Wadden

Segons els romans, els frisons eren una gent que feinejaven en el mar i vivien en cases de fusta elevades per salvar-les de les marees del mar del Nord. Aquest poble, però, no ha tingut mai una estructura de país ferma i sempre ha quedat relegada a un segon terme en el rànquing de les nacions minoritàries d’Europa. Com a molt, sabem que de Frísia provenen aquelles boniques vaques blanques amb taques negres (o al revés) que són especialment productores de llet. La seva llengua, d’origen germànic, s’emparenta amb l’anglès antic de la costa est d’Anglaterra i, encara ara, pescadors dels dos països es poden entendre cadascú parlant en el seu idioma.

El país dels frisons és un lloc ben peculiar geogràficament parlant. Bàsicament, el seu país és el mar i el litoral que l’envolta, i queda perimetrat per les illes frisones a una banda i els litorals respectius dels Països Baixos, Alemanya i Dinamarca per l’altra. Un país que més que terra, és aigua, que pren el nom genèric de mar de Wadden. Aquesta llenca d’aigua es caracteritza per la seva profunditat més aviat escassa però suficient perquè gran part del dia hi hagi aigua. Però amb la marea baixa, el mar de Wadden es transforma en un fangar descomunal, infinit, on l’aigua que el cobria desapareix parcialment mar endins, desguassada cap al mar del Nord mitjançant canals naturals anomenats priels. En aquests instants, algunes de les illes perden la seva condició illenca i els més intrèpids gosen agafar un cavall o calçar-se les botes per travessar el mar de Wadden i arribar a alguna de les illes per terra. Ara bé, per a aquesta aventura és essencial conèixer el terreny que es trepitja i els horaris de les marees per poder-ne sortir sans i estalvis.

Les illes frisones daneses i les més septentrionals d’Alemanya són més grans que la resta. Algunes estan connectades al continent per ponts i són destinació vacacional de mar per a molts nacionals. Després trobem una raresa dins el seu conjunt, Deät Lun (Helgoland en alemany), l’illa més allunyada de la costa i que té una història de pel·lícula. Sembla que després de la Segona Guerra Mundial els britànics van adonar-se que tenien un superàvit monumental d’armament romanent de la guerra. Així que, sense gaires escrúpols, van voler fer-lo explotar tot exactament a Helgoland amb l’excusa de la recerca científica i potser amb un rerefons morbós o venjatiu. Després d’evacuar tots els habitants van fer detonar els explosius, que van crear una explosió equivalent a la meitat de la d’Hiroshima, que es va detectar fins i tot des d’una altra illa, Sicília. Van aconseguir destruir parcialment l’illa però, poc després, els seus habitants van tornar i encara ara es pot contemplar el gran cràter resultant de tota aquesta sòrdida història.

A part d’aquesta, la resta d’illes frisones d’Alemanya i dels Països Baixos són segurament les més populars. La majoria són antigues acumulacions de sorra finíssima que van acabar creant grans extensions de dunes, les quals es van afermar mitjançant vegetació. Són una mena de muralla natural, com la que hi van crear els alemanys a la Segona Guerra Mundial, en aquest cas construint-hi búnquers contra els aliats.

Actualment, moltes són santuaris d’ocells lliures de trànsit rodat (com és el cas de Schiermonnikoog) o plenes de turistes alemanys (com Texel), però el que totes tenen en comú són els petits poblets amb encant exposats gran part de l’any a les fortes inclemències del temps i les temudes tempestes del mar del Nord. Possiblement per això són coneguts els milers de naufragis que hi ha hagut en les seves costes fins no fa pas gaire, tots a causa del vent implacable, les enormes onades i els traïdors bancs de sorra.

carme pinos

“Sóc la persona menys turista del món. No m’atreu gens anar a veure llocs, sobretot sense saber si hi tornaré. El que m’agrada és que els llocs siguin meus”, afirma l’arquitecta Carme Pinós (Barcelona, 1954) quan se li pregunta per una experiència d’estiu que li hagi deixat empremta. Una fa un esforç per arrencar-li alguna vivència de la infantesa, de l’adolescència, un viatge especial, un amor d’estiu, però la Premi Nacional d’arquitectura i espai públic de la Generalitat (2008) és una dona que sap el que vol i que no ha de fer gaires esforços per parlar clar

“Per què he de recordar els altres estius? Des que estic a Mallorca, des del moment que vaig tenir aquesta caseta a la serra de Tramuntana, no recordo la resta d’estius, se m’han esborrat”, sentencia Carme Pinós.

