dimarts, 22 de novembre del 2016

Rakuten

El Barça canviarà d’imatge la temporada que ve. De Doha a Tòquio. De Qatar Airways a Rakuten. L’empresa japonesa de comerç electrònic es convertirà en el patrocinador principal del club fins al 2021, un acord que reportarà un mínim de 220 milions en quatre anys. Un canvi de look a la samarreta que ahir va aprovar la directiva, a l’espera de ser ratificat en assemblea extraordinària, i que acabarà amb el gran debat que ha perseguit la junta actual en els últims anys.
Amb aquest nou acord el Barça se situarà la temporada que ve al nivell del Manchester United. Els blaugranes cobraran de Rakuten 55 milions d’euros fixos per curs, 5 si guanyen la Champions i 1,5 si es guanya la Lliga. Unes quantitats que s’han de sumar als 85 milions que pagarà el curs vinent Nike i els 10 que paga Beko, mentre que s’han de descomptar els dos que el Barça destina a l’Unicef. Ara mateix només el United se situa en unes xifres similars, cobrant 54,6 milions d’euros per l’acord amb Chevrolet i 87 d’Adidas.
"Tot va començar l'estiu del 2015 amb un sopar a casa del senyor Mikitani, a San Francisco, un sopar organitzat per Gerard Piqué"
JOSEP MARIA BARTOMEUPRESIDENT DEL BARÇA
A canvi d’aquestes quantitats Rakuten apareixerà a la samarreta del primer equip, mentre que s’allibera la d’entrenament i les del futbol base i el femení. A més a més, la companyia japonesa tindrà presència publicitària durant els partits a l’estadi, apareixerà a la façana del Camp Nou -tal com ha fet Qatar Airways fins ara- i tindrà un lloc en els carnets dels socis i al bus de l’equip. També s’haurà de disputar un amistós en terres japoneses durant aquests 4 anys, amb la possibilitat de jugar-ne un segon.
Fa setze mesos va començar el llarg camí que ha culminat amb l’anunci d’ahir. I, en part, gràcies a Gerard Piqué, que va posar en contacte Josep Maria Bartomeu amb Rakuten la primavera del 2015, a punt d’acabar la Lliga, just abans que es convoquessin les eleccions. Segons ha pogut saber l’ARA, el llavors president i futur candidat va posposar qualsevol negociació fins després de les eleccions, i un cop va guanyar a les urnes es va concretar la cita. Va ser durant la gira nord-americana, en un sopar amb el director executiu de Rakuten, Hiroshi Mikitani. “Tot va començar l’estiu del 2015 amb un sopar a casa del senyor Mikitani, a San Francisco, un sopar organitzat per Gerard Piqué”, va explicar Bartomeu, esbombant la carta que tenien guardada al club, mentre molts es mossegaven la llengua amb un somriure entremaliat en els minuts previs a l’acte. Durant les eleccions, per tant, la carta Rakuten no estava activada, sinó guardada en un calaix.

