es tanqui definitivament. “Mentre hi va haver l’antic propietari era una cosa, però ara es vol convertir en una explotació intensiva i crec que la granja ja ha fet el seu recorregut”, diu Durán, que té casa seva a pocs centenars de metres de la granja. Durán reconeix que la voluntat de tancar-la no és compartida per tots els firmants, que només coincideixen a oposar-se a l’ampliació, no a la continuïtat de la granja, “encara que a molts els agradaria que s’arreglés d’acord amb els temps actuals”, segons Durán. Creu que l’Ajuntament de la població és proactiu amb l’ampliació i assegura que té “un feix de correus electrònics” que ha passat al seu advocat “que així ho demostren”. En la seva opinió, “els informes tenen errors de càlcul, i fa de mal dir si són voluntaris o no”.

Una petició incòmoda

“Si jo tinc els informes favorables, què haig de fer? -es pregunta Joan Sabartés, alcalde de Cantallops-. A mi em pot agradar més o menys que l’activitat sigui una granja de porcs, però no puc prevaricar”. El tinent d’alcalde, Josep Campsolinas, recorda que fa uns mesos l’Ajuntament va aprovar per unanimitat la moció de la IAEDEN que demana una moratòria en les noves granges, però diu que no és el cas de la granja de Can Noguers. “Això és una mica com el cas del Paradise de la Jonquera. Malgrat que no hi estiguis d’acord i t’estimaries més que no ho fessin, si la llei els empara no pots ignorar-ho. Si la granja no hi fos, millor, però resulta que hi és”, diu Campsolinas.

Sabartés diu que “Durán voldria que suspenguéssim la llicència a la granja, però a un li molesta una granja, a un altre un bar i a un altre una altra cosa. No és incompatible ser un poble de pagès i que hi hagi segones residències. La qüestió és mirar de trobar un equilibri”, afegeix Sabartés.

Creixement de l’engreix de porc

A l’Alt Empordà l’expansió de la quantitat de caps de porcí gairebé va coincidir amb l’inici de la crisi, entre el 2007 i el 2008. “Potser sí que hi ha una bombolla de l’engreix del porc, però en tot cas l’Alt Empordà no és Osona”, diu Frigola, d’Unió de Pagesos. “Jo crec que sí que hi és o almenys això indiquen els números”, opina Schmitt. “Al nord d’Europa les mesures que s’imposen són cada vegada més restrictives i es tracta d’un negoci que amb relativament poca inversió i pocs treballadors genera un rendiment alt. Són raons que poden explicar el creixement”, opina la portaveu de la IAEDEN.

“Catalunya és el primer clúster agroalimentari del porcí d’Europa i es tracta d’una indústria potentíssima, però de cap manera hi ha una bombolla. El creixement està regulat i es fa d’acord amb la normativa existent”, assegura la subdirectora general d’Agricultura. “Estem treballant molt seriosament en aquest assumpte perquè és un tema de país”,+

DAVID BONVEHI

La discreció és, segurament, un dels principals trets distintius del caràcter -personal i polític- de David Bonvehí (Fonollosa, 1979). “És d’aquells als quals costa accedir-hi, si ets periodista”, comentava fa uns dies un company del grup parlamentari que el coneix bé. Quan Carles Puigdemont era diputat, Bonvehí era un dels habituals al seu costat, ja fos dinant o fent passadissos. Han mantingut la relació des que Puigdemont va accedir a la presidència de la Generalitat, potser perquè van compartir bona part de les hores -ja fos presencialment o bé a través del mòbil- en les quals el dirigent nacionalista es va enfrontar als moments més importants de la seva carrera política. Albert Batet, alcalde de Valls, i Lluís Guinó, de Besalú, són dos dels principals companys de Bonvehí al grup parlamentari. Era un dels noms que, des de sectors renovadors, sempre apareixien en boca de dirigents nacionalistes quan es dissenyava la futura executiva del PDC.

Llicenciat en dret a la UAB i pròxim al món municipal -va ser alcalde de Fonollosa entre el 2004 i el 2007-, el diputat de JxSí es postula com a coordinador d’organització. “En termes clàssics, farà de secretari d’organització”, assegura una font consultada. Això vol dir que haurà d’encarregar-se de la coordinació institucional, de cuidar el trànsit territorial entre CDC i les noves sigles, i de la sempre complicada tasca d’elaborar les llistes electorals. Una peça clau en l’engranatge de l’aparell del partit, que amb la seva entrada viurà un canvi profund respecte a l’última -i convulsa- etapa de CDC.

Eficiència

Dirigents consultats asseguren que la comarca on el partit funciona millor és el Bages -la seva-, i esperen que això es traslladi a l’estructura nacional. Els presidents territorials es decidiran al setembre, tot i que sectors del partit volien solucionar-ho al juliol.