L’arquitecta, que va adquirir el 1986 un terreny esgraonat en marjades a la costa nord mallorquina i ho va fer amb qui era aleshores el seu marit, el també arquitecte Enric Miralles (Barcelona 1955 - Sant Feliu de Codines, 2000), va esperar molts anys per habilitar la caseta -sí, en diminitiu, perquè no arriba als 60 m-, en la qual ara passa tant de temps com la seva ocupada vida laboral l’hi permet. “Aquest estiu només he tingut quinze dies de vacances, ja se m’han acabat, però espero poder-m’hi escapar algun cap de setmana més. A mi, aquesta caseta, que és una balconada a la Tramuntana i al mar, em dóna vida i em fa entendre què és la immensitat”.

Fa només “quatre o cinc anys” que l’habita. “Abans els estius per a mi es resumien a impartir cursos a l’estranger, anar amunt i avall, sempre per feina. Després vaig passar alguns estius en una casa llogada a Sóller. Des que tinc aquesta casetona, els tres arbres que em fan ombra, un hortet, alguns fruiters, una pista de petanca i, des d’aquest estiu, una piragua, he entès el que són les vacances”.

Carme Pinós no para, tot i que el seu relat faci pensar el contrari: “Un dia sento el mar, miro la posta de sol, que no pot ser més formosa que des de fora de la casa, un altre dia sento el vent, observo la natura d’aquesta costa meravellosa, vénen amics i cada estiu descobreixo coses noves. Es tracta de no fer res i fer molt alhora. I, sobretot, perquè el meu concepte és aquest, del que es tracta és de conèixer millor els llocs, les persones i les coses, consolidar els coneixements que tinc d’aquesta terra. Ara tinc un lloc fix en un espai natural privilegiat”. I insisteix: “Aquesta caseta m’ha fet oblidar la resta d’estius de la meva vida”.

bolt

Els dos cops al pit després de creuar la línia d’arribada eren un missatge clar que Usain Bolt vol marxar de Rio com a immortal. El jamaicà està decidit a inscriure el seu nom al costat de les grans figures de la cita olímpica.Michael Phelps, Katie Ledecky i Simone Biles hauran de compartir la fotografia final amb Bolt, que ahir va aconseguir el seu setè or olímpic, el tercer consecutiu en els 100 metres després dels èxits de Pequín i Londres.Carl Lewis, l’únic capaç de revalidar títol fins ara, ja ha quedat enrere.

El velocista va engrandir la seva llegenda amb una marca de 9.81, vuit centèsimes millor que l’americà Justin Gatlin i per davant del canadencAndré De Grasse, 9.91. Bolt va imposar la seva supremacia sense necessitat de dinamitar el cronòmetre. “Ha perdut velocitat, no és el Bolt de Berlín”, sintetitza l’exatleta Loles Vives, que s’esperava una “millor marca” en la final després de la impressió que li havia causat el jamaicà en unes semifinals en què havia dominat amb absoluta autoritat la seva sèrie. Com diu Vives, el d’ahir no va ser el Bolt que l’any 2009 -avui fa justament set anys-, als Mundials de Berlín, va destrossar els registres amb una marca de 9.58, un rècord del món al qual els experts de la matèria donen encara molts anys de vida.

A punt de complir els 30 anys -ho farà diumenge, el dia de la clausura dels Jocs Olímpics-, el jamaicà no té la punta de velocitat que havia demostrat en els seus millors anys, però aconsegueix convertir en normals unes marques exclusives per a uns quants privilegiats. Una dada reflecteix la dificultat per retornar al nivell de Berlín: des del 2012, quan va penjar-se el segon or a Londres, no rebaixa la barrera dels 9.70.

Un motiu per explicar el 9.81 d’ahir és el nivell dels altres competidorsque van donar-se cita a Rio. “L’any passat es va trobar amb rivals molt forts, però aquest any ha sigut la final més fàcil per a ell, guanya amb el temps més fluix, ha tingut menys competència perquè la resta no han arribat en bona forma”, argumenta l’exatleta Alberto Ruiz per explicar els registres del jamaicà sobre el tartan brasiler. Això sí, veient les imatges de la cursa Ruiz està segur que el campió olímpic va reservar-se alguna cosa: “Si hagués necessitat 9.70 per guanyar segurament ho hauria aconseguit, el vaig veure molt superior a la resta”.