L’arribada del nou patrocinador a partir del 30 de juny del 2017 representa un punt i a part en la relació amb Qatar Airways. Tot i això, conscient del pes de l’aerolínia en una part de la junta i la capacitat econòmica del règim qatarià, el Barça manté obertes les portes a l’aerolínia per a una possible futura col·laboració, ja sigui a través dels naming rights del nou estadi o algun dels actius que queden alliberats després de l’acord amb la marca japonesa. Als despatxos del Camp Nou s’assegura que en tot moment s’ha anat informant Qatar de les negociacions, que van acabar culminant fa unes setmanes: el 29 d’octubre, quan es va celebrar l’assemblea i Bartomeu va pronunciar el famós “en prenem nota” davant de les crítiques d’alguns compromissaris, ja estava pràcticament tancat l’acord amb Rakuten.
Però hi ha més marques que podrien competir amb Qatar pels actius que queden lliures. El vicepresident Arroyo va assegurar que durant aquest últim any i mig s’ha negociat de manera profunda amb 5 companyies, i amb 12 més hi ha hagut contactes més embrionaris. Al club esperen que alguna d’aquestes vies prosperi per sumar nous partners i incrementar els ingressos.
El ball de noms era tan gran, que els mateixos directius, uns minuts abans d’entrar a la junta, no sabien res de res. Era un grup nombrós el que arribava al Camp Nou sense saber el nom de la marca. Un d’ells, de fet, entrava a la trobada assegurant que era un patrocinador “xinès”, que ho havia vist a la “premsa” aquell mateix matí. I és que les negociacions les ha portat en secret un cercle reduït de persones fins pràcticament aquestes últimes dues setmanes. El director comercial, Francesco Calvo; Arroyo; Bartomeu, i el nou director executiu, Òscar Grau, el nucli dur de les negociacions, n’estaven al corrent cada dia. Fa uns dies, un cop l’acord estava segellat i tocava entrar en la lletra petita, van començar a aparèixer nous actors, des de més persones de l’àrea de màrqueting a membres del departament jurídic. Tot i això, i malgrat que dimarts es va convocar una reunió a les 11 del matí per preparar la presentació i el nom ja va començar a córrer entre els executius, Rakuten es va mantenir ocult fins a última hora. Quan passaven pocs minuts de les 11 del matí, al bar que hi ha al costat de l’Auditori 1899, un executiu de l’àrea de màrqueting mostrava el mòbil a un company. En pantalla, la notícia del nou espònsor que avançava Mundo Deportivo. La cara dels dos treballadors ho deia tot: s’havia acabat l’hermetisme.
Tres hores més tard d’aquesta escena, ja amb el beneplàcit de la junta, Bartomeu subratllava els valors comuns del Barça i Rakuten, una companyia “innovadora”, “jove” i “digital”, un àmbit en el qual el club vol créixer gràcies al nou soci japonès. Un discurs en la línia del que va fer Mikitani, per a qui el més que un club “no és un eslògan”, sinó que “representa la filosofia del Barça”. “Ens fan falta companys de viatge com Rakuten”, va afegir Arroyo.
Companys de viatge amb menys contestació social que Qatar, una marca que ha generat un encès debat dins del barcelonisme durant els últims anys. Amb l’anunci del nou patrocinador, malgrat que encara resta oberta la possibilitat de seguir junts, el Barça gira full a una complexa relació amb Qatar. El juny del 2015, precisament quan Rakuten ja havia trucat a la porta de Piqué, el llavors vicepresident econòmic, Javier Faus, tancava un preacord de 240 milions, 60 per temporada, amb la companyia aèria. Després de 50 correus intercanviats amb propostes i contrapropostes, just el dia abans de la final de Berlín, el Barça aconseguia duplicar els ingressos dels qatarians. Tres mesos més tard, el club va rebre un correu que canviava l’escenari fixat al juny: el conseller delegat de Qatar Airways, Akbar Al Baker, que fins llavors no havia sigut l’interlocutor de Faus, agafava les regnes de les negociacions i plantejava dubtes sobre l’acord: es reobria la negociació.
Tot es va acabar ensorrant unes setmanes més tard. Bartomeu va viatjar a Doha per incrementar les xifres, els qatarians van molestar-se i les negociacions es van trencar. Amb el pas del temps la situació es va normalitzar, i Arroyo va pactar una pròrroga per un any, fins al juny del 2017, a canvi de 33,5 milions. D’aquesta manera, conscient que Qatar era una opció molt poc probable, el Barça guanyava temps per tancar el nou patrocini. Setze mesos de feina que van culminar ahir amb un esperat canvi de look que ja no genera debat.
Nestlé, el primer dels nous ‘partners’ que arribaran ja
Les pròximes setmanes seran intenses al Camp Nou. Ja ho va anunciar Manel Arroyo durant l’assemblea: el Barça farà públics aquest any fins a 10 acords de patrocini, per superar la barrera dels 50 partners. Després de Rakuten, el següent serà Nestlé, la setmana vinent, un acord que ja havia anticipat Bartomeu fa unes setmanes. La multinacional agrolimentària passarà a ser un dels patrocinadors oficials del club, i d’aquesta manera s’espera aconseguir la xifra que va anunciar el director executiu, Òscar Grau, durant la cita amb els compromissaris: augmentar en 30 milions els ingressos de màrqueting aquest curs, i arribar així fins als 285 milions. Una xifra que la temporada 2017-2018 creixerà més amb l’aterratge de Rakuten.