“Ve del món privat”, destacava un alt dirigent, sobre la seva trajectòria com a advocat especialitzat en cooperatives. “I representa una història de superació”, assegurava una altra veu , en referència a l’accident que el va deixar en cadira de rodes. El seu camí polític el durà a primera fila en cas que els associats el triïn.

evolucio en 4 anys

Oriol Pujol passejava content pel recinte firal de Reus el 23 de març del 2012. “És el meu sant!”, exclamava als periodistes abans de començar el setzè congrés de Convergència. Era un dels protagonistes del conclave perquè se l’havia d’entronitzar com a secretari general. El dia 26, just després del congrés, la justícia va fer emergir la trama de les ITV, que el va acabar esquitxant un any més tard. És un dels factors clau per entendre la sacsejada viscuda els últims quatre anys dins la formació, que surt del congrés fundacional del cap de setmana amb noves sigles -Partit Demòcrata Català (PDC)-, estructura renovada i una aposta independentista sense ambigüitats.

Eix nacional

De l’estat propi a la defensa d’una república catalana

“Catalunya = nació + estat propi”. Aquesta era la fórmula que va sortir del congrés de Reus després que Artur Mas, Jordi Pujol i Gerard Figueras -en aquell moment secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC)- pactessin una esmena que feia incloure l’estat propi. Un 91% dels delegats que van assistir al conclave estaven a favor de votar sí a un referèndum, i van arribar-hi amb ganes de parlar de la independència en una etapa en què CiU pactava els pressupostos amb el PP al Parlament. Quatre anys més tard, el PDC es defineix com a “independentista” i defensa un “estat independent en forma de república”, la fórmula de la declaració rupturista del 9-N.

Model social

Tomb cap a l’esquerra després de l’etapa del ‘business friendly’

La CDC que arriba a la Generalitat el 2010 destaca pel vessant liberal de les seves propostes i la defensa de l’austeritat. Les lleis òmnibus i els acords amb el PP generaven malestar als sectors més socialdemòcrates. En aquest congrés s’ha buscat una síntesi social-liberal basada en la defensa de l’activitat econòmica i de la col·laboració público-privada, però sense oblidar la part social. En la ponència, el PDC aposta per un país “en què el sistema educatiu, el sistema de salut i la protecció i l’acció social siguin els fonaments d’una “igualtat real d’oportunitats”.

Estructura

De l’esquema clàssic a un tàndem dirigent amb direcció reduïda

De Reus en va sortir una direcció clàssica, amb president fundador -Jordi Pujol-, president -Mas-, secretari general -Oriol Pujol-, secretari d’organització -Josep Rull- i dos vicesecretaris generals -Francesc Homs i Lluís Corominas-. Ara hi haurà un tàndem presidencial amb Mas i Neus Munté al capdavant, i per sota una direcció executiva de dotze membres liderats per un coordinador general. Per primera vegada hi ha un règim d’incompatibilitats que estipula que no es poden acumular més de dos càrrecs tant institucionals com orgànics.

Noms

Una generació que marxa i una de nova que pica a la porta

Oriol Pujol ja no es dedica a la política, i dirigents com Homs, Corominas, Rull o bé Francesc Sànchez no formaran part de la futura cúpula. Munté, que el 2012 era secretària executiva de l’àmbit sectorial, agafarà les regnes del partit amb Mas. Dirigents com Marta Pascal, David Bonvehí, Marc Castells, Marc Solsona, Albert Batalla, Albert Batet -els tres últims alcaldes-, Míriam Nogueras -diputada a Madrid- i Miquel Àngel Escobar guanyen rellevància en l’actual context. Aquest últim, però, no podrà ser a la direcció arran del règim d’incompatibilitats, i el mateix els passa a Batet, Solsona i Batalla, que són alcaldes i diputats.

Presidents

Mas i Puigdemont es reparteixen partit i Govern en la nova era

Amb Pujol caigut com a tòtem, Mas coordinarà des de dalt els passos del nou partit i Carles Puigdemont, el seu successor, es prepara per liderar el procés i ser candidat a la Generalitat. L’últim de CDC ha sigut el primer conclave sense el fundador, que el 2012 va demanar que el partit fos “tropa de xoc” contra l’Estat.

POLS AL CONGRES

Xavier Trias, gat vell, va deixar anar discretament una frase a la sortida del congrés fundacional de la nova CDC: “Potser que Carles Puigdemont i Artur Mas s’escoltin més la gent”. El president i l’expresident de la Generalitat, segons van relatar diversos assistents, van votar primer a favor de Junts per Catalunya com a nom per al futur partit. Un cop descartada aquesta opció van apostar per Partit Nacional Català. Cap de les dues va sortir victoriosa del judici dels associats. La nova eina es dirà Partit Demòcrata Català (PDC) i ara afronta la seva primera batalla interna: triar la direcció executiva, que tindrà per damunt unticket presidencial format, amb tota probabilitat, per Mas i la consellera de la Presidència, Neus Munté.

L’estat d’agitació que ha viscut el Centre de Convencions Internacional de Barcelona, a tocar del Fòrum, ha sacsejat profundament l’escenari cap al càsting de noms, que es farà a través de primàries el 23 de juliol. “El pollastre per les sigles viscut divendres va demostrar fins a quin punt la direcció està desconnectada de les bases”, assumeix un dirigent territorial. “Queda clar que ja no comprarem acríticament el que proposi la cúpula”, apunta una altra veu consultada. Com es tradueix això a la pràctica? Sectors del partit -quadres joves i renovadors, acompanyats de corrents del poder municipal- sospesen plantar cara a una llista encapçalada per Jordi Turull i apadrinada per l’aparell, segons fonts consultades per l’ARA.