Velocitat punta

Malgrat aquesta superioritat, Bolt no va posar-se al capdavant de la cursa fins a l’últim tram de la prova, quan les seves llargues cames es despleguen poderoses, 95 quilos i 196 centímetres avançant a tota velocitat sense trobar rival. Entre els 60 i els 80 metres és on el jamaicà imposa la seva llei. “Aguanta més la velocitat que Gatlin, que té una sortida més explosiva. Tothom perd velocitat als últims metres, però ell aguanta millor que ningú”, explica Vives. Bolt necessita més distància per posar a ple rendiment les seves “palanques”, que li permeten fer els 100 metres en menys passos que la resta: ahir, 41. Els 11 primers amb la mirada abaixada, clavada al tartan, fins que agafa velocitat de creuer i aixeca la mirada desafiant.

En aquest tram dels 60 als 80 és quan Bolt va arribar als 44,72 km/hora a Berlín, la velocitat més alta que s’ha aconseguit mai en una pista d’atletisme, superior als poc més de 43,5 km/hora que va aconseguir ahir a Rio. En el tram final de la carrera Bolt és imparable, mentre que pateix en els primers 40 metres, quan els rivals poden posar-se per davant, com va fer el veterà Gatlin, que als 34 anys tornava a la primera línia després d’una llarga sanció per dopatge. A Bolt li costa “la posada en acció”, explica Vives, que diferencia respecte “al temps de reacció”. El jamaicà va tardar 0,165 centèsimes a reaccionar quan es va donar el tret de la sortida a la final. Un temps baix, millor fins i tot que el que havia tingut en altres carreres. El que més li costa, explica l’exatleta, és que les cames, donada la seva estructura anatòmica, comencin a moure’s a tota velocitat. I aquest factor, la posada en acció, és més important que la capacitat de reacció dels atletes. “Fa la sensació que no surt bé, però no és cert, fa la carrera de sempre”, resumeix Ruiz.

Petita novetat

A Rio, el corredor més ràpid del planeta va fer una carrera clàssica, però amb una petita novetat que no s’escapa als ulls de Loles Vives. Una correcció gairebé imperceptible per als no iniciats: entre el primer i el segon pas, Bolt arrossegava la punta del peu lliscant per sobre del tartan per “no volar tant” i “contactar” ràpidament amb la superfície. Un estil peculiar -i imitat per molts altres corredors- que li va estar a punt de costar més d’un disgust en forma de caiguda. Sense anar més lluny, l’any passat al Mundial de Pequín. Ahir aquest segon pas va ser diferent, sense lliscar tan arran de terra. “No és un canvi de tècnica, sinó una petita correcció”, remata Ruiz per secundar l’anàlisi de la seva companya.

Queixes pel poc descans

I el jamaicà va aconseguir el seu tercer or després de córrer les semifinals només 78 minuts abans. Un fet que no va agradar gens a l’atleta, crític amb l’organització. “Em sentia genial. Si hagués tingut més temps entre la primera cursa i la final, potser ho hauria fet millor. Estava cansat després de guanyar l’or. No m’havia passat mai”, va explicar sense embuts: “No hem tingut temps per descansar. És ridícul”. A les semifinals va fer 9.86, deixant-se anar en els últims metres, un temps pràcticament idèntic al de Pequín (9.85) i Londres (9.87). En aquelles dues finals, amb 117 i 145 minuts respectivament de descans, va abaixar el crono fins als 9.69 i 9.63.

Tot i les àcides paraules cap a l’organització, Bolt no va amagar mai la rialla perenne que ha mostrat des que va convertir-se en estrella mediàtica, un cop superat el desencís que va tenir als seus primers Jocs, a Atenes, l’any 2004: amb només 17 anys va lesionar-se al bíceps femoral en la prova dels 200 metres, i va rebre fortes crítiques al seu país. Una mala experiència que va portar Bolt a posar-se en mans de Glen Mills, l’home que el va catapultar a l’èxit, tot i reconèixer que el seu deixeble mai ha sigut un “ workaholic ”, és a dir, un atleta que ha basat la seva grandesa en el fet de treballar més que ningú altre.