fronteres

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, Josep Rull, creu que l’actual sistema de gestió de les autopistes i autovies a Catalunya comporta un doble greuge comparatiu. Un greuge amb Espanya, on hi ha moltes més autovies sense peatge. I també un greuge entre algunes comarques catalanes que paguen més peatges que d’altres. Per això, el conseller va assegurar ahir que el Govern està treballant en l’elaboració d’un nou model de gestió d’aquest tipus de vies i que pot acabar amb el vell model dels peatges de barrera.
Ho va dir durant la clausura d’una jornada sobre infraestructures organitzada per la Cambra Oficial de Contractistes d’Obra de Catalunya (CCOC). Rull va indicar que espera tenir definit el model abans de sis mesos i per a això s’estan mantenint reunions amb col·legis professionals, sindicats, patronals, universitats i grups parlamentaris, en una reflexió conjunta sobre “com s’ha de finançar la xarxa viària” que “permeti superar una situació de greuge comparatiu en el pagament de peatges”. Sense avançar el model, el conseller sí que va qualificar d’interessant l’eurovinyeta -una taxa al transport per camió regulada per directives europees per fer front als costos que comporta l’ús de vies com autopistes o túnels- i va apostar pel pagament per ús i per contaminació i per tenir en compte criteris de sostenibilitat i seguretat.
De fet el seu predecessor en el càrrec, Santi Vila, va intentar implantar l’eurovinyeta a l’Eix Transversal (C-25), però es va fer enrere. La taxa es va arribar a crear, però la seva implantació es va condicionar al fet que el govern espanyol la imposés també a l’autovia A-2, cosa que la llavors ministra de Foment, Ana Pastor, no va fer.
Final de concessió
De fet, l’ara presidenta del Congrés, en la seva etapa de ministra, es va pronunciar reiteradament en contra d’allargar els peatges a les autopistes. Entre les primeres vies de peatge que esgotaran la concessió hi ha l’AP-7 en el seu tram sud (entre Cambrils i València), que finalitza el 2019; i el tram nord de l’AP-7 (entre Cambrils i la Jonquera), a més de l’AP-2 (entre el Vendrell i Tarragona), que finalitza el 2021. Aquestes concessions són de l’Estat i el nou ministre de Foment, Íñigo de la Serna, no s’ha pronunciat encara sobre el model. En el cas de les concessions de la Generalitat, les primeres a vèncer seran la C-32 al Maresme i la C-33 al Vallès, el 2021, i el conseller Rull ha reiterat diversos cops que l’època de prolongar els peatges s’ha acabat.
Les declaracions del conseller Rull es produeixen en un moment de possibles canvis en el model d’autopistes. D’una banda, per primer cop s’acosta el venciment de concessions i, de l’altra, el govern central haurà de rescatar dues autopistes de peatge a Madrid (R-3 i R-5), el que li pot arribar a costar fins a 1.000 milions d’euros. A Catalunya el Govern també analitza el possible rescat de la C-17 entre Vic i Ripoll, una concessió de Cedinsa que té peatge a l’ombra, un sistema en el qual el Govern paga a la concessionària en funció del trànsit. La concessió és propietat de les constructores FCC, Comsa, Copisa i Copcisa i no s’acaba fins a l’any 2039. Per al Govern comportarà una despesa d’uns 200 milions fins aquella data i calcula que rescatant-la ara se’n podria estalviar 120.
Però l’opció de rescatar altres vies de peatge està descartada per l’elevat cost. A l’estiu, el conseller va dir al Parlament que rescatar les autopistes de peatge que són concessió de la Generalitat podria costar entre 2.000 i 3.000 milions.
El pes de Madrid
El canvi del model també arribarà impulsat des del govern de Madrid, que estudia un canvi que li permeti mantenir les infraestructures viàries i, alhora, complir amb els objectius de dèficits marcats per Europa. El diari El Economista publicava aquesta setmana que el govern de Rajoy, dins la negociació dels pressupostos per al 2017, s’està plantejant introduir l’eurovinyeta per gravar el transport amb vehicles de més de 3,5 tones.
Que el model està canviant també ho demostra l’estratègia d’Abertis, la principal empresa espanyola del sector, que s’ha bolcat en la seva expansió a l’exterior, allargant les concessions a França i Puerto Rico, i fent-se fort amb noves inversions a Xile i Itàlia. La companyia que presideix Salvador Alemany, a més, aspira a entrar en el mercat britànic, on ha presentat una oferta per una autopista, l’M6 Toll, i en el mercat mexicà, on veu oportunitats de créixer. I l’emblemàtica AP-7 la dóna pràcticament per perduda.
LES CLAUS
1. Per què es planteja ara un canvi de model?
Perquè el venciment de les primeres concessions s’aproxima. A més, l’època de les retallades i els ajustaments fiscals fan replantejar a les administracions la inversió en infraestructures i, sobretot, el finançament del seu manteniment.
2. Quins són els principals sistemes de pagament?
A Catalunya una gran part de les vies de gran capacitat són autopistes de peatge, en règim de concessió. En el cas de l’Estat, una gran part són autovies sense peatge que es van pagar amb càrrec als pressupostos. Les retallades van portar a buscar nous sistemes, com el peatge a l’ombra, pel qual la concessionària cobra en funció del tràfic però no dels usuaris, sinó del govern.
3. Què és l’eurovinyeta?
És un model creat per la UE en el que els camions paguen per utilitzar les vies d’alta capacitat. Serveix per sufragar els costos de manteniment de la via i l’impacte del transport al medi ambient.