“No es pot visualitzar un nou partit amb Mas, Munté i Turull al capdavant”, mantenia aquests dies als passadissos del congrés un alt dirigent. Un dels problemes que comporta el panorama actual és que Munté va acceptar formar part del tàndem presidencial a canvi que el president del grup parlamentari de Junts pel Sí fos el número tres de la nova formació. Aquesta figura rep el nom de coordinador general, que es presenta al capdavant d’un equip de dotze persones. “Si ell no renuncia, tots els escenaris estan oberts i es fa difícil arribar a una llista de consens”, raonaven ahir diverses fonts.

Aquest equip de consens estaria integrat per quadres joves, afins a la cúpula, dirigents municipals i membres de corrents més ideològics, com és el cas dels liberals o dels socialdemòcrates afins a Josep Rull. Ara bé, si no hi pot haver una entesa plural, diverses fonts assenyalen que hi ha moviments per bastir un projecte al voltant de Marta Pascal, portaveu de Convergència, i de David Bonvehí, home fort del partit a les comarques centrals. “Tot està en fase embrionària”, diuen aquestes fonts, que avisen que l’opció de Turull “no és del tot ben vista per Mas i Puigdemont”, que en privat ja li haurien traslladat aquests recels. De moment, però, no es descarta res.

Un dels moviments clau de la partida que hi ha organitzada és el paper que jugui Miquel Buch, cara visible del corrent Moment Zero. L’alcalde de Premià de Mar tenia pactat donar suport al president del grup parlamentari de Junts pel Sí, però el replantejament general viscut al congrés pot alterar els equilibris i dur-lo al lideratge orgànic. La idea que tenia l’aparell, des de fa mesos, era situar Turull com a secretari general, que Buch fos secretari d’organització i que Munté assumís la candidatura a presidir la Generalitat. El pla està en qüestió.

Diverses veus denunciaven dissabte, de matinada, que quan es negociava el règim d’incompatibilitats -que permetria a Turull ocupar el lloc de coordinador general sense deixar el grup parlamentari sempre que tingués “dedicació preferent” al nou PDC- els “oficialistes” -reunits a l’entorn de l’aparell de l’antiga CDC- només parlaven de noms i no de la necessitat d’una estructura més horitzontal. L’esmena de la JNC sobre incompatibilitats va ser revisada amb lupa per la cúpula sortint de Convergència i marcarà les regles del joc a l’hora de fer candidatures. Les llistes es poden presentar fins dimecres a les vuit del vespre. Nova Convergència, afí a Germà Gordó, sospesa concórrer al 23 de juliol, i sectors com Generació Llibertat tampoc descarten ser-hi.

El document d’incompatibilitats fa que els membres del Govern no puguin formar part de la direcció executiva, així com tampoc alcaldes que compaginin la feina amb l’acta de diputat. Això dificulta les opcions d’alcaldes com Marc Solsona (Mollerussa), Albert Batet (Valls) i Albert Batalla (la Seu d’Urgell), però deixa intactes noms com Marc Castells (Igualada) i Mercè Conesa (Sant Cugat del Vallès). Miquel Àngel Escobar, delegat del Govern a Barcelona, no podrà ser a l’executiva, però sí que té opcions de ser-hi la diputada Míriam Nogueras, pròxima a Turull.

Puigdemont: “Al servei del país”

Puigdemont va adreçar un missatge de pocs minuts als associats al PDC en què els va demanar posar-se al servei del país per culminar el camí “insubornable” cap a la independència. Citant el poeta J.V. Foix, el president de la Generalitat -que va deixar clar que parlava com a càrrec institucional- va indicar: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. L’exaltació, aquestes pròximes hores, es traduirà en moviments a totes bandes per liderar el nou partit. Ell hi jugarà un paper discret, més des de Palau que a la futura seu.

Demòcrates denuncia usurpació

El malestar de Demòcrates de Catalunya, partit que es reivindica hereu de la Unió de l’any 1931 i que es va separar de la formació de Josep A. Duran i Lleida per diferències en clau nacional però també de funcionament intern, era ahir més que evident quan la nova formació impulsada per CDC va triar com a nom Partit Demòcrata Català (PDC). Antoni Castellà, portaveu de Demòcrates, va anunciar que avui presentarien accions legals per “usurpació”. La formació de Castellà comparteix grup parlamentari amb ERC i CDC -d’ara endavant aquesta denominació canviarà- i també té espais al Govern, de manera que les relacions -ja seriosament tocades- poden derivar en tensions. De fet, Castellà va descartar del tot que Demòcrates s’integri dins de la nova CDC. “Fa un any que ens vam fundar”, va justificar el també diputat de Junts pel Sí. Els responsables de CDC confien que les accions legals no prosperin i que es pugui inscriure sense sobresalts el nom del PDC al registre els pròxims dies.