A Rio se’l va veure còmplice amb la càmera durant la presentació dels atletes, quan els nervis afloren. Fins i tot, enmig d’una entrevista, un cop penjat l’or, va aturar les preguntes d’un periodista per acostar-se al sud-africà Wayde van Niekerk, que va destrossar el rècord de Michael Johnson als 400 metres, i felicitar-lo efusivament.

Bolt somreia a l’espera de les dues últimes cites abans de retirar-se. Les dues proves, 200 metres i el relleu de 4 x 100, que l’han de convertir en “immortal”, com ell mateix explicava ahir. “És irrepetible, el millor velocista de tots els temps. En els 200 és fins i tot més superior a la resta”, explica Ruiz, que considera que Bolt ha sabut “gestionar molt bé” la maduresa, seleccionant les competicions en les quals ha de competir per arribar en el millor estat de forma a les grans cites.

Una manera d’evitar ensurts, com el que va tenir aquest any, i que va posar en dubte la seva participació a Rio. El velocista va haver de recórrer novament al doctor alemany Hans-Wilhelm Müller-Wohlfahrt, que ja l’havia tractat en els seus inicis, quan el va ajudar a superar els problemes als isquiotibials que li produïa l’escoliosi que patia, una desviació a la columna que li reproduïa problemes musculars a la part posterior de la cuixa. Bolt va curar-se a temps i va arribar als Jocs convençut d’allargar el seu regnat com l’home més ràpid del planeta, reclamant el seu protagonisme entre els escollits de Rio. El rei de la piscina i el rei de la pista es converteixen en immortals al mateix temps.

va de gossos

És un quart de vuit d’un dia laborable qualsevol. Baixem les escales a corre-cuita apressant les criatures. L’Uma, una brac d’Hongria, des del seu jaç, obre un ull, ens observa i continua dormint. Cada dia es repeteix l’escena. I cada dia, inevitablement, recordo la frase del filòsof Dan Dennett: “Que llestes que són les ovelles d’haver-se procurat un pastor!”

Quin encert més gran contractar un tercer perquè resolgui els seus principals problemes de supervivència: les porta a les pastures més verdes, té cura de la seva salut malgrat que hagi de pagar un veterinari, les protegeix dels depredadors i busca aixopluc quan pinten bastos. En contrapartida, no poden aparellar-se lliurement i acabaran sent sacrificades a l’escorxador. Tot i així, continua sent un bon negoci. Però, tal com explica a continuació Dennett en el seu llibre Breaking the spell, és evident que aquest negoci no es deu a l’astúcia de les ovelles. És una filigrana més de l’evolució que teixeix sàviament i cegament relacions inimaginables.

En el gos la reproducció tampoc és lliure però, a diferencia de les ovelles, s’estalvia l’escorxador. En aquest aspecte és un dels animals domèstics privilegiats. El que caracteritza la vida del gos com a animal de companyia, a part de dur una vida més aviat ensopida, és que alguns d’ells acaben sent víctimes dels seus amos. Alguns gossos són humanitzats fins a tal extrem que tenen els mateixos serveis disponibles per a persones. Si un es pot permetre tenir certs privilegis, per què no oferir-li també a l’animal de companyia, que, en definitiva, és un membre més de la família. De fet, que el nostre animal tingui certs luxes ve a ser com atorgar-se’ls un mateix. Així és com alguns Canis lupus familiaris són portats pel xòfer al saló de bellesa, on després de treure’ls l’abric de marca i el collar amb diamants incrustats els faran un rentat i un tall de pèls, els perfumaran (m’agradaria saber què n’opina el gos) i els faran la manicura. Altres dies els porten al club on es poden relacionar amb altres gossos. Molts celebren l’aniversari i per Reis tenen regals. D’altres fins i tot reben herències.

Amb els anys m’he anat trobant situacions realment curioses. Des de gossos que menjaven uns pastissos d’arròs preparats per una filipina i molt ben decorats amb talls de kiwi fins a gossos que menjaven del mateix plat de la mestressa. En una altra ocasió em van demanar assessorament per a la inauguració d’un restaurant per a gossos. Però la més bona que recordo va ser el dia en què vaig fer una visita a una família que, tant els pares com els fills, portaven tots sabatilles. En una sala em van estar explicant detingudament la problemàtica del seu bòxer. Quan finalment el van fer passar, va aparèixer amb peücs.