diumenge, 13 de novembre del 2016

el que cobra mes

Vítor Baía, Prosinecki, Overmars, Ibrahimovic... això era Bobby Bonilla als Mets de la temporada 1999, un fitxatge fallit, un jugador veterà que a Nova York acabava de fer la seva pitjor temporada com a professional del beisbol i encara tenia un any més de contracte. Un jugador barallat amb la premsa i amb l’entrenador, que va prometre “focs artificials en el nou mil·leni” si no jugava més durant la temporada 2000. Bonilla provocava, buscant que els Mets el traspassessin, però hi havia un problema: cap equip es volia fer càrrec dels 5,9 milions de dòlars que havia de cobrar l’any 2000.
Els Mets eren en un carreró sense sortida, i va ser llavors quan algú va trucar a l’agent de Bobby Bonilla amb una idea desconcertant: si Bonilla acceptava ajornar el pagament uns quants anys li pagarien els diners que li devien amb interessos. I així va ser com els 5,9 milions que els Mets devien a Bobby Bonilla es van convertir en gairebé 30, però el pagament es faria en quotes anuals entre els anys 2011 i 2035. Durant aquest període de temps, cada 1 de juliol Bobby Bonilla rebria al seu compte corrent un ingrés de gairebé 1,2 milions de dòlars. Si Bonilla encara és viu el dia de l’últim pagament, tindrà 72 anys.
Des de fa 5 anys, cada 1 de juliol els Mets són motiu d’escarni als informatius i a les xarxes socials, en el que s’ha començat a anomenar el National Bobby Bonilla Day. L’any passat els Mets van arribar a la gran final, a les World Series, amb una rotació de llançadors titulars formada per Matt Harvey, Jakob DeGrom, Steven Matz i Noah Syndergaard, tots ells joves estrelles que van cobrar durant la temporada 2015 entre 500.000 i 620.000 dòlars, la meitat del salari de Bobby Bonilla. ¿Us imagineu que el 2016 Vítor Baía cobrés el doble que Sergi Roberto? Cal tenir en compte que la Major League Baseball té unes normes segons les quals durant els tres primers anys de contracte els equips tenen poder absolut sobre un jugador i poden decidir què li paguen, amb l’única restricció del salari mínim, que ronda el mig milió de dòlars. El poder de la lliga.
1,2MILIONS DE DÒLARS
cobra cada juliol Bobby Bonilla, ja retirat
A simple vista costa pensar que l’operació dels Mets fos un encert, però per aprofundir-hi és important saber què en van fer dels 6 milions que van deixar de pagar a Bonilla el 2000. Amb aquests diners l’equip de Nova York va portar Mike Hampton, un llançador que va fer una molt bona temporada i va ajudar l’equip a arribar a les World Series per primer cop en 14 anys. L’any següent Hampton va marxar, i del traspàs els Mets en van treure una elecció del draft que van fer servir per escollir David Wright, el jugador que ha anotat més carreres en la història de l’equip. Vist així, l’acord potser no va ser tan dolent. Si alguna cosa envolta el beisbol americà són els milions de dades i paràmetres amb què es mesura el joc, fins al punt que el portal Fangraphs mesura quan li costaria a un equip pagar al mercat el valor d’un dels seus jugadors. Segons aquesta dada, si els Mets haguessin hagut de pagar pel rendiment de Wright al mercat s’hi haurien gastat al voltant de 310 milions de dòlars, molt més dels 100 milions que li han pagat fins ara. Vist així, els 30 milions de Bonilla no són res.
Tot i que el cas de Bobby Bonilla és de llarg el més famós d’entre els contractes pagats en diferit, no és l’únic ni el més quantiós. Manny Ramirez rebrà 32 milions dels Red Sox durant 16 anys, i Matt Holliday, Todd Helton i Ryan Zimmerman tenen acords similars, i la llista s’estén fins i tot a altres esports: Kevin Garnett rebrà 35 milions en 7 anys dels Boston Celtics quan plegui. Aquest mateix any s’han signat acords d’aquest estil: el primera base dels Orioles, Chris Davis, cobrarà entre el 2023 i el 2037 una quarta part del contracte de 161 milions de dòlars que ha signat aquest any.

