No hi ha prou aigua el govern. L’any 1974 l’editor Eduardo Arce convenç Perich, Vázquez Montalbán i Forges per muntar una revista d’humor assegurant a cadascun d’ells, per separat, que els altres dos ja havien acceptat la proposta. Així va néixer a Barcelona Por Favor, una revista setmanal d’humor punyent, compromès i molt intel·ligent que es va presentar en societat un dia trist: el mateix dia que es confirmava la pena capital contra Salvador Puig Antich.
L’exposició Por Favor, una mica de memòria històrica (1974-1978), que es pot visitar a l’Ateneu de Sant Cugat del Vallès fins al 2 de març, recorda una revista que, a diferència d’altres publicacions humorístiques de l’època, com La Codorniz i Mata Ratos,durant els seus quatre anys de vida va fer una aposta decidida per l’humor basat en l’actualitat i va abordar, amb enginy i molta mala bava, tant la transició política i els seus protagonistes (d’Arias Navarro a Carrillo, de Girón a Tarradellas) com el cinema, els mitjans de comunicació o els grans temes socials del moment.
Més de 100.000 exemplars
La resposta del públic va ser entusiasta i els números de més èxit van arribar a vendre més de 100.000 exemplars. La resposta del poder -recordem que quan va sortir encara manava Franco- no va ser tan entusiasta, i la revista va patir suspensions, sancions, judicis i segrestos de tots els exemplars, una vegada i una altra. Però quan suspenien la revista, en treien una altra amb el nom de Muchas Gracias. Eren uns cracs! Por Favor va aconseguir aglutinar un equip de col·laboradors entusiastes d’una qualitat fora de sèrie que feien la sensació, número rere número, que s’ho passaven molt bé fent la revista. I aquest bon ambient el sabien transmetre als lectors que, còmplices, cada setmana esperàvem amb ànsia que la revista, amb aquelles portades extraordinàries a tot color, arribés als quioscs. Portades com aquella en què -en ple franquisme!- celebraven la revolució dels clavells amb un “¡Alirón, alirón, Portugal es campeón! ”, que els comportar la primera suspensió administrativa. O aquella altra, després dels assassinats policials de cinc vaguistes a Vitòria, en què a una banda hi havia una mà amb dos dits aixecats sota la paraula Victoria i, a l’altra, la mateixa mà amb els dits tallats, ensangonats, sota la paraula Vitoria. Curiosament -quins tombs que fa la política!- Fraga Iribarne, ministre de Governació quan van passar els fets, anys més tard va intentar comprar la revista. S’hi van negar, esclar.
Juan Marsé hi tenia una secció, Señoras y señores, on descrivia cada setmana dos personatges oposats, que de seguida es va convertir, per la seva mala llet i qualitat literària, en un clàssic. Perich -que bo que era!- la clavava cada vegada amb els seus dibuixos de Las noticias del 5º canal. Guillén hi feia unes interpretacions de la realitat, basant-se en quadres antics, que eren una meravella de color i de sarcasme. Vázquez Montalbán hi escrivia amb una navalla esmolada. Tant com la de Maruja Torres. Ramoneda i Martí Gómez hi feien unes entrevistes extenses, extraordinàries, de les millors que mai s’han fet a Espanya. Cesc, Vallés, Forges, Máximo, El Cubri... amb estils molt diferents, s’hi inventaven una realitat que era la nostra.
L’exposició a l’Ateneu de Sant Cugat, tot i la seva modèstia, ens permet fer un repàs d’alguns dels millors articles i dibuixos de la curta existència de la revista i ens permet al·lucinar amb l’estètica i contundència d’algunes de les seves portades més punyents.