El consell: d eixar capacitat de triar al gos quan hi ha nens

Una norma que facilita la convivència entre gossos i nens consisteix a deixar que el gos tingui la possibilitat de triar si vol interactuar amb els nens o no. Es tracta d’introduir la norma que quan el gos és al seu jaç habitual, o en alguna part de la casa, sempre es respectarà el seu descans i no serà molestat. Només de tant en tant, sota la tutela d’un adult, vulnerarem la norma i farem que s’acostin al jaç i els donin un premi.

Ministra

Dimite una ministra sueca tras dar positivo en un control de alcoholemia

• La ministra asegura que se siente “profundamente arrepentida” y que ha elegido dimitir porque cree que lo que ha hecho es grave

La ministra sueca, Aida Hadzialic, decide dimitir tras dar positivo en un control de alcoholemia (Vilhelm Stokstad / EFE)

La ministra de Educación Secundaria y para Adultos sueca, Aida Hadzialic, ha anunciado su dimisión tras dar positivo en un control de alcoholemia. Hadzialic reveló en una comparecencia que hace días fue sometida a un control en Malmoe (sur del país) cuando volvía en coche de un concierto en Copenhague y que la prueba arrojó como resultado 0,2 miligramos de alcohol en sangre, la cantidad mínima que en Suecia se considera delito.

"Decidí coger el coche a Malmoe creyendo por supuesto que ya no estaba bajo los efectos del alcohol", declaró en una rueda de prensa Hadzialic, quienadmitió haber bebido vino horas antes de ser parada en un control rutinario por la policía, que le puso una multa y denunció el caso a las autoridades. Hadzialic lamentó haber "decepcionado" a mucha gente y dijo estar "furiosa consigo misma", además de "profundamente arrepentida".

He elegido dimitir porque creo que lo que he hecho es grave”El primer ministro sueco, Stefan Löfven, socialdemócrata como Hadzialic, aseguró en un comunicado compartir con su ministra "el análisis sobre la gravedad de la situación" y lamentó "perder a una apreciada y exitosa colega", que presentará el lunes formalmente su dimisión. La titular de Educación Superior, Helene Hellmark Knutsson, asumirá temporalmente sus competencias.

De 29 años y originaria de Bosnia Herzegovina, Hadzialic asumió el cargo en 2014, cuando subió al poder un gobierno en minoría de coalición entre socialdemócratas y ecologistas, y se convirtió entonces en la ministra más joven en la historia de Suecia.

el perill dels animals

Si passegem per un paratge natural i veiem un animal, segur que no ens farà la mateixa impressió si és un cérvol que un llop. O si notem un pessigolleig a la mà, probablement tampoc respondrem de la mateixa manera si és una marieta o una aranya. L’experiència i tot allò que ens han explicat juga un paper determinant en l’avaluació que fem sobre el perill que poden representar els altres animals. Tanmateix, de quina manera ho avalua i gestiona el cervell?

Andrew C. Connolly i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels EUA i d’Itàlia, han analitzat l’activitat cerebral durant la percepció d’amenaça relacionada amb animals potencialment perillosos. Els resultats, que han publicat a The Journal of Neuroscience, indiquen que és un procés en dues fases. Primer el cervell categoritza de manera preconscient els animals en funció de la proximitat evolutiva que tenen amb nosaltres. I després avança quines poden ser les seves intencions utilitzant les mateixes estructures neurals que fem servir per avaluar les relacions socials.

Durant segles, els filòsofs s’han interessat per esbrinar de quina manera la nostra ment organitza el món en conceptes i categories significatives. Actualment aquesta qüestió s’insereix també en la neurociència cognitiva, a través de l’activitat dinàmica de les estructurals neurals del cervell humà. Forma part de l’anomenada epistemiologia empírica, l’objectiu de la qual és esbrinar de quina manera el cervell fa les representacions cognitives del món que ens envolta, incloent-hi la categorització i l’avaluació dels objectes i els altres éssers vius.

Diversos estudis clàssics publicats durant les dècades de 1960 i 1970 van demostrar que el cervell categoritza els animals en funció de dos paràmetres principals: la perillositat i la mida. En aquest treball, Connolly i els seus col·laboradors han examinat l’activitat cerebral mitjançant ressonància magnètica funcional en el precís instant d’avaluar l’amenaça que ens poden representar altres éssers vius.