obama care

L’endemà de les eleccions més de 100.000 nord-americans van córrer a inscriure’s al sistema de cobertura sanitària. La secretària de Salut, Sylvia Burwell, va informar en un tuit d’aquest rècord de registres en el moment en què va quedar clar que Donald Trump, que s’ha compromès a revocar l’Obamacare, seria el nou president dels Estats Units a partir del gener.
És una de les grans promeses de Trump i de les que li han donat més rèdit electoral. Tombar l’Obamacare, la normativa adoptada el 2010 que ha proporcionat cobertura sanitària a 20 milions de nord-americans que abans no en tenien. És una de les grans obres d’Obama, tot i que polèmica i complicada d’aplicar; un dels punts destacats d’un llegat que ara Trump s’esforçarà a desmuntar.
Trump i el Partit Republicà han propugnat repetidament l’anul·lació d’aquesta cobertura sanitària, però fins ara mai no han precisat en detall l’alternativa. A la llista de mesures publicades a la seva web, Trump preveu substituir-la tornant les competències als estats i plantejant la promoció de comptes d’estalvi sanitaris.
Encara que suprimir l’Obamacare sigui una prioritat del nou president no li serà fàcil ni podrà fer-ho ràpidament. Probablement li costarà mesos i molts compromisos, també amb els demòcrates. D’entrada perquè no disposa de la majoria necessària al Senat per revocar la llei. El que sí que podrà fer és desmantellar part de la reglamentació i eliminar subsidis que s’atorguen per sufragar les primes de l’assegurança. També haurà de buscar fórmules de transició per als milions de nord-americans que disposen d’aquesta cobertura, i és probable que acabi mantenint apartats de la llei molt populars, com el que permet als joves continuar dins la pòlissa dels pares fins als 26 anys.
.