Els investigadors van mostrar fotografies de diversos animals a un grup de voluntaris i van enregistrar la seva activitat neural. Les fotografies incloïen animals considerats com a poc perillosos o no perillosos en absolut, com marietes, tortugues i cérvols, i d’altres de pertanyents als mateixos grups zoològics però potencialment perillosos o molt perillosos, com aranyes (que són artròpodes com les marietes), serps (rèptils com les tortugues) i llops (mamífers com els cérvols). Com a control, també els van mostrar imatges de persones.

Matar formigues sense pietat

Els investigadors van observar que inicialment se’ls activava l’anomenat complex occipital lateral, que està implicat en la percepció i el reconeixement dels objectes i en la categorització de les imatges visuals. Tanmateix, no tots els animals fan que s’activi de la mateixa manera. Les imatges de mamífers no humans ho fan de forma quasi idèntica a les de persones, mentre que en els insectes es produeix de manera molt similar a quan veiem un objecte no animat. Per això ens resulta mentalment molt més senzill aixafar un insecte que un petit ratolinet. Pel que fa als rèptils, l’activació es troba a mig camí, la qual cosa vol dir que aquesta zona del cervell permet establir categories intermèdies de manera més o menys contínua, segons la proximitat evolutiva que de manera intuïtiva atorguem a cada grup d’organismes respecte a l’espècie humana. Aquest procés, però, és independent de la sensació d’amenaça que puguin representar.

Immediatament després d’aquesta categorització inicial, i de manera dinàmica, s’activa una altra zona del cervell, el solc temporal superior, que és exactament la mateixa que s’activa quan valorem les accions socials i les intencions d’altres persones a partir de les seves expressions facials. En aquest cas, l’activació és independent de la categorització prèvia, que ens fa distingir entre “animals quasi humans” i “animals quasi objectes”, i es relaciona directament amb la sensació d’amenaça que ens produeixen. Dit d’una altra manera, els mateixos circuits neurals que normalment fem servir per valorar, avaluar i prejutjar les interaccions socials i les intencions de les altres persones són els que ens permeten discernir l’amenaça potencial dels animals.D. Bueno és professor i investigador de genètica a la Universitat de Barcelona

L’AGRESSIVITAT DEIXA EMPREMTA EN EL CERVELL

Un estudi amb adolescents realitzat per les universitats de Cambridge, Southampton i Roma mostra que l’agressivitat i la violència es poden observar al cervell mitjançant ressonància magnètica. Els investigadors van seguir joves diagnosticats amb trastorns de conducta o problemes de conducta persistents, com ara robatoris, situacions de violència o altres accions destructives. La diferència respecte a adolescents que no mostren aquests comportaments es troba en les regions frontals i temporals. Els especialistes creuen que el resultat és una prova que aquests tipus de comportaments són un trastorn psiquiàtric i no tan sols una forma de rebel·lia.

l'ultima braçada

  21

7  

• La millor cursa de Phelps
• Simone Biles es consagra amb el seu segon or als Jocs de Rio

• 

01. L’última braçada de Belmonte -a la dreta-. 02. La badalonina, amb la medalla d’or. / RICHARD HEATHCOTE / GETTY DAVID GRAY / REUTERS

ALBERT LLIMÓS

En les últimes quatre braçades no va treure el cap de sota l’aigua. Sense respirar, esprement al màxim tot l’organisme, Mireia Belmonte va fer l’últim esforç per coronar quatre anys a l’infern, una dura preparació a les ordres de l’inflexible Fred Vergnoux, i obtenir la seva primera medalla d’or en uns Jocs Olímpics, el repte que s’havia fixat per a ella mateixa després de dues plates a Londres. “Fa quatre anys em va dir «Guanyaré», i ho ha fet. Està boja, és increïble”, va sentenciar emocionat el tècnic francès, que l’acompanya des de l’any 2010.

La catalana va guanyar els 200 m papallona per un gest instintiu, una mitja braçada, l’última de les 92 que va fer, que li va permetre superar per només tres centèsimes l’australiana Madeline Groves. La badalonina es convertia, amb 25 anys, en una de les tres millors esportistes espanyoles de tots els temps, amb dues plates a Londres i un or i un bronze a Rio, que li permeten igualar la tenista Arantxa Sánchez Vicario i la nedadora de sincronitzada Andrea Fuentes. Precisament aquesta última fa anys que la coneix, des que van començar a compartir piscina quan tenia “14 o 15 anys”. “Per fi ha trobat algú que li ha sabut treure el potencial que tenia a dins, el Fred (Vergnoux) ha sabut obrir una ment atapeïda i l’ha fet volar: l’ha domat, l’ha sabut conèixer”, va resumir Fuentes des de Nova York, on va veure l’exhibició d’una Belmonte que ahir va classificar-se amb el vuitè millor temps per a la final dels 800 m lliure.

L’última braçada -mitja, en realitat- va ser un gest “instintiu” perquè “veu que queda curta”, explica l’exentrenador de Belmonte, Carles Subirana, l’home que la va veure deixar enrere l’adolescència i convertir-se en campiona d’Europa. “Si no hagués fet aquesta minibraçada no hauria guanyat”, sentencia Joan Ballester, especialista d’aquesta modalitat. Com li va passar a Michael Phelps als Jocs de Londres de fa quatre anys, quan va allargar l’última braçada i, per darrere, va aparèixer el sud-africà Chad Le Clos per arrabassar-li l’or. “Phelps és molt gran, té molta envergadura i, en el seu cas, fer el canvi en la braçada és més difícil”, matisa Subirana per remarcar les diferències de l’americà amb el gest que va permetre a Belmonte resistir l’envestida final de Groves. Amb una particularitat, precisa Blanca de la Fuente, responsable de biomecànica al Centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada, que ha acompanyat durant més de quatre anys la catalana monitoritzant tot el seu treball: “No estira només els braços, com molts fan en casos així; la seva potència de batuda li permet escurçar la braçada i fer una última empenta amb els peus”.

“Va estar els últims 7-8 metres sense respirar... això no ho fa tothom”, hi afegeix l’entrenador Jordi Jou, que no va poder veure en directe la cursa dels 200 m papallona perquè era a pocs metres, amb la seva nedadora Jessica Vall, que estava a punt per saltar a la piscina. Belmonte va saber donar-ho tot quan tocava, tot calculat: si la carrera hagués durat “dos metres més”, la japonesa Natsumi Hoshi (bronze a 35 centèsimes) hauria guanyat, va admetre ahir Vergnoux.

La clau del triomf

En els tres viratges anteriors la catalana ho va quadrar, va fer tres viratges “perfectes” que li van permetre anar reduint la distància amb Groves, explica el tècnic de la Federació Catalana de Natació al CAR de Sant Cugat, Luis Rodríguez. Aquí hi va haver la clau del triomf. Si l’última braçada va evitar que les mans de Groves toquessin abans la paret, el tercer viratge va ser determinant perquè la badalonina arribés al final amb avantatge. Belmonte va accelerar en els últims metres de la penúltima piscina, un canvi de ritme per arribar amb més potència al gir i la posterior submersió, demostrant que “fa tres anys que treballa a consciència” aquest camp, remarca Rodríguez.

En poc més de sis dècimes el seu cos gira completament, explica De la Fuente. “És com una pilota, no pots alentir la velocitat, has de quadrar l’última braçada per rebotar amb més força”, detalla l’especialista del CAR andalús. “No es va posar gens nerviosa, no va voler sortir abans d’hora de l’aigua”, afegeix Subirana sobre aquest últim gir. El “cinquè estil”, com es coneix en l’argot de la natació el treball subaquàtic -quan els nedadors bussegen-, va ser decisiu per al triomf.

En els últims 50 metres d’aquesta prova tan exigent, molts nedadors redueixen la longitud de les braçades, augmentant el ritme però perdent velocitat. Belmonte va ser impecable i precisa en l’execució: 24 braçades a les dues últimes piscines, fent bones les hores de treball a Sierra Nevada per acostumar-se a “nedar amb fatiga -com explica Ballester-: el Fred ho porta a l’extrem. Fa molt fondo. Fan molts metres, hi ha setmanes que fan 150 quilòmetres a l’aigua, quan un grup normal en pot fer de mitjana 80”. Va ser així especialment durant els tres primers anys del cicle olímpic, dedicats sobretot a fer càrregues llargues, una preparació mil·limetrada que la lesió a l’espatlla de l’any passat va truncar, obligant-la a renunciar al Mundial de Kazan. Aquest 2016, en canvi, els quilòmetres a la piscina van anar baixant -“115-120 setmanals com a màxim”, assegura De la Fuente-, mentre l’altitud en les sessions de preparació anava pujant per arribar en les millors condicions a la cita de Rio.