demografia

El tema de la immigració és ben viu entre nosaltres, i la sorpresa Trump no farà més que accentuar-lo.
D’entrada vull aclarir que quan dic immigrants no em refereixo a refugiats. A aquests cal acollir-los com els nostres avis van ser acollits quan fugien dels exèrcits de Franco, o millor. Bravo per la reacció, civilitzada, de la Sra. Merkel. Els immigrants d’aquest article són els econòmics, els que es mouen perquè busquen una vida millor.
En segon lloc, una constatació. En un món ideal (i plenament democràtic) no hi hauria fronteres i la circulació de persones seria com si el món fos un sol país. Això estableix una presumpció favorable al dret d’emigrar. Però és evident que en el món real en què vivim, amb fronteres, l’exercici del dret a emigrar ha de seguir un procés ordenat. Ens agradi o no, i a mi no m’agrada gens (tots som descendents d’immigrants), els processos desordenats causen reaccions que poden ser molt contraproduents. La reacció antiimmigració és un dels components de la sorpresa Trump. Per tant, és inevitable que, si ha de ser políticament viable, el dret a la emigració ha de ser regulat i, encara millor, perquè sigui més sòlid, conjuminat amb els interessos de la societat receptora.
Des de Catalunya, quina immigració ens convé? La resposta que s’està imposant és que, si poguéssim (la UE pot, Espanya en menor mesura, i Catalunya encara menys), l’hauríem de restringir a immigrants d’alta qualificació, prou productius perquè la seva contribució a la nostra economia compensi el cost dels serveis públics que rebran, incloent-hi les pensions. Sembla lògic, i certament no tancaria la porta a un immigrant potencial que compleixi aquesta condició.
Però crec que aquesta aproximació al tema és incompleta. Penso que les consideracions bàsiques per enfocar el tema són les demogràfiques. L’actitud d’una societat cap a la immigració pot ser molt diferent si és percebuda, o no, com a necessària per corregir desequilibris demogràfics. Les preguntes sobre demografia que s’ha de fer una societat són: ¿quina és la dimensió ideal de la població?, i ¿quina convindria que fos la seva estructura? Per a Catalunya, inserida en un espai, l’europeu, integrat econòmicament, i on, per tant, ser petit no està penalitzat, la resposta a la primera pregunta és més política que econòmica. Així, es podria pensar que si fóssim més petits (el cas d’Euskadi) gaudiríem de més flexibilitat en el marc espanyol, o, alternativament, que si fóssim més grans no podríem ser ignorats.
És més immediatament rellevant, i més econòmica, la segona qüestió, sobre l’estructura. El fet és que Europa, i Espanya molt marcadament, pateix un problema de manca de naixements (taxa de fertilitat) que, sense immigració, ens portarà a una disminució de la població, i, cosa que és més greu i inevitable, a una disminució desequilibrada. El pes de la gent gran en relació a la població activa augmentarà. Com finançarem les pensions? Augmentant l’edat de la jubilació, sens dubte, però també amb la immigració. Felicitem-nos si ens vénen els molt disputats immigrants altament qualificats; però, si no, què farem? Doncs omplir la quota ideal d’immigrants (això la UE ho pot fer millor per al seu àmbit que cadascuna de les seves parts per als seus) seleccionant lleugerament entre els que vulguin venir i establint llistes d’espera que corrin al ritme apropiat. Ha estat l’experiència històrica dels grans països d’immigració: han expandit la seva població amb l’admissió contínua, però gradual, d’immigrants, sense grans barreres educatives prèvies. No oblidem que la decisió d’emigrar ja selecciona automàticament gent amb empenta.
Per acabar: l’argument que assenyala que la contribució de jove d’un immigrant no qualificat pot no compensar el cost del que rebrà com a jubilat no té en compte que la pensió (i els serveis de salut) de l’immigrant d’avui la pagaran, en part, els fills dels immigrants d’avui, i, en part, noves generacions d’immigrants. Convé tenir-ho present: l’aportació de l’immigrant també són els seus fills, uns fills que el nostre sistema educatiu haurà de convertir en ciutadans integrats al país i en treballadors de qualificació alta, o, en tot cas, situats, de mitjana, en la mitjana del país. L’immigrant ideal és una persona jove que ens arriba amb un bon nombre de fills de menys de, posem, vuit anys. Si a més és enginyer, doncs millor, esclar, però no és necessari. Ja ho seran els seus fills o néts.

divendres, 11 de novembre del 2016

qui es el monstre?


"No és el nostre president", milers de manifestants contra Trump als Estats Units

Hi ha hagut protestes a Nova York, Chicago, Los Angeles, Boston, Seattle i Washington, i també a la majoria de campus universitaris. Trump es reuneix amb Obama aquesta tarda per iniciar la transició de poder
  22
21  


Milers de nord-americans han sortit als carrers de diverses ciutats dels Estats Units per rebutjar l'elecció de Donald Trump com a president. Les protestes de Nova York han confluït a la Trump Tower, i també hi ha hagut manifestacions a BostonChicagoSeattleWashingtonLos Angeles i als campus universitaris de CalifòrniaMassachusetts i Pennsilvània.
Les mobilitzacions, que han acabat amb nombroses detencions, han tingut lloc poques hores abans que Trump es reuneixi amb el president sortint, Barack Obama, per iniciar la transició de poder.
Els manifestants cridaven eslògans com "No és el nostre president", "Nova York odia Trump" o "Dump Trump" [Tallem amb Trump]. També s'han vist treballadors de botigues i restaurants que han sortit a la porta dels establiments a saludar les protestes. En diverses ciutats s'han bloquejat carrers i autopistes, i les protestes han estat pacífiques, enmig d'un fort desplegament policial.


Per separar els manifestants de la Trump Tower, residència del president electe, s'han col·locat camions de les escombraries a la Cinquena Avinguda. Segons ha informat la policia, 15 manifestants han estat detinguts.
"He vingut per protestar contra el seu racisme", ha dit Emanuel Pérez, un cambrer de 25 anys i veí del Bronx d'origen mexicà, a 'The New York Times'. "Jo no pateixo per mi, però em preocupen els milers de menors que seran separats de les seves famílies".

dimecres, 9 de novembre del 2016

priscilla

La història de Priscilla, el musical és un cant a l’amistat, la tolerància, les segones oportunitats, les famílies que s’escapen de la norma i un al·legat contra l’homofòbia. També un cant al poder del teatre per evadir-se de la realitat més grisa. Mentre el dia de l’estrena el Tívoli s’omplia de gom a gom per descobrir les peripècies de tres drag queens amb vestits impossibles i un caràcter més aviat difícil durant la travessia per un reguitzell de pobles perduts d’Austràlia, els mitjans bullien amb els noms dels ministres del nou govern de Mariano Rajoy. Es poden arribar a fer comparacions malicioses entre les unes i els altres: la Bernadette, la més gran dels tres protagonistes, una transsexual madura que malviu de glòries passades, adjudica tots els defectes imaginables als polítics.
Precisament les picades d’ullet a la realitat espanyola són el que més grinyola al llarg de l’espectacle, malgrat que les referències a la política, la Macarena de Los del Río i el gag de Los Morancos sobre Dragostea din tei serveixen per acostar l’obra al públic local. Tot i que espatllen l’esperit edulcorat de l’original, van ser tres dels moments en què el públic va esclatar a riure. Però adaptar les aventures de Priscilla a Espanya no és tan fàcil, i amaga un parany perillós: una drag queen no és el mateix que una vedet ni una artista de varietats i, sobretot, un musical no és un xou d’El Molino.
Deixant de banda aquesta amanida de gèneres teatrals, el que s’acaba imposant al llarg de l’espectacle són la nostàlgia i les ganes de divertir-se: és impossible no ballar des de la butaca davant el bombardeig de grans èxits de la música disco, com It’s raining menI will surviveHot stuffDon’t leave me this way i Go West. A més, la més jove dels tres protagonistes, la Felicia (Christian Escudero), és una fanàtica dels temes més populars de Madonna dels anys 80. El millor de l’espectacle són, amb diferència, els números corals, amb el cos de ballarins i els cantants desplegats damunt l’escenari.
El repartiment de Priscilla, el musical està format per 40 ballarins i cantants i es fan 23 canvis d’escena. Aquestes no són les úniques xifres destacades de l’espectacle, encara n’hi ha de més vertiginoses: es fan servir 500 vestits, 200 perruques, tocats i barrets, 150 parells de sabates. I als actors s’hi ha d’afegir un altre personatge que, tot i no ser humà, és una institució: la Priscilla, un autobús robotitzat de tres tones.
La funció creixerà al llarg de les setmanes, però encara aniria més lluny si el llibret estigués més ben desenvolupat. Així i tot, els tres protagonistes aconsegueixen fer creïbles els seus personatges. El Tick (Jaime Zatarain), juntament amb la Bernadette (José Luis Mosquera), és el que té més gruix: vol anar a trobar-se amb el seu fill i revelar-li la seva homosexualitat i el seu ofici, cosa que li fa pànic. Precisament té un dels grans temes: True colors, de Cindy Lauper. Però, ¿per què n’han traduït una part a l’espanyol?