Quatre anys a l’infern

L’infern dels últims quatre anys. El despertador a les 6 del matí sis dies a la setmana. Cinc hores diàries a l’aigua, supervisades per Vergnoux, De la Fuente i Javier Argüelles. Dimarts, dijous i dissabte fent “llargues sèries”, “treball extensiu”. Dilluns, dimecres i divendres, fent també moltes piscines, però completant la feina amb un treball de potència. Com el que feia amb un cinturó amb pesos, ancorat a la paret, que Belmonte es posava per fer sèries de 15-20 metres en apnea a Sierra Nevada. Un exercici que va donar els resultats esperats, com es va demostrar en l’últim viratge, quan Groves va quedar enrere.

El treball de Belmonte ha sigut titànic. Ha canviat la seva estructura corporal des que va pujar al segon lloc del podi a Londres. Des de llavors ha fet piscina i més piscina, però també carreres de muntanya a màxima altitud per la serra granadina, ascendint dels 2.320 metres del CAR fins al pic del Veleta, a gairebé 3.400. Vergnoux creu molt en el treball en altitud. “Si ell pogués portar la piscina al pic del Veleta, ho faria”, explica De la Fuente, totalment convençuda. El francès porta el cos humà fins al nivell màxim d’exigència, a la màxima intensitat.

Fins i tot va fer instal·lar una tenda d’hipòxia, on es pot simular l’altitud, al dormitori de Belmonte a Sierra Nevada. L’habitació doble es va convertir en simple, perquè una gran tenda transparent envoltava el llit de la nedadora. Ni les nits podien ser tranquil·les. L’or es guanya baixant a l’infern 24 hores al dia. “D’aquesta manera, s’entrenava a molta altitud però dormia fins i tot a més altitud, cosa que dificulta encara més el treball de recuperació -explica la tècnica del CAR-. Ho tenien tot calculat des de l’endemà de la tornada de Londres”, sentencia De la Fuente. “S’ha de tenir molt clar, com ho tenia ella. Són quatre anys”. Esforç màxim a màxima altitud, sis dies per setmana, però incloent exercicis perquè el cap de Belmonte no explotés. La rutina s’havia de trencar amb sessions d’esquí o amb alguns minuts de boxa per deixar anar el braç com si fos una potent braçada. Una feina que va permetre a la catalana arribar a Rio “sabent que era la que més i més bé s’havia entrenat”, assegura Rodríguez. Belmonte no va arribar només preparada físicament, sinó sobretot mentalment: era l’hora de sortir de l’infern.

Per això, una de les primeres coses que va fer un cop va tenir penjada la medalla d’or va ser treure’s el preuat metall del coll i posar-l’hi al francès que li ha fet la vida impossible durant els últims quatre anys, però que l’ha ajudat a aconseguir el repte que Belmonte havia assegurat que superaria just acabat Londres.

Una estratègia sota l’aigua

L’altre aspecte important, segons Rodríguez, durant els 124 segons que va durar la cursa va ser la tàctica que va utilitzar Belmonte. A l’aigua també hi ha un punt d’estratègia. La catalana va arrencar una mica més ràpid de l’habitual, conscient que Groves sortiria a dominar, però alhora segura perquè en els “últims 100 metres és la millor de totes”. L’australiana, però, també va guardar-se un punt per al final i va sorprendre Belmonte, que l’havia avançat en l’últim viratge, lluitant fins a l’extenuació. “Vaig patir molt en els últims 25 metres, la japonesa anava bé, i l’australiana s’havia guardat energies”, va admetre el seu extècnic, que ara entrena a Dinamarca. Belmonte va resistir. Va abaixar el cap durant els últims metres i va fer l’exercici que havia repetit milers de vegades a Sierra Nevada.

Aquest cop, sense pesos ni cinturons, va aguantar les envestides de les rivals per guanyar l’or que havia promès feia quatre anys. Gràcies a una última mitja braçada. La 92.